LA RAMBLA JUST OLIVERAS. UN RECORREGUT HISTÒRIC I PATRIMONIAL.

La creació de la Rambla i el seu nom

El desembre de 1906, els hereus de Just Oliveras i Arús (1854-1906), presentaren un projecte per a urbanitzar la seva finca, al voltant del mas Cal Tres. Els hereus eren la seva vídua, Maria Prats i Solanes (1856-1926), i els seus fills Just, Assumpció i Santiago, que s’havia ordenat sacerdot. 

Masia de Cal Tres. Imatge anterior a 1907.

En Marià Tomàs i Barba va ser l'autor del projecte de l'Eixample de la Rambla, en qualitat de facultatiu municipal.

Els Oliveras eren una de les famílies més riques del poble, propietaris de terres i comerciants. Més tard, l’any 1921, en Just Oliveras i Prats amplià els negocis amb els transports.

Oliveras, Arús i Prats amb Parera, Norta, Goyta o Sanfeliu eren els cognoms dels majors propietaris del poble i els membres d’aquestes famílies solien casar-se entre ells.

Just Oliveras i Prats va tenir una activa vida política entre 1914 i 1938, quan va morir en estranyes circumstàncies. Va ocupar el càrrec de regidor i alcalde, sempre en el mateix partit, la Lliga Regionalista.

El seu catalanisme es veu reflectit en els noms dels carrers de l’eixample, les quatre províncies catalanes. Els noms dels carrers eren escollits gairebé sempre pels promotors de les urbanitzacions. 

Plànol del projecte de l'Eixample de la Rambla. Una de les coses que crida l'atenció és el paper protagonista de l'arbrat des del mateix moment de la concepció del projecte. Com veurem en les següents fotografies, es va respectar aquesta proposta. Font: Arxiu de l'Hospitalet.

Això ens porta a reflexionar sobre el nom de la Rambla. Primer va ser dedicada a Just Oliveras i Arús. Durant la Guerra, va rebre el nom de Francisco Ascaso, el líder anarquista mort en els combats del 19 de juliol de 1936 a Barcelona.

Quan les autoritats franquistes van canviar el nomenclàtor al seu gust, l’any 1939, van tornar a posar el nom de Just Oliveras. Tot sembla indicar que tornava a ser el nom d’Oliveras i Arús (el pare), però la inclusió d’Oliveras i Prats (el fill) entre els màrtirs del bàndol franquista sempre ha provocat el dubte de si a qui li van dedicar la Rambla va ser al segon.

Tornant a l'Eixample de la Rambla, val a dir que així és com es va desenvolupar la morfologia urbanística de l'Hospitalet entre 1862 i 1926: els propietaris privats proposaven els carrers i les parcel·les. El projecte fou fet, o com a mínim signat, per en Marià Tomàs i Barba, arquitecte municipal.

Els primers edificis. Cases senyorívoles a l’època del Modernisme

La Rambla pretenia ser un Passeig de Gràcia hospitalenc. La Rambla i els carrers que la acompanyaven volien ser el barri de la classe més rica del poble. 

L’edifici més antic que es conserva és la Casa Josep Oliveras (núm. 31), que a la seva façana mostra la data 1909. El va encarregar un membre d’una altra branca de la familia Oliveras. Potser era l’industrial ceràmic Josep Oliveras Norta.

Es tracta d’un edifici academicista, com la majoria dels que es feien en aquella època amb pretensions monumentals. El seu autor era el mestre d’obres i arquitecte municipal, en Tomàs i Barba.

El novembre de 1909, poc després de la revolta popular que avui coneixem com Setmana Tràgica, les institucions van voler fer demostracions de força i van fer una concentració del sometent de l’Hospitalet. El lloc escollit per fer la missa de campanya va ser la nova Rambla.

Acte públic del sometent a la Rambla. A la dreta, la tanca ondulada de la Torre Puig. Al fons, dos edificis a banda i banda de la Rambla. Font: La Hormiga de Oro, 4-12-1909, p 6

Aquells anys eren els de la màxima difusió del Modernisme i en Tomàs i Barba també va participar d’aquesta onada. L’any 1909 va fer la Casa Puig (núm. 48), avui desapareguda, encara que la planta baixa del número 46 era la portería de la finca.

La Torre Puig.

Porteria de la Torre Puig. Tota la informació al fil de l'Arxiu Municipal.

 La principal obra modernista de la Rambla és la Casa Batlle (núm 29), també d'en Tomàs i Barba, del 1910.

Un altre edifici plurifamiliar del mateix autor i any va ser la Casa Roc Solanas, al núm. 25, tot i que l’original només tenia planta i pis. La remunta d’un pis és de l’any 1921 i replicava el construït anteriorment. La família Solanas també tenia parentiu amb els Oliveras, per la part de la mare.

Una imatge de 1910, aproximadament.

L’any 1911 es va instal·lar a la cruïlla amb el Carrer Barcelona el Cinema Imperial, d’en Lluís Oliveras i Norta, el segon de la ciutat i el primer amb edifici propi construït ad hoc. Després de la Guerra va convertir-se en garatge i benzinera.

A partir de 1914, cases més populars

Durant els següents anys va continuar la lenta ocupació de la Rambla. Sembla que no hi havia prou demanda de famílies riques per a fer-s’hi una casa i es van vendre parcel·les petites. L’any 1914 es van construir tres casetes de PB als actuals números 71, 73 i 75. 

Entre 1914 i 1915, es van promoure les Cases Barates, el que confirma que en aquell moment s’havia canviat de clientela potencial.

La Llei de Cases Barates (1911) pretenia intervenir en el greu problema de l’habitatge per a les classes treballadores. M’imagino que acollint-se a aquesta llei (per això es deuen dir així) es van promoure tres cases, que per molt barates que sortissin continuaven molt per sobre de la capacitat adquisitiva de la classe obrera i camperola.

Sí, he dit tres cases, perquè la del núm. 81 fou substituïda per un bloc. Es conserven les dels núms. 77 i 79. El seu autor fou el jove arquitecte Ramon Puig i Gairalt. Considerem aquestes cases com dintre del Modernisme, però d’una branca relacionada amb estils centreeuropeus, com la Sezession, o la que tenia un cert gust per l’arquitectura alpina o canadenca, que també va tenir la seva difusió en aquells anys.

Coneguda foto de la Rambla de... quin any?  És una de l'Àngel Toldrà Viazo i per tant és del 1911? A la dreta, només veiem el Cinema Imperial i la Torre Puig. A l'esquerra sí que s'hi havien construït alguns edificis més.

L’any 1915 i 1916 es va reprendre la construcció de blocs (són els anys de la prosperitat provocada per la neutralitat espanyola en la Gran Guerra), amb els números 21 i 23, respectivament, que continuen la Casa Roc Solanas abans esmentada.

Del primer sabem que és d’en Tomàs i Barba, i que la remunta de la 3ª planta va destruir el coronament que en tenia. Del segon no tenim la certesa de l’autoria, però tot sembla indicar (mateixos promotors, semblances formals amb els dos edificis que l’envolten…) que també és d’en Tomàs i Barba.

Edificis dels núms. 21, 23 i 25. Recordem que el primer és la PB + 1 del núm. 25, de l'any 1910. Els anys 1915 i 1916 es van fer els núms. 21 i 23. La tercera planta del núm. 25 és del 1921. Tots promogut per la família Solanas.

L’any 1916, en  Ramon Puig i Gairalt  també dissenyà el bloc de PB + 2 del núm. 37, amb el que girà cap a la sobrietat de l'academicisme. 

Aquesta fotografia de l'edifici del núm. 37 i bona part de la informació de l'article procedeixen del Mapa del Patrimoni Cultural de l'Hospitalet, promogut pel Museu de l'Hospitalet i executat per la Diputació de Barcelona.

En Puig també va dissenyar en 1916 la Casa Alverico, un xalet de PB + 2, amb terrat i torratxa. La coberta amb teulades del xalet, avui desaparegut, continuava l’estil nòrdic de les Cases Barates.

Torre Alverico. Segons informació publicada per l'Arxiu Municipal, va ser enderrocada l'any 1958.

L’any 1917, en va fer la remunta de dues plantes de la porteria de la Casa Puig (del seu pare), replicant les formes d’en Tomàs i Barba.

L’expansió industrial del moment va arribar a la Rambla i s’hi va instal·lar el taller amb una màquina de tallar fusta de Josep Ribas i Deu.

Els anys vint i trenta; una mica de tot

Superat el tràngol de la fi de la Guerra, el creixement econòmic de la dècada de 1920 va permetre una fase expansiva en l’edificació a la Rambla. Una bona metàfora de la nova situació va ser la reconversió i remunta de les tres casetes del 1914 dels núms. 71, 73 i 75. L’any 1922-23, en Puig i Gairalt va convertir-les en un únic edifici amb PB+3, la Casa Sabadell, amb elements clarament noucentistes, com els esgrafiats o el timpà de la façana.

La Casa Sabadell. Font, la pàgina Pobles de Catalunya, que té moltes bones fotografies del patrimoni català.

On Puig i Gairalt va arribar més lluny en la imitació del classicisme, com era norma en el Noucentisme, va ser amb els edificis del Centre Catòlic (núms. 30-34), del 1924.

El Centre Catòlic vers 1926.

Una altra imatge del 1927

L’any 1927 es va construir Cal Manets (núms. 17-19), una casa unifamiliar envoltada de jardí, encarregada per l'empresari Pere Solanas, el mateix que havia promogut els blocs del 21 al 25. Es tractava d’una tipologia d’edifici que després de les cases Puig i Alverico no s’havia tornat a fer. L'arquitecte va ser en Lluís G. Colomer.

L'afegit de la façana i l'escala de Cal Manets són de la dècada de 1950.

La tipologia es va repetir amb la Casa Sanfeliu (núm. 49), d’en Puig i Gairalt i del 1928. Aquesta casa ja incorpora les línies geomètriques que procedien del funcionalisme europeu, encara que manté esgrafiats i d’altres elements ornamentals entre el Noucentisme i l’Art Decó.

Fotografia publicada a la Memòria de l'Ajuntament de 1928. Entre la Casa Sanfeliu, a l'angle superior esquerre, i la Casa Josep Oliveras, només hi havia un edifici.

Sense que puguem dir les dates de la seva inauguració, també sabem que van aparèixer els primers bars. El Deportivo (núm. 63), a la cantonada amb Bruc, i el Rambla (núm. 13), a la cantonada amb Barcelona.

Els edificis més habituals eren de planta baixa, com el del núm. 38, del 1933 o de PB + 1, com el del núm. 58, del 1931. Tots dos tenen unes remuntes posteriors molt poc afortunades. 

Plànol de la Rambla vers 1923. Font: AMHL 101 CT 0001649 /a.Brigada Topográfica de Ingenieros

També se’n feien edificis més alts, com hem vist amb la Casa Sabadell. Al núm. 10-12, sobre una planta baixa del 1912, es van pujar dues plantes més, l’any 1924. La quarta planta és una remunta del 1961.

Casa del núm. 10-12.

També s’hi van construir edificis no residencials, en els que la modernitat arquitectònica, de la mà d’en Puig i Gairalt va manifestar-se més lliurement. Al Garatge Oliveras (núm. 12), vers 1925, l’arquitecte utilitzà el formigó armat per aconseguir l’espai diàfan que necessitaven els autobusos alhora que s'hi posaven capitells jònics, imitant els del proper Casino. L’any 1934 s’hi va instal·lar un sortidor de gasoil. 

Al Banc Hispano Colonial (Carrer Enric Prat de la Riba, 298), del 1936, n’és al voltant del racionalisme, l’estil nàutic i l'Art Déco, tendències de moda a l’època.

L’època franquista; blocs cada vegada més alts

A la llarga etapa del franquisme van haver moltes edificacions, fins a omplir la Rambla, però sense cap voluntat artística o estètica en elles. Els blocs de l’especulació també van arribar al vial que havia de ser el gran aparador de la ciutat.

No puc dir la data i autoria de tots els blocs de la Rambla. Només, el del núm. 40, dissenyat per l’arquitecte municipal Manuel Puig i Janer l’any 1955 per a Josep Campreciós. 

Els edificis de l’època franquista “desarrollista”, durant la dècada de 1960 i 1970, són els que tenen PB + 7 o 8 plantes: és quan es desfermà la febre especulativa. Un exemple, el num. 64 (Edificio Rambla), del 1969. N'hi han molts d'altres: el num. 69, el 55-57, el 56 (on hi ha el Barradas), el 43-45-47, el 41 (on hi ha la comisaria), etc.

Dues imatges de la Rambla de 1961 i 1969. Es veu clarament que l'impacte de la voràgine especulativa a l'Hospitalet durant el franquisme no és privativa dels polígons d'habitatges. En va arribar al vial de més prestigi.

En alguns casos, el bloc es feia substituint un edifici anterior, com hem vist que va passar amb una de les Cases Barates, la del núm. 81. Una altra enorme pèrdua patrimonial va ser la construcció de la Clínica del Dr. Gajo al lloc de la Torre Puig, vers 1951. Una joia modernista perduda per sempre.

La primera gran novetat d’aquells anys va ser la construcció, l’any 1954, del cinema Rambla, dels empresaris locals Josep Campreciós i Josep Mitjavila. La segona novetat de gran rellevància va ser la construcció de l’Ambulatori vers 1972.

Dues imatges de 1973.

Una altra, no tan important, en va ser la col·locació del bust dedicat a Just Oliveras i Prats, el polític assassinat el 1938 i que no és al que és dedicada la Rambla, recordem-ho. Va ser instal·lat a l’alçada de la cruïlla amb Barcelona l’any 1953 i va ser un dels primers encàrrecs del govern de la ciutat a Hèctor Cesena. Actualment es troba a la rotonda de la part superior de la Rambla.

La primera rotonda de la part superior de la Rambla, l'any 1973.

Al llarg dels anys es van fer diversos projectes per a prolongar la Rambla cap al sud, per la qual cosa s’havien d’enderrocar alguns edificis de la Carretera Provincial, especialment Ca l’Adela Oliveras, seu dels sindicats oficials. Les obres es van emprendre finalment vers 1974.

Els últims anys; blocs, no tan alts, però blocs al cap ia la fi

La Rambla també va ser escenari d'una de les grans lluites veïnals dels 70's. Arran de les obres del metro, es va plantejar una reforma, que va ser contestada des de l'Associació de Veïns amb la campanya, "Salvem la Rambla pels vianants". 

Finalment, el metro va arribar l’any 1987, i la Rambla va mantenir la major part del seu espai pels vianants.

Obres del metro. Foto de 1978.

Els blocs, ara, són de PB + 4, com el que es va construir vers 1998 al lloc de la Clínica del Dr. Gajo (núm. 48). La clínica, que ja s’havia carregat un element patrimonial (la Torre  Puig), n’era un altre edifici amb protecció. Doncs, el Govern municipal el va treure del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) i va modificar el planejament urbanístic per a poder enderrocar-la. 

Un altre cas és el del bloc al lloc del desaparegut cinema Rambla (núm. 22-24), del 2010. El darrer cinema de barri de l’Hospitalet va aguantar fins aquell any, reconvertit en multisala des del 1989. Fa temps que no s’hi construeix, car tota la Rambla és ocupada. 

Des del 1998 hi és definitivament, després d’un període anterior, l’escultura L’Acollidora, d’Eduard Arranz-Bravo. Sol ser el lloc de concentració de diverses mobilitzacions cíviques, com la que es fa cada últim dilluns de cada mes a favor de les persones refugiades, convocades per Espai de Ciutadania.

Dues imatges de la Rambla de la Marina, de l'any 1990 i 2005.

La Rambla s'ha consolidat com un element que genera centralitat urbana, pels equipaments i patrimoni que té i pels esdeveniments que acull (Fira de Nadal Sant Jordi, etc.).

Comentari final

Aquest article és conseqüència de l'activitat que vam fer per les Jornades Europees del Patrimoni 2023, organitzada pel Museu de l'Hospitalet i el Centre d'Estudis i coordinada per la Marta Piera. Vam fer el recorregut patrimonial de la Rambla. Gràcies per la confiança!

 

COSME TODA. HISTÒRIA, PATRIMONI I ESPECULACIÓ A L'HOSPITALET

La indústria ceràmica a l’Hospitalet

El sector de les indústries de materials de construcció (maons, teules, rajoles, etc) va fer un salt endavant  molt important a l’Hospitalet en les dècades de 1860 i 1870. Tot i la gran importància i creixement del tèxtil, el sector ceràmic va assolir i es va mantenir al voltant del 25% de la contribució industrial[i].

Eren els anys del gran creixement urbanístic de Barcelona, que passà d’uns 190 mil habitants l’any 1860, fins a 327 mil l’any 1897. Els municipis agregats a Barcelona a partir d’aquell any, entre ells Sants i Les Corts, van passar entre les mateixes dues dates de 60 mil a 200 mil persones[ii]. En aquests quaranta anys la població s’havia duplicat.

Ens imaginem la gran demanda de materials per a construir edificis en aquells anys. L’Hospitalet era a prop, tenia aigua del Canal de la Infanta i de les canalitzacions que s’hi instal·laven en aquells anys. També tenia dues carreteres de bona qualitat i el ferrocarril. A més, el terreny era abundant en terres argiloses, que podien ser aprofitades en alguna ocasió.

En la dècada de 1850 apareixeren les primeres bòbiles al Centre i Santa Eulàlia. A partir de 1869, però, la gran concentració d’aquestes indústries va ser a la Carretera Provincial, l’actual Carrer Prat de la Riba, al futur barri de Sant Josep. Allà s’hi van instal·lar, l’any 1878 la bòbila de Joan Romeu i Escofet, el gegant del sector durant algunes dècades, i una mica més a dalt de l’anterior, la de Just Oliveras (que no era el de la Rambla). 

Fotografia de 1933

L’any 1883 començà a produir la fàbrica de Josep Batllori, especialitzada en balustres i elements decoratius. L’any 1884 endegaren la seva trajectòria les fàbriques de Josep Llopis i Cosme Toda. Ara en parlarem, acabem primer amb el context.

L’any 1889 es van establir tres bòbiles a la Carretera de Collblanc, de les que només una va tenir una vida llarga. A partir d’aquell moment, serà la zona del Samontà, especialment la Florida, les Planes o Sanfeliu, les que atreguin la localització de la majoria d’aquesta mena de fàbriques. Resten algunes xemeneies, que en són testimoni.

Tota aquesta introducció és per a deixar ben clara la importància d’aquest sector a la nostra ciutat, de que aquest desenvolupament és un tret distintiu de la nostra història local. Malauradament, en el seu moment no es van fer les gestions oportunes i no es va portar aquí una seu del MNATEC sobre la indústria ceràmica, i a Esplugues van ser més llestos o van posar més ganes.

Cosme Toda

Cosme Toda i Vives (Vilanova de l’Escornalbou, 1854 – 1931) era un terrissaire que va arribar a l’Hospitalet vers 1870 i va treballar a la fàbrica de Romeu Escofet[iii]. Més tard es va instal·lar pel seu compte i finalment el 1883 fa el pas per crear una indústria ceràmica pròpia. Comprà uns terrenys a tocar de la Carretera Provincial (actual Prat de la Riba) i encarregà l’edifici a l’arquitecte Marià Tomàs i Barba. Finalment, va donar d’alta, el juliol de 1884, dos forns per a fabricar teules, maons i rajoles, fent servir un generador de vapor de 6 cv[iv].

Al projecte de 1883 no hi era la casa del director, que sí apareix als dibuixos dels anuncis publicats a partir de 1908. Per tant, és entre aquests anys quan es va construir. Com la contigua de Can Llopis, es tracta d’un edifici de maó vist amb decoració abundant, com era habitual en l’època del Modernisme.

Casa del director de Cosme Toda

En Toda de seguida es va incorporar a la vida social i política de l’Hospitalet. L’any 1883 va encarregar la seva casa al recentment creat Carrer Perutxo, l’actual Roselles, a en Marià Tomàs. L’octubre de 1885 es va constituir el Comitè local del Partit Republicà Històric, i en Cosme Toda era el seu vicepresident[v]. Aquesta era la branca dels republicans seguidors d’Emilio Castelar, els més conservadors dins del republicanisme. 

Casa de Cosme Toda, l'actual núm. 25 del Carrer Roselles

Durant aquestes dècades de finals del segle XIX, l’empresa va mantenir dos forns. Era la quarta empresa en grandària de les onze que hi havia del sector ceràmic a la ciutat[vi]. El negoci prosperava i en 1898 l’empresa era capaç d’adjudicar-se el concurs per les “baldosas y tejas planas esmaltadas” destinades a l’escorxador de porcs de Barcelona[vii]. 

L’any 1899 es va publicar un reportatge gairebé publicitari, però en el que es proporcionen unes dades que deuen ser properes a la realitat: més de 80 treballadors, més d’un milió de peces produïdes a l’any, exportació a diversos països, més de 6 mil m2 de superfície, forns de sistema continu, matèria primera portada del Papiol, etc...[viii]

Un fet fonamental es produeix l’any 1901, quan es demana el permís per a instal·lar un forn Hoffman. Aquest tipus de forn va revolucionar el sector de la ceràmica, ja que substituïa els forns tradicionals per uns altres en forma de túnel, en el que els productes circulaven i s'aprofitava molt més l'energia necessària per a la cocció. 

L’expansió no només era quantitativa, sinó que el novembre de l’any 1913, Cosme Toda inscrivia la patent d’un “sistema de horno para la producción de productos cerámicos”[ix]. A partir d’aquell moment trobem anuncis d’altres empreses en els que afirmen com a reclam que fan servir el “sistema Cosme Toda”. 

La I Guerra Mundial també afavorí aquesta empresa, que va passar de tenir quatre forns abans del 1914 a tenir-ne cinc forns i una serra el 1918. L’expansió va continuar en els anys següents, a l’escalf del gran creixement demogràfic de l’àrea metropolitana de Barcelona i per tant del gran creixement de la construcció. L’any 1924, la fàbrica ja tenia set forns i la serra. Per aquest motiu, l’any anterior es va demanar el permís per a construir el gran edifici que conservem actualment.

L'any 1919 s'hi va instal·lar al seu costat la refineria i magatzems d'oli de Josep Bau, amb 20 trulls.

L’edifici de 1923

El gener del 1933 es publicava un article dedicat a l’arquitectura industrial a una revista dirigida per en Ramon Puig, en el que es destacaven nou edificis fets en els anys anteriors per a il·lustrar l’evolució de “l’arquitectura a les fàbriques”. L’article, com tota la revista, és elogiosa amb les obres de l’estil més avantguardista, el Racionalisme.

“En les fàbriques fetes uns anys enrera, pels arquitectes Ricard Giralt, al Masnou, en Joaquim Aracil, a Cocentaina, n’lsidre Puig i Boada, a Gavà, n’Eusebi Bona, a Calella i en Ramon Puig-Gairalt, a Hospitalet, fàbrica Cosme Toda, veiem aquella influència a cercar una monumentalitat a base de la decoració, en canvi en les fetes darrerament a la nostra ciutat per en Lluís Bonet, tocant al Besòs (fàbrica dels Discos Poludor), la de n’Antoni Mª Ferrater (fàbrica de radiadors Mas Bagà), i la de n’Antoni Puig-Gairalt (fàbrica de perfumeria Myrurgia), s’hi troben ja els elements bàsics de la moderna estandardització, de l‘arquitectura feta a base de simplicitat, que tant bé harmonitza amb el fi al qual se les destinà.”[x]

Fotografia publicada en 1933.

El mateix Ramon Puig ens diu, en to crític, que al seu edifici hi havia una certa monumentalitat aconseguida amb elements decoratius. En realitat, en tenia ben pocs d’elements decoratius, sobretot si el comparem amb els edificis industrials de maó vist que s’havien fet en els anys immediatament anteriors, els anys del Modernisme: Trinxet, Gras o Trias.

L’any 1923, quan fou dissenyat aquest edifici, dominava a Catalunya el Noucentisme, en el que es combinava la modernitat pel que feia a la tecnologia amb la tradició en els aspectes estètics.

Fotografia publicada en 1933

El sistema constructiu és el de l’estructura interna de bigues i columnes de ferro, que ja s’havia imposat a l’arquitectura industrial però que trobava encara reticències en part dels professionals del ram. Això és especialment important si pensem que es tracta d’un edifici de PB + 3, i tres torratxes amb dues plantes més i un soterrani, que han de suportar el pes de maquinària i tones de materials.

El parament és de maó vist, amb unes pilastres adossades que trenquen la monotonia dels murs. Recorda la decoració remotament a l’arquitectura clàssica, però on havien de ser els capitells hi ha uns quadrats, i on hauria de ser l’entaulament, una petita cornisa amb una decoració que recorda a la que s’utilitzava en les fàbriques modernistes.

A les torratxes va afegir uns òculs cecs, la continuació de les pilastres, una cornisa i el cobriment amb una teulada a quatre aigües i dos gerros a cadascuna, potser la més important concessió a la decoració d’inspiració noucentista.

En general, ben pocs ornaments a un edifici sobri i massís. Tanmateix, en Puig, en el seu trànsit cap a l’avantguardisme, com hem vist abans, l’any 1932 va trobar que encara n’hi havia massa decoració. En qualsevol cas, la propera fàbrica d’Albert Germans, amb plànols signats l’any 1926, és d’un estil molt semblant. Els plànols, per cert, estan signats per Antoni Puig i Gairalt, encara que l’atribució al seu germà Ramon és generalitzada. 

Fotografia publicada en 1931

El nou edifici va permetre un gran salt endavant en la producció i la fàbrica va passar a tenir de set a tretze forns. En un reportatge sobre l’Hospitalet de l’any 1925 es deia: “La ceràmica també té gran increment a l'Hospitalet, podem esmentar per exemple, la fàbrica d'en Cosme Toda, única a Espanya, quant a qualitat, on es fabriquen tota classe de teules planes i àrabes de tots colors, envernissades i sense envernissar, escames pròpies per a cúpules de totes formes i colors; totxos planxats de tots diàmetres; teules; baldosins i tota classe de terrissa.”[xi]

Conflictes obrers

La mort del fundador, el 20 de juliol de 1931, va coincidir amb l’esclat d’un conflicte laboral. Des de feia anys la direcció de l’empresa la portaven els nebots del Cosme Toda, en Joan i en Cosme Miralles i Toda. 

Cosme Miralles va tenir una agitada vida política. En va ser escollit com a regidor pel Districte II com a candidat de la Lliga Regionalista, el partit catalanista conservador, en les eleccions municipals d’abril de 1931, les que van provocar la proclamació de la II República[xii]. Més tard, el gener del 1936 va tornar a ser escollit regidor, en aquesta ocació pel governador civil, en el procés de reconstrucció dels ajuntaments després de la destitució dels legítims, arran dels fets d'octubre de 1936.

La feina dels rajolers era molt dura. La que es feia a la intempèrie requeria molt d’esforç físic i sota les inclemències del temps. Tanmateix, la feina pitjor era la que es feia als forns, suportant unes condicions duríssimes i amb freqüents accidents. La llibertat d’associació que va permetre la nova República va obrir una finestra d’oportunitats al moviment obrer.

Font: La Ilustración obrera, julio, 1904.

A finals del juliol va començar una vaga en el sector ceràmic de l’Hospitalet, convocat pel sindicat Únic, la CNT. Demanaven els vaguistes pujades de sou, jornades de 48 hores setmanals, prohibició del treball a menors de 14 anys, etc. El conflicte es va allargar i enverinar amb comunicats contundents. Deia la premsa anarquista:

“Decíamos ya en nuestro manifiesto anterior que el alma negra de este conflicto lo era Cosme Toda. Y ahora, después de seis semanas de huelga, pódemos ratificar nuestro criterio; Cosme Toda (y al decir Cosme Toda nos referimos a las actuales propietarios de la que era fàbrica de este señor) es el único culpable de que este confilcto no se solucione satisfactoriamente, pues los demás son sus satélites, y amenazados, quizá, por él no se atreven a firmar las bases ni tienen la valentia de despojarse de la enojosa y bárbara tutela comercial en que los tiene sumidos.”[xiii]

Font: AMHL 101-U430-1931_044

Quatre patrons, “Vídua d’Antoni Puig, Vídua de Josep Oliveras, Francesc Batllori i Cosme Toda” van declarar que havien accedit a una part de les bases presentades el 4 de juliol pel Sindicat Únic de Treballadors de l’Hospitalet però no podien accedir a tot perquè si no deixarien de ser competitius i haurien de tancar[xiv]. No he trobat com va acabar el conflicte.

Arran del desplegament publicitari de l’empresa en 1931 i 1932 i la instal·lació de tretze electromotors (un per cada forn?) a finals d’aquell any podem pensar que van ser temps de prosperitat. També, però, van continuar els enfrontaments. Al maig de 1933 s’hi van produir tres episodis violents: tiroteig del mur, col·locació de dos “petards” a les finestres (que van ser trobats amb la metxa encesa) i troballa d’una bomba dins d’una caixa al recinte de la fàbrica[xv].

El fet és que el maig del 1935 la fàbrica va tancar, el que afectava, segons la premsa, a uns 110[xvi] o 200 treballadors[xvii]. No sabem si el motiu fou purament econòmic o hi havia un locaut patronal. El tancament continuava el març del 1936, encara que en aquell moment, amb les forces d’esquerra al poder, van haver intervencions de l’alcalde i del conseller de treball perquè se’n reobrís[xviii].

La Guerra civil

Els dies posteriors al 19 de juliol de 1936, moltes persones dels partits de dreta, de l’Església o de la patronal van patir la repressió per part dels grups més o menys incontrolats de diverses organitzacions polítiques i sindicals. Pel que fa a les empreses de l’Hospitalet, sabem que Caralt o Tecla Sala van patir la mort de més d’un dels seus propietaris o directius. En aquest context, trobem la següent notícia:

“Continuan en los calabozos municipales tres detenidos a disposición del Comité local de milicias antifascistas, que son Antonio Puig, Francisco Jornet y Cosme Toda. Los tres son fichados como fascistas significados."[xix].

Aquestes detencions a dependències oficials, controlades per les institucions republicanes, solien ser un mecanisme per a salvar la vida dels detinguts. De fet, sabem que Cosme Miralles va morir l’any 1975, per tant, la maniobra va reeixir. 

Durant la Guerra Civil, la fàbrica, com totes, va ser col·lectivitzada. Tanmateix, no es va dedicar a la producció de maons i rajoles, sinó ala de bombes per aviació i artilleria, conjuntament amb les seves veïnes Llopis i Batllori. Per si algú tenia dubtes, la troballa de les restes de més de 60 projectils als túnels de la fàbrica, el març i l’abril de 2020, les va esvair. 

Els Tedax treient projectils dels túnels de Cosme Toda. Alguns d'aquests túnels foren utilitzats com refugis antiaeris durant la Guerra Civil. Malgrat això, no s'hi va fer res per a conservar-los.

Quan s’apropava el final de la Guerra, el 17 de novembre va ocórrer un episodi que va posar Cosme Toda i les fàbriques veïnes al centre de la història de l’Hospitalet i, fins i tot, de Catalunya. Un incendi a Can Llopis va provocar que part de la munició emmagatzemada es disparés, però el perill era que el foc arribés a les grans quantitats  d’explosius que hi havia. Afortunadament això no va passar, perquè podia haver quedat tot destruït en molts metres a la rodona. La població, això sí, va ser evacuada. 

Us deixem amb l’article del que va ser testimoni i principal historiador del barri durant molt de temps, José Manuel Morales:

Les darreres dècades de la fàbrica

Joan i Cosme Miralles van tornar a prendre els regnes de l’empresa però van haver d’esperar uns mesos a que les autoritats retiressin el material bèl·lic, encara que hem vist que no van fer bé del tot. Vers el 1942 es reprèn la producció ceràmica, però amb carència de matèries primeres i sobretot d’energia. Només es podia treballar un dia a la setmana. Es va haver de recórrer a la instal·lació de vells motors d’explosió de cotxes o vaixells procedents de desballestaments.

L’any 1950 es transforma en “Fabricación Cerámica, S.A”. A partir de 1956 es va començar a fer experiments, a un laboratori construït per a aquesta funció, per a esmaltar una cara de les peces ceràmiques pròpies. Poc després es va muntar una petita fàbrica propera (Industrias Cerámicas y de Aislantes, S.A.) que comercialitzava la seva producció amb la marca Silicor. Va ser un boom a tot el món i va crear una moda arreu. 

A partir de 1957, es va eliminar el sistema d’elaboració del fang per decantació. Passaren de la fabricació de la via humida a la seca amb una torre d’atomització, premses hidràuliques, un assecador i forn-túnel, el que permetia reduir el temps, la mà d’obra i l’espai. Es van eliminar les basses de decantació, guanyant uns 12 mil m2.

 

En la dècada de 1960, superada l’època de l’autarquia, va començar la importació de materials d’Itàlia, França o Japó. L’any 1964, l’empresa s’incorporà al grup Zirconio, S.A. (amb seu a Vil·lareal), aportant  el 35% del capital total, ocupant en Cosme Miralles Borrás la presidència del Consell d’Administració. Més tard es van crear noves empreses, com Todagres, S.A., Porcelanosa, etc.

A finals de la dècada de 1970, la producció diària era de 10 mil m2, unes 570 mil rajoles al dia; el que significava 3.750.000 m2 l’any, unes 43.000 Tm. El 30% de la producció anava destinada a l’exportació. La fàbrica continuava incorporant millores, com el forn monostrat, l’any 1979. La plantilla era d’uns 150 operaris i 10 administratius/ves.

L’any 1977 es van dedicar 1000 m2 de la fàbrica a exposició dels productes propis i els que comercialitzaven. Potser és en aquest moment que van encarregar el mural ceràmic artístic a Joan Rifà.  

Fotografia de Natalia Piernas. Font: Cosme Toda, patrimonio industrial en l'Hospitalet

Malgrat que la situació de la fàbrica era bona, al llarg de la dècada de 1980 es va prenent la decisió de traslladar la producció i les instal·lacions van mantenir-se només amb funció comercial fins els primers anys del segle XXI.

"Pelotazo" immobiliari

L’espai ocupat per les fàbriques Batllori, Llopis i Cosme Toda és al centre del terme municipal de l’Hospitalet, amb molt bona comunicació amb el centre de la metròpoli. No van trigar en arribar els projectes immobiliaris, especialment si pensem en la bombolla que es va començar a generar arran de la Llei del Sòl de 1998.

El febrer de 1999 es va presentar un projecte, amb l’alcalde Corbacho i l’autor, l’arquitecte nordamericà Michael Graves. Segons la premsa, era un dels grans projectes de la ciutat per al segle XXI. S’havien de fer 250 habitatges i equipaments, sense gaire respecte per bona part del patrimoni de les tres fàbriques. Doncs, d’això, res de res. Com tants anuncis que es fan, a bombo i plateret, gens de realització.

L’aturada del projecte de Graves potser es degué a que la bombolla immobiliària anava creixent i les expectatives de guany es multiplicaven. Llavors, l’any 2007 s’aprovà un pla urbanístic, fet per l’ADU, del que la premsa local deia que “es construiran 885 habitatges, 597 de promoció privada i 288 de protegits, repartits en diferents edificis d’entre cinc i dotze plantes d’alçada. Els edificis tindran menys altura cap als carrers del Canigó i de Batllori i més cap al centre de l’espai”.

Aquest projecte en el que la quantitat de pisos s’havia multiplicat per 3,5, quedà aturat per la crisi. Però, ja se sap, això són cicles, i la fase expansionista tornà i el juny de 2016 l’alcaldessa, per no ser menys que Corbacho, va presentar in situ la gran promoció.

Les mobilitzacions contra aquest despropòsit van començar a finals del 2018 i es va crear una plataforma de persones i entitats anomenada Stop Massificació Cosme Toda. Es van fer mobilitzacions en dues línies: denunciar la gran quantitat de blocs i pisos que es volen construir i defensar el patrimoni històric. 

L'autor d'aquest article, fent declaracions per a la televisió sobre la destrucció del patrimoni que significarien les obres, el desembre de 2019.

La primera no ha tingut gens d’èxit. La segona, encara que s’han destruït gairebé tots els edificis i túnels no recollits en el PEPPA (les tres cases del director, les dues xemeneies i la gran nau de 1923), va aconseguir que es conservessin restes d’alguns forns, els que no hi eren a on s’havien d’aixecar blocs. 

El Grup Municipal d’En Comú Podem va presentar en novembre de 2022 un informe pericial en el que es diu que els blocs del Carrer Batllori no compleixen la normativa legal. Són massa alts i estan massa a prop entre ells, de tal forma que són fora de les normes d’assolellament. El Fran Villaescusa va fer un gran article sobre el tema. Ja veurem com acaba el contenciós.

---

[i] CASAS, Joan. La formació de la indústria de l’Hospitalet al s. XIX, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 1985, p. 50. La contribució industrial era l’import que pagaven les empreses. És el principal indicador que tenim per conèixer la grandària que tenien.

[ii] TATJER, Mercè. “L’evolució de la població de Barcelona entre el 1860 i el 1897”, dins Història de Barcelona (vol. VI La ciutat industrial), Barcelona, Gran Enciclopèdia Catalana, 1995, p. 141.

[iii] Moltes dades del present article procedeixen del treball mecanografiat per Ramon Ybars, Història de la fàbrica Cosme Toda, dipositat a la biblioteca de l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet.

[iv] AHMH, Matrícula industrial 1885; caixa 22275

[v] La Publicidad, 2-11-1885, p. 1

[vi] AHMH, Matrícula industrial 1894-1895; caixa 22276

[vii] El Diario Catalán, 13-4-1898, p. 4

[viii] Revista ilustrada de banca, ferrocarriles, industria y seguros, 10-8-1899, p. 12-13

[ix] Industria e invenciones, 7-2-1914, p. 7

[x] Arquitectura i urbanisme, núm. 3, gener 1933, p. 34-35

[xi] La Veu de Catalunya, 9-9-1925, p. 9

[xii] La Vanguardia 14-4-1931, p. 12

[xiii] La Tierra, 12-9-1931, p. 2

[xiv] La Publicitat, 27-9-1931, p. 2

[xv] El Diluvio, 5-5-1933, p. 6; Luz, 7-5-1933, p. 13; Ahora, 8-5-1933, p.6; El Diluvio, 8-5-1933, p. 6

[xvi] El Diluvio, 20-8-1935, p. 11

[xvii] La Publicitat, 25-5-1935, p. 6

[xviii] El Diluvio, 10-3-1936, p. 13

[xix] El Diluvio, 31-7-1936, p. 9