L’Edifici Molí del conjunt
industrial, avui cultural, Tecla Sala és un element patrimonial de primer ordre
per l’Hospitalet i pel país. La seva conservació està garantida pel fet que té
el reconeixement de Bé Cultural d’Interès Local.
 |
| Fotografia publicada en 1959. |
Tanmateix, no totes les
ampliacions tenen protecció i caldria fer una prospecció subterrània per treure
a la llum les restes del Canal de la Infanta que es conservin. Encara hi ha
patrimoni per descobrir.
 |
| L'Edifici Molí, amb els habitatges afegits per als càrrecs directius. |
Actualment, l’Edifici Molí està
infrautilitzat i des de fa molt de temps resta pendent la seva reforma. El seu
estat és precari, especialment el terra de les golfes. Per portar-la a terme
s’havia aconseguit una subvenció de 2.692.611,80 €. Malauradament, com tantes
altres ocasions en aquesta ciutat, no s’ha fet res i s’han deixat perdre
aquests diners.
La voluntat d’aquest article és
posar en valor aquest edifici i divulgar aquesta part de la història de
l’Hospitalet, denunciar la negligència del govern municipal i empènyer a les
autoritats locals a fer la seva feina [i].
LA INSTAL·LACIÓ DEL MOLÍ PAPERER
La història del Molí comença en
abril de 1852, quan Antoni Ferrer i Sagristà, va adquirir un terreny a
l’Hospitalet, que contenia un salt d’aigua del Canal de la Infanta. Al llarg
del Canal n’hi havia diferents salts que utilitzaven la caiguda de l’aigua com
a font d’energia i feien moure rodes utilitzades per molins o instal·lacions
industrials.
En Ferrer, procedent de l’Anoia,
comprà a la Junta del Canal els drets d’explotació del salt del Torrent Gornal,
l’octubre de 1853. Aleshores va començar la construcció d’un molí paperer, que
era el seu objectiu.
 |
| L'Edifici Molí de mitjan segle XIX és el cobert amb la teulada a dues aigües. |
L’edifici del molí es va
construir al llarg de 1854, segons el projecte de l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet (1811-1860). Oriol va ser un
figura important de la ciència i l’arquitectura de la seva època. Matemàtic de
formació, va evolucionar cap al dibuix lineal (disciplina de la que va fundar
la primera càtedra a la Llotja 1841) i l’arquitectura. Fou arquitecte municipal
de Sabadell entre 1842 i 1856, i també va fer diverses obres industrials, com
Can Ricart (1853) [ii].
Durant
algunes dècades, el Molí fou l’edifici més alt de la població, amb planta
baixa, tres pisos i la sotateulada. El tipus d’edifici respon al model de
molins paperers de la comarca de l’Anoia, que es deriva a la seva vegada de la
masia típica catalana: planta quadrada o rectangular, teulada, etc.
 |
| Golfes de l'Edifici Molí en 2018 |
Segons
la matrícula industrial, el molí paperer de l’Hospitalet va començar a
funcionar el 1855, encara que només amb una tina. A partir de l’any següent ja
consten tres tines. Potser no va ser fins a les acaballes del 1855 o ja en 1856
que no es va enllestir l’edifici i totes les seves dependències, i no va
assolir la plena capacitat productiva fins aquest darrer any.
Com
funcionava un molí paperer? La roda hidràulica feia moure unes
masses que colpejaven i desfeien draps en fibres, la matèria primera, amb les
que, que barrejades amb aigua, es feia la polpa. Aquesta polpa, convenientment
tractada a les tines, uns grans recipients, es posava a uns motllos on se’n convertia
en els fulls de paper. Finalment, calia assecar aquestes peces que sortien ben
humides de les tines. Si aneu a Capellades ho
podreu veure directament.
L’EVOLUCIÓ DEL MOLÍ PAPERER
Al llarg dels seus vint-i-cinc
anys de funcionament, el molí paperer va tenir tres o quatres tines per fer
paper de diverses qualitats i funcions: paper floret, d’imprimir, d’embolicar i
d’escriure. Aquesta decisiva fase de l’activitat productiva es localitzava en
la planta baixa. Bona part de la superfície de l’edifici, la segona i tercera
plantes i la sotateulada, es dedicava a penjar els fulls de paper perquè
s’assequessin, el que també explica els grans finestrals.
Tota la feina era manual i per
aquesta raó era tan important tenir mà d’obra especialitzada, coneixedora de
l’ofici. Els censos de la població de
l’Hospitalet ens informen que diverses famílies procedents de Capellades,
Gelida, Carme, Cornudella o Vilafranca vivien al molí. La primera planta es
dedicava a la funció residencial d’aquests/es treballadors/es
especialitzats/des que molt probablement van venir amb Ferrer.
Un document de 1862 afirma que
l’aigua generava en el salt una energia d’entre sis i dotze cavalls
(l’oscil·lació venia determinada per les variacions del cabal del Canal), que
movia vuit rodes d’eix vertical i una turbina. La capacitat productiva de les
tres tines era de 214 plecs de paper cada hora. Hi treballaven dinou homes, set
dones, dos nens i tres nenes, 260 dies cada any, 14 hores cada dia.
Les
morts d’Antoni Ferrer, del seu fill Pau i del seu nét Antoni van provocar que
el molí fos tancat el 1865. En fou arrendat a Antoni Romaní i
Puigdengoles entre 1866 i 1875. Romaní pertanyia a la
principal nissaga paperera de Capellades, amb destacats membres de
l’empresariat i la política. De fet,
un document de 1868 diu que la fàbrica de paper és “de los tres Romaní”.
Aquest mateix document de 1868
informa que hi treballaven 20 homes i 20 dones i cap nen o nena. Si ens atenem
a aquesta xifra de treballadors, sembla
que inicialment els Romaní van significar una expansió del molí. Segons un
document del 1874, dos anys abans vivien al Torrent Gornal 19 famílies amb un
total de 87 habitants. Com que no hi havia cap altre edifici en aquell vial,
podem assegurar que eren els habitants del molí.
Tanmateix, en aquells moments
també hi van haver dificultats. Entre 1869 i 1876 (els anys del Sexenni
Democràtic, quan la classe treballadora va tenir l’oportunitat d’organitzar-se
amb força llibertat) van haver mobilitzacions obreres en el sector. La conflictivitat
social també va arribar al molí hospitalenc. Només tenim una notícia d’una
vaga, publicada en el diari de la secció espanyola de l’Associació
Internacional de Treballadors, del novembre del 1873, però de ben segur que hi
hagueren nombrosos conflictes:
“En la fábrica de papel de Burnal (sic) establecida en Hospitalet, se halla en paro una tina, por negarse á
aceptar el mayordomo el acuerdo de la sociedad de papeleros de Sans (sic).
Esperemos que no vendrá ningún papelero á ocupar dicha tina y que se negará á
aceptar cuantas proposiciones les pueda hacer la burguesía.”
El
darrer arrendatari del molí fou Joan Poch i Tort, que el va tenir entre 1876 i
1880. En el seu primer any de tinença, Poch va declarar que la seva fàbrica
funcionava amb turbines, que desenvolupaven una força de 20 cavalls i que hi
treballaven 28 obrers. Finalment, l’abril
del 1880, quan s’acabà el termini del seu arrendament del molí, Poch va donar
de baixa les seves tres tines de paper floret i la tina de paper d’embolicar.
Així s’acabà la primera fase industrial del conjunt de la Tecla Sala: el molí
paperer.
 |
| Aquesta foto mostra una imatge molt semblant a la que tindria l'Edifici Molí quan ja era una fàbrica tèxtil moguda amb l'energia del vapor, amb la seva xemeneia. |
DE MOLÍ A FÀBRICA TÈXTIL
Leonor Ferrer, néta i hereva de
l’Antoni Ferrer que havia fet construir el molí, s’havia casat amb Andreu Basté
i Bofarull, que també pertanyia a una família d’industrials, en aquest cas del
tèxtil. Era co-propietari d’una societat anomenada “Sucesores de D. Andrés
Basté” que fins el 1877 havia tingut la fàbrica tèxtil més important de Sant
Andreu del Palomar.
El juliol de 1880, en Basté, com
apoderat de la seva dona, demanà a l’Ajuntament de fer unes modificacions en
l’edifici del molí: construir dos afegits a la part posterior, la més propera
al canal, per acollir unes calderes i una màquina de vapor, a més d’aixecar una
xemeneia, a la banda de llevant, avui desapareguda. La nova infraestructura energètica
tenia com a finalitat la de moure maquinària tèxtil: el molí paperer hidràulic
esdevenia una fàbrica tèxtil cotonera moguda per l’energia del vapor.
 |
| L'Edifici Molí i altres dependències de la fàbrica Tecla Sala, avui enderrocades, vers 1987. |
Tanmateix, el gran canvi
arquitectònic en l’edifici de l’antic molí fou la construcció dels habitatges
afegits a la façana i que també es conserven. De fet, s’aixecaren la planta
baixa i dos pisos, als que s’afegiria posteriorment la tercera planta, en
concret en 1924. La petició de tots aquests canvis no fou aprovada fins el
setembre de 1881, per la qual cosa ens imaginem que la construcció no
s’enllestí fins l’any següent.
 |
| El conjunt Tecla Sala en 1997. L'Edifici Molí és a la dreta. |
En la matrícula industrial, la
raó social Successors d’Andreu Basté apareix en la que es és signada l’octubre
del 1882. L’empresa declarà 3.173 fusos i 80 telers mecánics, tot mogut per la
força del vapor, a més del taller “de cerrajería” per fer les reparacions, que
era habitual en les empreses a partir d’una certa grandària. Durant alguns anys
va ser la indústria més gran de l’Hospitalet.
Can Basté de seguida es va
connectar amb el moviment obrer santsenc. En març de 1890, el sindicat
majoritari al tèxtil, Les Tres Classes del Vapor va convocar una vaga de
solidaritat amb Manresa. Entre les empreses mobilitzades trobem Batlló,
Parellada (el “Vapor Vell”), La España Industrial… i Basté. Les fàbriques i
part dels artesans de l’Hospitalet van fer vaga i es van mobilitzar arran la convocatòria
del 1er de maig d’aquell any, la primera que es feia.
AMPLIACIÓ DE CAN BASTÉ
L’any 1893 es va aprovar la
construcció del gran edifici de maó vist que avui acull el Centre Cultural
Metropolità i la Biblioteca Central. Es tractava d’una ampliació de l’empresa
de filats i teixits de cotó de la família Basté. L’any 1913, el conjunt fou
adquirit per una senyora, el nom de la qual és el que ha quedat per
anomenar-ho: Tecla Sala.
Tornant a la dècada final del
segle XIX, l’edifici de l’antic molí quedava incorporat com una part del
conjunt industrial. Imaginem que el pont entre els dos edificis és d’aquests
anys.
Avui, l’Edifici Molí forma part
del conjunt del que podem anomenar conjunt cultural Tecla Sala. Conté les
instal·lacions del Centre d’Estudis de l’Hospitalet i Tro. També s’afirma que
ha de ser la futura seu de la Fundació Arranz Bravo. Aquesta reforma i
recuperació del patrimoni, aquesta millora d’un equipament cultural
importantíssim, tot plegat ha quedat relegat sine die perquè el govern local ha deixat perdre 2,7
milions d’euros.
[i]
El tex tés una adaptació del que vaig escriure a PIERNAS, Natàlia, DOMÏNGUEZ, Manuel, FERRER,
Carles i VILUMARA, Josep Mª. Filant
cultura. Història del conjunt industrial del Molí paperer, Can Basté i Tecla
Sala, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2023
(Recerques/Retrats, 11. Cal destacar també l’article de DE PLANELL, Marta, «De
molí paperer a fàbrica de filats i teixits de cotó: als antecedents de la
fàbrica Tecla Sala de l’Hospitalet». Quaderns d’estudi, 2014, núm. 27,
p. 85-108, https://raco.cat/index.php/QuadernsCELH/article/view/276294
