UNA HISTÒRIA DE L'ARQUITECTURA PASSEJANT PER SANTA EULÀLIA

Durant la darrera festa major de Santa Eulàlia, l'AViV Som Santa Eulàlia i el Centre d'Estudis de l'Hospitalet vam organitzar una passejada per fer un recorregut per la història de l'arquitectura amb exemples del barri.

Vam començar definint que l'arquitectura és l'art i la tècnica de fer edificis, volums limitats per unes parets i un sostre, per proporcionar aixopluc, seguretat, etc.

El Carrer Santa Eulàlia vers 1927.

El més complicat és fer un sostre que sigui resistent però no tan pesat que es trenqui i caigui a sobre dels nostres caps. Per sostenir els sostres durant tota la història de la humanitat es van utilitzar sobretot dos sistemes:

- Arquitravat: el sostre és sostingut per bigues horitzontals suportades per parets o columnes/pilars verticals.

- Voltat: el sostre consisteix en voltes, amb formes corbades, formades per la combinació d'arcs, suportades per parets o columnes/pilars verticals.

L'arquitectura arquitravada és la més senzilla, però la distància entre els elements verticals sustentants no pot ser gaire gran, perquè la biga horitzontal es pot trencar.

Aquest solar del Carrer Roselles del barri del Centre ens mostra com era l'estructura constructiva de les tradicionals cases de cos.

Les cases tradicionals de la classe treballadora, les cases de cos, tenien aquestes característiques. La seva amplada no podia ser superior a la longitud d'una biga de fusta, uns 5 metres. Al Carrer de Santa Eulàlia tenim encara uns exemples.  

Cases de cos al Carrer de Santa Eulàlia.

Algunes cases i masies eren més amples, a base d'afegir alineaments de pilars/columnes, d'utilitzar bigues de fustes més resistents (i cares) o encavallades als sostres amb forma de teulada.

El Molí del conjunt de Tecla Sala era en el seu origen un edifici de l'extrem de Santa Eulàlia. La seva sotateulada és suportada per encavallades de fusta. Compte! Ja té elements constructius de ferro, sent l'edifici pioner a la nostra ciutat (1854) de la nova arquitectura.

Les classes i institucions que tenien més recursos, feien sostres de pedra i per a crear espais coberts i diàfans es van inventar els arcs i les voltes.

L'arc més senzill és el semicircular o de mig punt. La successió d'aquesta mena d'arcs genera una volta anomenada de canó. Aquesta tècnica ha estat utilitzada en diferents èpoques, una de les quals va ser la d'un estil de construir que anomenem Romànic, estès per Europa durant els segles XI i XII.

L'esglèsia de Santa Eulàlia de Provençana n'és un exemple de l'estil romànic. 

Volta de canó de l'Església de Santa Eulàlia de Provençana. A la façana diu que l'edifici és de 1201, encara que una primera consagració s'havia fet en 1101.

No tenim al barri cap exemple dels estils que es van succeir al llarg dels segles: Gòtic, Renaixement, Barroc, Neoclassicisme... 

Tot va canviar al llarg del segle XIX amb la Revolució Industrial i la utilització de nous materials, com ara el ferro, el vidre i el ciment i tots els seus derivats i combinacions.

A la façana d'aquesta casa del Carrer Santa Eulàlia, 121 van voler fer visible la utilització dels nous materials constructius, una columna de ferro. Això permetia que la paret fos ocupada per vanos, en els que s'utilitzava un altre material de gran desenvolupament i ús en aquests anys, el vidre.

La nova arquitectura d'estructura interna feta amb aquests nous materials permetia edificis cada vegada més grans i diàfans, als quals les parets feien de cortina, sense funció de suport.

Les estructures eren revestides amb façanes amb més o menys elements decoratius, depenent dels estils artístics dominants. Tanmateix, a barris populars com Santa Eulàlia, els edificis amb elements decoratius eren estranys, perquè valien diners.

Durant el segle XIX, quan volies fer un edifici amb contingut artístic, el més freqüent era fer-ho amb l'estil eclèctic que barrejava elements artístics de diferents estils del passat. Potser l'exemple més important existent és el casalot del Carrer Cavall Bernat, 4, que té una data a la façana: 1880. La Caserna de Lepant (1930 aprox.) era el millor exemple.

La casa de Cavall Bernat, 4

A finals del XIX, es popularitzà el Modernisme, que a Santa Eulàlia va deixar exemples industrials, com Can Trinxet, Can Trias i Olis Regàs.

Una de les naus de Can Trinxet, l'any 1997, abans de ser enderrocada. El modernisme industrial feia servir el maó vist, barat i amb moltes possibilitats de crear ornaments, com les cornises, els coronaments, etc.

Amb trets de Modernisme popular i l'estil que el va succeir a Catalunya, el Noucentisme, es van construir desenes de cases al barri, moltes de les quals es conserven.

La Casa Layola, al Carrer Àngel Guimerà, fou dissenyada en 1930 per Ramon Puig i Gairalt. Un exemple d'aquest Noucentisme o Eclecticisme popular.

El gran protagonista de l'arquitectura de la seva època, Ramon Puig i Gairalt, va incorporar els nous corrents europeus: art deco i funcionalisme. Al barri tenim exemples, com el Mercat o Can Casals.

La Casa Casals, de 1936, és un exemple de la fase racionalista d'en Puig i Gairalt.

Les primeres dècades del franquisme van ser dominats per Manuel Puig i Janer. Va fer algunes obres públiques amb estils "neos": el COPEM i Sant Isidre, neorenaixentistes, Santa Eulàlia de Provençana, neoromànica. 

L'Església de Sant Isidre, projectada vers 1947, en la que Puig i Janer imità l'arquitecte del Quattrocento, Filippo Brunelleschi.

 

Vers el 1957, Puig i Janer va dissenyar una nova església de Santa Eulàlia de Provençana amb estil neoromànic. Malgrat que la voluntat era continuar amb l'estil romànic de l'esglesiola original, l'obra nova imitava més aviat el romànic francès i castellà que s'havia estès pel Camí de Sant Jaume. Com va passar amb la façana de la catedral de Barcelona, no es va imitar la modalitat pròpia de Catalunya de l'estil imitat i es va reproduir el "standard" franco-castellà.

En qualsevol cas, els principis del funcionalisme (o racionalisme o moviment modern) es van imposar i el típic bloc de pisos de la segona meitat de segle XX i del segle XXI és la tipologia constructiva dominant al barri.

Trobem algunes excepcions de blocs amb propostes formals diferents, amb voluntat estètica, des dels edificis privats de Puig i Janer (Casal dels Àngels o Santa Juana de Chantal) fins els grans edificis de la Granvia (Torre Copisa, Ciutat de la Justícia, Hotel Renaissance, etc...). 

Una part important de la ruta va consistir en senyalitzar el patrimoni de l'Hospitalet, una necessitat que l'Ajuntament de la ciutat no fa.

 

 

ELS ESPLAIS DE L'HOSPITALET. PIONERS A CATALUNYA

Una de les joies de l'Hospitalet són els seus esplais. Fins i tot, podem dir que aquesta tipologia d'entitats tan important i meravellosa és en bona mesura un invent hospitalenc.

Els esplais, tal i com els coneixem avui, neixen a finals de la dècada de 1960 i el seu efecte en el benestar de la nostra població ha estat i és extraordinàriament positiu. Podria omplir paràgrafs i paràgrafs amb qualificatius favorables i em quedaria curt.

Font: https://fundesplai.org/coneix/historia/

Això de crear entitats per ocupar el temps de lleure de la canalla i el jovent amb activitats lúdiques i educatives ja ho feien l'Església (Càritas de Barcelona va crear el Secretariat de Colònies en 1957), partits polítics, etc, des de feia temps.

També existia l'escoltisme, la versió catalana dels boy scouts d'origen britànic. En la dècada de 1960 hi havia un important moviment escolta a Catalunya, força impregnat de catalanisme i poc addicte al franquisme, però era més aviat de classes mitjanes i altes.

Font: AMHL 902 PM 0003476

Els primers esplais neixen d'aquella confluència dels cristianisme de base i les ideologies d'esquerres que es produí al llar dels seixantes i que a Catalunya, a més, tenia el component de la lluita antifranquista.

Capellans progressistes i joves de Barcelona, sovint militants o simpatitzants comunistes, del PSUC, es plantegen la creació d'entitats que se n'ocupin del lleure d'infants i adolescents dels nous barris marginals que estaven creixent a la perifèria de Barcelona.  

Colònies a Beget (Garrotxa) de l'Esplai Can Serra, l'any 1973. Font: AMHLAF0111447 /a.JOSÉ LUIS CLEMENTE CARRASCO /d.JOSÉ LUIS CLEMENTE CARRASCO

Els esplais són sobretot fruit de la inquietud social del moviment juvenil d'aquella època, amb una clara voluntat social, donar alternatives al lleure de la canalla de la classe treballadora, però amb una clara intenció política, oferir alternatives a l'educació adoctrinadora i violenta del franquisme. El moviment de renovació pedagògica també va ser fonamental en el desenvolupament dels esplais.

A la pàgina de Fundesplai trobem la següent llista de pioners del Baix Llobregat i l'Hospitalet: Club Infantil Juvenil de Bellvitge (l’Hospitalet, 1969), l’Esplai Ara Mateix (Sant Just, 1969), el Mowgli (Cornellà, 1971), l’Esplai Can Serra (l’Hospitalet, 1971), el GISC (El Prat, 1973), el Club Infantil Juvenil Sanfeliu (l’Hospitalet, 1975).

En paraules d'en Carles Barba:

" En síntesis, aquesta etapa ve caracteritzada per l’impuls inicial i l’energia de grups de joves que
concretaven la seva militància social i ciutadana en l’organització dels nous esplais i colònies.
Hereus de la tradició excursionista i de l’escoltisme, entroncaven amb la pedagogia activa i les
experiències franceses dels Centres de Loisir. Participaven amb les altres entitats de la
dinàmica dels moviments veïnals i en general en la lluita antifranquista"

Vaig escriure vers 1990:

"Un grup de joves procedents de Barcelona, formen l'any 1969, a partir del club infantil de Ntra. Sra. de Bellvitge, el "Club Infantil y Juvenil de Bellvitge",el pioner dels esplais del barri. Van començar amb una sessió de cinema dominical cada setmana. El 1970 fan les primeres colònies, només per a nois, i els anys següents amplien les seves activitats en temes i en temps, fins que l'any 1974 es van independitzar de la parròquia i van adoptar la figura jurídica civil. El cas del CIJB és una mostra perfecta d'un fet que es repetir més vegades a Bellvitge, és a dir, l'arribada al barri de diferents grups amb un interès "missionaI" envers un barri que estava convertint-se en paradigma de suburbi obrer marginal."

El segon esplai de la ciutat, el de Can Serra, va néixer en 1971, d'aquesta manera:  

"L'inici del Centre d'Esplai de Can Serra fou cap al Nadal de 1971 a l'Institut Torras i Bàges. Els impulsors foren Jaume Botey i Josep M. Monferrer. A la celebració del diumenge es va fer una invitació als veïns per dur la seva quitxalla d'entre 6 i 13 anys el dissabte a la tarda al D-6, als baixos que la parròquia acabava de llogar.

La crida va tenir bona resposta i, després de jocs, sortides i festivals els dissabtes i diumenges, es van organitzar les primeres colònies l'estiu de 1972 al Montseny."

De la resta de l'àrea metropolitana també trobem diversos esplais de nova creació o impulsats a partir de realitats associatives o parroquials preexistents, també d'aquests anys, al voltant de 1970. En qualsevol cas, sembla que els esplais de 1969 són els primers del país i que l'Hospitalet fou escenari principal d'aquesta creació.

Van rebre suport del Patronat Municipal de Cultura, però la data important és 1979, a partir de la qual els nous ajuntaments democràtics van donar suport i signar convenis amb els esplais. De fet, entre els nous regidors n'hi havia membres dels joves dels esplais, com Xavier Aragay, del PSUC. 

L'experiència s'estengué per la ciutat: Esplai Pubilla Cases
(1979), Xixell (1980) i l’Esplai La Florida (1984). Paral·lelament, al llarg de la dècada de 1970 algunes parròquies van crear grups del Moviment Infantil i Juvenil d'Acció Catòlica de Catalunya (MIJAC) i la Joventut Obrera Catòlica (JOC).

Els esplais van crear federacions i els monitors i les monitores, nens i nenes dels esplais que van créixer, es van professionalitzar. Això no treu que bona part de la feina als esplais continuï sent voluntària. 

En la professionalització i la creació de les estructures i la coordinació dels esplais del pais, la gent de l'Hospitalet també ha estat fonamental. Van ser en l'impuls del Movibaix (1984) i en Fundesplai. També trobem activistes de l'Hospitalet a la Fundació Pere Tarrés.

Actualment, el Consell de L'Esplai està format per entitats de procedència diversa però d'activitats coincidents: 

1. Agrupament Escolta Lola Anglada (Torrassa)
2. Associació Centre d'Esplai Xixell (Centre)
3. Associació Educativa Itaca (Collblanc i Torrassa)
4. Associació JAPI (Florida)
5. Associació LaFlorida, Acció socioeducativa i d'Esplai (Florida)
6. Casal d'Infants i Joves Quico Sabaté - Fundació Josep Carol (Santa Eulàlia)
7. Centre Educatiu Esclat (Bellvitge)
8. Club Infantil i Juvenil Sanfeliu - Sant Ildefons (Sanfeliu i Cornellà del Llobregat) Des d'abril, es diu Edubarris.
9. Cooperativa AEMA (Santa Eulàlia)
10. Esplai Les Planes (Les Planes)
11. Fundació La Vinya (Bellvitge i Gornal)

Tres entitats més no formen part del Consell

1. Centre d'Esplai Can Serra

2. Club d'Esplai Bellvitge

3. Club d'Esplai Pubilla Casas Can Vidalet

L'Alheña va néixer com esplai en 1986, encara que després va esdevenir club esportiu. Font: https://cealhenya.com/historia/. Alguns esplais desapareguts també han escrit grans pàgines en la història de l'educació en el lleure de l'Hospitalet.

L'Hospitalet és pionera i una potència en la creació i desenvolupament dels esplais. Aquest impuls de compromís en l'educació va continuar i va fer de l'Hospitalet un motor i referent en la renovació pedagògica.

Moltes gràcies a totes les persones que heu fet possible i feu possible el miracle que signifiquen les activitats dels esplais. 

  

  

 

 

 

L’EDIFICI MOLÍ DEL CONJUNT TECLA SALA. UNA OPORTUNITAT PERDUDA.

L’Edifici Molí del conjunt industrial, avui cultural, Tecla Sala és un element patrimonial de primer ordre per l’Hospitalet i pel país. La seva conservació està garantida pel fet que té el reconeixement de Bé Cultural d’Interès Local. 

Fotografia publicada en 1959.

Tanmateix, no totes les ampliacions tenen protecció i caldria fer una prospecció subterrània per treure a la llum les restes del Canal de la Infanta que es conservin. Encara hi ha patrimoni per descobrir.

L'Edifici Molí, amb els habitatges afegits per als càrrecs directius.

Actualment, l’Edifici Molí està infrautilitzat i des de fa molt de temps resta pendent la seva reforma. El seu estat és precari, especialment el terra de les golfes. Per portar-la a terme s’havia aconseguit una subvenció de 2.692.611,80 €. Malauradament, com tantes altres ocasions en aquesta ciutat, no s’ha fet res i s’han deixat perdre aquests diners.

La voluntat d’aquest article és posar en valor aquest edifici i divulgar aquesta part de la història de l’Hospitalet, denunciar la negligència del govern municipal i empènyer a les autoritats locals a fer la seva feina [i].

LA INSTAL·LACIÓ DEL MOLÍ PAPERER

La història del Molí comença en abril de 1852, quan Antoni Ferrer i Sagristà, va adquirir un terreny a l’Hospitalet, que contenia un salt d’aigua del Canal de la Infanta. Al llarg del Canal n’hi havia diferents salts que utilitzaven la caiguda de l’aigua com a font d’energia i feien moure rodes utilitzades per molins o instal·lacions industrials.

En Ferrer, procedent de l’Anoia, comprà a la Junta del Canal els drets d’explotació del salt del Torrent Gornal, l’octubre de 1853. Aleshores va començar la construcció d’un molí paperer, que era el seu objectiu. 

L'Edifici Molí de mitjan segle XIX és el cobert amb la teulada a dues aigües.

L’edifici del molí es va construir al llarg de 1854, segons el projecte de l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet (1811-1860). Oriol va ser un figura important de la ciència i l’arquitectura de la seva època. Matemàtic de formació, va evolucionar cap al dibuix lineal (disciplina de la que va fundar la primera càtedra a la Llotja 1841) i l’arquitectura. Fou arquitecte municipal de Sabadell entre 1842 i 1856, i també va fer diverses obres industrials, com Can Ricart (1853) [ii].

Durant algunes dècades, el Molí fou l’edifici més alt de la població, amb planta baixa, tres pisos i la sotateulada. El tipus d’edifici respon al model de molins paperers de la comarca de l’Anoia, que es deriva a la seva vegada de la masia típica catalana: planta quadrada o rectangular, teulada, etc.

Golfes de l'Edifici Molí en 2018

Segons la matrícula industrial, el molí paperer de l’Hospitalet va començar a funcionar el 1855, encara que només amb una tina. A partir de l’any següent ja consten tres tines. Potser no va ser fins a les acaballes del 1855 o ja en 1856 que no es va enllestir l’edifici i totes les seves dependències, i no va assolir la plena capacitat productiva fins aquest darrer any.

Com funcionava un molí paperer? La roda hidràulica feia moure unes masses que colpejaven i desfeien draps en fibres, la matèria primera, amb les que, que barrejades amb aigua, es feia la polpa. Aquesta polpa, convenientment tractada a les tines, uns grans recipients, es posava a uns motllos on se’n convertia en els fulls de paper. Finalment, calia assecar aquestes peces que sortien ben humides de les tines. Si aneu a Capellades ho podreu veure directament.

L’EVOLUCIÓ DEL MOLÍ PAPERER 

Al llarg dels seus vint-i-cinc anys de funcionament, el molí paperer va tenir tres o quatres tines per fer paper de diverses qualitats i funcions: paper floret, d’imprimir, d’embolicar i d’escriure. Aquesta decisiva fase de l’activitat productiva es localitzava en la planta baixa. Bona part de la superfície de l’edifici, la segona i tercera plantes i la sotateulada, es dedicava a penjar els fulls de paper perquè s’assequessin, el que també explica els grans finestrals.

Tota la feina era manual i per aquesta raó era tan important tenir mà d’obra especialitzada, coneixedora de l’ofici. Els censos de la població de l’Hospitalet ens informen que diverses famílies procedents de Capellades, Gelida, Carme, Cornudella o Vilafranca vivien al molí. La primera planta es dedicava a la funció residencial d’aquests/es treballadors/es especialitzats/des que molt probablement van venir amb Ferrer.

Un document de 1862 afirma que l’aigua generava en el salt una energia d’entre sis i dotze cavalls (l’oscil·lació venia determinada per les variacions del cabal del Canal), que movia vuit rodes d’eix vertical i una turbina. La capacitat productiva de les tres tines era de 214 plecs de paper cada hora. Hi treballaven dinou homes, set dones, dos nens i tres nenes, 260 dies cada any, 14 hores cada dia.

Les morts d’Antoni Ferrer, del seu fill Pau i del seu nét Antoni van provocar que el molí fos tancat el 1865. En fou arrendat a Antoni Romaní i Puigdengoles entre 1866 i 1875. Romaní pertanyia a la principal nissaga paperera de Capellades, amb destacats membres de l’empresariat i la política. De fet, un document de 1868 diu que la fàbrica de paper és “de los tres Romaní”.

Aquest mateix document de 1868 informa que hi treballaven 20 homes i 20 dones i cap nen o nena. Si ens atenem a aquesta xifra de treballadors,  sembla que inicialment els Romaní van significar una expansió del molí. Segons un document del 1874, dos anys abans vivien al Torrent Gornal 19 famílies amb un total de 87 habitants. Com que no hi havia cap altre edifici en aquell vial, podem assegurar que eren els habitants del molí.

Tanmateix, en aquells moments també hi van haver dificultats. Entre 1869 i 1876 (els anys del Sexenni Democràtic, quan la classe treballadora va tenir l’oportunitat d’organitzar-se amb força llibertat) van haver mobilitzacions obreres en el sector. La conflictivitat social també va arribar al molí hospitalenc. Només tenim una notícia d’una vaga, publicada en el diari de la secció espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors, del novembre del 1873, però de ben segur que hi hagueren nombrosos conflictes:

“En la fábrica de papel de Burnal (sic) establecida en Hospitalet, se halla en paro una tina, por negarse á aceptar el mayordomo el acuerdo de la sociedad de papeleros de Sans (sic). Esperemos que no vendrá ningún papelero á ocupar dicha tina y que se negará á aceptar cuantas proposiciones les pueda hacer la burguesía.”

El darrer arrendatari del molí fou Joan Poch i Tort, que el va tenir entre 1876 i 1880. En el seu primer any de tinença, Poch va declarar que la seva fàbrica funcionava amb turbines, que desenvolupaven una força de 20 cavalls i que hi treballaven 28 obrers. Finalment, l’abril del 1880, quan s’acabà el termini del seu arrendament del molí, Poch va donar de baixa les seves tres tines de paper floret i la tina de paper d’embolicar. Així s’acabà la primera fase industrial del conjunt de la Tecla Sala: el molí paperer.  

Aquesta foto mostra una imatge molt semblant a la que tindria l'Edifici Molí quan ja era una fàbrica tèxtil moguda amb l'energia del vapor, amb la seva xemeneia.

DE MOLÍ A FÀBRICA TÈXTIL

Leonor Ferrer, néta i hereva de l’Antoni Ferrer que havia fet construir el molí, s’havia casat amb Andreu Basté i Bofarull, que també pertanyia a una família d’industrials, en aquest cas del tèxtil. Era co-propietari d’una societat anomenada “Sucesores de D. Andrés Basté” que fins el 1877 havia tingut la fàbrica tèxtil més important de Sant Andreu del Palomar.

El juliol de 1880, en Basté, com apoderat de la seva dona, demanà a l’Ajuntament de fer unes modificacions en l’edifici del molí: construir dos afegits a la part posterior, la més propera al canal, per acollir unes calderes i una màquina de vapor, a més d’aixecar una xemeneia, a la banda de llevant, avui desapareguda. La nova infraestructura energètica tenia com a finalitat la de moure maquinària tèxtil: el molí paperer hidràulic esdevenia una fàbrica tèxtil cotonera moguda per l’energia del vapor.

L'Edifici Molí i altres dependències de la fàbrica Tecla Sala, avui enderrocades, vers 1987.

Tanmateix, el gran canvi arquitectònic en l’edifici de l’antic molí fou la construcció dels habitatges afegits a la façana i que també es conserven. De fet, s’aixecaren la planta baixa i dos pisos, als que s’afegiria posteriorment la tercera planta, en concret en 1924. La petició de tots aquests canvis no fou aprovada fins el setembre de 1881, per la qual cosa ens imaginem que la construcció no s’enllestí fins l’any següent. 

El conjunt Tecla Sala en 1997. L'Edifici Molí és a la dreta.

En la matrícula industrial, la raó social Successors d’Andreu Basté apareix en la que es és signada l’octubre del 1882. L’empresa declarà 3.173 fusos i 80 telers mecánics, tot mogut per la força del vapor, a més del taller “de cerrajería” per fer les reparacions, que era habitual en les empreses a partir d’una certa grandària. Durant alguns anys va ser la indústria més gran de l’Hospitalet.

Can Basté de seguida es va connectar amb el moviment obrer santsenc. En març de 1890, el sindicat majoritari al tèxtil, Les Tres Classes del Vapor va convocar una vaga de solidaritat amb Manresa. Entre les empreses mobilitzades trobem Batlló, Parellada (el “Vapor Vell”), La España Industrial… i Basté. Les fàbriques i part dels artesans de l’Hospitalet van fer vaga i es van mobilitzar arran la convocatòria del 1er de maig d’aquell any, la primera que es feia.

AMPLIACIÓ DE CAN BASTÉ

L’any 1893 es va aprovar la construcció del gran edifici de maó vist que avui acull el Centre Cultural Metropolità i la Biblioteca Central. Es tractava d’una ampliació de l’empresa de filats i teixits de cotó de la família Basté. L’any 1913, el conjunt fou adquirit per una senyora, el nom de la qual és el que ha quedat per anomenar-ho: Tecla Sala.

Tornant a la dècada final del segle XIX, l’edifici de l’antic molí quedava incorporat com una part del conjunt industrial. Imaginem que el pont entre els dos edificis és d’aquests anys.

Avui, l’Edifici Molí forma part del conjunt del que podem anomenar conjunt cultural Tecla Sala. Conté les instal·lacions del Centre d’Estudis de l’Hospitalet i Tro. També s’afirma que ha de ser la futura seu de la Fundació Arranz Bravo. Aquesta reforma i recuperació del patrimoni, aquesta millora d’un equipament cultural importantíssim, tot plegat ha quedat relegat sine die perquè el govern local ha deixat perdre 2,7 milions d’euros.

  

---

[i] El tex tés una adaptació del que vaig escriure a  PIERNAS, Natàlia, DOMÏNGUEZ, Manuel, FERRER, Carles i VILUMARA, Josep Mª. Filant cultura. Història del conjunt industrial del Molí paperer, Can Basté i Tecla Sala, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2023 (Recerques/Retrats, 11. Cal destacar també l’article de DE PLANELL, Marta, «De molí paperer a fàbrica de filats i teixits de cotó: als antecedents de la fàbrica Tecla Sala de l’Hospitalet». Quaderns d’estudi, 2014, núm. 27, p. 85-108, https://raco.cat/index.php/QuadernsCELH/article/view/276294

[ii] http://www.ub.edu/geocrit/b3w-582.htm#_edn25

LES JORNADES CATALANES DE LA DONA. PARTICIPACIÓ DE LES DONES DE L’HOSPITALET

Les Jornades Catalanes de la Dona, celebrades al Paranimf de la Universitat de Barcelona entre el 27 i el 30 de maig de 1976. Ara fa 50 anys. La participació de més de 4.000 dones va superar totes les expectatives.

Moltes de les accions d’aquells anys de la Transició van tenir una gran transcendència en la història posterior del país, i aquestes Jornades no són una excepció. Les Jornades Catalanes de la Dona van posar les reivindicacions feministes en l’agenda política de la Transició, el que significava que poguessin entrar en el disseny del nou règim.

En aquesta fotografia de Pilar Aymerich podem veure a la Mercè Olivares.

En foren impulsades per militants de diverses organitzacions feministes i de partits d’esquerra en la clandestinitat, amb una entitat que feia de paraigües legal com a motor principal: l’Associació d’Amics de l’ONU. A l’Hospitalet va tenir especial importància el PSUC. El partit comunista era hegemònic en l’antifranquisme local i també es va fer palès en aquest front de lluita.

Una altra característica de la participació de l’Hospitalet és que hi van anar sobretot representants de les vocalies de dones de les associacions de veïns (en aquella època es deien amb el genèric masculí). 

Font: https://filsfem.net/arxivaff/jornades-catalanes-de-la-dona/ 

Hi van anar dones de les AV de Santa Eulàlia, Sant Josep, Can Serra, la Florida i Pubilla Casas. Després de Barcelona, l'Hospitalet fou la ciutat amb més presència a les Jornades.

Les vocalies de dones de les AV acollien a dones de diverses edats a les que certs plantejaments del feminisme potser els semblaven massa radicals. Van ser, però, el primer mecanisme gràcies al qual moltes dones van tenir accés als principis més bàsics de la lluita per la igualtat entre gèneres.

Acreditació de la Jornades Catalanes de la Dona, en concret, de la meva mare, la María López Molina. Font: CELH DOC 0201 / d. María López Molina

També hi hagué representants d'un Grup de Dones de l'Hospitalet i d'un Grup de Dones de la fàbrica INDO. Del primer grup no en sabem res. Del segon, només cal recordar que la lluita sindical a INDO per la igualtat salarial entre homes dones fou pionera. 

Entre les organitzadores era la Mª Dolors Calvet, dirigent del PSUC, que viva aleshores a l’Hospitalet, i a les fotos de la mesa trobem a la Mercè Olivares, del PSUC i de l’Associació de Veïns de Collblanc–Torrassa.

Teniu records?