L’EDIFICI MOLÍ DEL CONJUNT TECLA SALA. UNA OPORTUNITAT PERDUDA.

L’Edifici Molí del conjunt industrial, avui cultural, Tecla Sala és un element patrimonial de primer ordre per l’Hospitalet i pel país. La seva conservació està garantida pel fet que té el reconeixement de Bé Cultural d’Interès Local.

Tanmateix, no totes les ampliacions tenen protecció i caldria fer una prospecció subterrània per treure a la llum les restes del Canal de la Infanta que es conservin. Encara hi ha patrimoni per descobrir.

L'Edifici Molí, amb els habitatges afegits per als càrrecs directius.

Actualment, l’Edifici Molí està infrautilitzat i des de fa molt de temps resta pendent la seva reforma. El seu estat és precari, especialment el terra de les golfes. Per portar-la a terme s’havia aconseguit una subvenció de 2.692.611,80 €. Malauradament, com tantes altres ocasions en aquesta ciutat, no s’ha fet res i s’han deixat perdre aquests diners.

La voluntat d’aquest article és posar en valor aquest edifici i divulgar aquesta part de la història de l’Hospitalet, denunciar la negligència del govern municipal i empènyer a les autoritats locals a fer la seva feina [i].

LA INSTAL·LACIÓ DEL MOLÍ PAPERER

La història del Molí comença en abril de 1852, quan Antoni Ferrer i Sagristà, va adquirir un terreny a l’Hospitalet, que contenia un salt d’aigua del Canal de la Infanta. Al llarg del Canal n’hi havia diferents salts que utilitzaven la caiguda de l’aigua com a font d’energia i feien moure rodes utilitzades per molins o instal·lacions industrials.

En Ferrer, procedent de l’Anoia, comprà a la Junta del Canal els drets d’explotació del salt del Torrent Gornal, l’octubre de 1853. Aleshores va començar la construcció d’un molí paperer, que era el seu objectiu. 

L'Edifici Molí de mitjan segle XIX és el cobert amb la teulada a dues aigües.

L’edifici del molí es va construir al llarg de 1854, segons el projecte de l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet (1811-1860). Oriol va ser un figura important de la ciència i l’arquitectura de la seva època. Matemàtic de formació, va evolucionar cap al dibuix lineal (disciplina de la que va fundar la primera càtedra a la Llotja 1841) i l’arquitectura. Fou arquitecte municipal de Sabadell entre 1842 i 1856, i també va fer diverses obres industrials, com Can Ricart (1853) [ii].

Durant algunes dècades, el Molí fou l’edifici més alt de la població, amb planta baixa, tres pisos i la sotateulada. El tipus d’edifici respon al model de molins paperers de la comarca de l’Anoia, que es deriva a la seva vegada de la masia típica catalana: planta quadrada o rectangular, teulada, etc.

Golfes de l'Edifici Molí en 2018

Segons la matrícula industrial, el molí paperer de l’Hospitalet va començar a funcionar el 1855, encara que només amb una tina. A partir de l’any següent ja consten tres tines. Potser no va ser fins a les acaballes del 1855 o ja en 1856 que no es va enllestir l’edifici i totes les seves dependències, i no va assolir la plena capacitat productiva fins aquest darrer any.

Com funcionava un molí paperer? La roda hidràulica feia moure unes masses que colpejaven i desfeien draps en fibres, la matèria primera, amb les que, que barrejades amb aigua, es feia la polpa. Aquesta polpa, convenientment tractada a les tines, uns grans recipients, es posava a uns motllos on se’n convertia en els fulls de paper. Finalment, calia assecar aquestes peces que sortien ben humides de les tines. Si aneu a Capellades ho podreu veure directament.

L’EVOLUCIÓ DEL MOLÍ PAPERER 

Al llarg dels seus vint-i-cinc anys de funcionament, el molí paperer va tenir tres o quatres tines per fer paper de diverses qualitats i funcions: paper floret, d’imprimir, d’embolicar i d’escriure. Aquesta decisiva fase de l’activitat productiva es localitzava en la planta baixa. Bona part de la superfície de l’edifici, la segona i tercera plantes i la sotateulada, es dedicava a penjar els fulls de paper perquè s’assequessin, el que també explica els grans finestrals.

Tota la feina era manual i per aquesta raó era tan important tenir mà d’obra especialitzada, coneixedora de l’ofici. Els censos de la població de l’Hospitalet ens informen que diverses famílies procedents de Capellades, Gelida, Carme, Cornudella o Vilafranca vivien al molí. La primera planta es dedicava a la funció residencial d’aquests/es treballadors/es especialitzats/des que molt probablement van venir amb Ferrer.

Un document de 1862 afirma que l’aigua generava en el salt una energia d’entre sis i dotze cavalls (l’oscil·lació venia determinada per les variacions del cabal del Canal), que movia vuit rodes d’eix vertical i una turbina. La capacitat productiva de les tres tines era de 214 plecs de paper cada hora. Hi treballaven dinou homes, set dones, dos nens i tres nenes, 260 dies cada any, 14 hores cada dia.

Les morts d’Antoni Ferrer, del seu fill Pau i del seu nét Antoni van provocar que el molí fos tancat el 1865. En fou arrendat a Antoni Romaní i Puigdengoles entre 1866 i 1875. Romaní pertanyia a la principal nissaga paperera de Capellades, amb destacats membres de l’empresariat i la política. De fet, un document de 1868 diu que la fàbrica de paper és “de los tres Romaní”.

Aquest mateix document de 1868 informa que hi treballaven 20 homes i 20 dones i cap nen o nena. Si ens atenem a aquesta xifra de treballadors,  sembla que inicialment els Romaní van significar una expansió del molí. Segons un document del 1874, dos anys abans vivien al Torrent Gornal 19 famílies amb un total de 87 habitants. Com que no hi havia cap altre edifici en aquell vial, podem assegurar que eren els habitants del molí.

Tanmateix, en aquells moments també hi van haver dificultats. Entre 1869 i 1876 (els anys del Sexenni Democràtic, quan la classe treballadora va tenir l’oportunitat d’organitzar-se amb força llibertat) van haver mobilitzacions obreres en el sector. La conflictivitat social també va arribar al molí hospitalenc. Només tenim una notícia d’una vaga, publicada en el diari de la secció espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors, del novembre del 1873, però de ben segur que hi hagueren nombrosos conflictes:

“En la fábrica de papel de Burnal (sic) establecida en Hospitalet, se halla en paro una tina, por negarse á aceptar el mayordomo el acuerdo de la sociedad de papeleros de Sans (sic). Esperemos que no vendrá ningún papelero á ocupar dicha tina y que se negará á aceptar cuantas proposiciones les pueda hacer la burguesía.”

El darrer arrendatari del molí fou Joan Poch i Tort, que el va tenir entre 1876 i 1880. En el seu primer any de tinença, Poch va declarar que la seva fàbrica funcionava amb turbines, que desenvolupaven una força de 20 cavalls i que hi treballaven 28 obrers. Finalment, l’abril del 1880, quan s’acabà el termini del seu arrendament del molí, Poch va donar de baixa les seves tres tines de paper floret i la tina de paper d’embolicar. Així s’acabà la primera fase industrial del conjunt de la Tecla Sala: el molí paperer.  

Aquesta foto mostra una imatge molt semblant a la que tindria l'Edifici Molí quan ja era una fàbrica tèxtil moguda amb l'energia del vapor, amb la seva xemeneia.

DE MOLÍ A FÀBRICA TÈXTIL

Leonor Ferrer, néta i hereva de l’Antoni Ferrer que havia fet construir el molí, s’havia casat amb Andreu Basté i Bofarull, que també pertanyia a una família d’industrials, en aquest cas del tèxtil. Era co-propietari d’una societat anomenada “Sucesores de D. Andrés Basté” que fins el 1877 havia tingut la fàbrica tèxtil més important de Sant Andreu del Palomar.

El juliol de 1880, en Basté, com apoderat de la seva dona, demanà a l’Ajuntament de fer unes modificacions en l’edifici del molí: construir dos afegits a la part posterior, la més propera al canal, per acollir unes calderes i una màquina de vapor, a més d’aixecar una xemeneia, a la banda de llevant, avui desapareguda. La nova infraestructura energètica tenia com a finalitat la de moure maquinària tèxtil: el molí paperer hidràulic esdevenia una fàbrica tèxtil cotonera moguda per l’energia del vapor.

L'Edifici Molí i altres dependències de la fàbrica Tecla Sala, avui enderrocades, vers 1987.

Tanmateix, el gran canvi arquitectònic en l’edifici de l’antic molí fou la construcció dels habitatges afegits a la façana i que també es conserven. De fet, s’aixecaren la planta baixa i dos pisos, als que s’afegiria posteriorment la tercera planta, en concret en 1924. La petició de tots aquests canvis no fou aprovada fins el setembre de 1881, per la qual cosa ens imaginem que la construcció no s’enllestí fins l’any següent. 

El conjunt Tecla Sala en 1997. L'Edifici Molí és a la dreta.

En la matrícula industrial, la raó social Successors d’Andreu Basté apareix en la que es és signada l’octubre del 1882. L’empresa declarà 3.173 fusos i 80 telers mecánics, tot mogut per la força del vapor, a més del taller “de cerrajería” per fer les reparacions, que era habitual en les empreses a partir d’una certa grandària. Durant alguns anys va ser la indústria més gran de l’Hospitalet.

Can Basté de seguida es va connectar amb el moviment obrer santsenc. En març de 1890, el sindicat majoritari al tèxtil, Les Tres Classes del Vapor va convocar una vaga de solidaritat amb Manresa. Entre les empreses mobilitzades trobem Batlló, Parellada (el “Vapor Vell”), La España Industrial… i Basté. Les fàbriques i part dels artesans de l’Hospitalet van fer vaga i es van mobilitzar arran la convocatòria del 1er de maig d’aquell any, la primera que es feia.

AMPLIACIÓ DE CAN BASTÉ

L’any 1893 es va aprovar la construcció del gran edifici de maó vist que avui acull el Centre Cultural Metropolità i la Biblioteca Central. Es tractava d’una ampliació de l’empresa de filats i teixits de cotó de la família Basté. L’any 1913, el conjunt fou adquirit per una senyora, el nom de la qual és el que ha quedat per anomenar-ho: Tecla Sala.

Tornant a la dècada final del segle XIX, l’edifici de l’antic molí quedava incorporat com una part del conjunt industrial. Imaginem que el pont entre els dos edificis és d’aquests anys.

Avui, l’Edifici Molí forma part del conjunt del que podem anomenar conjunt cultural Tecla Sala. Conté les instal·lacions del Centre d’Estudis de l’Hospitalet i Tro. També s’afirma que ha de ser la futura seu de la Fundació Arranz Bravo. Aquesta reforma i recuperació del patrimoni, aquesta millora d’un equipament cultural importantíssim, tot plegat ha quedat relegat sine die perquè el govern local ha deixat perdre 2,7 milions d’euros.

  

---

[i] El tex tés una adaptació del que vaig escriure a  PIERNAS, Natàlia, DOMÏNGUEZ, Manuel, FERRER, Carles i VILUMARA, Josep Mª. Filant cultura. Història del conjunt industrial del Molí paperer, Can Basté i Tecla Sala, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2023 (Recerques/Retrats, 11. Cal destacar també l’article de DE PLANELL, Marta, «De molí paperer a fàbrica de filats i teixits de cotó: als antecedents de la fàbrica Tecla Sala de l’Hospitalet». Quaderns d’estudi, 2014, núm. 27, p. 85-108, https://raco.cat/index.php/QuadernsCELH/article/view/276294

[ii] http://www.ub.edu/geocrit/b3w-582.htm#_edn25

LES JORNADES CATALANES DE LA DONA. PARTICIPACIÓ DE LES DONES DE L’HOSPITALET

Les Jornades Catalanes de la Dona, celebrades al Paranimf de la Universitat de Barcelona entre el 27 i el 30 de maig de 1976. Ara fa 50 anys. La participació de més de 4.000 dones va superar totes les expectatives.

Moltes de les accions d’aquells anys de la Transició van tenir una gran transcendència en la història posterior del país, i aquestes Jornades no són una excepció. Les Jornades Catalanes de la Dona van posar les reivindicacions feministes en l’agenda política de la Transició, el que significava que poguessin entrar en el disseny del nou règim.

En aquesta fotografia de Pilar Aymerich podem veure a la Mercè Olivares.

En foren impulsades per militants de diverses organitzacions feministes i de partits d’esquerra en la clandestinitat, amb una entitat que feia de paraigües legal com a motor principal: l’Associació d’Amics de l’ONU. A l’Hospitalet va tenir especial importància el PSUC. El partit comunista era hegemònic en l’antifranquisme local i també es va fer palès en aquest front de lluita.

Una altra característica de la participació de l’Hospitalet és que hi van anar sobretot representants de les vocalies de dones de les associacions de veïns (en aquella època es deien amb el genèric masculí). 

Font: https://filsfem.net/arxivaff/jornades-catalanes-de-la-dona/ 

Hi van anar dones de les AV de Santa Eulàlia, Sant Josep, Can Serra, la Florida i Pubilla Casas. Després de Barcelona, l'Hospitalet fou la ciutat amb més presència a les Jornades.

Les vocalies de dones de les AV acollien a dones de diverses edats a les que certs plantejaments del feminisme potser els semblaven massa radicals. Van ser, però, el primer mecanisme gràcies al qual moltes dones van tenir accés als principis més bàsics de la lluita per la igualtat entre gèneres.

Acreditació de la Jornades Catalanes de la Dona, en concret, de la meva mare, la María López Molina. Font: CELH DOC 0201 / d. María López Molina

També hi hagué representants d'un Grup de Dones de l'Hospitalet i d'un Grup de Dones de la fàbrica INDO. Del primer grup no en sabem res. Del segon, només cal recordar que la lluita sindical a INDO per la igualtat salarial entre homes dones fou pionera. 

Entre les organitzadores era la Mª Dolors Calvet, dirigent del PSUC, que viva aleshores a l’Hospitalet, i a les fotos de la mesa trobem a la Mercè Olivares, del PSUC i de l’Associació de Veïns de Collblanc–Torrassa.

Teniu records?

PUNTAIRES: DE PROFESSIÓ A AFICIÓ

 Avui, milers de dones i alguns homes tenen una afició: fer puntes de coixí. És una activitat que proporciona avantages per a la salut i el benestar emocional, a més de millorar la nostra xarxa de relacions si ho fem al si d'una associació, com és habitual.

Les puntaires de segles enrere no feien aquesta activitat per afició, n'era una feina, femenina i domèstica.

Abans de les fàbriques, bona part de les feines del tèxtil es feien a casa: empresaris proporcionaven màquines (si no les tenien) i materies primeres a homes i dones que filaven i teixien.

Puntaires a Arenys de Munt. Font: Hojas selectas, gener de 1906, pàg. 1066

Aquest "sistema domèstic", fou gairebé escombrat del tot per les fàbriques mogudes per generadors de vapor. Tanmateix, algunes feines manuals es van mantenir algunes dècades, com la de les puntaires.

"Dir que l'activitat blondista al Baix Llobregat fou molt important en els segles XVIII i XIX òbviament no és cap novetat" (1), escrivia Àngels Solà en 2002. No només al Baix Llobregat. Al Diccionari de Madoz, publicat entre 1846 i 1850 es diu que a Catalunya "mas de 30,000 mujeres y niñas se ocupan y sustentan en la parte litoral con la manufactura de blondas y encajes" (2).

Mundo gráfico, 4-6-1930, pàg. 101.

Les fonts ens parlen d'un treball exclusivament femení, des de la infància fins la vellesa, una feina productiva que s'afegia al treball reproductiu domèstic que requeia en les dones i que era mal pagat, més mal pagat que els jornals de les fàbriques, que ja era baix.

En concret, a l'Hospitalet, tenim força testimonis documentals de que era una localitat de les importants en el sector. Al Madoz mateix ens diu que "sobresalen por el mérito de las blondas y los encages" Caldetes, Vilassar, el Masnou, Arenys de Mar i a ponent de Barcelona, l'Hospitalet, Cornellà i Sant Feliu, on només es feia "blonda negra" (3).

"Viuda de Taulet, mare del simpàtich vicari d'Hospitalet de Llobregat, el conegut i llaurejat poeta, Mossèn Anton Taulet. Aquesta senyora, que compta ja prop de vuytanta anys, es, per a dirho aixis, la puntayre de més anomenada del Plà del Llobregat, ja tan afamat per la destresa i habilitat de ses blondistes." Font: Feminal, 23-2-1913, pàg. 8.

Un document de 1853 ens informa que hi havia 198 puntaires a l'Hospitalet (el 20% de les dones més grans de 12 anys) que treballaven per a set empresaris de Barcelona (4). Aquell any, a Cornellà n'eren 82 per a quatre empresaris (5).

Algunes de les puntaires destacaven a nivell local, eren les donadores. Solien ser dones expertes que organitzaven el treball de grups d'altres dones. És a dir, ocupaven els càrrecs equivalents a contramestres o directors de fàbrica, sempre masculins. 

 

Plafó ceràmic que representa a una puntaire a Molins de Rei (Baix Llobregat).

Algunes d'aquestes donadores eren empresàries, el que era una raresa en aquells anys. Vers 1848, a l'Hospitalet, Paula Valls o Teresa Bori eren contribuents en la matrícula industrial en aquest sector. Valls potser és la matriarca d'una nissaga de blondistes que va culminar amb Maria Rosa Creixells i Valls, que proveïa a la Casa Reial (6). 

Aquest sector, des del punt de vista econòmic, va perdre importància al llarg del segle XX, però no va desaparèixer del tot a moltes llars. En el darrer quart d'aquesta centúria, aquesta activitat va començar a ser reivindicada com una tradició, una activitat col·lectiva i positiva per a les persones que la practicaven.

Trobada de puntaires de l'Hospitalet durant les Festes de Primavera de 2026.

Van sorgir grups i trobades de puntaires arreu de Catalunya i també a l'Hospitalet. Actualment, que jo sàpiga, a l'Hospitalet existeixen l'Associació de Puntaires de la Torrassa, la secció que hi ha a l'Ateneu de Cultura Popular i la del Casal de la Gent Gran de Sant Josep.

En definitiva, fer de puntaire va ser una feina femenina molt important, invisibilitzada per ser femenina, en la que l'Hospitalet va tenir un gran protagonisme durant el segle XIX. Caldria lluitar contra l'Efecte Matilda en la reconstrucció de la nostra història.

A Sant Boi tenen una escultura pública que recorda la importància de les puntaires.

A hores d'ara, desenes de dones han recuperat aquesta activitat, que sempre ha tingut una vessant artística. El podem considerar patrimoni immaterial de l'Hospitalet i Catalunya? 

 

(1) SOLÀ, Àngels. "Les puntaires del Baix Llobregat. Primeres notes per a un estudi socioeconòmic" dins Les dones i la història al Baix Llobregat, vol. I, Barcelona, Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002, pàg. 315

(2) Articles sobre el Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al "Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar" de Pascual Madoz, vol I, Barcelona, Curial, 1985, pàg. 139.

Més endavant, a la pàgina 192, diu: "La manufactura de blondas y encages es muy notable en Cataluña, así por el crecido valor que tiene, todo de mano de obra, y de la seda que en ella se invierte, como por el primor con el que se trabaja, en términos, no solo de igualar, sino de superar á la estrangera. En 1841, segun la estadistica del Sr. Sairó, se contaban mas de 30,000 mugeres y niñas ocupadas en la fabricacion de blondas y encages, en toda la zona litoral de las 4 prov. de Cataluña, y pueblos internados hasta 6 y 8 leg. de la costa: y aunque este número haya sufrido alguna disminucion, porque el aliciente de la mayor ganancia que ofrecen las fáb. de hilados y torcidos de algodon, donde son mas crecidos los jornales, haya quitado algunos brazos á la manifactura de que tratamos, todavía es muy considerable el numero de personas á que da ocupacion, tanto mas, cuanto que siendo compatible con los quehaceres domesticos, con la edad mas tierna y con la mas avanzada decrepitud, es muy amplia la escala de personas que pueden dedicarse á este lucrativo ejercicio."

(3) Id. pàg. 192 

(4) CASAS, Joan. La formació de la indústria a l'Hospitalet del s. XIX, Centre d'Estudis de l'Hospitalet, 1985,  pàg. 16 

(5) SOLÀ, op. cit., pàg. 321 

(6) Id., pàg. 324-326 

 

ANNEX FOTOGRÀFIC

"Puntaire del Pla del Llobregat". Font: Claror, febrer de 1936, pàg. 18

Claror, març, 1936, pàg. 20

Escultura a Navàs (Bàges)

Elements il·lustratius de les puntaires, al Museu de la Dona, a Tossa de Mar (la Selva)

Puntaires a Camariñas (Galícia). Font: La Hormiga de Oro, 4-12-1920

LA TORRE GRAN. PATRIMONI EN PERILL

La Torre Gran és un edifici patrimonial molt important de l’Hospitalet, però també molt menyspreat i en greu perill de desaparició, per l’abandonament de les institucions responsables.

És un edifici qualificat com masia, tot i que clarament no té ni la forma ni la grandària d’una masia. Què sabem de la Torre Gran? Quines són les peces que ens permeten fer el puzzle?

Primer de tot, haig de comentar que altres blogaires han abordat el tema abans: Luis Bagán, Mª Ángeles García-Carpintero i Ireneu Castillo.

Es tracta d’un edifici de planta baixa, pis i golfes, amb coberta a dues aigües. Té set crugies de 5 m. d’amplària i murs de 60 cm. de gruix. L’aspecte exterior, amb façana, balustres i elements decoratius, són un afegit a sobre de les construccions anteriors. La façana principal té uns 25 metres i a aquest cos s’ha afegit diversos annexos laterals. Sembla evident que es tracta d’un edifici amb diverses etapes constructives i que cal reconstruir aquestes fases.

Planta de la Torre Gran a finals de la dècada de 1990. Font: Fitxa 99 del PEPPA.

Per esbrinar aquesta història, hem de començar reconeixent que no tenim la certesa absoluta de que l’edifici que avui coneixem com Torre Gran sigui el que la documentació del segle XIX anomena així, però és el més probable.

Parteixo de la identificació de l’edifici que coneixem actualment com Torre Gran amb la Torre Gran que apareix en la documentació de les finques afectades per la desamortització eclesiàstica de les dècades de 1830 i 1840. Es tractaria d’una de les que tenien els “Seminaristas (o Casa Misión)”.

Les finques dels Seminaristes a l’Hospitalet eren la Torre Gran (27,72 ha, gairebé el 30% del total de terres afectades per la desamortització a l’Hospitalet), la Torre Xica, el “Camp Sagnes” i el “Camp La Torre”.

Els quatre predis ascendien a 53 ha (el 53,3% del total), totes de conreu de regadiu, tret de 4,92 ha de vinyes a La Torre. La venda de la Torre Gran, per les seves dimensions, es va dividir en 5 lots [i]. 

La Torre Gran en 1994. Font: Fitxa 99 del PEPPA.

Quina informació tenim dels Seminaristes a l’Hospitalet?

1. El cadastre de 1718 esmenta tres cases d’ordes religiosos: del Col·legi Sant Bonaventura, el Seminari de clergues i el dels Pares Jesuïtes [ii]. Per tant, sabem que en aquella data ja existia un edifici amb la funció de seminari; era la Torre Gran? era un edifici anterior?

2. L’octubre de 1838, membres de l’Ajuntament de l’Hospitalet anaren a les oficines d’“Amortización de Barcelona” a presentar les paperetes dels cupos cadastrals de les finques dels extingits convents de “PP del Seminario, Carmen y San Felipe Nery”. Van rebre la resposta que només havien de presentar les de les finques del “ex Carmelitas” perquè de les altres els “exposesores las obtuvieron posteriormente al año 1716, desde cuya epoca no se hallaban sugetos á pago alguno” [iii].

Això vol dir que el Seminari no existia en 1716? Per tant, podem llençar una hipòtesi d’una data de construcció, vers 1717, en els anys immediatament posteriors a la derrota de 1714. Era el Seminari una acció que anava més enllà de lo espiritual? Hem de recordar que la reconstrucció de la molt propera ermita de Bellvitge és de l’any 1718, incloent el seu frontó barroc. Hi havia un programa de construcció d’edificis religiosos com mecanisme de dominació del nou règim borbònic a Catalunya?

3- El juliol de 1841 es va fer la subhasta dels béns de l’extingida “comunidad de la casa Misión”, inclosa la Torre Gran del terme de l’Hospitalet [[iv]].

4- Segons la fitxa del PEPPA, la Torre Gran es registrada al cadastre l’any 1843. Això és lògic perquè el nou propietari, que acaba de comprar-la en la subhasta dels béns desamortitzats, la registra. Bona part dels edificis i la decoració que veiem ara de ben segur que és de les ampliacions fetes durant la segona meitat del segle XIX i començaments del XX. Hem de recordar que la riquesa produïda per aquestes terres a partir de la construcció del Canal de la Infanta va créixer extraordinàriament.

Al famós mapa del curs baix del riu Llobregat, de 1782, hi ha representat un edifici anomenat “Colegi” que podria correspondre a la Torre Gran; en definitiva un seminari és un col·legi. Tanmateix, és dibuixat amb una traçat més feble que la resta d’edificis, com si li passés alguna cosa. És en construcció, ja no és funcionament? 

En definitiva, la Torre Gran és un bé patrimonial que podria tenir més de 300 anys. La hipòtesi que plantejo és que es tracta d'un edifici religiós de tipus conventual i probablement acadèmic, una mena de seminari. Més tard, a mitjan segle XIX va esdevenir el centre d'una explotació agrària, és a dir una masia.

En qualsevol cas, és una petjada important de la nostra història, amb unes característiques formals molt notables, i que s’està deteriorant tant que és imminent la seva destrucció. Calen una intervenció arqueològica i una restauració de forma urgent!

La Torre Gran en març de 2025.

S’ha anunciat que el 2031, en el marc del PDU Biopol-Granvia, es restaurarà. Bé, ja veurem què queda de l'edifici en 2031, si és que realment es farà aquell any. A l'Hospitalet sempre s’endarrereixen les obres, especialment si són per preservar el patrimoni (a l’Hospitalet tenim desenes d’exemples, com l’Edifici Molí, el Pont d’en Jordà, el Castell de Bellvís...).

La Torre Gran en març de 2026, després del darrer episodi de deteriorament.

També es torna a fer la maniobra de lligar una operació especulativa, com el PDU-Granvia, a intervencions positives, com el soterrament de la Granvia o la rehabilitació de la Torre Gran i Cal Masover Nou, que es poden fer perfectament al marge de construir uns quants blocs a una zona inundable que no tenia qualificació d’edificable.

Prou de perdre patrimoni per incompetència i desídia!

Aquest article és fruit de la preparació de la sortida que vam fer el març de 2026.

 

---

[i] BADOSA, Elisa. La Desamortización de Mendizábal en las comarcas del Llano de Barcelona y Bajo Llobregat, Tesi de llicenciatura , Universitat de Barcelona, pàg. 26 i 45-46.

[ii][ii] MASSANA, Pilar. L’Hospitalet a l’inici del segle XVIII. Homes i terres,  l’Hospitalet, centre d’Estudis de l’Hospitalet, 1984, pàg. 38

[iii] AMHL Correspondència 1838

[iv] El Constitucional, 25-2-1841, pàg. 4 i El Guardia Nacional, 13-3-1841, pàg. 4

L'HOSPITAL GENERAL DE L'HOSPITALET, UNA PROMESA PENDENT

És irònic que l’Hospitalet, que va néixer al voltant d'un hospital, que el seu nom faci referència a un hospital, hagi patit sempre d'un important dèficit en assistència hospitalària. En realitat, el dèficit en l'assistència hospitàlaria era general per a la classe treballadora. Les classes propietàrias sí que es van dotar d'establiments destinats per a la seva salut: clíniques, balnearis, etc.

L’Hospitalet, poble de camperols/es i obrers/es, no va tenir instal·lacions sanitàrias fins que en 1910 s'hi va crear un primer dispensari de la Creu Roja a Collblanc. Anys més tard es van obrir dos més, al Centre i Santa Eulàlia.

L’any 1968, en una publicació del mateix ajuntament, es denunciava que a l’Hospitalet hi havia 61 llits hospitalaris, 32 a la clínica de la Creu Roja i 29 a dues clíniques privades. Això donava una ratio de 0,24 llits per mil habitants, quan a Barcelona província era d’1,30. La ratio actual de la província és 4,6, per comparar. Quan parlem de la terrible situació dels barris durant la dictadura franquista, no exagerem.

L'Hospital de la Creu Roja en 1971.

La Creu Roja local impulsà un hospital, finalment inaugurat en novembre de 1971. Hem de recordar que els hospitals de la Creu Roja aeshores, en tant que privats, cobraven per una part dels serveis, a preu ajustat, però no eren gratis.

També cal comentar que l'hospital fou construït amb materials barats, per abaratir el cost final. Segons reconeixia el president de la la Creu Roja local, el cost havia estat la meitat del que costava un hospital mitjà. Fins i tot, l'arquitecte, Jaume Gili i Mestres es va haver de cenyir a les indicacions fetes amb aquest objectiu. Una de les conseqüències va ser l'elecció de l'uralita per fer el sostre.

En novembre de 1972 s'inaugurà la “Residencia Sanitaria Príncipes de España”, l'Hospital de Bellvitge, encara que trigaria alguns anys més en estar a ple rendiment. Aquest sí era i és un hospital públic. Responia al model de grans hospitals, “ciutats sanitàries”, com la Vall d’Hebron (del 1955). L’Hospital de Bellvitge, però, no era només per a l’Hospitalet.

L'Hospital de Bellvitge en 1972

Els hospitals de la Creu Roja es van incorporar a la xarxa pública des de finals de la dècada de 1980. En concret, el de l'Hospitalet ho va fer en 1991, quan es va constituir, per acord entre la Generalitat de Catalunya i la Creu Roja Espanyola, el Consorci per a la Gestió de l’Hospital de la Creu Roja de l’Hospitalet, amb una participació majoritària de la Generalitat de Catalunya. En aquells anys l’Hospital tenia una població de referència de 140.000 a 150.000 habitants.

Al setembre de 1999 es van modificar els estatuts d’aquest consorci i va passar a anomenar-se Consorci Sanitari de la Creu Roja a Catalunya, alhora que el consorci va començar a incorporar altres centres. Finalment, l’any 2002 es va aprovar una darrera modificació dels estatuts d’aquesta entitat i va quedar com a nom definitiu el de Consorci Sanitari Integral i per al centre, Hospital General de l’Hospitalet, que tenia 18.000 m2.

L'annex Hospital Sociosanitari de l’Hospitalet es va inaugurar l’any 2000 i atén les necessitats d’atenció intermèdia de la gent gran i de les persones amb discapacitat. Compta amb 5.000 metres2.  Tots dos van quedar incorporats al Sistema Sanitari Integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) i com a un centres proveïdors del Servei Català de la Salut.

L'11 de maig de 1976 es va fer la primera manifestació tolerada del post-franquisme a l'Hospitalet. Eren estudiants de medicina reivindicant la construcció d'un nou hospital. En una de les pancartes deivindicaven "Més hospitals per a tot el poble". Font: BIM 89-90.

Tanmateix, no deurien veure gaire clara la continuïtat de l'Hospital General, quan el 31 d’octubre de 2006 l’Ajuntament de L’Hospitalet, el Departament de Salut de la Generalitat i el Consorci Sanitari Integral van signar el protocol per a traslladar a l’àrea de Can Rigalt  l’Hospital General de l’Hospitalet. Fins i tot, es va mostrar una maqueta del nou centre. El proper octubre podem fer la festa d'aniversari del "no hospital".

L’Ajuntament de l’Hospitalet cedia al Departament de Salut la superfície de sòl necessària per aixecar l'equipament amb un sostre edificat d’uns 30.000 m2. És important la quantificació de quines són les necessitats de l'Hospital General de l'Hospitalet. Amb l'excusa de moure els dos hospitals, el general i el socio-sanitari, es va aprovar un PDU per tota la zona del nord de la Carretera de Collblanc en la línia de construir més, com no.

 

Modificació PGM Sector Can Rigalt (2006). La zona de Can Rigalt, a l'angle inferior dret, és qualificada com 7b, per a equipaments de nova creació. També van posar dues rengleres de blocs, aprofintant l'avinentesa.

Però l'any 2008 va esclatar la crisi, tot es va aturar, especialment les inversions públiques. Bé, l'Hospital Moisès Broggi a Sant Joan Despí es va inaugurar l'any 2010 perquè estava començat. però a finals d'aquell any i començaments de 2011 el nou govern d'Artur Mas va començar les famoses retallades. 

Tenim un nou protagonista, l'Hospital Moisès Broggi, que mentre no es faci el nou Hospital General de l'Hospitalet, va esdevenir l’hospital de referència de la meitat nord de l’Hospitalet, per a entre 140 i 150 mil persones.

A efectes d’organització i de gestió, l’Hospital General de l’Hospitalet, l’Hospital Sociosanitari de l’Hospitalet i l’Hospital de Sant Joan Despí funcionen com un únic centre i formen el Complex Hospitalari Universitari Moisès Broggi. I tots tres formen par del Consorci Sanitari Integral, format per 12 centres, en concret, 3 hospitals, 1 hospital sociosanitari, 6 CAP o CAE i dues residències.

La lluita per la sanitat pública té una llarga tradició a l'Hospitalet, encapçalada, sovint, pel moviment veïnal.

En abril de 2013, es produí la primera denuncia veïnal del progessiu tancament. La FAVL’H va començar a recollir signatures en contra de la derivació de 150 mil persones al Moisès Broggi, mentre el comitè d'empresa d’aquell hospital denunciava la saturació.

L'Hospital General de l’Hospitalet ja era, de facto, un gran ambulatori. Els usuaris que requerien un ingrés de més de 72 hores eren derivats al Broggi. Es mantenien els serveis d'urgències i les UCI's als dos centres. L'any 2018 l'Hospital General, progressivament desmantellat, havia quedat reduït a intervencions sense hospitalització o de curta estada. L'any següent, en 2019, es va anunciar que s'havien detectat fongs als vuit quiròfans i es tancaren.

En 2025, tot canvià de sobte. Per una banda el president Illa anuncià la remodelació de l’Hospital General de L’Hospitalet: 1,1 milions d’euros  per a la retirada de la coberta d’amiant i 4 milions d’euros en la renovació de l’àrea d’anatomia patològica i del sistema de climatització del bloc quirúrgic.

Però, sobretot, s'anuncià que es construiria un nou Hospital Clínic a la Diagonal, amb importants afectacions a l'Hospitalet. Ara, igual que en 2010, un nou hospital pot significar l’excusa per no fer l’hospital de l’Hospitalet. 

També, a l'abril, van dir que en el termini d'un any es faria un nou mapa d’atenció sanitària integral per a tots els veïns i veïnes de la ciutat, que es presentaria durant el primer trimestre de 2026. L'objectiu era que la població de la meitat nord de la ciutat no tingués el llunyà Broggi de referència, que passarien a Bellvitge o al nou Clínic.

El gener del 2026 es constituí el Consorci Porta Diagonal-Campus Clínic, l'òrgan de governança i coordinació del projecte. El primer pas és l'adquisició dels terrenys situats a l'avinguda Diagonal, per 135,25 M €, on s'ubicarà el nou Campus de Salut Clínic–UB.

Compte, perquè el juliol de 2026 haurà d'estar acabat el document definitiu del pla funcional i d'espais del nou Campus, essencial per establir les necessitats assistencials, docents i de recerca d'un complex amb una superfície prevista de sostre edificable d'uns 300.000 m2.

S'ha dit que el nou Hospital Clínic donarà atenció a la població de l'Hospitalet, com a mínim a la que hauria d'haver donat atenció l'Hospital General, que sembla que no es farà. 

Mobilització el desembre de 2025. Font: https://lhdigital.cat/noticies/la-marea-pensionista-reitera-que-lh-necessita-un-nou-hospital-a-can-rigal/

Llavors, sorgeixen algunes preguntes:

- Han renunciat definitivament a fer un Hospital General de l'Hospitalet? 

- Si el nou Clínic sunstitueix l'Hospital General de l'Hospitalet, hi haurà un edifici dins del conjunt hospitalari que serà per a l'Hospitalet, o per a la part de la població de l'Hospitalet que anava a la Creu Roja i després al Broggi? Al conjunt de la Ciutat de la Justícia hi ha un edifici per als jutjats de l'Hospitalet.

- Si no es fa un edifici exclusiu, s'afegirà al conjunt hospitalari els 30 mil m2 corresponents a l'Hospital General de l'Hospitalet, amb els vuit quiròfans, 700 llits i altres dependècies que necessiten les 150 mil persones de part nord de la ciutat?

- Si s'opta per passar a tota la població de l'Hospitalet a l'Hospital de Bellvitge, fem les mateixes preguntes, on es faran les dependències que necessitem? El que no podem fer és passar d'un hospital saturat, el Broggi, a un altre que està pitjor. 

- Què es farà amb l'edifici de l'actual Hospital General de l'Hospitalet? 

El que sembla que sí anirà ràpid i es farà, no com els hospitals, serà un nou pla urbanístic. Com va passar l'any 2006, amb l'excusa de fer un hospital el que sí es fa és un PDU que permet construir més blocs. 

La Marea Pensionista lluita de forma perseverant per, entre d'altres coses, que no ens oblidem que ens deuen un hospital. Gràcies!

Aquest article fou escrit per a fer una xerrada a un acte de la Marea Pensionista.