martes, 5 de julio de 2022

PATRIMONI AL DISTRICTE VI (EL GORNAL, BELLVITGE I LA MARINA)

 Continuem amb la sèrie d'articles de patrimoni, després dels dedicats als cementiris, la Florida-les Planes, Pubilla Casas, Sanfeliu, Sant Josep i Can Serra.

Aquesta zona de la ciutat és la que conserva més zona natural, més restes del passat agrari i alhora dos polígons de la segona meitat del segle XX, quan l’Hospitalet va adquirir la seva actual fesomia.

Una de les moltes imatges que conservem de l'Ermita de Bellvitge abans de la construcció dels blocs, quan era envoltada de camps de conreu.

Els principals elements serien:

1) Riu Llobregat i la seva llera, l’únic espai natural de la ciutat. La proposta de Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) presentada per la consellera el juny de 2022 inclou tota la superfície des del riu fins l’espai agrari, ambdós inclosos. És un reconeixement més de l’extraordinària importància d’aquest espai.


2) Espai agrícola. Aquestes hectàrees són el reducte d’un passat agrari importantíssim. La zona agrícola té un enorme valor patrimonial natural, històric, paisatgístic, educatiu, terapèutic i, cada vegada més, econòmic. El Grup de Patrimoni de l'Hospitalet va proposar que tota aquesta zona fos declarada BCIN.


3) Ca l’Esquerrer, una masia construïda el 1572, i que ha patit diverses reformes al llarg dels anys. Potser és la masia de l’Hospitalet que conserva més elements artístics, però també és la més desconeguda, car és en mans privades i és difícil d’apropar-se.

Ca l'Esquerrer, l'any 1994. Font: PEPPA, 2001


4) Cal Trabal. Segons la fitxa del PEPPA vigent aquesta masia es va construir l’any 1769. Un edifici superb, en ple funcionament com a centre d’una explotació agrària.

Cal Trabal. Font: Diputació de Barcelona

5) Cal Masover Nou. Una gran masia, per la tipologia, probablement de l’Edat Moderna, com les dues anteriors. Malauradament, és en un estat de conservació molt dolent, perquè els responsables ho permeten.

Cal Masover Nou, l'any 2010. Avui, el seu estat ha empitjorat. Atenció al relleu escultòric de la llinda de la finestra principal. Font: Imatges retrospectives...

6) Cal Capellà, actual Restaurant La Marina. N’és una masia del segle XIX que encara conserva les canalitzacions de les sèquies del Canal de la Infanta i patrimoni moble de l’època agrària. Carretera de la Feixa Llarga, 47.

7) Cal Rovira, una petita masia probablement del segle XIX i amenaçada pel PDU Biopol Granvia. Camí de Pau Redó, 10.

Cal Rovira

8) Cal Jaume de la Vidala o Cal Terol·lo, una masia de la que queda poc, ignorada per tothom, entre les cotxeres de la TMB i un aparcament de camions.

9) Torre Gran. Un dels grans misteris del patrimoni local. Què era aquest edifici? Quan fou construït? Una meravella arquitectònica possiblement del segle XVIII que cau a trossos de mica en mica, enmig de la indiferència de les institucions responsables, Generalitat i Ajuntament.

La Torre Gran abans del seu abandonament i en una foto de 2014. El seu estat actual és molt pitjor.

10) Canalitzacions del Canal de la Infanta. A la part superior de la zona agrícola de Cal Trabal es conserven algunes sèquies i infraestructures de regadiu en ús, de la xarxa del Canal de la Infanta. Un testimoni viu del passat agrícola de la ciutat.

11) Església de la Mare de Déu de Bellvitge i jaciment arqueològic annex. Poc es pot afegir a aquest edifici medieval, amb frontó barroc. Només recordar que unes excavacions en tot el perímetre ens poden il·lustrar del nostre passat més llunyà.

La diferent fàbrica de les parets de l'Ermita ens indica que ha estat construïda i reconstruïda diverses vegades. El campanar i les parts visibles més baixes són de l'època medieval, gòtica. La part anterior, romànica, és sota terra, com els enterraments.


Passem a l’època contemporània, la dels blocs.

12) Cabina telefònica. Última de les antigues cabines de tota la ciutat, al Carrer del Prat de Bellvitge.

13) Font construïda pel veïnat l’any 1979.

14) Passeig de Bellvitge. Una de les conquestes més emblemàtiques del moviment veïnal de la ciutat. Durant unes setmanes, entre 1975 i 1976, es van produir manifestacions i concentracions diàries contra les obres, amb importants enfrontaments amb la policia. Al vespre, la població del barri desfeia el s’havia construït aquell dia. Fins i tot, es va tombar la formigonera, el que va esdevenir el símbol del triomf veïnal.

15) Monument d’homenatge a Ramon Fernández Jurado (1988).

16) Escultura Fusions (1991), de Ferran Soriano.

17) Història del’Olimpisme (1991), mural que era a l’estadi de Beisbol, actual camp del C.E. l’Hospitalet, que va ser retirat pel mal estat de conservació.

El mural de Gabarrón al seu emplaçament original.

18) La Bòbila (1992), escultura de Joan Junyer.

19) Parc de Bellvitge (1998). Espai conquerit pel moviment veïnal de la dècada de 1980 i 1990. Després de 10 anys de lluites i plantades d’arbres, es va aconseguir aquest gran parc.

Segona plantada d'arbres per a reivindicar el Parc de Bellvitge, organitzada per l'Associació de Veïns i el Grup Ecologista, el 1989. Foto de Simón Rovira. Font: Històries de Bellvitge.

20) Fanals del Parc de Bellvitge (1998), amb un disseny que permet tenir plaques fotovoltaiques.

21) Conseqüència d’equilibris (2001), escultura de Ferran Soriano al Parc de Bellvitge.

22) Hotel Hesperia Tower (2002), de Richard Rogers i Alonso Balaguer .

23) El Jardí de les Emocions és un espai creat l'any 2021 a l'Hospital de Bellvitge, arran de l'experiència de la pandèmia de COVID-19. Inclou l'escultura Ens en sortirem, d'Alfredo Sánchez.

Ja sabeu, si teniu suggeriments, feu-los, si us plau!

lunes, 6 de junio de 2022

L'HOSPITALET DURANT LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814)

Com deu ser això de que el país del costat decideixi que té el dret de conquerir el teu i l’envaeixi? No gaire bo, oi? El que veiem cada dia a la tele a llocs més o menys llunyans va passar aquí una mica més de dos-cents anys ençà.

Una invasió no es fa per ajudar ni fer amics, es fa per a robar i explotar la població, amb tota mena d’agressions. Les invasions amb exèrcits són violentes, per definició, i a més de les accions purament bèl·liques, els anomenats “crims de guerra” són gairebé inevitables.

El combat de Molins de Rei

Aquesta és l’essència de l’imperialisme: agressió violenta per a obtenir beneficis. Això ho van poder comprovar els nostres avantpassats en aquells dies, com ara ho estan patint a Ucraïna, entre d’altres llocs.

El començament de la guerra

L’any 1808 els exèrcits de la França napoleònica entraren a Espanya en qualitat d’aliats, per la qual cosa van ocupar algunes ciutats, com Barcelona, sense cap problema. La revolta de Madrid, però, el maig, va donar lloc a una guerra.

L’Hospitalet va ser en la línia del front durant gairebé tota la guerra. Feia gairebé 100 anys que això no passava. Entre 1641 i 1714 ho havia estat en mitja dotzena d’ocasions, però en el 1808 ningú se’n recordava d’una situació semblant. 

El setge de Barcelona de finals del 1808.

Bàsicament, els francesos eren a Barcelona i des d’allà feien expedicions militars per tal d’ocupar cada vegada més territori. Normalment, les seves campanyes tenien èxit, amb alguna excepció, però en el moment que marxaven el territori era recuperat... per qui?

L’exèrcit espanyol es va veure superat pel francès gairebé sempre i la resistència a la invasió fou protagonitzada per la població, organitzada en el sometent, miquelets o en grups de guerrillers.

Els combats de 1808

Les tropes franceses dominaven Barcelona des del 13 de febrer. Quan la revolta s’estén al llarg del maig, els ocupants iniciaren una ofensiva al llarg de la carretera que connectava Madrid i Barcelona amb França per assegurar el control. En aquest context, les columnes franceses van ser derrotades dues vegades al Bruc el mes de juny, pel sometent de les comarques contigües.

Pintura que representa la 1ª Batalla del Bruc.

En la retirada, les tropes invasores van rebre atacs, el que va provocar represàlies. Diverses persones a Esplugues i a la casa de la Pubilla Casas van ser assassinades. Tanmateix, sembla que l'Hospitalet no va patir en aquestes setmanes assalts violents no combats com St. Feliu, Martorell o St. Boi, per exemple.

Al llarg de l’estiu, les tropes espanyoles, van encerclar Barcelona, i l’Hospitalet fou un dels territoris on es van instal·lar. Els combats es van allargar entre el setembre i el desembre. Una columna baixava per la Carretera de Madrid (ara la de Collblanc) i Finestrelles. Una altra, per la Carretera de Sant Boi (ara els carrers Prat de la Riba i Santa Eulàlia). 

Detall del plànol del setge de finals del 1808. És en italià i veiem els camps d'"Ospitaletto". De fet, algunes fonts indiquen que les tropes imperials que ocupaven l'Hospitalet l'octubre i el novembre de 1808 eren italianes.

En aquests vaivens dels dos exèrcits, la casa de la Pubilla Casas va ser escenari de diversos enfrontaments, com donen testimoni diferents restes trobades a l’edifici i els seus encontorns. El 7 de novembre hi van haver combats i l'Hospitalet fou ocupat per les tropes espanyoles. 

El desembre, els francesos va contraatacar. Tenim coneixement de combats, el 15 de desembre, a Ca n’Alòs i el Castell de Bellvís, conegut aleshores com la Torrassa. El dia 20 van ocupar l'Hospitalet en el marc de la maniobra d'encerclament de l'exèrcit espanyol de la Batalla de Molins de Rei.

Finalment, l’exèrcit napoleònic va recuperar el control del Barcelonès i va empènyer l’exèrcit espanyol fins més enllà del Llobregat. Per tant, l’Hospitalet va quedat sota control francès.

Els enfrontaments de 1809 a 1813

Durant els següents anys, les tropes de Napoleó van intentar controlar les principals ciutats de Catalunya. En ocasions ho van fer amb una extraordinària crueltat, com a Tarragona, el juny de 1811.

El camp era fora del control dels francesos, amb una població que els rebutjava. L’Hospitalet es trobava en la zona d’influència de Barcelona, controlada pels francesos, però els grups de guerrillers i militars espanyols atacaven de tant en tant des de l’altra banda del Llobregat. El grup actiu en aquesta zona era el dels miquelets i guerrillers encapçalats per Josep Manso, que l’any 1809 tenia 23 anys.

El cap dels guerrillers i miquelets, Josep Manso.

La llista d’accions bèl·liques d’aquells anys al terme de l’Hospitalet es resumeix en expedicions franceses per recaptar subministraments i assegurar el control del territori i les emboscades que paraven els guerrillers d’en Manso.

Un dels fets més coneguts i de major càrrega simbòlica va ser l’atac, el 6 de maig de 1809, al camp de l’Hospitalet, a un destacament francès, que fou derrotat i obligat a fugir. La presa més important de l’acció, però, va ser el luxós carruatge del general Duhesme.

No només es van produir escaramusses. El 13 d'octubre del 1810 n'hi va haver un enfrontament d'una certa grandària entre les tropes de Manso i les franceses, entre Sarrià i l'Hospitalet.

Val a dir que durant els primer anys l’ocupació francesa va ser força violenta. La principal font és l’obra Barcelona cautiva del capellà Raimon Ferrer, que es considera una font primària fiable, encara que pugui contenir exageracions en la maldat dels francesos i la bondat dels catalans.

Els combats de la Batalla de Molins (desembre de 1808) van arribar fins a Martorell. Era  clau controlar els passos del riu Llobregat. La Carretera de Madrid va ser escenari de molts altres combats, com el de Sant Feliu (maig del 1810), l'Hospitalet i Molins de Rei (octubre de 1810), etc.

Ferrer comenta que els ocupants, com a represàlia per la col·laboració de la població de l’Hospitalet en el setge de Barcelona, van enderrocar dues cases del Comú i van cometre abusos contra la gent. També esmenta el saqueig i incendi de l’Ermita de Bellvitge el desembre de 1808 i el març de 1809, respectivament.

Tanmateix, l’acte més brutal va passar el 12 d’agost del 1809. Deixem que el mateix Ferrer ens expliqui com va ser l'assassinat de 10 homes:

 
Font: La Barcelona cautiva

Aquest gravat de la sèrie Los desastres de la guerra que va fer Goya ens il·lustra perfectament aquell horrible episodi d'agost de 1809.

La crueltat no era privativa dels francesos. El juliol de 1811, quatre soldats francesos van aparèixer penjats a la Carretera de Collblanc, a tocar de Can Rigalt. Va ser una acció de les forces d’en Manso com a resposta d’una de similar que havien fet els francesos.

Aquest altre gravat de Goya ens mostra que el costum de penjar adversaris al llarg d'una carretera era habitual. Un fet com aquest va provocar l'acció de l'Hospitalet. Ens hem d'imaginar que el penjat és un francès d'uniforme i que el que s'ho mira és un paisà.

En una obra publicada l'any 1874 es deia de la Marina hospitalenca:

"Imposible es dar un paso por toda esa llanura sin encontrar algún recuerdo de la famosa Guerra de la Independencia.
Aquellos campos han presenciado más de una heroica hazaña de los catalanes, y las aguas del famoso rio mas de una vez se tiñeron con sangre por ellos derramada."

 La vida quotidiana durant la Guerra

A més de les conseqüències derivades de les accions purament militars i les violències dels ocupants, la població rural patia les demandes de subministraments i els allotjaments dels dos exèrcits. L'Hospitalet era, l'any 1808, un poble d'una riquesa notable

Per exemple, l'agost del 1810 va haver d'allotjar part de la divisió del Mariscal MacDonald, enviada per concloure l'ocupació de Catalunya.

En algunes ocasions, els francesos, que volien endolcir la seva ocupació, pagaven quan s’emportaven els recursos; en d’altres, no. Els militars del bàndol espanyol no pagaven i, a més, les seves recaptacions podien provocar les represàlies dels ocupants, que controlaven l’Hospitalet gairebé tot el temps.

A la situació de guerra i de reclamacions de dos exèrcits, l’any 1811 es va sumar una mala collita. Fins que a l’estiu del 1812 la nova collita va solucionar la carestia, es va produir el conegut com “l’any de la fam”.

Segons Adolf Blanch, en una obra publicada l'any 1861, en 1812 sortien de Barcelona cada dia dues columnes de 60 i 90 soldats en direcció a Molins/Sant Feliu i l'Hospitalet, respectivament, per aconseguir subministraments.

La fi de la Guerra

Durant els primers mesos de 1814, l’exèrcit francès, conscient de la seva situació, ja no sortia de Barcelona, i l’Hospitalet  fou ocupat definitivament per les tropes espanyoles. 

Val a dir que quan Ferran VII va tornar a Espanya, va passar per la travessera i Collblanc, el 31 de març, però no va entrar a Barcelona, encara sota domini francès. Encara van haver combats importants entre Gràcia i Sant Gervasi el 16 d'abril.

Finalment, les tropes de Manso ocuparen a Barcelona el 28 de maig, després que fou abandonada pels francesos, ja sota obediència del nou rei. El més probable és que l'Hospitalet fos abandonat pels francesos entre el març i el maig.

Per fer una valoració del que va suposar la Guerra, podem recordar que la població de l’Hospitalet l’any 1804 era de 1.820 habitants, i el 1818 només era de 867.

L’agost de 1814 es va reincorporar tot el consistori que hi havia l’any 1808, a excepció de l’alcalde, que havia mort. Per tant, veiem que la classe propietària o masovera va poder tornar a les seves cases, més o menys malmeses.

La davallada demogràfica molt probablement fou produïda per la mort o la marxa de la classe jornalera, que no va tornar fins les dècades de 1820 i 1830, arran del creixement agrícola provocat per la inauguració del Canal de la Infanta.

Una reflexió final

Sí, sóc “imperiofòbic”. Afirmo que els imperialismes són sempre dolents i generen tota mena de desgràcies en els territoris conquerits. Això queda palès quan ets tu el conquerit.

Per tant, ens hauria de semblar igual de dolent quan el que fa l’imperi és el teu país i ets tu el que en surt beneficiat. Per dues raons, una de moral, de defensa dels drets humans. Una altra d’egoista, perquè si defenses l’imperialisme qui et diu que algun dia no tornaràs tu a ser la víctima.

A França, les matances a Catalunya, Espanya i a tota Europa són recordades com una acció gloriosa. El nacionalisme francès es nodreix de la mitologia napoleònica. És vergonyós.

Interior de l'Arc de Triomf de París, un monument a les conquestes napoleòniques.

Però, no passa el mateix amb la glorificació a Catalunya dels Almogàvers? I no parlem de la gran reivindicació que fa el nacionalisme espanyol de l’imperi creat a partir del segle XV i de conceptes com la hispanitat.

Un monument a Pizarro em sembla tan justificador del genocidi com les inscripcions a l’Arc de Triomf de París.