jueves, 4 de abril de 2019

CUNEROS Y CUNERAS


La pérdida de calidad de la democracia en España es constante. El nacionalismo español conduce a personas, colectivos e instituciones, desde un sistema democrático bastante homologable con el entorno, hacia un liberalismo restringido.

Cayetana Álvarez de Toledo (PP) y Manuel Valls (C's), los cuneros del s.XXI.

En España, el modelo de liberalismo no democrático es el sistema político que diseñó Antonio Cánovas del Castillo en torno a 1874 y que conocemos como Restauración. Se puede resumir como un sistema con apariencia democrática pero que no lo es en absoluto. 


Es oportuno recordar que la FAES, principal grupo ideológico de la derecha (un think tank) e impulsor del nacionalismo español, absorbió a la Fundación Cánovas del Castillo. Fraga o Aznar siempre han hecho gala de ser seguidores del canovismo.

Cánovas y el ministro de la Gobernación Fernando Cos-Gayón caricaturizados como comadronas de los diputados cuneros. El Congreso es llamado "Casa-cuna".

Pues bien, la Restauración borbónica de 1975 (2ª Restauración) se va pareciendo cada vez más a la Restauración borbónica de 1874 (1ª Restauración), y ahora nos encontramos en la fase de aguda crisis del sistema.


El último rasgo de la 1ª Restauración que hemos visto aparecer en la 2ª es el de “los cuneros”. Seguramente no es el más importante, pero es bastante ilustrativo.


En el siglo XIX, los cuneros eran los candidatos a diputado por un distrito totalmente ajenos a aquel territorio. Se hacía porque interesaba que aquel individuo fuera elegido diputado, porque en aquellos tiempos de pucherazos ganaba las elecciones quien el gobierno quería que las ganase.
 
Fernando Cos, realizando el "encasillado", es decir la designación de los candidatos que habían de ganar las elecciones en cada distrito. Los conservadores habían llegado al poder en marzo de 1895 y estaban preparando las elecciones, que se celebraron en abril de 1896, y que, por supuesto, ganaron. Nuevo Mundo, 1 de agosto de 1895.



Ahora asistimos al resurgimiento del cunerismo con casos como el de la candidata del PP en la provincia de Barcelona, Cayetana Álvarez de Toledo, marquesa i directiva de la FAES.Como mínimo, ahora esta cunera ha tenido que desplazarse al territorio al que dice que va a representar. 

La marquesa va tener que convencer a los descendientes de los campesinos que su familia explotó, despreció y humilló durante siglos que los supremacistas son los catalanistas. Seguramente no mencionará que la miseria que obligó a emigrar a Cataluña a buena parte de los votantes es el origen de la fortuna de los Álvarez de Toledo.


El caso de Manuel Valls es algo diferente. Este candidato a alcalde nació en Barcelona, pero parece evidente que no ha sido elegido candidato por Ciudadanos por su trayectoria política en la ciudad. Quizás sea por su gitanofobia.


El resurgimiento del cunerismo no es un tema de especial gravedad, pero es un síntoma claro, uno más, del deterioro de la democracia española que está provocando la derecha.


Otra caricatura del encasillado y de la calidad política de los políticos cuneros. ¿Vamos hacia este sistema político? Gedeón, 5 de marzo de 1896.

miércoles, 27 de marzo de 2019

LA DENSITAT DE POBLACIÓ DE L'HOSPITALET AL DEBAT POLÍTIC


La densitat de població de l'Hospitalet entra al debat polític 

Mentre a d’altres poblacions del país el debat polític pre-electoral és lamentable, a la meva ciutat fem debats demogràfics, amb un model de ciutat al darrera. La controvèrsia envers la densitat de població ha saltat a la palestra, i això és positiu.

Més enllà dels estudis acadèmics, el reportatge a El País de febrer de 2016 sobre la densitat a La Florida va encetar el debat públic[i]. El mes següent vaig escriure un article en aquest blog. El setembre de 2016, Eurostat, l’agència estadística de la Uníó Europea va publicar un estudi, del que es feia ressò La Vanguardia amb el següent titular: “L’Hospitalet es la ciudad con más densidad de población de la Unión Europea[ii].

 

Algunes dades

Ja en el seu moment vaig comentar que això era una errada. En aquest informe[iii] es reproduïen les dades d’un informe anterior, del 2011, en el que es deia que el quilòmetre quadrat més densament poblat de la Unió Europea (i d’Europa) era a l’Hospitalet, amb 53.119 habitants.

Com veiem a la il·lustració, no deixa clar quin és aquest km2 tan dens; sembla que sigui Les Planes (amb La Florida). Segons aquest informe, el segon km2 més densament poblat era al nord de París, i el tercer, a Badalona. Tanmateix, això era qüestionable, perquè el km2 de La Florida-Les Planes i el de Collblanc-Torrassa superaven, i superen, tots dos els 53 mil h/km2[iv].

No sé si puc rectificar el que diu Eurostat, però sembla evident que a l’Hospitalet tenim els dos km2 més densament poblats d’Europa, corresponents als dos districtes més densament poblats d’Europa. De fet, en estudis posteriors, quan es destaca el km2 més dens d’Europa s’assenyala Collblanc-Torrassa[v].

Sense donar-li més valor que com una mostra orientativa, La Florida-Les Planes apareix com el 40è en la llista dels districtes més densament poblats del món a la Wikipedia en anglès, i Collblanc-Torrassa el 44è. El primer i segon d’Europa[vi]. Finalment, concloure que aquestes dades coincideixen amb les que publica el mateix ajuntament als anuaris estadístics[vii].

Per tant, podem afirmar que el continu urbà dels districtes II i IV és a hores d’ara la zona més densament poblada d’Europa. I al voltant? Pubilla Casas puja a 45 mil h/km2 i Sants a 40 mil; Can Vidalet i Sant Ildefons a 41 mil. Evidentment que el tema és metropolità, per això plans urbanístics com el CAUFEC són tan dolents per nosaltres com per Esplugues.

Globalment, l’Hospitalet és la segona ciutat més densa d’Espanya (20.604 h/km2 a 31/12/2016), i la primera de Catalunya. Em fa l’efecte que amb això tenim un problema.

 

El debat de la conveniència de la densitat

En els darrers temps, per contrarestar les crítiques a l’excessiva construcció a la ciutat hem sentit i llegit que la densitat de població alta és convenient, perquè les ciutats compactes redueixen problemes de mobilitat, de contaminació, etc.

L'Hospitalet dins del continu urbà (2017)

Totalment d’acord. Però la compactació urbana es pot aconseguir de dues maneres: apilant als pobres o limitant l’extensió dels rics. Hom esperaria que des de la socialdemocràcia s’optés per la segona opció. No seria més eficaç i just prohibir les urbanitzacions amb piscina privada?

A més, la densitat elevada deu tenir un límit, oi? Els problemes que observem als barris més densos, la manca d’espai pel lleure i la vida comunitària, els conflictes... ens indiquen que els 40 o 55 mil h/km2 són excessius. El moviment veïnal dels 70’s i 80’s ho tenia clar. Una part del moviment veïnal actual torna a ser a la lluita. Tant de bo totes les entitats veïnals tinguessin clar que cal tornar a dir No més blocs!, especialment, no al PDU!.

Perquè en el fons hi ha el debat de si actualment s’està construint molt o poc a l’Hospitalet, de quin model de ciutat volem. Tothom diu que el que cal és rehabilitar, però mentrestant s’estan aixecant desenes de blocs. I més que s’aixecaran si no ho aturem.

lunes, 4 de marzo de 2019

CAN TRINXET, MEMÒRIA OBRERA, PATRIMONI PERDUT I OPORTUNITAT PEL FUTUR

La instal·lació de Trinxet i Gras

La fàbrica coneguda com Can Trinxet va ser la més important de l’Hospitalet durant unes quantes dècades. Milers i milers de dones i homes van treballar-hi filant i teixint cotó i van passar bona part de la seva vida en aquell conjunt industrial.
 
Can Trinxet, l'any 1907. A l'angle inferior esquerre, el Carrer Santa Eulàlia. En l'angle inferior dret, el Carrer Salvadors. Font: Ilustració catalana, 15 de setembre de 1907. Per llegir l'article sencer, cliqueu aquí.

Tot començà quan Avel·lí Trinxet i Casas (Vilanova i la Geltrú, 1845-Barcelona, 1917) decidí instal·lar la seva fàbrica a Santa Eulàlia, que aleshores era un apèndix econòmic i urbanístic de Sants. El primer document que tenim de la relació entre Trinxet i l’Hospitalet és la petició de la construcció de la fàbrica, finalment aprovat el setembre de 1905. 



El projecte era de l’arquitecte Joan Alsina i Arús (Barcelona, 1872-1911), que havia col·laborat amb Gaudí i Domènech i Muntaner. Aquesta fàbrica va ser la seva principal obra. N’era un dels prometedors arquitectes modernistes, però ja no va fer cap altra obra important, molt probablement per raons de salut, ja que va morir poc després amb 39 anys.



Es tractava d’un extraordinari edifici modernista de maó vist, precedent directe de la fàbrica Casaramona (1909), l’arquitecte de la qual, en Josep Puig i Cadafalch, havia estat l’autor de la casa de la família Trinxet a Barcelona, amb pintures murals de Joaquim Mir Trinxet, nebot de l’industrial. Aquesta joia artística fou enderrocada per la constructora Núñez y Navarro el 1968.
 
La casa dels Trinxet al Carrer Còrcega de Barcelona. Una de les pitjors destruccions patrimonials de la història de Catalunya, tant pel que fa a l'edifici com pel que hi havia a dins.

L’any 1906, al solar contigu de la fàbrica Trinxet de Santa Eulàlia, Miquel Gras, va encarregar la construcció de dues petites naus destinades a fàbrica tèxtil, amb el projecte de l’arquitecte Modest Feu (Barcelona, 1870-1933). A partir de 1907, totes les ampliacions de les fàbriques de Gras i Trinxet van ser projectades per Feu, seguint amb l’estil modernista de maó vist.

Plànol i alçat d'una de les primeres naus de Can Gras de 1906 (Font: AMH) i foto actual.

Els edificis que avui anomenem Can Trinxet són en realitat de Can Gras. Els dos de 1906 a tocar del Carrer Santa Eulàlia, i les dues naus transversals, la de l'esquerra de 1909 i la de la dreta de 1910, com es pot veure a la façana. També la seva xemeneia és la que conservem.

El gegant industrial de l’Hospitalet

Les dues empreses, Trinxet i Gras, degueren començar la seva activitat vers 1906-1907. Tant l’una com l’altra es van ampliar en els anys següents. Destaca especialment l’ampliació de 1916, relacionada amb el gran creixement econòmic provocat per la neutralitat espanyola durant la I Guerra Mundial (1914-1918). El 1923 era, de llarg, l’empresa més gran de la localitat, amb 1.155 persones a la plantilla, de les quals el 90 % eren dones

De l'ampliació de 1916 només conservem els plànols de l'estructura. Font: AMH

A partir de 1917, amb la mort d’Avel·lí Trinxet, van ser els seus fills els que van prendre les regnes de l’empresa. No sabem l’any exacte, però és aquesta l’època en la que Trinxet comprà Gras. La plantilla, el 1930, era de 1.200 persones.

La Ilustració Catalana, 1 de març de 1914.

Aquell any, Trinxet es va integrar en un trust empresarial, la Unión Industrial Algodonera, S.A. En concret, era la Fàbrica núm. 12 d’aquest conglomerat industrial. I com a tal, va rebre al rei Alfons XIII, el juny de 1930, dins del recorregut de la seva darrera visita a Catalunya. Això ens mostra la importància de la fàbrica o la influència que tenien els Trinxet.

Alfons XIII sortint de Can Trinxet



Fotos de 1930 i 2011.
La crisi mundial va afectar a aquesta societat que cotitzava en borsa, i les factories de la Unión van tancar l’agost de 1934. L’alcalde Ramon Frontera va declarar que ja havien intentat tancar Can Trinxet l’any anterior, però la seva intervenció i la de la Conselleria de treball de la Generalitat ho va impedir aleshores[i].


Escenari de lluites obreres

El moviment obrer de les primeres dècades del segle XX va ser molt intens, impulsat per les molt dolentes condicions de vida i treball de la classe treballadora. L’estiu del 1913 el sindicat “La Constancia” va convocar una vaga que va durar sis setmanes, va afectar més de 50.000 obrers/es, i que va començar a dues fàbriques de Sants i dues de Santa Eulàlia: Caralt i Rifà. 

Manifestació d'obreres a Barcelona. Font: Mundo Gráfico, 20 d'agost de 1913

La reacció de Trinxet davant aquesta gran mobilització ens mostra quin serà el seu tarannà en els següents anys: va acomiadar 600 treballadors/es amb l’excusa de fer obres[ii]. L’any següent el trobem adscrit a l’Asociación de Industrias Textiles de Sans-Hospitalet, creada per Josep Caralt per trobar massa tova la patronal existent, el Fomento del Trabajo.

Segons algunes fonts, encara que no és segur, aquesta patronal de Sants i l’Hospitalet va organitzar la primera banda parapolicial per eliminar sindicalistes. Les tensions socials es van agreujar a partir de 1914, quan els preus van pujar molt més que els salaris.

Obreres de l'Hospitalet, probablement de Can Trinxet; 1920.

El següent episodi va ser el de la vaga dels contramestres, els més alts càrrecs en les fabriques tèxtils, convocada pel seu sindicat, El Ràdium, l’any 1916. La tardor de 1917, només quatres empreses es negaven a pactar amb els vaguistes, tres de Sants i Trinxet. En relació a aquest conflicte es van produir diversos atemptats, com el que patí Antoni Trinxet (30 de novembre), en el que va morir el seu xofer, i l’empleat de l’empresa Joan Llopis (un esquirol?, 27 de desembre), que també fou assassinat. Es tracta dels primers crims de l'època del pistolerisme.

El Poble Català, 21 de febrer de 1918

La repressió indiscriminada es va desfermar. Un dels detinguts va declarar, més d’un any després, que la policia el va portar a la fàbrica Trinxet, on el van torturar i arrencar una confessió[iii]. També trobem notícies d’una càrrega de la guàrdia civil al carrer de Santa Eulàlia, a l’alçada de Can Trinxet, en la que van resultar ferides de sabre tres dones[iv]. Aquest fet es produí el febrer de 1919, en el marc de la vaga general que coneixem com de la Canadenca.

Portada de L'Esquella de la Torratxa; 1920.

Quan es va produir el tancament de la fàbrica l’agost de 1934, la mobilització obrera i la pressió política van aconseguir la seva reobertura l’1 de setembre[v]. Tanmateix, es va tornar a tancar en la primavera de 1935. Durant la Guerra Civil fou col·lectivitzada i amb el nom de Col·lectiva Fabril i Tèxtil i es va dedicar a fer roba militar.


El franquisme

Durant els primers anys del franquisme, la família Trinxet va recuperar la propietat de la fàbrica i tot i mantenint-se dins de la Unión van crear noves raons socials, com Trinxet, S.A. o Confecciones Reunidas, S.A. Els fills del fundador van morir el 1941 i 1945, i el control, parcial, de l’empresa va passar a la tercera generació.

Fotografia publicada el 1959

En aquests primers anys de la dècada de 1940 un personatge ben curiós, un producte de la corrupció franquista, Julio Muñoz, es va fer amb el control de la Unión i, per tant, també de Can Trinxet. Els anys de l’autarquia van ser positius per la fàbrica, donada la bona relació de Muñoz amb les autoritats polítiques, que, per exemple, repartien l’escàs cotó entre les diferents empreses. Això no va evitar la mancança d’energia o de matèries primeres en diverses ocasions.
Font: Arxiu Centre d'Estudis de l'Hospitalet

Quan la derrota nazi era imminent, el règim franquista va passar per uns moments de feblesa, aprofitats pel moviment obrer clandestí. En aquells moments, com en les dècades anteriors, el sindicat anarquista CNT era l'organització hegemònica. Sabem que a Trinxet existia un grup cenetista i que va convocar una vaga el març de 1946.
Font: Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana. A l'article s'afirma que a la fàbrica hi treballaven més de 1.500 treballadors/es.

Tanmateix, durant els anys següents, com a la pràctica totalitat de les empreses catalanes, el moviment obrer va llanguir, per la repressió, la lenta millora del nivell de vida i per la política social força paternalista que es va dur a terme. 

El conjunt industrial en una fotografia publicada en 1959.

Com els sous i condicions de feina venien determinades per la llei, moltes grans empreses proporcionaven a les plantilles una quantitat extra (el ”plus”) o un lot de menjar. També creaven serveis mèdics o oferien ajudes econòmiques puntuals per situacions extraordinàries. A més, s’ajudava a l’organització d’equips esportius o excursions. 

Conxita Vicente, teixidora a Can Trinxet. Font: BARNÉS, Judith. "L'Univers Trinxet", d'obligada lectura per tothom que vulgui aprofondir en la història de la fàbrica.

La política social de Trinxet fou intensa, encara que sense arribar a la de l’empresa veïna INDO. Moltes persones que van treballar-hi en les dècades de 1940 a 1960 i que ens han deixat el seu testimoni recorden les prestacions. Trinxet disposava d’una residència al Carrer Salvadors per treballadors, un economat i una escola d’adults.

Treballadores de Trinxet. Font: AMHLAF0003171

També recorden els sous ben minsos, que s’havien de complementar amb hores extres, la fèrria disciplina i les penalitzacions, el fred i la calor que es passava a les grans naus, les llargues hores dempeus, les jornades de vuit hores amb només mitja hora de descans, els torns de nit, etc.

Jaume Codina reparat la roda d'un embarrat de Can Trinxet. Fotografia cedida per la seva filla Neus Codina.

Bona part de la plantilla tenia familiars a la fàbrica, i s’hi van formar parelles i bones amistats. Més de la meitat de les hores de la vida (exceptuant les de son) es passaven a la fàbrica o en el trajecte d'anada i tornada, que sovint es feia en grup, especialment a les hores d’entrada o sortida extremes, les 5 de la matinada o les 10 de la nit.

Treballadores de Trinxet

Trinxet va patir greus crisis els anys 1963 i 1967, sembla que més aviat per tripijocs dins del complex conglomerat empresarial al que pertanyia que per problemes propis. Es va acomiadar una part important de la plantilla, que continuava sent majoritàriament femenina. Una altra part va passar a d’altres raons socials del trust. Les darreres restes de l’activitat de les empreses sorgides de Trinxet van concloure en la primera meitat de la dècada de 1980.


La decadència i revifalla del patrimoni

L’edifici va anar deteriorant-se de mica en mica i alguna de les naus es van llogar com magatzem. L’enderroc definitiu de la major part del conjunt es va fer l’any 2001. Només es van mantenir els quatre edificis que encara hi són, i que originalment eren de Can Gras.

Enderroc de Can Trinxet, l'any 2001. Fotografia de Marta Pallarès.

Des d’aquell moment, s’han produït dues pèrdues patrimonials molt sorprenents. Per una banda, la destrucció de la casa del porter l’any 2002, després de la qual va haver el compromís de la reconstrucció, que, evidentment, no s’ha portat a terme. En segon lloc, l’any 2018 va caure un porxo. El deteriorament gradual de les restes també ha estat continu. El 2017 es van refer els sostres i habilitar alguns espais per encabir una exposició, de l’Andy Warhol.

La caseta del porter i el porxo, destruïts el 2001 i el 2018 respectivament. Fotos de Conchi López (1991) i Natàlia Piernas (2011).

A l’espai de l’antiga fàbrica s’han aixecat molts blocs de pisos. En les naus que es mantenen es va plantejar fa més de 10 anys situar l’Escola Municipal de Música i Centre de les Arts. Com que no es van començar les obres, la localització provisional de l’Escola, al Gornal, ha esdevingut definitiva.

Restes de l'edifici original de 1906, conservades per estar enganxades a un edifici posterior. Compareu amb la primera imatge de l'article. Foto pròpia de 2014.

L’any 2017 fou creada la Plataforma Can Trinxet Viu, un conjunt de persones i entitats que volen conservar aquest bé patrimonial i posar-lo al servei de la població del barri i del conjunt de la ciutat, emmirallant-se en experiències com Can Batlló, Fabra i Coats, etc.

Jornada veïnal reivindicativa organitzada per Can Trinxet Viu, juny de 2018. Font: El Llobregat


En aquest procés, la primera condició és, evidentment, reconèixer la importància patrimonial de les restes industrials de Can Trinxet i prendre el compromís de la seva conservació. Aquestes ratlles tenen aquesta funció.

L'autor d'aquestes ratlles a l'acte reivindicatiu de la rehabilitació de Can Trinxet, organitzat pel Grup de Patrimoni de l'Hospitalet. Font: http://patrimonilh.org/manifest-cronica-acte-defensa-patrimoni-lhospitalet/

A més, cal reconèixer el caràcter obrerista d’aquest patrimoni. Vida quotidiana de milers d’obreres, mobilitzacions, la gènesi del pistolerisme... Són arguments per fer d’aquests edificis un equipament relacionat amb la cultura popular, de la classe treballadora, i gestionada per les organitzacions populars, de base.


[i] La Vanguardia, 24-ago-1934, pàg. 17
[ii] El Globo, 30-jul-1913, pàg. 1
[iii] El País, 26-feb-1919, pàg. 1
[iv] El Sol, 19-feb-1919, pàg. 4
[v] La Vanguardia, 1-set-1934, pàg. 17