domingo, 11 de abril de 2021

MODERNISME-NOUCENTISME-ART DÉCO (I LA SEVA MANIFESTACIÓ A L’HOSPITALET)

El modernisme

En les dècades finals del segle XIX l’art es debatia entre un corrent oficial i conservador (l’academicisme) i un altre d’alternatiu i revolucionari, si més no en les formes (l’avantguardisme).

Interior de la Casa Navàs (1901-1908), de Lluís Domènech i Montaner, a Reus.

Tanmateix, una part de la burgesia no es trobava a gust amb cap de les dues tendències. En volia un art que fos modern, que expressés el seu gust per la modernitat i el seu allunyament respecte la tradició, lligada al conservadurisme polític, però que tampoc fos excessivament alternatiu, perquè no era partidària de cap mena de revolució.

Danae (1908), del primer president de la Sezession de Viena, Gustav Klimt.

També havia de ser un art que respongués a les necessitats de viure amb comoditat i luxe, que reflectís la situació social privilegiada de la burgesia.

A cada lloc d’Europa es va desenvolupar de manera diferent i va tenir un nom diferent: Sezession a Àustria, Modern Style a Gran Bretanya, Art Nouveau a França i Bèlgica, Jugendstil (estil jove) a Alemanya, Liberty a Itàlia, Modernismo a Espanya... Enlloc, però, es va desenvolupar com a Catalunya.

El Palau de la Música Catalana (1905) de Lluís Domènech i Montaner és en esència una caixa recoberta d'elements decoratius, entre elles una escultura d'en Pau Gargallo, La cavalcada de les valquíries (a la dreta de la fotografia). Font: Palau de la Música

El Modernisme català va aparèixer en el moment de l’eclosió del catalanisme polític conservador, i va encaixar perfectament dins de les necessitats de la burgesia catalanista i el seu projecte polític modernitzador, diferent de l’oficial espanyol, però en absolut revolucionari. 

Els primers freds (1892), de Miquel Blay, i El desconsol (1903), de Josep Llimona, il·lustren l'evolució de l'escultura modernista, amb una creixent incorporació del simbolisme.  

L’Exposició Universal de Barcelona de 1888 va ser l’oportunitat per tirar endavant projectes artístics públics amb el nou tarannà creatiu. La llibertat formal s’obrí pas, partint de diferents influències, sempre incorporant les novetats tècniques en arquitectura i en totes les expressions artístiques.

A les golfes de la Casa Milà (1910), Antoni Gaudí va fer servir els seus arcs parabòlics. Font: La Pedrera

Per una banda hi havia la influència històrica, especialment la medieval, una època en la que Catalunya va gaudir una situació política i econòmica que era valorada com a molt positiva. En aquesta línia, es va utilitzar força el maó vist, de procedència mudèjar i moltes aplicacions pràctiques.

La Casa Milà (1906-12), "la Pedrera", és la darrera obra de Gaudí abans de recloure's a la Sagrada Família.

Per una altra banda, va haver una llibertat creativa molt important, que agafava alguns elements dels estils artístics avantguardistes  i simbolistes. També es van crear formes noves, inspirades en la Natura. 

Celler cooperatiu d'El Pinell de Brai (1922) de Cèsar Martinell. 

Antoni Gaudí destaca per la seva creativitat, tant en els elements estructurals com en els decoratius. Com la resta d’arquitectes modernistes era el director d’orquestra d’una munió d’artistes i artesans que creaven uns edificis únics.

El Noucentisme

El Noucentisme es un corrent cultural sorgit a les primeres dècades del segle XX. També té aspiracions de modernitat i renovació, de ser propi del segle XX; tanmateix, la seva inspiració principal serà la tradició clàssica i mediterrània.

La Deessa (1909), de Josep Clarà

A Catalunya tindrà una difusió especialment important, perquè el catalanisme conservador i la Mancomunitat, la primera institució política d’autogovern en dos segles, van incorporar-lo com el seu estil oficial a partir de 1914.

Tres nus al bosc (1913) de Joaquim Sunyer.

A Catalunya, va sorgir en bona mesura com una reacció contra el Modernisme, com una tornada a un cert ordre. Seria un reflex artístic del catalanisme conservador però modernitzador front al resorgiment del catalanisme d’esquerres.

El Casal Sant Jordi (1929), de Francesc Folguera, és un edifici noucentista força proper al Racionalisme. Es troba a la cruïlla de Casp amb Pau Claris, a Barcelona. Fou encarregat per la Tecla Sala, per la qual cosa podem dir que és una mica de l'Hospitalet ( o com a mínim feta amb la riquesa generada per la població de l'Hospitalet). Fotografia de 1934.

De vegades es difícil distingir les obres noucentistes de les historicistes, que vam veure que eren pròpies de l’academicisme més conservador. De  vegades, però, eren obres molt properes a les avantguardes.

 

L’Art déco

Aquest art que transitava entre l’academicisme i l’avantguarda va tenir una darrera manifestació en les dècades de 1920 i 1930: l’Art déco.

Autoretrat en bugatti verd (1929), de Tamara de Lempicka

Es considera que la irrupció d’aquest estil és l’Exposició d’Arts Decoratives i Industrials a París l’any 1925. Doncs era això, un estil molt decoratiu (pel món burgés) i molt relacionat amb la cultura industrial.

Interior del Casal Sant Jordi (vers 1931), on podem veure elements Art déco.

L’Art déco acceptava moltes propostes de les avantguardes, però treient qualsevol aspecte revolucionari. Era un avantguardisme moderat, consumible per la burgesia.

A la sèrie de televisió Agatha Christie's Poirot, de la cadena britànica ITV, té una presència molt important l'Art déco, tant a la capçalera com als episodis, ambientats en l'època d'entreguerres.

El Modernisme a l’Hospitalet

El Modernisme es va estendre per tota Catalunya i va arribar també a l’Hospitalet. Als edificis residencials, l’arquitecte municipal, Marià Tomas i Barba el va incorporar a partir de la Casa del Carrer Major, 54 (1904), d’aires historicistes. Més tard, va fer la Torre Puig i la Casa Batlle (1910) a la Rambla, la Casa Soronellas i la Casa dels Cargols (1911) a la Torrassa, etc...

Casa Batlle (1910), de Marià Tomàs i Barba.

Probablement, el millor edifici modernista de la ciutat sigui la Casa del Director de la fàbrica Tecla Sala, de la que no sabem ni l’autor ni la data.

L’arquitectura industrial va ser un altre camp en el que es va desenvolupar el Modernisme. Can Trinxet, de Joan Alsina (1905) i Modest Feu (1907-1916), era el millor exemple. D’altres fàbriques (Can Trias, Can Vilumara, Can Gras, etc.) també responen a aquest model d’arquitectura de maó vist amb decoracions exteriors.

Can Trinxet, la fàbrica de maó vist disenyada per Joan Alsina i Arús l'ny 1905. Font: CELH AF 0104 trinxet / a. Josep Thomas i Bigas, La Ilustració Catalana, 15-9-1907
El jove arquitecte Ramon Puig i Gairalt va incorporar els corrents modernistes als seus primers projectes, però més aviat els del centre d’Europa: la Botiga Nova (1912) i les Casas Barates (1914).

El Noucentisme a l’Hospitalet

Els anys de l’hegemonia d’aquest estil coincideixen amb una gran activitat constructiva. De nou, destaca en Ramon Puig, sobretot perquè des de 1912 era l’arquitecte municipal. Podem dir que a la ciutat es van fer desenes (de les que conservem una bona part) d’edificis amb un cert gust noucentista, amb elements classicistes.

Casa a la cruïlla de Ronda de la Torrassa i Carrer Roselló, a la Torrassa.

L’arquitectura industrial va ser, un altre cop, el camp en el que es van poder mostrar amb més amplitud els principis artístics, car era el lloc on s’hi abocaven més diners en la construcció a l’Hospitalet. Les sòbries fàbriques d’Albert Germans, Cosme Toda i Can Gomar (malauradament enderrocada) en són els millors exemples.

Can Gomar, un extraorinari edifici industrial noucentista, enderrocat uns 20 anys ençà.

Val a dir que en Ramon Puig treballava amb el seu germà Antoni, i que ben bé no podem destriar l’autoria d’un o l’altre en alguns dels edificis d’aquesta època. Uns altres edificis d’aquesta fase també molt destacables són el Centre Catòlic (1924), la Capella del cementiri i l’Edifici de Correus (1926) o Ca n’Oliveras (1930).

D’altres arquitectes també treballaren a l’Hospitalet, com Josep Plantada, que va donar a Can Buxeres l’aspecte classicista actual, o com Lluis G. Colomer, autor de la Casa Coca (1925) i de diverses actuacions a Tecla Sala i Cosme Toda.

Casa Coca (1925), de Lluís G. Colomer

L'escultura noucentista ha tingut una expressió molt important i tardana a l'Hospitalet. Durant les dècades de 1950, 1960 i 1970 l'estatuària pública de la ciutat es va encarregar sobretot a dos escultors que seguien aquest estil Rafael Solanic i Hèctor Cesena.

Al Parc de Can Buxeres podem admirar Noia amb Colom (1976, encara que la versió en bronze és posterior) de Rafael Solanic, i La família (1974), d'Hèctor Cesena.

L’Art déco a l’Hospitalet

De nou, els germans Puig i Gairalt, sempre oberts a les novetats, van ser els protagonistes de la introducció dels nous corrents. La Casa Sanfeliu (1928), la Casa Ysern (1930) i el Mercat de Collblanc i la Casa Boleda (1932) en són les millors manifestacions. 

El Mercat de Collblanc, l'any 1932.

Recordem que en la dècada del 30’s els germans Puig encara faran una altra adaptació al Racionalisme.

Aquest estil permetia la creació de molts elements amb contingut artístic, com passava amb el Modernisme. És fàcil trobar baranes, portes, bústies, etc. d’aquesta tendència.

Vitrall i cancell de l'Ajuntament, d'en Ramon Puig (1933)

 

 

viernes, 9 de abril de 2021

LA PRIMAVERA REPUBLICANA A L'HOSPITALET (EN EL 90 ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA)

L’Hospitalet va ser republicana aquella primavera de 1931. De fet, el republicanisme era l’opció política més important a la ciutat des del 1869.

La República desitjada era molt més que no tenir rei. La monarquia era una de les institucions que feia que el règim polític que hi havia a Espanya fos molt poc democràtic i favorable als interessos de l’oligarquia.

Diada del Llibre organitzada per Palestra l'abril de 1931. A la imatge es pot veure la parada de llibres de l'entitat, al davant de l'Ajuntament. Font: AMHL 901 AF 0000695 /a.Autor desconegut/da /d.Julià Charles Lacambra

La República, doncs, havia de portar una democràcia de veritat i una política més social, és a dir, encaminada a eliminar la pobresa i reduir les desigualtats. A Catalunya, a més, era el règim que havia de reconèixer alguna forma d'autogovern.

La monarquia havia perdut qualsevol pàtina democràtica quan va recolzar el cop d’Estat de Primo de Rivera, el setembre de 1923. Recordem que el cop es va fer, en part, per no haver de publicar el resultat de la investigació del Desastre d’Annual, on el rei tenia responsabilitats polítiques i interessos econòmics.

Quan Primo va dimitir, el gener de 1930, el rei va nomenar cap de govern al general Berenguer, l’altre responsable del Desastre d’Annual, perquè organitzés la transició cap a la situació anterior al cop; però en un any va fer pocs avenços. 

Josep Muntané, alcalde de l'Hospitalet en 1923 i el que va encapçalar la candidatura republicana l'abril de 1931.

El nou govern a partir de febrer de 1931, presidit per l’almirall Aznar, va proposar que les primeres eleccions que es convoquessin fossin les municipals, de menor importància que les generals, en les que uns possibles resultats adversos tindrien menys transcendència.

Les forces republicanes, cada vegada més nombroses, havien signat el Pacte de Sant Sebastià l’agost de 1930. N’arribaren a l’acord de que calia derrocar la monarquia si es volia que Espanya tingués un règim democràtic. 

Josep Jordà, un dels tradicionals líders republicans de l'Hospitalet. Havia estat alcalde breument l'any 1930 i també hi era en la candidatura republicana del 1931.

Quan es convocaren les eleccions municipals, les forces republicanes van plantejar-les com “plebiscitàries”, és a dir com un referèndum a favor o en contra de la monarquia.

El republicanisme era tradicionalment molt divers. N’hi havia grups més o menys esquerrans, més aviat catalanistes, federalistes o espanyolistes, etc. En les dècades anteriors van haver fases d’enfrontaments i d’altres d’entesa. L’avinença de 1930 i 1931 també va arribar a l’Hospitalet, on, finalment, la majoria des diferents tendències republicanes es van posar d’acord i van presentar una candidatura unitària. 

Regidors de l'Ajuntament sorgit de les eleccions de 1934, la majoria dels quals ja eren al de 1931: ??, Miquel Romeu, Ramon Frontera (alcalde), Francesc Muntané i Carles Martí i Feced. Font: AMHL101 AF 0000727 /a.Autor desconegut/da

Per exemple, pel districte tercer (Santa Eulàlia), “después de laboriosos trabajos”, els candidats van ser: Esteve Campreciós Galtes, obrer; Ramón Frontera Bosch, obrer; Eusebio Font Segura, industrial; Ramón Castelló Martínez, industrial [i]

No degué ser fàcil posar en la mateixa llista a Frontera (obrer, dirigent de la cooperativa El Respeto Mutuo i futur líder d’Esquerra Republicana de Catalunya) amb Castelló (industrial, ex regidor durant la Dictadura, ex militant de la primorriverista Unión Patriótica, dirigent de la Cambra de la Propietat Urbana i futur líder del Partit Republicà Radical).

Seu de la Unió Patriótica a la cruïlla dels carrers Baró de Maldà i Barcelona. Font: AMHL 101 AF 0000167 /a.Autor desconegut/da

A les eleccions municipals del 12 de febrer de 1931 a l’Hospitalet s’escollien 28 regidors a sis districtes. La llei electoral donava una quantitat de regidors a la llista més votada de cada districte i una quantitat inferior a la segona llista. El sufragi era universal, encara que només masculí, amb 7.736 electors convocats [ii], el 19,7% de la població.

Hem pogut identificar la candidatura de la Coalició Republicana, la de la Lliga Regionalista i una altra “obrera-republicana” [iii] (segons Joan Camós, formada pel Partit Comunista de Catalunya [iv]). També sabem que els candidats del Centre Democràtic Federal van retirar-se després que un d’ells, Enric Rueda, patís una “agresión colectiva[v].

Malgrat aquest episodi , el dia de les eleccions no es va produir cap incident. Els resultats es van saber el dia 14. La Coalició Republicana va ser la llista més votada a cinc districtes (els del Centre, la Marina i Collblanc-Torrassa), i va obtenir els regidors “de les majories” d’aquestes circumscripcions. La Lliga Regionalista va vèncer al Districte III. Les dades que tenim dels resultats són:

DISTRICTE

REGIDORS DE LA COALICIÓ REPUBLICANA

REGIDORS DE LA LLIGA REGIONALISTA

I

Josep Muntaner Almirall, Jaume Farrés i Salvador Gil i Gil

Antoni Carbonell Albets

II

Pere Minoves,  Isidre Moncunill Cinca i Modest Vila Roig

Antoni Oliveras Norta i Cosme Miralles Toda

III

Ramon Frontera i Esteve Campreciós

Just Oliveras Prats, Joan Salat Fosalba, Josep Argente Soriano i Josep Romagosa

IV

Lorenzo Escudero Lozano, Juan Puig Gosa i Carles Martí Feced

Jaume Mayol i Francesc Soler Roiger

V

Josep Jordà Polis, Josep Bassas i Puiggrós i Antoni Calomarde Costa

Isidre Murà i Joan Cunillas

VI

Joan Sagarra Cabré i Francesc Llopart Anducas

Antoni Forés [vi]

Joan Camós afirma que la Coalició Republicana va obtenir 2.040 vots i la Lliga Regionalista [vii] 1.013. No sabem els vots que va obtenir la tercera candidatura. Només comptant els vots de les dues principals ens dona una participació del 39,5%. Per tant, la participació total deuria ser propera al 45%.

El dia 14 a les 16 hores, els líders republicans, autoproclamats com Comitè Revolucionari, van anar a l’Ajuntament i van prendre possessió del poder municipal, sense esperar els terminis estipulats per la llei, com estava passant gairebé a tot arreu, sobretot després de la proclamació de la República a Barcelona aquell matí.

Rafael Domingo, secretari del Comitè Revolucionari del 14 d'abril de 1931 i futur alcalde alguns mesos de 1938.

El Comitè Revolucionari estava format per Francesc Muntané (president), Jaume Mateu, Rafael Domingo (secretari), Ramón Perelló, Pere Rovira, Pere Pié, Josep Ysern, Ramon Suau, Pau Montguió, Enric Piqueras, Ramon Trique, Francesc Moreno, Joan Melic i Gerard Alvarez. Muntané era el líder republicà local des de feia anys i serà escollit alcalde al dia següent. Cap dels altres membres del Comitè no formaran part del nou consistori.

El Comitè, un cop al poder, es va mostrar molt preocupat per l’ordre públic i va emetre un ban [viii]. La constitució del nou consistori es va fer el dia següent.

Font: AMHL 101 AF 0000314 /a.Autor desconegut/da /d.

De la proclamació de la República a l’Hospitalet tenim diverses cròniques, que reproduiré a continuació. Recordem que fan referència als fets del dimarts 14 d’abril, quan es van saber els resultats de les eleccions municipals del diumenge 12, i quan la República havia estat proclamada a diverses ciutats del país, especialment a Barcelona.

Comencem per l’extraordinari relat que va fer en Zoilo Petit a la publicació local Bandera, el 23 d’abril:

Font: Arxiu Municipal de l'Hospitalet https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5004-Hemeroteca/?8=Bandera#

Continuem per la crònica publicada a La Vanguardia el dia 18 d’abril:

“El martes fue proclamada la República con gran entusiasmo, invadiendo el público el Ayuntamiento, que arrancó una placa que había en el vestíbulo y la arrojaron a la calle, al igual que los retratos existentes en el salón de sesiones y en el despacho de la alcaldía, izándose la bandera tricolor en el balcón principal y la catalana en lo alto del edificio, con grandes muestras de regocijo y vivas a la República. Por la noche fue leída la proclama del señor Maciá, desde el balcón de la Casa Consistorial, frente a la cual se había congregado una enorme concurrencia que no cesaba de aplaudir y vitorear al nuevo régimen.

Poco después se presentó un oficial del Depósito de caballos sementales, que venía, en nombre del señor teniente coronel a pedir una bandera republicana para ser izada en dicho departamento. Le fue entregada y acompañado por la masa popular se trasladó a la Remonta, en dondefue izada la bandera. El señor Morilla pronunció breves palabras, recibidas con grandes aplausos.

Aquella misma noche se formó un comité revolucionario que durante toda la noche estuvo reunido, prestando, además, guardia de vigilancia, individuos de la Generalidad.

El miércoles por la tarde ante una concurrencia que llenaba por completo el salón de sesiones, quedó constituido el Ayuntamiento con los concejales elegidos el domingo, nombrándose alcalde a don José Muntané Almirall y tenientes de alcalde a los señores don Juan Sagarra, don Ramón Frontera, don Isidro Moncunill, don Salvador Gil, don José Jordá y don Carlos Martí Feced, los cuales tomaron posesión seguidamente y dirigieron la palabra alos asistentes, entre grandes ovaciones, viéndose obligados, asimismo, a dirigir la palabra a los que, imposibilitados de penetrar en el salón habían quedado en la calle ocupando por completo la plaza existente frente al Ayuntamiento y bocacalles lindantes.

Todos los actos pueden resumirse en mucho entusiasmo y dentro del más perfecto orden,sin que hubiera de lamentarse el más pequeño incidente.” 

L'Ajuntament de l'Hospitalet en la dècada de 1920. Font:
AMHL 101 AF 0000147 /a.Autor desconegut/da

 Finalment, la crònica publicada a El Diluvio el dia 15 d’abril:

“La proclamación de la República en Hospitalet.

Formado el Comité revolucionario, se propuso y ordenó el desarme del somatén, cuyos componentes hicieron entrega de las armas.

Actuó una guardia cívica republicana, cuya misión es velar por el orden y vigilar el Ayuntamiento con cooperación de los mozos de esciadra y guardas rurales.

Entrada la noche, un oficial de la remonta con orden del teniente coronel, leyó, desde el balcón principal del Ayuntamiento, la adhesión de dicho cuerpo.

Manifestó que el ejército era da la nación y no de un régimen. Se organizó una charanga a las once de la noche, una manifestación que, a los acor-des de "La Marsellesa" y precedida de unas banderas republicanas recorrió varias calles do la población, regresando a la Casa de la Ciudad. El oficial de la remonta solicitó una bandera republicana para izarla en la puerta principal del Depósito de sementales. Dicha bandera fué recibida por el teniente coronal con un sentido discurso patriótico. Siguó el entusiasmo, extendiéndose a las barriadas de Collblanch, La Torrassa y Santa Eulalia”.



[i] La Vanguardia, 4-4-1931, p. 7

[ii] La Vanguardia, 20-3-1931, p. 26

[iii] També sabem el nom dels candidats dels tres districtes de Collblanc-Torrassa: “En la barriada de Collblanch-Torrasa, a más de la candidatura de derechas, formada por los señores don Jaime Mayol, don Isidro Mura, don Ramón Esteve Masip y don Juan Cunillas, se presentan las candidaturas siguientes: Candidatura obrero-republicana: distrito cuarto, don Jesús Roca Dort, del comercio; don José Jaume Oliveras, albañil; don José González Moreno, escribiente. Distrito quinto, don Julio Collado Peiró, dependiente; don Miguel Perelló Pujol, del comercio, y don José Prescolí Llart, del comercio. Distrito sexto: don Emilio Blasco Marín ,del comercio, y don Pedro Cosialls Aguiló, panadero. Candidatura de coalición republicana: distrito cuarto: don Lorenzo Escudero Lozano, obrero; don Juan Puig Gosa, propietario; don Carlos Martí Feced, de la Juventud Vanguardia Republicana. Distrito quinto: don José Jordá Polls, propietario; don José Basas Puiggrós, obrero y don Antonio Calomarde Costa, obrero. Distrito sexto: don Juan Segarra Cabré, obrero, y don Francisco Llopart Anducas, industrial. El domingo, sin protesta de ninguna clase, se procedió en el Salón de Sesiones del Ayuntamiento de esta ciudad, al acto de la proclamación de candidatos, siendo proclamados 91.” La Vanguardia 10-4-1931, p. 6

[iv] CAMÓS, Joan. L’Hospitalet. La historia de tots nosaltres 1930-1936, Barcelona, Diputació de Barcelona, 1986, p. 57

[v] La Vanguardia, 11-4-1931, p. 7

[vi] La llista està treta de La Vanguardia 14-4-1931 p. 12, contrastada amb les actes del plens municipals dels mesos següents. A la notícia, per exemple, es diu que al districte VI, donaven la regidoria per les minories a Emilio Blasco Marín, de la candidatura obrera-republicana. Tanmateix, a les actes hi és Antoni Forés i a tots els diaris es parla d’uns resultats de 17 regidors republicans i 11 de la Lliga.

[vii] CAMÓS. op. cit. p. 57

[viii] CAMÓS, op. cit. p. 151-152