Com és conegut, la participació catalana en l’imperialisme espanyol és minsa fins el segle XVIII, per certes limitacions legals i la feblesa de l’economia catalana.
A partir dels decrets de 1765 i 1778, tots els ports espanyols podien comerciar directament amb les colònies (Amèrica Llatina, Filipines, alguns ports africans...). Aquesta possibilitat fou ben aprofitada a moltes poblacions costaneres catalanes[1].
Durant el segle XIX, a més, una important quantitat de persones, sobretot homes, marxaren a treballar a les colònies que quedaven, especialment a Cuba. Alguns d’ells tornaren amb força diners i fundaren empreses i es construïren grans cases, eren els “americanos” o “indianos”.
En resum, que bona part de la nostra riquesa i patrimoni procedeixen de l’explotació de la mà d’obra i els recursos de les colònies. A més, bona part d’aquesta mà d’obra era esclava.
 |
| A la revista republicana federal La Flaca es feien al·legories defensant l'abolició de l'esclavitud i que aquesta abolició seria portada per la República. Els contraris a l'abolició eren els conservadors, carlins, nostàlgics de l'imperi espanyol, etc. Font: La Flaca, 16 i 10-1-1873. |
A l’Hospitalet no tenim gaires “americanos”. Jo no conec cap cas, però tampoc puc assegurar amb rotunditat que no hi hagué cap ni un. Sí que tenim alguna petjada del capital d’origen colonial.
El ferrocarril de Vilanova
L’explotació de les colònies va ser un dels tres orígens principals de l’arrencada industrial catalana de les dècades centrals del segle XIX. Un dels sectors principals de la nova economia capitalista va ser el del ferrocarril, i bona part dels diners de les primeres línies fèrries procedien de Cuba.
No és el cas de la línia de Barcelona a Martorell, inaugurada el 1854[2], però sí la de la línia de Barcelona a Vilanova. El seu impulsor fou en Francesc Gumà. Aquest individu va marxar a Matanzas (Cuba) i va fer la seva pròpia fortuna allà. Va ocupar càrrecs polítics a Cuba i va participar en les tropes que lluitaren contra els independentistes a partir de 1868. En va aconseguir el grau de tinent coronel.
En tornar a Barcelona va ser diputat pel districte de Matanzas (1879-1884) i Igualada (1884-1886) sempre a les files conservadores. També fou un actiu membre de la Liga Nacional Antiabolicionista, una associació creada en 1871 per a enfrontar-se a les lleis que anaven aconseguint l’abolició de l’esclavitud[3].
 |
| Dibuix
que representa la Lliga Antiabolicionista, relacionada amb les forces
de dretes, agrupades al voltant de la idea de la Restauració de la
nissaga borbònica en la persona del príncep Alfons. Per això és la "Liga
negrero-alfonsina". Font: La Flaca, 28-2-1873. |
Quan va crear l’empresa Compañia del Ferrocarril de Valls, Vilanova y Barcelona va haver de tornar a Cuba l’any 1878 per aconseguir part del capital entre la colònia catalana. També va posar una bona part del capital el seu cunyat Pau Soler, propietari de plantacions de sucre a l’illa, treballades, como totes, per mà d’obra esclava[4].
 |
| Gravats del viatge inaugural del ferrocarril de Barcelona a Vilanova, el desembre de 1881. La locomotora va ser batejada com "Gumà". Font: La Ilustración española y americana, 8-1-1882. |
Per tant, aquesta línia de ferrocarril és en bona mesura feta gràcies a la
riquesa generada per l’explotació de la colònia cubana.
 |
| Font: Alfredo José Martínez. "Sacarocracia cubana y castigos corporales en régimen de patronato durante los gobiernos de Cánovas y Sagasta" (cliqueu aquí) |
Els Buxeres
A l’Hospitalet potser no tenim “americanos”, però sí que tenim “africanos”, els Buxeres.
El Palauet i jardins de Can Buxeres, actualment un parc i un equipament municipals, tenen el seu origen en la família de l’advocat Lluís Buxeres, que va comprar la finca de Ca n’Alemany l’any 1877. Tanmateix, la construcció del palauet, jardins i casa dels masovers que coneixem avui no començà fins 1901. L’actual i classicista fesomia respon a una ampliació a partir de 1921.
Els germans Francesc d’Assis i Joan Buxeres, fills de l’advocat abans esmentat, amb un altre soci, van crear una empresa l'any 1895, Buxeres Hermanos y Font[5].
A què es dedicava aquesta empresa? Al conreu de cacau a una plantació a la illa
de Bioko, aleshores coneguda com Fernando Poo. Probablement, la segona plantació
més important de Guinea Equatorial.
 |
| Pintura
mural al Convent de Sant Bartomeu, a Bellpuig (Urgell). Mostra la visió
dels pares paüls de les missions a Guinea Equatorial. |
Qui treballava a les plantacions? La mà d’obra era majoritàriament la població d’ètnia bubi, la que era originària de l'illa. Com a totes les colònies africanes era obligada a treballar a les plantacions i a incorporar la religió i els costums cristians. Les males condicions del treball forçós i els maltractaments van provocar revoltes (1898, 1904 i 1910), reprimides amb duresa.
“
(…) el reclutamiento forzoso de mano de
obra indígena in situ para trabajar
en las plantaciones de monocultivo de las colonias, en sus minas, en las
infraestructuras y comunicaciones indispensables para dar salida a los
productos que el capitalismo industrial necesitaba y, de paso, facilitar la
entrada de los ejércitos coloniales, de las armas de fuego, del alcohol que,
arropados por una más que funcional ideología racista, fueron los instrumentos
del imperio.
Con ello, no sólo procedieron, fuera eufemismos, a la
reesclavización de millones de seres humanos en su exclusivo beneficio,
sino que provocaron –en nombre del progreso y la civilización‐ genocidios de
consecuencias todavía incalculables (…)”[6]
Més tard, van portar mà d'obra de les colònies properes d'altres països (Sierra Leone, Camerun, etc). En resum, una reesclavització de fet, justificada per lleis i idees racistes, que provocaren un genocidi.
Els guanys pels capitalistes es van notar en la gran mansió que els Buxeres es van construir a l’Hospitalet, on van rebre la familia reial l’any 1927. Fins i tot es van donar el caprici de portar un noi africà negre a viure-hi.
 |
| La masoveria de Can Buxeres vers 1906. Font: Història de l'Hospitalet, 1997, pàg. 159. |
El nomenclátor
Com ja vaig escriure a un altre article, posar el nom a un carrer o, encara més, erigir un monument vol dir que aquell personatge, fet o concepte són positius i exemplars.
Per tant, els noms actuals de Sant Francesc Xavier o Isabel la Catòlica enalteixen el passat imperialista i colonial, a més de la gitanofòbia, islamofòbia i l’antisemitisme.
Potser que fem un pensament i canviem alguns noms. Potser que comencem a plantejar-nos accions de record i restitució.
[1] RODRIGO, Martín (ed.). Les bases colonials de Barcelona 1765-1968, MUHBA, 2012 https://www.barcelona.cat/museuhistoria/sites/default/files/basescolonials.pdf
[2] PASCUAL, Pere. Los caminos de la era industrial, Universitat de Barcelona, 1999, pàg. 69-85
[4] PASCUAL, op. cit. pàg. 413-426. Vegeu també https://www.sapiens.cat/interactius/esclaus_203564_102.html o file:///C:/Users/mdomi/Downloads/109051-Text%20de%20l'article-183435-1-10-20090626.pdf
[5] Sant, Jordi. «Entre Barcelona i Fernando Poo. Interessos catalans al golf de Guinea, 1900-1936». Barcelona quaderns d’història, 2015, Núm. 22, p. 197, https://raco.cat/index.php/BCNQuadernsHistoria/article/view/304618 . Vegeu també http://www.revistasmarcialpons.es/revistaayer/article/view/el-negocio-del-cacao-origen-y-evolucion-de-la-elite-economica-co/1456 i GARGALLO, Eduard i SANT, Jordi. El petit imperi, Barcelona, Angle Editorial, 2021, pàg. 34.
[6] M. Dolores G ARCÍA CANTÚS , «“Videant Consules”. El trabajo forzado bubi en la colonia española de Fernando Poo. 1891-1912», ponència presentada al congrés Between Three Continents: Rethinking Equatorial Guinea on the Fortieth Anniversary of Its Independence, Hostfra University (Nova York), 4 d’abril de 2009; pàg. 1-2 https://www.hofstra.edu/pdf/community/culctr/culctr_guinea040209_viiiacantus.pdf
