lunes, 10 de junio de 2024

ALBERT GERMANS, HISTÒRIA I PATRIMONI AL COR DE L'HOSPITALET

La instal·lació a l’Hospitalet

Albert Germans és la darrera gran fàbrica tèxtil de l’Hospitalet. Com és conegut, el sector tèxtil va ser el més important de la Primera Revolució Industrial durant el segle XIX i Catalunya va ser un dels seus principals escenaris. L’Hospitalet es va incorporar a la industrialització en les darreres dècades del XIX.

Font: MARCÉ, Matilde. Indústries i obradors a l'Hospitalet.

La seva ubicació al Carrer Rodés de Sant Josep va ser fruit el trasllat d’unes instal·lacions fabrils ja existents, en concret a Aranjuez. Els germans Enric, Josep i Esperança Albert i Rulduà havien comprat una fàbrica a aquesta localitat de l’actual Comunitat de Madrid i vers el 1926 van decidir situar-la a l’Hospitalet.

Van encarregar l’edifici a… Aquí tenim un problema, perquè els plànols están signats per Antoni Puig i Gairalt encara que hi ha un acord generalitzat de que l’autor real és en Ramon Puig i Gairalt. Aquest darrer era l’arquitecte municipal i per alguna raó va deixar que el seu germà petit signés el projecte.


El juny del 1926, en Josep Albert es va dirigir a l’ajuntament per instal·lar-s’hi al Carrer Rodés i van demanar la supressió o reducció dels impostos que havien de pagar perquè significarien un gran progrés per la ciutat, perquè donarien feina a un centenar de famílies i perquè a d’altres llocs els oferien terrenys gratis. No sabem si ho van aconseguir.

Els edificis

El conjunt fabril constava d’un edifici principal dividit en dues parts. Una nau on hi havia la major part de la maquinària amb una coberta amb forma de dents de serra, el que permet una il·luminació zenital natural. L’altra part, un cos de tres plantes (soterrani i PB + 1) és cobert amb teulada i acollia les oficines i el magatzem.

Font: La Esfera, 25-2-1928, pàg. 11

La forma posterior de la finca venia determinada per la Riera dels Frares. El recinte arribava al Camí de Sant Joan, l’actual Carrer Josep Tarradellas.

Les parets són de maó vist, amb una important sobrietat decorativa. Seguint la línia que havia començat a Cosme Toda, es tracta d’una obra que ha abandonat totalment les propostes del Modernisme i s’adiu més al Noucentisme dominant.


La nau de la maquinària va representar una gran novetat arquitectònica per la seva estructura, feta amb els nous materials que de mica en mica s’anaven imposant: ferro i ciment. 

D’aquesta manera s’aconsegueix un espai molt diàfan, només interromput per una filera de vuit pilars. És una de les obres pioneres a la ciutat de l’arquitectura contemporània.


A l’interior de les oficines i l’habitatge del director, sí que trobem més concessions a la decoració, com correspon als espais pensats pel gaudi.

A un plànol de 1929 veiem com s’han fet petits afegits a la porteria i darrere dels edificis alineats amb el Carrer Rodés hi havia un pati, i al darrere del pati, els tallers de fusta i de peces de ferro.

Plànol de 1929

A les dependències marcades al plànol anterior com magatzem ara hi constava com secció d’aprests, la darrera etapa de la producció tèxtil.

L’activitat industrial

Hem de situar el començament de l’activitat de la fàbrica en 1928. A la Matrícula industrial de 1928, feta el novembre de 1927, Albert Germans no hi és.  En la de 1929, feta el desembre del 1928 ja hi consta. Segons Matilde Marcé, fou inaugurada el març de 1928.

Declararen inicialment 4 telers per a seda i 1500 fusos també per a seda. Tanmateix, una rectificació al document substitueix els 1500 per 5000 i afegeix... 1930 para junio?. Declararen també un cubilote pera fundir hierro, propi dels tallers de les fàbriques.

A la matrícula de l’any següent, signada el desembre de 1929, els ítems declarats són els 4 telers per a seda però també 8 telers per a cotó. També consten 5000 fusos per a seda i 3000 fusos per a llana i mescles. És a dir, la producció va començar durant 1928 però no arribà fins a la plenitud en 1929. 

El gener d’aquest any es va demanar la legalització, el que vol dir que ja hi eren més o menys instal·lats, de 28 electromotors. Això ens recorda que a aquestes alçades, l’energia de la indústria era l’electricitat.

Però, què s’hi produïa a Albert Germans? A la petició de 1926 es deia que es volia fer una fàbrica de teixits elàstics. En les capçaleres de la documentació de la fàbrica es deia que era una fàbrica de “tejidos elásticos, cintas, trenzas y cordones”.


Segons en Joan Camós, l’any 1930 Albert Germans era una de les empreses mitjanes de la ciutat, lluny dels Trinxet, Trias, Tecla Sala, Caralt, Vilumara, Rifà, etc. Només tenia 80 treballadors/es. Com veiem a les fotos i com era normal al tèxtil, la majoria era mà d'obra femenina.


L’abril de 1935 es va demanar el permís per construir un magatzem a l’extrem sud de la fàbrica, el que ens indica que malgrat la crisi generalitzada a aquesta indústria les coses li anaven bé.

Amb el trasllat de la fàbrica d’Aranjuez també van venir famílies de treballador/es i l’empresa va promoure un bloc de pisos al mateix Carrer Rodés.

Durant la Guerra Civil, (juliol 1936-gener 1939) l’empresa fou col·lectivitzada, com la resta de grans fàbriques. El cas és molt ben conegut per l’estudi d’en Carles Santacana que ens mostra una col·lectivització imposada per les circumstàncies, sense gaire entusiasme revolucionari.

Després, els germans Albert i Rulduà van recuperar la propietat i van continuar l’activitat, amb les dificultats pròpies d’una època d’escassetat de gairebé totes les entrades, incloent l’energia.

Els nous temps del “desarrollismo” es van notar amb sengles renovacions de la maquinària, l’any 1960 i 1967. Aquest últim any, declararen que hi treballaven 10 persones a les oficines i 102 a les màquines.

Però la prosperitat va atraure als lladres, i el 23 de desembre de 1967 fou assaltat un empleat d’un banc a la porta de la fàbrica, al que van treure una cartera amb 446 mil pessetes per a Albert Germans. Aquell any, les treballadores van cobrar la paga de Nadal amb retard.

Sabem que ha estat en actiu fins fa foc temps, amb la raó social Albert Hermanos, però també amb d’altres, com ROMARETA. L'activitat industrial va acabar vers 2007.

Activitat urbanística

L’any 1948, els Albert van afegir una casa i uns tallers a un solar annex que havien comprat prèviament que donava a la cruïlla de Riera dels Frares amb Esquadres.

El conjunt industrial va arribar a ser de 4.865 m2. Tanmateix, els propietaris va començar a veure que si parcel·laven els terrenys i eren convenientment requalificats per edificar pisos, podien obtenir grans beneficis.

Primer ho van fer amb les finques del Carrer Rodés 62 i 64 i Avinguda Josep Tarradellas 131, a uns terrenys que els tenien des del començament però que mai van ocupar per a la fàbrica. Desconeixem la data de la construcció d’aquests edificis de PB + 9, però per les seves característiques deuen ser de la dècada de 1970.

Més tard, l’any 1995 els van aprovar la parcel·lació del solar abans esmentat, on després es va construir l’edifici del Carrer de les Esquadres, 14.

El darrer episodi de la seva història va ser el de la seva okupació entre 2022 i 2024. Al llarg d'aquests gairebé dos anys va ser el CSO Nabat.

Patrimoni

Semblaria innecessari haver de recordar la gran importància patrimonial del conjunt fabril d’Albert Germans. A hores d’ara, només tenen la consideració de BCIL els edificis que tenen façana al Carrer Rodés, però no el pati ni els coberts que toquen a Riera dels Frares, construïts entre 1926 i 1929. Un pati on foren plantades espècies exòtiques d’arbres.

Plànol d'Albert Germans de la Fitxa del PEPPA de 2001. Encara es veu com el recinte arribava al Carrer Esquadres, però ja la parcel·la és qualificada com 13b, edificable.

No sabem què va passar amb el patrimoni moble que contenia la fàbrica. Va passar dels propietaris a l’Ajuntament?, va patir alguna pèrdua mentre era sota la responsabilitat de l’Ajuntament? Alguns testimonis orals m’informen de robatoris en aquella època.

El que vaig poder veure mentre fou un espai okupat, el CSO Nabat, és una petita part del que hi havia, però encara tenia elements de gran valor històric i estètic: els edificis mateixos com a obres arquitectòniques, les restes de l’activitat industrial, les decoracions interiors...

El que és indiscutible és que té un valor extraordinari en una ciutat com l’Hospitalet: és un espai que pot ser utilitzat per la població, de forma pública i comunitària. D’espai no anem sobrats a l’Hospitalet. 

Les naus poden ser locals d’assaig per a col·lectius que necessiten locals coberts de grans dimensions, el soterrani pot servir per assajos musicals, els coberts foren utilitzats de tallers i gimnasos, el jardí va acollir un hortet... Les possibilitats són enormes.

El que no pot ser és que un element patrimonial tan important com aquest, a una ciutat amb la manca d’equipaments com la nostra, sigui cedit amb una concessió demanial a una empresa o un organisme (es negocia amb RENFE). Albert Germans ha de ser per a la població i gestionat per la població de l’Hospitalet.

sábado, 25 de mayo de 2024

PERE ANTONI PRATS, UN ALCALDE "DE ARMAS TOMAR"

 L'episodi que tractem va passar durant la revolta de novembre-desembre de 1842.

Durant els anys 1835-1845, a Barcelona i rodalies es van produir un seguit de revoltes anomenades "bullangues".

Tot va començar a Barcelona el 13 de novembre i l'endemà ja n'hi havia una junta revolucionària a la capital.

La repressió a mans de l'exèrcit va començar el dia 15, i la batalla campal entre poble i militars s'escampà per tota la ciutat.


Els primers dies de desembre, el cap del govern, el general Espartero, va ordenar el bombardeig de Barcelona.

En aquest context, el 18 de novembre es va produir a l'Hospitalet un enfrontament entre un contingent militar i un grup de veïns del poble, aleshores d'uns 2.500 habitants.

No sabem ben bé què va passar, si eren tropes de pas cap a Barcelona, si eren acantonades al poble, si va ser amb violència... 

El que sabem és que al capdavant dels hospitalencs revoltats hi era l'alcalde, en Pere Antoni Prats.

En Prats era el líder local dels progressistes més radicals, cap de la Milícia Nacional de l'Hospitalet i ja havia estat a la presó l'any 1840.

En va guanyar àmpliament les eleccions municipals de finals de 1841 amb 287 vots, contra 7 de l'altra candidatura; per tant, el gener de 1842 fou nomenat alcalde.

Pel que sabem de les acusacions que li van fer més tard, quan va esclatar la bullanga es va adreçar a la Junta Revolucionària de Barcelona demanant armes.

Sembla que no van aconseguir les armes, perquè el 18 de novembre va encapçalar un grup de veïns revoltats a l'Hospitalet, que va prendre les armes i municions del regiment d'infanteria Guadalajara núm 20.

Per això l'acudit fàcil de que era un alcalde "de armas tomar".

Com ja he comentat, no sabem els detalls de l'enfrontament, però al capità del regiment li van fer un consell de guerra i a Prats el van destituir com alcalde.

La repressió contra Prats es va concretar l'any següent, 1844, amb un desterrament fora de l'Hospitalet durant uns mesos.

Com veiem, l'Hospitalet participava plenament en les "mogudes" polítiques de la primera meitat del segle XIX, amb accions ben contundents, i amb el protagonisme de l'alcalde.

Tornem a trobar a Pere Antoni Prats en un altre conflicte polític, l'1 de novembre de 1847, en el marc de les eleccions municipals.

En Prats, amb d'altres veïns, alguns dels quals no eren electors, van irrompre al col·legi electoral, van insultar a l'alcalde i els que constituïen la taula. 

 

 

 


 

 

 


martes, 30 de abril de 2024

LA NETEJA I LA RECOLLIDA D'ESCOMBRARIES A L'HOSPITALET

A l'Hospitalet tenim un problema amb la neteja de l'espai públic.

Actualment, Fomento de Construcciones y Contratas (FCC) s’encarrega de la neteja viària i del clavegueram i de la recollida i gestió dels residus a la nostra ciutat. Va guanyar l’anterior concurs públic per 10 anys, que finalitzava el desembre de 2019.

Les grans ciutats han renunciat a tenir un servei municipal i externalitzen aquest servei. Un grapat de grans empreses ha guanyat la pràctica totalitat de les licitacions. La teoria del capitalisme diu que competeixen entre elles i que d’això en sortim beneficiada la ciutadania.

Camió de recollida de les escombraries. És de l'any 2011 i té l'etiqueta B. Encara podria circular fins el 2027, però això no treu que sigui molt contaminant.

La realitat és que la competència entre les empreses sí que és una utopia. Com passa en tots els sectors, les empreses que dominen les adjudicacions de les recollides de residus pacten entre elles i es reparteixen les porcions del pastís. En són un càrtel.

El gener del 2015, l’organisme que vetlla per la lliure competència (la CNMC) va multar les grans empreses del sector per aquestes practiques. Evidentment, la multa era un part ridícula dels beneficis obtinguts al llarg de les dècades de concessions a desenes de ciutats. A més, les empreses van recórrer i van recuperar els diners.

L’empresa amb la segona multa més alta va ser FCC. La seva relació amb les contractacions publiques va molt més enllà dels residus, evidentment, i n’era una de les empreses que apareixia en els sumaris del 3% de comissions a Convergència. Sovint parlem de la corrupció política, però sempre ens oblidem de la corrupció empresarial.

L’any 2016, es produí la denúncia dels ajuntaments de Badalona i Barcelona a FCC per no complir amb els seus compromisos en la neteja de les seves ciutats. Es va portar a la Fiscalia un possible frau de milions d’euros. Més tard, FCC va denunciar l'ambientòleg que va fer l'auditoria; una maniobra clarament intimidatòria.

L’any anterior havien guanyat les eleccions les forces d’esquerres (Ada Colau i Dolors Sabater hi eren les alcaldesses) i van començar a comprovar si l’empresa que tenia la concessió feia el servei que havia de fer. Fins i tot s’obrí el debat de la remunicipalització dels serveis privatitzats.

És normal veure els contenidors plens i els residus desbordant. La població és cívica, però no hi són els mitjans perquè la ciutat sigui neta. Això no ho revisa ningú?

Què va fer l’Ajuntament de l’Hospitalet?  Per no quedar malament, l’octubre de 2016 va anunciar que també havia revisat la feina de FCC i va posar-li una multa d’11 mil €. Aquesta quantitat era l’1,1% del milió que els havien de pagar aquell mes. Es veu que a l’Hospitalet sí que FCC feia la feina força ben feta, a diferència del que passava a Badalona i Barcelona.

L’any següent, davant el debat públic de la remunicipalització, l’Ajuntament de l’Hospitalet va demanar un estudi a un catedràtic de la Universitat de Barcelona, que va concloure que la remunicipalització del servei de neteja significaria un sobrecost de 100 mil € anuals. El 2016, el cost total havia estat de 28,9 milions; per tant, el sobrecost era un 0,35%. Tampoc és tant si el servei és millor.

Doncs, l’any 2018, quan tocava endegar el procés per a tornar a fer el concurs per al contracte de les escombraries, el Govern local va prendre una decisió unilateral: va decidir no fer-ho i va allargar el contracte amb FCC. Aquesta prolongació es va fer, segons el tinent d’alcalde Fran Belver, d’acord amb l’empresa, que garantia el bon estat del material. La raó principal era, segons se’ns va dir en una reunió informativa, que d’aquesta manera estalviava a la ciutat 3 milions d’€.

Això vol dir que ens cobren 3 milions de més cada any? Les altres empreses que s'haguessin presentat al concurs, què van dir? O ja estaven d'acord perquè formen part del càrtel. 

La prolongació unilateral del contracte amb FCC es va repetir els anys 2019, 2020, 2021 i 2022. Això no sé si ha estalviat molts diners a la ciutat, caldria comprovar-ho. El cost del servei, com és normal, ha pujat i s’ha hagut de pagar fora del canal del contracte. El que hem tingut i tenim, mentrestant, és una flota de camions que no complirien la normativa de baixes emissions de gasos contaminants o que protagonitzen incidents com l’incendi d’un d’ells a Pubilla Cases el passat setembre de 2023.

L'incendi del camió va provocar que 19 persones haguessin de ser ateses pels serveis mèdics, va cremar 8 vehicles i va afectar 4 finques. Font: lhdigital

L’any 2023 va començar un nou procés de licitació del servei de recollida de residus, neteja dels carrers i del clavegueram. El preu pels dos primers anys (2025 i 2026) és de 43,5 milions d’€. Això és un cost d’uns 161 € per habitant i per any. El contracte tindrà una revisió de preus en funció dels indicadors oficials a partir del 3r any.

El que sembla indiscutible és que el servei és dels pitjors valorats en els baròmetres d’opinió any rere any. Segons el baròmetre d'opinió, és el segon problema de la ciutat. És a dir, tenim la percepció de que la ciutat està bruta, que no es neteja prou. Bé, és evident que és més que una sensació, és una realitat.

Al Prat, la contractació de residus i neteja també és amb FCC. El cost anual és de 10,5 milions d’€, el que significa una despesa per habitant i any també d’uns 161 €. La diferència és que a la població veïna la neteja és el servei més ben valorat, amb una puntuació de 7,2. Ens diuen que la clau és la revisió del servei per part de funcionaris municipals i la sanció a l’empresa en forma de no pagament del servei si no s’ha fet.

Però aquest no és l’únic aspecte que va malament en la recollida de residus i la neteja de la ciutat. L’any 2023, l’Hospitalet va ser la segona pitjor ciutat de l’Àrea Metropolitana de Barcelona pel que fa a recollida selectiva de residus, només un 28,5%!

Els contenidors plens i les escombraries pel terra. Abril de 2024.

La recollida selectiva de residus no és la solució a tots els problemes mediambientals que patim, però és un pas important i necessari per fer possible el reciclatge o el tractament específic que requereixen alguns residus especialment perillosos. Hem millorat una mica respecte 2022 (28,1%), però veiem com d’altres municipis han millorat molt més, el que ens ha deixat a la cua.

Això de l'economia circular i convertir els residus en recursos ja es feia tradicionalment a l'Hospitalet: els i les escombriaires, sobretot a Santa Eulàlia i Can Pi, i també a Collblanc-la Torrassa.

En resum, tenim una ciutat bruta, que no recicla i amb una contractació del servei de recollida de residus amb algunes ombres. És urgent posar els mitjans per canviar aquesta situació.

Un apunt final. Aquesta pròrroga de la contractació de les escombraries no és un cas únic. La de les obres a les infraestructures urbanes, claveguerons i guals es va fer per tres anys en 2017 amb l'empresa ACSA, Obras e Infraestructuras SAU. A partir del 2020 també és en "estat de pròrroga". O l'ambulància de la guàrdia urbana...


 

miércoles, 3 de abril de 2024

EL DIA QUE JOAN CRAWFORD POTSER VA VENIR A L’HOSPITALET

Joan Crawford (nom artístic) no necessita presentació per a les persones que tenim una certa edat. Per la gent més jove, fou una actriu nord-americana, una de les gran estrelles de Hollywood entre les dècades de 1930 i 1950. Si la busqueu en una enciclopèdia dirà que és “un mite del cinema”.


Doncs, aquesta estrella del firmament cinematogràfic potser va visitar l’Hospitalet. Bé, és possible que visités la fàbrica de la Pepsi-Cola que hi havia a l’Hospitalet, a tocar de la Granvia. Sí, vers 1955, s’hi va construir una factoria de “Bebidas Americanas, S.A.”, empresa que feia i embotellava Pepsi-Cola.
 

Què tenia a veure Joan Crawford amb la Pepsi-Cola? S’havia casat amb el president de la companyia, un tal Alfred Steele, i quan aquest senyor va morir, l’any 1959 la seva vídua va heretar accions i va ocupar càrrecs directius en l’empresa, el que no era gens habitual en l’època. 

Joan Crawford, amb una Pepsi a les mans. Font: Destino, 9-6-1962

Tots els testimonis coincideixen en destacar el caràcter fort i determinat de l’actriu. Segur que li va caldre per fer-se un espai en un món totalment masculí. La seva celebritat de ben segur que també ajudà a que fos acceptada.

Joan Crawford a la "Feria de muestras" de Barcelona.
Font: Destino, 9-6-1962

El 5 de juny de 1962, uns mesos abans de l’estrena de la seva darrera gran pel·lícula, Què se n’ha fet, de Baby Jane? (What Ever Happened to Baby Jane?), va visitar Barcelona, en qualitat de vice-presidenta de la Pepsi, i potser les instal·lacions de la fàbrica de l’Hospitalet.

Joan Crawford i Bette Davis a Què se n'ha fet, de Baby Jane?

En les seves declaracions va anunciar que en les properes setmanes rodaria tres pel·lícules, una d’elles amb Bette Davis. La premsa anava plena d’esments de si mantenia o no la bellesa de la seva joventut (en aquell moment tenia 58 anys), dels seus vestits i barrets i algunes preguntes de com es desenvolupava en el món dels negocis.

Si avui pogués parlar amb ella li diria: “Joan, quantes ciutats has oblidat? Menteix-me, digues-me que l’Hospitalet t’ha agradat encara que no sigui veritat.”

viernes, 15 de marzo de 2024

EL CASTELL DE BELLVÍS

 Què sabem del Castell de Bellvís? 

El  primer, que la zona va tenir un poblament des de l’Edat Antiga. Cal aclarir que en aquells moments la línia de la costa arribava gairebé al Carrer Santa Eulàlia. Per tant, el futur emplaçament del castell era un turó costaner.

Molt a prop es va trobar una sitja, un magatzem de cereal, que fou utilitzada entres els segles V aC i V dC, des de l’època ibèrica fins la fi de l’Imperi Romà.

Durant les feines de restauració del Castell, en 2018, s’hi van trobar objectes d’època romana. No es pot assegurar que no tinguessin una procedència aliena al Castell, encara que segur que la procedència era propera.

En qualsevol cas, és evident que era una zona amb activitat humana intensa en aquesta època i que cal una excavació arqueològica del recinte per conèixer quin era l’ús de l’espai del Castell abans de la seva construcció. Segons l’equip que ha fet les intervencions arqueològiques a hores d’ara coneixem un 15% del que podem saber-ne.

Per conèixer la història del Castell durant l’època medieval, tenim diverses fonts. Per una banda, la informació que s’ha obtingut arran els treballs arqueològics i de restauració, fets entre 2006 i 2015. Per altra, els articles al blog Upaya de David Algarra. També és molt important l’obra d’en Jaume Codina Els pagesos de Provençana. Finalment, la memòria dels treballs de consolidació de l'empresa Gamigar.

Les restes més antigues que tenim actualment del Castell medieval són de la segona meitat del segle XII, encara que és molt probable que hi hagués una construcció anterior del segle X. Es tractava d’un rectangle amb el costat més llarg de 20 metres, pati interior i un fossat d’uns 7 m d’amplada al voltant. N’hi contenia una cisterna i a les parets hi havia espitlleres, el que sembla indicar que tenia una certa funció militar.

Segons en Jaume Codina, la nissaga noble dels Bellvís, cavallers, eren els senyors del Castell des del 1188 com a mínim. Els Bellvís eren senyors feudals de viles a Catalunya (Pla d’Urgell, Segrià....), País Valencià i Extremadura, donades per reis i comtes per la seva col·laboració en la conquesta d’aquests territoris.

Els habitants de les terres de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, l’església de la qual era molt a prop del Castell, havien de pagar rendes als senyors de Bellvís, una part de la seva producció, com marcaven les obligacions feudals. Potser de qui havien de defensar-se els nobles era de l’odi dels camperols explotats.

Castells de Sant Martí de Maldà, Cornellà, Aranyó i Maldà. Exemples d'edificis del mateix tipus que el Castell de Bellvís. Cal tenir present que han estat molt reformats després de l'Edat Mitjana, però conserven una planta rectangular no gaire gran i unes parets massisses de carreus, com el nostre.

La família Bellvís va vendre el Castell i els drets de les rendes feudals (els delmes, la desena part de la collita, més o menys) a la Cartoixa de Montalegre en el segle XIV. A l’època feudal era normal que les institucions eclesiàstiques (monestirs, parròquies, bisbats...) fossin senyors d’un territori. En va pertànyer a aquest monestir fins mitjan segle XVII.

L’edifici era anomenat “torre” o “casa” en els documents. Un del 1512 ens informa que a una “torre qui és vora proensana” hi havia una guarnició per defensar-se dels atacs dels pirates. Segurament en va perdre protagonisme quan es va construir la Torre del Cap del Riu en 1568. Llavors passaria a tenir una funció exclusivament de masia, ben fortificada, això sí.

Un document de 1606 és especialment important perquè diu “sota el castell de Bellvís dit la Torrassa”. Aquí es veu com s’està produint el canvi en el nom de l’edifici. En aquest moment les façanes sud i oest van desaparèixer (enderroc, enfonsament?) i en tenia forma de L.

Dels anys 1748-1758 conservem un document molt important, analitzat per Marta Piera. Sabem que fins 1688 el propietari del Castell era Lluís Cortès, quan fou comprat per Joan d’Alòs. En va pertànyer a aquesta família durant vàries generacions i a mitjan segle XVIII sabem que el “Castri et Domus de Bellvís”) (el Castell i la Casa) encara tenia el dret a rebre rendes de vint propietaris de terres del terme de l’Hospitalet i d’altres de Sants.

Fragment del famós mapa de 1732. A la part central, a la dreta, veiem que l'edifici és anomenat Torrassa. Font: Arxiu Municipal de l'Hospitalet, AMHL 901 CT 0001642 /a.Autor desconegut/da /d.Francesc Marcé Sanabra

En aquest segle s’eliminaren la majoria dels elements propis d’un edifici militar i es van afegir alguns cossos a la façana sud. La pubilla dels Alòs es va casar amb un senyor de cognom Ponsich. El mas pairal de la família, però, a Santa Eulàlia, va mantenir la denominació de Ca n’Alòs

Tots dos edificis, Ca n'Alòs i la Torrassa, van ser escenaris de combats en desembre de 1808, durant la primera fase de la Guerra del Francès.

Durant el segle XIX es van eliminar els drets feudals i les propietats van passar a ser del tipus capitalista. Un reportatge de 1891 descrivia un edifici reformat però no diu res sobre si és habitat o buit. 

Dibuix publicat en 1891 i signat "Roca 89".

Finalment, la finca és comprada per uns professionals del negoci immobiliari, els germans Manuel i Pere Romaní i en Climent Mas. Després d’aconseguir l’aprovació de la urbanització d’aquesta zona del barri, l’any 1902, van vendre les parcel·les i la casa.

Fragment del projecte d'urbanització de la finca de la Torrassa del 1902. Font: Arxiu de l'Hospitalet. AMHL C110 1902_00642

Els nous propietaris van reformar l’edifici per fer-hi diversos habitatges, afegint una nova façana al nord, alineada amb el nou carrer, la Ronda de la Torrassa. L’any 1937 s’hi va construir un refugi antiaeri al subsòl. Una de les dues entrades del refugi va ser destruïda en construir-se l’edifici del costat.


D'aquesta darrera fotografia, cal dir que la Torrassa i la Torre Llampada el més probable és que siguin dos edificis diferents.

Finalment, la darrera propietària va morir sense hereus ni testament i la finca va passar a la Generalitat i després a l’Ajuntament. Aleshores, a partir del 2006 comencen les intervencions per a la recuperació del edifici i la seva declaració com a Bé Cultural d’Interès Nacional. Cal reconèixer la tasca de l'equip del Museu de l'Hospitalet en aquests moments. Tanmateix, el procés es va alentir fins a detenir-se. 

Fotografia de 2008

Aleshores es va produir una de les mobilitzacions més extraordinàries de la història recent de l’Hospitalet. A partir de 2018 es va crear la Plataforma Defensem el Castell de Bellvís i durant l’any següent començaren les mobilitzacions. Des d’aleshores, a empentes i rodolons (les empentes, les que fa la gent de Defensem), s’ha aconseguit restaurar l’edifici.

A hores d’ara, l’any 2024, continua la lluita perquè es facin les excavacions, les obres de rehabilitació i la posada a disposició de la població del Castell. És un dels béns patrimonials més importants de la ciutat, una oportunitat que no podem demorar més.

miércoles, 13 de marzo de 2024

EL PRIMER PONT SOBRE EL LLOBREGAT

 Una efemèride de la història local que ha passat força desapercebuda a la nostra ciutat ha estat el 150 aniversari del primer pont sobre el Llobregat a l'alçada de l'Hospitalet.

En Ferran Puig, que havia comprat moltes terres al Prat, fins arribar a ser-hi el major propietari, va costejar la seva construcció, l'any 1873. 

També millorava, com és evident, la comunicació de la resta de pobles costaners del Delta dret: Gavà, Viladecans i Castelldefels.

Font: La Ilustración española y americana, 8-1-1874


La inauguració es va retardar uns dies perquè les partides carlines havien exigit uns diners a l'Ajuntament del Prat i hi havia una certa por a un atac. Finalment es va fer l'1 de juny de 1873 [1].

Segons la premsa de l'època, les seves característiques eren:

"El puente mide 110 metros y tiene seis de elevación sobre la subida del rio. Los tramos de hierro fueron construidos en la Maquinista Terrestre y Marítima de Barcelona, y la dirección corrió á cargo del inteligente ingeniero jefe de caminos, canales y puertos, D. Federico Peyra." [2] 

La festa d'inauguració va ser per part de les autoritats i la població del Prat. La veritat és que no hi ha cap referència a la participació de ningú de l'Hospitalet, com si el fet no anés amb el poble de l'altra banda del riu [3]. Més o menys, com ara.

El nou pont era un complement als dos de pedra que ja existien. A Martorell/Castellbisbal hi era el "Pont del Diable", d'origen romà i factura gòtica. A Molins de Rei s'havia inaugurat un gran pont de més de 300 m a finals de la dècada de 1760. 

El pont del 1873 es tractava d'un exemplar de la nova enginyeria del ferro. Va substitutir la travessa del riu en barca o pels guals. Era estret i per fer-lo servir s'havia de pagar un peatge. Ràpidament es va conèixer popularment com "el pont dels carros".

Aquesta fotografia molt probablement no sigui del tram de l'Hospitalet-el Prat, però il·lustra molt bé com era el pas del riu amb les barques. Font: La Esfera, 21-7-1923.

L'any 1881 es va construir un altre pont metàl·lic, molt a prop de l'anterior, pel ferrocarril de la línia de Barcelona a Vilanova. Les peces també foren construïdes a La Maquinista i tenia 121 m. La seva instal·lació va ser el juliol [4].

Aquest pont del ferrocarril fou destruït per una riuada l'any 1898. Les crescudes del riu eren freqüents i sovint, catastròfiques. Fou substituït per un altre l'any següent.


Un pont sobre el Llobregat a l'alçada de Sant Boi i un altre sobre el Besòs, malmesos per la riuada de gener de 1898.

El que no sabem és si el Pont d'en Ferran Puig també es va veure afectat per aquesta riuada tan destructiva.

El gener de 1912 el pont del ferrocarril fou substituït per una altre de via doble. Val a dir que l'any 1920 aquesta infraestructura va passar a pertànyer a Barcelona, com bona part de la Marina hospitalenca.

Font: La Hormiga de oro, 3-2-1912, pàg. 15.

Pels vianants, carros i els primers automòbils, el Pont d'en Ferran Puig continuava sent l'únic per creuar el Llobregat entre l'Hospitalet i el Prat. L'any 1910, la Diputació de Barcelona va endegar un projecte de construcció d'un de nou. Tanmateix, el nou pont no es va inaugurar fins el 1930, el conegut com "de les voltes". La seva vida, però, va ser curta, perquè fou dinamitat l'any 1939 per les tropes republicanes en retirada.

Font: Ajuntament del Prat

Aleshores, el vell pont del 1873 va tornar a ser l'únic per a vianants i vehicles, va haver de ser rehabilitat i va recuperar el seu protagonisme. Finalment, l'any 1950 fou substituït pel primer pont de la carretera de Castelldefels, que només tenia dos carrils. Amb els anys la carretera va esdevenir autovia i el pont es va anar eixamplant.

Vet aquí, que hem començat a parlar del primer pont de l'Hospitalet i hem acabat parlant d'uns quants més.

 


[1] La Esperanza, El Imparcial, 2-6-1873

[2] La Ilustración española y americana, 8-1-1874, pàg. 3

[3] Diario de Barcelona, 2-6-1873

[4] El Demócrata, 29-7-1881, pàg. 1

sábado, 9 de marzo de 2024

PER QUÈ TANTS BARRIS DE L'HOSPITALET FAN EL SEU 50 I 100 ANIVERSARI EN AQUESTS MOMENTS?

 Portem uns anys en els que celebrem el 50 o el 100 aniversari d'un o un altre barri de l'Hospitalet i ho continuarem fent en els propers. 

Imatge publicitària de Can Serra de l'any 1972.


Per què s'ha produït aquesta coincidència? Perquè tret dels tres nuclis més antics (el Centre-Sant Josep, Santa Eulàlia i Collblanc-la Torrassa), la resta de barris són fruit dels dos episodis immigratoris de la Catalunya del segle XX.

Celebrem el centenari dels barris creats durant la dècada de 1920 i hem celebrat el cinquantenari dels barris creats en la dècada de 1960.

Plànol de l'Hospitalet de 1923, tot just abans de la creació dels nous barris dels anys 20: la Florida-les Planes, Pubilla Casas, Sanfeliu i Can Serra. Font: Arxiu Municipal de l'Hospitalet de Llobregat AMHL 101 CT 0001569 /a.Valentí Julià i Sadurní

A partir de 1915 milers de persones van arribar a Catalunya a treballar a una indústria en expansió a causa de la neutralitat espanyola en la I Guerra Mundial.

A l'Hospitalet, la majoria de les persones van situar-s'hi a Collblanc-la Torrassa i Santa Eulàlia, però també van sorgir petites urbanitzacions als turons del Samontà.

En aquells anys, els propietaris dels terrenys podien demanar urbanitzar-los, creant carrers, als que posaven el seu nom, i parcel·lant-los. Gairebé sempre rebien el permís municipal.

D'aquesta manera, diem que la urbanització d'Antoni Ceravalls el 1922 és el punt de partida dels barris de la Florida i les Planes.

Font: Arxiu Municipal de l'Hospitalet de Llobregat AMHL C110 1921_02271

Les urbanitzacions de Santiago Sanfeliu i Josep Valeta del 1924 les considerem el començament del barri de Sanfeliu, que fa 100 anys enguany.

El centenari de Pubilla Casas és més complicat. El pla urbanístic de la parcel·lació de la finca del casalot que dona nom al barri fou fet el 1925. Caldria, però, comprovar quan es comencen a construir i habitar les primeres casetes. 

Font: Arxiu Municipal de l'Hospitalet de Llobregat AMHL C110 1925_04006

Val a dir, que la urbanització de Pere Pelegrí, entre Pubilla Casas, Can Serra i Esplugues, era del 1922.

També hem de comentar que la urbanització d'Antoni i Ramon Faus, al Can Serra Vell, fou aprovada l'any 1925, per la qual cosa també podem dir que aquest barri serà centenari l'any vinent. Tanmateix, vam incloure Can Serra en els barris nous, els que han fet 50 anys. 

Font: Arxiu Municipal de l'Hospitalet de Llobregat AMHL C110 1920_02088

El segon episodi immigratori del segle XX va més que triplicar la població de l'Hospitalet en 20 anys: de 70 mil habitants en 1950 a 240 mil en 1970.

Aleshores van sorgir barris nous, en forma de polígons d'habitatges. Els primers van ser a barris ja existents: Blocs Florida (1955) i Blocs Ciutat Comtal (1959). Després, a zones on hi havien camps.

Els primers blocs de Bellvitge. Una foto que deu correspondre a 1966.

El primer va ser Bellvitge, habitat a partir de 1965. El segon, Can Serra, a partir de 1966. El tercer, Granvia Sud, a partir de 1967. De tots aquest barris hem celebrat el cinquantenari el 2015, 2016 i 2017, respectivament. El Gornal, habitat a partir de 1974, fa 50 anys ara.

Vet aquí perquè portem uns anys de 50 i de 100 aniversari de la majoria de barris de l'Hospitalet