LA TORRE GRAN. PATRIMONI EN PERILL

La Torre Gran és un edifici patrimonial molt important de l’Hospitalet, però també molt menyspreat i en greu perill de desaparició, per l’abandonament de les institucions responsables.

És un edifici qualificat com masia, tot i que clarament no té ni la forma ni la grandària d’una masia. Què sabem de la Torre Gran? Quines són les peces que ens permeten fer el puzzle?

Primer de tot, haig de comentar que altres blogaires han abordat el tema abans: Luis Bagán, Mª Ángeles García-Carpintero i Ireneu Castillo.

Es tracta d’un edifici de planta baixa, pis i golfes, amb coberta a dues aigües. Té set crugies de 5 m. d’amplària i murs de 60 cm. de gruix. L’aspecte exterior, amb façana, balustres i elements decoratius, són un afegit a sobre de les construccions anteriors. La façana principal té uns 25 metres i a aquest cos s’ha afegit diversos annexos laterals. Sembla evident que es tracta d’un edifici amb diverses etapes constructives i que cal reconstruir aquestes fases.

Planta de la Torre Gran a finals de la dècada de 1990. Font: Fitxa 99 del PEPPA.

Per esbrinar aquesta història, hem de començar reconeixent que no tenim la certesa absoluta de que l’edifici que avui coneixem com Torre Gran sigui el que la documentació del segle XIX anomena així, però és el més probable.

Parteixo de la identificació de l’edifici que coneixem actualment com Torre Gran amb la Torre Gran que apareix en la documentació de les finques afectades per la desamortització eclesiàstica de les dècades de 1830 i 1840. Es tractaria d’una de les que tenien els “Seminaristas (o Casa Misión)”.

Les finques dels Seminaristes a l’Hospitalet eren la Torre Gran (27,72 ha, gairebé el 30% del total de terres afectades per la desamortització a l’Hospitalet), la Torre Xica, el “Camp Sagnes” i el “Camp La Torre”.

Els quatre predis ascendien a 53 ha (el 53,3% del total), totes de conreu de regadiu, tret de 4,92 ha de vinyes a La Torre. La venda de la Torre Gran, per les seves dimensions, es va dividir en 5 lots [i]. 

La Torre Gran en 1994. Font: Fitxa 99 del PEPPA.

Quina informació tenim dels Seminaristes a l’Hospitalet?

1. El cadastre de 1718 esmenta tres cases d’ordes religiosos: del Col·legi Sant Bonaventura, el Seminari de clergues i el dels Pares Jesuïtes [ii]. Per tant, sabem que en aquella data ja existia un edifici amb la funció de seminari; era la Torre Gran? era un edifici anterior?

2. L’octubre de 1838, membres de l’Ajuntament de l’Hospitalet anaren a les oficines d’“Amortización de Barcelona” a presentar les paperetes dels cupos cadastrals de les finques dels extingits convents de “PP del Seminario, Carmen y San Felipe Nery”. Van rebre la resposta que només havien de presentar les de les finques del “ex Carmelitas” perquè de les altres els “exposesores las obtuvieron posteriormente al año 1716, desde cuya epoca no se hallaban sugetos á pago alguno” [iii].

Això vol dir que el Seminari no existia en 1716? Per tant, podem llençar una hipòtesi d’una data de construcció, vers 1717, en els anys immediatament posteriors a la derrota de 1714. Era el Seminari una acció que anava més enllà de lo espiritual? Hem de recordar que la reconstrucció de la molt propera ermita de Bellvitge és de l’any 1718, incloent el seu frontó barroc. Hi havia un programa de construcció d’edificis religiosos com mecanisme de dominació del nou règim borbònic a Catalunya?

3- El juliol de 1841 es va fer la subhasta dels béns de l’extingida “comunidad de la casa Misión”, inclosa la Torre Gran del terme de l’Hospitalet [[iv]].

4- Segons la fitxa del PEPPA, la Torre Gran es registrada al cadastre l’any 1843. Això és lògic perquè el nou propietari, que acaba de comprar-la en la subhasta dels béns desamortitzats, la registra. Bona part dels edificis i la decoració que veiem ara de ben segur que és de les ampliacions fetes durant la segona meitat del segle XIX i començaments del XX. Hem de recordar que la riquesa produïda per aquestes terres a partir de la construcció del Canal de la Infanta va créixer extraordinàriament.

Al famós mapa del curs baix del riu Llobregat, de 1782, hi ha representat un edifici anomenat “Colegi” que podria correspondre a la Torre Gran; en definitiva un seminari és un col·legi. Tanmateix, és dibuixat amb una traçat més feble que la resta d’edificis, com si li passés alguna cosa. És en construcció, ja no és funcionament? 

En definitiva, la Torre Gran és un bé patrimonial que podria tenir més de 300 anys, que és una petjada important de la nostra història, amb unes característiques formals molt notables, i que s’està deteriorant tant que és imminent la seva destrucció. 

La Torre Gran en març de 2025.

S’ha anunciat que el 2031, en el marc del PDU Biopol-Granvia, es restaurarà. Bé, ja veurem què queda en 2031, si és que realment es farà aquell any, que sempre s’endarrereixen les obres, especialment si són per preservar el patrimoni (a l’Hospitalet tenim desenes d’exemples, com l’Edifici Molí, el Pont d’en Jordà, el Castell de Bellvís...).

La Torre Gran en març de 2026, després del darrer episodi de deteriorament.

També es torna a fer la maniobra de lligar una operació especulativa, com el PDU-Granvia, a intervencions positives, com el soterrament de la Granvia o la rehabilitació de la Torre Gran i Cal Masover Nou, que es poden fer perfectament al marge de construir uns quants blocs a una zona inundable que no tenia qualificació d’edificable.

Prou de perdre patrimoni per incompetència i desídia!

Aquest article és fruit de la preparació de la sortida que vam fer el març de 2026.

 

---

[i] BADOSA, Elisa. La Desamortización de Mendizábal en las comarcas del Llano de Barcelona y Bajo Llobregat, Tesi de llicenciatura , Universitat de Barcelona, pàg. 26 i 45-46.

[ii][ii] MASSANA, Pilar. L’Hospitalet a l’inici del segle XVIII. Homes i terres,  l’Hospitalet, centre d’Estudis de l’Hospitalet, 1984, pàg. 38

[iii] AMHL Correspondència 1838

[iv] El Constitucional, 25-2-1841, pàg. 4 i El Guardia Nacional, 13-3-1841, pàg. 4

L'HOSPITAL GENERAL DE L'HOSPITALET, UNA PROMESA PENDENT

És irònic que l’Hospitalet, que va néixer al voltant d'un hospital, que el seu nom faci referència a un hospital, hagi patit sempre d'un important dèficit en assistència hospitalària. En realitat, el dèficit en l'assistència hospitàlaria era general per a la classe treballadora. Les classes propietàrias sí que es van dotar d'establiments destinats per a la seva salut: clíniques, balnearis, etc.

L’Hospitalet, poble de camperols/es i obrers/es, no va tenir instal·lacions sanitàrias fins que en 1910 s'hi va crear un primer dispensari de la Creu Roja a Collblanc. Anys més tard es van obrir dos més, al Centre i Santa Eulàlia.

L’any 1968, en una publicació del mateix ajuntament, es denunciava que a l’Hospitalet hi havia 61 llits hospitalaris, 32 a la clínica de la Creu Roja i 29 a dues clíniques privades. Això donava una ratio de 0,24 llits per mil habitants, quan a Barcelona província era d’1,30. La ratio actual de la província és 4,6, per comparar. Quan parlem de la terrible situació dels barris durant la dictadura franquista, no exagerem.

L'Hospital de la Creu Roja en 1971.

La Creu Roja local impulsà un hospital, finalment inaugurat en novembre de 1971. Hem de recordar que els hospitals de la Creu Roja aeshores, en tant que privats, cobraven per una part dels serveis, a preu ajustat, però no eren gratis.

També cal comentar que l'hospital fou construït amb materials barats, per abaratir el cost final. Segons reconeixia el president de la la Creu Roja local, el cost havia estat la meitat del que costava un hospital mitjà. Fins i tot, l'arquitecte, Jaume Gili i Mestres es va haver de cenyir a les indicacions fetes amb aquest objectiu. Una de les conseqüències va ser l'elecció de l'uralita per fer el sostre.

En novembre de 1972 s'inaugurà la “Residencia Sanitaria Príncipes de España”, l'Hospital de Bellvitge, encara que trigaria alguns anys més en estar a ple rendiment. Aquest sí era i és un hospital públic. Responia al model de grans hospitals, “ciutats sanitàries”, com la Vall d’Hebron (del 1955). L’Hospital de Bellvitge, però, no era només per a l’Hospitalet.

L'Hospital de Bellvitge en 1972

Els hospitals de la Creu Roja es van incorporar a la xarxa pública des de finals de la dècada de 1980. En concret, el de l'Hospitalet ho va fer en 1991, quan es va constituir, per acord entre la Generalitat de Catalunya i la Creu Roja Espanyola, el Consorci per a la Gestió de l’Hospital de la Creu Roja de l’Hospitalet, amb una participació majoritària de la Generalitat de Catalunya. En aquells anys l’Hospital tenia una població de referència de 140.000 a 150.000 habitants.

Al setembre de 1999 es van modificar els estatuts d’aquest consorci i va passar a anomenar-se Consorci Sanitari de la Creu Roja a Catalunya, alhora que el consorci va començar a incorporar altres centres. Finalment, l’any 2002 es va aprovar una darrera modificació dels estatuts d’aquesta entitat i va quedar com a nom definitiu el de Consorci Sanitari Integral i per al centre, Hospital General de l’Hospitalet, que tenia 18.000 m2.

L'annex Hospital Sociosanitari de l’Hospitalet es va inaugurar l’any 2000 i atén les necessitats d’atenció intermèdia de la gent gran i de les persones amb discapacitat. Compta amb 5.000 metres2.  Tots dos van quedar incorporats al Sistema Sanitari Integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) i com a un centres proveïdors del Servei Català de la Salut.

L'11 de maig de 1976 es va fer la primera manifestació tolerada del post-franquisme a l'Hospitalet. Eren estudiants de medicina reivindicant la construcció d'un nou hospital. En una de les pancartes deivindicaven "Més hospitals per a tot el poble". Font: BIM 89-90.

Tanmateix, no deurien veure gaire clara la continuïtat de l'Hospital General, quan el 31 d’octubre de 2006 l’Ajuntament de L’Hospitalet, el Departament de Salut de la Generalitat i el Consorci Sanitari Integral van signar el protocol per a traslladar a l’àrea de Can Rigalt  l’Hospital General de l’Hospitalet. Fins i tot, es va mostrar una maqueta del nou centre. El proper octubre podem fer la festa d'aniversari del "no hospital".

L’Ajuntament de l’Hospitalet cedia al Departament de Salut la superfície de sòl necessària per aixecar l'equipament amb un sostre edificat d’uns 30.000 m2. És important la quantificació de quines són les necessitats de l'Hospital General de l'Hospitalet. Amb l'excusa de moure els dos hospitals, el general i el socio-sanitari, es va aprovar un PDU per tota la zona del nord de la Carretera de Collblanc en la línia de construir més, com no.

 

Modificació PGM Sector Can Rigalt (2006). La zona de Can Rigalt, a l'angle inferior dret, és qualificada com 7b, per a equipaments de nova creació. També van posar dues rengleres de blocs, aprofintant l'avinentesa.

Però l'any 2008 va esclatar la crisi, tot es va aturar, especialment les inversions públiques. Bé, l'Hospital Moisès Broggi a Sant Joan Despí es va inaugurar l'any 2010 perquè estava començat. però a finals d'aquell any i començaments de 2011 el nou govern d'Artur Mas va començar les famoses retallades. 

Tenim un nou protagonista, l'Hospital Moisès Broggi, que mentre no es faci el nou Hospital General de l'Hospitalet, va esdevenir l’hospital de referència de la meitat nord de l’Hospitalet, per a entre 140 i 150 mil persones.

A efectes d’organització i de gestió, l’Hospital General de l’Hospitalet, l’Hospital Sociosanitari de l’Hospitalet i l’Hospital de Sant Joan Despí funcionen com un únic centre i formen el Complex Hospitalari Universitari Moisès Broggi. I tots tres formen par del Consorci Sanitari Integral, format per 12 centres, en concret, 3 hospitals, 1 hospital sociosanitari, 6 CAP o CAE i dues residències.

La lluita per la sanitat pública té una llarga tradició a l'Hospitalet, encapçalada, sovint, pel moviment veïnal.

En abril de 2013, es produí la primera denuncia veïnal del progessiu tancament. La FAVL’H va començar a recollir signatures en contra de la derivació de 150 mil persones al Moisès Broggi, mentre el comitè d'empresa d’aquell hospital denunciava la saturació.

L'Hospital General de l’Hospitalet ja era, de facto, un gran ambulatori. Els usuaris que requerien un ingrés de més de 72 hores eren derivats al Broggi. Es mantenien els serveis d'urgències i les UCI's als dos centres. L'any 2018 l'Hospital General, progressivament desmantellat, havia quedat reduït a intervencions sense hospitalització o de curta estada. L'any següent, en 2019, es va anunciar que s'havien detectat fongs als vuit quiròfans i es tancaren.

En 2025, tot canvià de sobte. Per una banda el president Illa anuncià la remodelació de l’Hospital General de L’Hospitalet: 1,1 milions d’euros  per a la retirada de la coberta d’amiant i 4 milions d’euros en la renovació de l’àrea d’anatomia patològica i del sistema de climatització del bloc quirúrgic.

Però, sobretot, s'anuncià que es construiria un nou Hospital Clínic a la Diagonal, amb importants afectacions a l'Hospitalet. Ara, igual que en 2010, un nou hospital pot significar l’excusa per no fer l’hospital de l’Hospitalet. 

També, a l'abril, van dir que en el termini d'un any es faria un nou mapa d’atenció sanitària integral per a tots els veïns i veïnes de la ciutat, que es presentaria durant el primer trimestre de 2026. L'objectiu era que la població de la meitat nord de la ciutat no tingués el llunyà Broggi de referència, que passarien a Bellvitge o al nou Clínic.

El gener del 2026 es constituí el Consorci Porta Diagonal-Campus Clínic, l'òrgan de governança i coordinació del projecte. El primer pas és l'adquisició dels terrenys situats a l'avinguda Diagonal, per 135,25 M €, on s'ubicarà el nou Campus de Salut Clínic–UB.

Compte, perquè el juliol de 2026 haurà d'estar acabat el document definitiu del pla funcional i d'espais del nou Campus, essencial per establir les necessitats assistencials, docents i de recerca d'un complex amb una superfície prevista de sostre edificable d'uns 300.000 m2.

S'ha dit que el nou Hospital Clínic donarà atenció a la població de l'Hospitalet, com a mínim a la que hauria d'haver donat atenció l'Hospital General, que sembla que no es farà. 

Mobilització el desembre de 2025. Font: https://lhdigital.cat/noticies/la-marea-pensionista-reitera-que-lh-necessita-un-nou-hospital-a-can-rigal/

Llavors, sorgeixen algunes preguntes:

- Han renunciat definitivament a fer un Hospital General de l'Hospitalet? 

- Si el nou Clínic sunstitueix l'Hospital General de l'Hospitalet, hi haurà un edifici dins del conjunt hospitalari que serà per a l'Hospitalet, o per a la part de la població de l'Hospitalet que anava a la Creu Roja i després al Broggi? Al conjunt de la Ciutat de la Justícia hi ha un edifici per als jutjats de l'Hospitalet.

- Si no es fa un edifici exclusiu, s'afegirà al conjunt hospitalari els 30 mil m2 corresponents a l'Hospital General de l'Hospitalet, amb els vuit quiròfans, 700 llits i altres dependècies que necessiten les 150 mil persones de part nord de la ciutat?

- Si s'opta per passar a tota la població de l'Hospitalet a l'Hospital de Bellvitge, fem les mateixes preguntes, on es faran les dependències que necessitem? El que no podem fer és passar d'un hospital saturat, el Broggi, a un altre que està pitjor. 

- Què es farà amb l'edifici de l'actual Hospital General de l'Hospitalet? 

El que sembla que sí anirà ràpid i es farà, no com els hospitals, serà un nou pla urbanístic. Com va passar l'any 2006, amb l'excusa de fer un hospital el que sí es fa és un PDU que permet construir més blocs. 

La Marea Pensionista lluita de forma perseverant per, entre d'altres coses, que no ens oblidem que ens deuen un hospital. Gràcies!

Aquest article fou escrit per a fer una xerrada a un acte de la Marea Pensionista.

 

LA REPRESSIÓ DEL TRIBUNAL D'ORDRE PÚBLIC A L'HOSPITALET

L'objectiu d'aquest article és aportar i recollir informació sobre les persones de l'Hospitalet jutjades pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP). Sobre el TOP ja vaig escriure un altre article. 

Grup de militants de CC.OO. i del PSUC poc abans de ser jutjats pel TOP a Madrid l'any 1971. La dona de l'esquerra amb la jaqueta blanca no sabem qui és. Al grup, a l'esquerra, en primer terme, Felipe Cruz. al seu darrere, tapat, Mateo Minguillón i al seu costat Narcisa Sempere. D'esquena en primer terme, Pura Fernández. Al seu darrere, ?. A la dreta, el més alt, Avelino Agudo. A la dreta, amb una maleta a la mà, ?. Falta Jaume Valls, probablement el que va fer la foto.

Si teniu més informació sobre aquestes persones o sobre d'altres que sapigueu que van patir la repressió del TOP, si us plau, compartiu-la.

A continuació, la llista de represaliats del TOP relacionats amb l'Hospitalet, amb l'any del seu judici. Recordem que la vigència d'aquest tribunal va ser desembre de 1962-gener de1977.

Conrado Abad Borobia 1975

Francisco Javier Alan Deliras 1971

Avelino Agudo Pozo (Tamurejo, Badajoz, 1917- 2000). Militant del PSUC i CC.OO. de la construcció, fou detingut en la caiguda de l’Església de Santa Eulàlia de Provençana en les reunions preparatòries del 1er de maig de 1968 i va resistir les tortures sense dir res. Va ser jutjat al TOP el 1971. Va participar en diverses mobilitzacions obreres, com la vaga de la construcció de l’Hospital de Bellvitge i en la creació de l’AV de Pubilla Casas.

José Algarrada Jiménez, que consta com peó de professió, fou jutjat i absolt per manifestació no pacífica a la Plaça Catalunya, amb tres homes més. La manifestació va ser el 8 de març de 1972 i el judici l'1 de novembre de 1973. Els advocats van ser Josep Solé Barberà, Jordi Casas i Enric Leira.

José Antonio Alonso Rodríguez, 1975

Francisco Amaya Ortiz, Francisco, 1974

Jaume Barluenga i Vilajuana. Militant històric del PSUC i CC.OO., detingut en la caiguda de l’Església de Santa Eulàlia de Provençana en les reunions preparatòries del 1er de maig de 1968.

Julián Cabanillas Pozo, 1969. Treballador de la SEAT, va patir una primera detenció amb tortures a la comissaria l'any 1966 en sortir d'una reunió per tractar temes laborals. Traslladat a Madrid, fou jutjat pel TOP en 1969, defensat per Josep Barberà i Albert Fina. Torturat de nou, fou acusat d’associació il·lícita i condemnat a quatre mesos de presó, que va complir a la presó Model.

Miguel Cabello Luque, 1968

Enrique Callergues Budi, 1975

Rafael Campos Ibáñez, 1975

Francisco Javier Catalán Martínez, 1974

Enrique Cervantes Barceló, 1976

Joaquín Cervera Escribano, 1969

Montserrat Cervera Rodón, 1974. Cervera, (Barcelona 1949) va viure a la Riera Blanca i a Granvia Sud. Activista del moviment feminista.Va militar a la Universitat a EML i a Universidad Roja. Militant a la LCR, es va traslladar a Madrid i va ser detinguda el novembre de 1973 mentre preparava una manifestació en protesta pel judici 1001 a dirigents de CCOO. Va ser condemnada a tres anys de presó que va complir a Alcala de Henares.

Pascual Cortés Soria, detingut per associació il·legal. 1969

Juan Cosano Romero, 1964

Juan Crespo Lajara, 1972

Pedro Cruz Calmaestra, 1975

Felipe Cruz Martínez Fernández (Cambil, Jaén, 1921-l'Hospitalet, 1981). Va venir a Barcelona l’any 1948 per fugir de la persecució política i s’hi va instal·lar al barri de barraques de la Bomba. Fou detingut els anys 1957 (arran la segona vaga de tramvies), 1961, 1967 (per la concentració de Torre Baró) i 1968 en la caiguda de l’Església de Santa Eulàlia de Provençana en les reunions preparatòries del 1er de maig. Va patir tortures i presó en diverses ocasions. Militant del PSUC i CC.OO., fundador de l'AV de Bellvitge-Norte. Va passar pel TOP en 1969 i 1971.

Cipriano Damiano González (Comares, Màlaga, 1916-Sabadell, 1986). Al seu expedient del TOP de l'any 1966 apareix com domiciliat a l'Hospitalet, però no coneixem cap vinculació d'aquest important dirigent de la CNT amb la ciutat. Fou detingut en 1965, quan era al capdavant del Comitè Nacional de la CNT i va poder fugir. Fou jutjat en rebel·lia. Va ser detingut de nou en 1970 a Madrid.

Pura Fernández García (Cambil, Jaén, 1921-1997). Va assistir a la reunió fundacional de CC.OO. de Sant Medir. Detinguda el 1er de maig de 1967 a Torre Baró i en la caiguda de l’Església de Santa Eulàlia de Provençana en les reuinons preparatòries del 1er de maig de 1968. Jutjada pel TOP en 1971. Fou defensada per Manuela Carmena. Líder polític del PSUC i veïnal a la Bomba i Bellvitge.

Maria Flores Manchón. Detinguda en la concentració de CC.OO. de Torre Baró. Jutjada en 1971.

Joan Font Perez (l'Hospitalet, 1948). Militant del Front Obrer de Catalunya i membre de la Comissió Obrera local de Barcelona representant les Comissions Obreres Juvenils. Gairebé és detingut a l’Hospitalet el 1969 en una caiguda de les COJ. Detingut a Madrid el 1974 ja com a membre de la Lliga Comunista Revolucionària. Condemnat a dos anys i un dia en 1975. Va estar a la presó de Carabanchel d’octubre a desembre, quan va sortir en llibertat condicional sota fiança.

José García Cañamero, 1969

José García Fernández, 1974

Ángel Antonio García Montoya, 1976

Gabriel García Ruiz (Dalias, Almería, 1948). Activista del Centre Social de Can Vidalet, CC.OO. i Bandera Roja, va ser detingut en 1972 i torturat a comissaria. El desembre de 1973 va tornar a ser detingut arran d'una caiguda de Bandera Roja. Fou jutjat l'any 1974, defensat per Josep Solé i Barberà i va complir 18 mesos de condemna a la Model.

Antonio Gil Mainar, 1971 i 1974

Francesc Xavier Gol Perlasia, 1975

Faustino González Peláez, 1974

Pedro González Vila, 1973

Carlos Alfonso Guitart Iniesta, 1970

Diego Lancho Moreno, 1976

Rafael Ledesma Aguilar, 1968

Francisco Luna Rubio, 1972

Miguel Marabe Callejas, 1973

Tomás Marín Martínez. Amb aquest nom tenim dues fonts (CELH i AMHDBL) que és probable que es refereixin a la mateixa persona, perquè tenen dades coincidents o semblants, però no iguals. Jutjat en 1972 o 1974.

Matías Martínez Álvarez, 1976

Carmen Martínez Angos, 1975

Antonio Matos Garrido, 1966

Antonio Mayo Gutiérrez (Villar del Rey, Badajoz, 1940). Quan arribà a l’Hospitalet, l’any 1960, ja entrà en contacte amb el PSUC i vers 1966 am les CC.OO. de SEAT. L’any següent va passar a formar part del PCE (i) i les Comissions Obreres Revolucionàries. Responsable polític del Comitè del PCE (i) a SEAT. Detingut l’any 1970, va passar per un tribunal militar i el TOP. Després d’uns mesos a la presó va fugir dos anys a França. L’any 1977 va ser un dels 160 amnistiats per la SEAT.

Mateo Minguillón Tremps, 1971. Un altre dels militants del PSUC i CC.OO. detinguts en la caiguda de l’Església de Santa Eulàlia de Provençana en les reunions preparatòries del 1er de maig de 1968. Per aquest motiu o per mobilitzacions a l'empresa, l'any 1968 fou acomiadat de la SEAT.

Gonzalo Montesinos Martínez (Siete Aguas, València, 1939). A la SEAT, vers 1967, entra en contacte amb el PCE (i) i les COR. Membre del Comitè del PCE (i) a SEAT. Detingut el maig del 1970, el seu judici al TOP va ser a finals de 1972, defensat per Montserrat Avilés, Lluís Salvadores i Josep Mª Gasch Riudor. Van aconseguir l’absolució. Posteriorment va treballar a Motor Ibèrica i es va organitzar a CC.OO.

Juan Bautista Mora Núñez, 1974

Maria del Carmen Moreno Carmona, 1973

Antonio Morera Romero, 1969

Enrique Morera Romero, 1969

Domingo Navarro Navarro, 1972. Responsable de propaganda del comitè del PCE(i) a SEAT. 

Alfons Olivares Soler, 1971 () Detingut en la caiguda de l’Església de Santa Eulàlia de Provençana en les reuinons preparatòries del 1er de maig de 1968.

Francisco Orta Márquez, 1974

Antonio Palomero Gávez, 1974

Andrés Parejo Linares, 1972

Mª del Carme (Clara) Parramon Homs

José Enrique Pérez Nadal, 1975

Juan Pizarro Martínez, 1975

Josep Maria Queralt Castella, 1971

Eugenio Requejo Amado, 1972

Rafael Requejo Amado, 1972

Josep Ribas i Vinyals (l’Hospitalet, 1942-2018). Vers el 1967 començà a militar en les CC.OO de la banca i en el PSAN. L’any 1969 fou detingut en una acció relacionada amb la Diada. El seu judici al TOP va ser l’abril del 1970 i fou defensat per Jordi Casas-Salat. Va seguir militant políticament a diverses organitzacions catalanistes d’esquerres i sindicalment sempre a CC.OO.

Manuel Ribera Jiménez, 1969

Ángel Rodríguez Ayer, 1975

Rafael Rodríguez Pérez, 1975

José Rodríguez Sánchez, 1970 i 1973

Ángel Rozas Serrano (Olula del Río, Almería, 1927-Barcelona 2010). Militant del PSUC, va patir diverses detencions per activitats polítiques i sindicals ja als anys 50’s. Mentre vivia Collblanc, va ser un dels impulsors de les CC.OO. i va participar en la reunió de Sant Medir. Fou detingut tres vegades més fins que el 1969 s’exilià a França.

Antonio Ruiz Ruiz (Palma del Río, Còrdova, 1932-Gavà, 2015). Militant del PCE al seu poble des del 1959, on realitzà diverses accions polítiques i sindicals. L’any 1970 va ser detingut i torturat per la Brigada político-social i l’any següent, s’ha d’exiliar a França. Poc després ve a l’Hospitalet, on contactà amb els militants del PSUC i CC.OO, de les que va arribar a ser dirigent del ram de la construcció.

Ricardo Salas Benavente, 1972

José Salgado Garcés, 1969

Diego Salguero Amaya, 1965

Juan Salguero Amaya, 1966

Juan Sánchez Carrillo, 1974

Narcisa Sempere Balangué. Detinguda en la caiguda de l’Església de Santa Eulàlia de Provençana en les reunions preparatòries del 1er de maig de 1968. 1971

Ramon Subirá Oribe, 1969

José Torres Megía, 1966

Antoni Manuel Tufet Esteve, 1973

Jaume Valls i Piulats (Bellvís, 1930). L’any 1964, quan arribà a l’Hospitalet, ja és militant del PSUC i comença a organitzar les CC.OO. La primera de la ciutat fou impulsada per ell i José Carrasco Herrera a la fundició Samper, a finals de 1965. Més endavant farà el mateix al ram de la construcció, en les obres de Mercabarna, l’Hospital de Bellvitge, etc. Jaume Valls fou detingut en la caiguda de l’Església de Santa Eulàlia de Provençana en les reuinons preparatòries del 1er de maig de 1968. Fou detingut dues vegades més, el 1969 i 1971.

Ramon Ventura Abelló, 1974

Enrique Vidal Ríos, 1974 i 1975

------------------------

Per acabar, voldria afegir els noms de les persones que van ser detingudes, torturades, jutjades i condemnades l'any 1962, poc abans de l'aprovació del TOP i, per tant, encara amb la jurisdicció militar.

Es tracta del grup del Front Obrer de Catalunya que hi havia a la Unió Excursionista de Collblanc. Eren molt joves i van fer algunes accions en relació a les vagues que s'estaven fent a Astúries.

Vicenç Estevez i Reus (Barcelona, 1942- ). Li van fer un consell de guerra, amb una condemna d'un any.

Josep Font Perez (l'Hospitalet, 1943- ). Condemnat a un any i un dia en un consell de guerra sumaríssim.

També, van haver diverses persones que van ser detingudes, torturades i empresonades, però no van arribar a ser jutjades pel TOP perquè el tribunal es va dissoldre abans de que es fes el judici.

 

 

LES MANIFESTACIONS DE L'1 I 8 DE FEBRER DE 1976. 50 ANYS DE LA REVOLTA DE LA TRANSICIÓ.

 Els dies 1 i 8 de febrer de 1976 es van fer dues grans i miltitudinàries manifestacions a Barcelona, amb una gran consigna: "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia!".

Aquelles manifestacions, que podem considerar una revolta popular contra la dictadura franquista, van ser el començament d'un cicle de mobilitzacions que van significar l'empenta definitiva de la Transició cap a la democràcia.

La concepció i la convocatòria van partir de l'Assemblea de Catalunya, encara que la petició la van encapçalar diverses entitats legals, com les associacions de veïns o els col·legis professionals. De fet, eren la mateixa gent: militants antifranquistes.

La manifestació es va fer encara que no van rebre el permís. Es produia un trencament amb la legalitat franquista, era un desafiament obert al règim que podia haver sortit molt malament, si la por s'imposava a l'esperança. Però van ser un èxit. 

Les fotos de Manel Armengol d'aquell 1 de febrer van donar la volta al món, mentre no es podien publicar a Espanya. La capçalera de la manifestació, al Passeig de Sant Joan, va seure davant el cordó policial, seguint la consigna del Lluis M. Xirinacs. Els grisos no van dubtar en carregar brutalment contra ciutadans pacífics. En primer terme, l'advocat Pere Garcia Faria. En Jaume Botey era al darrera, o més aviat a sota, del Garcia Faria.

La brutalitat policial dels antidisturbis vestits de gris i mocador groc va provocar la segona convocatòria. Aquestes manifestacions van ser l'impuls d'un seguit de mobilitzacions que foren fites fonamentals per a la millora de les condicons de la vida de la població i per forçar la caiguda del franquisme. 

Adjuntem el document de la convocatòria de la manifestació de l'1 de febrer:

Com veiem, la participació de la gent i les entitats de l'Hospitalet va ser important, encapçalada pel Jaume Botey, com "responsable de la Casa de Reconciliació". Després, set entitats veïnals i dos presidents de les Unions de Treballadors i Tècnics de sengles rams professionals, que era el màxim càrrec de representació del sindicat vertical. Veiem una gran presència del PSUC: Felip Gómez, Salvador Pastor, Vicenç Ventura. 

A casa meva vam anar-hi tothom, per separat, per diversificar riscos. Jo vaig anar a la primera de les dues de la mà del meu pare. Recordo les corredisses, veure els grisos de lluny, amagar-me a un portal...

Teniu records?