Naixement del moviment dins les Associacions de Veïns
El moviment social de les persones pensionistes i jubilades en defensa dels seus drets va néixer, com tants altres, dins dels moviment veïnal de la dècada de 1970.
Des de finals de la dècada de 1960 van aparèixer a molts barris de les àrees metropolitanes d’arreu d’Espanya moviments socials que lluitaven per la millora de les seves condicions. Finalment, trobaren la fórmula jurídica de les associacions de veïns (AV) com la més adient per tirar endavant les seves mobilitzacions. L’Hospitalet fou un dels municipis capdavanters i, a partir de 1971, començà a tenir AV legalitzades.
Al si de les AV es van crear grups de treball o vocalies en funció dels problemes que tenia cada barri o dels neguits dels membres. Primer van aparèixer els grups d’urbanisme, cultura, sanitat, etc. Més endavant apareixeran d'altres, com els de joves i els de jubilats.
El col·lectiu jubilats/des va esdevenir un subjecte més dels que participaren en les mobilitzacions socials d’aquells anys. El seu eslògan, « Jubilat, aixeca el cap! » fou un dels més difosos durant la transició. Les reivindicacions específiques de la gent gran es van normalitzar a partir d’aquell moment, i les trobem de forma habitual en les revistes de les AV dels barris.
Podem situar el naixement del moviment català de jubilats i pensionistes vers
l’any 1975, amb una fita fonamental, la manifestació del 30 de juny de 1976,
en la qual els participants van allargar el recorregut en relació amb el que
els havien permès i foren dissolts per la policia; on és vist!, els grisos a
cops amb els iaios i les iaies!
En el manifest d’aquella mobilització es demanaven pensions justes, assistència sanitària, casals i residències.
Al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet, les reunions i gestions de l’AV durant l’octubre i novembre del 1976 van fer que l’Ajuntament cedís un local (Rosell amb Aprestadora) per casal d’avis, encara que el regidor Francesc Codina no va concretar la data de la seva inauguració. De fet, no es va obrir fins l’inici de la dècada següent.
En els mesos finals de 1976 les vocalies de jubilats de diverses AV contacten i es van coordinant. Segons Pepe Gutiérrez (Nuestros viejos, Ed. Hacer, 1982, pàg. 54) les primeres reunions es van fer en el molt proper barri de Sants, testimoni coincident amb el de Maria Furriol.
Al llarg del 1977, la coordinadora hospitalenca, encara informal, que aplegava vocalies de vuit AV de la ciutat, va iniciar les gestions per aconseguir per a la gent gran certs avantatges, com ara la gratuïtat dels transports públics, com a Barcelona i d’altres municipis.
A començaments del 1977 existia una Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de Barcelona i Comarca. El 24 d’abril, més de 10.000 persones van participar en una gran assemblea al Palau d’Esports, convocades per la Coordinadora, que aplegava 34 vocalies d'AV i 2 grups més, on s'exigiren pensions dignes i una assistència que garantís els drets més bàsics.
En novembre de 1977 la
Coordinadora (on ja hi eren 36 vocalies i 2 grups independents) i la Federació
d'Associacions de Veïns organitzaren una Setmana de la Vellesa a Barcelona. Les
reivindicacions principals, molt vigents encara: pensions dignes, incloent la
de viduïtat, garantir els subministraments d'aigua i energia, assistència
mèdica...
El febrer del 1979 es celebrà a Barcelona el I Congrés de Jubilats i Pensionistes
de Catalunya, on es va aprovar un programa de reivindicacions que va marcar les
línies d’actuació dels anys posteriors, en el que els apartats sobre les
pensions i les residències eren els més extensos. Hi van assistir 5 vocalies i
la Coordinadora de l’Hospitalet.
El
moviment de jubilats i pensionistes al marge de les AV
Com que ja en aquells moments el moviment veïnal, dins del qual havia nascut el
moviment dels jubilats, va entrar en crisi, algunes persones o sectors van
cercar camins per continuar en l’activitat associativa, i el 1980 la
Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de l’Hospitalet s’instituïa com a
entitat independent; l’any següent feia el mateix la de Barcelona.
Al II Congrés de Jubilats i Pensionistes de Catalunya, celebrat el maig del 1982, ja no hi participà cap vocalia de la ciutat. Hi van assistir la Coordinadora, l’Àrea de Serveis Socials de l’Ajuntament i dues Llars d’Avis. Com en d’altres àmbits de la societat, el protagonisme de l’associacionisme reivindicatiu procedent de l’antifranquisme s’anava esvaint i el seu lloc l’anaven ocupant les institucions. L’herència, però, de la consciència pública dels drets de la gent gran, sí que hi era molt present.
Una altra herència de l’associacionisme de la
transició fou el de la creació i autogestió dels serveis públics. Més enllà de
la reivindicació, molts col·lectius que es movien al voltant de les AV,
partits, etc. van fer un pas endavant i van generar l’equipament que es trobava
a faltar. Els casos més nombrosos foren el de les escoles, des de les bressol
fins a les d’adults.
També trobem algun cas en què es va organitzar un casal d’avis, com van fer els
objectors de consciència que desenvolupaven la seva tasca social substitutòria
del servei militar sota l’aixopluc de la parròquia i l’AV de Can Serra vers
1975 i 1976. La gran pel·lícula dels objectors la podeu veure clicant aquí.
L’exemple més reeixit fou el de Pubilla Casas, on
tenien una sensibilitat especial pel tema de la gent gran. L’Associació de
Veïns i la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de l’Hospitalet participaren
en la creació, el 1981, de l’Associació Companys Socials, que tenia com a
principal objectiu la creació d’una residència de gent gran al barri, el que
finalment van aconseguir el gener del 1986. En tot el procés va tenir un paper
important el que aleshores era el president de la Coordinadora i veí del barri,
Francesc Pedra, vell lluitador anarquista en molts fronts socials.
L’herència que van rebre les primeres institucions democràtiques en relació a
l’atenció a la tercera edat era tan horrible com en la resta de temes. Ni una
residència, uns pocs casals privats, molt de paternalisme i pocs fets. Segons
confessava una assistenta social a començaments de la dècada del 1980:
"Bastará decir que en diez años de ejercicio de la profesión de asistente social en la barriada de Pubilla Casas, no se ha podido ingresar ni una sola persona que haya acudido al servicio de demanda de internamiento en un centro para ancianos." (GUTIÉRREZ. Op. cit., pàg. 86)
En
aquells anys, l'envelliment no era tan gran com serà en dècades
posteriors, però la situació de la classe treballadora d'aleshores era
pitjor de la que seria després. L'estat deplorable dels serveis públics a
la ciutat i la distribució de la riquesa feien que la pobresa recaigués
sobre una part important de la població, i la gent gran, és prou
conegut, n'és un dels col·lectius més vulnerables.
Es calculà, en el 1983, que el 18,44 % de la gent gran de la ciutat rebia rendes
inferiors al salari mínim interprofesional, que com sabem sempre ha estat una
quantitat molt baixa. Els barris amb més ancians en aquesta situació eren el Gornal i Pubilla Casas, amb un 24 %.
Casals i sindicats
Durant unes dècades, el moviment social reivindicatiu dels pensionistes i jubilats va quedar gairebé reduït al que feien els sindicats. CC.OO. i UGT van crear sengles Federacions de Jubilats i Pensionistes vers 1977, tot just reorganitzats els sindicats en recuperar la legalitat. La federació catalana de CC.OO. té una revista pròpia, La nostra veu.
Els interlocutors en nom dels pensionistes, a més dels partits polítics, que cadascú té les seves propostes, han estat i són els sindicats. Les pensions, en tant que dret laboral adquirit, formen part de la negociació social clàssica.
Paral·lelament, les institucions polítiques i algunes caixes anaven construint casals d’avis, en els que les activitats d’oci anaven guanyant espai a les reivindicatives, que van acabar desapareixent. Fins i tot costava de trobar activitats culturals.
Puc parlar de la meva experiència, durant la dècada de 1990, de col·laboració amb un petit grup de socis del Casal de Collblanc-Torrassa que maldava per tirar endavant la revista Progrés i algunes activitats més enllà dels jocs de taula i els balls.
Podem dir que la xarxa de casals que tenim a la ciutat s’apropa a la satisfacció de la demanda d’aquesta mena d’equipaments. No passa el mateix amb les residències, una tipologia de la que hi ha un dels dèficits més importants.
La Marea Pensionista
La situació va canviar a començament del 2013, quan el Govern del PP no va
aplicar la pujada de les pensions que es va comprometre a fer, el que Feijóo ha
negat que fessin en la recent campanya electoral.
En un context de mobilitzacions contra las retallades de serveis i prestacions socials (recordem el moviment que va començar el 15 de maig de 2011), van sorgir grups de jubilats que van començar a autoganitzar-se, també a l’Hospitalet. La consigna era “salvem les pensions públiques”.
 |
| Manifestació el gener de 2014 a l'Hospitalet |
El febrer de 2014, diversos d’aquests grups, també els de l’Hospitalet, es van reunir a les Cotxeres de Sants i van crear la Marea Pensionista. Des d’aleshores han estat centenars de mobilitzacions les que han fet en defensa de la seva plataforma reivindicativa: pensions dignes, igualades al salari mínim, amb l'eliminació de la bretxa de gènere...
A l’Hospitalet es concentren cada dilluns a L’Acollidora o participen en les concentracions que es fan a la Plaça Universitat de Barcelona. També participen en les mobilitzacions i les concentracions dels dimecres en defensa de la sanitat pública. Periòdicament van a Madrid, a les manifestacions convocades per la Coordinadora Estatal en defensa del Sistema Público de Pensiones.
 |
| Manifestació a l'Hospitalet, el novembre de 2014. |
La Marea Pensionista de l'Hospitalet comparteix la resta de les reivindicacions referents a les necessitats de la gent gran amb el moviment veïnal i els agents socials i polítics: urbanisme adient, residències, etc.
Com als anys 70’s, ha sorgit
un moviment específic de jubilats i pensionistes, gràcies al qual s’han
defensat conquestes socials en èpoques de retallades i s’han conquerit quan n’hi
han hagut governs progressistes.
Perquè... ¡Gobierne quien gobierne, las pensiones se defienden!
