viernes, 1 de febrero de 2019

DEL GANGES AL LLOBREGAT. MOLT BREU APUNT DE LA HISTÒRIA DEL POBLE GITANO


Uns dies ençà em van comentar la possibilitat de parlar sobre la història del poble gitano i, tot i ser un tema que m’interessa des de fa molt de temps, no em veig amb cor de fer una xerrada, perquè no en sé prou. 

L’associació Lachó Bají Calí de l'Hospitalet va participar en els actes commemoratius del "Dia Internacional en memòria de les víctimes de l’Holocaust" en representació de la comunitat gitana en el Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, el passat 27 de gener.
Un altre tema, del que vam parlar aquell dia, és que el que sabem procedeix sobretot de la documentació generada des del poder, per portar a terme la repressió. Per tant, tendim a identificar la història del poble gitano amb la seva persecució, i contribuïm a mantenir la idea de l'existència d’un “problema gitano”. Intentaré no caure massa en aquest parany.

La diàspora i l’arribada a la Península Ibèrica

Sembla que hi ha un acord general en situar l’origen del poble gitano a l’Índia, per certes fonts documentals, però sobretot per semblances entre la llengua gitana (el caló) amb certes llengües que es parlen al nord d’aquest país i, darrerament, per la genètica.

Segons el professor francès (d’origen albanès) Marcel Courthiade, la població romaní procedeix d’una gran deportació en massa, ocorreguda ara fa exactament 1000 anys. El desembre de 1018 les tropes del Soldà Mahmud de Ghazni (actual Afganistan) van prendre la ciutat de Kannauj i la seva comarca (a la regió d’Uttar Pradesh de l’actual Índia) i es van portar un gran botí d’aquell atac: riqueses materials i uns 53.000 presoners.[i]

Imperi Gaznaví. Font: Wikimedia Commons
Aquestes persones deportades van començar un procés de migracions pels diferents imperis que es van anar formant a la regió d’Orient Pròxim i amb l’Imperi Turc van arribar a Europa. Vet aquí com en aquests dies pot ser que siguem ni més ni menys que en el mil·lenari del començament de la diàspora romaní. Trobo que no s’ha parlat ni debatut gens ni mica, i el tema s’ho mereixia.

L'exèrcit de Mahmud de Ghazni atacant una ciutat. Font: Wikimedia Commons.

Existeix un debat sobre quin és el primer document de l’arribada de roms als regnes ibèrics. Es va celebrar el 600 aniversari de la seva arribada el 2015, però sembla que el document del 1415 que parla de Tomàs de Saba no fa referència a un gitano sinó a un etíop.

Del que no hi ha dubte és del salconduit del rei Alfons V, signat a Saragossa i escrit en català el gener de 1425, en el que demana als seus subordinats i súbdits que tractessin bé i acollissin a “l’amat e devot nostre don Johan de Egipte Menor” i el seu seguici. Era un grup romaní que es feia passar per pelegrins a Santiago i per això van rebre aquest bon tractament? On era exactament Egipte Menor, el lloc de procedència, els Balcans, Anatòlia?

“El Rei Alfons, etc. s tots i cadascun dels seus nobles, estimats i fidels nostres i sengles governadors, justícies, veguers, sotsveguers, batlles, sotbatlles i qualssevol altres oficials i súbdits nostres, fins  i tot qualssevol guardes de ports i coses vedades en qualssevol parts dels nostres regnes i terres, al qual o als quals les presents seran presentades, o als lloctinents d’aquells, salut i dilecció. Com l’amat i devot nostre en Joan d’Egipte Menor, amb el nostre permís anirà a diverses parts i entén que ha de passar per algunes parts dels nostres regnes i terres, i volem que aquest sigui ben tractar i acollit (...) Entregada a Saragossa sota el nostre segell el dia dotze de gener de l’any de naixement del Nostre Senyor 1425. Rei Alfons.”[ii]

Les primeres notícies explícites de Catalunya són el salconduit de la reina Maria signat el 1447, a un grup de persones comandades per quatre homes, que deien ser un duc i tres comtes, procedents d’Egipte Menor. Aquell any s’anotà al dietari del Consell de Barcelona:

“Lo dia present entraren en la present ciutat un Duch e un Comte ab gran multitut d’egipcians o boemians, gent trista e de mala farga e methiense molt en devinar ventures de les gents”.[iii]

Es conserven més documents d’aquesta mena que mostren com van arribar diferents grups que es deien en pelegrinatge cap a Compostel·la i d’altres llocs sants.

Inici de la repressió

Els nouvinguts, coneguts cada vegada més com egipcians (egipcianos, origen de la paraula gitanos), són vistos clarament com una amenaça per a la monarquia autoritària que volen imposar els Reis Catòlics. Un poder centralitzat  que vol imposar-se amb els pocs mitjans de l’època, li convé la homogeneïtat cultural. Després de l’expulsió dels jueus (1492) i abans de l’obligació a la conversió al cristianisme dels musulmans (1501 a Castella i 1525 a la Corona d’Aragó) es publicà la famosa llei de 1499.

La Pragmàtica de 1499 és el primer gran document repressiu i el primer gran argumentari racista contra els immigrants o refugiats. Bàsicament s’acusava als roms de ser nòmades i delinqüents, i se’ls obligava a sotmetre’s al sistema feudal existent en aquell moment, i ens podem imaginar en quines condicions.

"Sabed que se nos ha fecho relación de que vosotros andáis de lugar en lugar muchos tiempos e años ha, sin tener oficios ni otra manera de vivir alguna, salvo pediendo lemosna, é hurtando, é trafagando, engañando é faciendovos fechiceros, é faciendo otras cosas no debidas ni honestas.”[iv]
"(...) mandamos que desde el día que os fuere notificada (…) [dispondréis de] hasta sesenta días [para que] vosotros y cada uno de vos viváis por oficios conocidos (…) o tomades vivienda de señores a quien sirváis (…) y no andéis más juntos vagando por estos nuestros reinos como ahora lo hacéis o dentro de otros sesenta días (…) salgáis de nuestros reinos y no volváis a ellos de manera alguna so pena que si en ellos fuéredes hallados, o tomados sin oficio, o sin señores, o juntos, pasados los dichos días, que den a cada uno de vos cien azotes por la primera vez y le destierren perpetuamente de estos reinos y por la segunda vez que vos corten las orejas y estéis sesenta días en la cadena y tornéis a ser desterrados como dicho es y por la tercera vez que seáis cautivos de los que os tomaren por toda vuestra vida»[v]

I va començar un estira i arronsa entre una població gitana que volia mantenir la seva llibertat i unes autoritats que la volien sotmesa i el més assimilada a la cultura admesa des del poder.

"Caravana de gitanos". Gravat del francès Jacques Callot de començaments del segle XVII. Els grups que van entrar a la Península Ibèrica devien ser molt semblants. Font: www.archive.org

M’imagino que a partir d’aquell moment part de la població romaní es va assentar a diversos pobles i ciutats, a barris als afores, anomenats “gitaneries”. I algunes famílies van assimilar-se a la cultura del lloc on eren, si les deixaven fer-ho. D’altres van mantenir-se als barris gitanos sense barrejar-se amb la resta de la població i van conservar força intacta la llengua i la culta pròpies. Probablement el cas més conegut d’aquesta situació és el barri granadí del Sacromonte.

I una altra part de la població romaní va resistir-se i van crear una mena de "cimarroneries" ambulants, en les que vivien la seva cultura i la seva llibertat a un preu força alt: pobresa, rebuig i persecució des del poder. 

Aquests col·lectius treballaven força, en allò que podien i els deixaven: esquiladors, quincallers, comerç, espectacles ambulants, i també quan no hi havia una altra manera de sobreviure, la delinqüència. Només una reflexió: el verb "currar" procedeix del caló, la llengua gitana.

La llista de pragmàtiques (lleis) repressives és força llarga (més de 200)[vi]. Un fet, però, destaca per sobre dels altres, fou la “Gran Batuda”, l’any 1749. La nit del 30 de juliol es van empresonar unes 10.000 persones gitanes i foren deportades i mantingudes en captiveri durant molts anys. No ens recorda a res?

La llarga lluita per la igualtat legal i real

Carles III va alliberar les persones encara empresonades l’any 1765 i el 1783 va aprobar una llei que igualava als membres del poble gitano a la resta dels seus subdits, encara que havien de renunciar a les seves forma de vida i cultura (llengua, roba, etc). Fins i tot havien de deixar de dir-se gitanos.

El liberalisme i les seves constitucions van instaurar la igualtat davant la llei de tothom al llarg del segle XIX. Tanmateix, certes lleis obligaven a una certa vigilància especial als comerciants i a les persones gitanes en general. Segurament, el més conegut sigui el Reglamento de la Guardia Civil de 1943 en el que ordenava:

«se vigilará escrupulosamente a los gitanos, cuidando mucho de reconocer todos los documentos que tengan, averiguar su modo de vida y cuanto conduzca a una idea exacta de sus movimientos y ocupaciones... conviniendo tomar de ellos todas las noticias necesarias para impedir que cometan robos...».
Dues gitanes (ca. 1903) d'Isidre Nonell
Durant el segle XX part de la població gitana s’havia assimilat més o menys a la cultura dels llocs on s’havia assentat. En un reportatge de juliol de 1933, podem llegir:

En Cataluña había ya un tipo de gitano "sui generis", que ha acabado por industrializarse y adoptar como lengua propia el catalán.”[vii]

El cas d’Helios Gómez (1905-1956), l’obrer i militant anarquista que va arribar al coneixement públic per ser un pintor i artista gràfic, ens mostra com hi havia un part del poble romaní que s’havia “industrialitzat”.

En aquells mateixos anys també hi havia una altra part que mantenia la vida ambulant i una forma de vida que tenia gairebé 10 segles. Això generava rebuig popular i institucional, com podem veure en aquesta expulsió ordenada per l’Ajuntament de Barcelona, el juliol de 1934.

Mundo Gráfico, 18 de juliol de 1934
El franquisme va ser una època difícil pel poble gitano, com hem vist en el reglament de la Guàrdia Civil. No es va  arribar a col·laborar amb l’intent d’extermini portat a terme pels nazis: l’Holocaust gitano, o Prorraimos. Tanmateix, és probable que no es col·laborés perquè no van tenir temps, com va passar amb la població jueva, de la que es va arribar a fer un Arxiu Judàic a partir de 1941 amb la intenció d’entregar la població jueva espanyola als nazis.

Ara per ara la igualtat davant la llei és total. Un altre tema es la igualtat real. Segurament que el nomadisme ha desaparegut totalment, encara que l’assentament d’aquesta part del poble gitano es va fer sovint a nuclis d’infrahabitatge (barraquisme primer, barris aïllats després) durant els anys 60’s i 70’s. Això ha provocat la creació d’alguns guettos en els que a la pobresa s’uneixen els problemes derivats del racisme.

Una altra part de la població porta una vida molt semblant o igual a la dels no gitanos. O si més no la intenta portar. Com tots els col·lectius que han patit una repressió i marginació històrica, encara pateixen racisme, prejudicis i tòpics, i tenen moltes dificultats afegides.

La història dels col·lectius gitanos a l’Hospitalet encara s’ha de fer. Sabem que al voltant de la Guerra Civil es van instal·lar algunes famílies als nuclis barraquistes que hi havia per sota de la Granvia. I d’aquests llocs, i d’altres de l’àrea metropolitana de Barcelona, van anar a viure als polígons de La Florida, Bellvitge i Gornal.

També sabem per alguns testimonis que fins la primera meitat de la dècada de 1960 venien caravanes de famílies que encara portaven una vida nòmada, i s’assentaven a llocs com a tocar de la Tecla Sala.

Al Gornal es va crear una escola anomenada “Lacho Bají” (la primera del país amb el nom en caló?) a començament de la dècada de 1970. Avui hi ha una associació, Lacho Bají Calí, que fan una feina extraordinària en molts àmbits. Darrerament han creat, amb La Fundició, l’Escola Popular Keras Buti. D'això s'hauria de fer una recerca amb urgència!

Segur que aquestes entitats i projectes seran positius per la cohesió social de la ciutat, i que tots i totes aprendrem molt de les experiències que aportem en el constant intercanvi que és això de conviure.


[i] Aquesta historia la vaig conèixer gràcies a la piulada de Nicolás Jiménez @Gitanizando que havia compartit la companya Rosa Trenchs. Es poden llegir les seves obres “Kannauj onthe Ganges, cradle of the Rromani people” (que forma part d'una obra que es diu From de Ganges to the Thames, en la que m'he "inspirat" per posar el títol de l'article) o "Histoire des Rroms : une mise à jour" 
[vi] MARTÍN SÁNCHEZ, David. Historia del pueblo gitano en España, Madrid, Los libros de la catarata, 2018
[vii] Ahora, 15 7 1933 pàg. 18-19

jueves, 24 de enero de 2019

LA RIQUESA DE L'HOSPITALET I ELS SEUS BARRIS


L’agència tributària ha publicat la riquesa de les ciutats espanyoles més grans, a més desglossada per barris, o més aviat per seccions postals.

Seccions postals de l'Hospitalet

La riquesa s’ha calculat a partir de les declaracions de la renda, i s’expressa amb una quantitat d’euros corresponent a la “renda disponible mitjana per declarant”. La mitjana espanyola és de 21.367€, i la catalana de 23.927 €.

De les 33 ciutats més poblades d’Espanya, l’Hospitalet és la tercera més pobre, amb 20.164€, per davant d’Elx, Jérez i Móstoles. El municipi més ric és Pozuelo de Alarcón, amb més de 53 mil €, seguit de Las Rozas i Alcobendas, amb més de 38 mil €. Tots tres, suburbis rics de Madrid.
I els barris de l’Hospitalet? Sobre aquest tema ja havia escrit un altre article, basant-me en dades de “renda per habitant” publicades per l’INE. Com que els espais eren més reduïts, l'altre article era més il·lustratiu.


Aquesta mena de dades són relativament fiables en termes absoluts, però ens permeten fer comparacions entre territoris. Vejam quina és, segons l’Agència Tributària, la situació de les seccions postals de l’Hospitalet.


secció postal
declaracions
RDM (€)
08901 Centre-Sant Josep
20.422
22.275
08902 Santa Eulàlia-Gornal
21.832
21.917
08903-4 La Torrassa-Collblanc
17.812
19.163
08905 La Florida-Les Planes
15.113
17.747
08906 Pubilla Casas-Can Serra-Sanfeliu
16.882
18.703
08907 Bellvitge-Carretera del Mig
15.550
20.454
08908 Granvia Sud
1.405
23.269
Resta
3.744
17.471

Gr. Sud 8 / Centre-S. Josep 1 / S. Eul.-Gor. 2 / Bellv. 7 / Coll.-Torr. 3i4 / Pub-C. S. 6 / La Flo.-Les Pl. 5
 Això de "Resta" no sé a què es pot referir.

Tornem a veure que hi ha un sud una mica més ric: Granvia Sud, Centre, Santa Eulàlia... I un nord més pobre: La Florida-Les Planes, Collblanc-Torrassa, Pubilla Casas... I la distància entre el més ric i el més pobre és de més de 5.000 €.

La zona nord, entre 17.000 i 19.250 €. Bellvitge, 20.500 €. La zona sud, entre 21.900 i 23.300 €.
Això sí, tots els barris per sota de la mitjana catalana. Es confirma el que vaig comentar en l’article anterior: a l’Hospitalet tenim uns barris més aviat pobres, poc o molt pobres.