lunes, 13 de septiembre de 2021

LA RIQUESA (O LA POBRESA) DELS BARRIS DE L'HOSPITALET

Ja s’ha publicat l’Informe Indicadores Urban Audit para Áreas Submunicipales (2019) i és en línia.

Podem trobar moltes dades de la ciutat i els seus barris. En aquest article ens fixarem en la riquesa de la població, expressada en els euros de la renda per habitant. 

Mapa de barris i districtes de l'Hospitalet. Font: Anuari de l'Hospitalet

La renda és el conjunt d’ingressos que obtenim pel nostre treball i les nostres propietats. La majoria de nosaltres només tenim el salari en diners com a renda, que obtenim a canvi d’una feina. D’altres tenen rendes com a conseqüència de ser propietaris d’empreses, immobles etc.

Les dades de la renda global del municipi són de 2018, i són 11.339 €. La mitjana espanyola era de 11.680 €. Per tant, la primera constatació és que som una ciutat moderadament pobre en el context espanyol, més a prop de les ciutats andaluses que són al voltant dels 8 mil € que dels suburbis rics de Madrid que superen els 20 mil €.

Parem atenció en la renda de la població dels barris, i la seva evolució respecte a 2016, que ja vaig comentar en un article anterior.

    Renda per habitant  (2016 i 2019 en € corrents)

Centre

13.257

14.560

Sanfeliu

11.133

12.335

Sant Josep

11.647

12.746

Torrassa

8.514

9.251

Collblanc

9.679

10.458

Sta Eulàlia-Granvia S.

12.391

13.367

Florida

8.581

9.236

Les Planes

8.379

9.021

Can Serra

11.266

12.170

Pubilla Casas

8.460

9.246

Gornal

9.958

11.079

Bellvitge

11.298

12.265

Font: Indicadores Urban Audit para Áreas Submunicipales 2016       http://www.ine.es/jaxiT3/Tabla.htm?t=28233 i 2019 https://www.ine.es/jaxiT3/Datos.htm?t=34940

Ordenats de més a menys, la riquesa per barris, en milers d’euros per habitant, és aquesta:

- Els dos barris més rics, Centre (14,6)  i Santa Eulàlia-Granvia Sud (13,4).

- Després un grup amb Sant Josep, Sanfeliu, Bellvitge i Can Serra, entre 12,7 i 12,2.

- Gornal (11,1) i Collblanc (10,5) ja són per sota de la mitjana local.

- Torrassa, Pubilla Casas, La Florida i Les Planes van de 9,3 a 9,0.

Veiem clarament que els barris del nord són els més pobres, especialment el Districte IV i Pubilla Casas. Collblanc rep la influència de Les Corts i la zona de la Carretera fa pujar una miqueta la mitjana del barri, sinó tot el districte II tindria els valors de la Torrassa.

De fet, podem trobar les dades de renda per secció censal, el que ens ajuda a concretar molt més la distribució de la riquesa pel municipi.

Font: INE

Veiem que l’esmentada zona que va de la Torrassa fins Pubilla Casas és una de les bosses de pobresa més importants de l’àrea metropolitana, només superada per la zona del Besòs, composta per barris de Barcelona, Sant Adrià i Badalona.

L'any 2016 les dues seccions censals més pobres es trobaven als Blocs Florida. Font: El País

També veiem que no hi ha grans diferències entre els barris de l’Hospitalet. El Centre és un 60% més ric que Les Planes. A Barcelona, el Putxet (33 mil €) és 4 vegades més ric que la Trinitat Vella (8,3 mil €).

L’Hospitalet és des de finals del segle un suburbi obrer de Barcelona, on vivim persones de classe obrera, vingudes en successius episodis immigratoris. La burgesia local va marxar majoritàriament i no hi ha un centre ric.

Per la seva banda, l’Agència Tributària fa els seus estudis per sectors postals, i per l’any 2018 va fer el següent mapa, en el que es veu clarament la divisió de la ciutat en dues parts segons la riquesa.

Veiem que per sobre de la via de Vilafranca els territoris dels codis postals es muen entre 20 i 25 mil € de renda bruta. Per sota, entre 25 i 32 mil €. Font: Agencia Tributaria

També l'Institut d'Estadística de Catalunya ha fet els seus estudis territorials, en relació al període 2015-2018. Van calcular l'Índex Socioeconòmic Territorial, en el qual la renda és un component, però amb d'altres, com el nivell educatiu, atur, etc.

Les ciutats estudiades es van dividir en 853 trossets anomenades agrupacions censals; en concret l'Hospitalet tenia 31 agrupacions. En relació a la mitjana catalana, els resultats es van dividir en 6 categories. 

Índex Socioeconòmic Territorial (2018). Font: Idescat

Doncs, l'Hospitalet tenia 8 agrupacions a la categoria Molt Baix, 6 a la categoria Baix, 9 en Mitjà-Baix, 8 en Mitjà-Alt i cap ni una a Alt i Molt Alt. A més de la situació de pobresa general i localitzada al nord, aquest estudi també confirma la poca diferència entre els nostres barris.


Finalment, podem comentar l’evolució entre 2016 i 2019. Per fer-ho hem de tenir en compte que la inflació fa que els euros de cada any no puguin comparar-se directament, cal deflactar-los.

Tenint en compte que no sóc especialista i que els meus càlculs no deuen ser del tot exactes, em surt que els barris amb un major creixement de la renda per habitant en el període 2016-2019 han estat el Gornal i Sanfeliu, amb un 2,4 i 2,3 % en € constants. I els que menys han crescut han estat Les Planes i La Florida, amb un 1,2%.

En les properes sèries de dades veurem l’impacte de la pandèmia en la riquesa de la població de l’Hospitalet. Ja vam veure que pel que fa a la mortalitat hem patit més, i és molt probable que en això també hàgim patit i patirem més.

domingo, 5 de septiembre de 2021

ELS SAFAREIGS, LES CATEDRALS DE LES DONES DE LA CLASSE TREBALLADORA

La major part del que considerem patrimoni arquitectònic respon als interessos o necessitats de les classes altes: palaus, temples religiosos, fàbriques, etc. 

Safareig de Roda de Ter. Font: Museu d'Història de Catalunya, que té una extraordinària exposició en línia.

Les construccions relacionades amb la classe treballadora i el treball femení majoritàriament s’han perdut i les que es conserven són menystingudes.

Safareig públic a Caldes de Malavella (la Selva). A les ciutats amb deus i fonts sovint n'hi havia més d'un safareig públic. A Caldes de Montbui (Vallès Oriental) fins i tot són en ús.

Hi ha una tipologia d’elements patrimonials que em semblem especialment importants: els safareigs. Per diverses raons:

- Responien a una necessitat vital i quotidiana (treball reproductiu), rentar la roba.

- Eren un espai de relacions socials de les dones (d’aquí ve l’expressió “fer safareig”).

- Són un dels pocs elements que visualitzen els sistemes pre-industrials de subministrament i canalització d’aigua.

- En alguns casos són la resta d’una activitat econòmica (treball productiu); potser el cas més conegut a l’àrea de Barcelona és el de les bugaderes d’Horta.

Safareig d'Horta (Barcelonès). Foto @nataliapiernas del 2015. La zona de les bugaderes d'Horta ha patit una destrucció parcial enguany.

A moltes viles n’hi havia safareigs públics, i algunes els han conservat i formen part del seu patrimoni. En molts casos es van construir com accions "socials" perquè evitaven que les dones haguessin de desplaçar-se a les ribes dels rius.

"Tipos turolenses. Camino del lavadero a orillas del Turia". Font: La Hormiga de oro, 8-11-1913. El desplaçament de les bugaderes, a més dels problemes de salut que podia generar i el temps que feia perdre, significava, com tots els desplaçaments de les dones, un risc de patir agressions.

També hi ha elements de caire privat a centenars de masies i cases antigues, potser ignorats i menystinguts. Cal dignificar-los, recuperar-los i museitzar-los.

El safareig públic de Castelló d'Empúries (Alt Empordà), construït el 1863, és un dels més "monumentals" dels que he vist. N'aprofitava l'aigua d'un canal.

M’agradaria posar en valor aquests elements humils, d’una enorme importància en la vida quotidiana d’abans. No us ha passat mai que en una visita a un palau ple d’obres d’art us heu preguntat on pixaven o cuinaven? No heu volgut saber on i com vivien les persones que netejaven tot això?

A Sineu (Mallorca), l'aigua del safareig públic procedia d'un pou, com a tot arreu a l'illa.

A més, en l’anàlisi i conservació del patrimoni també hi ha una perspectiva de classe i de gènere i de segons quines ètnies i del que vulguem. Per exemple, ningú no s’ha plantejat una perspectiva d’edat?

Si posem en valor el patrimoni relacionat amb la classe treballadora o les dones estem fent una acció que té un reflex polític en l’actualitat, perquè d’alguna manera estem reivindicant la importància d’uns grups socials, la subordinació dels quals requereix el menyspreu pel seu paper i la seva cultura.

El rentador públic de Sant Llorenç de la Muga (Alt Empordà) es va fer aprofitant la canalització d'aigua d'origen medieval que travessa el poble.

Si els cellers cooperatius modernistes eren “les catedrals del vi”, els safareigs són les catedrals de les dones de classe treballadora.

A l’Hospitalet també tenim la nostra petita i gran història relacionada a la feina de rentar la roba que feien les dones. Que jo sàpiga no n’hi havia un safareig públic. Imagino que l’abundància d’aigua de pou permetia tenir-ne de privats cadascú a casa seva. 

Rentant la roba al Canal de la Infanta al seu pas per l'Hospitalet. Font: un extraordinari blog que es dedica al tema https://www.lavaderospublicos.net

Una altra possibilitat era anar a rentar la roba al riu, però a l’Hospitalet la riba era molt lluny. El Canal de la Infanta i les moltes sèquies que d’ell partien sí que eren molt utilitzats. Per exemple, la sèquia (anomenat el “reguero”) que travessava el barri de barraques de La Bomba fou utilitzat fins la dècada de 1960.

El més semblant a un safareig públic que tenim a la ciutat és el que es troba a un dels corralons del Carrer Xipreret, on hi ha un conjunt de quatre piques en un estat de conservació força millorable.

Els safareigs del Carrer Xipreret. Foto @nataliapiernas. Aquest element ha merescut l'atenció de diverses persones i institucions; podeu consultar aquí, aquí, aquí o aquí.

Una mica més a dalt, a Can Riera, es conserva un safareig privat, al costat de les restes del pou d’on s’obtenia l’aigua. Estic segur que si repassem les masies i edificis més antics de la ciutat en trobaríem més.

Safareig i restes del pou de Can Riera. Font: https://estimadaterra.wordpress.com/2021/03/16/antic-safareig-i-pou-a-la-masia-de-can-riera-de-lhospitalet-de-llobregat/


Un altre pas és el començar a conservar els safareigs d’època industrial i que potser encara són més o menys utilitzats, però que en poc temps les considerarem peces de museu. Caldria recuperar els elements dels blocs més antics, dels passadissos, etc.

ANNEX GRÀFIC

La lavandera, de Manuel Cara y Espi. Font: La Ilustración española y americana, 8-3-1904

Bugadera a Olot. Font: La Hormiga de Oro, 13-5-1911

Safareig a Xàtiva. Font: La Hormiga de Oro, 31-8-1912

"...lavadero de una casa de vecinos de Sevilla". Font: Mundo gráfico, 12-3-1913.

Bugadera a Sòria. Font: Mundo gráfico, 17-9-1913

Safareig públic la Portalera de Caldes de Montbui.

Safareig de la Font de la Mina, Caldes de Malavella.

Safareig privat a la Casa Puig i Cadafalch d'Argentona. També va ser dissenyat pel gran arquitecte?

Un safareig  a la Coma i la Pedra, a la Vall de Lord (Solsonès).



martes, 31 de agosto de 2021

PIRATES I CORSARIS A LES COSTES DE L'HOSPITALET

Pirates i corsaris... del Carib? No, al Delta del Llobregat!

La pirateria és l’assalt des d’un vaixell a un altre vaixell o a terra ferma amb la intenció de cometre actes delictius: robatori, segrest i si s’escau assassinat, destrucció, etc.

La seva existència a la Mediterrània és molt antiga i ja existia en el II mil·lenni a.C. La paraula pirata procedeix del grec antic. Del que parlarem en aquest article és de la pirateria que va patir l’Hospitalet, durant l’Edat Moderna. 

Clar que també podríem parlar de la pirateria que va “gaudir” l’Hospitalet, perquè també els mariners catalans practicaven aquesta lucrativa activitat, sobretot en la Baixa Edat Mitjana

Atac de pirates barbarescos segons una pintura de la primera meitat del segle XVII del pintor neerlandès Andries Van Eertvelt.


Alguns d’aquests pirates ho feien amb el suport o la tolerància dels respectius monarques, sempre que ataquessin als seus enemics. Aleshores gaudien d’una patent de cors i eren corsaris. 

En ocasions, a més, l’acció comercial era agressiva i costava de distingir de la pirateria o fer el cors, especialment quan es tractava d’aconseguir el domini d’una ruta. Vaja, que la diferència entre comerciant, corsari i pirata no sempre era nítida.

Monjos pagant rescat pels captius. Font: Pierre Dan, Histoire de Barbarie et de ses Corsaires, 1637; https://es.wikipedia.org/wiki/Pirater%C3%ADa_berberisca#/media/Archivo:Fathers_of_the_Redemption.jpg

Val a dir que la pirateria, com era una activitat al marge d’allò políticament i cultural acceptable, va ser un espai on les dones van gaudir de més igualtat que en la majoria dels àmbits de les seves societats contemporànies, tant a les tripulacions com a les zones d’on partien els vaixells, en alguns casos veritables “cimarroneries”.

La pirateria als segles XV i XVI

L’època en la que les costes catalanes van patir més l’assot de la pirateria va ser la de la guerra començada amb la conquesta de Melilla, el 1497. La Corona de Castella i més tard la Monarquia Hispànica van voler estendre el seu domini pel nord d’Àfrica i es van enfrontar amb els regnes del Magrib i més tard l’Imperi Turc en expansió.

Política exterior dels Reis Catòlics, que inclou la conquesta de Melilla (1497), Orà i Bugia (1509), etc. Font: https://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/04/11/la-monarquia-dels-reis-catolics-una-potencia-europea/

Els corsaris d’un i altre bàndol van campar per la Mediterrània durant dècades, amb una impunitat gairebé total, car en aquella època no hi havia gaires mitjans per aturar els petits i ràpids vaixells que atacaven on volien, sense donar temps a organitzar una expedició militar de defensa i represàlia. 

L'obra Mar i cel fou estrenada l'any 1888. El seu autor, Àngel Guimerà, situava una història d'amor impossible entre un corsari musulmà i una captiva cristiana, en l'any 1621. El musical fou estrenat l'any 1987 per la companyia Dagoll Dagom.

En afortunada expressió de Santiago Colomar, la guerra entre la Monarquia Hispànica i l’Imperi Turc va fer que les costes mediterrànies esdevinguessin una frontera, una línia de front entre dos exèrcits.

Els encontorns de Barcelona van començar a patir atacs dels corsaris nord-africans a partir de 1519, encara que més aviat per la banda del Besòs i el Maresme. Badalona i Mataró, properes a la costa, eren víctimes propiciatòries. 

rotagonitzats pels germans Barba-rossa. El bàndol turc-magribí guanyava la partida, i les autoritats hispàniques amb prou feines posaven pedaços i la resposta era el sometent

Al Castell de Castelldefels hi ha una extraordinària exposició sobre el tema de la pirateria. Font: https://www.turismebaixllobregat.com/ca/que-fer/activitats-oci/viu-lestiu-al-castell-de-castelldefels

Felip II, el 1570, va plantejar el desallotjament de l’illa de Menorca, davant la impossibilitat de defensar-la dels atacs. Alhora, centrava els seus esforços en lluitar contra els corsaris anglesos a l’Atlàntic i organitzava la Armada Invencible.

Rajoles de la primera meitat del segle XVIII que representen vaixells. El de l'angle superior esquerre és una galera corsària. Font: Museu d'Arenys de Mar. Per cert, a l'exposició permanent del Museu es diu que a Arenys van haver fins a tretze torres de vigilància.

La situació de calma al Delta del Llobregat, per tant, no podia durar per sempre. A més, el riu Llobregat afavoria els atacs a la comarca: proporcionava aigua potable i un amagatall per atacar els vaixells que entraven o sortien de Barcelona i permetia introduir-se terra endins per atacar més pobles.

L'Hospitalet vers 1516. El terme de la jurisdicció de l'Hospitalet arribava al mar i incloïa el Prat dellà l'aigua, que aconseguirà la seva independència 40 anys més tard. Font: https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/PLAAPLA.PDF

El primer desembarcament al Delta es produí l’any 1549. Ho sabem perquè per aquest motiu, els habitants d’algunes vil·les i el Baró d’Eramprunyà endegaren les obres de reconstrucció del castell de Castelldefels l’any següent, perquè servís de refugi en cas d’atac pirata. 

Els murs de pedra vermella del Castell de Castelldefels són els construïts en 1550.

El juny de 1556 foren atacades diverses cases del Prat (l’any de la independència de la parròquia pratenca respecte de l’Hospitalet) amb el resultat de 13 persones segrestades. D’ells, sabem que tres van ser posats a remar a les naus sarraïnes i dos dels quals van ser rescatats, a canvi de diners, l’any 1565.

Gravat que representa Trípoli, una de les ciutats barbaresques, fet per Jan Peeters l'any 1624. Aquesta ciutat era un dels ports de partida dels corsaris.

El juny de 1564 es produí un atac molt trascendent, per la seva intensitat i perquè va afectar les rodalies de Barcelona. Unes setze naus corsàries van atacar especialment Badalona, on van saquejar i segrestar algunes persones. En el seu periple van fer servir la desembocadura del Llobregat.

La Torre Pella i Forgàs, a Begur (Baix Empordà), és una de les desenes de torres bastides a les costes catalanes durant el s.XVI.

Les autoritats de Barcelona van plantejar-se la construcció d’una Torre a la vora de la desembocadura del Llobregat, per impedir que les naus corsàries aprofitessin el lloc. La Torre del Cap del Riu es va bastir entre 1566 i 1567 i tenia una guarnició permanent, primer de dotze soldats i a partir de 1591, de sis soldats i un capità. Els desperfectes provocats pels elements naturals a la Torre van haver de ser reparats els anys 1617 i 1650.

En aquest mapa de la dècada de 1580, de Nicolau Credensa, podem veure el port de Barcelona, la Torre del Cap del Riu i el reconstruït Castell de Castelldefels.

Al llarg de la costa es van construir moltes torres de guaita i de defensa per part de les autoritats. També es van organitzar una mena de patrulles marítimes amb grups de galeres que van ser insuficients durant molt de temps, fins la dècada de 1600, com ara veurem. L’any 1604 es va signar la pau amb Anglaterra i per fi es van abocar recursos a la defensa de la Mediterrània.

La Torre del Cap del Riu l'any 1697.

L’eficàcia de la Torre i les galeres de defensa es va demostrar el març del 1609 quan la guarnició va disparar contra un vaixell corsari que havia atacat una barca procedent de Blanes. El resultat va ser de tretze corsaris morts i nou de presoners, encara que alguns van poder fugir en la barca que havien agafat.

A la llinda de l'ermita de Sant Simó, a Mataró, es va esculpir un ex-vot com agraïment a haver fugit de l'atac de dues naus corsàries, l'any 1691.

El setembre de 1611 es produí un enfrontament naval entre un vaixell corsari i dues de catalanes i els vint sarraïns foren capturats. Semblava que ja s’havien aturat els atacs, però el juny del 1622 es va produir un gran desembarcament de corsaris al Delta i a El Prat.

El gener de 1626 va haver un important combat al davant de la Torre del Cap del Riu entre un vaixell corsari i cinc galeres al servei de la Generalitat.

Vaixell francès atacat per dues galeres de corsaris otomans. Font: https://www.sapiens.cat/historia-casa/pirata-a-la-vista-els-atacs-corsaris-a-l-emporda-del-segle-xvi_200763_102.html

A més de les fortaleses d’iniciativa pública n’hi havia de privades. A l’Hospitalet tenim la Talaia, una torrassa que era adjunta a un mas, Can Modolell, a l’actual Carrer Talaia. A la llinda hi podem veure la data de la seva construcció: 1587.

La Talaia al seu emplaçament original. Font: AMHL 101 AF 0000408 /a.Autor desconegut/da

L’aspecte de fortalesa dels casalots renaixentistes fets en aquella època, també es deu a aquesta amenaça. Casa Espanya (1563), amb el seu matacà a la façana, n'és un exemple pregó. La persistència del castell de Bellvís com a fortificació, com a torrassa, fins el segle XVIII és una altra conseqüència de l'amenaça corsària?

Aspecte del Castell de Bellvís (la Torrassa) l'any 1889. Ja s'havia començat a utilitzar com habitatge, però encara conservava l'aspecte de fortalesa. Font: CELH AF 0668 Bellvís / a. J. Roca, La Ilustració catalana 15-XII-1891, núm 274, pàg. 7

Veiem que a finals del segle XVI, després de la construcció de la Torre del Cap de Riu, es va produí una febre constructiva al poble: Ca l’Esquerrer (1572), l’Església de Santa Eulàlia de Mèrida (a partir de 1579), Can Sumarro (1580), l’Harmonia (1595), Cal Trabal, Can Riera, Cal Masover Nou, etc. Aquesta onada constructiva va ser possible per la protecció de la Torre i les galeres?

Conclusió

En resum, el poble de l’Hospitalet, que sapiguem, no va patir cap atac dels corsaris, per la seva llunyania de la costa i de la riba del riu i per la proximitat de Barcelona, on n’hi havia soldats. La Marina, que aleshores arribava al mar, i tot el Delta sí que van patir-los, com a mínim entre 1549 i 1626. 

La Torre Major protegia la Badia d'Alcúdia, al nord de Mallorca. Les Balears van ser les que més van patir els atacs dels corsaris barbarescos. Fou construïda per ordre del rei, per tant era de les públiques, l'any 1599, amb una mica de retard en relació a l'inici dels atacs.

La construcció de la Torre del Cap del Riu (1568) va significar una millora considerable en la seguretat de la comarca, tot i que l’amenaça i la por no van desaparèixer del tot. El desenvolupament local a partir de la dècada de 1570 és molt probable que es degui a l’existència d’aquesta fortalesa.

La Talaia en la seva localització actual i l'Harmonia (originalment Ca n'Oliver) amb una torratxa a l'angle més exposat de l'edifici. Font: La Meva BCN

Els estralls en l’economia (rescats de captius/ves, destruccions, reducció del comerç, inversions en defensa), però, van durar algunes dècades més.

Un apunt final

La legalitat de l'activitat corsària a Espanya es va allargar fins el començament del segle XX. Els "patriotes" espanyols es van plantejar de portar-la a terme l'any 1896 contra els Estats Units en els moments de tensió anteriors a la declaració de guerra. Hagués estat força "pintoresc".

Font: La Vanguardia, 5-3-1896