viernes, 10 de marzo de 2023

EL PASSAT COLONIAL A L'HOSPITALET

Com és conegut, la participació catalana en l’imperialisme espanyol és minsa fins el segle XVIII, per certes limitacions legals i la feblesa de l’economia catalana.

A partir dels decrets de 1765 i 1778, tots els ports espanyols podien comerciar directament amb les colònies (Amèrica Llatina, Filipines, alguns ports africans...). Aquesta possibilitat fou ben aprofitada a moltes poblacions costaneres catalanes[1].

Durant el segle XIX, a més, una important quantitat de persones, sobretot homes, marxaren a treballar a les colònies que quedaven, especialment a Cuba. Alguns d’ells tornaren amb força diners i fundaren empreses i es construïren grans cases, eren els “americanos” o “indianos”.

En resum, que bona part de la nostra riquesa i patrimoni procedeixen de l’explotació de la mà d’obra i els recursos de les colònies. A més, bona part d’aquesta mà d’obra era esclava.

A la revista republicana federal La Flaca es feien al·legories defensant l'abolició de l'esclavitud i que aquesta abolició seria portada per la República. Els contraris a l'abolició eren els conservadors, carlins, nostàlgics de l'imperi espanyol, etc. Font: La Flaca, 16 i 10-1-1873.

A l’Hospitalet no tenim gaires “americanos”. Jo no conec cap cas, però tampoc puc assegurar amb rotunditat que no hi hagué cap ni un. Sí que tenim alguna petjada del capital d’origen colonial.

El ferrocarril de Vilanova

L’explotació de les colònies va ser un dels tres orígens principals de l’arrencada industrial catalana de les dècades centrals del segle XIX. Un dels sectors principals de la nova economia capitalista va ser el del ferrocarril, i bona part dels diners de les primeres línies fèrries procedien de Cuba.

No és el cas de la línia de Barcelona a Martorell, inaugurada el 1854[2], però sí la de la línia de Barcelona a Vilanova. El seu impulsor fou en Francesc Gumà. Aquest individu va marxar a Matanzas (Cuba) i va fer la seva pròpia fortuna allà. Va ocupar càrrecs polítics a Cuba i va participar en les tropes que lluitaren contra els independentistes a partir de 1868. En va aconseguir el grau de tinent coronel.

En tornar a Barcelona va ser diputat pel districte de Matanzas (1879-1884) i Igualada (1884-1886) sempre a les files conservadores. També fou un actiu membre de la Liga Nacional Antiabolicionista, una associació creada en 1871 per a enfrontar-se a les lleis que anaven aconseguint l’abolició de l’esclavitud[3].

Dibuix que representa la Lliga Antiabolicionista, relacionada amb les forces de dretes, agrupades al voltant de la idea de la Restauració de la nissaga borbònica en la persona del príncep Alfons. Per això és la "Liga negrero-alfonsina". Font: La Flaca, 28-2-1873.

Quan va crear l’empresa Compañia del Ferrocarril de Valls, Vilanova y Barcelona va haver de tornar a Cuba l’any 1878 per aconseguir part del capital entre la colònia catalana. També va posar una bona part del capital el seu cunyat Pau Soler, propietari de plantacions de sucre a l’illa, treballades, como totes, per mà d’obra esclava[4]

Gravats del viatge inaugural del ferrocarril de Barcelona a Vilanova, el desembre de 1881. La locomotora va ser batejada com "Gumà". Font: La Ilustración española y americana, 8-1-1882.


Per tant, aquesta línia de ferrocarril és en bona mesura feta gràcies a la riquesa generada per l’explotació de la colònia cubana.

Font: Alfredo José Martínez. "Sacarocracia cubana y castigos corporales en régimen de patronato durante los gobiernos de Cánovas y Sagasta" (cliqueu aquí)


Els Buxeres

A l’Hospitalet potser no tenim “americanos”, però sí que tenim “africanos”, els Buxeres.

El Palauet i jardins de Can Buxeres, actualment un parc i un equipament municipals, tenen el seu origen en la família de l’advocat Lluís Buxeres, que va comprar la finca de Ca n’Alemany l’any 1877. Tanmateix, la construcció del palauet, jardins i casa dels masovers que coneixem avui no començà fins 1901. L’actual i classicista fesomia respon a una ampliació a partir de 1921.

Els germans Francesc d’Assis i Joan Buxeres, fills de l’advocat abans esmentat, amb un altre soci, van crear una empresa l'any 1895, Buxeres Hermanos y Font[5]

A què es dedicava aquesta empresa? Al conreu de cacau a una plantació a la illa de Bioko, aleshores coneguda com Fernando Poo. Probablement, la segona plantació més important de Guinea Equatorial. 

Pintura mural al Convent de Sant Bartomeu, a Bellpuig (Urgell). Mostra la visió dels pares paüls de les missions a Guinea Equatorial.

Qui treballava a les plantacions? La mà d’obra era majoritàriament la població d’ètnia bubi, la que era originària de l'illa. Com a totes les colònies africanes era obligada a treballar a les plantacions i a incorporar la religió i els costums cristians. Les males condicions del treball forçós i els maltractaments van provocar revoltes (1898, 1904 i 1910), reprimides amb duresa.

“ (…) el reclutamiento forzoso de mano de obra indígena in situ para trabajar en las plantaciones de monocultivo de las colonias, en sus minas, en las infraestructuras y comunicaciones indispensables para dar salida a los productos que el capitalismo industrial necesitaba y, de paso, facilitar la entrada de los ejércitos coloniales, de las armas de fuego, del alcohol que, arropados por una más que funcional ideología racista, fueron los instrumentos del imperio.
Con ello, no sólo procedieron, fuera eufemismos, a la reesclavización de millones de seres humanos en su exclusivo beneficio, sino que provocaron –en nombre del progreso y la civilización‐ genocidios de consecuencias todavía incalculables
(…)”[6]

Més tard, van portar mà d'obra de les colònies properes d'altres països (Sierra Leone, Camerun, etc). En resum, una reesclavització de fet, justificada per lleis i idees racistes, que provocaren un genocidi. 

Els guanys pels capitalistes es van notar en la gran mansió que els Buxeres es van construir a l’Hospitalet, on van rebre la familia reial l’any 1927. Fins i tot es van donar el caprici de portar un noi africà negre a viure-hi.

La masoveria de Can Buxeres vers 1906. Font: Història de l'Hospitalet, 1997, pàg. 159.

El nomenclátor

Com ja vaig escriure a un altre article, posar el nom a un carrer o, encara més, erigir un monument vol dir que aquell personatge, fet o concepte són positius i exemplars.

Per tant, els noms actuals de Sant Francesc Xavier o Isabel la Catòlica enalteixen el passat imperialista i colonial, a més de la gitanofòbia, islamofòbia i l’antisemitisme.

Potser que fem un pensament i canviem alguns noms. Potser que comencem a plantejar-nos accions de record i restitució.



[1] RODRIGO, Martín (ed.). Les bases colonials de Barcelona 1765-1968, MUHBA,  2012 https://www.barcelona.cat/museuhistoria/sites/default/files/basescolonials.pdf

[2] PASCUAL, Pere. Los caminos de la era industrial, Universitat de Barcelona, 1999, pàg. 69-85

[5]  Sant, Jordi. «Entre Barcelona i Fernando Poo. Interessos catalans al golf de Guinea, 1900-1936». Barcelona quaderns d’història, 2015, Núm. 22, p. 197, https://raco.cat/index.php/BCNQuadernsHistoria/article/view/304618 . Vegeu també http://www.revistasmarcialpons.es/revistaayer/article/view/el-negocio-del-cacao-origen-y-evolucion-de-la-elite-economica-co/1456 i GARGALLO, Eduard i SANT, Jordi. El petit imperi, Barcelona, Angle Editorial, 2021, pàg. 34.

[6] M. Dolores G ARCÍA CANTÚS , «“Videant Consules”. El trabajo forzado bubi en la colonia española de Fernando Poo. 1891-1912», ponència presentada al congrés Between Three Continents: Rethinking Equatorial Guinea on the Fortieth Anniversary of Its Independence, Hostfra University (Nova York), 4 d’abril de 2009; pàg. 1-2  https://www.hofstra.edu/pdf/community/culctr/culctr_guinea040209_viiiacantus.pdf

 

martes, 21 de febrero de 2023

LA POBREZA Y L'HOSPITALET

Este vídeo reproduce mi intervención en el Congreso Mundial de Filosofía sobre Pobreza, el pasado 7 de febrero, organizado por el Centro de Estudios Desiderio Sosa, el Club Mundial de Filosofía y la Escuela Correntina de Pensamiento.


El Congreso se llevó a cabo en el CCM Tecla Sala los días 6, 7 y 8 de febrero de 2023. La organización creyó oportuno incorporar una reflexión sobre la pobreza en la ciudad que acogía el evento y confió en mí para tratar el tema. ¡Muchas gracias por la confianza!

Si queréis seguir la ponencia que hice podéis seguir este enlace.

https://www.facebook.com/100064564457156/videos/1331404514378140

Más datos y detalles en un artículo que hice sobre el tema de la renta y dos mas (primero y segundo) sobre la ciudad y los Objetivos de Desarrollo Sostenible. 


Font: INE

Algunos titulares:

Nos encontramos en la parte rica del mundo, pero en la parte pobre de España y Cataluña. 

Estamos más cerca de las ciudades andaluzas (las más pobres de España) que de los barrios ricos de Madrid (los más ricos del país).

El eje del Besós es el más pobre del área metropolitana de Barcelona, pero después van los barrios entre Can Vidalet y la Torrassa.

Hay una clara diferencia entre los barrios del norte de l'Hospitalet, más pobres, y los barrios del sur, más ricos, pero no es una diferencia muy grande porque aquí no tenemos alta burguesía.

El Estado del Bienestar no está corrigiendo la desigualdad económica que padecemos, empezando por la muy mejorable política social municipal.

Nuestra pésima situación urbanística y medioambiental augura una mala evolución de las variables de la pobreza relacionadas con el Desarrollo Sostenible.

La buena noticia es que esta situación la podemos cambiar.


martes, 31 de enero de 2023

QUAN L’HOSPITALET TENIA DIVUIT CARRERS I UNA PLAÇA, ARA FA 150 ANYS

L’any 1874, l’Ajuntament i la Comissió Provincial de Barcelona van tenir un petit malentès en relació al cens de la població del 1872.

Les dues institucions van intercanviar uns documents, gràcies als quals ara podem tenir força informació de com era l’Hospitalet 150 anys ençà.

Afirmava l’Ajuntament, després de rebre un retret per enviar malament les dades, que havia dit que a l’Hospitalet hi havia l’any 664 veïns, no habitants, entenent per veí...

el que tiene casa y hogar en un pueblo y contribuye á las cargas y repartimientos aunque actualmente no viva en él” [1]

A continuació aportava la llista dels veïns i habitants per carrers de l’any 1874:

Carrer

Veïns

Habitants

Mayor

129

580

Plaza

5

25

S. Roque

8

38

C. Marina

22

117

Euras

25

194

Chipreret

48

180

Iglesia

34

115

Centro

36

151

Sta. Barbara

13

38

S. Juan

34

156

Canal

18

48

Parral

10

38

Montaña

11

73

Sta. Eulalia

49

226

Aprestadora

26

95

Riera Blanca

12

57

Collblanc

23

106

Carretera Provinc.

104

561

Torrente Gornal

19

87

Marina

89

479

L'Hospitalet vers 1860 tenia quinze carrers i la plaça; doncs una dotzena d'anys després havia arribat a divuit carrers.

Podem veure que als eixos tradicionals, els carrers Major i Xipreret, a la Vila Vella ja s’havien sumat uns quants carrers. La Plaça i els carrers St. Roc, Marina, Eures, Sta. Bàrbara i St. Joan eren del segle XVIII i responien la majoria a antics camins que partien del poble. 

Al llarg del s. XIX havien aparegut d’altres vials: Església, Centre, Canal i Parral.

Una recreació de la Vila Vella de l'Hospitalet vers 1875, feta per en Valentí Julià. A dalt de tot, Ca n'Alemany, on després es farà el palauet de Can Buxeres. Si anem cap avall travessem la via del tren i el Canal de la Infanta i ens trobem els carrers Canal i Parral a llevant i Sant Joan a ponent. El Carrer de l'Església, de recent creació, li anava agafant protagonisme al tradicional eix vertical del poble, el Carrer Xipreret. Font: https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/PLAAPLA.PDF

No sabem ben bé a què es refereix el concepte “Muntanya”. Pot ser un carrer o nucli que hi havia a l’actual barri de Sant Josep o pot referir-se a les cases aïllades de tot el Samontà; o a totes dues coses.

El Torrent Gornal sí correspon a l’actual barri de Sant Josep, en concret al voltant del Molí que ara és al conjunt de la Tecla Sala. La Carretera Provincial (actual Prat de la Riba) tenia (i té) unes cases annexes al poble i unes altres més allunyades, també a l’actual Sant Josep.

Veiem com el barri de Santa Eulàlia ja tenia una certa entitat, amb tres vials: Sta. Eulàlia, Aprestadora i Riera Blanca, amb 378 habitants. Recordem que aquest barri neix com a conseqüència del creixement de la Bordeta. També el centenar d’habitants de la carretera de Collblanc responen al desenvolupament de Sants.

Finalment, 89 famílies, 479 persones, vivien en les cases i masies escampades per la Marina.

Al document, per tant, s’afirmava que l’Hospitalet en tenia 715 veïns i 3.364 habitants. N’afegien, que l’any 1872 n’eren 664 veïns i 3.221 habitants.

Hem de destacar que un augment d’una cinquantena de famílies i de 143 habitants en dos anys és un increment relatiu important. El fet de que l’augment de veïns sigui més important que el d’habitants confirma que s’ha produït una immigració de persones adultes que van venir a treballar.

Plànol de 1888. La Vila Vella té dos eixos: el Carrer Església i el Carrer Major, que s'allarga per la Carretera Provincial. A llevant, la Bordeta ha generat els primers carrers de Santa Eulàlia i el nucli principal de Sants es prolonga per la Carretera de Collblanc, on ja és des del 1880 el seu cementiri. Font: ICGC

Una carta de l’Alcalde al Governador Civil de novembre de 1871, crec que ens informa força bé de quina era l’estructura del poble en aquells anys:

Esta poblacion puramente agricola, y muy diseminada, la componen 664 familias de las cuales 230 habitan en la parte Norte y Oriente del término, y hacen sus provisiones ordinarias á Sans, y 20 de las del Medio dia las hacen al Prat de Llobregat por razon de la menor distancia que las separa de ambos mercados.” [2]

Les 230 famílies del nord i orient són totes o part de la desena de “Muntanya”, la vuitantena del nucli de Santa Eulàlia, la vintena de Collblanc, la vintena del Torrent Gornal i el centenar de la Carretera Provincial. Potser l’alcalde exagerava una mica perquè l’interessava destacar que moltes famílies compraven fora de l’Hospitalet i això significava recaptar menys impostos.

Hem de recordar que el juny del 1872, molts veïns de “las barriadas llamadas S. Eulalia y Collblanch” [3] van demanar segregar-se de l’Hospitalet i agregar-se a Sants. D’això vaig escriure un altre article.

Doncs, així era l’Hospitalet entre 1871 i 1874, 150 anys ençà.

 

 

[1] Arxiu Municipal de l’Hospitalet “Correspondència 1874”

[2] Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona “Caixa 1174”

[3] AHDB “Caixa 1185”