ELS ALLOTJAMENTS TURÍSTICS A L'HOSPITALET

A hores d’ara, l’impacte dels allotjaments turístics en el preu del lloguer i fins i tot en la disponibilitat d’habitatges és indiscutible.

A l’Hospitalet no és l’única causa de que tinguem un dels preus del lloguer de pisos més alts d’Espanya, però és una de les principals.

Carrer Rosselló, 15

Pel que fa al mercat immobiliari i a la localització dels allotjaments turístics, l’Hospitalet es comporta com si fos una part de Barcelona, una de molt ben comunicada amb el centre de la ciutat.

Carrer Modern, 50

L’any 2015, convidat per l’Ateneu Catalònia, vaig fer una xerrada sobre quin impacte podia tenir el turisme a la nostra ciutat. En aquell moment, el turisme era valorat molt positivament per gairebé tothom. Algunes persones i col·lectius ja avisaven dels efectes perversos que en podia tenir.

Carrer Miquel Romeu, 43

En 2024, amb els lloguers pels núvols i amb dos blocs on la propietat està fent fora als llogaters per fer-hi apartaments turístics o de temporada (Occident, 14 i Holanda, 26) ja tenim clares algunes conseqüències del turisme.

A la Festa de la Diversitat de 2024 també hi van ser les comunitats d'Occident, 14 i Holanda, 36, denunciant la seva situació.

Però, de què estem parlant en concret? En paraules del propi Ajuntament:

“Els establiments hotelers de L’Hospitalet han tancat el 2023 amb 1.051.000 pernoctacions, superant per primera vegada la xifra del milió. Durant el mateix període, la ciutat ha acollit 470.100 viatgers, una xifra rècord, que supera les dades d’abans de la pandèmia (381.200 el 2019 i 355.800 el 2018). (…)

L’Hospitalet disposa de 30 allotjaments turístics (hotels, hostals i apartaments turístics) i 5.024 places amb una ocupació mitjana el 2023 d’un 75%, xifres que superen per primer any les dades prepandèmia (74,6% de mitjana el 2019). La despesa mitjana dels turistes durant la seva estada també s’està recuperant, el 2022 va ser de 950,6 euros, quantitat que s’apropa als 991,5 euros del 2019.”

Recordeu que els guanys dels establiment hotelers no es queden a l’Hospitalet, se’n van a la seu fiscal de l’empresa. A la nostra ciutat potser viuen les persones que treballen en aquest sector de forma precària i mal pagades.

Pancartes al Carrer Holanda

De ben segur que a hores d'ara ja tenim més de 30 establiments a la ciutat.

ELS PREUS DEL LLOGUER D’HABITATGES A L’HOSPITALET

Existeixen diverses fonts, referents a juny de 2024. Segons Habitaclia, superem els 19€ el m2, segons Idealista, els 17€. En els rànquings de les capitals més cares d’Espanya, l’Hospitalet només és superada per Barcelona i Madrid.

Un altre signe dels allotjaments turístics és la roba penjada dels balcons, com veiem a Mare de Déu dels Desamparats, 33 i Occident, 14.

Els mitjans municipals locals van informar que segons les dades de la Generalitat, el preu mitjà mensual d’un pis hi era de 880€, el que significava un increment del 28% en els darrers cinc anys.

Font: LHDigital

El que no reflecteixen aquestes dades és el que s’està demanant per una habitació, on sovint malviuen famílies senceres, o el que es demana per deixar que es posi una adreça, encara que sigui fals que s’hi viu, per aconseguir l’empadronament. El drama de l’habitatge té moltes cares a l’Hospitalet.

Bòbiles, 40

Alhora, els preus d’una nit a un allotjament turístic oscil·len entre els 100 i els 500€. És qüestió de temps que la ciutat, especialment els barris més ben comunicats amb el centre de Barcelona, s’omplin de blocs d’apartaments per als turistes o de temporada.

Per contra, si alguna persona vol viure de lloguer a l’Hospitalet, que tingui clar que, o fem alguna cosa, o ja pot marxar.

QUÈ PODEM FER?

És absolutament necessari regular els allotjaments turístics, especialment els del tipus apartament, si volem garantir un dret tan bàsic com és el de l’habitatge. Així ho veuen a cada vegada més ciutats i regions. De la dreta, sempre al servei del capital, no esperem res. De les forces d’esquerra, esperem una acció immediata.

Plaça Pirineus, 1

Una primera regulació a l’Hospitalet va prohibir els apartaments turístics a dins d’una escala de veïns; només es permetien en blocs sencers o cases i en vials d’una amplària mínima. 

Ara cal prohibir-los, si no a tota la ciutat, a bona part dels nostres barris. Cal una nova regulació.

Cal una suspensió de llicències i l’inici d’un procés de debat per a elaborar un pla d’usos d’establiments hotelers i allotjaments turístics i de temporada a la ciutat.

Prat de la Manta, 59

Una altra mesura urgent és demanar un canvi legislatiu perquè l’Hospitalet tingui el mateix tractament fiscal que Barcelona en aquest tema. Hem de cobrar el mateix que Barcelona per cada pernoctació i hem de podem imposar recàrrecs.

Finalment, fer inspeccions dels apartaments il·legals, els que malgrat la normativa són a escales de veïns.

Cal aturar aquest procés de gentrificació per la via de la turistificació de la ciutat i l’única manera de que una petita part dels beneficis econòmics del turisme i només les seves externalitats és fent-los pagar impostos.

Cal actuar amb urgència! 

Plànol dels edificis d'allotjaments turístics. Els punts vermells són els edificis d'apartaments. Els punts negres són els blocs d'Occident, 14 i Holanda, 36. Els punts blaus, les residències d'estudiants. La imatge ens mostra on és més greu el problema, a Collblanc-la Torrassa i Santa Eulàlia.

L’HOSPITALET, 1924. POBRESA I CONTROL SOCIAL.

A l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet de Llobregat (Correspondència 1924, caixes 40109 i 40110) es conserva una col·lecció de documents molt interessant, però trista alhora. Es tracta d’uns certificats expedits per l’alcalde de barri sobre una persona que viu a l’Hospitalet. Són papers oficials, impresos per a aquesta funció.

Per una banda, trobem junts, uns que diuen “Auxilios que necesita”, amb d’altres que diu que tal persona “ha observado buena conducta y su comportamiento ha sido inmejorable” en els que en ocasions s’afegeix que és per un auxili de tipus social.

En total, es conserven 330 documents d'aquesta mena.

Al seu costat, n’hi han uns altres que són per aconseguir la “cédula personal”, un document que era una mena d’antecedent del DNI, un comprovant de que s’havien pagat uns impostos, etc. D’aquests, es conserven més d'un centenar.

Fixem-nos en els certificats dels ajuts socials. Penso que aquesta col·lecció mereix una recerca exhaustiva, però jo ara només faré unes pinzellades.

Primer, podem veure els barris que hi havia en aquella època: Santa Eulàlia, Collblanc (escrit Coll Blanch), Torrassa i Torrent Gornal, que també seria l’actual Collblanc-Torrassa. Dins de Collblanc trobem com carrer “barrio Ceravalls”, a l’actual la Florida-les Planes.

No n’hi ha cap certificat del que avui anomenem Centre o Sant Josep. No hi arribava la immigració més pobre? Les mutualitats existents ja evitaven els casos de pobresa extrema?

Per tant, la pobresa era als barris propers a Barcelona, que estan creixent a causa de la gran immigració del període 1915-1930. Recordem que l’Hospitalet passà de tenir 8 mil habitants en 1914 a 40 mil en 1930.

POBLACIÓ DELS BARRIS DE L’HOSPITALET

ANYS	CENTRE	STA. EULÀLIA	COLL.-TORR.
1910	3.231	1.415	1.104
1930	8.634	6.124	21.185

Les condicions de vida d’aquesta immigració pobre eren molt dolentes, amb mancances en alimentació, habitatge, assistència mèdica... En alguna ocasió, el certificat informa que la persona vivia a una barraca. 

Això no vol dir que el Centre, el nucli tradicional del poble, no tingués els seus problemes. Per exemple, en aquells moments patia un brot de febre tifoide.

Però fins i tot en els brots epidèmics, els barris d'immigrants superaven la Vila Vella, i en 1931 n'hi van tenir un brot de pesta.

El següent document, també de 1924, és molt significatiu i poca cosa podem afegir. És la carta d’un metge de la Creu Roja a l’alcalde:

“La niña enfermita hija de Franco Guillén Vila tiene dos años de edad, es natural de Archena y hace sólo dos meses que viven en una de las barracas de Santa Eulalia (Pasaje Franco Elías, 92). Padece gastro-enteritis crónica por mala alimentación y la madre esta embarazada de ocho meses. Procede de Santa Coloma de Gramanet y el padre no trabaja. La historia de siempre: un murciano inmigrado que se muere de hambre por no ganar dinero. Esta clase de criaturas deberían ingresar en una clínica de puericultura, donde se les vigilaria y no cometerían las (...) de su regimen alimenticio.”

Aquest cas és comentat com “la història de sempre”, és a dir, que era freqüent. Sobre l'estigmatització de la immigració murciana, vaig escriure un altre article.

La carta era per assistir a una nena. De fet, un dels motius més abundants de les ajudes era per pagar l’enterrament dels fills/es.

O intentar que no morissin “in extremis”.

El que també vull destacar és que una part d’aquestes ajudes eren concedides en uns documents amb els que les autoritats certificaven que la persona que la rebia havia tingut bona conducta.

Què volia dir bona conducta per l’ajuntament d’una dictadura (la Dictadura de Primo de Rivera) que havia arribat  al poder per esclafar el moviment obrer i les protestes per la Guerra del Marroc?

Em sembla evident que la concessió d’ajudes era un mecanisme més per controlar i/o castigar una població que s’havia mostrat molt organitzada i reivindicativa en els anys anteriors, des de les vagues pacífiques fins el pistolerisme.

En qualsevol cas, veiem com, cent anys ençà, a la ciutat es combinava immigració i pobresa i com la difícil situació es concentrava a uns barris. Fa cent anys només?

 

 

ALBERT GERMANS, HISTÒRIA I PATRIMONI AL COR DE L'HOSPITALET

La instal·lació a l’Hospitalet

Albert Germans és la darrera gran fàbrica tèxtil de l’Hospitalet. Com és conegut, el sector tèxtil va ser el més important de la Primera Revolució Industrial durant el segle XIX i Catalunya va ser un dels seus principals escenaris. L’Hospitalet es va incorporar a la industrialització en les darreres dècades del XIX.

Font: MARCÉ, Matilde. Indústries i obradors a l'Hospitalet.

La seva ubicació al Carrer Rodés de Sant Josep va ser fruit el trasllat d’unes instal·lacions fabrils ja existents, en concret a Aranjuez. Els germans Enric, Josep i Esperança Albert i Rulduà havien comprat una fàbrica a aquesta localitat de l’actual Comunitat de Madrid i vers el 1926 van decidir situar-la a l’Hospitalet.

Van encarregar l’edifici a… Aquí tenim un problema, perquè els plànols están signats per Antoni Puig i Gairalt encara que hi ha un acord generalitzat de que l’autor real és en Ramon Puig i Gairalt. Aquest darrer era l’arquitecte municipal i per alguna raó va deixar que el seu germà petit signés el projecte.

El juny del 1926, en Josep Albert es va dirigir a l’ajuntament per instal·lar-s’hi al Carrer Rodés i van demanar la supressió o reducció dels impostos que havien de pagar perquè significarien un gran progrés per la ciutat, perquè donarien feina a un centenar de famílies i perquè a d’altres llocs els oferien terrenys gratis. No sabem si ho van aconseguir.

Els edificis

El conjunt fabril constava d’un edifici principal dividit en dues parts. Una nau on hi havia la major part de la maquinària amb una coberta amb forma de dents de serra, el que permet una il·luminació zenital natural. L’altra part, un cos de tres plantes (soterrani i PB + 1) és cobert amb teulada i acollia les oficines i el magatzem.

Font: La Esfera, 25-2-1928, pàg. 11

La forma posterior de la finca venia determinada per la Riera dels Frares. El recinte arribava al Camí de Sant Joan, l’actual Carrer Josep Tarradellas.

Les parets són de maó vist, amb una important sobrietat decorativa. Seguint la línia que havia començat a Cosme Toda, es tracta d’una obra que ha abandonat totalment les propostes del Modernisme i s’adiu més al Noucentisme dominant.

La nau de la maquinària va representar una gran novetat arquitectònica per la seva estructura, feta amb els nous materials que de mica en mica s’anaven imposant: ferro i ciment. 

D’aquesta manera s’aconsegueix un espai molt diàfan, només interromput per una filera de vuit pilars. És una de les obres pioneres a la ciutat de l’arquitectura contemporània.

A l’interior de les oficines i l’habitatge del director, sí que trobem més concessions a la decoració, com correspon als espais pensats pel gaudi.

A un plànol de 1929 veiem com s’han fet petits afegits a la porteria i darrere dels edificis alineats amb el Carrer Rodés hi havia un pati, i al darrere del pati, els tallers de fusta i de peces de ferro.

Plànol de 1929

A les dependències marcades al plànol anterior com magatzem ara hi constava com secció d’aprests, la darrera etapa de la producció tèxtil.

L’activitat industrial

Hem de situar el començament de l’activitat de la fàbrica en 1928. A la Matrícula industrial de 1928, feta el novembre de 1927, Albert Germans no hi és.  En la de 1929, feta el desembre del 1928 ja hi consta. Segons Matilde Marcé, fou inaugurada el març de 1928.

Declararen inicialment 4 telers per a seda i 1500 fusos també per a seda. Tanmateix, una rectificació al document substitueix els 1500 per 5000 i afegeix... 1930 para junio?. Declararen també un cubilote pera fundir hierro, propi dels tallers de les fàbriques.

A la matrícula de l’any següent, signada el desembre de 1929, els ítems declarats són els 4 telers per a seda però també 8 telers per a cotó. També consten 5000 fusos per a seda i 3000 fusos per a llana i mescles. És a dir, la producció va començar durant 1928 però no arribà fins a la plenitud en 1929. 

El gener d’aquest any es va demanar la legalització, el que vol dir que ja hi eren més o menys instal·lats, de 28 electromotors. Això ens recorda que a aquestes alçades, l’energia de la indústria era l’electricitat.

Però, què s’hi produïa a Albert Germans? A la petició de 1926 es deia que es volia fer una fàbrica de teixits elàstics. En les capçaleres de la documentació de la fàbrica es deia que era una fàbrica de “tejidos elásticos, cintas, trenzas y cordones”.

Segons en Joan Camós, l’any 1930 Albert Germans era una de les empreses mitjanes de la ciutat, lluny dels Trinxet, Trias, Tecla Sala, Caralt, Vilumara, Rifà, etc. Només tenia 80 treballadors/es. Com veiem a les fotos i com era normal al tèxtil, la majoria era mà d'obra femenina.

L’abril de 1935 es va demanar el permís per construir un magatzem a l’extrem sud de la fàbrica, el que ens indica que malgrat la crisi generalitzada a aquesta indústria les coses li anaven bé.

Amb el trasllat de la fàbrica d’Aranjuez també van venir famílies de treballador/es i l’empresa va promoure un bloc de pisos al mateix Carrer Rodés.

Durant la Guerra Civil, (juliol 1936-gener 1939) l’empresa fou col·lectivitzada, com la resta de grans fàbriques. El cas és molt ben conegut per l’estudi d’en Carles Santacana que ens mostra una col·lectivització imposada per les circumstàncies, sense gaire entusiasme revolucionari.

Després, els germans Albert i Rulduà van recuperar la propietat i van continuar l’activitat, amb les dificultats pròpies d’una època d’escassetat de gairebé totes les entrades, incloent l’energia.

Els nous temps del “desarrollismo” es van notar amb sengles renovacions de la maquinària, l’any 1960 i 1967. Aquest últim any, declararen que hi treballaven 10 persones a les oficines i 102 a les màquines.

Però la prosperitat va atraure als lladres, i el 23 de desembre de 1967 fou assaltat un empleat d’un banc a la porta de la fàbrica, al que van treure una cartera amb 446 mil pessetes per a Albert Germans. Aquell any, les treballadores van cobrar la paga de Nadal amb retard.

Sabem que ha estat en actiu fins fa foc temps, amb la raó social Albert Hermanos, però també amb d’altres, com ROMARETA. L'activitat industrial va acabar vers 2007.

Activitat urbanística

L’any 1948, els Albert van afegir una casa i uns tallers a un solar annex que havien comprat prèviament que donava a la cruïlla de Riera dels Frares amb Esquadres.

El conjunt industrial va arribar a ser de 4.865 m2. Tanmateix, els propietaris va començar a veure que si parcel·laven els terrenys i eren convenientment requalificats per edificar pisos, podien obtenir grans beneficis.

Primer ho van fer amb les finques del Carrer Rodés 62 i 64 i Avinguda Josep Tarradellas 131, a uns terrenys que els tenien des del començament però que mai van ocupar per a la fàbrica. Desconeixem la data de la construcció d’aquests edificis de PB + 9, però per les seves característiques deuen ser de la dècada de 1970.

Més tard, l’any 1995 els van aprovar la parcel·lació del solar abans esmentat, on després es va construir l’edifici del Carrer de les Esquadres, 14.

El darrer episodi de la seva història va ser el de la seva okupació entre 2022 i 2024. Al llarg d'aquests gairebé dos anys va ser el CSO Nabat.

Patrimoni

Semblaria innecessari haver de recordar la gran importància patrimonial del conjunt fabril d’Albert Germans. A hores d’ara, només tenen la consideració de BCIL els edificis que tenen façana al Carrer Rodés, però no el pati ni els coberts que toquen a Riera dels Frares, construïts entre 1926 i 1929. Un pati on foren plantades espècies exòtiques d’arbres.

Plànol d'Albert Germans de la Fitxa del PEPPA de 2001. Encara es veu com el recinte arribava al Carrer Esquadres, però ja la parcel·la és qualificada com 13b, edificable.

No sabem què va passar amb el patrimoni moble que contenia la fàbrica. Va passar dels propietaris a l’Ajuntament?, va patir alguna pèrdua mentre era sota la responsabilitat de l’Ajuntament? Alguns testimonis orals m’informen de robatoris en aquella època.

El que vaig poder veure mentre fou un espai okupat, el CSO Nabat, és una petita part del que hi havia, però encara tenia elements de gran valor històric i estètic: els edificis mateixos com a obres arquitectòniques, les restes de l’activitat industrial, les decoracions interiors...

El que és indiscutible és que té un valor extraordinari en una ciutat com l’Hospitalet: és un espai que pot ser utilitzat per la població, de forma pública i comunitària. D’espai no anem sobrats a l’Hospitalet. 

Les naus poden ser locals d’assaig per a col·lectius que necessiten locals coberts de grans dimensions, el soterrani pot servir per assajos musicals, els coberts foren utilitzats de tallers i gimnasos, el jardí va acollir un hortet... Les possibilitats són enormes.

El que no pot ser és que un element patrimonial tan important com aquest, a una ciutat amb la manca d’equipaments com la nostra, sigui cedit amb una concessió demanial a una empresa o un organisme (es negocia amb RENFE). Albert Germans ha de ser per a la població i gestionat per la població de l’Hospitalet.

PERE ANTONI PRATS, UN ALCALDE "DE ARMAS TOMAR"

 L'episodi que tractem va passar durant la revolta de novembre-desembre de 1842.

Durant els anys 1835-1845, a Barcelona i rodalies es van produir un seguit de revoltes anomenades "bullangues".

Tot va començar a Barcelona el 13 de novembre i l'endemà ja n'hi havia una junta revolucionària a la capital.

La repressió a mans de l'exèrcit va començar el dia 15, i la batalla campal entre poble i militars s'escampà per tota la ciutat.

Els primers dies de desembre, el cap del govern, el general Espartero, va ordenar el bombardeig de Barcelona.

En aquest context, el 18 de novembre es va produir a l'Hospitalet un enfrontament entre un contingent militar i un grup de veïns del poble, aleshores d'uns 2.500 habitants.

No sabem ben bé què va passar, si eren tropes de pas cap a Barcelona, si eren acantonades al poble, si va ser amb violència... 

El que sabem és que al capdavant dels hospitalencs revoltats hi era l'alcalde, en Pere Antoni Prats.

En Prats era el líder local dels progressistes més radicals, cap de la Milícia Nacional de l'Hospitalet i ja havia estat a la presó l'any 1840.

En va guanyar àmpliament les eleccions municipals de finals de 1841 amb 287 vots, contra 7 de l'altra candidatura; per tant, el gener de 1842 fou nomenat alcalde.

Pel que sabem de les acusacions que li van fer més tard, quan va esclatar la bullanga es va adreçar a la Junta Revolucionària de Barcelona demanant armes.

Sembla que no van aconseguir les armes, perquè el 18 de novembre va encapçalar un grup de veïns revoltats a l'Hospitalet, que va prendre les armes i municions del regiment d'infanteria Guadalajara núm 20.

Per això l'acudit fàcil de que era un alcalde "de armas tomar".

Com ja he comentat, no sabem els detalls de l'enfrontament, però al capità del regiment li van fer un consell de guerra i a Prats el van destituir com alcalde.

La repressió contra Prats es va concretar l'any següent, 1844, amb un desterrament fora de l'Hospitalet durant uns mesos.

Com veiem, l'Hospitalet participava plenament en les "mogudes" polítiques de la primera meitat del segle XIX, amb accions ben contundents, i amb el protagonisme de l'alcalde.

Tornem a trobar a Pere Antoni Prats en un altre conflicte polític, l'1 de novembre de 1847, en el marc de les eleccions municipals.

En Prats, amb d'altres veïns, alguns dels quals no eren electors, van irrompre al col·legi electoral, van insultar a l'alcalde i els que constituïen la taula. 

 

 

 

 

 

 

LA NETEJA I LA RECOLLIDA D'ESCOMBRARIES A L'HOSPITALET

A l'Hospitalet tenim un problema amb la neteja de l'espai públic.

Actualment, Fomento de Construcciones y Contratas (FCC) s’encarrega de la neteja viària i del clavegueram i de la recollida i gestió dels residus a la nostra ciutat. Va guanyar l’anterior concurs públic per 10 anys, que finalitzava el desembre de 2019.

Les grans ciutats han renunciat a tenir un servei municipal i externalitzen aquest servei. Un grapat de grans empreses ha guanyat la pràctica totalitat de les licitacions. La teoria del capitalisme diu que competeixen entre elles i que d’això en sortim beneficiada la ciutadania.

Camió de recollida de les escombraries. És de l'any 2011 i té l'etiqueta B. Encara podria circular fins el 2027, però això no treu que sigui molt contaminant.

La realitat és que la competència entre les empreses sí que és una utopia. Com passa en tots els sectors, les empreses que dominen les adjudicacions de les recollides de residus pacten entre elles i es reparteixen les porcions del pastís. En són un càrtel.

El gener del 2015, l’organisme que vetlla per la lliure competència (la CNMC) va multar les grans empreses del sector per aquestes practiques. Evidentment, la multa era un part ridícula dels beneficis obtinguts al llarg de les dècades de concessions a desenes de ciutats. A més, les empreses van recórrer i van recuperar els diners.

L’empresa amb la segona multa més alta va ser FCC. La seva relació amb les contractacions publiques va molt més enllà dels residus, evidentment, i n’era una de les empreses que apareixia en els sumaris del 3% de comissions a Convergència. Sovint parlem de la corrupció política, però sempre ens oblidem de la corrupció empresarial.

L’any 2016, es produí la denúncia dels ajuntaments de Badalona i Barcelona a FCC per no complir amb els seus compromisos en la neteja de les seves ciutats. Es va portar a la Fiscalia un possible frau de milions d’euros. Més tard, FCC va denunciar l'ambientòleg que va fer l'auditoria; una maniobra clarament intimidatòria.

L’any anterior havien guanyat les eleccions les forces d’esquerres (Ada Colau i Dolors Sabater hi eren les alcaldesses) i van començar a comprovar si l’empresa que tenia la concessió feia el servei que havia de fer. Fins i tot s’obrí el debat de la remunicipalització dels serveis privatitzats.

És normal veure els contenidors plens i els residus desbordant. La població és cívica, però no hi són els mitjans perquè la ciutat sigui neta. Això no ho revisa ningú?

Què va fer l’Ajuntament de l’Hospitalet?  Per no quedar malament, l’octubre de 2016 va anunciar que també havia revisat la feina de FCC i va posar-li una multa d’11 mil €. Aquesta quantitat era l’1,1% del milió que els havien de pagar aquell mes. Es veu que a l’Hospitalet sí que FCC feia la feina força ben feta, a diferència del que passava a Badalona i Barcelona.

L’any següent, davant el debat públic de la remunicipalització, l’Ajuntament de l’Hospitalet va demanar un estudi a un catedràtic de la Universitat de Barcelona, que va concloure que la remunicipalització del servei de neteja significaria un sobrecost de 100 mil € anuals. El 2016, el cost total havia estat de 28,9 milions; per tant, el sobrecost era un 0,35%. Tampoc és tant si el servei és millor.

Doncs, l’any 2018, quan tocava endegar el procés per a tornar a fer el concurs per al contracte de les escombraries, el Govern local va prendre una decisió unilateral: va decidir no fer-ho i va allargar el contracte amb FCC. Aquesta prolongació es va fer, segons el tinent d’alcalde Fran Belver, d’acord amb l’empresa, que garantia el bon estat del material. La raó principal era, segons se’ns va dir en una reunió informativa, que d’aquesta manera estalviava a la ciutat 3 milions d’€.

Això vol dir que ens cobren 3 milions de més cada any? Les altres empreses que s'haguessin presentat al concurs, què van dir? O ja estaven d'acord perquè formen part del càrtel. 

La prolongació unilateral del contracte amb FCC es va repetir els anys 2019, 2020, 2021 i 2022. Això no sé si ha estalviat molts diners a la ciutat, caldria comprovar-ho. El cost del servei, com és normal, ha pujat i s’ha hagut de pagar fora del canal del contracte. El que hem tingut i tenim, mentrestant, és una flota de camions que no complirien la normativa de baixes emissions de gasos contaminants o que protagonitzen incidents com l’incendi d’un d’ells a Pubilla Cases el passat setembre de 2023.

L'incendi del camió va provocar que 19 persones haguessin de ser ateses pels serveis mèdics, va cremar 8 vehicles i va afectar 4 finques. Font: lhdigital

L’any 2023 va començar un nou procés de licitació del servei de recollida de residus, neteja dels carrers i del clavegueram. El preu pels dos primers anys (2025 i 2026) és de 43,5 milions d’€. Això és un cost d’uns 161 € per habitant i per any. El contracte tindrà una revisió de preus en funció dels indicadors oficials a partir del 3r any.

El que sembla indiscutible és que el servei és dels pitjors valorats en els baròmetres d’opinió any rere any. Segons el baròmetre d'opinió, és el segon problema de la ciutat. És a dir, tenim la percepció de que la ciutat està bruta, que no es neteja prou. Bé, és evident que és més que una sensació, és una realitat.

Al Prat, la contractació de residus i neteja també és amb FCC. El cost anual és de 10,5 milions d’€, el que significa una despesa per habitant i any també d’uns 161 €. La diferència és que a la població veïna la neteja és el servei més ben valorat, amb una puntuació de 7,2. Ens diuen que la clau és la revisió del servei per part de funcionaris municipals i la sanció a l’empresa en forma de no pagament del servei si no s’ha fet.

Però aquest no és l’únic aspecte que va malament en la recollida de residus i la neteja de la ciutat. L’any 2023, l’Hospitalet va ser la segona pitjor ciutat de l’Àrea Metropolitana de Barcelona pel que fa a recollida selectiva de residus, només un 28,5%!

Els contenidors plens i les escombraries pel terra. Abril de 2024.

La recollida selectiva de residus no és la solució a tots els problemes mediambientals que patim, però és un pas important i necessari per fer possible el reciclatge o el tractament específic que requereixen alguns residus especialment perillosos. Hem millorat una mica respecte 2022 (28,1%), però veiem com d’altres municipis han millorat molt més, el que ens ha deixat a la cua.

Això de l'economia circular i convertir els residus en recursos ja es feia tradicionalment a l'Hospitalet: els i les escombriaires, sobretot a Santa Eulàlia i Can Pi, i també a Collblanc-la Torrassa.

En resum, tenim una ciutat bruta, que no recicla i amb una contractació del servei de recollida de residus amb algunes ombres. És urgent posar els mitjans per canviar aquesta situació.

Un apunt final. Aquesta pròrroga de la contractació de les escombraries no és un cas únic. La de les obres a les infraestructures urbanes, claveguerons i guals es va fer per tres anys en 2017 amb l'empresa ACSA, Obras e Infraestructuras SAU. A partir del 2020 també és en "estat de pròrroga". O l'ambulància de la guàrdia urbana...

 

EL DIA QUE JOAN CRAWFORD POTSER VA VENIR A L’HOSPITALET

Joan Crawford (nom artístic) no necessita presentació per a les persones que tenim una certa edat. Per la gent més jove, fou una actriu nord-americana, una de les gran estrelles de Hollywood entre les dècades de 1930 i 1950. Si la busqueu en una enciclopèdia dirà que és “un mite del cinema”.

Doncs, aquesta estrella del firmament cinematogràfic potser va visitar l’Hospitalet. Bé, és possible que visités la fàbrica de la Pepsi-Cola que hi havia a l’Hospitalet, a tocar de la Granvia. Sí, vers 1955, s’hi va construir una factoria de “Bebidas Americanas, S.A.”, empresa que feia i embotellava Pepsi-Cola.

 

Què tenia a veure Joan Crawford amb la Pepsi-Cola? S’havia casat amb el president de la companyia, un tal Alfred Steele, i quan aquest senyor va morir, l’any 1959 la seva vídua va heretar accions i va ocupar càrrecs directius en l’empresa, el que no era gens habitual en l’època. 

Joan Crawford, amb una Pepsi a les mans. Font: Destino, 9-6-1962

Tots els testimonis coincideixen en destacar el caràcter fort i determinat de l’actriu. Segur que li va caldre per fer-se un espai en un món totalment masculí. La seva celebritat de ben segur que també ajudà a que fos acceptada.

Joan Crawford a la "Feria de muestras" de Barcelona.

Font: Destino, 9-6-1962

El 5 de juny de 1962, uns mesos abans de l’estrena de la seva darrera gran pel·lícula, Què se n’ha fet, de Baby Jane? (What Ever Happened to Baby Jane?), va visitar Barcelona, en qualitat de vice-presidenta de la Pepsi, i potser les instal·lacions de la fàbrica de l’Hospitalet.

Joan Crawford i Bette Davis a Què se n'ha fet, de Baby Jane?

En les seves declaracions va anunciar que en les properes setmanes rodaria tres pel·lícules, una d’elles amb Bette Davis. La premsa anava plena d’esments de si mantenia o no la bellesa de la seva joventut (en aquell moment tenia 58 anys), dels seus vestits i barrets i algunes preguntes de com es desenvolupava en el món dels negocis.

Si avui pogués parlar amb ella li diria: “Joan, quantes ciutats has oblidat? Menteix-me, digues-me que l’Hospitalet t’ha agradat encara que no sigui veritat.”