CANDEL, MÉS QUE MAI

Per què seguim parlant de Paco Candel? Cent anys després del seu naixement, seixanta anys després d’Els altres catalans, seguim parlant d’ell, de la seva obra, de la seva trajectòria vital, per què? Perquè és necessari per entendre la Catalunya que va viure, entre les dècades de 1920 i 2000, perquè és necessari per construir la Catalunya d’ara i del futur.

Aquest article procedeix del pròleg que vaig escriure per al llibre Candel, l'altre català, en el que es publicava l'obra de teatre escrita per Joan Soto amb aquest nom. En l'obra es dramatitzaven algunes escenes de les obres de Candel, i es va representar també en 2014, amb motiu del 50 aniversari d'Els altres catalans.

Candel, per sobre de tot, va ser un cronista. Va començar com novel·lista, en 1956, però eren novel·les que relataven esdeveniments reals que passaven o havien passat al seu entorn. És ben conegut que el veïnat del seu barri no va acollir gens bé que descrivís tant explícitament, amb noms reals, les seves misèries a Donde la ciudad cambia su nombre (1957).

Aquesta obra és quatre anys anterior a la novel·la anàloga que es considera que va canviar la trajectòria de la literatura espanyola, Tiempo de silencio, però aquesta última transcorria a Madrid. I fou publicada nou anys abans que Últimas tardes con Teresa, un altre exemple pioner del gènere, en aquest cas, sí, situada a Barcelona i els seus barris perifèrics. 

La transformació dels barris de la Marina de Barcelona des d’abans de la Guerra és magistralment descrita a Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959) de la mà d’El Grúa, un personatge que trobo que és dels millors de la literatura catalana del segle XX, una mena de Buscón contemporani.

El grapat de novel·les que va escriure al voltant de 1960 el projectaren com la veu de la immigració i dels suburbis, en uns anys en els que a l’àrea metropolitana de Barcelona (com a totes de les ciutats d’Espanya) arribaven desenes de milers de persones cada any. Tot això, en el context de la dictadura franquista, un règim gens favorable a la cultura catalana i a Catalunya en general.

D’aquí va venir l’encàrrec d’Els altres catalans, on es consagrà com cronista d’unes situacions que estaven passant, sovint molt a prop, però que eren desconegudes per part de moltes persones. Candel va donar veu a la població immigrant de les barraques, de les habitacions a pisos compartits, de les cases d’autoconstrucció, dels barris que eren uns fangars.

Ho va fer prenent partit, posant-se del costat de qui havia hagut de marxar del seu poble i vivia en condicions precàries i indignes, denunciant les injustícies socials. És a dir, amb consciència de classe. Recordem que hi havia una terrible censura que va prohibir fragments de les seves obres, tot i la autocensura prèvia que, com la resta d’escriptors i escriptores, s’havia d’imposar a si mateix. Per tant, les denúncies i crítiques havien de ser ja inicialment difuses i indirectes.

I també ho va fer per evitar el trencament de la societat catalana en dues comunitats lingüístiques, com sabia que havia estat a punt de passar durant l’episodi immigratori anterior, en les dècades de 1920 i 1930. Va eixamplar el concepte de catalanitat, començant pel títol de l’obra, que ha esdevingut una categoria històrica i social. Aprofito per recordar el que en Genís Cinca va destacar: quins títols més extraordinaris posava el Candel!

A partir d’aquí, ja va ser més periodista que novel·lista, però també quan practicava aquest ofici s’apropava a la literatura, de la mateixa manera que quan feia de literat s’apropava al periodisme. I també va ser polític, al voltant del PSUC, com una forma més de practicar el seu compromís. Quan era novel·lista deien que escrivia com es parlava, quan era periodista escrivia fent literatura.

D’aquesta trajectòria va deixar petjada a tota Catalunya, i un dels llocs on va ser més present i on és més recordat és l’Hospitalet, on hi va arribar a ser regidor.

L’octubre de 2014, amb el Centre d’Estudis de l’Hospitalet i la Fundació Paco Candel, amb el suport de la biblioteca que porta el seu nom, vam fer la “Trobada d’estudis Els Paisatges de Paco Candel”.

Quines conclusions vam extreure d’aquelles activitats? Que Candel era vigent, que el que havia dit i escrit era aplicable a l’actualitat, que calia candelitzar l’anàlisi de la realitat i l’acció cultural, social i política. Una de les persones que va participar en la Trobada i que potser podia haver estat la gran veu candelitzadora dels nostres dies, en Jaume Botey, ens va deixar poc després.

Ara és la nostra responsabilitat, entre totes i tots hem de fer de petits candels i de petits boteys perquè l’extrema dreta xenòfoba guanya espai als mitjans de comunicació i les xarxes, que ja sabem de qui són, i també a les urnes. Hem de promoure el candelisme i conjugar el verb candelitzar per acabar amb el racisme, que compleix dues funcions, assegurar una mà d’obra barata i difondre una concepció del món en el que es justifiquen les desigualtats.

 

 

 

 

 

EL TRIBUNAL D'ORDRE PÚBLIC I LES CCOO

(Intervenció durant l'acte de reconeixement als i a les militants de CCOO de l'Hospitalet i Barcelona repressaliats/des pel TOP, amb motiu del 60è aniversari de la CONC, el 14 de novembre de 2024, a la seu del sindicat, a Via Laietana)

El Tribunal d’Ordre Públic (TOP) fou creat per, com diu el seu nom, mantenir l’ordre públic. Durant el franquisme, ja sabem el que volia dir això: reprimir els moviments socials, la protesta política i, en general, tot allò que no entrava en la seva estreta visió de la moral catòlica i la vida pública inspirada en una caserna.

Detinguts de l'Hospitalet desplaçats a Madrid per ser jutjats al TOP, l'any 1971. Mateo Minguillón, Narcisa Sempere, Felipe Cruz, Pura Fernández, ?, Avelino Agudo i Jaume Valls.

El franquisme, la versió espanyola del feixisme, va tenir moltes cares i va perseguir, detenir, torturar i matar centenars de milers de persones per moltes raons, persones lluitadores per les llibertats, els drets nacionals catalans/bascos/gallecs, etc.

Però, segurament, la raó principal del cop del 36 i de la imposició del règim franquista durant els llarguíssims 40 anys va ser la lluita de classes. Els militars van ser l’eina del capital, que veia perillar els seus interessos. No debades, la primera de les lleis fonamentals del franquisme va ser el Fuero del Trabajo, en 1938, encara en plena guerra civil.

El franquisme va ser per davant de tot, el règim dels terratinents, de la burgesia i dels banquers i va esmerçar tots els seus esforços, i ja sabem què volia dir això en els temps de la dictadura, en mantenir l’ordre social d’aquell capitalisme salvatge, en el que mig país vivia en la pobresa.

Per tant, la repressió dels moviments socials i del moviment obrer va ser la majoritària i va tenir diverses formes. En els primers moments, durant la Guerra, el bàndol franquista va actuar amb una ferocitat i una crueltat enormes. La tempesta de mort que va caure sobre els pobles d’Extremadura després de la modèlica ocupació de terres de març del 36 només s’explica des de l’odi al camperol pobre i les seves lluites per part dels amos.

Amb el pas dels anys, el règim va haver de fer diverses operacions de maquillatge i disfressa per a mantenir l’essència feixista sense semblar-ho, especialment quan havia de ser acceptat en algunes taules del món occidental, de la mà de l’oncle Sam.

El TOP va formar part d’aquesta maniobra de canviar la imatge però de mantenir les essències del règim, en aquest cas de la repressió dels moviments polítics i socials favorables a la democràcia i la classe treballadora. En fou creat el desembre del 1962 per a substituir d’altres institucions, com el Tribunal Especial de repressió de la Maçoneria i el Comunisme i per portar a la jurisdicció civil el que sovint es jutjava encara en tribunals militars. 

Una imatge del TOP. Font: Del TOP al Supremo

Val a dir, però, que els consells de guerra contra civils no van desaparèixer del tot; recordem el Procés de Burgos (1970), el cas de Salvador Puig Antich o els dels darrers executats dels franquisme en 1975. 

L’existència del TOP (desembre 1963-gener 1977) volia mostrar que aquesta repressió pròpia d’estats de guerra o de jurisdiccions d’excepció, era minoritària o en vies de desaparició. En el seu preàmbul, es deia que el nou tribunal era per perseguir a les persones que fessin accions amb l’objectiu de “subvertir los principios básicos del Estado, perturbar el orden público o sembrar la zozobra en la conciencia nacional”[i]. Sobre la seva qualitat jurídica, o millor dit l’absència de qualitat jurídica, segur que els testimonis d’avui ens informaran molt millor.

La primera sentència, el gener de 1963, va ser contra un paleta que després de beure una mica més del compte va veure al dictador per la televisió i va cridar “¡me cago en Franco!”[ii]. Li va caure un any per injuries contra el Cap de l’Estat. Segur que els crits de Timoteo, que així es deia el nostre protagonista, van generar molta zozobra en la conciencia nacional.

Cartell de l'acte del 14 de novembre.

Moltes de les accions del TOP i de la repressió franquista en general tenen aquest punt ridícul que ens farien riure si no fos perquè el judici al TOP és una baula en una cadena que començava per la detenció, les tortures en les comissaries a mans de la Brigada Político-Social, les multes, els acomiadaments i els anys a presó. Els informes d’aquesta Brigada, obtinguts amb tortures que mai van ser investigades pel tribunal, n’eren prou per bastir l’acusació, que sovint acabava en condemna.

Com hem comentat, la repressió del franquisme, donat el seu caràcter de reacció de la classe alta davant les reformes socials o el perill revolucionari, va ser especialment dura contra la classe obrera i el moviment obrer. Es confirma aquesta afirmació quan veiem que més del 70% dels procediments van ser contra persones de classe treballadora per motius més o menys relacionats amb l’obrerisme.

Dins d’aquest moviment obrer, il·legal i perseguit, les noves CCOO van anar guanyant protagonisme. La major part dels jutjats pel TOP a Catalunya i a l’Hospitalet eren del binomi CCOO/PSUC o d’alguna de les escissions del sindicat i del partit.

La repressió es va desfermar contra CCOO pels bons resultats per a les candidatures organitzades des de les CCOO a les eleccions sindicals de 1966, l’increment de la conflictivitat obrera que es produí al voltant de les discussions dels convenis per 1967 i la participació de CCOO en les mobilitzacions contra el referèndum que la dictadura convocà del desembre sobre la nova Llei Orgànica de l'Estat. 

Una primera caiguda d'una part de la direcció de Comissions, amb l'Ángel Rozas i Toni Farrés, es va produir el 26 de desembre de 1966 a Sabadell. El 16 de març de 1967, el Tribunal Suprem declarà il·legals les CCOO, considerant-les una “organització filial del Partit Comunista”. El 21 d’abril fou decretat l’Estat d’Excepció a la província de Biscaia i s’endurí la repressió a tot arreu contra el moviment obrer arran de la campanya de solidaritat amb l’empresa basca “Laminados de Bandas”.

Les detencions durant la celebració del 1er de maig de 1967 a Torre Baró o la caiguda d’abril de 1968 dels i de les militants que preparaven la clandestina manifestació del 1er de maig a l’església de Santa Eulàlia de Provençana en són dos exemples d’aquesta repressió que va acabar al TOP. Destaco aquests fets perquè va ser arran d’aquestes detencions que la jove advocada Manola (es veu que li deien així) Carmena, que es trobava a l’Hospitalet per raons político-familiars, va ser l’advocada d’alguna de les persones detingudes, com la Pura Fernández.

 També vull destacar que les reunions es feien a esglésies. En primer lloc, perquè no hi havia gaires més espais públics on fer-les. Els locals del sindicat vertical no eren a disposició dels activistes del moviment obrer i l’oferta no era molt gran aleshores. Però el que és més important és que una part del clergat es va posar del costat del moviment obrer i de l’antifranquisme. M’agrada recordar que aquests dos col·lectius 30 anys abans s’estaven matant.

Tan importants eren les esglésies per al moviment obrer, que quan uns capellans molt progres molt progres, van decidir viure a un pis de Can Serra i no tenir un edifici per a la parròquia, els militants antifranquistes, amb els de CCOO al capdavant, els van dir que no podien prescindir-ne. Llavors es va donar la situació de que comunistes, socialistes, sindicalistes en general van construir un edifici, la Casa de Reconciliació, que també va servir per a església.

Durant els anys de la seva vigència, quinze i pico, el TOP inicià 22.660 procediments, que afectaren a més de 50.600 persones, de les quals més de 6.700 van ser condemnades a més d’11.700 anys de presó. El 60% dels procediments es van concentrar entre 1973-1977, quan l’antifranquisme era més actiu.

Una altra dada significativa és que les dones van ser gairebé l’11% de les persones processades, un 12,2% a Catalunya. Aquí es reprodueix el model social dominant en aquell moment. El treball productiu formal era majoritàriament masculí, però sense el treball reproductiu, portat a terme gairebé de forma exclusiva per les dones, no hagués estat possible. Doncs bé, sense el treball reproductiu militant de les famílies antifranquistes no hagués estat possible el treball productiu, l’activisme, de molts homes. Darrera d’aquesta majoria activista masculina hi ha sovint un suport de dones i filles i fills que no surt a les estadístiques però que també hi era. 

Més de la meitat dels processats a Catalunya, gairebé 1700 persones, eren de Barcelona, mentre que de l’Hospitalet n’hi ha una setantena. Això sempre és difícil de concretar, perquè els domicilis podien variar. La meitat eren nascuts a Catalunya i un 21% eren d’Andalusia. A l’Hospitalet, l’origen immigrant era majoritari.

Perquè recordem que entre 1961 i 1975, gairebé els anys de vigència del TOP, el saldo migratori de Catalunya va ser de 950 mil persones. Barcelona, ja força plena, va créixer un 12%. Si més no, pel que fa a la població empadronada, que no sabem si bona part de les que vivien en barraques eren comptades. L’Hospitalet va passar de 123 a 282 mil habitants, un creixement del 130%, és a dir, un creixement relatiu deu vegades superior al de Barcelona.

Quan Candel va passejar-se per Catalunya per escriure el seu Els altres catalans, al llarg de l’any 1963, va fer-ho per Barcelona, especialment els seus barris de la Marina, i també per l’Hospitalet. Ell havia conegut a Pura i Felipe abans que Manuela Carmena, des de la seva parròquia, per acompanyar-los en la creació de la Cooperativa d’habitatges de la Bomba, que anys més tard va concretar-se en un parell de blocs a Bellvitge. Aquest va ser el pegament que va cohesionar la societat catalana en uns anys en els que es podia haver trencat, i la mirada candeliana es va estendre amb la tasca de CCOO, les associacions de veïns i l’antifranquisme en general, malgrat el TOP i tots els tops que hi havia en aquells anys.

Vull acabar aquest breu repàs històric donant les gràcies a totes les persones que vau lluitar contra el franquisme, a favor de millorar les condicions laborals a les fàbriques, els camps o les obres, a favor de la millora dels barris i dels serveis públics, per la llibertat i la democràcia, pels drets nacionals de Catalunya, malgrat que això comportava automàticament la repressió, que en aquella època volia dir detencions, acomiadaments, multes, confiscacions, exili, tortura i presó.

Vull donar les gràcies a les que sou aquí, a les que van ser repressaliades pel TOP i no han pogut ser aquí, a les que van lluitar abans del TOP o a les que no les van enxampar mai, perquè aquell dia l’autobús es va endarrerir (anècdota real), perquè les mesures de seguretat van funcionar, perquè es van olorar que aquell que hi havia a la cantonada era de la Brigada Político-Social...

Un servidor, fent la xerrada.

Us vull dir ben fort, mercès!, perquè la nostra vida ha estat molt millor, o fins i tot ha pogut ser, gràcies a la vostra lluita, al vostre sacrifici. Aquest acte d’avui té aquest objectiu principal.

---

[i]

[ii] https://www.65ymas.com/sociedad/primera-sentencia-top-ano-carcel-hombre-borracho-dijo-me-cago-en-franco_32029_102.html

EN DEFENSA DE LA BIBLIOTECA DE SANTA EULÀLIA

Algunes raons per no tancar la Biblioteca de Santa Eulàlia

El març del 2021 s’ha comunicat que la biblioteca de Santa Eulàlia, al Carrer Pareto, creada el 1970, no es reobrirà. 

S’havia tancat, com totes, a partir de l’esclat de la pandèmia de COVID, un any abans, i s'ha anunciat la seva eliminació.

Fotografia de l'any 1989 de l'edifici de la Biblioteca Santa Eulàlia. Per cert, és un edifici de gran valor patrimonial. Fou l'encàrrec de l'any 1925, de l'aleshores regidor Josep Coca a l'arquitecte Lluís G. Colomer, que l'any següent va treballar per la Cosme Toda.

L’argument és que ja n’hi ha una biblioteca al districte, que això respon a la planificació... També, que el cost del lloguer de l'edifici és alt. Tot això és força discutible; veiem perquè són arguments que no són certs del tot:

1) La Biblioteca Plaça Europa es troba al Districte III perquè l'any 2013 es va modificar la frontera amb el Districte VI. Amb els límits tradicionals, aquest equipament es trobaria al Districte VI. Per tant, la seva localització és més propera al Gornal i Granvia Sud que a la major part del barri de Santa Eulàlia. 

És com si ens diguessin que no cal renovar el Poliesportiu de Santa Eulàlia després d’incorporar al Districte III tot l’espai per sobre del Carrer de l’Aprestadora, on és el Poliesportiu Gornal.

Plànol del Districte III als Anuaris de 2011 i 2014. La Biblioteca Plaça Europa ha canviat de districte sense moure's de lloc.

2) Aquesta realitat ja va fer que es mantingués la Biblioteca de Santa Eulàlia durant 10 anys. Quan es va inaugurar la Biblioteca Plaça Europa, l'any 2010, la Biblioteca Santa Eulàlia era la principal del Districte III. 

El que ha canviat des d’aleshores és el mapa dels districtes, no les necessitats de les persones que hi vivim. La seva activitat era de les més altes de la ciutat. L’any 2019 va tenir 63.259 visites, i comptava amb 11.415 carnets d’usuaris.

3) La inauguració de la Biblioteca Plaça Europa (2010), va provocar el tancament d’una tercera biblioteca al districte, la que hi havia a l’Escola Frederic Mistral i que era oberta al públic. Per tant, el nou equipament va generar la pèrdua d’un altre, però un altre equipament de Granvia Sud, no de Santa Eulàlia. És a dir, la Biblioteca Plaça Europa venia a substituir la Biblioteca de Granvia Sud, no la de Santa Eulàlia.

4) La inclusió forçada de la Biblioteca Plaça Europa al Districte III provoca que aquest equipament sigui en un extrem del barri. Per a la majoria de la població del barri és molt llunyana, especialment per als més grans i els més petits. 

Cada vegada es parla més de la ciutat dels 15 minuts, de que tots els equipaments han de ser a aquesta distància temporal. Eliminar un equipament tan important com una biblioteca en un lloc tan cèntric, és inexplicable.

5) La Biblioteca Santa Eulàlia es troba a pocs minuts de dos escoles d’infantil i primària (Milagros Consarnau i Azorín), dos instituts (Santa Eulàlia i Bisbe Berenguer) i un centre d'infantil, primària i secundària obligatòria (Casal dels Àngels). Som conscients de la importància de les biblioteques i els seus ordinadors en l’activitat escolar, especialment en aquests temps de confinaments i ensenyament telemàtic?

6) Pel que fa al cost, només recordar que l'Ajuntament s'acaba de gastar 5 milions d'euros en dues naus pel Districte Cultural. No crec que s'hagi de plantejar una disjuntiva, i el Districte Cultural és totalment compatible amb l'existència de biblioteques als barris. Només dic que de diners, n'hi han. També n'hi han per la cultura del Districte III?

En resum, és absolutament negatiu destruir una biblioteca, és injustificable destruir la Biblioteca Santa Eulàlia. El barri (gairebé 45 mil habitants) necessita una biblioteca accessible, com la que tenia.

El 13 de març de 2021 va haver una concentració a les portes de la biblioteca amb la consigna "Necessitem la Biblioteca".

Per aquesta raó, l'Associació de Veïns i Veïnes Som Santa Eulàlia ha endegat una campanya perquè tinguem una biblioteca amb unes característiques semblants (o millors) a la que teníem.

VAQUILLAS I TORETES

El mes de maig de 2009 es va inaugurar una exposició al CCCB, Quinquis de los 80. Semblava que aquest episodi de la història de la perifèria barcelonina es treia de l’oblit i es normalitzaria aquesta part de la nostra memòria. Però no ha estat així.

Malauradament, en converses en persona o en xarxes socials d’internet veig amb sorpresa com es repeteix : "ara sí que hi ha delinqüència, abans sí que podíem anar segurs pels carrers, no hi havia atracaments, etc."

I tard o d’hora apareix el comentari que associa la gran delinqüència actual amb els estrangers « perquè nosaltres havíem immigrat però sí que ens adaptàvem i ells no ho fan; i digue'm racista però l’altre dia vaig veure com un sudamericà o moro va fer no sé què ».

No pretenc fer ara una cambra dels horrors amb els anys 70’s i 80’s, perquè van tenir de tot, i en els barris de l’Hospitalet n’hi havien més coses bones que dolentes, perquè malgrat tot, la bona gent intenta viure en pau.

Però intentaré fer algunes pinzellades d’aquella època per demostrar que abans n’hi havia més delinqüència que ara, que la delinqüència és fruit de la pobresa i el desarrelament, no de l’origen de les persones.

Primer de tot, dir que tot això ja havia passat amb la immigració del període 1915-1930, fenomen que vaig tractar a l’article « Quan els racistes insultaven els nostres avis ».

1- En la revista En equipo, de l’Associació de Veïns de Santa Eulàlia, de maig del 1975, el tema central de la publicació era el binomi atur obrer/delinqüència juvenil. Si voleu llegir l’article sencer, ho podeu fer aquí. Un breu fragment:

Tal vez habría que empezar por un pequeño pueblo de Andalucía, Castilla o Murcia, por unas familias que pagan todas las consecuencias de una calamitosa política económica en el campo, todas las  consecuencias de un "desarrollo" sin orden ni concierto dirigido a las ganancias inmediatas por unos pocos. Veríamos que estas familias han de abandonar su pueblo, marchar porque en el campo lo que sobra es hambre y no trabajo como diría algún "Plan de Desarrollo", lo que sobra son grandes latifundios infructíferos, desaprovechados, sin una justa y rentable distribución, sin una verdadera industrialización.

El emigrar supone ir a una gran ciudad a acogerse a lo primero que se encuentre. Esto supone ir a parar a un suburbio o a una localidad a las afueras, habitar en una especie de cementerio viviente, entre fábricas, humos y suciedad. Se produce ya una cierta marginación formándose núcleos urbanos de gente un tanto desarraigada, que de repente se ha encontrado en otra tierra, con otra cultura otra lengua incluso.

(…) Así los niños de estas familias se encontrarán en un barrio monótono, aburrido, insano, almacenados como materia prima a la espera de continuar en la fábrica o taller el mismo oficio que heredará de su padre: explotado. Oficio gracias al cual puede mantenerse y existir la cercana ciudad tan cuidada, bonita, atendida y con gente tan educada.

Pasará el tiempo y con él crecerá un sentimiento de aversión a todos los que pueden ir a la escuela desde pequeños, a todos los que pueden pagan tantas posibilidades que él no tiene, a los que se divierten sin  arriesgarse a recibir un bofetón o pasar por la comisaría, a todos los que son respetados y pueden aprender lo que es la sociabilidad, la confianza... Por otra parte es posible que se sienta desplazado en la misma familia. Sus padres tendrán que trabajar y poco tiempo podrán estar por él, los nervios de una jornada agotadora se descargarán a la mínima travesura del niño. El afecto que necesita lo buscará en los compañeros de fatigas que estarán en una situación semejante a la suya y ante los cuales querrá demostrar sus "virtudes" realizando todo tipo de proezas.

(…) Se iniciará en el robo como forma de satisfacer las absurdas necesidades que la misma sociedad le crea (tendentes todas a extremar el ansia por el consumo privado) pero que no le da ninguna facilidad para que las satisfaga.

Ante un problema tan complicado, con unos responsables semiescondidos y unas causas bastante hondas, muchas veces damos respuestas o soluciones demasiado simples y generalmente equivocadas.

(…) Más de un vecino reivindicará más vigilancia, más policía. Cada vez que se piense así lo mejor es volver a empezar a leer el artículo y pensar en el niño, su familia, el barrio, la escuela… Dar estas soluciones es por decirlo de alguna forma, querer acabar con la enfermedad matando al enfermo.

2- Article del Diario de Barcelona del 30 de juny de 1972 que tracta de les bandes juvenils a l’Hospitalet. Escrit arran d’uns fets ocorreguts en la nova piscina de la ciutat, diu:

“El aluvión inmigratorio que hace aparecer barrios enteros de la noche a la mañana, la progresiva proletarización de la población, pueden ser motivos que generen la inadaptación del joven”

3- La irrupció de la heroïna, a partir de 1977, va empitjorar-ho tot. En paraules d’un comissari de la Brigada Criminal:

“La heroína nos pilló en bragas. Los atracos de todo tipo se multiplicaron y endurecieron. Teníamos pánico a las recortadas. Hacían un abanico de fuego tremendo. Años violentos”.

4- Per si encara queda algun dubte, tenim unes proves força contundents en allò que es va anomenar “cine quinqui”. Més de 20 pel·lícules d’un sub-gènere iniciat per Perros Callejeros, dirigida per José Antonio de la Loma, estrenada en 1977, i que tindrà continuadors de la importància de Carlos Saura, Manuel Gutiérrez-Aragón o el mateix Almodóvar de ¿Qué he hecho yo para merecer esto?. Barrio (1998) de Fernando León de Aranoa ens va mostrar que el problema no havia desaparegut.

La majoria es van fer a l’àrea metropolitana de Barcelona, i l’Hospitalet hi apareix en alguna.

 

Primers minuts de Perros Callejeros. Discurs inicial impagable, en el que mentre es diu "no es un problema de un barrio, ni de un distrito..." es veu Bellvitge de fons.

5- Les persones que treballem amb documentació i hemeroteques de l’època tenim centenars de testimonis en el mateix sentit, que ara no posarem per no cansar. Ja sé que és més popular i ben rebut dir que ets millor que un altre, però ho sento, no és cert.

L’últim argument que afegiré serà la memòria. Tendim a recordar les coses bones, i és normal i fins i tot recomanable per segons quines coses. Però si actuem amb honestedat, recordarem com van ser aquells anys 70’s i 80’s, i els problemes d’incivisme i delinqüència que existien.

La meva anècdota va ser l’atracament a punta de pistola (potser falsa, però a veure qui es posava a comprovar-ho) a l’estació de RENFE de l’Hospitalet, vers l’any 1981, de tot l’equip de bàsquet del meu curs (2n de BUP). Quan vam anar a denunciar-ho a la comissaria, em van ensenyar fotos de nois fitxats, entre els que es trobaven alguns dels meus ex-companys d’EGB, que vivien en una part del meu barri on, evidentment, no se'm passava pel cap d'entrar-hi mai.

Tots sabíem a quins futbolins es podia anar i a quins no, en quins bars es venia droga, etc.

CONCLUSIÓ: L’incivisme, la delinqüència, etc, són fruit de la pobresa. Cada episodi immigratori (tres en 100 anys) és protagonitzat per persones pobres. Els problemes existien i existeixen. Actuem contra la pobresa i el desarrelament, de tothom, no contra els pobres, entre els quals també n'hi ha de catalans. 

En un altre moment vaig demanar que davant els problemes derivats de la recepció d'immigració calia candelització i no racisme.

L’acte delictiu ha de ser perseguit per la llei, evidentment, però quan veiem a Bárcenas i a Correa a la banqueta dels acusats, per què no diem que tots els espanyols són uns lladres? Perquè no seria just. M’agradaria que sempre actuéssim amb aquesta justícia.

 

ANNEX D'OCTUBRE DEL 2022

Al grup de facebook L'Hospitalet. Imatges retrospectives d'una ciutat algú pregunta si recordem a un tal Panduro dels anys 80. Reprodueixo algunes de les respostes, que crec que il·lustren molt bé el que vaig escriure fa anys.