LES JORNADES CATALANES DE LA DONA. PARTICIPACIÓ DE LES DONES DE L’HOSPITALET

Les Jornades Catalanes de la Dona, celebrades al Paranimf de la Universitat de Barcelona entre el 27 i el 30 de maig de 1976. Ara fa 50 anys. La participació de més de 4.000 dones va superar totes les expectatives.

Moltes de les accions d’aquells anys de la Transició van tenir una gran transcendència en la història posterior del país, i aquestes Jornades no són una excepció. Les Jornades Catalanes de la Dona van posar les reivindicacions feministes en l’agenda política de la Transició, el que significava que poguessin entrar en el disseny del nou règim.

En aquesta fotografia de Pilar Aymerich podem veure a la Mercè Olivares.

En foren impulsades per militants de diverses organitzacions feministes i de partits d’esquerra en la clandestinitat, amb una entitat que feia de paraigües legal com a motor principal: l’Associació d’Amics de l’ONU. A l’Hospitalet va tenir especial importància el PSUC. El partit comunista era hegemònic en l’antifranquisme local i també es va fer palès en aquest front de lluita.

Una altra característica de la participació de l’Hospitalet és que hi van anar sobretot representants de les vocalies de dones de les associacions de veïns (en aquella època es deien amb el genèric masculí). 

Font: https://filsfem.net/arxivaff/jornades-catalanes-de-la-dona/ 

Hi van anar dones de les AV de Santa Eulàlia, Sant Josep, Can Serra, la Florida i Pubilla Casas. Després de Barcelona, l'Hospitalet fou la ciutat amb més presència a les Jornades.

Les vocalies de dones de les AV acollien a dones de diverses edats a les que certs plantejaments del feminisme potser els semblaven massa radicals. Van ser, però, el primer mecanisme gràcies al qual moltes dones van tenir accés als principis més bàsics de la lluita per la igualtat entre gèneres.

Acreditació de la Jornades Catalanes de la Dona, en concret, de la meva mare, la María López Molina. Font: CELH DOC 0201 / d. María López Molina

També hi hagué representants d'un Grup de Dones de l'Hospitalet i d'un Grup de Dones de la fàbrica INDO. Del primer grup no en sabem res. Del segon, només cal recordar que la lluita sindical a INDO per la igualtat salarial entre homes dones fou pionera. 

Entre les organitzadores era la Mª Dolors Calvet, dirigent del PSUC, que viva aleshores a l’Hospitalet, i a les fotos de la mesa trobem a la Mercè Olivares, del PSUC i de l’Associació de Veïns de Collblanc–Torrassa.

Teniu records?

LA REPRESSIÓ DEL TRIBUNAL D'ORDRE PÚBLIC A L'HOSPITALET

L'objectiu d'aquest article és aportar i recollir informació sobre les persones de l'Hospitalet jutjades pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP). Sobre el TOP ja vaig escriure un altre article. 

Grup de militants de CC.OO. i del PSUC poc abans de ser jutjats pel TOP a Madrid l'any 1971. La dona de l'esquerra amb la jaqueta blanca no sabem qui és. Al grup, a l'esquerra, en primer terme, Felipe Cruz. al seu darrere, tapat, Mateo Minguillón i al seu costat Narcisa Sempere. D'esquena en primer terme, Pura Fernández. Al seu darrere, ?. A la dreta, el més alt, Avelino Agudo. A la dreta, amb una maleta a la mà, ?. Falta Jaume Valls, probablement el que va fer la foto.

Si teniu més informació sobre aquestes persones o sobre d'altres que sapigueu que van patir la repressió del TOP, si us plau, compartiu-la.

A continuació, la llista de represaliats del TOP relacionats amb l'Hospitalet, amb l'any del seu judici. Recordem que la vigència d'aquest tribunal va ser desembre de 1962-gener de1977.

Conrado Abad Borobia 1975

Francisco Javier Alan Deliras 1971

Avelino Agudo Pozo (Tamurejo, Badajoz, 1917- 2000). Militant del PSUC i CC.OO. de la construcció, fou detingut en la caiguda de l’Església de Santa Eulàlia de Provençana en les reunions preparatòries del 1er de maig de 1968 i va resistir les tortures sense dir res. Va ser jutjat al TOP el 1971. Va participar en diverses mobilitzacions obreres, com la vaga de la construcció de l’Hospital de Bellvitge i en la creació de l’AV de Pubilla Casas.

José Algarrada Jiménez, que consta com peó de professió, fou jutjat i absolt per manifestació no pacífica a la Plaça Catalunya, amb tres homes més. La manifestació va ser el 8 de març de 1972 i el judici l'1 de novembre de 1973. Els advocats van ser Josep Solé Barberà, Jordi Casas i Enric Leira.

José Antonio Alonso Rodríguez, 1975

Francisco Amaya Ortiz, Francisco, 1974

Jaume Barluenga i Vilajuana. Militant històric del PSUC i CC.OO., detingut en la caiguda de l’Església de Santa Eulàlia de Provençana en les reunions preparatòries del 1er de maig de 1968.

Julián Cabanillas Pozo, 1969. Treballador de la SEAT, va patir una primera detenció amb tortures a la comissaria l'any 1966 en sortir d'una reunió per tractar temes laborals. Traslladat a Madrid, fou jutjat pel TOP en 1969, defensat per Josep Barberà i Albert Fina. Torturat de nou, fou acusat d’associació il·lícita i condemnat a quatre mesos de presó, que va complir a la presó Model.

Miguel Cabello Luque, 1968

Enrique Callergues Budi, 1975

Rafael Campos Ibáñez, 1975

Francisco Javier Catalán Martínez, 1974

Enrique Cervantes Barceló, 1976

Joaquín Cervera Escribano, 1969

Montserrat Cervera Rodón, 1974. Cervera, (Barcelona 1949) va viure a la Riera Blanca i a Granvia Sud. Activista del moviment feminista.Va militar a la Universitat a EML i a Universidad Roja. Militant a la LCR, es va traslladar a Madrid i va ser detinguda el novembre de 1973 mentre preparava una manifestació en protesta pel judici 1001 a dirigents de CCOO. Va ser condemnada a tres anys de presó que va complir a Alcala de Henares.

Pascual Cortés Soria, detingut per associació il·legal. 1969

Juan Cosano Romero, 1964

Juan Crespo Lajara, 1972

Pedro Cruz Calmaestra, 1975

Felipe Cruz Martínez Fernández (Cambil, Jaén, 1921-l'Hospitalet, 1981). Va venir a Barcelona l’any 1948 per fugir de la persecució política i s’hi va instal·lar al barri de barraques de la Bomba. Fou detingut els anys 1957 (arran la segona vaga de tramvies), 1961, 1967 (per la concentració de Torre Baró) i 1968 en la caiguda de l’Església de Santa Eulàlia de Provençana en les reunions preparatòries del 1er de maig. Va patir tortures i presó en diverses ocasions. Militant del PSUC i CC.OO., fundador de l'AV de Bellvitge-Norte. Va passar pel TOP en 1969 i 1971.

Cipriano Damiano González (Comares, Màlaga, 1916-Sabadell, 1986). Al seu expedient del TOP de l'any 1966 apareix com domiciliat a l'Hospitalet, però no coneixem cap vinculació d'aquest important dirigent de la CNT amb la ciutat. Fou detingut en 1965, quan era al capdavant del Comitè Nacional de la CNT i va poder fugir. Fou jutjat en rebel·lia. Va ser detingut de nou en 1970 a Madrid.

Pura Fernández García (Cambil, Jaén, 1921-1997). Va assistir a la reunió fundacional de CC.OO. de Sant Medir. Detinguda el 1er de maig de 1967 a Torre Baró i en la caiguda de l’Església de Santa Eulàlia de Provençana en les reuinons preparatòries del 1er de maig de 1968. Jutjada pel TOP en 1971. Fou defensada per Manuela Carmena. Líder polític del PSUC i veïnal a la Bomba i Bellvitge.

Maria Flores Manchón. Detinguda en la concentració de CC.OO. de Torre Baró. Jutjada en 1971.

Joan Font Perez (l'Hospitalet, 1948). Militant del Front Obrer de Catalunya i membre de la Comissió Obrera local de Barcelona representant les Comissions Obreres Juvenils. Gairebé és detingut a l’Hospitalet el 1969 en una caiguda de les COJ. Detingut a Madrid el 1974 ja com a membre de la Lliga Comunista Revolucionària. Condemnat a dos anys i un dia en 1975. Va estar a la presó de Carabanchel d’octubre a desembre, quan va sortir en llibertat condicional sota fiança.

José García Cañamero, 1969

José García Fernández, 1974

Ángel Antonio García Montoya, 1976

Gabriel García Ruiz (Dalias, Almería, 1948). Activista del Centre Social de Can Vidalet, CC.OO. i Bandera Roja, va ser detingut en 1972 i torturat a comissaria. El desembre de 1973 va tornar a ser detingut arran d'una caiguda de Bandera Roja. Fou jutjat l'any 1974, defensat per Josep Solé i Barberà i va complir 18 mesos de condemna a la Model.

Antonio Gil Mainar, 1971 i 1974

Francesc Xavier Gol Perlasia, 1975

Faustino González Peláez, 1974

Pedro González Vila, 1973

Carlos Alfonso Guitart Iniesta, 1970

Diego Lancho Moreno, 1976

Rafael Ledesma Aguilar, 1968

Francisco Luna Rubio, 1972

Miguel Marabe Callejas, 1973

Tomás Marín Martínez. Amb aquest nom tenim dues fonts (CELH i AMHDBL) que és probable que es refereixin a la mateixa persona, perquè tenen dades coincidents o semblants, però no iguals. Jutjat en 1972 o 1974.

Matías Martínez Álvarez, 1976

Carmen Martínez Angos, 1975

Antonio Matos Garrido, 1966

Antonio Mayo Gutiérrez (Villar del Rey, Badajoz, 1940). Quan arribà a l’Hospitalet, l’any 1960, ja entrà en contacte amb el PSUC i vers 1966 am les CC.OO. de SEAT. L’any següent va passar a formar part del PCE (i) i les Comissions Obreres Revolucionàries. Responsable polític del Comitè del PCE (i) a SEAT. Detingut l’any 1970, va passar per un tribunal militar i el TOP. Després d’uns mesos a la presó va fugir dos anys a França. L’any 1977 va ser un dels 160 amnistiats per la SEAT.

Mateo Minguillón Tremps, 1971. Un altre dels militants del PSUC i CC.OO. detinguts en la caiguda de l’Església de Santa Eulàlia de Provençana en les reunions preparatòries del 1er de maig de 1968. Per aquest motiu o per mobilitzacions a l'empresa, l'any 1968 fou acomiadat de la SEAT.

Gonzalo Montesinos Martínez (Siete Aguas, València, 1939). A la SEAT, vers 1967, entra en contacte amb el PCE (i) i les COR. Membre del Comitè del PCE (i) a SEAT. Detingut el maig del 1970, el seu judici al TOP va ser a finals de 1972, defensat per Montserrat Avilés, Lluís Salvadores i Josep Mª Gasch Riudor. Van aconseguir l’absolució. Posteriorment va treballar a Motor Ibèrica i es va organitzar a CC.OO.

Juan Bautista Mora Núñez, 1974

Maria del Carmen Moreno Carmona, 1973

Antonio Morera Romero, 1969

Enrique Morera Romero, 1969

Domingo Navarro Navarro, 1972. Responsable de propaganda del comitè del PCE(i) a SEAT. 

Alfons Olivares Soler, 1971 () Detingut en la caiguda de l’Església de Santa Eulàlia de Provençana en les reuinons preparatòries del 1er de maig de 1968.

Francisco Orta Márquez, 1974

Antonio Palomero Gávez, 1974

Andrés Parejo Linares, 1972

Mª del Carme (Clara) Parramon Homs

José Enrique Pérez Nadal, 1975

Juan Pizarro Martínez, 1975

Josep Maria Queralt Castella, 1971

Eugenio Requejo Amado, 1972

Rafael Requejo Amado, 1972

Josep Ribas i Vinyals (l’Hospitalet, 1942-2018). Vers el 1967 començà a militar en les CC.OO de la banca i en el PSAN. L’any 1969 fou detingut en una acció relacionada amb la Diada. El seu judici al TOP va ser l’abril del 1970 i fou defensat per Jordi Casas-Salat. Va seguir militant políticament a diverses organitzacions catalanistes d’esquerres i sindicalment sempre a CC.OO.

Manuel Ribera Jiménez, 1969

Ángel Rodríguez Ayer, 1975

Rafael Rodríguez Pérez, 1975

José Rodríguez Sánchez, 1970 i 1973

Ángel Rozas Serrano (Olula del Río, Almería, 1927-Barcelona 2010). Militant del PSUC, va patir diverses detencions per activitats polítiques i sindicals ja als anys 50’s. Mentre vivia Collblanc, va ser un dels impulsors de les CC.OO. i va participar en la reunió de Sant Medir. Fou detingut tres vegades més fins que el 1969 s’exilià a França.

Antonio Ruiz Ruiz (Palma del Río, Còrdova, 1932-Gavà, 2015). Militant del PCE al seu poble des del 1959, on realitzà diverses accions polítiques i sindicals. L’any 1970 va ser detingut i torturat per la Brigada político-social i l’any següent, s’ha d’exiliar a França. Poc després ve a l’Hospitalet, on contactà amb els militants del PSUC i CC.OO, de les que va arribar a ser dirigent del ram de la construcció.

Ricardo Salas Benavente, 1972

José Salgado Garcés, 1969

Diego Salguero Amaya, 1965

Juan Salguero Amaya, 1966

Juan Sánchez Carrillo, 1974

Narcisa Sempere Balangué. Detinguda en la caiguda de l’Església de Santa Eulàlia de Provençana en les reunions preparatòries del 1er de maig de 1968. 1971

Ramon Subirá Oribe, 1969

José Torres Megía, 1966

Antoni Manuel Tufet Esteve, 1973

Jaume Valls i Piulats (Bellvís, 1930). L’any 1964, quan arribà a l’Hospitalet, ja és militant del PSUC i comença a organitzar les CC.OO. La primera de la ciutat fou impulsada per ell i José Carrasco Herrera a la fundició Samper, a finals de 1965. Més endavant farà el mateix al ram de la construcció, en les obres de Mercabarna, l’Hospital de Bellvitge, etc. Jaume Valls fou detingut en la caiguda de l’Església de Santa Eulàlia de Provençana en les reuinons preparatòries del 1er de maig de 1968. Fou detingut dues vegades més, el 1969 i 1971.

Ramon Ventura Abelló, 1974

Enrique Vidal Ríos, 1974 i 1975

------------------------

Per acabar, voldria afegir els noms de les persones que van ser detingudes, torturades, jutjades i condemnades l'any 1962, poc abans de l'aprovació del TOP i, per tant, encara amb la jurisdicció militar.

Es tracta del grup del Front Obrer de Catalunya que hi havia a la Unió Excursionista de Collblanc. Eren molt joves i van fer algunes accions en relació a les vagues que s'estaven fent a Astúries.

Vicenç Estevez i Reus (Barcelona, 1942- ). Li van fer un consell de guerra, amb una condemna d'un any.

Josep Font Perez (l'Hospitalet, 1943- ). Condemnat a un any i un dia en un consell de guerra sumaríssim.

També, van haver diverses persones que van ser detingudes, torturades i empresonades, però no van arribar a ser jutjades pel TOP perquè el tribunal es va dissoldre abans de que es fes el judici.

 

 

LA MANCA DE LLIBERTAT DURANT LA TRANSICIÓ

 Avui voldria aportar dos documents de 1976, que il·lustren com la llibertat tenia serioses limitacions durant la Transició.

Recordem, Franco havia mort el 20 de novembre de 1975. El règim franquista es va mantenir intacte durant molts mesos i la repressió als moviments populars va continuar. 

Els canvis cap a la democràcia no es van fer realitat fins l'any 1977. Això vol dir que l'any 1976 va ser un any més de franquisme.

Els dos documents procedeixen de les associacions de veïns. Només recordar l'extraordinària importància d'aquestes entitats en aquells anys, com van frenar la cobdícia del capital immobiliari i van lluitar per la democràcia.

El primer és una petició d'una assemblea de socis/es de l'Associació de Veïns Ildefons Cerdà de Granvia Sud. Sí, per a fer una assemblea s'havia d'obtenir el permís de l'Ajuntament. 

Atenció, l'assemblea es feia a la parròquia de Sant Isidre. Algunes parròquies eren els centres cívics de l'època i de vegades còmplices en els moviments antifranquistes.

L'Ajuntament, aleshores comandat pel Vicenç Capdevila, va donar el permís.

El segon document és una petició de l'Associació de Veïns de Sant Josep per a fer una xerrada. La faria el Juan Ramos, amb el títol "Alternativas sindicales".

Juan Ramos era un destacat líder de Comissions Obreres i del PSUC, aleshores sindicat clandestí i molt perseguit. La xerrada volia mostrar les alternatives al sindicat oficial, l'únic permès. 

En aquesta ocasió era el Govern Civil de la Província, comandat per Salvador Sánchez-Terán, va prohibir la xerrada, ja a finals d'any, quan se suposava que estaven canviant les coses. 

Com veiem, l'any 1976 va ser un més de franquisme, de manca de llibertats, d'associació, reunió, expressió...

 

 

EL 50 ANIVERSARI DE LA CASA DE RECONCILIACIÓ

El 24 de juny de 1975 es va fer l’acte d’inauguració de la primera fase de les obres de la Casa de Reconciliació [i]. El juny de 2025, per tant, en farà 50 anys; però, què és la Casa de Reconciliació? Com es va crear? Per què es diu així?

Tot començà quan, en 1970, es va assignar la parròquia de Can Serra, un barri poblat des del 1966, a uns capellans escolapis progressistes. N’eren d’aquells que a més de fer de capellans treballaven i vivien de la seva feina, dels que seguien els principis del Concili Vaticà II. Seré injust deixant-me noms, però destaco, dels que van passar per allà, per la transcendència posterior, a Jaume Botey, Andreu Trilla, Jaume Salas i Josep Mª Pujol (que encara no era capellà).

Totes les fotos de la construcció de la Casa de Reconciliació procedeixen de l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet

L’any 1972 també hi va arribar una comunitat de religioses escolàpies, amb els mateixos principis, entre les que eren la Mercè Romans i  Mª Pau Trayner, d’una gran importància en la vida de la Casa i del barri. També va tenir una enorme importància la treballadora social Pilar Massana.

Doncs, aquesta comunitat de capellans escolapis van decidir que volien viure en la pobresa i la precarietat del seu entorn i no farien una església. Tanmateix, vers 1971 alguns dels líders polítics i sindicals del PSUC i CC.OO. (amb Jaume Valls i Antonio Ruiz al capdavant) es van adreçar als capellans i els van dir que això estava molt bé, però que ells, els militants antifranquistes, necessitaven locals on reunir-se i que les parròquies progressistes eren els únics llocs on podien fer-ho[ii].

Un descans en la construcció. Al centre, Antonio Ruiz. Reconeixeu als altres?

Els capellans van plantejar el tema al barri i es va decidir que farien un edifici al servei del poble, renunciant al solar cèntric que tenien reservat i escollint un espai al costat d’un barranc, que era un abocador en aquell moment, i que l’edifici havia de ser construït pel mateix poble.

El projecte es va encarregar al taller de l’arquitecte jesuïta Enric Comas, autor, també, de la parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge. L’edifici no podia tenir grans característiques arquitectòniques, donat el previst procés d’autoconstrucció.

Van demanar el permís per a començar la construcció, però l’alcalde, l’ultradretà Matías España i Muntadas, no el concedia. El nou alcalde, el reformista Vicenç Capdevila va trigar una mica, però finalment el va concedir l’estiu de 1974.

La festa de la col·locació de la primera paret va ser el 21 de juliol de 1974. El 22 de desembre s’hi va fer una primera cerimònia, l’ordenació com sacerdot d’un altre membre de la comunitat de salesians, en Jaume Salas, encara que era un edifici a mig fer. La construcció va durar gairebé un any.

I aquí rau la gran meravella de la Casa de Reconciliació, fou construïda en els dies festius per part de militants de les diverses tendències ideològiques de l’esquerra. Comunistes construint una església, on s’havia vist això! Però si 40 anys abans les estaven cremant! 

Com reconeix Jaume Valls, va costar una mica que la militància comunista accedís a participar en la construcció d’un edifici que seria una església. Desconec si d’altres grups van tenir també aquests problemes. L’ambient festiu de les convocatòries per a construir-la va ajudar força.

Per què aquest nom? El Papa Pau VI havia proclamat 1975 “Any Sant de la Reconciliació” i l’experiència en la construcció de l’edifici i el moment polític d’Espanya (amb Franco morint-se i amb perspectives de canvi) feien que el concepte “reconciliació” fos especialment oportú i escaient. L’esperit que se’n deriva del nom de la Casa va inspirar el Manifest, del mateix 1975, i la pintura mural del saló interior, feta per Jordi Maragall en 1980.

A partir de l’estiu de 1975 la Casa de Reconciliació va ser el cor del barri, de bona part de les coses importants de la ciutat i, fins i tot, del país. S’hi va fer de tot: reunions veïnals, polítiques i sindicals, misses i tota la resta d’actes litúrgics, festes (especialment la festa del xai, des del 1977), cine-fòrums, exposicions, xerrades, debats, classes... [iii] En els temps de la Transició va ser un focus de democràcia, en els temps posteriors, de convivència i lluites pels drets humans.

No podem deixar de destacar, per la seva transcendència, l’acolliment, des de l’agost de 1975, d’un grup pioner d’objectors de consciència. Podem dir, amb orgull, que un dels principals passos per a l’eliminació del servei militar obligatori a Espanya es va donar a Can Serra, a la seva Casa de Reconciliació[iv].

La Casa de Reconciliació ha estat i és església, escola, centre cultural, teatre, sala de reunions i de festes... lloc d’acollida, impuls i acompanyament de desenes d’iniciatives comunitàries polítiques, socials i culturals que han fet que tinguem una vida molt millor.

 

[Este artículo está dedicado a mi padre, José Domínguez Navarro, uno de esos militantes comunistas que no pisaban una iglesia si no era en un entierro o una boda y que ayudó a construir la Casa de la Reconciliación. Siempre me dijo que él había hecho el pequeño zagüan de la entrada.]

 

 

 

 

---

[i] La majoria de les dades procedeixen de BOTEY, Jaume, TRAYNER, Mª Pau, MASSANA, Mª Pilar, FEBRERO, Bonifacio, BERZOSA, Viti. Can Serra 50 anys. Història d’un barri de l’Hospitalet, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2016, pàg. 83-98. https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/4_CASA_RECONCILIACIO.pdf

[ii] Aquesta versió és totalment coincident des de la banda dels capellans (BOTEY, et al., op. cit.) com dels dirigents comunistes (VILA, Jesús. Jaume Valls: todo lo que pude, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2020) https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/5_PRIMERAS.pdf

[iii] Vegeu també TRILLA, Andreu. “La Casa de Reconciliació i el barri de Can Serra”, Quaderns d’Estudi. num. 33, 2019 https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/4_CASA_RECONCILIACIO_0.pdf

[iv] CASTELLANO, Agustín. “Els objectors de consciencia a Can Serra. La lluita anitimilitarista i no violenta durant la transició democrática a l’Hospitalet”, Quaderns d’Estudi, num. 30, 2016 https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/11_OBJECTORS_CONSCIENCIA_CAN_SERRA.pdf

EL TRIBUNAL D'ORDRE PÚBLIC I LES CCOO

(Intervenció durant l'acte de reconeixement als i a les militants de CCOO de l'Hospitalet i Barcelona repressaliats/des pel TOP, amb motiu del 60è aniversari de la CONC, el 14 de novembre de 2024, a la seu del sindicat, a Via Laietana)

El Tribunal d’Ordre Públic (TOP) fou creat per, com diu el seu nom, mantenir l’ordre públic. Durant el franquisme, ja sabem el que volia dir això: reprimir els moviments socials, la protesta política i, en general, tot allò que no entrava en la seva estreta visió de la moral catòlica i la vida pública inspirada en una caserna.

Detinguts de l'Hospitalet desplaçats a Madrid per ser jutjats al TOP, l'any 1971. Mateo Minguillón, Narcisa Sempere, Felipe Cruz, Pura Fernández, ?, Avelino Agudo i Jaume Valls.

El franquisme, la versió espanyola del feixisme, va tenir moltes cares i va perseguir, detenir, torturar i matar centenars de milers de persones per moltes raons, persones lluitadores per les llibertats, els drets nacionals catalans/bascos/gallecs, etc.

Però, segurament, la raó principal del cop del 36 i de la imposició del règim franquista durant els llarguíssims 40 anys va ser la lluita de classes. Els militars van ser l’eina del capital, que veia perillar els seus interessos. No debades, la primera de les lleis fonamentals del franquisme va ser el Fuero del Trabajo, en 1938, encara en plena guerra civil.

El franquisme va ser per davant de tot, el règim dels terratinents, de la burgesia i dels banquers i va esmerçar tots els seus esforços, i ja sabem què volia dir això en els temps de la dictadura, en mantenir l’ordre social d’aquell capitalisme salvatge, en el que mig país vivia en la pobresa.

Per tant, la repressió dels moviments socials i del moviment obrer va ser la majoritària i va tenir diverses formes. En els primers moments, durant la Guerra, el bàndol franquista va actuar amb una ferocitat i una crueltat enormes. La tempesta de mort que va caure sobre els pobles d’Extremadura després de la modèlica ocupació de terres de març del 36 només s’explica des de l’odi al camperol pobre i les seves lluites per part dels amos.

Amb el pas dels anys, el règim va haver de fer diverses operacions de maquillatge i disfressa per a mantenir l’essència feixista sense semblar-ho, especialment quan havia de ser acceptat en algunes taules del món occidental, de la mà de l’oncle Sam.

El TOP va formar part d’aquesta maniobra de canviar la imatge però de mantenir les essències del règim, en aquest cas de la repressió dels moviments polítics i socials favorables a la democràcia i la classe treballadora. En fou creat el desembre del 1962 per a substituir d’altres institucions, com el Tribunal Especial de repressió de la Maçoneria i el Comunisme i per portar a la jurisdicció civil el que sovint es jutjava encara en tribunals militars. 

Una imatge del TOP. Font: Del TOP al Supremo

Val a dir, però, que els consells de guerra contra civils no van desaparèixer del tot; recordem el Procés de Burgos (1970), el cas de Salvador Puig Antich o els dels darrers executats dels franquisme en 1975. 

L’existència del TOP (desembre 1963-gener 1977) volia mostrar que aquesta repressió pròpia d’estats de guerra o de jurisdiccions d’excepció, era minoritària o en vies de desaparició. En el seu preàmbul, es deia que el nou tribunal era per perseguir a les persones que fessin accions amb l’objectiu de “subvertir los principios básicos del Estado, perturbar el orden público o sembrar la zozobra en la conciencia nacional”[i]. Sobre la seva qualitat jurídica, o millor dit l’absència de qualitat jurídica, segur que els testimonis d’avui ens informaran molt millor.

La primera sentència, el gener de 1963, va ser contra un paleta que després de beure una mica més del compte va veure al dictador per la televisió i va cridar “¡me cago en Franco!”[ii]. Li va caure un any per injuries contra el Cap de l’Estat. Segur que els crits de Timoteo, que així es deia el nostre protagonista, van generar molta zozobra en la conciencia nacional.

Cartell de l'acte del 14 de novembre.

Moltes de les accions del TOP i de la repressió franquista en general tenen aquest punt ridícul que ens farien riure si no fos perquè el judici al TOP és una baula en una cadena que començava per la detenció, les tortures en les comissaries a mans de la Brigada Político-Social, les multes, els acomiadaments i els anys a presó. Els informes d’aquesta Brigada, obtinguts amb tortures que mai van ser investigades pel tribunal, n’eren prou per bastir l’acusació, que sovint acabava en condemna.

Com hem comentat, la repressió del franquisme, donat el seu caràcter de reacció de la classe alta davant les reformes socials o el perill revolucionari, va ser especialment dura contra la classe obrera i el moviment obrer. Es confirma aquesta afirmació quan veiem que més del 70% dels procediments van ser contra persones de classe treballadora per motius més o menys relacionats amb l’obrerisme.

Dins d’aquest moviment obrer, il·legal i perseguit, les noves CCOO van anar guanyant protagonisme. La major part dels jutjats pel TOP a Catalunya i a l’Hospitalet eren del binomi CCOO/PSUC o d’alguna de les escissions del sindicat i del partit.

La repressió es va desfermar contra CCOO pels bons resultats per a les candidatures organitzades des de les CCOO a les eleccions sindicals de 1966, l’increment de la conflictivitat obrera que es produí al voltant de les discussions dels convenis per 1967 i la participació de CCOO en les mobilitzacions contra el referèndum que la dictadura convocà del desembre sobre la nova Llei Orgànica de l'Estat. 

Una primera caiguda d'una part de la direcció de Comissions, amb l'Ángel Rozas i Toni Farrés, es va produir el 26 de desembre de 1966 a Sabadell. El 16 de març de 1967, el Tribunal Suprem declarà il·legals les CCOO, considerant-les una “organització filial del Partit Comunista”. El 21 d’abril fou decretat l’Estat d’Excepció a la província de Biscaia i s’endurí la repressió a tot arreu contra el moviment obrer arran de la campanya de solidaritat amb l’empresa basca “Laminados de Bandas”.

Les detencions durant la celebració del 1er de maig de 1967 a Torre Baró o la caiguda d’abril de 1968 dels i de les militants que preparaven la clandestina manifestació del 1er de maig a l’església de Santa Eulàlia de Provençana en són dos exemples d’aquesta repressió que va acabar al TOP. Destaco aquests fets perquè va ser arran d’aquestes detencions que la jove advocada Manola (es veu que li deien així) Carmena, que es trobava a l’Hospitalet per raons político-familiars, va ser l’advocada d’alguna de les persones detingudes, com la Pura Fernández.

 També vull destacar que les reunions es feien a esglésies. En primer lloc, perquè no hi havia gaires més espais públics on fer-les. Els locals del sindicat vertical no eren a disposició dels activistes del moviment obrer i l’oferta no era molt gran aleshores. Però el que és més important és que una part del clergat es va posar del costat del moviment obrer i de l’antifranquisme. M’agrada recordar que aquests dos col·lectius 30 anys abans s’estaven matant.

Tan importants eren les esglésies per al moviment obrer, que quan uns capellans molt progres molt progres, van decidir viure a un pis de Can Serra i no tenir un edifici per a la parròquia, els militants antifranquistes, amb els de CCOO al capdavant, els van dir que no podien prescindir-ne. Llavors es va donar la situació de que comunistes, socialistes, sindicalistes en general van construir un edifici, la Casa de Reconciliació, que també va servir per a església.

Durant els anys de la seva vigència, quinze i pico, el TOP inicià 22.660 procediments, que afectaren a més de 50.600 persones, de les quals més de 6.700 van ser condemnades a més d’11.700 anys de presó. El 60% dels procediments es van concentrar entre 1973-1977, quan l’antifranquisme era més actiu.

Una altra dada significativa és que les dones van ser gairebé l’11% de les persones processades, un 12,2% a Catalunya. Aquí es reprodueix el model social dominant en aquell moment. El treball productiu formal era majoritàriament masculí, però sense el treball reproductiu, portat a terme gairebé de forma exclusiva per les dones, no hagués estat possible. Doncs bé, sense el treball reproductiu militant de les famílies antifranquistes no hagués estat possible el treball productiu, l’activisme, de molts homes. Darrera d’aquesta majoria activista masculina hi ha sovint un suport de dones i filles i fills que no surt a les estadístiques però que també hi era. 

Més de la meitat dels processats a Catalunya, gairebé 1700 persones, eren de Barcelona, mentre que de l’Hospitalet n’hi ha una setantena. Això sempre és difícil de concretar, perquè els domicilis podien variar. La meitat eren nascuts a Catalunya i un 21% eren d’Andalusia. A l’Hospitalet, l’origen immigrant era majoritari.

Perquè recordem que entre 1961 i 1975, gairebé els anys de vigència del TOP, el saldo migratori de Catalunya va ser de 950 mil persones. Barcelona, ja força plena, va créixer un 12%. Si més no, pel que fa a la població empadronada, que no sabem si bona part de les que vivien en barraques eren comptades. L’Hospitalet va passar de 123 a 282 mil habitants, un creixement del 130%, és a dir, un creixement relatiu deu vegades superior al de Barcelona.

Quan Candel va passejar-se per Catalunya per escriure el seu Els altres catalans, al llarg de l’any 1963, va fer-ho per Barcelona, especialment els seus barris de la Marina, i també per l’Hospitalet. Ell havia conegut a Pura i Felipe abans que Manuela Carmena, des de la seva parròquia, per acompanyar-los en la creació de la Cooperativa d’habitatges de la Bomba, que anys més tard va concretar-se en un parell de blocs a Bellvitge. Aquest va ser el pegament que va cohesionar la societat catalana en uns anys en els que es podia haver trencat, i la mirada candeliana es va estendre amb la tasca de CCOO, les associacions de veïns i l’antifranquisme en general, malgrat el TOP i tots els tops que hi havia en aquells anys.

Vull acabar aquest breu repàs històric donant les gràcies a totes les persones que vau lluitar contra el franquisme, a favor de millorar les condicions laborals a les fàbriques, els camps o les obres, a favor de la millora dels barris i dels serveis públics, per la llibertat i la democràcia, pels drets nacionals de Catalunya, malgrat que això comportava automàticament la repressió, que en aquella època volia dir detencions, acomiadaments, multes, confiscacions, exili, tortura i presó.

Vull donar les gràcies a les que sou aquí, a les que van ser repressaliades pel TOP i no han pogut ser aquí, a les que van lluitar abans del TOP o a les que no les van enxampar mai, perquè aquell dia l’autobús es va endarrerir (anècdota real), perquè les mesures de seguretat van funcionar, perquè es van olorar que aquell que hi havia a la cantonada era de la Brigada Político-Social...

Un servidor, fent la xerrada.

Us vull dir ben fort, mercès!, perquè la nostra vida ha estat molt millor, o fins i tot ha pogut ser, gràcies a la vostra lluita, al vostre sacrifici. Aquest acte d’avui té aquest objectiu principal.

---

[i]

[ii] https://www.65ymas.com/sociedad/primera-sentencia-top-ano-carcel-hombre-borracho-dijo-me-cago-en-franco_32029_102.html