ELS ESPLAIS DE L'HOSPITALET. PIONERS A CATALUNYA

Una de les joies de l'Hospitalet són els seus esplais. Fins i tot, podem dir que aquesta tipologia d'entitats tan important i meravellosa és en bona mesura un invent hospitalenc.

Els esplais, tal i com els coneixem avui, neixen a finals de la dècada de 1960 i el seu efecte en el benestar de la nostra població ha estat i és extraordinàriament positiu. Podria omplir paràgrafs i paràgrafs amb qualificatius favorables i em quedaria curt.

Font: https://fundesplai.org/coneix/historia/

Això de crear entitats per ocupar el temps de lleure de la canalla i el jovent amb activitats lúdiques i educatives ja ho feien l'Església (Càritas de Barcelona va crear el Secretariat de Colònies en 1957), partits polítics, etc, des de feia temps.

També existia l'escoltisme, la versió catalana dels boy scouts d'origen britànic. En la dècada de 1960 hi havia un important moviment escolta a Catalunya, força impregnat de catalanisme i poc addicte al franquisme, però era més aviat de classes mitjanes i altes.

Font: AMHL 902 PM 0003476

Els primers esplais neixen d'aquella confluència dels cristianisme de base i les ideologies d'esquerres que es produí al llar dels seixantes i que a Catalunya, a més, tenia el component de la lluita antifranquista.

Capellans progressistes i joves de Barcelona, sovint militants o simpatitzants comunistes, del PSUC, es plantegen la creació d'entitats que se n'ocupin del lleure d'infants i adolescents dels nous barris marginals que estaven creixent a la perifèria de Barcelona.  

Colònies a Beget (Garrotxa) de l'Esplai Can Serra, l'any 1973. Font: AMHLAF0111447 /a.JOSÉ LUIS CLEMENTE CARRASCO /d.JOSÉ LUIS CLEMENTE CARRASCO

Els esplais són sobretot fruit de la inquietud social del moviment juvenil d'aquella època, amb una clara voluntat social, donar alternatives al lleure de la canalla de la classe treballadora, però amb una clara intenció política, oferir alternatives a l'educació adoctrinadora i violenta del franquisme. El moviment de renovació pedagògica també va ser fonamental en el desenvolupament dels esplais.

A la pàgina de Fundesplai trobem la següent llista de pioners del Baix Llobregat i l'Hospitalet: Club Infantil Juvenil de Bellvitge (l’Hospitalet, 1969), l’Esplai Ara Mateix (Sant Just, 1969), el Mowgli (Cornellà, 1971), l’Esplai Can Serra (l’Hospitalet, 1971), el GISC (El Prat, 1973), el Club Infantil Juvenil Sanfeliu (l’Hospitalet, 1975).

En paraules d'en Carles Barba:

" En síntesis, aquesta etapa ve caracteritzada per l’impuls inicial i l’energia de grups de joves que
concretaven la seva militància social i ciutadana en l’organització dels nous esplais i colònies.
Hereus de la tradició excursionista i de l’escoltisme, entroncaven amb la pedagogia activa i les
experiències franceses dels Centres de Loisir. Participaven amb les altres entitats de la
dinàmica dels moviments veïnals i en general en la lluita antifranquista"

Vaig escriure vers 1990:

"Un grup de joves procedents de Barcelona, formen l'any 1969, a partir del club infantil de Ntra. Sra. de Bellvitge, el "Club Infantil y Juvenil de Bellvitge",el pioner dels esplais del barri. Van començar amb una sessió de cinema dominical cada setmana. El 1970 fan les primeres colònies, només per a nois, i els anys següents amplien les seves activitats en temes i en temps, fins que l'any 1974 es van independitzar de la parròquia i van adoptar la figura jurídica civil. El cas del CIJB és una mostra perfecta d'un fet que es repetir més vegades a Bellvitge, és a dir, l'arribada al barri de diferents grups amb un interès "missionaI" envers un barri que estava convertint-se en paradigma de suburbi obrer marginal."

El segon esplai de la ciutat, el de Can Serra, va néixer en 1971, d'aquesta manera:  

"L'inici del Centre d'Esplai de Can Serra fou cap al Nadal de 1971 a l'Institut Torras i Bàges. Els impulsors foren Jaume Botey i Josep M. Monferrer. A la celebració del diumenge es va fer una invitació als veïns per dur la seva quitxalla d'entre 6 i 13 anys el dissabte a la tarda al D-6, als baixos que la parròquia acabava de llogar.

La crida va tenir bona resposta i, després de jocs, sortides i festivals els dissabtes i diumenges, es van organitzar les primeres colònies l'estiu de 1972 al Montseny."

De la resta de l'àrea metropolitana també trobem diversos esplais de nova creació o impulsats a partir de realitats associatives o parroquials preexistents, també d'aquests anys, al voltant de 1970. En qualsevol cas, sembla que els esplais de 1969 són els primers del país i que l'Hospitalet fou escenari principal d'aquesta creació.

Van rebre suport del Patronat Municipal de Cultura, però la data important és 1979, a partir de la qual els nous ajuntaments democràtics van donar suport i signar convenis amb els esplais. De fet, entre els nous regidors n'hi havia membres dels joves dels esplais, com Xavier Aragay, del PSUC. 

L'experiència s'estengué per la ciutat: Esplai Pubilla Cases
(1979), Xixell (1980) i l’Esplai La Florida (1984). Paral·lelament, al llarg de la dècada de 1970 algunes parròquies van crear grups del Moviment Infantil i Juvenil d'Acció Catòlica de Catalunya (MIJAC) i la Joventut Obrera Catòlica (JOC).

Els esplais van crear federacions i els monitors i les monitores, nens i nenes dels esplais que van créixer, es van professionalitzar. Això no treu que bona part de la feina als esplais continuï sent voluntària. 

En la professionalització i la creació de les estructures i la coordinació dels esplais del pais, la gent de l'Hospitalet també ha estat fonamental. Van ser en l'impuls del Movibaix (1984) i en Fundesplai. També trobem activistes de l'Hospitalet a la Fundació Pere Tarrés.

Actualment, el Consell de L'Esplai està format per entitats de procedència diversa però d'activitats coincidents: 

1. Agrupament Escolta Lola Anglada (Torrassa)
2. Associació Centre d'Esplai Xixell (Centre)
3. Associació Educativa Itaca (Collblanc i Torrassa)
4. Associació JAPI (Florida)
5. Associació LaFlorida, Acció socioeducativa i d'Esplai (Florida)
6. Casal d'Infants i Joves Quico Sabaté - Fundació Josep Carol (Santa Eulàlia)
7. Centre Educatiu Esclat (Bellvitge)
8. Club Infantil i Juvenil Sanfeliu - Sant Ildefons (Sanfeliu i Cornellà del Llobregat) Des d'abril, es diu Edubarris.
9. Cooperativa AEMA (Santa Eulàlia)
10. Esplai Les Planes (Les Planes)
11. Fundació La Vinya (Bellvitge i Gornal)

Tres entitats més no formen part del Consell

1. Centre d'Esplai Can Serra

2. Club d'Esplai Bellvitge

3. Club d'Esplai Pubilla Casas Can Vidalet

L'Alheña va néixer com esplai en 1986, encara que després va esdevenir club esportiu. Font: https://cealhenya.com/historia/. Alguns esplais desapareguts també han escrit grans pàgines en la història de l'educació en el lleure de l'Hospitalet.

L'Hospitalet és pionera i una potència en la creació i desenvolupament dels esplais. Aquest impuls de compromís en l'educació va continuar i va fer de l'Hospitalet un motor i referent en la renovació pedagògica.

Moltes gràcies a totes les persones que heu fet possible i feu possible el miracle que signifiquen les activitats dels esplais. 

  

  

 

 

 

LES MANIFESTACIONS DE L'1 I 8 DE FEBRER DE 1976. 50 ANYS DE LA REVOLTA DE LA TRANSICIÓ.

 Els dies 1 i 8 de febrer de 1976 es van fer dues grans i miltitudinàries manifestacions a Barcelona, amb una gran consigna: "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia!".

Aquelles manifestacions, que podem considerar una revolta popular contra la dictadura franquista, van ser el començament d'un cicle de mobilitzacions que van significar l'empenta definitiva de la Transició cap a la democràcia.

La concepció i la convocatòria van partir de l'Assemblea de Catalunya, encara que la petició la van encapçalar diverses entitats legals, com les associacions de veïns o els col·legis professionals. De fet, eren la mateixa gent: militants antifranquistes.

La manifestació es va fer encara que no van rebre el permís. Es produia un trencament amb la legalitat franquista, era un desafiament obert al règim que podia haver sortit molt malament, si la por s'imposava a l'esperança. Però van ser un èxit. 

Les fotos de Manel Armengol d'aquell 1 de febrer van donar la volta al món, mentre no es podien publicar a Espanya. La capçalera de la manifestació, al Passeig de Sant Joan, va seure davant el cordó policial, seguint la consigna del Lluis M. Xirinacs. Els grisos no van dubtar en carregar brutalment contra ciutadans pacífics. En primer terme, l'advocat Pere Garcia Faria. En Jaume Botey era al darrera, o més aviat a sota, del Garcia Faria.

La brutalitat policial dels antidisturbis vestits de gris i mocador groc va provocar la segona convocatòria. Aquestes manifestacions van ser l'impuls d'un seguit de mobilitzacions que foren fites fonamentals per a la millora de les condicons de la vida de la població i per forçar la caiguda del franquisme. 

Adjuntem el document de la convocatòria de la manifestació de l'1 de febrer:

Com veiem, la participació de la gent i les entitats de l'Hospitalet va ser important, encapçalada pel Jaume Botey, com "responsable de la Casa de Reconciliació". Després, set entitats veïnals i dos presidents de les Unions de Treballadors i Tècnics de sengles rams professionals, que era el màxim càrrec de representació del sindicat vertical. Veiem una gran presència del PSUC: Felip Gómez, Salvador Pastor, Vicenç Ventura. 

A casa meva vam anar-hi tothom, per separat, per diversificar riscos. Jo vaig anar a la primera de les dues de la mà del meu pare. Recordo les corredisses, veure els grisos de lluny, amagar-me a un portal...

Teniu records? 

 

US PROPOSO UN JOC. ENDEVINEU DE QUIN PAÍS SÓN.

Us proposo un joc. Reproduiré testimonis de persones que han protagonitzat migracions a l’Hospitalet i heu d'endevinar el seu país d’origen segons el que diuen o com ho diuen. Ànim!

1. “Nos costó mucho al principio. Al fin y al cabo, nos habíamos separado de personas que desde que has nacido, has vivido con ellas y uno lo siente, claro. Aquí nos encontramos con todo desconocido, sin ninguna amistad, con gente y costumbres tan distintas...”

2. “Ha habido un recorrido de la gente, que ha sido grandísimo para conseguir algo, sea como sea. Hemos dejado algo de la salud y las penas de varios años en el piso. Por eso, ahora nos sentimos orgullosos de tenerlo. Con él, como quien dice, comenzamos a vivir.”

3. “Hemos vivido momentos bien duros desde la llegada. Ahora, después de haberlos pasado, se puede pensar en ellos con más tranquilidad. Muchos ya nos hemos acostumbrado. Pero ha habido algunos que no se han podido adaptar.”

4. “Muchos de los que se han ido yo creo que han obrado mal, porque cuando venían de vacaciones sólo contaban el oro y el moro de lo bien que les iba por la capital o por el extranjero, pero no contaban las dificultades que pasaban ni que tenían que hacer los trabajos más duros, de peón, o de la mala vivienda.”

5. “Yo me vine por necesidad, y yo pienso que, si hicieran una reforma agraria como es debido, muchos nos volveríamos a nuestra tierra. A mí la ciudad no me atrae, creo que vivir en una población pequeña es mejor. Aquí no nos comunicamos, estamos aislados y estos pisos parecen nichos.”

Heu endevinat de quin país són aquestes persones? De Perú, Equador, República Dominicana, Colòmbia...? 

Acte de presentació de l'XI Forum de les Cultures de l'Hospitalet, el maig de 2025.

Doncs, totes cinc són... de diferents parts d’Espanya (Andalusia, Castella, Galícia, etc.).

Són testimonis de persones que vivien a Can Serra, recollits i publicats en 1986 en la gran obra d’en Jaume Botey Cinquanta-quatre relats d’immigració.

Amb aquest “joc” intento mostrar que les dificultats de viure una migració són universals, i que bona part dels problemes que pateixen moltes persones ara són molt semblants als problemes que van patir els i les immigrants de fa seixanta anys.

La meva família va viure uns anys en una habitació amb dret a cuina a Pubilla Casas. Moltes persones van viure a coves i barraques, van treballar en l’economia submergida, van ser explotades en fàbriques...

Amb aquest “joc” intento mostrar que a l’Hospitalet som classe treballadora i que, com deia en Jaume Botey: “Catalunya ha estat enriquida, que l’immigrat li ha aportat nous valors”, el/la de les dècades de 1950 o 1960 i el/la de les dècades de 2010 o 2020.

 

Aquest article va ser publicat a Periódico Latino Extra, al número de març de 2025.

EL 50 ANIVERSARI DE LA CASA DE RECONCILIACIÓ

El 24 de juny de 1975 es va fer l’acte d’inauguració de la primera fase de les obres de la Casa de Reconciliació [i]. El juny de 2025, per tant, en farà 50 anys; però, què és la Casa de Reconciliació? Com es va crear? Per què es diu així?

Tot començà quan, en 1970, es va assignar la parròquia de Can Serra, un barri poblat des del 1966, a uns capellans escolapis progressistes. N’eren d’aquells que a més de fer de capellans treballaven i vivien de la seva feina, dels que seguien els principis del Concili Vaticà II. Seré injust deixant-me noms, però destaco, dels que van passar per allà, per la transcendència posterior, a Jaume Botey, Andreu Trilla, Jaume Salas i Josep Mª Pujol (que encara no era capellà).

Totes les fotos de la construcció de la Casa de Reconciliació procedeixen de l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet

L’any 1972 també hi va arribar una comunitat de religioses escolàpies, amb els mateixos principis, entre les que eren la Mercè Romans i  Mª Pau Trayner, d’una gran importància en la vida de la Casa i del barri. També va tenir una enorme importància la treballadora social Pilar Massana.

Doncs, aquesta comunitat de capellans escolapis van decidir que volien viure en la pobresa i la precarietat del seu entorn i no farien una església. Tanmateix, vers 1971 alguns dels líders polítics i sindicals del PSUC i CC.OO. (amb Jaume Valls i Antonio Ruiz al capdavant) es van adreçar als capellans i els van dir que això estava molt bé, però que ells, els militants antifranquistes, necessitaven locals on reunir-se i que les parròquies progressistes eren els únics llocs on podien fer-ho[ii].

Un descans en la construcció. Al centre, Antonio Ruiz. Reconeixeu als altres?

Els capellans van plantejar el tema al barri i es va decidir que farien un edifici al servei del poble, renunciant al solar cèntric que tenien reservat i escollint un espai al costat d’un barranc, que era un abocador en aquell moment, i que l’edifici havia de ser construït pel mateix poble.

El projecte es va encarregar al taller de l’arquitecte jesuïta Enric Comas, autor, també, de la parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge. L’edifici no podia tenir grans característiques arquitectòniques, donat el previst procés d’autoconstrucció.

Van demanar el permís per a començar la construcció, però l’alcalde, l’ultradretà Matías España i Muntadas, no el concedia. El nou alcalde, el reformista Vicenç Capdevila va trigar una mica, però finalment el va concedir l’estiu de 1974.

La festa de la col·locació de la primera paret va ser el 21 de juliol de 1974. El 22 de desembre s’hi va fer una primera cerimònia, l’ordenació com sacerdot d’un altre membre de la comunitat de salesians, en Jaume Salas, encara que era un edifici a mig fer. La construcció va durar gairebé un any.

I aquí rau la gran meravella de la Casa de Reconciliació, fou construïda en els dies festius per part de militants de les diverses tendències ideològiques de l’esquerra. Comunistes construint una església, on s’havia vist això! Però si 40 anys abans les estaven cremant! 

Com reconeix Jaume Valls, va costar una mica que la militància comunista accedís a participar en la construcció d’un edifici que seria una església. Desconec si d’altres grups van tenir també aquests problemes. L’ambient festiu de les convocatòries per a construir-la va ajudar força.

Per què aquest nom? El Papa Pau VI havia proclamat 1975 “Any Sant de la Reconciliació” i l’experiència en la construcció de l’edifici i el moment polític d’Espanya (amb Franco morint-se i amb perspectives de canvi) feien que el concepte “reconciliació” fos especialment oportú i escaient. L’esperit que se’n deriva del nom de la Casa va inspirar el Manifest, del mateix 1975, i la pintura mural del saló interior, feta per Jordi Maragall en 1980.

A partir de l’estiu de 1975 la Casa de Reconciliació va ser el cor del barri, de bona part de les coses importants de la ciutat i, fins i tot, del país. S’hi va fer de tot: reunions veïnals, polítiques i sindicals, misses i tota la resta d’actes litúrgics, festes (especialment la festa del xai, des del 1977), cine-fòrums, exposicions, xerrades, debats, classes... [iii] En els temps de la Transició va ser un focus de democràcia, en els temps posteriors, de convivència i lluites pels drets humans.

No podem deixar de destacar, per la seva transcendència, l’acolliment, des de l’agost de 1975, d’un grup pioner d’objectors de consciència. Podem dir, amb orgull, que un dels principals passos per a l’eliminació del servei militar obligatori a Espanya es va donar a Can Serra, a la seva Casa de Reconciliació[iv].

La Casa de Reconciliació ha estat i és església, escola, centre cultural, teatre, sala de reunions i de festes... lloc d’acollida, impuls i acompanyament de desenes d’iniciatives comunitàries polítiques, socials i culturals que han fet que tinguem una vida molt millor.

 

[Este artículo está dedicado a mi padre, José Domínguez Navarro, uno de esos militantes comunistas que no pisaban una iglesia si no era en un entierro o una boda y que ayudó a construir la Casa de la Reconciliación. Siempre me dijo que él había hecho el pequeño zagüan de la entrada.]

 

 

 

 

---

[i] La majoria de les dades procedeixen de BOTEY, Jaume, TRAYNER, Mª Pau, MASSANA, Mª Pilar, FEBRERO, Bonifacio, BERZOSA, Viti. Can Serra 50 anys. Història d’un barri de l’Hospitalet, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2016, pàg. 83-98. https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/4_CASA_RECONCILIACIO.pdf

[ii] Aquesta versió és totalment coincident des de la banda dels capellans (BOTEY, et al., op. cit.) com dels dirigents comunistes (VILA, Jesús. Jaume Valls: todo lo que pude, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2020) https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/5_PRIMERAS.pdf

[iii] Vegeu també TRILLA, Andreu. “La Casa de Reconciliació i el barri de Can Serra”, Quaderns d’Estudi. num. 33, 2019 https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/4_CASA_RECONCILIACIO_0.pdf

[iv] CASTELLANO, Agustín. “Els objectors de consciencia a Can Serra. La lluita anitimilitarista i no violenta durant la transició democrática a l’Hospitalet”, Quaderns d’Estudi, num. 30, 2016 https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/11_OBJECTORS_CONSCIENCIA_CAN_SERRA.pdf

LES PARRÒQUIES DE L'HOSPITALET I L'ANTIFRANQUISME

El primer que hem de destacar és la gran importància que tenien les parròquies vers 1970. En ple franquisme, Espanya era un Estat confessional, catòlic és clar, i l’Església gaudia d’una situació econòmica, política i jurídica privilegiada. El seu poder i la seva influència només eren superats per l’Estat mateix.

El gruix de l’Església s’havia mostrat partidari del bàndol franquista des de l’any 1936 i un puntal del regim dictatorial i assassí que n’imposà. L’anticlericalisme de bona part de les classes treballadores havia impulsat la mort de moltes persones religioses durant els primers mesos de la Guerra.

En segon lloc, hem de recordar que la major part de la població de l’Hospitalet acabava d’arribar-hi i es trobava amb poques xarxes de suport social i amb prou feines coneixien alguns/es veïns/es i paisans/es.

En Jaume Botey és un dels màxims exemples de la gent de l'Església que es va comprometre amb la classe treballadora.

Doncs, en la dècada de 1970 ens trobem amb un personal religiós a la majoria de les parròquies de l’Hospitalet que es va posar del costat dels moviments socials i va col·laborar amb els grups polítics d’esquerres, clandestins, és clar. Insisteixo, uns 35 anys ençà s’estaven matant!

Què havia passat? Entre els diversos factors que expliquen aquesta confluència trobem el gir de l’Església al Concili Vaticà II (1962-1965) i el gir del Partit Comunista, el més important de l’oposició antifranquista, amb la Política de Reconciliació Nacional (1956).

Cristians i militants antifranquistes es van trobar a les lluites obreres a les fàbriques i més tard als barris. A molts barris, més que trobar-se es van buscar. 

Butlletí del Centre Social de la Florida del maig del 1974.

Per fer el repàs a les parròquies de l’Hospitalet durant aquells anys la font principal és l’article d’en Jaume Botey als Quaderns d’Estudi del Centre d’Estudis de l’Hospitalet (per a llegir-lo, cliqueu aquí). En Jaume era historiador i, com veurem, actor principal d’aquesta història.

Al districte I, mentre al Centre, el rector era dels tradicionals, a la parròquia de Sant Josep, creada el 1961, hi arribà en Leandre Gassó, recentment traspassat. En Gassó mereix un article ell sol. Només recordar que la seva parròquia va ser el lloc de reunió (no n’hi havia d’altres) dels grups polítics i sindicats clandestins i de la naixent associació de veïns, el lloc de refugi dels afectats per les inundacions de 1971 i, més recentment, de les tancades d’immigrants sense papers de 2001 i 2005, etc...

Potser cal destacar l’assemblea de Comissions Obreres (CC.OO.) de Catalunya del 17 de juny de 1976, preparatòria de la de CC.OO. de tota Espanya, celebrada en la parròquia de Sant Medir, a Sants, un mes després.

A Sanfeliu, el rector de la parròquia, Mariano Roncalés, fou el motor de les primeres associacions del barri, ja des de finals de la dècada de 1960. A Sanfeliu també hi era una comunitat de religioses de la Caritat de Sta. Anna, que portaven a terme una tasca assistencial important.

Al districte II també trobem també una situació amb una parròquia més tradicional, la de la Mare de Déu dels Desemparats a la Torrassa, i una altra més compromesa amb l’antifranquisme, la de Sant Ramon, a les que es va afegir a partir de 1975 la de Sant Albert Magne a Collblanc.

Els capellans que es van manifestar contra la tortura l'any 1966 es dirigeixen a la Via Laietana, on era la comisaria de policia.

A Sant Ramon, hi fou decisiva la presència del rector Josep Breu, que, per exemple, ja havia estat a la manifestació de capellans del maig del 1966 i era molt vinculat a la Joventut Obrera Catòlica.  A Sant Ramon es va donar un impuls i un gir a l’escola d’adults existent des del 1975, es va acollir i ajudar l’associació de veïns i el Cine-Club Buñuel, etc. La primera coordinadora de les AVV de l'Hospitalet es reunia als locals d'aquesta parròquia.

A Santa Eulàlia i Granvia Sud, les dues parròquies, Sant Isidre Llaurador i Santa Eulàlia de Provençana, donaven aixopluc i feien costat als moviments socials, com les associacions de veïns, Dones Democràtiques, CC.OO., etc. A la de Sant Isidre n'era el rector Joan Bonet i a partir de 1976 Joan Carrera.

A la parròquia de Santa Eulàlia, Jaume Medina obrí la parròquia a la societat organitzada a partir de 1968. Només cap recordar que una de les principals detencions de les incipients CC.OO. de l’Hospitalet es va fer l’abril de 1968 en sortir de les dependències parroquials on preparaven les accions del 1er de maig. Hem de recordar que la policia no podia entrar en les esglésies i havia d’esperar les sortides dels activistes. Més tard ja no respectaran ni això.

Les i els detinguts en sortir de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana l'any 1968 són a Madrid per a ser jutjats al TOP.

Aquestes parròquies també intervenien als nuclis de població que hi havia per sota de la Granvia. En l’organització dels barraquistes de la Bomba en fou decisiva la parròquia de la Mare de Déu del Port, de Barcelona. Aquesta història la vaig explicar en un altre article que podeu llegir aquí.

Butlletí de la Cooperativa d'Habitatges de la Bomba (1968)

A barracots que servien d’església i centre social de la Bomba o Can Pi, capellans com Manel Rius o treballadores socials com Francesca Vintró van fer una tasca imprescindible en la cohesió social i l’organització de lluites que van millorar la vida d’aquests nuclis tan vulnerables.

Font: Destino, 19-8-1967

A la Florida, la parròquia de la Mare de Déu de la Llum va tenir una enorme influència en aquells anys, especialment amb la creació del Centre Social per part de Càritas. La treballadora social, Paquita Fontboté, fou decisiva perquè aquella entitat tingués el paper reivindicatiu i lluitador que el rector no veia amb bons ulls. La importància i l'impacte del Centre Social al barri va ser molt gran. L’arribada de José Murillo com coadjutor l’any 1969, també ajudà als moviments socials. 

La porta del Centre Social, l'any 1972. El centre feia d'esplai, associació de veïns, hotel d'entitats, etc...

A la parròquia de Santa Gemma, a Pubilla Casas, s’hi van aplegar una colla de capellans dels anomenats obrers, que renunciaven a la paga i la casa que rebien del bisbat i es guanyaven la vida treballant. Ells (Perico, Arturo, etc) i la treballadora social Mercè Ridaura van intervenir en la creació de l’AVV del barri i en les seves lluites.

Un cas semblant va ser el de Can Serra. Els capellans (Jaume Botey, Andreu Trilla i Jaume Salas) i les germanes escolàpies (Magdalena Cendra, Mª Mercè Romans i Mª Pau Trayner) i la seva comunitat van decidir no tenir ni església. Tanmateix, els líders de les CC.OO. clandestines els van recordar que les esglésies eren gairebé els únics llocs que tenien els moviments populars per a reunir-se. Aleshores es va donar un dels fenòmens més singulars de la història local: militants d’esquerres i gent del barri construint un edifici que serviria, entre d’altres coses, per a fer d’església. Es tracta, és clar, de la Casa de Reconciliació, inaugurada el juny del 1975. 

Una pausa en la construcció de la Casa de Reconciliació. La foto deu ser de 1974.

El paper d’en Jaume Botey va ser central en la creació de la Casa, en l’impuls de l’escola d’adults, en l’aixopluc del primers objectors de consciència del país, en la lluita veïnal, etc. L’exemple del seu germà Francesc, al Camp de la Bota, que havia inaugurat la presó de capellans de Zamora el 1968, sempre va ser present.

En Jaume Botey, organitzant una festa infantil, vers 1975, a la porta de la Cas de Reconciliació ja construïda.

En Jaume Botey va tenir una relació molt estreta amb el principal partit de l’antifranquisme, el PSUC, i va ser escollit regidor independent en la seva candidatura l’any 1979. No va ser l’únic cas de capellà comunista que va expressar el seu compromís polític. Recordem que els primers alcaldes de la recuperada democràcia de Sta. Coloma de Gramanet i Cornellà ho van fer, en Lluís Hernández i en Frederic Prieto, respectivament.

Aprofito per a recordar que existeix l'associació Llegat Jaume Botey i Vallès, que vol recordar la seva trajectòria i pensament i lluitar pels valors que ell va defensar.

Les parròquies de Bellvitge també van tenir un tarannà diferent en el compromís social i polític d’aquells anys: la de Mare de Déu de Bellvitge va tenir un fort compromís, i el de Sant Joan Evangelista va ser fortíssim. En van jugar un paper cabdal en el desenvolupament d’un dels moviments veïnals més importants de l’àrea metropolitana de Barcelona.

A la primera, regida pels jesuïtes, també va sorgir una experiència en l’educació en el lleure de la que són hereus bona part dels esplais del país. A la segona, amb un personatge extraordinari com en Josep Mª Fabró, sorgí un dels pocs grups d’autonomia obrera de l’època.

Portades de Comunidad, el suplement del full dominical de la parròquia de Sant Joan Evangelista. És evident el seu compromís amb els moviments socials del barri. Font: Taller del barri de Bellvitge.

Abans de l’existència del Gornal, les religioses del Cor de Maria Francesca Oller, Rosa Latorre i Montserrat Comas ja treballaven a l’Escola Lacho Bají, creada per a la comunitat gitana que vivia en les barraques entre la Bomba i Can Pi.

Quan es van crear el barri i la parròquia, el 1976, el rector va ser en Casimir Martí, ajudat per en Josep Mª Rovira Belloso, dues persones d’una extraordinària importància intel·lectual, que van saber mantenir el compromís de la parròquia a un barri amb moltes dificultats.

Per acabar, demanar disculpes per les moltes persones fonamentals que no he esmentat. Aquest és un humil article que vol posar en valor un col·lectiu i una experiència històrica de gran èxit.

Perquè la conclusió final és que aquesta col·laboració entre parròquies i moviments d’esquerra va ser un èxit, és a dir, va crear escoles, va pujar els sous, va fer que les feines fossin més segures, que no es construïssin tants blocs als barris i al seu lloc es fessin parcs i equipaments, va significar un pas cap a l’eliminació del servei militar obligatori, va contribuir a la igualtat entre homes i dones, va erosionar la dictadura i va aconseguir que tinguéssim una democràcia amb una mica de qualitat.

Hem tingut i tenim una vida millor gràcies a aquestes persones.