8.
Dinàmica social i associativa fins 1936
La
composició de la població de Sta. Eulàlia en les primeres dècades del segle XX era
majoritàriament de classe obrera industrial i jornalera agrícola. Les
condicions de vida de la classe treballadora en aquella època eren molt
dolentes i precàries. Com ja vam veure, el raval industrial i obrer de la
Bordeta-Sta. Eulàlia va estar implicat en totes les mobilitzacions populars de
la naixent àrea metropolitana de Barcelona; per exemple el motí contra les quintes del 1870, les
vagues obreres i camperoles de 1872-3, 1882, 1890-93…
 |
| Interior de Can Trinxet. La Ilustració Catalana, setembre de 1907 |
Com ja
vam veure en l’anterior entrada, Santa Eulàlia passà de 1.000 a 10.000 habitants
entre 1900 i 1936, amb una extraordinària acceleració arran del desenvolupament industrial iniciat per la Gran Guerra de 1914. El Carrilet, inaugurat en 1912,
millorà la comunicació del barri, que no parava de crèixer en direcció a ponent. El carrer Igualtat és de 1907, el de Buenos Aires de 1911, el d’Àngel
Guimerà és de 1914, i en 1924 Amadeu Torner demanà d’urbanitzar les seves
terres a tocar de l’antiga església.
La importància de Santa Eulàlia i
Collblanc-Torrassa van fer que s’allargués el Metro Transversal fins al barri
en 1932. El metro sortia per primera vegada de Barcelona.
 |
| L'Avinguda del Metro en 1932 |
La perillositat de
l’accés al metro des de la Torrassa impulsà la construcció del Pont d’en Jordà
(dit així perquè va ser el republicà Josep Jordà el seu principal impulsor) en
1935. També d’aquell any i del mateix autor, l’arquitecte municipal Puig i
Gairalt, és el mercat.
Les
primeres entitats del barri que coneixem foren fundades en març de 1898. Potser formaven part d’un mateix projecte societari. Es tractaven de La Benéfica, de caràcter mutualista i recreatiu, i la Sociedad de ahorros cooperativos, una cooperativa de consum. El que
no diuen els documents oficials és que també solien ser entitats amb un fort
contingut polític i sindical. No existia res semblant a la Seguretat Social ni
l’Estat del Benestar, per tant, les classes populars s’autoorganitzaven i
creaven tota mena d’entitats que anaven des de l’oci fins l’assistència mèdica,
passant pel cooperativisme de producció i consum, el sindicalisme i l’acció
política.
Cada entitat o grup d’entitats tenia un biaix ideològic determinat. El Partit
Republicà Radical, va tenir molta penetració en la Sociedad Unión La Hortensia, creada en 1904, amb seu al Gran
Café-Bar Carbó, conegut popularment com “Can Martiró”. El republicanisme catalanista
tenia més predicament en la cooperativa El Respeto Mutuo, fundada en 1910. Això no vol dir que totes les persones
associades tinguessin les mateixes idees o militància, només que tenien
aquestes tendències.
 |
| El Respeto Mutuo en 1997, cinc anys abans del seu inexplicable enderrocament. |
El
catalanisme conservador sí que tenia clarament una entitat, El Foment Autonomista Eulalienc, fundat
en 1907, amb la seu a “Can Tòfol”, i que es va acabar adherint a la Lliga de
Catalunya. L’anarquisme recobrà la seva importància en la década de 1920,
encara que no va poder crear una entitat fins 1931, amb l’Ateneo
Pro Cultura Paz y Amor, que portà a terme una intensa tasca cultural i
educativa.
En aquestes dècades la Unió Hortensia i el Foment Eulalienc rivalitzaven en oferir uns envelats i activitats més lluïdes en les festes majors, carnestoltes, etc. Els primers eren més aviat les classes treballadores i els segons els més rics del barri, escombriaires, botiguers, etc.
En aquestes dècades la Unió Hortensia i el Foment Eulalienc rivalitzaven en oferir uns envelats i activitats més lluïdes en les festes majors, carnestoltes, etc. Els primers eren més aviat les classes treballadores i els segons els més rics del barri, escombriaires, botiguers, etc.
Al cicle
festiu, en el segle XX es van afegir dues noves activitats d’oci: el cinema i
l’esport. La Unió Esportiva Eularienca, un club de futbol, ja existia en 1921.
En els següents anys apareixeran més clubs de futbol, frontó, billar, etc. El
Cine Victòria s’instal·là al Carrer Santa Eulàlia en 1923. El Cine Imperio
(després es dirà Guimerà, pel carrer on era, cantonada amb Aprestadora) és de
1929, i també era un teatre.
9. Dinàmica
social i política fins 1939
Santa
Eulàlia, des del punt de vista sindical i polític, era més aviat santsenca que
hospitalenca. Les mobilitzacions obreres i camperoles van continuar en aquesta
etapa. Les vagues pacífiques del cicle 1902-1917 van rebre la resposta violenta
del poder. Llavors, part del moviment obrer va caure en la provocació i començà un altre cicle, a partir de 1917,
en el que la violència sindical, especialment relacionada amb l’anarquista
CNT, va determinar la dinàmica social.
Podem afirmar
que Santa Eulàlia-Sants va ser un dels escenaris en els que a l’hivern de
1917-1918 va gestar-se el pistolerisme, al voltant d’unes vagues del tèxtil
(amb protagonisme de Can Trinxet). Els carrers i les fàbriques del barri van
assistir a diferents episodis de tiroteigs amb ferits i morts. Alguns patrons
(Pareto, Trinxet, Caralt…) va ser víctimes d’atacs. Molts obrers i obreres
patiren agressions de tota mena, tant per part de les bandes afins a la CNT com
de grups de l’altre bàndol: la policia, escamots parapolicials i sindicats
afins a la patronal.
 |
| Esquela mortuòria publicada a La Vanguardia el 27 de febrer de 1921. Pareto, propietari d'una fàbrica tèxtil de blanqueig i aprest, fou tirotejat en sortir de casa seva el dia 24 |
Un altre
episodi d’aquesta extraordinària tensió social i política fou la revolta armada
del desembre del 1933, l’epicentre de la qual va ser a Collblanc-Torrassa i
Sta. Eulàlia. En el marc de les revoltes anarquistes que mostraven la decepció
per la lenta política social dels governs d’esquerres, la victòria de les
dretes en novembre de 1933 va precipitar un seguit d’aixecaments armats, el més
important dels quals va ser a l’Hospitalet. La revolta començà el 8 de
desembre, i finalment la ciutat va haver de ser ocupada el dia 14 per més de
500 agents de diferents cossos policials.
 |
| Cruïlla de Riera Blanca amb Carrer Santa Eulàlia. A l'esquerra, la caseta del burot. |
En el marc d’una política de control social i polític de l’àrea
metropolitana de Barcelona, el govern i l’exèrcit van endegar una política de construcció
de casernes a les afores de Barcelona. A Santa Eulàlia li va tocar una d’elles:
la Caserna de Lepant, construïda a partir de 1929.
Durant
la II República, les eleccions a Santa Eulàlia les guanyava Esquerra Republicana
de Catalunya i el Front Popular en 1936. Al barri hi havia una seu d’ERC i una
altra del Partit Radical, a més del Foment
que feia de local de la dretana Lliga de Catalunya. Un altre dels elements
bàsics de les eleccions d’aquesta etapa era l’abstenció, preconitzada per la
CNT. Malauradament no tenim totes les dades de participació per barris. Quan la
consigna de l’abstenció fou més seguida, el novembre de 1933, la participació
local fou del 37% i al barri de ben segur que fou inferior. A les eleccions del
febrer de 1936, potser les que van tenir més participació, a Santa Eulàlia va
ser del 54%.
La
República va endegar una important política de foment de l’educació i es van
crear una gran quantitat d’escoles. A l’Hospitalet es van obrir quatre, una de
les quals era a Santa Eulàlia. Fou inaugurada en 1934 i va rebre el nom del
recentment traspassat president de la Generalitat Francesc Macià. L’edifici era
un notable exemple del racionalisme que portava a terme Ramon Puig i Gairalt en
els seus darrers anys. Molts/es la recordareu amb el nom que va rebre després
de la Guerra: Calvo-Sotelo.
La
Guerra va significar un drama humà, com a tot arreu. Va començar amb la
mobilització dels homes i dones militants de les organitzacions republicanes i
anarquistes, que van aturar el cop d’Estat als carrers de Barcelona. De seguida
va començar un procés revolucionari que implicà la col·lectivització de les
terres i les fàbriques. Malauradament també van haver unes setmanes de
violència incontrolada, en la que van morir assassinades persones de dretes o
religioses, i l’església fou cremada.
La
tensió entre republicans i anarquistes, que esclataria a Barcelona en maig de
1937, va tenir un enfrontament previ a Santa Eulàlia arran de la
col·lectivització forçada d’El Respeto
Mutuo, en desembre de 1936, un fet que va provocar una crisi política
local. La situació global va empitjorar progressivament, amb l’arribada de
refugiats, els bombardeigs i la carestia creixent d’aliments. En concret, foren
bombardejades les fàbriques de Can Trinxet, ATASA (Can Pareto) i Can Trias i la
zona dels escombriaires i el Canyet.
10. El primer franquisme
La repressió va caure sobre la població del barri,
majoritàriament obrera i de tendència republicana i anarquista. Una dotzena
d’homes del barri foren assassinats per motius polítics només en 1939. El
tribunal militar repressor fou traslladat a Santa Eulàlia des del Centre, per
ser més a prop del seu teatre d’operacions principal.
La vida quotidiana es va reprendre lentament, amb
les limitacions pròpies de la misèria dominant i els estrictes límits
culturals, socials i polítics impostos pel nou règim polític i l’Església. De
l’antiga vida associativa només es va permetre que es mantingués l’antic Foment, ara amb el nom de Casino de Santa Eulalia. El Casino era l’associació de l’elit social
del barri, afí al franquisme i de la que van sortir alguns regidors.
 |
| El Carrer Santa Eulàlia vers 1960 |
Va tenir algunes seccions esportives i va organitzar algunes festes majors del barri. A partir de la segona meitat dels 40’s van revifar algunes entitats esportives. Al Cine Victoria es va sumar entre 1950 i 1970 el Constelación, que a més de pel·lícules, oferia espectacles de varietats, per on van passar primeres figures de la cançó espanyola, quadres escènics de tota mena.
La presència de l’Església al barri es va veure
reforçada amb la creació de la parròquia de Sant Isidre Llaurador en 1946. El
temple es construí entre 1947 i 1951, en el que l’arquitecte municipal Puig i
Janer va imitar ni més ni menys que a Brunelleschi. Tot seguit s’iniciaren les
obres de les dependències annexes dels diferents grups socials i litúrgics que s’havien
creat. El rector durant els seus primers 30 anys, Joan Bonet, va dirigir una
expansió espectacular, creant un esbart, un agrupament escolta i diverses
escoles, com ara el Casal dels Àngels en 1958.
 |
| El Carrer Santa Eulàlia en la dècada de 1950. A l'esquerra, l'antic Cine Victoria. |
Les indústries van refer-se de mica en mica de les
destrosses dels bombardeigs i van intentar recuperar l’activitat anterior a la
Guerra. L’any 1943 s’afegí la INDO a les moltes fàbriques del barri. La
política econòmica del franquisme, l’autarquia, provocava que en algunes
ocasions s’haguessin d’aturar per manca d’energia o matèries primeres.
La
pobresa i les esperances que generava la victòria dels aliats en la Guerra
Mundial va permetre una revifalla, l’última, de l’anarcosindicalisme en 1945, i
es produïren vagues a Can Trinxet. La misèria també feia del pont de la
Torrassa una de les zones més importants de “descàrrega” de productes
d’estraperlo. Els trens alentien la seva marxa i es llençaven els paquets, que
eren convenientment recollits.
 |
| Plànol de Santa Eulàlia de 1958 |
La primera aportació del franquisme al barri foren,
en 1954, les escoles de la Plaça Pius XII, en les que Manuel Puig i Janer
continuava imitant les formes renaixentistes. En 1958, aquest edifici fou
ampliat i acollí el primer institut d’ensenyament secundari de la ciutat, quan
l’Ajuntament va haver d’acollir-se a una llei que permetia a diferents
institucions crear un Centro Oficial de
Patronato de Enseñanza Media (COPEM). L’última gran obra de Puig i Janer al
barri fou la nova església de Santa Eulàlia de Provençana, en 1957. El revival en aquesta ocasió va ser
neoromànic, en consonància amb el temple antic.
 |
| La confluència de Santa Eulàlia i Sant Josep vers 1958. Ja hi és la nova església, però encara no hi és el túnel, inaugurat l'any 1961. |
11. El desarrollisme
Després de la liquidació de l’autarquia, el
desenvolupament econòmic del país va fer un gran salt endavant. El primer
símbol del canvi al barri va ser el nou i racionalista edifici del Cine Victòria, del 1960, dissenyat per Francisco Barba Corsini.
 |
| El nou Cine Victoria |
Aquell mateix any, la pesta porcina va acabar amb els porcs dels sitials. Això, amb les noves normatives de recollida d’escombraries van significar la fi d’aquesta lucrativa activitat en la zona d’Aprestadora i Can Pi. Els darrers escombriaires van tancar vers 1980 al Carrer Rosell. Les fàbriques van viure el seu darrer moment d’esplendor. Tanmateix, la creació dels polígons industrials de la Carretera del Mig (1960) i Pedrosa (1975) van provocar que Santa Eulàlia deixés de ser el gran barri industrial de la ciutat.
Les fàbriques existents van veure com el barri
esdevenia un nucli d’acollida del segon episodi immigratori de Catalunya dels
darrers cent anys. Entre 1950 i 1975 la població es duplicà, passant de 14 a
28 mil habitants. El rectangle format per Amadeu Torner, Granvia, Riera Blanca
i vies del ferrocarril es va omplir gairebé totalment de blocs. Tot plegat, en
un barri d’1,3 km2, la densitat de població començava a ser excessivament alta.
A Santa Eulàlia, a més, es donà una evolució diferent a la resta de la ciutat. Mentre que al conjunt de barris de
l’Hospitalet el creixement demogràfic s’aturà en 1975, al barri es pujà dels 28
als 36 mil habitants en 1980. I és que es començava a donar un fenomen: la
substitució de fàbriques per grans operacions immobiliàries amb una
edificabilitat estratosfèrica. Al lloc del “Cànem”, Granvia Center; al lloc de
l’Escorsa, Santa Eulalia-2.
 |
| Una coneguda imatge del barri vers 1975 |
És
sabut que el franquisme significà l’afavoriment de les classes altes, raó per
la qual l’Hospitalet fou poc afortunat en aquesta etapa: creixement urbanístic
amb poc control i pocs serveis i equipaments per a la població.
L’Estat i
l’ajuntament franquistes reprimien molt i donaven poc. El segon gran equipament
pel barri va haver d’esperar a 1974: el poliesportiu. La situació escolar era
especialment greu i el Govern va haver de fer uns “plans d’urgència” en els
que la a Santa Eulàlia li van tocar tres escoles:
Milagros Consarnau, Bisbe Berenguer i Pompeu Fabra.
 |
| El Carrer Badalona l'any 1973 |
En
la dècada dels 60’s es produeixen dos fenòmens paral·lels. Per una banda
augmentà el nivell de vida i el gruix de la població sortí de la pobresa.
S’imposaren noves formes de consum i d’oci. Alhora, una part significativa del
jovent s’incorporà als moviments socials i polítics que les persones que
militaven clandestinament en els grups antifranquistes havien mantingut amb
moltes dificultats. En aquests moments tenia molta importància l’Església, i
les dues parròquies del barri foren motor i suport d’aquests corrents
renovadors. Dos fets de 1968 són prou il·lustratius: a Sant Isidre es féu una
reunió general de Dones Democràtiques i en sortir de Santa Eulàlia de
Provençana es produí una de les detencions massives de militants de CC.OO.
 |
| Acció reivindicativa de l'Associació de Veïns al Carrer Aprestadora |
També
el moviment obrer revifà, encara que no al sector tèxtil, que amb la crisi
dels 70’s va veure com es tancaven totes les grans fàbriques (Trinxet, Caralt,
Rifà, ATASA, etc.). El lloc on més importància va tenir va ser a la INDO, i no
només per la seva plantilla. Les sentències favorables a la igualació dels
salaris d’homes i dones aconseguides en aquest conjunt empresarial en 1977 van
tenir influència en tot el país.
12. Els darrers 35 anys
En
l’etapa democràtica actual, el barri ha continuat les transformacions. Ha estat
l’únic barri que no ha perdut població des del 1981. Actualment té uns 42 mil
habitants. Les velles fàbriques han permès construir habitatges i és el que
explica aquest lleuger augment de la població en les darreres dècades. Al lloc
de la FEMSA s’ha construït la Plaça Milagros Consarnau; al lloc d’ATASA la
Plaça Francesc Macià; al lloc de Trinxet, diversos vials i blocs encara en
construcció… El creixement ha estat gradual, ja que les construccions no s’han
concentrat en el temps i el barri ha restat poc afectat per la tercera onada
immigratòria. Actualment, la població estrangera significa un 15%, davant del
30% o més dels barris de la zona nord de la ciutat.
 |
| En el lloc de l'antiga ATASA ara hi ha la Plaça Francesc Macià. |
En
la dècada del 80’s va disminuir la mobilització reivindicativa. L’Associació de
Veïns va desaparèixer vers 1984. El gruix de la població va interpretar que
la gestió dels afers públics per part de les institucions democràtiques era
correcta, i va haver un cert retraïment en la participació política. Les
millores s’anaven succeint lentament, però arribaven, com l’eliminació del Carrilet
en 1987. L’associacionisme esportiu ha assolit des d’aleshores una extensió
extraordinària.
 |
| En 1987 el Carrilet era a punt de desaparèixer travessant Santa Eulàlia. |
Tanmateix,
quan apareixen els problemes també torna la mobilització popular. Els
conflictes al voltant del “sector Bacovín” impulsaren la creació de l’Associació
de Veïns 5 Carrers en 1989, que fa d’AV del barri des d’aleshores. També va
existir una AV de Santa Eulàlia-2 entre 1993 i 2007. I el jovent, al que de
vegades s’acusa de poc interès social i polític, ha protagonitzat dos episodis
d’ocupació molt interessants: “L’Hortet”, vers 2004, i l’Ateneu La Pua, en 2015.
Una
gran transformació geogràfica ha estat la incorporació del barri a la
centralitat metropolitana. La inauguració en 2009 de la Ciutat de la Justícia
ha situat al barri un gran servei central, a pocs metres de distancia on 50
anys enrere hi havia algunes de les activitats periurbanes o suburbials més
molestes i desagradables.
 |
| Construcció de la Ciutat de la Justícia, en 2006. |
Les
transformacions urbanístiques de la zona de Granvia han afectat profundament al
barri. El soterrament del Carrilet i la Gran Via, la Pça. Europa, etc. han
significat un canvi profundíssim, una millora inqüestionable en relació a
l’herència franquista; però, eren l’única opció possible? Ja entrem en el debat
sobre l’actualitat, sobre els models de barri i ciutat que volem. Santa Eulàlia
ja no és el barri de les mosques, però quin barri volem que sigui?, quants
hotels són convenients?, podem ser víctimes de la gentrificació en el futur?
ANNEX DE DESEMBRE DE 2022
Dos fets imortants s'han produït al barri, que mostren la precarietat dels equipaments que garanteixen els nostres drets, i que he abordat en sengles articles:
Per una banda, es va posar en qüestió el Parc de l'Alhambra (2019).
Per altra, s'han carregat la biblioteca del barri (2021)
No hay comentarios:
Publicar un comentario