jueves, 22 de febrero de 2018

ELS PASSADISSOS, HABITATGES PER A LA CLASSE OBRERA



Ara queden pocs, però fa unes dècades milers de persones vivien als passadissos, a uns habitatges petits, normalment de planta baixa, disposats a banda i banda d’un passadís perpendicular al carrer.

N’hi havia a tots els barris de l’Hospitalet, encara que eren més freqüents a Collblanc-Torrassa. Existeix un gran estudi sobre els passadissos d’aquest barri, gràcies al qual sabem que el primer es va construir el 1906, però que la gran majoria són del període 1921-1926. Un 32% dels habitatges bastits a Collblanc-Torrassa entre 1915 i 1930 van ser als passadissos. Podem dir que a partir de 1930 triomfà definitivament el bloc de pisos. 

Passadissos de Collblanc-Torrassa en la dècada de 1990. En la fotografia de l'esquerra, un dels pocs que tenien dues plantes.


A Sant Josep recordem els set passadissos que hi havia al Carrer Mestre Candi, enderrocats entre 1980 i 1984, encara que hi havia un projecte per conservar alguns d’ells, considerats patrimoni històric de la ciutat. A Santa Eulàlia encara es conserven els del Carrer General Prim, i fins i tot a Les Planes n’hi ha un, al Carrer Subur. 
Passadís a Santa Eulàlia.

Tanmateix, foren molts més nombrosos a Collblanc-Torrassa per la senzilla raó que aquest barri va ser el que va créixer més en els anys ens els que s’utilitzava aquest tipus de construcció. També els trobem als que eren barris obrers de Barcelona en aquelles dècades: Les Corts, Sants, Sant Martí, etc.

Els habitatges en passadissos eren petits, d’uns 20-40 m2, amb serveis sanitaris comuns i fetes amb materials de qualitats baixes. Normalment eren disposats en forma de U, al voltant d’un passadís central. Eren les cases dels immigrants més pobres, que arribaren en massa a l’Hospitalet a partir de 1915, quan la indústria necessitava mà d’obra per fabricar el que demanaven els països en guerra.

Plànols de passadissos a Collblanc-Torrassa de Ramon Puig i Gairalt. Veiem la planta i l'alçat. Font: HERNÁNDEZ, TATJER i VIDAL. Passat i present de Barcelona (III), pàg. 227.

El problema de l’habitatge per a la classe treballadora era enorme en aquella època. Milers i milers de famílies no podien pagar els lloguers dels pocs estatges dignes que es construïen. Les diverses formes d’infrahabitatge (barraques, coberts, lloguer d’habitacions o de llits, etc.) eren el més abundant. Els passadissos eren al llindar del que podem considerar digne segons la situació d’aquella època. A més, no tots eren iguals.

Passadissos al Carrer Llançà i Montseny, a la dècada de 1980.



Fins i tot, arquitectes com Ramon Puig i Gairalt van justificar el disseny de molts passadissos a la ciutat com una manera de solucionar aquest greu problema social. Pels propietaris del sòl i els promotors era una manera de guanyar diners amb una escassa inversió. I si en un solar podien fer cinc casetes en comptes de quatre, millor. Finalment van ser més un negoci pel capital que una solució per la classe treballadora.

La lluita de classes es va manifestar en aquest terreny de l’habitatge tant com en el món laboral. A partir de l’estiu de 1931, la CNT va promoure diverses vagues de lloguers, i durant la revolució de 1936, a l’Hospitalet es van col·lectivitzar també els habitatges, com les fàbriques i les terres.

Malgrat les dificultats, o potser a causa de les dificultats, la majoria dels testimonis parlen d’una estreta relació entre les famílies que hi vivien. El passadís era un espai comunitari on es compartien moltes coses i la solidaritat solia ser molt important. En algun cas s’hi instal·laven vàries famílies amb relacions de parentiu i paisanatge.

 
Joaquín Ruiz ens explica les migracions de Mazarrón (Múrcia) a Collblanc-Torrassa, i com diverses famílies van viure als passadissos del barri.


A hores d’ara en conservem molts pocs. Caldria fer un inventari i decidir quins volem conservar. En són un testimoni importantíssim de la nostra història. Actualment tenen protecció les Cases Borràs, i els passatges Pons i Mata, tots dos conjunts a La Torrassa. També són al PEPPA unes cases en passadís al Passatge de Piera, al Centre, però no semblen del mateix tipus que els altres. 

Passatge de Pons i Mata, a La Torrassa, l'any 2017


Pocs elements arquitectònics són tan representatius d’una època i del nostre ADN com els passadissos. Són patrimoni!

jueves, 1 de febrero de 2018

VOLEM ESCOLES, ESCOLES VOLEM!



Això cantava, de la mà de meva mare, pels carrers de La Florida, amb la música de “volem pa amb oli, pa amb oli volem” fa uns 45 anys (deu ser la primera frase que vaig dir en català).

Podem partir d’un sil·logisme: a) les classes dominants no volen que les classes treballadores tinguin escoles de qualitat, b) la majoria de la població de l’Hospitalet ha estat sempre de classe treballadora; per tant c) la població de l’Hospitalet no ha gaudit normalment d’escoles de qualitat.

Doncs, efectivament, si fem un repàs al darrer segle, ens trobem amb un pols entre les forces obreristes i d’esquerres, que volen educació de qualitat per tothom i les forces conservadores i dretanes, que no la volen.

Una foto que ha esdevingut una icona de la Transició. Desconec l'autor, lloc i data.

Això es pot comprovar en alguns episodis de la nostra història.


La Segona República


Quan es proclamà la II República, l’abril de 1931, un dels principals objectius del nou règim va ser el de crear un ensenyament públic, universal i de qualitat. La Generalitat i l’Ajuntament de l’Hospitalet, institucions governades pels republicans, compartien l’objectiu.

La Memòria de 1932 que va publicar el consistori, ens aporta unes dades, resumides en el següent gràfic:



En resum, la població en edat escolar (4 a 14 anys) l’any 1932 era de 8.367 nenes i nenes. La població escolaritzada era només de 2.544, és a dir, el 30%. Les escoles existents eren insuficients. La situació era descrita així:

“Impossible, doncs, que aquesta munió d’infants poguessin tenir acolliment a les escoles, i per això els vèiem pel carrer, i causava una pena el circul·lar (sic) per la Ciutat i veure tantes i tantes criatures que passaven els dies jugant per les aceres o fent malifetes, pròpies de l’edat.”

Podem afirmar que la situació que havien deixat dècades de monarquia i dictadura militar era molt lamentable. Es confirma la hipòtesi: els règims dretans no estan gaire interessats en l’ensenyament dels pobres.

A partir de 1931, les institucions republicanes enceten una important política de creació d’escoles[i]. Es van construir o habilitar edificis grans:

- “Grup Escolar Rossend Arús”, a l’antic casalot de Can Bori. Fou inaugurat pel president Macià el 18 de desembre de 1932.

- Escola de Can Pi. Edifici nou dissenyat per Ramon Puig i Gairal, construït el 1932.

-“Grup Escolar Salvador Gil i Gil” al Carrer Campoamor. Edifici també de Puig, inaugurat l’octubre de 1934.

- “Grup Escolar Francesc Macià”, al Passatge Elies (actual Carrer Castelao), inaugurat el novembre de 1934. Una altra gran obra racionalista de Puig.


També es van bastir edificis petits a partir de l’any 1932:

- Escola de pàrvuls a l’actual Carrer Comerç.

- Escola de la Ronda de la Via.

- Escola a La Florida (no podem concretar on (potser a l’actual Carrer Collserola)...

Inauguració de l'escola Francesc Macià, a Santa Eulàlia, el novembre de 1934. A partir de 1939 fou anomenada Calvo Sotelo. Al seu lloc actualment hi ha l'escola Prat de la Manta.

Una altra dada ens proporciona la Memòria de l’Ajuntament de 1932. Entre el material adquirit hi ha alguns llibres del mètode Montessori. La República no només va construir escoles i contractar mestres, sinó que va promoure els mètodes pedagògics més actius i moderns.

Escola de Can Pi i classe a l'Escola Rossend Arús (1932)


Escola del Carrer Campoamor, en molt mal estat, l'any 1972.


La lluita antifranquista

El franquisme, com era d’esperar, es va ocupar ben poc de l’educació de les classes treballadores. L’Hospitalet, que rebia milers i milers d’immigrants, va arribar a tenir una situació ben dramàtica. Les escoles públiques eren les heretades de la República amb un grapat de noves en 30 anys, però la població s’havia triplicat.

Les noves dels anys 50’s i 60’s eren Santa Eulàlia (1954), Pubilla Casas (1957), Onésimo Redondo (1964, actual Pau Vila), Ramón y Cajal (1965) i Joaquín Costa, a més d’algunes aules disperses per la ciutat.



L’any 1969 es van inaugurar el Pau Esteve, l’Eugeni d’Ors, el Menéndez Pidal i el Ntra. Sra. de Bellvitge. Però sempre s’anava molt pel darrera de les necessitats de la població. I van proliferar les acadèmies privades.

Escola Mare de Déu de Bellvitge, l'any 1970.

Es va arribar a tal extrem que fins i tot la Ponència de Cultura de l’Ajuntament (que s’ocupava del tema escolar) va elaborar un informe el novembre de 1971 en el que es reconeixia oficialment el que era una evidència: no es podia garantir l’escolarització de la població infantil local.

Jaume Botey ens resumeix la situació, que s’assembla moltíssim a la 1931:

“l’any 1971, amb una població infantil aproximada de 46.000 nens i nenes, 23.000 assistien a l’escola privada (en règim de minifundi de pisos i baixos en males condicions) 13.000 a l’escola pública distribuïts entre les escasses 230 aules existents, amb una mitjana de 57,8 nens per aula, i, per tant, en quedaven 10.000 al carrer, sense escola.”[ii]

En el món de les escoles privades convivien centres exemplars, impulsats per professionals amb gran vocació docent, amb acadèmies que eren una veritable vergonya, amb docents sense titulació, on s’exercia violència física i psicològica a dojo contra nens i nenes... D’això tenim la meva germana i jo algunes experiències que explicar, i molts/es de vosaltres de ben segur que també.

I els barris començaven a bullir, amb les associacions de veïns i d’altres entitats al capdavant, en les que tenien molta influència els partits d’esquerra clandestins. La reivindicació d’un ensenyament públic de qualitat ocupava un dels primers llocs i apareixia en les primeres manifestacions que es feien a la ciutat durant molts anys.

Portada de la revista de l'AV de Sant Josep (1976) i manifestació procedent de Can Serra (1977). en tots dos casos la reivindicació és la mateixa.

L’Ajuntament va aconseguir del Ministeri d’Educació un Pla d’Urgència amb el que es van construir un grapat d’escoles, que són (o eren, perquè algunes han estat renovades) fàcilment reconeixibles perquè eren iguals: planta en forma de H, maó vist, 16 aules (a les que s’hi van afegir 4 de “preescolar” a cadascú l’any 1975)...:

1973: Bisbe Berenguer, Pompeu Fabra, Milagros Consarnau i Joaquim Ruyra.

1974: Busquets i Punset, Frederic Mistral, Rubió i Ors, Europa, La Marina i Bernat Metge (als baixos d’un edifici).

L'antic edifici del Pompeu Fabra, l'any 2012. Els edificis dels col·legis del Pla d'Urgència es van fer a cuita-corrents i eren de mala qualitat. Es va encetar un pla per substituir-los i es va començar pel Màrius Torres, Pompeu Fabra, Bisbe Berenguer i Prat de la Manta. La crisi va aturar la renovació de la resta, sine die.

Tot i aquests nous col·legis, encara no s’havia solucionat del tot la situació, i l’any 1976 es van crear-ne més: Eduard Fontseré, Pere Lliscart, El Samontà, Folch i Torres, Pla del Llobregat, Salvat Papasseit, etc. 
I l’any 1977, el Puig i Gairalt, que portava molt de temps a mig fer. I el 1978, el Ramon Muntaner. I el 1979 l’Àusias March, el Joanot Martorell, el Pau Casals i l’Anselm Turmeda. I el 1980 el Josep Janès i el Bernat Desclot...

La pressió popular va ser cabdal per aconseguir que el Govern destinés els diners per desenvolupar l’anomenada “Enseñanza General Básica”. De 230 aules l’any 1972 es va passar a 871 l’any 1982.

Però el problema es reproduïa amb l’ensenyament mitjà, amb el “Bachillerato Unificado Polivalente”. L’any 1968 fou inaugurat l’Institut Torras i Bàges, el segon de la ciutat. Després fou considerat l’Institut número 1. El COPEM, tot i ser més antic, fou incorporat a la situació jurídica semblant a la de la rest d’instituts com el número 2.  

La pressió del moviment veïnal aconseguí el seu primer èxit amb la creació de l’Instituto Nacional de Bachillerato Mixto nº 3 a Bellvitge el 1976 que va començar a funcionar en altells i en uns barracons al Gornal, fins que al setembre del 1977 van poder traslladar-se al seu nou edifici, encara que no era acabat del tot.

Aquells barracons foren ocupats per la comunitat educativa del INB Mixto nº 4, fins que no s’enllestia els seu edifici a la Rambla Marina, que després de la seva inauguració el 1979, fou batejat com Mercè Rodoreda. I al començament de 1980 hi arribà el INB Mixto nº 5, que l’any 1983 va esdevenir l’Apel·les Mestres.

Tota una promoció, a la que pertany l’autor d’aquestes ratlles, va fer tot el BUP i el COU en aquells barracons. Molts i moltes teníem l’institut a més de 2 km de casa nostra i fèiem quatre viatges diaris.

Barracons al Gornal, 1978, quan era la comunitat del futur Mercè Rodoreda.

La història de l’INB Mixto nº 6 és ben desgraciada. Havia d’anar a Collblanc i mentre es construïa les classes es feien a la Torre Barrina. Fou inaugurat l’any 1986 amb el nom de Margarida Xirgu, però de seguida, l’alumnat i el professorat es van queixar de problemes de salut i l’institut es va tancar el febrer de 1987. Finalment es va trobar una bossa subterrània de naftalè, procedent de la fàbrica que hi havia en aquell lloc anteriorment (una química coneguda com “Fum d’Estampa”).

La Formació Professional anava encara més enrere de les necessitats de la ciutat. A l’institut Sanz Orrio del franquisme (escola d’oficis del Sindicat Vertical) es van sumar, dins dels plans d’urgències de la Transició, dos més. Els Institutos de Formación Profesional nº 1 i 2 foren creats l’any 1975, i van ocupar edificis abandonats (escola, comissaria...) fins el 1977, quan foren inaugurats els Pedraforca i Provençana.

Més endavant va incorporar-se a la xarxa de la Generalitat el Sanz Orrio, amb el nom de Llobregat, i es va crear un quart institut, que aniria a l’antiga fàbrica tèxtil Can Vilumara.
Teniu records? Els voleu compartir?

I ara?

Resta pendent la història de la revolució pedagògica a la ciutat en els darrers 20 anys. Ho hem de dir ben clar, l'Hospitalet és una potència en el món de l'educació, les comunitats educatives de la ciutat han endegat unes experiències capdavanteres i extraordinàries.
Per això encara fa més mal que hi hagin dues escoles, la Paco Candel i l'Ernest Lluch, en barracons. El 2018, com el 1971, com el 1931, les nenes i els nens de l'Hospitalet no són considerats dignes de tenir instal·lacions escolars de qualitat. I és que continuem sent de classe treballadora.
Escola Paco Candel i Ernest Lluch, encara en barracons.




[i] Segons la Memòria, foren creades 22 escoles (de fet, àules) el juliol de 1932. Segons la Gaceta de Madrid (el BOE de l’època) es van crear 13 el noviembre de 1931 (https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE//1931/309/A00785-00789.pdf) i una més el desembre de 1932 (https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE//1932/350/A01883-01886.pdf)


[ii] BOTEY, Jaume. “Ajuntament de 1979 i ensenyament”, Quaderns d’Estudi núm. 24, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2011, pàg. 84. 
http://www.raco.cat/index.php/QuadernsCELH/article/view/234463/334546

lunes, 8 de enero de 2018

EL DARRER MOTÍ DE SUBSISTÈNCIES A CATALUNYA (100 ANYS ENÇÀ)

Els motins de subsistències eren uns avalots que protagonitzaven les classes més pobres quan hi havia carestia de productes de primera necessitat, especialment quan el preu del pa pujava massa. A Europa van desaparèixer durant el segle XX, però als països del Tercer Món encara se’n produeixen[i].


Nuevo Mundo, 1 de febrer de 1918
Els motins de subsistències, com la resta de les revoltes populars, tenien uns codis, unes regles de comportament, que tàcitament respectaven revoltats i governs. Solien concloure amb una acció del rei, que restituïa la seva autoritat amb repressió i acceptava part de les reivindicacions[ii]. A Barcelona destaca el que anomenem “Els rebomboris del pa”, de 1789.

Doncs el gener de 1918, es va produir el que podem considerar el darrer motí de subsistències de la història de Catalunya [iii]. Si voleu aprofundir cliqueu aquí i accedireu al gran article que van escriure Soledad Bengoechea i María-Cruz Santos.

Les causes són ben conegudes: la neutralitat espanyola durant la Gran Guerra (1914-1918) havia provocat que la burgesia guanyés rius de diners, però que la classe treballadora veiés empitjorada la seva precària situació. Entre 1913 i 1917, els salaris havien pujat un 11% i els preus un 45%[iv].


La Campana de Gràcia, 19 de gener de 1918
Aquesta terrible situació va provocar vagues i mobilitzacions importants des del 1916, amb l’intent de la gran vaga general de l’agost de 1917. La política social del govern espanyol davant aquests problemes fou sempre “el mauserisme”, és a dir, la repressió violenta amb la participació fins i tot de l’exèrcit. La resposta també violenta d’una part del moviment obrer va generar des de finals de 1917 el fenomen conegut com “pistolerisme”.

Derrotat (momentàniament) el moviment obrer clàssic i masculí, les dones van fer un pas endavant i van endegar manifestacions per denunciar els preus i la manca d’alguns productes bàsics a partir del 10 de gener. Val a dir que existia un moviment obrer femení molt potent (especialmente al voltant del sindicat “La Constància”) que havia portat a terme mobilitzacions i vagues amb força èxit, com la de 1913.


La Hormiga de Oro, 19 de gener de 1918
L'Esquella de la Torratxa, 18 de gener de 1918
Durant uns vint dies les dones van protagonitzar manifestacions i ocupacions de mercats i botigues i imposaven preus considerats justos als botiguers. A partir del dia 14, a més, va començar una vaga a les fàbriques, on la mà d’obra femenina era molt important. Les fàbriques d’Hostafrancs, Sants i l’Hospitalet s’hi van sumar el dia 15[v].
“Parece que en las barriadas extremas la multitud ha saqueado varios establecimientos de abastos. La gente contempla a las manifestantes con respeto. La mayoría de éstas son muchachas jóvenes. Muchas manifestantes llegan a las barriadas del centro de la ciudad con los pequeñuelos en brazos.”[vi]

El que la prensa qualificava de “saqueig” era un assalt contra els magatzems als amos dels quals acusaven d’”acaparar”, és a dir, retenir la mercaderia per provocar un preu més alt. Un d’aquests assalts es va produir el 24 de gener en un establiment de sabons al Carrer de santa Eulàlia de l’Hospitalet, protagonitzat, segons la prensa, per milers de dones, el que indica que una part hauria d’haver vingut de Barcelona[vii].


Nuevo Mundo, 1 de febrer de 1918.
Les autoritats van haver de reaccionar i acceptar la fiscalització de comissions de dones en la gestió de magatzems, botigues i mercats, van haver d’imposar preus baixos, crear organismes que vetllessin per l’abastiment de productes de primera necessitat i fins i tot van pressionar a la Cambra de la Propietat perquè baixessin els lloguers dels habitatges.

Finalment, el dia 26 es proclama l’Estat de Guerra a Barcelona i l’ordre social es restituït amb l’exèrcit. Segons la prensa, el dia 30 totes les fàbriques de l’Hospitalet funcionaven amb normalitat, i només mantenien le vagues a Sant Martí, Gràcia, Sant Andreu i El Clot[viii].
 
El Mundo Gráfico, 30 de gener de 1918. Era la tercera vegada que l'exèrcit prenia els carrers de Barcelona en sis mesos.
Aquest episodi pot tenir diverses lectures. Fou un dels darrers intents de la classe treballadora de controlar el lliure mercat, que era evident que no la beneficiava. Fou un moviment social feminista. Fou una mobilització contundent però no violenta, que al no patir una repressió armada no va provocar víctimes mortals (a Barcelona).

Una altra lectura, interessant per nosaltres, és que aquest motí, encara que es digui que va ser barceloní, en realitat va ser metropolità, i veiem com l’Hospitalet fou un dels molts escenaris. Bé, de fet era sobretot Santa Eulàlia la que des de feia algunes dècades formava part de la realitat econòmica i social de Sants.

El Mundo Gráfico, 23 de gener de 1918.
Val a dir que es van produir mobilitzacions semblants en diferents llocs d’Espanya. A Alacant es van produir víctimes mortals quan les forces d’ordre públic van carregar contra les persones que es manifestaven. També van haver avalots a Málaga, València, etc…

El Mundo Gráfico, 30 de gener de 1918. A Alacant van haver diversos morts per trets i cops de sabre, entre ells, un noi de catorze anys.
Crec que és important recordar aquesta mobilització social, invisibilitzada per ser femenina, antiliberal i per sorgir al marge del sindicalisme.




[i] Al Marroc, l’any 1981; Veneçuela, 1989; Índia, 2007; Iran, 2018; per exemple.
[ii]El “motín” –que es en sí mismo un término tosco que puede ocultar más de lo que revela- no es una respuesta “natural” u “obvia” al hambre, sino una compleja pauta de comportamiento colectivo, na alternativa colectiva a las estrategias de superviviencia individualistas y familiares. Desde luego, los amotinados a causa del hambre estaban hambrientos, pero el hambre no dicta que deban amotinarse ni determina las formas del botín.” THOMPSON, E.P. “La economía moral revisada” dins Id. Costumbres en común, Barcelona, Crítica, 1995, pàg. 302.
[iii] Si més no, el darrer de grans dimensions. Segur que hi van haver d’altres d’abast local, com ara el del maig de 1937 a Sant Cugat https://historiasantcugat.wordpress.com/2016/05/23/un-rebombori-del-pa-al-sant-cugat-de-1937/
[iv] TERMES, Josep. De la Revolució de setembre a la fi de la Guerra Civil (1868-1939), Barcelona, Ed. 62, 1987, pàg. 273.
[v] El Correo Español, 16-01-1918, pàg 2; El Sol, 17-01-1918, pàg. 3
[vi] El Sol, 17-01-1918, pàg. 3
[vii] La Vanguardia, 25-01-1918, pàg. 4; La Correspondencia de España, 25-01-1918, pàg. 4
[viii] La Vanguardia, 31-01-1918, pàg. 4