domingo, 1 de agosto de 2021

JAUME ARÚS, L'ALCALDE QUE VA SER A LA PRESÓ PER LLADRE

Jaume Arús i Cuixart va ser un personatge important a l’Hospitalet durant el segle XIX. Ha estat la persona que més vegades va ocupar el càrrec d’alcalde, en cinc ocasions, entre 1833, data de la imposició del règim liberal, i l’actualitat.

El nostre protagonista, Jaume Arús i Cuixart. Font:
AMHL 901 AF 0000048 /a.Autor desconegut/da /d.Just Arús
 

El cognom Arús ens sona a la població de l’Hospitalet per Ca n’Arús, el casalot del barri del Centre que era la casa d’aquesta família, i que ara acull serveis municipals i un jardí, i pel Carrer Rossend Arús.

En Rossend Arús era el nebot del nostre protagonista, fill del seu germà Pere, que va fer fortuna com comerciant a Barcelona. Va ser un polític republicà federal catalanista, lliurepensador, literat i maçó de certa importància des de finals de la dècada de 1860 fins la seva mort, l’any 1891.

Rossend Arús. Font: La Ilustració catalana. 15/9/1891, n.º 268, p. 1

En el seu testament deixà la seva casa amb la biblioteca a l’Ajuntament de Barcelona (l’actual Biblioteca Arús) i diners per a construir edificis públics als municipis d’on eren els seus pares. A l’Hospitalet es va construir l’Ajuntament, i per això van posar el seu nom al carrer contigu, i a Das les escoles.

Arús, el “fatxa” (perdó per l’anacronisme) local de la seva època

Doncs, en Jaume Arús i Cuixart, oncle d’en Rossend, era de la tendència política oposada. La primera vegada que Jaume Arús va arribar a l’alcaldia va ser com a conseqüència de la reunió de nou electors, el setembre de 1839. El sufragi en aquella època era masculí i censatari, i aleshores votaven els 118 homes més rics. A més era indirecte, i s’escollien uns electors que eren els que escollien l’alcalde. Els Arús formaven part de l’oligarquia local, i un Josep Arús (el seu pare?) havia ocupat l’alcaldia i d’altres càrrecs fins feia poc.

O'Donnell es posa al davant del tropes per fer un cop d'Estat, conegut com "la Vicalvarada", el juliol de 1854, que incialment va fracassar. Només el suport de les revoltes populars de caire democràtic, com la de Barcelona, va fer que hagués un canvi de règim. Tanmateix, part dels militars de la Revolució del 1854, com el mateix O'Donnell, perquè els canvis no anessin massa lluny, van protagonitzar una reacció violenta el juliol de 1856. Font: La Ilustración, 24-7-1854.

La segona vegada que Jaume Arús va arribar a ser alcalde va ser com a conseqüència de la imposició del Governador Civil, el 14 de setembre de 1856 [i]. En aquell moment s’estava produint la reacció dretana contra el govern del general Espartero, encapçalada pel general O’Donnell. 

Una de les primeres accions del nou govern, després de dissoldre les Corts a trets, va ser destituir els ajuntaments legítims i nomenar d’altres d’afins a la seva ideologia. Hem de recordar que a Barcelona la revolta contra aquesta reacció autoritària va concloure amb uns 500 morts.

Barricada contra la reacció de juliol de 1856 a Madrid. Si voleu veure com va ser la repressió a Barcelona, podeu veure un reportatge de Betevé, clicant aquí.

Tanmateix, va durar poc com a batlle, perquè una altra ordre del Governador el va substituir per en Joan Sanfeliu el 9 de novembre d’aquell any. Arús, però, va tornar a ser-ho el març de l’any següent, en aquest cas, fruit de les eleccions municipals. A les eleccions generals, en aquell moment, els electors locals eren 17. Doncs, el 30 d’abril de 1858 una altra ordre del Governador destituïa Arús i acomiadava el secretari Josep Ferrer. 

La sentència de 1858, de la que parlarem més endavant, i la Revolució de Setembre de 1868, van apartar-lo de la política uns anys. 

Al centre, en Jaume Mitjavila, vell militant progressista, amb l'alcalde Pere Norta, també antic militant progressista i líder local del Partit Liberal. Mitjavila i Norta eren rivals polítics d'Arús. Font: AMHL 101 AF 0000647 /a.Autor desconegut/da

El gener del 1874 un cop d’Estat militar acabà amb la I República i el nou govern dissolgué els ajuntaments sortits de les eleccions del 1872. A qui creieu que va imposar com alcalde el Governador? Efectivament, al nostre amic Jaume Arús, batlle per quarta vegada, i la segona en una reacció dretana i antidemocràtica. 

També, una altra vegada, el Governador el va treure del càrrec de seguida, als dos mesos i... el va tornar a imposar el gener del 1875. Segurament perquè el substitut, Pere Norta, era un personatge poc dòcil i no tan conservador. Finalment, Arús va morir mentre era alcalde el maig de 1876 a l’edat de 68 anys.

Arús, el més ric del poble

Aquest pes en la política local, en la tendència més dretana, va molt lligat al seu pes econòmic i social. N’Arús era un dels més rics del poble, un dels membres destacats de l’oligarquia local, amb els Oliveras, Sanfeliu, Parera, Prats, etc.

En un llistat de la contribució per riquesa rústica en la dècada de 1860, Arús n’era el segon major contribuent, molt a prop del primer i molt lluny del tercer (1.776, 1,712 i 720 rals, respectivament). Pel que fa a la riquesa urbana, Arús era el major propietari, amb 12 cases a la Carretera Provincial (actual Prat de la Riba) i una a la Marina i pagava 4.160 rals; el segon tenia 5 cases i pagava 1.792 rals [ii].

Edifici de Ca n'Arús. La part més  a la dreta és una ampliació posterior a la construcció primerenca. No sé si el cos que queda al mif de la foto, amb els tres arcs, és de la construcció inicial o és també un afegit.

Segons la fitxa del PEPPA, Ca n’Arús és un casalot construït al lloc de l’anterior masia, amb aires senyorívols, a mitjan segle XIX. En algunes fonts es concreta la data de 1851. Si aquesta data es confirmés, Ca n’Arús seria la primera casa senyorívola de les famílies riques locals, la primera amb una cambra de bany amb sanitaris importats de Gran Bretanya [iii].

En qualsevol cas, tot sembla indicar que fou un encàrrec del nostre protagonista. L’edifici principal, de planta i dos pisos, amb un frontó mixtilini, està flanquejat per dues ampliacions posteriors. Al davant de la façana principal, van fer un petit jardí d’estil francès. L’interior conserva part de la decoració de les sales nobles. Fou adquirida per l’Ajuntament i des de l’any 2007 és accessible per tota la població.

L’any 1873 era un dels 25 homes que van endegar el projecte de l’entitat que havia d’agrupar als principals propietaris i més conservadors, el Centro Económico Agrícola Industrial. Se’n van fer 72 participacions, i Arús era dels 13 que en tenien 4. Aquesta entitat és la que avui coneixem com Casino del Centre.

Arús, a la presó per lladre

Doncs, en Jaume Arús i Cuixart, el més ric del poble, el líder conservador, va ser a la presó per lladre. I no per temes de corrupció política o afers relacionats amb els comptes municipals, un tema molt complicat i que va generar problemes a més d’un equip de govern en aquells anys. Arús va ser condemnat per robar pedres.

Font: Biblioteca Arús "Arús IV/C1-53"

Els fets van ocórrer vers 1853, quan la vídua d’Esplugues Teresa Fernández va denunciar a Francesc Tubau (jornaler, casat amb un fill, de 35 anys el 1858) per agafar quatre carros de pedra de la tanca d’una peça de terra de la seva propietat [iv]. En Tubau va declarar que ho havia fet per ordre d’Arús (propietari, casat amb dos fills, de 50 anys), del que era mosso, és a dir, assalariat fix.

Tot el procés judicial es va allargar fins el maig del 1858. Recordem que pel mig Arús ha estat nomenat alcalde per ordre del Governador el setembre de 1856 i destituït dos mesos després. També havia estat escollit alcalde després de les eleccions municipals de 1858, en les que participava l’oligarquia local, el que mostra el seu ascendent dins d’aquest grup.

Crida l’atenció la seva destitució, pocs dies abans de ser dictada la sentència definitiva a un mes de presó, com si el Governador la conegués i volgués evitar la vergonya de fer-se pública una condemna a un alcalde (dels seus) en exercici. I per què també fou destituït el secretari de l’Ajuntament? Per cert, en Tubau fou absolt.


El fet és que, com hem vist, Arús desaparegué de la política local i no tornà a aparèixer fins la reacció del gener del 1874. Quan s'ha d’escollir el líder de l’Ajuntament del règim sorgit del cop militar que ha acabat amb la República apareix el seu nom.

Evidentment, l’incident del robatori de les pedres no havia estat oblidat. Quan la secció local de l’Associació Internacional dels Treballadors va escriure al Consell Federal d’aquest sindicat, el 18 de febrer, per informar de la situació va dir:  

“El Ayuntamiento que disolvió la fuerza bruta lo componían 8 socialistas y 3 colonos. Ahora se compone de un alcalde que ha estado en presidio por ladrón y de otros por el mismo estilo.” [v]

Gràcies a aquest comentari sabem que poc o molt, Arús va complir la sentència i va arribar a ser a la presó algun temps. Això no va ser obstacle perquè continués tenint un paper important a la ciutat i perquè tornés a ser nomenat alcalde el 1874. Com ja hem dit, Arús va morir el maig del 1876 mentre ocupava l’alcaldia. Crec que és l’únic cas a la nostra ciutat. 

 

La Vila Vella en 1875. Un dels dibuixos de Valentí Julià. Font: https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/PLAAPLA.PDF

En conclusió, el personatge local més rellevant des del punt de vista social i econòmic del seu moment i un dels més importants des del punt de vista polític va ser a la presó per ordenar-li a un subordinat que robés unes pedres d’una tanca. Tot plegat força ridícul i miserable.



[i] Totes els nomenaments i cessaments d’alcalde poden consultar-se als llibres d’actes del Ple Municipal que són en línia https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5005-Documents-textuals/?2=Actes%20del%20ple#

[ii] MATAS, Pilar i PASTOR, Carmen. “Aproximació a l'associacionisme hospitalenc a finals del segle XIX: els fundadors del "Centro Económico Agrícola Industrial", un grup de poder”, Identitats, núm. 4-5-, Estiu, 1990

[iii] MASCARELL, Mireia. L’Hospitalet de Llobregat. Recull gràfic 1895-1965, El Papiol, Efados, 2003, pàg. 367-370

[iv] La información del procés judicial procedeix de Causa criminal, sobre robo, instruïda en el Juzgado de primera instancia de San Felio de Llobregat, contra don Jaime Arús y Cuxart, vecino del pueblo del Hospitalet, Biblioteca Arús, Arús IV-C1/53

[v] AIT-FRE, Actas de los Consejos y Comisión Federal de la Región Española, 1870-1874, Barcelona, 1969, vol II, pàg. 308

 

martes, 13 de julio de 2021

UNA PETITA HISTÒRIA DE SANFELIU

En primer lloc, haig de dir que aquest article no seria possible sense el que va escriure l’Antoni Mataix, “Aproximació a la historia del barri de Sanfeliu”, l’any 1987.

Sanfeliu, 1984.

Abans de les primeres urbanitzacions

El barri de Sanfeliu és a un turó del Samontà, separat per la resta del terme municipal pel Torrent de Can Nyac i pel sud, per la franja de terra on es van construir el Canal de la Infanta (1819) i el ferrocarril (1854).

El ferrocarril i el Centre des de la Fonteta vers 1921. Font:
CELH_AF_0591_Fonteta / a. desconeguda d. Teresa Casals

Com a la resta de turons de l’Hospitalet, al de Sanfeliu hi havia vinyes, garrofers, etc., sense masies. Només hi era Ca n’Alemany, a la part baixa del barri, a tocar del poble. L’any 1901, el nou propietari del mas, en Lluís Buxeres, va començar a reformar-lo i en pocs anys va promoure el palauet que coneixem amb el seu cognom. A prop es construïren en aquella època Can Serra, Can Cervera (Esplugues) i Can Mercader (Cornellà).

La Casa Alta, Ca n'Alemany o Can Buxeres, abans de la remodelació de 1901. Font: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2010/09/23/la-casa-alta-can-buxeres-a-finals-del-s-xix/

El Camí de la Fonteta unia el nucli de la Vila Vella amb les planes de Cornellà. Es deia així perquè al mig del recorregut hi havia una font. El camí era prou important com perquè quan es construí la via fèrria de Vilafranca, vers 1853, es fes un túnel. L’obra dels túnels del ferrocarril es conserva intacta. La zona era coneguda com Pujada, Muntanya, Canyet, Can Nyac o Fonteta.


El fet que va trencar la monotonia dels cicles agraris a aquesta contrada va ser la construcció d’una conducció d’aigua en la dècada de 1870, per part de l’Empresa concesionaria de aguas subterráneas del río Llobregat. N’extreia l’aigua de l’aqüífer superficial del Llobregat i la impulsava amb màquines de vapor cap a Sants i Barcelona. Per salvar el gran desnivell del Torrent de Can Nyac es va construir l’aqüeducte que encara existeix.
Segons David Rovira és de l'any 1878.


Les primeres urbanitzacions

Vers el 1921, algunes famílies comencen a construir-se, de mica en mica, casa seva al llarg del Camí de la Fonteta. El febrer i el març de 1924, Josep Valeta i Santiago Sanfeliu, respectivament, van demanar el permís per a urbanitzar uns terrenys que cadascú hi posseïa a la zona. Com era normal en aquella època, van decidir posar el seu cognom als nous carrers, al llarg dels quals es van crear les parcel·les que es van posar a la venda.

D’en Valeta no sabem res, només que era advocat i propietari d’aquelles terres. La família Sanfeliu era una de les més importants de l’oligarquia local: propietaris agrícoles i polítics durant els segles XIX i XX. La seva casa a la Rambla certificava la seva posició social i política.

Arran de l'assassinat del regidor Salvador Gil, el maig del 1933, tenim imatges dels camps de Sanfeliu i del Camí de la Fonteta.

El Camí de la Fonteta i els carrers Sanfeliu i Valeta eren tres més de les anomenades urbanitzacions, de les que n’hi van aparèixer al Samontà en aquella dècada de 1920: la Granota, Ceravalls, Faus, Pelegrí, etc. Es tractava d’operacions de petita escala, destinades al segment de la classe treballadora que podia comprar una parcel·la i fer-se, sovint ells mateixos, una caseta de planta baixa. D’aigua corrent, electricitat, clavegueram... ja arribarien amb el temps.

Fragment del plànol de 1937 exposat al Museu de l'Hospitalet.

A partir d’aquell moment començà un lent degoteig de construccions i assentaments. Som en el primer gran episodi immigratori de les darreres dècades (1925-1930), però aquests immigrants més pobres no eren els que venien a aquesta mena d’urbanitzacions.

Guerra i postguerra

Els pendents del turó on s’estava desenvolupant el nou barri eren gairebé verticals en molts indrets. Quan van començar els bombardeigs de l’aviació feixista la gent del barri Centre va començar a excavar-hi coves per fer de refugis. El caràcter argilós del terreny ho facilitava. Coves semblants van ser excavades a Sant Josep, Cornellà, etc. Una d’elles, a tocar de Can Nyac, va ser construïda d’obra per l’Ajuntament, i encara es conserva. 

Imatge del reportatge de Televisió de l'Hospitalet del refugi de Can Nyac. Si el voleu veure sencer... https://lhdigital.cat/web/digital-h/noticia/-/journal_content/56_INSTANCE_txR0/11023/14939673


A partir de 1939, van començar a arribar-hi nous immigrants, molt pobres, sovint fugint de la repressió política. Ocuparen les coves i van generar diverses formes d’infrahabitatge. Al voltant de l'any 1950 hi havia més veïns vivint en refugis i barraques que en cases edificades.

El Carrer Alt, l'any 1957. Font: AMHL_101_C411_1957_00410_001

L’any 1960 ja no n’hi havia gairebé habitants al refugis, mentre el barri creixia lentament, amb la modalitat de les dècades anteriors, tot i que ja començaven a fer-se cases de dues plantes.

POBLACIÓ DELS NUCLIS DEL BARRI

 

1930

1945

1950

1955

1960

Valeta

37

99

166

192

297

Centre

 

37

96

389

1004

Canyet

25

97

150

180

250

Refugis / barraques

 

68

590

98

23

Total

62

301

1002

859

1574

Font: Mataix, 1987: 244. L'Antoni Mataix posa molt d'èmfasi en el seu article en el sorgiment de diversos nuclis, que no arribaran a contactar entre ells fins la dècada de 1960.

L’any 1941 arribà al límit del barri, al Torrent de Can Nyac, un veí de molta consideració: “La Industrial Ladrillera”, una bòbila que va ser en funcionament fins la dècada de 1980. La bòbila Torns, la de la xemeneia quadrada, va ser de les darreres que va restar oberta a la ciutat.

El “desarrollisme” urbanístic

Com a la resta de l’àrea metropolitana de Barcelona, el Pla Comarcal de 1953 afectà el barri i el va convertir en zona residencial. Els plans parcials, a partir de 1963, van concretar com havia de ser. En tots aquests plans una imposició amenaçava Sanfeliu: hi havia de passar, pel bell mig, l’anomenat 2n Cinturó.

Pla Parcial de Sanfeliu (1968). Font: https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5003-Cartografia


Les grans transformacions de la segona part de l’època franquista també es deixen notar als voltants de Sanfeliu amb l’extensió dels blocs de la Ciutat Satèl·lit de Cornellà (Sant Ildefons) a partir de 1959. 

La creació de la primera escola del barri, l'Escola Sanfeliu, l'any 1961, ja ens diu que el nucli adquireix prou entitat. Per cert, aquest centre és en perill de desaparèixer just quan fa els 60 anys.

Can Nyac, l'any 1971.

Al barri, els blocs van aparèixer des de 1964 quan es començaren a plantejar les permutes d’un solar amb caseta per un o dos pisos en el bloc que s’hi construiria. No es va produir un augment demogràfic semblant al d’altres barris, però ja es deixava notar el gran episodi immigratori que s’estava produint a Catalunya.

L’edifici del “mercadillo”, del 1968,  i sobretot els grans blocs del Passatge Llunàs, del 1976, van significar l’arribada de la tipologia constructiva pròpia de l’especulació del franquisme. L’any 1976 també va ser el de l’arribada del metro.

L'any 1969, Sanfeliu era un terreny apte per fer una cursa de motocròs

El Parc de Can Buxeres, a partir del 1972, oferia una zona verda més aviat a la població del Centre, però també a la de Sanfeliu.

Desenvolupament de la vida social

La primera entitat del barri va ser, probablement el C. D. La Plana, un club de futbol, de l’any 1960 com a mínim. L’any 1965 es va crear la parròquia del barri, i arribà un capellà amb forta personalitat i dels que no portaven sotana, Mariano Roncalés. Fou el motor de la primera vida associativa de Sanfeliu.

Una de les primeres botigues del barri, l'any 1973.

En aquells temps les parròquies i els seus rectors tenien força importància, i a iniciativa seva es va crear el primer grup organitzat del barri. Es van creure que les Asociaciones de Cabezas de Familia, un invent del règim franquista, podien ser útils, i van fundar una l’any 1966. Evidentment, no va servir de res, i va desaparèixer poc després.

Una iniciativa que sí va reeixir va ser el de la Comissió de Festes, que des del 1967 va organitzar la festa major. Un equip de futbol, una parròquia i una festa major: és la certificació que ja s’ha consolidat el nou barri, tot i que encara hi havia una certa recança per dir-li barri i se li deia “Sector Sanfeliu”.

Sanfeliu, 1980

Les forces polítiques antifranquistes, especialment el PSUC, van generar una xarxa associativa, com a tots els barris, que va protagonitzar la vida associativa durant els 70’s. La reivindicació per solucionar els greus dèficits del barri la va protagonitzar l’Associació de Veïns, legalitzada la tardor de 1975. Però també es van generar entitats com el Club Infantil i Juvenil o les APA’s de les escoles que es van construir-hi, l’any 1979, Joanot Martorell i Àusias March.

Els anys de la democràcia estrets pel cinturó

La dècada dels 80’s va ser de crisi econòmica i aleshores es va popularitzar la frase que “ens havíem d’estrènyer el cinturó”, fent referència als sacrificis que ens tocava fer (sempre als mateixos). Però a Sanfeliu hi havia un altre cinturó encara més perillós.

La Plaça dels Cirerers, amb l'institut al fons, el 1985.


La dècada va començar bé, amb l’Aula de Cultura (antecedent de l'actual Centre Cultural), inaugurada l’any 1979, i l’Institut Apel·les Mestres, del 1983. El creixement demogràfic es va aturar i l’ebullició associativa va reduir-se, o més aviat es va diversificar en una munió d’entitats, cadascuna d’una activitat concreta.

Imatge aèria de Sanfeliu vers 1987

L’AVV va patir una crisi forta l’any 1981, però l’amenaça del 2n Cinturó va fer que a finals de la dècada tornés a haver una important mobilització, especialment quan, arran de l’atorgament a Barcelona dels Jocs Olímpics, es va fer l’impuls definitiu a la seva construcció, amb el nom de Ronda de Dalt.

Enderroc de l'edifici del "mercadillo". La foto és de Foto-Viva, una de les entitats més importants del barri. Font: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/category/1-municipis-barris/sanfeliu/

Finalment es va concretar amb l’enderrocament de l’edifici del “mercadillo”, el setembre de 1991, i el pas de la Ronda soterrada, coberta amb una llosa. Per sobre es va construir la Plaça de les Comunitats. 

Urbanització de la Ronda de Dalt al seu pas per Sanfeliu, 1993.

Les darreres dècades

La població es va reduir durant la dècada de 1990 i s’ha estancat entre els 6 mil i 6.500 habitants. La superfície del barri és de mig km2, el que dona una envejable densitat, si la comparem amb la resta dels barris, de 12 mil h/km2.

POBLACIÓ DEL BARRI DE SANFELIU

1970

1975

1981

1986

1991

1996

2001

2011

2018

2.705

3.745

6.792

6.704

6.906

6.825

6.288

6.313

6.232

Font: Anuaris Estadístics de l’Hospitalet

L’episodi immigratori dels darrers temps, el de les persones procedents d’arreu del món, ha afectat menys a Sanfeliu que a d’altres barris. A hores d’ara, un 20% de la població ha nascut a l’estranger, el que és un dels percentatges més baixos de la ciutat.

Sanfeliu, 1993.

Les promocions immobiliàries en marxa a l’extrem nord del barri i ja a Esplugues poden, però, canviar aquesta situació i enfilar la quantitat de població de la zona un altre cop. Aquí també caldria aturar la construcció, ben poc justificable en una ciutat com la nostra.

El nucli del Camí de la Fonteta, poc abans de ser destruït, l'any 2015. Font: CELH AF 0151 Fonteta / a. d. Cristina Contreras Garcia

Mentrestant, la lenta dotació d’equipaments ha anat produint-se, destacant la inauguració del poliesportiu, l’any 2005. També ha calgut lluitar contra la seva reducció o desaparició, com quan l’any 2011 les retallades en la salut pública van posar en risc el CAP del barri.

La lluita que més ressò mediàtic va tenir va ser la que es va fer perquè fessin fora al rector de la parròquia que feia misses en honor de la División Azul, processons de legionaris i discursos homòfobs. Finalment va ser apartat l’any 2017.

Una imatge del Club Infantil i Juvenil de Sanfeliu-Sant Ildefons.


Vull acabar aquest repàs a la història del barri amb una referència al sofà del Club Infantil i Juvenil, una metàfora del barri. És petit, la gent hi arriba i seu, i comparteix la seva vida, tot constatant que col·lectivament és molt millor.