lunes, 11 de mayo de 2020

EL FRANQUISME (7). ELS ANYS CINQUANTA: LA CONSOLIDACIÓ DEL RÈGIM. LA SOCIETAT


1.    Evolució social
El règim franquista tenia com a principal funció mantenir l’ordre social molt desigual que s’havia instaurat a Espanya a mitjan segle XIX, i que s’havia mantingut durant el segle XX. Només la República havia intentat reformar-lo i després, durant la Guerra, s’havia transformat amb la revolució social a la zona republicana.
L’estructura de la propietat de la terra es mantenia com sempre, i els empresaris industrials, comercials i financers tenien tot al seu favor. Des del 1939, els beneficis empresarials van pujar en relació a les rendes que obtenien els i les treballadores. Al llarg de la dècada de 1950 l’acumulació dels capitalistes va multiplicar-se per 5, mentre que la massa salarial només es va multiplicar per 2,5[i].

Una de les fotografies que va fer Carlos Saura en aquests anys. Font: https://cadenaser.com/emisora/2017/07/20/radio_madrid/1500562496_400460.html
 L’any 1951 es produeixen diverses mobilitzacions provocades per la migradesa dels salaris, que amb prou feines arribaven a la subsistència. Començaren amb el boicot als tramvies de Barcelona (que van pujar el preu i eren més cars que els de Madrid) i es van estendre amb vagues per Catalunya i el País Basc[ii]. Recordem que aquests fets van provocar un important canvi de govern i el primer cop a l’autarquia.
La inflació i la gran diferència entre beneficis i sous va provocar que entre 1956 (coincidint amb la protesta universitària de Madrid) i 1958 es produïssin diverses mobilitzacions obreres als principals centres industrials del país, i per primer cop des d’abans de la Guerra, a Astúries. A les mines de carbó asturianes, l’any 1958 es van escollir unes comissions d’obrers al marge del sindicat oficial per negociar amb l’empresa. Aquesta experiència va ser l’embrió de la creació de Comissions Obreres durant la dècada següent.
El centre de Barcelona pres per la policia durant el boicot. La revista Picture Post informava d'una manifestació en la que es cridava "Hem de menjar". Font: https://ajuntament.barcelona.cat/museuhistoria/ca/quin-impacte-va-tenir-la-vaga-de-tramvies-del-1951
 La repressió va ser molt dura. Qualsevol forma d’organització, mobilització i protesta obrera era il·legal i podia provocar detencions, tortures i presó. El terror de la dècada de 1940 va fer desaparèixer el moviment camperol. L’única sortida dels jornalers sense terra era l’emigració. A les ciutats industrials a partir de 1962 va començar una mobilització obrera que, amb daltabaixos, va créixer i va ser una de les principals forces d’erosió del règim franquista.
La Llei de Convenis Col·lectius de 1958 va ser una decisiva reforma tecnocràtica. Significava abandonar els principis intervencionistes i feixistes de l’autarquia, però era necessària perquè la remuneració de la mà d’obra anés lligada a la productivitat, i pogués incentivar-la. Alhora, va ser un mecanisme de reconstrucció del moviment obrer i antifranquista.

La subordinació i discriminació legals de les dones es van mantenir, així com les normes socials i morals ultracatòliques i inspirades en conceptes d'honor tradicionals que les limitaven i sotmetien.
 L’increment global de la riquesa, les migracions, les millores aconseguides pel moviment obrer, etc., van permetre que el gruix de la població espanyola sortís de la misèria i comencés a tenir accés a productes per sobre de la primer necessitat, com ara un aparell de ràdio. Per aconseguir els ingressos necessaris la classe treballadora havia de fer llargues jornades laborals en dures condicions.
2.    Demografia
La població espanyola va créixer dels 28 als 30 milions d’habitants. És un creixement degut sobretot, a la disminució de la mortalitat, en especial de la mortalitat infantil. Els avenços mèdics contra les malalties infeccioses arribaven tard a Espanya, però finalment arribaven. Malgrat la confessionalitat de l’Estat, la prohibició i persecució dels mètodes anticonceptius i la política natalista del règim, la natalitat mai ser gaire alta. Ni tan sols les dades dels anys del “baby boom” (a partir de 1957), provocat per la prosperitat de la postguerra, van ser gaire espectaculars. La fecunditat, a partir de 1941, es va moure entre 2,9 (1945, 1968...) i 2,4 (1950) fills per dona.
Les desigualtats de riquesa a dins d'Espanya expliquen els enormes moviments migratoris d'aquells anys. Font: http://proyectonisal.org/dmdocuments/Escudero_Simon_Bienestar_provincias_rHI.pdf
 El fenomen demogràfic més important d’aquests anys és l’emigració del camp espanyol. Ja als anys 40’s s’havia produït una certa expulsió de població dels pobles, de gent que fugia de la misèria i la repressió política. Com que les ciutats no exercien atracció encara, moltes persones havien de viure-hi en coves, barraques, etc, quan arribaven als nous suburbis.
El desenvolupament de la indústria i el turisme dels 50’s generaren una manca de mà d’obra a algunes ciutats i zones costaneres, i l’èxode rural va anar creixent. Les migracions exteriors també van augmentar. En els 50’s encara eren majoritàriament a Amèrica. Durant els 60’s seran cap a Europa Occidental: França, Alemanya, Suïssa, etc.
Font: https://nuestromapa.wordpress.com/07-las-migraciones/
 Catalunya, que ja havia rebut una gran quantitat d’immigrants en el període 1915-1930, va tornar a ser el principal destí de les migracions interiors. La població catalana va passar de 3,2 milions a 3,9 milions d’habitants, de l’11,5% al 12,8% de la població espanyola. La persecució de les persones migrants, les detencions al Pavelló de Missions o l’Estadi de Montjuïc i el retorn forçós als pobles d’origen arribaren al seu punt màxim en aquests anys..
El buidatge de les zones rurals interiors d’Espanya es va accelerar durant la dècada de 1960, quan es va produir un fet que podem qualificar de transcendental. Per primera vegada en la seva història, la població activa del sector primari no era la majoritària. Aquest llindar s’havia travessat als països d’Europa Occidental dècades enrere i a Catalunya vers 1915.
POBLACIÓ ACTIVA PER SECTORS A ESPANYA (1900-1970; en %)

1900
1930
1940
1950
1960
1970
Iari
66,3
45,5
50,5
47,6
36,6
22,8
IIari
16,0
22,2
22,1
26,5
29,6
38,4
IIIari
27,7
32,3
27,4
25,9
33,8
38,8

Les gran migracions interiors van generar un gravíssim problema de manca d’habitatge a les principals àrees metropolitanes. Els afores de les grans ciutats es van omplir de barris de barraques. Els tècnics de les institucions catalanes van impulsar un pla urbanístic que facilités un creixement urbà ordenat de l’àrea de Barcelona, el Pla Comarcal de 1953. Tanmateix, fins que no es va aprovar la Llei del Sòl el 1956 no es va poder desenvolupar.

El Plan de Urgencia Social de l'any 1958 va expropiar terres amb diners públics que després es van posar en mans d'empreses privades perquè construissin grans polígons d'habitatges. Font:
http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/122523/4/TFM_BP_JASANTAMARIA-33-41.pdf
 Malauradament, els plans parcials que planificaven com serien els barris eren gestionats per uns ajuntaments franquistes controlats per les empreses de la construcció. El resultat va ser la modificació o l’incompliment dels plans, sempre en la línia d’augmentar la quantitat de pisos, el que permetia augmentar els beneficis de les empreses a costa de la qualitat de vida dels habitants dels vells o els nous barris.
3.    Demografia i societat a l’Hospitalet
L’Hospitalet va exercir en aquests anys, com mai, de suburbi de Barcelona. És a dir, que les coses que passaven a l’Hospitalet eren per influència de la metròpoli, Barcelona, en plena expansió econòmica, demogràfica i urbanística. Ja hem vist com a finals de la dècada de 1950 es van crear polígons industrials, però l’Hospitalet es va especialitzar més en zona residencial per a la classe obrera immigrant.

Font: https://www.celh.cat/sites/default/files/2020-03/6-1_SEGLE%20XX.pdf
 L’Hospitalet va passar de 72 a 123 mil habitants durant la dècada, i a 242 mil durant els 60`s. Aquest creixement es degué a la immigració gairebé en la seva totalitat. D’on venien els nous habitants? D’Andalusia, Galícia, les dues Castelles, Estremadura, Aragó... de les zones rurals pobres d’Espanya.


De seguida es van redactar els primers plans parcials: Bellvitge, Les Planes i La Florida (1956), Granvia Sud (1958), Can Serra (1959-61), Pubilla Casas (1962), Gornal i Sanfeliu (1963), Centre (1965)... I de seguida també comencen les modificacions per a poder augmentar la construcció de més blocs. Per exemple, a Granvia Sud (1959) o Can Serra, on el pla aprovat el 1961 reduïa el parc urbà del 50% al 14% respecte la zonificació del Pla Comarcal, i només va ser la primera de diverses modificacions[iii]
 
Per il·lustrar la portada de la publicació del Plan de Urgencia Social de Barcelona (1958) es va escollir la maqueta del Pla Parcial de Bellvitge de l'any 1956, en el que ja es preveia un polígons d'habitatges dividit en dues superilles per una avinguda central. Font: https://www.expobarraques.cat/es/2-un-nou-paisatge-urba-els-grans-poligons-d-habitatge.php
Els nuclis de barraques creixien per tota la ciutat: Riera Blanca, Torrassa, Matacavalls... i sobretot La Bomba, per sota de la Granvia. Encara es mantenien les coves a Sanfeliu i Can Vidalet. També eren molt freqüents els lloguers d’habitacions o de matalassos per dormir al terra, amb o sense dret a un menjar diari; d’això se’n deia estar “de mestressa” o “de dispesa”, una modalitat a la que s’acollien especialment els homes que migraven sols.

Les barraques a Matacavalls (barri de Sant Josep), l'any 1952.
 La majoria dels nens i les nenes anaven a escola fins els 14 anys, i començaven a treballar a les fàbriques. Amb sort, podien estudiar alguna formació professional al vespre que els qualificava una mica més. Els estudis universitaris eren un luxe a l’abast de molt poca gent a l’Hospitalet.
De mica en mica, les entitats de la ciutat anaven reconstruint la vida associativa al marge dels intents totalitaris del règim i els seus tentacles (OSE, OJE, Secció Femenina, SEU, etc...). A La Torrassa, el Club Pimpinela, i al Centre l’Agrupación de Amigos de la Música i les seccions de la Unió Excursionista de Catalunya també d’aquests barris eren les entitats més allunyades del poder. D’altres, es movien entre la bona relació amb el règim i certa autonomia d’acció, com el Casino del Centre, el Casino de Santa Eulàlia, l’Aliança de Collblanc-Torrassa o el Centre Catòlic.

Font:
 L’Església continuava dominant bona part del teixit associatiu i cultural dels barris. El tarannà dels capellans o la presència dels nous corrents del cristianisme (representats per la HOAC i la JOC) feien que les activitats de cada parròquia fossin diferents.
Dins d’algunes d’aquestes entitats i parròquies s’anava obrint pas de mica en mica l’ús públic de la llengua catalana. També es van crear grups sardanistes i de folklore català. Val a dir que algunes d’aquestes activitats van ser tolerades i, fins i tot, promogudes per les institucions franquistes.

Catifa de flors pel Corpus a un carrer del Centre. Font:
AMHL 901 AF 0003941 /a.Joan Pol Carnicer /d.Joan Pol Carnicer
 La millora del nivell de vida i la impossibilitat de fer activitats lúdiques a llocs llunyans (les excursions eren encara extraordinàries, especialment per les dones) van fer d’aquesta dècada l’edat daurada de les festes majors, teatre d’aficionats, corals, celebracions del Corpus, etc. La vida comunitària, de carrer i de barri era molt intensa. El cinema, el teatre de varietats i la ràdio continuaven sent els vehicles d’oci més importants.
La protesta social va ser minsa en aquests anys. Diverses persones de l’Hospitalet van participar en les vagues de tramvies dels anys 1951 i 1957, i van ampliar el boicot als Autobusos Oliveras. Els intents de mobilitzar les fàbriques van tenir poc èxit, i els militants antifranquistes van començar a practicar l’entrisme, és a dir, entrar en els sindicats verticals per defensar els interessos reals dels treballadors.


[i] En pessetes corrents. La proporció massa salarial / beneficis del capital va pasar de 2,77 a 1,19. Font: https://recyt.fecyt.es/index.php/IHE/article/viewFile/70036/42292
[ii] https://revistas.ucm.es/index.php/CHCO/article/view/CHCO0808110165A
[iii] BOTEY, Jaume et al. Can Serra 50 anys, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2016, pàg. 26-31

lunes, 4 de mayo de 2020

EL FRANQUISME (6). ELS ANYS CINQUANTA: LA CONSOLIDACIÓ DEL RÈGIM. L'ECONOMIA.

1. La recuperació de la primera meitat de la dècada.

Els ministres econòmics del nou govern de 1951 van començar a eliminar la política autàrquica. La importació d’aliments i el creixement de la indústria van fer que el 1952 es recuperés el nivell de renda per habitant d’abans de la Guerra Civil i s’eliminés el racionament dels productes bàsics.


Planta embotelladora de la Pepsi a la Granvia de l'Hospitalet, instal·lada vers 1955. Tot un símbol dels nous temps. Fotografia publicada en 1960.
Tanmateix, l’agricultura, en mans dels terratinents tradicionals (més aviat a la meitat sud del país) i dels petits propietaris (més aviat a la meitat nord), continuava sent el sector principal i es mantenia amb una productivitat molt baixa. A bona part de l’Espanya rural no hi arribà la modernització.


L'any 1950 es va publicar a la revista Life el famós reportatge que el fotògraf Eugene Smith va fer a Deleitosa, un poble estremeny. 
La importació de petroli era especialment necessària. Els absurds intents del règim de produir-lo a partir de pissarres i lignit van fracassar després d’una enorme despesa de diners públics, a través de l’empresa ENCASO, de l’Instituto Nacional de Industria (INI)[i].
La inversió estrangera en indústria, en el context d’una fase de creixement econòmic mundial extraordinari, va començar a arribar a Espanya, que oferia mà d’obra barata, sotmesa, qualificada (si més no a Catalunya i País Basc), indústries auxiliars (també només a alguns llocs) i unes infraestructures mínimes pel comerç exterior.

Evolució de la producció industrial (PI) espanyola entre 1920 i 1958, segons les estimacions de tres historiadors. No hi ha un acord de quan s'assolí la PI d'abans de la Guerra Civil, 1950, 1953? Tots tres coincideixen en que entre 1951 i 1958 la PI es va duplicar. Font: https://www.researchgate.net/publication/235743349_El_fracaso_de_la_industrializacion_autarquica
L’INI intentava dirigir el procés, però la inversió privada, sobretot estrangera, va imposar de mica en mica els seus criteris. La implantació de la SEAT a Barcelona, un acord de la FIAT italiana i l’INI, a partir del 1951, és un dels màxims exemples.


La SEAT de Zona Franca, abans de la seva inauguració, vers 1952.
2. Expansió i escanyament. La fi de l’autarquia.

La indústria espanyola es va més que duplicar durant la dècada, però les limitacions de l’autarquia dificultaven el creixement, generaven inflació i un gran dèficit en la balança de pagaments amb l’exterior. Vers el 1957 l’Estat era en una situació de fallida. Les pressions exteriors també eren fortes. Els sectors més ultranacionalistes, encapçalats pel mateix Franco, van haver de donar el braç a tòrcer.
El nou govern de 1957 donava les regnes de l’economia a la família dels tecnòcrates, molt lligada a l’associació catòlica Opus Dei. Finalment, el 1959 es va devaluar la moneda (la pesseta) i es va aprovar l’anomenat Pla d’Estabilització: és la liquidació definitiva de l’autarquia. Les relacions econòmiques i monetàries d’Espanya amb la resta del món es van homologar a la normalitat d’aquell moment.



L’obertura de fronteres va permetre l’arribada dels primers turistes europeus. En 1950 España recibió 0,43 millones de turistas, en 1955 1,38 millones , en 1959 2,86 millones. Tanmateix, el manteniment d’una sobrevaloració de la pesseta respecte el dòlar per raons de prestigi polític escanyava el creixement del turisme. Entre 1955 y 1958 els ingressos  del turisme van cobrir només un 27,8% del dèficit comercial, un 45% menys que entre 1950 y 1954. La devaluació de la pesseta de 1959 va provocar que en 1960 arribessin a Espanya 4,3 milions de turistes estrangers[ii].


Platja del Postiguet, Alacant, 1960. Font: https://www.researchgate.net/publication/310506752_1955-2015_El_gran_viaje_Sesenta_anos_de_turismo_en_Espana
La gradual eliminació de l’autarquia va permetre una altra via d’entrada de divises: les trameses dels emigrants. En aquesta dècada, el destí majoritari era encara Amèrica. El 1956 es va crear l’Instituto Español de Emigración. Tanmateix, recordem que Espanya quedava fora de la Comunitat Econòmica Europea, creada el 1957, per ser una dictadura.
Una foto de Manuel Ferrol que ha esdevingut una icona del drama de l'emigració. Un pare i un fill acomiadant familiars que emigren a Amèrica; A Coruña, 1957.
3. L’economia catalana.

Catalunya, pel seu desenvolupament industrial tradicional, va ser una de les zones que més va créixer en aquella dècada. Ja hem vist el cas de la SEAT, que esdevindria la fàbrica més gran d’Espanya durant dècades.


El tèxtil, tot i no ser el sector més gran, encara mantenia una certa importància. Fàbrica Tecla Sala de l'Hospitalet. Font: AMHL 901-087 AF 0004044 /a.Autor desconegut/da /d.Juan Caparrós López
El tèxtil, malgrat tenir la seva pròpia expansió, va reduir la seva preponderància tradicional pel gran creixement de la resta dels sectors: metall, químic, electrònic, alimentació, etc. És molt significatiu que a Catalunya el gran creixement industrial consistís en bona part en ampliacions d’instal·lacions anteriors, com La Seda a El Prat, Siemens a Cornellà, Philips a Zona Franca...


La Philips de la Zona Franca, l'any 1960.
Catalunya va començar a destacar també en l’atracció del primer turisme de masses i es va començar a desenvolupar un nou sector econòmic. El primer càmping d’Espanya es va inaugurar a Palamós el 1954. L’any 1960, Catalunya tenia el 63% dels càmpings del país[iii].

4. L’evolució econòmica de l’Hospitalet.

Durant la dècada de 1950 va continuar existint una agricultura molt productiva al camp de l’Hospitalet. En un llibre publicat l’any 1959 es descrivia l’agricultura de la Marina de l’Hospitalet així:
“Entre les especialitats hortícoles de L’Hospitalet hem d’esmentar les bledes i sobretot les carxofes, de qualitat molt superior a les que es produeixen en altres contrades. Durant uns vuit mesos es cullen diàriament 8.000 Kg. de carxofes. L’Hospitalet produeix dues collites de bledes l’any: Durant els mesos d’hivern la producció arriba als 25.000 Kg. diaris. D’altres conreus hortícoles importants són les faves i mongetes tendres, la patata primerenca, les cols, coliflors, espinacs, pebrots, tomàquets, enciams, escaroles, melons, moniatos i cebes. La producció de mongeta tendra té particular importància en el Baix Llobregat. A L’Hospitalet hi ha unes 30 Ha. dedicades a aquest cultiu i més de 100 a mongeta seca, amb una producció el 1950 de 1.500 quintars de les primeres i 1.132 de les segones.”[iv]
El sector dels escombriaires també es va mantenir puixant, fins que una epidèmia de pesta porcina, l’any 1960, va obligar el sacrifici d’uns 20.000 porcs, la producció dels quals era una de les parts principals del negoci.


Processó en direcció a l'Ermita de Bellvitge, l'any 1954. Podem veure com era la Marina de l'Hospitalet, un inmens hort. Font: AMHL 101 AF 0000467 /a.Autor desconegut/da
Va ser la indústria, però, la gran protagonista d’aquesta dècada. La proximitat de Barcelona va continuar sent un factor decisiu per a la localització de moltes indústries. I moltes de les empreses ja existents es van ampliar. Els impostos que pagaven les indústries locals van augmentar un 78% durant la dècada de 1950, lluny del 125% de la dècada anterior i encara més del 270% de la dècada de 1960[v].
Polígons industrials a l'Hospitalet. després dels de Travessia Industriali Carretera del Mig es van aprovar el de Provençana (1960, 30 ha) i Granvia-Sud-Pedrosa (1973, 105 ha). Font: http://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/6.%20La%20ind%C3%BAstria%20QE1.pdf
Aquest creixement menor segurament es degué a la manca de sòl industrial. El govern municipal va sentir els nous aires tecnocràtics i va crear diversos polígons. El primer fou anomenat “Travessia industrial” (1958, 14 ha), a l’oest de Santa Eulàlia. El segon, “Carretera del Mig” (1960, 102 ha) va ser el més important.