lunes, 1 de agosto de 2022

EL CANVI CLIMÀTIC A L'HOSPITALET. ALGUNES DADES.

 L'any 2015 es publicava l'article També canvia el clima a l'Hospitalet?, en el que en José Luis Casanova afirmava: 

"(...) també l'observatori de l'Hospitalet de Llobregat confirmaria aquesta tendència de canvi climàtic."

 En aquest article s'aporten les dades del període 1958-1998, en el que la temperatura mitjana anual va ser de 16,2º i la precipitació anual de 594 l/m2.

Font: Ajuntament de l'Hospitalet. A l'enllaç es pot veure l'animació.

Gràcies a les dades dels anuaris estadístics de l'Hospitalet, podem fer la mitjana dels darrers 10 anys (2012-2021). La temperatura mitjana ha estat 17,2º i la precipitació de 392 l/m2.

 TEMPERATURA (ºC) I PRECIPITACIÓ (mm) A L'HOSPITALET

 

1958-1998

2012-2021

Temperatura mitjana anual

16,2

17,2

Precipitació anual

594

392

Es pot dir que una mitjana de 10 anys no és significativa quan parlem de clima, i és veritat. Tanmateix, tots els fenòmens tenen un significat en funció del context, i el nostre context climatológic és d'escalfament i d'emergència, com la comunitat científica fa dècades que ens informa.

En conclusió, en els darrers 10 anys la temperatura de l'Hospitalet ha estat un grau superior a la de les dècades finals del segle XX, i ha plogut una tercera part menys.

Evolució de la temperatura mensual, entre 1950 i 2018. Entre l'any 1981 i 1997 hi hagué un canvi de tendència cap amunt. Font: Gràfic anterior.

Aquesta tendència és molt dolenta per la nostra vida, i coincideix amb el que se'ns alerta. Tots els estudis i la nostra experiència personal ens diuen que el futur no és gens falaguer. Com va dir l'ecòleg Fernando Valladares:

"(...) este verano, con todo lo tremendo y caluroso que está siendo, es posiblemente de los más frescos en lo que nos queda de vida".

Com serà el 2022? Ara per ara, el maig, el juny i el juliol han estat molt calorosos, en molts casos de rècord històric.

I què podem fer a l'escala local? 

Construir molt menys, i si pot ser, gens. No al PDU ni als plans urbanístics que s'aproven amb més i més blocs.

Conservar i augmentar les zones naturals i verdes. Augmentar i millorar els parcs, incorporant zones de refugis climàtics.

Millorar la gestió dels residus, un tema en el que l'Hospitalet és a la cua.

Utilitzar les energies renovables, començant per les infraestructures públiques. 

I a escala personal, local i global, anar cap al decreixement.

 


jueves, 21 de julio de 2022

ELS REFUGIS CLIMÀTICS A L'HOSPITALET

L’Emergència Climàtica, o més aviat la Catàstrofe Climàtica, ja ha arribat. Ja no es tracta de quin planeta deixarem als nostres fills, el problema és com passarem el proper estiu. Això ja no ho pot negar ni “el primo de Rajoy”.

L'Hospitalet, 2022, grues i més grues. Compteu també les dues petites del fons.

L’augment de temperatura i els episodis extrems de vent i pluges són les tendències inevitables. Ja no es tracta de que ho diguin muntanyes d’estudis científics, ho confirma la nostra pròpia experiència en els darrers anys.

 

Com és prou conegut, les ciutats, tal i com les hem fet fins ara, generen una illa de calor. És a dir, que fa més calor que a la zona que les envolta. En concret, a l'Hospitalet tenim 2º més i generem la nostra petita illa de calor pròpia. Font: AMB

Què s’hauria de fer? Reduir, fins l’eliminació, el consum de les fonts d’energia fòssils (petroli, gas i carbó) i tendir cap al decreixement econòmic. Ja sé que això no ho farem, malauradament, fins que l’esgotament dels recursos ens ho imposi. El problema és que la crisi climàtica ha esclatat abans d’aquest esgotament.

L'Hospitalet i encontorns, molt més gris que verd. Font: ICGC

Què podem fer a escala local? La primera mesura que qualsevol ajuntament s’hauria de plantejar és deixar de construir i reformar amb criteris de sostenibilitat els edificis ja construïts.

La segona, augmentar l’espai natural i agrícola, els parcs i les zones verdes i fer-hi un seguit d’espais que reuneixin les característiques per ser considerats “refugis climàtics”.

El punt de partida de l’Hospitalet és molt dolent: les densitats de població més altes i les zones verdes per habitant més baixes del país. I ja no podem culpar només al franquisme; en més de 40 anys d’ajuntament democràtic es podien haver fet més parcs i menys blocs.

Avinguda de Catalunya, a les Planes, l'any 1994. En el seu moment es va urbanitzar al servei dels cotxes. Potser cal replantejar-se alguns espais de la ciutat.

Però ja no n’hi ha prou amb tenir una ratio de zones verdes per habitant mínima. Una part significativa d’aquests espais han d’ajudar-nos a passar els estius i les onades de calor, han de ser refugis climàtics.

Quins requisits ha de tenir una zona verda perquè la puguem considerar un refugi climàtic? Jo diria que hi ha una característica imprescindible: l’ombra generada per arbres. Dues característiques més són més que convenients: sòl natural o de terra i aigua corrent o polvoritzada.

Les voltes verdes dels arbres grans i consolidats són fonamentals. El cas del Parc de l’Alhambra, que va anar de poc que se’l carreguessin, n’és un exemple. En les darreres setmanes estem lluitant perquè no es talin els arbres del Carrer Dr. Martí i Julià. Si generen algun problema s’ha de buscar una altra solució, com fer el carrer de vianants o podar millor els arbres. El criteri de la conservació de la volta verda ha de ser prioritari en aquests moments.


El sòl natural o de terra és clau perquè absorbeix l’aigua, permet el creixement de gespa o vegetació i, potser el més important, no s’escalfa tant com el ciment o l’asfalt.

Finalment, l’aigua, en un corrent, polvoritzada, en cascada, etc. també refresca l’ambient. En moltes ciutats es fan jocs infantils amb raigs d’aigua.

On fer els refugis climàtics? És molt important fer-los en zones cèntriques i accessibles a la gent gran. Per exemple, al Parc de Les Planes té habilitada una zona de refugi climàtic, però cal pensar en un altre al barri perquè la gent gran no pot arribar-hi amb facilitat. Passa el mateix amb els parcs de l'anomenada "cornisa verda", els de la Torrassa o Can Cluset.

El Parc de la Torrassa ens il·lustra molt bé de la situació de la ciutat. És un parc amb poc manteniment, com es veu a la foto, i que va haver de ser reduït perquè el club de futbol del barri pogués tenir un camp. Com veiem, el pendent el fan poc accessible i a les nits pot generar inseguretat. Al fons, el Transformador, un element patrimonial de primer ordre, que ha patit pèrdues perquè va predre li van retitrar la seva protecció.

La proposta de l’Ajuntament de sis refugis climàtics és un insult, una burla a la ciutadania. Tres parcs (Can Buxeres, Alhambra –el que s’ho volien mig carregar-  i les Planes) i tres edificis públics (els poliesportius del Centre i el Gornal i el CC Tecla Sala).

Als parcs no s’han fet cap mena d’arranjaments en la línia de crear un espai que es pugui qualificar de refugi climàtic. Fins i tot, no s’han reparat unes parts del Parc de l’Alhambra que podrien fer aquesta funció.

Parc de Can Buxeres, l'any 2021.

Lo dels edificis públics és vergonyós. On hem d’anar si no som socis dels poliesportius? al vestíbul? I on seurem al CC Tecla Sala? al terra de les sales d‘exposicions?

I la gent de Pubilla Casas, Can Serra, Bellvitge, Collblanc-la Torrassa, el Gornal, Sanfeliu o Granvia Sud?

Cal fer dues coses: reformar part dels parcs existents i, sobretot, guanyar espai a l’asfalt i fer nous parcs i zones verdes amb una part que sigui refugi climàtic, com a mínim un per barri i a una zona cèntrica accessible per a la gent gran.

En un acte públic en el que l’Ajuntament va presentar al veïnat el projecte de la Plaça de les Palmeres, sense possibilitat de modificació, ens va dir que hi tindria tres refugis climàtics. Vaig preguntar al tècnic municipal quins requisits tindrien aquests espais i em va contestar que l’arbrat. El terra seria de paviment i els corrents d’aigua no seran utilitzats perquè poden generar problemes, com la legionella.

La bona notícia és que l'Ajuntament es planteja que hi hagi refugis climàtics en els parcs. La mala notícia és que no els fa, reprodueix el parc tradicional en un moment en el que calen propostes noves.

Cal obrir un debat als barris per escollir els llocs on fer-ne. Alguns suggeriments:

A Bellvitge, un al Passeig i un altre al Parc.

Al Gornal, a l'Avinguda Carmen Amaya.

A Santa Eulàlia, millorar el Parc de l'Alhambra i al projectat de la Plaça de les Palmeres.

Aquest racó del Parc de l'Alhambra tenia grans possibilitats. Avui ja no hi és. Foto 2017 de @nataliapiernas.

A Granvia Sud, a la Plaça del Repòs.

A la Torrassa, Collblanc, les Planes i Pubilla Casas es podrien habilitar zones dels escadussers parcs que hi existeixen. Tanmateix, el que caldria és una política de compra de terrenys per evitar noves construccions de blocs i creació de parcs.

A Can Serra, a la Plaça de la Carpa.

Al Centre, a les noves mansanes que malauradament s'estan construint al llarg de l'Avinguda del Carrilet.

A Sanfeliu encara queda un solar a tocar del Carrer Estronci, si no l'omplen amb blocs gegantins, com han fet amb la vorera del davant.

Sanfeliu, l'any 2022

A Sant Josep, a més de millorar la Plaça de la Serp, caldria fer permeable l'Avinguda del Carrilet i guanyar espais en el poligon de la Carretera del Mig. 

Hem de recordar que hem perdut l'oportunitat històrica de fer un pulmó vers a Cosme Toda, el centre geogràfic de la ciutat, que podia haver influït directament en quatre barris. Però per això cal tenir un projecte de ciutat.

Per un altre article, els refugis a parcs infantils i escoles, als edificis públics i les possibilitats d'introduir la natura als edificis i carrers.

 

lunes, 11 de julio de 2022

TESTIMONIS D'HOSPITALENCS A LA GUERRA DEL MARROC

L’any 2018 o 2019, no ho recordo amb exactitud, per mediació del Josep Mª Valero, al Centre d'Estudis ens van arribar i vam poder fer còpies d’una documentació de la família Argente. Els Argente tenien una fàbrica tèxtil al Carrer Santa Eulàlia i també hi vivien al barri. Encara tenen una parada al mercat.

Entre els documents i fotos que vam copiar, destaquen els referents a la presència d'en Josep Mª Argente Guasch a la Guerra d'Àfrica, entre novembre de 1924 i gener de 1925. Cartes amb destinació a "Laucien-Tetuan", "Zoco El Arbaa-Tetuan" i "Rincón de Mudik" i unes fotos.

Aquesta fotografia és d'una gran vàlua. Són Argente (el tercer per l'esquerra) i els seus companys al seu "blocao". Els blocaos eren unes petites fortaleses que eren escampades pel territori ocupat, sovint a dalt de turons. Malgrat que era una tàctica de domini del terreny que s'havia demostrat fallida, l'any 1924 encara es feien servir. Font: Família Argente.
 
La foto anterior pot tractar-se d'aquest blocao, o potser es van fer diverses fortaleses d'aquesta mena d'una forma semblant. Font: El reto histórico

Per les cartes que hem pogut llegir, el mosso era un soldat de quota, dels que pagaven una quantitat de diners, el que els permetia fer una mili més curta i escollir destinació, evitant el Marroc.

Com és que malgrat ser de quota era a la Guerra d’Àfrica? Doncs perquè després del Desastre d’Annual el govern va enviar al Marroc a tothom. A l’Arxiu de l’Hospitalet es conserven 52 requeriments a mossos en aquest sentit.

Després de les derrotes populars de 1845 i 1870, les quintes havien estat imposades, fins que la reforma de 1912 va implantar el servei militar obligatori, però amb la possibilitat de ser soldats de quota pels rics.

La Guerra del Marroc, entre 1909 i 1927, va ser una agressió imperialista, en la que els pobres vessaven la seva sang perquè els rics guanyessin diners, això sí, rere la bandera i per l’honor de la pàtria.

Un àpat al blocao. Font: Família Argente

Reproduirem tres cartes i tres fotos d'aquella època. La primera carta és la que va escriure Agustí Muns a Josep Mª Argente, pensant que ja hi havia tornat a casa o perquè la família li fes arribar.

Malauradament, en l’encapçalament de la carta no hi ha data. En una missiva que li enviaren a l’esmentat Argente el 24 de novembre de 1924 li diuen “recibi una carta de tu amigo mun (...) la que te remito con esta mia”. Per tant, la podem datar a mitjan novembre de 1924.

La família Muns era una família de propietaris del barri de Santa Eulàlia. L’any 1889 n’Onofre Muns va demanar el permís per a urbanitzar els terrenys de la seva propietat i va crear tres carrers, els actuals Muns (era normal que bategessin un carrer amb el cognom del promotor), Dr. Fleming i Clavé.

La carta diu així:

No te había escrito antes porque hemos estado incomunicados y sitiados por los moros durante unos 15 días. Hemos sufrido mucho y el dia 29 de Septiembre pasado los moros nos hicieron una emboscada y perdimos màs de 200 hombres. Ahora estoy destacado en un Blokau y estoy algo mejor. (?) tenemos tiros por ahora y segun dicen pronto nos licenciaran. Aquì amigo se pasan muy mal y hemos pasado muchos dias que no hemos tenido para comer mas que unas galletas y un poco de sardinas.

Espero que me contestarás pronto pues aqui cuando recibimos una carta de un amigo, como tu comprenderás estamos muy contentos.

Este terreno es muy lluvioso y al menos hace 3 semanas que está lloviendo por lo que como comprendràs con el frio que hace los dias se suceden y se pasan mas molestosos.

El otro día llegaron aqui los quotas de nuestro Batallon del 1923 y los voluntarios de un año. Me gustaria saber si a vosotros os han llamado o bien si estais licenciados del primer plazo. (...)

Sr. Don Agustin Muns

Batallon Expedicionario de Cazadores de Montaña de Barcelona

Larache

Africa

 

Poc es pot afegir a aquest impactant testimoni des de dins de la guerra, de fa 100 anys. Al número 237 de la Revista Sàpiens també vam poder llegir alguns testimonis de soldats catalans que hi van ser. Coincideixen en molts aspectes, com l’escassa alimentació, basada en galetes, les moltes baixes, etc.

Embarcament de tropes al port de Barcelona, destinades a la Guerra del Marroc. Font: Catalunya Gràfica, març de 1923.

La segona i tercera cartes són de la seva família al Josep Mª Argente quan encara era al Marroc. Són del 31 de gener de 1925, i són les dues darreres que es conserven, pel que podem pensar que segurament va tornar poc després.

En Josep Mª Argente al blocao on era destinat. Font: Família Argente.

El tema de les cartes precisament anava d’això, de que havien d’haver estat llicenciats i tornats a casa, però no era així, per la qual cosa les famílies dels soldats i els partits de l’oposició havien començat a fer les pertinents protestes i gestions.

En aquesta segona carta veiem com enganxaven retalls de premsa perquè els soldats tinguessin informació de la seva situació i possible propera llicència.

Potser no els volien deixar marxar perquè la guerra anava força malament per a l'exèrcit espanyol. La premsa d'aquells mesos parlava d'accions "de repliegue" o "de prudencia", és a dir retirades, perquè s'anava perdent la guerra i les baixes eren molt nombroses.

Només esmentar que el 19 de novembre, en la retirada de Xauen a Tetuan, al "Zoco el Arbaa", on hem vist que va ser el nostre protagonista, un tirador rifeny, un "paco", es va carregar un general espanyol.

Primera frase: "Una vista del poblado de Mayeri, incendiado por nuestras tropas como castigo a la rebeldía de sus habitantes". Segona frase: "El tradicional arrojo de nuestras tropas va venciendo la hostilidad del enemigo en la zona de Tetuán". I tot això sota les ordres de l'Estat Major. Aquests caps de l'exèrcit, els africanistes, després van reproduir a Espanya el que havien fet al Marroc, durant la repressió d'Astúries (1934) i sobretot durant la Guerra Civil.


Evidentment, podem trobar testimonis d'altres soldats de la ciutat. Per exemple, en Ramon Breu ha escrit la novel·la Gloriosa mort a partir de les cartes del germà de la seva àvia, n'Emili Pujol Barrull. 

També de Santa Eulàlia era en Fèlix Escolà Sendrós. La seva neta ha compartit fotos i postals.


Veiem que també hi va ser a Laucien, com n'Argente. De fet, el més probable és que en formessin part del mateix Batalló, car en aquella època era habitual que les unitats militars estiguessin formades per mossos de la mateixa prodedència.

Les postals, malauradament sense data, mostren els sentiments de qui va haver de marxar a fer la guerra i un petit esment a les accions bèl·liques ("paseo militar" de Laucien a Uad-Lau).


En tots aquests testimonis trobem mostres d'amor per la família, però també hi ha una altra coincidència, en aquest cas en el que no hi trobem: mostres de patriotisme, reproducció de les consignes oficials, etc.

Fa cent anys, milers de nois van ser segrestats legalment i portats per la força a fer la guerra a un poble encara més pobre, perquè els capitalistes guanyessin molts diners.

Amb aquestes cartes ens hem apropat al patiment que tot això va provocar, si més no en un dels bàndols. Les guerres imperialistes provoquen patiment i destrucció, per molta bandera amb la que les vulguin disfressar.