martes, 13 de junio de 2017

OH HAPPY L’HOSPITALET! EL CANT CORAL A LA CIUTAT


El moviment coral català és impulsat per Josep Anselm Clavé a mitjan segle XIX. Evidentment que ja existien abans d’altres formes de cançó popular, com els cors parroquials i les caramelles, però les organitzacions que ell va crear són el moment fundacional del cant coral contemporani.

Clavé és un personatge excepcional. D’origen menestral, fou un músic i poeta autodidacta. I també un militant del republicanisme i partidari de les formes incipients del socialisme, que en aquella època volia dir eliminar la propietat privada i repartir la riquesa.


De la barreja de música/poesia i republicanisme/socialisme van sorgir les societats corals. Aquestes entitats eren formades per homes de classe treballadora i tenien una vessant educativa, recreativa i política.


Clavé creà la seva primera coral a Barcelona l’any 1850, i el model començà a estendre’s. En 1851 o 1852 (les fonts no coincideixen) va fer el mateix a Gràcia, Sants i a l’Hospitalet, on va fundar i dirigir la societat El Llobregat.[i]

Penó del Cor El Llobregat. En ella es diu que l'entitat fou fundada en 1851.

El Llobregat va ser una de les entitats que va formar part de la coordinadora de cors de Clavé creada en 1860, la Asociación Euterpense. Segons Marcé va ser la guanyadora del primer concurs d’aquesta coordinadora de corals, el setembre de 1862. Quan, després de la “Revolució” de 1868, el Casino de l’Harmonia va començar la seva activitat política (en la línia de les ideologies esquerranes: democràcia, republicanisme federal...) la coral s’hi va integrar.[ii] Ens imaginem que va patir la il·legalització de l’Harmonia en 1874. 


Ens tornem a trobar unes corals anomenades El Llobregat legalitzades en 1876 i 1894. La de 1876 és molt probablement la mateixa d’abans que ha de tornar a la legalitat només com a coral, al marge de l’entitat política que era prohibida en aquell moment. De la de 1894 i de La Campestre, creada la tardor de 1882 sabem poc a hores d’ara.[iii] Només podem enunciar la hipòtesi que pertanyien al conjunt d’associacions obreristes i republicanes que hi havia en el poble. 


En algun moment entre finals del segle XIX i començaments del XX, les societats corals van deixar de tenir el component polític de classe. Tanmateix, va adquirir connotacions polítiques catalanistes, especialment a partir de la fundació de l’Orfeó Català (1891). A l’Hospitalet no es va crear una entitat d’aquesta mena fins 1922: l’Orfeó del Dr. Robert. L’any següent, arran de la dictadura de Primo de Rivera, va haver de canviar de nom i dir-se Orfeó Hospitalenc.


Les dècades de 1920 i 1930 van veure una gran eclosió de societats corals:

- L’Univers, havia estat fundada a Hostafrancs en 1910. L’any 1926 es va traslladar a la Plaça Espanyola de La Torrassa, on va ser una secció d’una entitat cultural i esportiva de clara tendència republicana. Després de la Guerra va desaparèixer fins que en 1950 fou reorganitzada.

- Els Tranquils fou fundada en 1928, i tenia la seu a l’edifici de l’Harmonia, o després conviurà amb l’Ateneu de Cultura Popular, afí a Esquerra Republicana de Catalunya. Era de caràcter humorístic. Després de la Guerra van haver de canviar de seu, però van mantenir la seva activitat sarcàstica durant un bon grapat d’anys.

- Al si d’una entitat esportiva, El Xut, havia nascut una coral, vers 1925. I d’aquesta va sorgir L’Aurora de Collblanc en 1929, apadrinada per Just Oliveras i la seva dona.

- Els Pilotaires va néixer en 1929 al Frontón Nacional de Santa Eulàlia, i va ser de les primeres que va reprendre l’activitat després de la Guerra.

- El Pensament fou creada al barri de Sant Josep en 1930 i refundada en 1948.

- La Joventut fou fundada en 1934 al barri del Centre i també va ser reorganitzada en 1949.

Coral La Joventut actuant a la Rambla Just Oliveras vers 1950.

Al finals dels anys 40’s, a més de la revifalla de moltes corals anteriors, també es van fundar la coral Els Callats, Els Antichs de la Torrassa (1947), Els Rossinyols de Coll-blanch i Unió Torrassenca (1949), tots quatre a Collblanc-La Torrassa. Aquestes dues últimes es van fusionar i l’entitat resultant també s’uní a El Universo vers 1961.[iv]


Advertim que des de finals dels 40’s, les institucions toleraven o fins i tot donaven suport a les societats corals. Especialment a Collblanc-Torrassa, on es van impulsar moltes iniciatives culturals i socials per tenir organitzat i controlat un barri amb antecedents immediats més aviat anarquistes.


N’hi havia a la ciutat, vers 1950, una desena de corals. L’any 1954 l’Ajuntament va dedicar una plaça i un monument a Clavé, amb un gran aplec públic de corals de Clavé de la ciutat. L’antiga activitat gairebé revolucionària havia estat absorbida pel franquisme, i el socialista utòpic Clavé era homenatjat com un educador de dòcils obrers. Va ser el moment culminant d’un tipus d’entitats que encara conservaven les formes de les confraries de començaments del segle XIX, amb estendards, processons, apadrinaments, marginació de les dones...
Monument a Clavé inaugurat en 1954. La inscripció recorda les corals que van participar en l'homenatge: L'UNIVERS L'AURORA LA JOVENTUT ELS ANTICS ELS CALLATS ELS PILOTAIRES ELS ROSSINYOLS TORRASSENCS / HOMENATGE DE LES SOCIETATS CORALS DE LA CIUTAT PRESIDIDES PER L'ESTENDARD DE LA QUE FOU LA PRIMERA DE TOTES; LA S.C EL LLOBREGAT. FUNDADA L'ANY 1851 12-12 1954

Els canvis en l’oci en la dècada de 1960 va significar la desaparició de la majoria d’aquestes corals. L’any 1972, segons un article a La Vanguardia, només quedaven dues. 


Però llavors va començar a notar-se un altre cicle cultural i polític, el de l’antifranquisme, el de la recuperació de la cultura i la llengua catalanes. En 1971 fou creada a la parròquia de Santa Eulàlia de Mèrida la coral infantil Els Matiners. Aquell mateix any, a la UEC de Collblanc es fundà la Coral Elisard Sala, encara que més tard es va convertir en una secció del Casino del Centre. En 1973 neix al barri Centre el cor Xalesta
La gran característica d’aquestes corals és que eren mixtes. Fins aleshores les corals eren masculines. En 1984 naixia la coral Heura, que en 2015 esdevenia una coral femenina. Xalesta, Heura i Elisard Sala impulsen la Setmana de Cant Coral des del 1984. En 1986 es va crear la coral Cor Creixent, al si de l'Ateneu Catalònia de Collblanc.


La darrera expressió del cant coral local són els grups de gospel. L’any 2006 es creava Gospel’hearts i l’any 2009 New Gospel. Això, que jo sàpiga.





[i] CARBONELL I GUBERNA, Jaume. Josep Anselm Clavé i el naixement del cant coral a Catalunya (1850-1874), Cabrera de Mar, Galerada, 2000; pàg. 194-210


[ii] MARCÉ I SANABRA, Francesc. 25 imatges de la història de l’Hospitalet, L’Hospitalet, Museu d’Història de l’Hospitalet i Banc de Bilbao, 1979; pàg. 72


[iii] Arxiu Municipal de l’Hospitalet, Correspondència 1882-1883 i Governació s.XIX i XX.



[iv] Dades de VILLAGRASA, Emiliano. Una ciudad en marcha: Hospitalet de Llobregat, 1961 i MASCARELL, Mireia. L’abans. Recull gràfic de l’Hospitalet, Barcelona, Efadós, 2003

miércoles, 31 de mayo de 2017

L'HOSPITALET, SERÀ UNA MAQUILA?



Mentre preparava les classes de geografia vaig trobar aquest text:

En estas zonas, los gobiernos ofrecen a las empresas privilegios económicos: no pagan impuestos, pueden sacar el dinero del país fácilmente y además el gobierno mantiene una estructura de empresas de servicios para las propias multinacionales.
(...) En las zonas francas generalmente se produce en cadena y trabajan mujeres o niños/as en condiciones de explotación y con sueldos bajos. Aunque a menudo estos sueldos son superiores a los que se perciben en otros trabajos en el mismo país. Por eso, mucha gente quiere buscar trabajo aquí.

Font: LAS ZONAS FRANCAS PARA LA EXPORTACIÓN: LAS MAQUILAS. http://www.edualter.org/material/consumo/maquilas.htm

I vaig pensar que, en part, aquesta situació es la que es comença a donar a l’Hospitalet, i que l’estratègia del govern municipal és convertir l'economia local en una maquila.

El concepte maquila neix a Amèrica Llatina i fa referència al procés industrial que trasllada (deslocalitza) part o tota la producció a un país amb mà d’obra barata, menys impostos i control mediambiental, etc. A partir de la segona meitat de la dècada de 1960, aquest procés és imparable i és un dels principals fenòmens d’això que en diem globalització.

Des dels moviments contraris a la globalització o altermundistes, sempre havíem denunciat aquest sistema com una nova forma d’imperialisme, que tornava a atorgar al Tercer Món un paper desfavorable en la divisió internacional del treball. Les maquiles no proporcionaven desenvolupament, perpetuaven la pobresa.

Mentrestant, una bona part dels països subdesenvolupats es barallaven entre ells per oferir millors condicions i avantatges comparatius a les multinacionals, per tal d’aconseguir que es localitzessin en la “zona franca” que les oferien.
Can Trias és un extraordinari edifici de 1903. Cedir-lo a una empresa no és recuperar patrimoni, és perdre-ho.

I ves per on, ara ens trobem a l’Hospitalet amb uns processos que tenen una flaire molt semblant. En primer lloc, cal aclarir que el que es vol atraure són activitats terciàries, no industrials, i amb un valor afegit superior al de les activitats manufactureres més senzilles. De fet, l’empresa que pot trobar atractiu l’Hospitalet exigeix un cert nivell de qualificació de mà d’obra i de serveis (com passa amb les multinacionals del sector de l'automòbil, raó per la qual encara no s’han anat del tot).

Però, com ha exigit la indústria de l’automòbil, la condició prèvia a la localització en un país per part d'una gran empresa és tenir una mà d’obra dòcil i barata. Les reformes laborals i la devaluació interna a base de baixar salaris han proporcionat el marc òptim pel capital. I aleshores comença la competició per atraure les inversions i les empreses -mentre més grans millor- que, diuen, ens faran sortir de la crisi i generaran molts llocs de treball. I en això, el govern municipal de l’Hospitalet està destacant, com les campanyes de El Periódico i La Vanguardia ens recorden de forma acrítica cada pocs dies.

I quin és el nostre avantatge comparatiu, què és el que fa la nostra ciutat especialment atractiva? L’avantatge comparatiu de l’Hospitalet és la proximitat amb Barcelona. I que podem oferir? Espai per situar-se a prop de Barcelona, especialment ara que allà hi ha un govern que intenta, amb més o menys èxit, enfrontar-se als grans moviments del capital. I espai és el que ja gairebé no ens queda.

El Districte Cultural ofereix espais amb un 95% d’exempció fiscal, segons va manifestar el comissionat local en una reunió de la Taula de Cultura del Consell de la Ciutat. La seu dels antics jutjats ha estat cedida a Planeta. Can Trias, després de fracassar el projecte inicial d’un centre gastronòmic, es cedirà a un Centre de Desenvolupament i Promoció de Medicina Tradicional Xinesa. Una escola privada anomenada U. College of New Technologies S.L. ha demanat anar-hi a Albert Germans. El Circ du Soleil diu que s’instal·larà a tocar de Bellvitge...

El PDU Granvia és una forma d’oferir el poc espai lliure que ens queda a grans empreses. Segons el regidor que ens va explicar el projecte, es tracta de deixar guanyar diners als privats per poder fer les obres i els serveis públics que necessitem. Per això no tenim els impostos? És a dir, que primer baixeu els impostos als rics perquè facin inversions i com que les institucions públiques tenen cada vegada menys ingressos hem de deixar que els rics guanyin encara més diners per poder recaptar alguna cosa. 

Albert Germans, equipament públic o escola privada?

En resum, oferir la ciutat a la inversió de grans empreses pot ser positiu o pot convertir la ciutat en una gran maquila. Què en traiem? El que recaptarem d’IBI justifica la pèrdua per generacions d’espai o de patrimoni públic? El teixit econòmic o cultural de la ciutat es veurà beneficiat per l’arribada d’aquestes empreses? L’experiència d’arreu del món ens diu que més aviat no. Caldria que les institucions forcessin certes condicions o la creació de joint ventures. Si no, només traurem feines precàries i mal pagades, com les kellys ens anuncien.
I caldria informació pública de les condicions amb les que venen aquestes empreses. L'Hospitalet té molt de sòl que ja és industrial; que comprin un espai i facin el que hagin de fer pagant impostos.

El relat oficial insisteix que tota la inversió del gran capital és positiva i que cal fer tot el possible per atreure-la. I amb la propaganda oportuna es crea una imatge de modernitat que genera satisfacció. La percepció de la realitat pot tenir més importància que la realitat mateixa.

jueves, 18 de mayo de 2017

ELS “FETS DE DESEMBRE” DE 1936



En aquests dies recordem els “fets de maig” de 1937, arran del 80è aniversari. Aquest episodi consistí en l’enfrontament armat entre les forces d’ordre públic dependents de la Generalitat i els partidaris d’alguns partits (Esquerra Republicana, Estat Català, PSUC...) per una banda, i els membres i simpatitzants de les organitzacions anarquistes CNT-FAI i el POUM per una altra.

La situació ha estat sovint qualificada de guerra civil dintre de la Guerra Civil. Els del bàndol republicà s’enfrontaven entre ells com a conseqüència de profundes diferències en els plantejaments de la gestió de la guerra i del govern en la zona que controlaven, cada cop més reduïda. 
Entre el 3 i el 7 de maig de 1937, a Barcelona, es va produir la topada entre les dues tendències, encara que les tensions s’arrossegaven des del mateix juliol del 1936.
La lluita va acabar amb el triomf del bàndol de la Generalitat, la qual cosa fou aprofitada pels serveis secrets soviètics per intentar eliminar el POUM, vist per Stalin com una branca del trotskysme. Aquest partit fou prohibit i molts de seus dirigents empresonats. Andreu Nin, líder comunista català, fou segrestat i assassinat.

Com hem comentat, els fets de maig son la culminació d’unes tensions que procedien del començament de la guerra, el juliol del 1936. Els enfrontaments de diversa intensitat entre anarquistes-POUM i forces de l’ordre-PSUC-UGT-ERC en diferents llocs de Catalunya foren abundants.
Segurament, els Fets de la Fatarella (gener del 1937) és l’enfrontament d’aquesta mena més conegut. Gràcies a la gran obra de Josep Termes, Misèria contra pobresa, sabem del protagonisme dels patrullers anarquistes hospitalencs en aquell episodi.
CNT-AIT i POUM van començar a fer la revolució social alhora que la guerra. L’ideal igualitari no acceptava cap forma de propietat, i les cooperatives eren una forma de propietat privada, la dels socis. Al començament de la Guerra van aconseguir el poder i van estendre les col·lectivitzacions de terres i fàbriques. Exercien el poder des d’unes institucions anomenades Comitès de Milícies Antifeixistes, que manaven més que la Generalitat o els ajuntaments.
L’Hospitalet era una ciutat amb forta penetració de la CNT i, per tant, es va fer la revolució social i política amb intensitat. I el desembre de 1936 foren col·lectivitzades forçosament dues cooperatives, L’Avenç, del barri del Centre, i El Respeto Mutuo, que tenia la seu a Santa Eulàlia. 

Edifici d'El Respeto Mutuo. Foto de 1997


Curiosament, les primeres cooperatives de l’Hospitalet havien estat creades pels anarquistes en 1874. Tanmateix, en 1936 no les veien amb bons ulls. 
La intervenció anarquista en les cooperatives va provocar l'abandonament d'ERC de l'Ajuntament, el que va deixar l'alcaldia en mans del cenetista Josep Xena. La intervenció de les cúpules d'ERC i CNT va fer tornar el consistori anterior a començaments de febrer. Ves per on, l'Hospitalet va tenir un alcalde anarquista durant un quaranta dies.
Aquests fets de desembre de 1936 es poden considerar un precedent directe dels altres de maig de 1937.



A partir d’aquest punt afegiré documents per si algú vol aprofundir en el tema:

A La Vanguardia del 26 de desembre de 1936, apareixia aquest comunicat de la CNT:

SINDICATO UNIDO DE TRABAJADORES DE HOSPITALET

Al pueblo

Ante el hecho que se produjo ayer en nuestra localidad, llevada a cabo por el Ramo de la Alimentación, retirando de las Cooperativas de Hospitalet los géneros alimenticios allí existentes, la C.N.T. declara públicamente para conocimiento de todos:

Que mientras los compañeros del Ramo de la Alimentación trabajen noche y día para que a la población no le falte nada, hay determinados sectores que se entretienen en llevar a cabo una labor derrotista, a todas luces irresponsable, en contra de nuestra central sindical. Que mientras a la mayor parte del pueblo le faltan muchos artículos alimentlcios, había una pequeña parte de la población que no le faltaba nada, porque las Cooperativas estaban abarrotadas de géneros alimenticios y se proveían allí, ademas de utilizar en los demás establecimientos la cartilla familiar para la adquisición de los artículos que no hallaban en la Cooperativa. Que mientras los compañeros responsables de nuestra organización se preocupan constantemente de solucionar el problema de las “colas”, hay quien propala falsos rumores que complican más la existencia de dichas  “colas”.

Esta situación no podía continuar un momento más por cuanto redundaba no sólo en perjuicio de la  C.N.T., organización que más ha hecho en beneficio en general, sino del mismo pueblo.

El Ramo de la Alimentación ha creído que era intolerable que mientras a la mayoría de los ciudadanos les faltan muchos artículos de primera necesidad, hubiera quien no le faltara nada, y por eso ha intervenido los géneros existentes en las Cooperativas. De estos géneros se ha hecho un inventario detallado, y el Ramo de la Alimentación abonará a las Cooperativas su importe.

Cuando publiquemos la relación de los géneros hallados, el pueblo se asombrará e indignará al enterarse de que son algunos miles los kilos de azúcar, carbón, muchas cajas de latas de leche condensada, bacalao y otros géneros hallados.

Salimos al paso de todas las insidias y rumores propalados por sectores interesados, con esta nota, y anunciamos que en un próximo manifiesto y «n un acto público que celebraremos la próxima semana, hablaremos con toda claridad, poniendo a la vindicta pública la actuación de cada uno, para que el pueblo, con elementos de juicio, pueda juzgar la actuación de todos.

¡Pueblo de Hospitalet! ¡No te dejes sorprender por falsos rumores y por insidias lanzadas por organizaciones irresponsables! ¡Espera la voz de la C. N. T. y confía en sus decisiones!

¡Salud y Revolución! — Por el Sindicato Único de Trabajadores: La Junta central.”

Carrer Rossend Arús, 1928.



Al mateix diari, al dia següent, 27 de desembre, es reproduïen els comunicats de la Federació de Cooperatives de Catalunya, evidentment en contra de la incautació, i un altre del Sindicat Únic (la CNT):
“LA SITUACIÓN EN HOSPITALET

La Federación de Cooperativas de Cataluña, al pueblo en general. En contestación a la nota del Sindicato Único de Trabajadores, de Hospitalet del Llobregat, que ya conocen nuestros lectores, hemos recibido la siguiente:

«El viernes, día 25, fueron asaltadas en Hospitalet de Llobregat, las cooperativas de consumo «L'Avenç» y «El Respeto Mutuo», adheridas a este organismo.

El asalto fue hecho con toda regla. Numerosos grupos de gentes armadas, montando guardia, además, en todas las calles adyacentes, devastaron por completo los establecimientos, llevándose todos los artículos que en ellos había, asi como balanzas, etc., destrozando diversos muebles y quedando en estado desolador el interior de las mencionadas cooperativas.

Las primeras nuevas por radio y en los sitios oficiales, manifestaron que se trataba de un hecho realizado por elementos incontrolados. Si así hubiese sido nos habríamos limitado a protestar enérgicamente cerca de las autoridades, solicitando remedio a un tal estado de cosas.

Pero a última hora leemos una nota del Sindicato Único de Trabajadores, de la C. N. T., de Hospitalet, manifestando que el hecho ha sido planeado por el Sindicato de la Distribución, del vecino pueblo. Y, concretamente, sabiendo quien ha sido el autor de este acto incalificable, hemos de manifestar a toda la opinión general, lo que sigue:

Que la Federación de Cooperativas de Cataluña y las cooperativas afectas a la misma, están completamente al margen de las luchas que puedan existir en la interioridad de las organizaciones políticas y sindicales que luchan contra el fascismo, puesto que las mismas están integradas por elementos de todos los sectores mencionados, algunos de ellos destacados militantes, pero que dentro de las cooperativas, trabajan de común acueido para el mejoramiento de la cooperación en general.

Que nuestra colaboración ha sido prestada indistintamente a todos los que la han querido aceptar.

Que las cooperativas están abiertas a todos y que por tanto, no son organizaciones exclusivistas y a provecho de un grupo determinado.

Que es manifiesto nuestro apoyo al anterior consejero de Abastos, compañero J. Juan Doménech quien nos concedió un lugar en el Comité de enlace local, de Barcelona, quien nos invitó a la reunión de los Comités Comarcales de Abastos, y a más solicitó de nosotros, hace días, viésemos de conseguir trigo de nuestro organismo internacional gestión que ha continuado con el actual consejero, Comorera, hallándose nuestro presidente y el secretario de la Federación Nacional de Cooperativas en Paris para este objeto. Que manifestamos delante de toda la Prensa, y a ruegos del compañero Doménech ser cierto que él nos hubiese encomendado dicha gestión.

Que en el caso concreto de Hospitalet de Llobregat manifestamos asimismo que no se hizo ningún inventario, ni fue hecha de manera ordenada la requisa de artículos, pues fueron abiertas rompiendo los cristales, botellas de colonia y otros perfumes, objetos de terriza, como cazuelas, etc. que fue vaciado en un camión de una casa productora de vermut que llevaba unos cajones a dicha cooperativa, artículos que no pueden denominarse de ninguna de las maneras de primera necesidad.

Que no es cierto que los socios de dichas cooperativas comprasen a las otras tiendas colectivizadas por el Sindicato de la Distribución, puesto que en la carta de racionamiento les es señalado el lugar de aprovisionamiento, y si así no fuese, representaría una desorganización demostrativa de la incapacidad de los encargados del aprovisionamiento de Hospitalet.

Que los artículos que citan, como azúcar, leche condensada y bacalao, no son muy difíciles de adquisición, pues los dos primeros los han recibido por conducto de nuestra organización, y todos ellos pueden comprarse, sin ir más lejos a todas las localidades fronterizas.

Que si faltan a Hospitalet algunos de estos artículos, pone de manifiesto la llena incapacidad de los que cuidan del aprovisionamiento de dicho pueblo, pues está demostrado que, con buena voluntad, pueden adquirirse.

Que todos los artículos hallados estaban a la vista del público,  que el Ayuntamiento conocía su entrada y no era para nadie un secreto.

Que estando la cooperativa abierta a todo el público, podían ingresar como asociados todos los que lo deseasen, cosa que muchos hacían, como lo demuestra el crecido número de ingresos habidos últimamente y, por tanto, no era para provecho de un grupo determinado.

Que desearíamos que toda la Prensa de Barcelona y reporteros fotográficos acudiesen a las cooperativas citadas para darse cuenta de la manera cómo ha sido hecho el inventario, y, además, esperamos conocer el resultado del mismo, cosa que prevemos muy difícil.

Que esperamos del Consejo de la Generalidad de Cataluña que tome las medidas oportunas para evitar la repetición de casos semejantes, tan dolorosos para organizaciones y entidades como son las cooperativas, compuestas en su totalidad por obreros pertencientes a todas las organizaciones antifascistas.
La administración municipal de Hospitalet

El Sindicato Único de Trabajadores de Hospitalet ha dirigido al pueblo la siguiente declaración: «Ante los hechos ocurridos anteayer en la ciudad de Hospitalet, en que el Ramo de la Alimentación se incautó de las existencias de las cooperativas, con el compromiso de hacer efectivo su importe a las mismas, para distribuirlas al pueblo en un sentido general y acabar con el privilegio de que una pequeña parte de la población pudiese disfrutar de poder proveerse de artículos en dos fuentes diferentes — cooperativas y establecimientos de la colectividad del ramo de la alimentación, mediante la carta familiar expedida por el Comité Local de Abastos —, las minorías de E.R.C. y U G. T., que, junto con la C. N. T., constituían el Consejo de Defensa y Economía de la localidad, tomaron anoche la decisión de retirarse del Consejo, en la sesión del Pleno municipal convocado al efecto, rompiendo con esta actitud la colaboración que hasta hoy se había llevado a cabo. Ante esta actitud que consideramos desacertada y que no dejamos de lamentar, el Sindicato Único de Trabajadores de Hospitalet se ve obligado a asumir la responsabilidad de la administración municipal, en tanto no vuelvan de su acuerdo las minorías citadas.

Ponemos en conocimiento de todos lo ocurrido recabando del pueblo en general incluyendo a las minorías dimisionarias una amplia confianza en nosotros, precisa en todos los momentos para que se pueda llevar a cabo la ardua tarea de administrar los intereses populares vinculados en el Municipio.

La organización confederal de Hospitalet declara públicamente que está dispuesta a asumir cuantas responsabilidades pudieran caberle por su acción en el Municipio, sea corto o largo el período que se vea obligada a actuar en un sentido totalitario, guiada siempre por el noble afán de servir los intereses generales del pueblo, que en este caso son los intereses de la causa antifascista y de la Libertad.

Nos complace en comunicar que las minorías dimisionarias han manifestado su deseo de continuar la unidad en la lucha en el frente. Este principio de interés mutuo, sin duda servirá para encontrar puntos de concordancia locales que sirvan para cimentar una nueva acción mancomunada dentro del Consejo de Defensa y Economía de nuestra ciudad.

Por la victoria contra el fascismo

¡Por un mañana mejor!

¡Por la Libertad! — La Junta,

Hospitalet, 27 de diciembre de 1936.»



El creuament de comunicats i la descripció dels fets, “amb gent armada”, ens proporciona una idea de com era la tensió en aquells dies, en els que els anarquistes eren els que controlaven la situació. Carles Santacana analitzava així el tema:

“La incautació de les cooperatives la va realitzar la col·lectivitat del ram de l’Alimentació, apropiant-se dels gèneres que aquestes cooperatives tenien emmagatzemats.

A la comissió de govern del 25 de desembre es parlà d’aquest fet i les postures dels grups presents a l’Ajuntament eren totalment oposades. El fons del problema era que les cooperatives de consum havien estat uns organismos considerats progressistes fins aleshores, però que en aquells moments eren un inconvenient per establir l’igualitarisme que pretenia la CNT. Els socis de les cooperatives es podien considerar privilegiats, ja que podien adquirir aliments directament a la cooperativa o, en la seva condició de ciutadans, adquirir els aliments que segons la tarja de racionament els pertocaven. Dins l’estructura local de proveïments, es creia necessari un control total dels recursos alimentaris a distribuir, i això socava amb l’existència de les cooperatives. A més, els anarquistes més puristes mai havien vist amb bons ulls el cooperativisme, que consideraven que era una forma de reformisme sindical. Per altra banda, per als grups contrarrevolucionaris, la incautació de les cooperatives significava un nou atac a la propietat, ejercida en aquest cas de forma associativa.

Mostra de la radicalitat que va prendre l’afer ho és la dimissió i abandó de l’Ajuntament al Ple 26 de desembre de les minories d’ERC i UGT, que consideraven la situació insostenible. D’aquesta manera, la CNT es va fer càrrec de totes les tasques municipals.”

(Identitats, núm. 0, tardor 1987, pàgina 22).

En aquest mateix article (pàgina 23), Carles Santacana reprodueix sengles articles dels diaris orgànics de les organitzacions enfrontades. En La Humanitat, d’ERC, del 29 de desembre es deia:

“Des d’abans d’ahir, doncs, la nostra Corporació Municipal està en crisi, crisi delicada, que no sabem per on es resoldrà. Entretant s’han llançat al públic de l’Hospitalet uns manifestos, el primer dels quals, fet per la CNT local vol justificar un fet que no té cap justificació. Es parla de diferències de classe entre els elements que pertanyen a les cooperatives i la població en general. Es parla de tenir emmagatzemats molts gèneres i que, en canvi, la col·lectivitat no en tenia. Nosaltres sabem que si la col·lectivitat del ram de l’Alimentació de la ciutat no tenia gèneres no era perquè no en venguessin. I a més ens consta que la cooperativa l’Aveç a la vigilia de passar aquest fet tan vegonyós, havia ofert a les col·lectivitats els gèneres que fossin necessaris, mitjançant el pagament del seu valor”

I publicava el comunicat oficial de l’ERC de l’Hospitalet, en el que s’afirmava:

“En l’aspecte social no ens ha fet por ni ens fa cap problema per avançat que aquest sigui i per escabrós que se’ns presenti. Això si: l’únic que demanem i que fins ara hem desitjat és que quan hom ens proposi d’anar endavant, sigui mirant i estudiant les realitats i possibilitats del moment. Sobretot volem que s’accepti la plena responsabilitat per part dels que governen i per part dels que han d’obeir.

Esquerra Republicana de Catalunya de la ciutat de l’Hospitalet no pot permetre, des d’un lloc responsable de govern, que es detenti contra els drets de les cooperatives legalment constituïdes, de la localitat. És per això i perquè representa un avenç social i perquè la cooperació cap dins del programa de govern de tots els organismes que prenen part del Consell de la Generalitat de Catalunya. »

Per la seva part Solidaridad Obrera, de la CNT, del 2 de gener del 1937, publicava un article signat per un militant local, Jacinto Llopart en el que deia :

« Nosotros nos creímos que con la tolerancia que tuvimos con los elementos del PSUC y UGT alrededor de la la cuestión de las cooperativas, que tan villanamente se portaron difamándonos con las palabras más sucias, propias de gente sin cultura, se habían retenido las provocaciones de estos “comisarios” del pueblo. Pues, no volvieron a lanzar a su “pueblo” otro manifiesto contra los principios bellos y humanos que encarnan los hombres de la CNT y la FAI (…). Exponemos estas consideraciones al pueblo en general para que se vaya dando cuenta de los que quieren perturbar la vida social de la ciudad y de los que con todo corazón y anhelo deseamos la paz y una vida nueva que nos lleve hacia la emancipación total que nosotros, los anarquistas propugnamos.”



Acabem amb dos documents més, dos fragments de memòries. 


El primer és l’obra que va escriure un historiador anarquista francès, Gastón Leval. Leval va arribar a Espanya el novembre del 1936 i durant alguns mesos va viatjar pel País Valencià, Aragó, i Catalunya per conèixer de primera mà i documentar les col·lectivitzacions que s’estaven portant a terme. La revolució, tantes vegades somiada, s’estava realitzant, i calia que tot el món ho sabés. En la seva obra (Colectividades libertarias en España, Madrid, Aguilera, 1977), fa referència explícita de 18 localitats, i una és l’Hospitalet (pàg. 361-369):

“Lo que hemos narrado hasta el presente prueba que la actividad comunal se suma a la actividad sindical, y que ambas se desarrollan conjuntamente, porque el espíritu comunalista está intensamente en nuestros compañeros (el alcalde, José Xena, era –en la época a que nos referimos- un anarquista). En tales condiciones, nuestros compañeros habrían podido adueñarse fácilmente del consejo local. Por honradez, por respeto a la solidaridad antifascista, y también para no desencadenar una reacción violenta de los otros sectores antifascistas, no quisieron apelar a estos procedimientos que llevarían a una segunda guerra civil simultánea. Invitaron a la UGT estalinizada i a la Izquierda Republicana a constituir con ellos el concejo municipal, que debía constituirse de 24 miembros. Se les respondió negativamente. Había, pues, ocho consejeros; el tercio de los reglamentarios.”

Com veiem, Leval no explica les causes reals de l’abandonament de l’Ajuntament per part dels regidors de l’UGT i ERC; només esmenta la solidaritat antifeixista de CNT-FAI i de la “estalinització” de la UGT. També expressa explícitament la possibilitat d’una segona guerra civil simultània.

El segon és de l’obra de Ramon Gómez Molina Anys victoriosos, anys triomfals, editada per Pagès, l’any 2002. Gómez, nascut el 1931, vivia en el límit del Centre i Sant Josep, a tocar de la Farga, i explica en aquesta obra els primers anys del franquisme a la nostra ciutat. A les pàgines 133 i 134 diu:


“Tan aviat com Barcelona va capitular, les autoritats victorioses s’afanyaren a fer desaparèixer aquelles pintades o rètols que recordaven els recents temps passats; però no sempre fou així, perquè hi havia pintades que les van respectar amb tota la intenció perquè suposaven que els afavorien. Una d’elles era el cèlebre “¡No pasarán!” Quina riallota els feia veure escrita aquesta ingenuïtat! Una altra que va romandre, a les parets de l’Escorsa molts anys, fou una amb lletres majúscules més altes que jo, llavors, que preguntava: “QUÈ HEU FET D’EN NIN?”. Ho tenien tot estudiat i ben estudiat.”   

Aquest testimoni ens informa que a Santa Eulàlia hi havia simpatitzants del POUM que denunciaren la desaparició del líder d’aquest partit comunista, a mans dels serveis secrets estalinistas. També ens informa de que les autoritats franquistes van mantenir la pintada un temps perquè pensaven que els ajudava en la seva propaganda anticomunista.