viernes, 1 de diciembre de 2017

PESTA, CÒLERA, PALUDISME... LES MALALTIES INFECCIOSES A L’HOSPITALET

Les malalties infeccioses són aquelles que són provocades per microbis i que són contagioses. Durant segles i segles han estat la principal causa de mortalitat de la humanitat, ja que ni tan sols es coneixia l'existència dels microorganismes que les provocaven.


De mica en mica, a partir de la Revolució científica del segle XVII, es van posar les bases de la medicina moderna. A hores d’ara coneixem els bacteris, virus, fongs, etc, que causen la majoria de les malalties infeccioses i sabem com s’han de combatre. Tanmateix, els microorganismes patògens muten, apareixen de nous... 

Sense poder ser exhaustiu, aquí tenim les principals malalties infeccioses de la història local.


La pesta


La malaltia infecciosa més terrible de la història ha estat la pesta. La gran pandèmia que va assolar Europa (i d’altres territoris d'Àsia i Àfrica) entre 1347 i 1352 va matar al voltant d'una tercera part de la població. A la zona de Barcelona sembla que va arribar a bord d'un vaixell genovès, el maig de 1348.


A partir d'aquell moment, la pesta va “visitar” Barcelona i rodalies amb diferents intensitats i modalitats els anys 1362, 1371, 1374, 1381, 1396, 1410, 1429, 1439, 1448, 1457, 1465, 1475, 1483, 1489, 1494, 1497, 1501, 1507, 1515, 1519, 1530, 1558, 1564, 1580, 1589 i 1651.[i] Ben bé podem dir que entre 1348 i 1530 la pesta fou endèmica a Catalunya, i que al llarg de la segona meitat del XVI i durant el XVII va afectar poques vegades, però de forma molt dura.

Com podem veure en aquest goig, al Carrer de l'Hospital de Barcelona es venerava la Mare de Déu de Bellvitge, que era considerada una "advocada contra la peste".


Malauradament no tenim dades de les mortalitats provocades per la pesta a l'Hospitalet perquè conservem molt pocs registres parroquials. A les ciutats era més alta que als pobles, però en una vila com l’Hospitalet, propera a una ciutat...?


Per protegir-se d'aquesta malura hom demanava la protecció sobrenatural, sobretot de Sant Roc, a qui s'atribuïen especials virtuts preventives i terapèutiques. L'any 1587 un contagi procedent del Gironès no va arribar al Barcelonès, fet que es va atribuir a la intercessió del sant.


Sant Roc fou nomenat copatró de l'Hospitalet i la important colònia d'immigrants occitans del poble va crear la confraria de Sant Roc l'any 1587,  a qui de seguida van haver de tornar a demanar protecció quan la gran epidèmia de 1589[ii], en aquesta ocasió sense èxit.

Una de les pintures del Retaule de Sant Roc, atribuït a Jaume Huguet I, per l'església parroquial de l'Hospitalet. Representa al sant guarint als malalts de pesta.
Les festes del poble es van començar a celebrar al voltant del seu dia, el 16 d'agost, i es va encarregar un retaule dedicat al sant per l'església parroquial.[iii]


Les epidèmies de pesta van deixar d'assolar Europa a partir de la dècada de 1720, tot i que va reaparèixer de vegades, ja en parlarem....  La prosperitat del segle XVIII va contribuir a que en aquella època hi haguessin poques epidèmies. 

Un montepio de l'Hospitalet del s. XIX es va dedicar a Sant Roc, encara recordat com "libertador de la peste".

El segle XIX. El còlera


El creixement urbà de Barcelona i la colonització del Delta del Llobregat van provocar una altra onada de malalties infeccioses, que tenien com a vehicle de transmissió l'aigua bruta. Els protagonistes de la nova època van ser el paludisme i el còlera. El metge local Josep Faura, va escriure el 1844:

“Las enfermedades mas comunes que se observan y que pueden llamarse endémicas son el colera-morbo, que regularmente aparece en mayo y remite en noviembre, y las calenturas intermitentes que se manifiestan á ultimos de agosto y desaparecen á mediados de enero (...), cuales enfermedades se combaten felizmente por los metodos regulares.”[iv]

Parlem primer del còlera. Durant el segle XIX es van produir quatre veritables pandèmies d'aquesta malaltia que afectaren diversos continents. La primera va arribar a l’Hospitalet el 1834. No tenim dades del seu impacte, però [v].

Horrible matanza de los jesuitas en la Iglesia de San Isidro de Madrid. Les epidèmies eren atribuïdes a enverinaments de pous i fonts. El col·lectiu jueu fou acusat de la pesta medieval. De l'epidèmia de còlera de 1834, a Madrid, foren acusats els frares, i es van produir atacs a diversos convents.

De la segona, tenim dades indirectes. Sabem que en el 3r trimestre de 1854 es van produir 170 defuncions, mentre que en el mateix període de 1855, 1856 i 1857 la mitjana de defuncions fou 23. Les dades del 4t trimestre són 31 i 16[vi]. Per tant, podem quantificar les morts provocades a l'Hospitalet per l'epidèmia de 1854 en unes 162 persones (un 5% de la població). El que sí sabem és que fou especialment greu entre el 10 d'agost i el 10 de setembre[vii]. Segurament fou l'epidèmia més greu dels darrers segles.


De l'epidèmia de 1865 sí que tenim dades: 250 afectats (un 7,5 % de la població), 80 greus i 27 morts (un 0,8 % de la població)[viii]. La de l'any 1885 s'estengué entre el 30 d'agost i el 7 d'octubre i provocà la mort de 3 persones[ix]. L'actuació de la Junta Municipal de Sanitat segurament va influir positivament en la baixa morbiditat d'aquella epidèmia al poble[x].


El paludisme


El paludisme (o malària) era endèmic en el Delta del Llobregat. La malaltia s’encomana a partir de la picadura d’un mosquit, per la qual cosa les aigües estancades, abundants en aquesta zona, afavorien la seva difusió. La malura era coneguda popularment com “les febres intermitents”, “les tercianes”, etc. 

Hi ha indicis d'una epidèmia l'any 1812, un moment ben catastròfic de la nostra història, després d'una mala collita de cereals l'estiu anterior, i amb l'Hospitalet a la línia del front entre l'exèrcit francès i els guerrillers de la comarca.


La relació entre les basses i el paludisme era coneguda. Per aquesta raó es va prohibir el conreu d’arròs al Delta l’any 1852. Entre novembre de 1868 i gener de 1869 es parla d’una “epidemia de fiebres, causada por el agua estancada”[xi].


A partir de 1886 va haver una epidèmia de paludisme molt greu al Baix Llobregat. Llavors, les autoritats sanitàries van fer el 1889 un “Dictamen sobre el Saneamiento de Castelldefels y Llano del Llobregat”[xii]. En ell es feia un repàs a la situació d’alguns pobles:


- Viladecans: Entre 1800 i 1888 s’havien produït 2.404 naixements i 3.097 morts. A l’estiu, 1/4 de la població patia paludisme, especialment els que vivien a la carretera.


- Gavà: Entre 1800 i 1888 s’havien produït 4.417 naixements i 4.094 morts. El paludisme era poc freqüent. Entre 1870 i 1887 havien mort 67 persones per “fiebres intermitentes”.


- Castelldefels: “Situación lamentabilísima”; l’any 1760 tenia 122 veïns i el 1887 tenia només 55 veïns. De 1750 a 1799 la població es va renovar dues vegades, i entre 1800 i 1888 quatre vegades. Gairebé en tots els anys, les defuncions havien superat en 10 o 12 als naixements. El 1875, dels 211 habitants, 198 van patir la malaltia i van morir 19.


- El Prat: Cada any, el paludisme afecta 1/5 part de la seva població, especialment les masies de la Marina, i s’han arribat a donar unes febres que maten en 3 o 4 dies.

Un reportatge a Catalunya Gràfica, el març de 1923, tractava del problema del paludisme a El Prat, i la seva relació amb el conreu d'arròs.
Sembla que a l’Hospitalet no afectava tan durament, i no s’inclou dins d’aquest informe. Tanmateix, en un altre informe de 1894 sí es parla de l’Hospitalet i veiem com el paludisme, tot i no ser catastròfic, continuava sent endèmic:

“Durante el último quinquenio no se ha registrado ninguna epidemia, habiendo sido las enfermedades mas comunes, el reumatismo general agudo y crónico y en el otoño, las fiebres intermitentes ó paludismo.” [xiii]

D’altres malalties


A més del còlera i el paludisme, d’altres malalties infeccioses feien aparicions esporàdiques. La febre groga va arribar a Barcelona el 1821 i molta gent va fugir de la ciutat i es va instal·lar en barraques a pobles de les rodalies, com ara Sants. Aquesta malaltia vírica va tornar l’estiu de 1870. No sabem si va afectar l’Hospitalet.


El metge Josep Faura va descriure extensament una epidèmia de tos ferina l'any 1834 i una epidèmia de tifus els anys 1842 i 1843, una malaltia que s’havia manifestat esporàdicament des del 1836. Si les dades que proporciona són certes, en els nou mesos que va durar va afectar 1.216 persones (un 47% de la població!), de les que van morir 75 (un 3% de la població).[xiv]

Les dues publicacions conegudes de Josep Faura

La tardor de 1867 van donar-se a l’Hospitalet 30 casos de verola. Recordem que pel tractament d’aquesta malaltia s’havia desenvolupat la primera vacuna. De fet, la documentació local parla de que s’havien fet 109 “inoculacions”[xv]. Una altra es va produir entre desembre de 1887 i gener de 1888, amb 27 afectats i 4 morts[xvi].


Un interessant document ens diu que entre l’1 de juliol de 1877 al 30 de juny de 1878, es van produir a l’Hospitalet 108 defuncions. Les seves causes: 1 per paludisme, 47 per altres malalties infeccioses, 12 per tisi i 26 per d’altres malalties[xviii]. Quines són aquestes altres malalties infeccioses? Un altre document de juny de 1898 ens informa que només en aquell mes havien hagut 5 malats de diftèria (dels que van morir 2) i 5 malalts d’escarlatina (dels que va morir 1)[xix].


Per tant, en un any “normal”, sense epidèmies, més de la meitat de les morts eren provocades per malalties infeccioses. Atenció a la tisi, la tuberculosi, una malaltia que no generava epidèmies però era de les més constants i mortals. Molts estudis afirmen que fou la principal causa de mortalitat a la Europa del segle XIX.


Segons m’expliquen els meus pares, a mitjan segle XX, als pobles d’Andalusia la tuberculosi era esmentada com “la enfermedad”, sense més. Ha estat qualificada de “pesta blanca”. D’altres testimonis em parlen del rebuig social que patien les persones que sobrevivien a la tisi.

Segell de correus de 1953, dedicat a la "Campaña Nacional Antituberculosa". Fins la dècada de 1950 aquesta malaltia va afectar terriblement la població del país. Al segell podem veure la Creu de Lorena, símbol internacional de la lluita contra aquesta malaltia.

El segle XX

El segle XX va començar amb una epidèmia de verola l’any 1901. Si comparem els morts a l'Hospitalet de 1901 amb els de 1902, la verola va matar una vintena de persones. I en 1903 es va produir un "número alarmante de infecciones tifoideas"[xvii].


Les malalties infeccioses continuaven sent presents i mortals, encara que les epidèmies eren cada vegada més infreqüents i menys mortals. La xarxa d’abastiment d’aigua potable i de clavegueres va millorar l'estat higiènic de la població. Aquest factor i, potser, les vacunes del Dr. Ferran van fer que l'epidèmia de còlera de 1911 no tingués gaire incidència a Catalunya.


Tot i això, encara es van produir algunes de molt importants.
Destaca, per sobre de totes, la grip de 1918, un pandèmia mundial. Si comparem les morts a l’Hospitalet de 1918, 379, amb les dels anys anterior i posterior, en els dos casos 249, podem concloure que les morts provocades per la grip serien unes 130, un 1,2% de la població.[xx]


Insistim en la importància del subministrament d’aigua potable i la recollida d’aigües residuals en la millora de la salut pública. La filtració d’aigües residuals en els aqüífers d’on encara s’extreia l’aigua per beure en pous va provocar alguns brots de febre tifoidea al Centre, l’any 1928, Les Planes i Sant Josep l’any 1935. En total van ser 23 afectats, dels que van morir 6 persones.[xxi]


La bomba sanitària va esclatar el 27 d’agost de 1931. El ministre de la Governació comunicà, a Madrid, que a l’Hospitalet s’havien declarat cinc casos de pesta, amb tres defuncions. Més tard, el total d’afectats pujà a onze. L’anunci es va fer quan semblava que el brot havia estat controlat, i de seguida es va relacionar la seva existència amb els sitials dels escombriaires de Collblanc-Torrassa i Santa Eulàlia

Dos diaris de Madrid, La Voz, del 27 d'agost de 1931 i Ahora, del 28 d'agost de 1931.




El governador civil va visitar l’Hospitalet el 18 de setembre i va manifestar que “está dispuesto a que desaparezcan los lugares de infección que ha visto y no se explica cómo la gente puede vivir en un sitio en que se crían hasta 11.000 cerdos y hay un olor insoportable.”[xxii]


La misèria dels primers anys de la posguerra va provocar que apareguessin a l’Hospitalet brots de verola, febre tifoidea, xarrampió i va arribar-hi una epidèmia de tifus exantemàtic al voltant de 1942[xxiii]. Aquesta darrera, fou coneguda popularment com “el piojo verde”, perquè la malaltia es contreia per les picadures dels polls.

Ban de l'Ajuntament de 1940. Obtingut d'una gran exposició sobre la sanitat local de l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet de Llobregat (AMHL) que es pot consultar en línia.
Pel tractament dels afectats del “piojo verde”es va construir un edifici, que més tard es va reformar i dedicar a escola de formació professional, que avui coneixem com Institut Llobregat.


La darrera pandèmia de còlera que afectà Europa també va arribar a Espanya, tot i que el règim franquista ho va intentar amagar. Era l’any 1971 i es va portar a terme una campanya de vacunació. I aquí intervenen els meus records personals: ens van portar a l’Hospital de la Creu Roja i ens van vacunar als nens i a les nenes. 

Campanya de vacunació contra la poliomelitis, tos ferina, diftèria i tètanus, portada a terme a l'Hospitalet la primavera de 1967.

La SIDA va ser la darrera malaltia infecciosa que ens va colpejar durant el segle XX. L’any 1996 es creava a l’Ajuntament una Comissió Tècnica, que informava que a la ciutat n’hi havia 347 afectats a la ciutat[xxiv]. El desembre de 2000, 571 persones havien desenvolupat la malaltia, de les quals 339 havien mort.[xxv]


Reflexions finals


En definitiva, les grans epidèmies de segles anteriors que provocaven mortalitats catastròfiques ja només són als llibres d’història. Les infraestructures relacionades amb el cicle de l’aigua, els coneixements i tractaments mèdics, els hàbits higiènics, etc. ho han aconseguit en aquesta part del món.


Això no treu que no hàgim de tenir consciència de la seva existència, i que no hem de baixar la guàrdia: l’abús dels antibiòtics provoca bacteris més perillosos; el canvi climàtic estén l’àrea d’influència de microorganismes patògens; apareixen nous virus... 


Si abans les aigües brutes i les escombraries eren els vehicles dels principals problemes de salut pública, en el segle XXI sembla que els problemes vindran per l’aire brut, per la contaminació atmosfèrica.


Ens costa, però, prendre consciència del perill que representen els fums per la nostra salut. Abans, les epidèmies eren catastròfiques i generaven un impacte brutal. Ara, els càncers, malalties respiratòries, al·lèrgies, etc... són dispersos i hem normalitzat la seva existència. Comencem a prendre mesures per no embrutar tant l’aire de la ciutat. Massa tard?


Ens hem de felicitar per les victòries obtingudes, però cal estar amatents.





[i] BATLLE, Carme. L’expansió baixmedieval, Barcelona, Edicions 62, 1988, pàg. 252; DURAN, Eulàlia i CAHNER, Max. “La fi de l’Edat Mitjana i el Renaixement” dins DD.AA. Història de Barcelona, Barcelona, Aedos, 1975, pàg. 419 i 449;  SOBREQUÉS, Jaume. Història de Barcelona, Barcelona, Rosa dels vents, 2008, pàg. 121; LARIOS, Agustí G. Les festes majors a l’Hospitalet. Barris Centre i Sant Josep, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 1999, pàg. 16.

[ii] CODINA, Jaume. Els pagesos de Provençana, 1987, vol. II,

[iii] DÍAZ, Roberto. “El retaule de Sant Roc” a Quaderns d’Estudi, núm. 21, 2009, Centre d’Estudis de l’Hospitalet

[iv] FAURA, José. Memoria del tifo epidémico observado en el pueblo del Hospitalet (…), Barcelona, 1846.

[v] Arxiu Municipal de l'Hospitalet de Llobregat (AMLH) “Correspondència 1838”

[vi] AMHL “Correspondència 1854”, “Id. 1855”, “Id. 1856” i “Id. 1857”

[vii] AMHL “Correspondència 1855”

[viii] AMHL “Sanitat. Juntes 1834-1920”

[ix] AMHL “Correspondència 1884-1885” i  SALMERON Inocencio, Xipreret núm. 76, setembre 1986

[x] CARANDELL, Miquel. 75 anys de Salut Pública a l’Hospitalet de Llobregat (1875-1950) http://www.museul-h.cat/detallCataleg.aspx?1P0qAstpn0GtetzlLSPOfRFyNrz5IALgaWHZ4wteiSlkqazB

[xi] AMHL “Correspondència 1869”

[xii][xii] Arxiu de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya “Lligall 70”; el Dictamen fou recollit per la premsa de l’època, com ara L’Art del Pagés. Revista Agrícola Setmanal, any XIII, núm. 366, 9 de març de 1889

[xiii] Memoria sobre el estado higiénico de los Pueblos mas importantes del distrito de San Feliu de Llobregat AHCSFL Caixa 574

[xiv] FAURA, op. cit. pàg. 19

[xv] AMHL “Sanitat. Juntes 1834-1920”

[xvi] AMHL “Correspondència 1888-1889”

[xvii] AMHL “Correspondència 1900-1901” i "Correspondència 1902-1903".

[xviii] AMHL “Sanitat. Juntes 1834-1920”

[xix] AMHL “Sanitat. Juntes 1834-1920”

[xx] CAMÓS, Joan. L’Hospitalet la historia de tots nosaltres 1930-1936, Barcelona, Diputació de Barcelona, 1986, pàg. 130.

[xxi] CARANDELL, op. cit. pàg. 56 i 57.

[xxii] La Libertad, 19-09-1931, pàg. 2

[xxiii] CARANDELL. op. cit. pàg. 88 i 89.

[xxiv] http://lhdigital.cat/c/document_library/get_file?uuid=d4e80f84-993e-4700-84c5-cf7849e53035&groupId=10919


[xxv] http://lhdigital.cat/web/digital-h/noticia/diari/-/journal_content/56_INSTANCE_43Th/11023/258557

lunes, 13 de noviembre de 2017

EL SUFRAGI AL SEGLE XIX



El sufragi a Espanya

Actualment el sufragi és universal, és adir, que vota tothom que tingui la ciutadania i sigui major d’edat, a partir dels 18 anys. A més, és directe (escollim directament als nostres representants) i secret.
Com ja vaig escriure en un article anterior, no sempre ha estat així. En el segle XIX existia un triple filtre, el gènere, l’edat i la riquesa. Només votaven els homes, els majors de 25 anys i, sovint, els rics.
Les raons del sufragi masculí les trobem en el masclisme ben arrelat en aquells moments. Les dones no gaudien de la majoria dels drets civils per ser considerades inferiors, incapaces d’activitats intel·lectuals, com ara decidir a qui s’ha de votar i com s’ha de governar. 

Escena electoral del segle XIX. Imatge manllevada d'un lloc força interessant http://www.nuevatribuna.es/articulo/historia/ayuntamientos-espana-liberal/20160227185330125875.html
Als pobres, la majoria de la població, se’ls tractava igual. El liberalisme defensava que només les persones amb una certa riquesa o estudis (gairebé eren els mateixos) tenien la capacitat per decidir els temes polítics. Per tant, només podien votar i ser votats aquells que pagaven una certa quantitat de diners d’impostos. Era l’anomenat sufragi censatari.
Durant el Trienni Liberal el sufragi era en principi universal masculí. L’exercici de la ciutadania quedaba fixat en la Constitució de 1812. Eren ciutadans tots els homes però imposava algunes excepcions: treballadors del servei domèstic, persones sense feina, etc. La restricció important era en el sufragi passiu, és a dir, que per ser elegit sí que calia ser ric. A més, el sufragi era indirecte, és a dir que els electors escollien uns intermediaris que eren els que elegien els diputats.
A partir de 1834 van alternar al poder dos faccions del liberalisme, la conservadora i la progressista. De vegades pactaven o intentaven fer un partit intermig. Els conservadors o moderats pujaven la quantitat que s’havia de pagar per poder votar i els progressistes la baixaven. Els moviments demòcrates i republicans, partidaris del sufragi universal, eren reprimits.

"Parlamento de ilustres próceres". Era la cambra alta proposada en l'Estatut Reial de 1834.
La Llei electoral de maig de 1834 imposava unes condicions molt restrictives per ser elector: ser propietari de terres amb rendes superiors a 6.000 rals, pagar entre 200 i 400 rals de contribució de comerç, etc. 
Després del període d’aquest liberalisme tan restringit, la Constitució de 1837 va encetar una etapa relativament progressista. La Llei electoral de juliol de 1837 fixava la qualitat d’elector en el pagament mínim de 200 rals anuals de contribució directa. Però també acceptava d’altres pagaments com ara 33 rals  en arrendaments de terres o viure a un habitatge d’un valor mínim.

Una imatge de Les Corts de 1843.
La Dècada Moderada va produir una llei el març de 1846, que situava el llindar en els homes majors de 25 anys que pagaven 400 rals anuals d’impostos, o 200 rals per certs professionals (advocats, metges, etc). Per ser escollits calia pagar 1.000 rals de contribució directa. 
En el Bienni Progressista (1854-1856) es va tornar a la llei de 1837. En tornar al poder els moderats van reinstaurar la llei de 1846.

Eugenio Lucas, Escena del Congreso..., vers 1855
El parèntesi democràtic del Sexenni (1868-1874) fou la primera experiència de sufragi universal masculí directe, ratificat en la Constitució de 1869

La Restauració de Cánovas va  reinstaurar el sufragi censatari. La Llei electoral de desembre de 1878 concedia la qualitat d’elector a qui pagués 25 ptes (100 rals) en contribució territorial i 50 ptes (200 rals) en contribució industrial. També podien votar els professionals amb titulació superior. 
La facció progressista del moment (el Partit Liberal de Sagasta), un cop van tenir tots plegats ben assegurat i controlat el sistema polític i electoral, va tornar a aprovar el sufragi universal masculí en la llei de l’any 1890.
Ja en aquells anys, des de diferents ideologies progressistes es començava a reivindicar el sufragi femení, que no fou aprovat fins l’any 1931.

A la revista Feminal, editada a Barcelona, es dedicà un ampli reportatge a les sugragistes britàniques, el juliol de 1908.
Tota la legislació electoral espanyola es pot consultar aquí o aquí.

El sufragi a l’Hospitalet

Quina era la incidència real d'aquestes lleis electorals? A partir d’algunes dades que he aconseguit de l’Hospitalet podem seguir l’evolució del sufragi durant el segle XIX en un petit poble que vers 1820 tenia uns 2000 habitants i va finalitzar el segle amb 5000 habitants.
De l’etapa conservadora de 1834 a 1837, només tenim un document, que ens informa de 9 electors. Entre 1837 i 1844 la quantitat va evolucionar de 105 a 165-169 electors.

Document d'electors de l'Hospitalet de 1836 i 1837. Aporta 13 noms, un 0,7% de la població. Document publicat per l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet http://www.l-h.cat/webs/arxiumunicipal/1016645_1.aspx?platform=hootsuite
La pujada al poder dels moderats va restringir el sufragi i les dades d’electors entre 1848 i 1852 oscil·len entre 6 i 10. Els anys 1853 i 1854 van arribar fins14 i 24. L’única dada que tenim del Bienni Progressista, del novembre de 1854, és de 297 electors, encara que és una llista realitzada en plena epidemia de còlera i no és fiable del tot. Els moderats van tornar a pujar el llistó i els electors l’any 1857 eren 17.

Els més dretans concedien el sufragi a menys de l’1% de la població. Els liberals progressistes van començar amb el 4% i van arribar a l’11%.

Durant el Sexenni Democràtic (1868-1874) el sufragi universal masculí va fer ascendir els electors a quantitats entre 827 i 889 electors. A partir de la llei electoral de 1877, els conservadors de Cánovas van reinstaurar el sufragi censatari, i els electors van baixar a 140 els anys 1877 i 1878 i 130 el 1886.

Malauradament no he trobat dades de les eleccions generals a partir de 1891. Sí que tenim, però, dades de les eleccions municipals del maig d’aquell any. Si ja existia el sufragi universal, és gairebé segur que els electors eren la mateixa quantitat, 1.028.

El sufragi universal masculí concedia el sufragi al 24% de la població en la segona meitat del segle XIX, mentre que el sufragi censatari de la Restauració arribava a només el 4%. Tot i ser molt més democràtic, continuava deixant al marge de la decissió política a dones i joves entre 18 i 25 anys, que en aquells anys eren una porció considerable de la població.

A partir de 1890 el caciquisme va haver de jugar fort per guanyar les eleccions, fins que republicans i catalanistes el van derrotar en la primera dècada del segle XX.

 ELECTORS A L'HOSPITALET

Data
Electors
% població
Font
Juliol 1836
9
0,4
AHDB 96
Setembre 1837 i agost 1838
105
4,2
AHDB 100
Juliol 1839
118
4,6
AHDBes i  152
Gener 1841
168
6,6
AHDB 124
Gener 1843
167
6,5
AHDB125
Gener 1844
166
6,5
AHDB 127 i AMH “Bans, edictes, avisos…”
Maig 1848
6
0,2
AHDB 148
Desembre 1849
10
0,4
AHDB 148 i AMH “Varis s. XVIII-XIX….”
Març 1852
10
0,4
AMH “Bans, edictes, avisos…”
1853
14
0,5
AMH “Edificis i terrenys públics….”
Maig 1854
19
0,7
AMH “Bans, edictes, avisos…”
Novembre 1854
297
10,6
AHDB 142
Agost 1857
17
0,6
AMH “Correspondència 1857”
Desembre 1868
827
24,3
AMH “Correspondència 1868”
Desembre 1877
140
3,8
AHDB 158
Maig 1891
1.028
23,3
AMH “Governació s. XIX-XX”

Fonts: Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona (AHDB), Arxiu Municipal de l’Hospitalet (AMH). El percentatge dels electors en relació  la població s’ha calculat amb les dades demogràfiques que coneixem. 

En relació al republicanisme de finals del segle XIX, vaig escriure un article en aquest blog. Un altre del moviment obrer i un altre de les mutualitats i cooperatives.També vaig presentar una comunicació a la Jornada d'Història de l'Hospitalet, el resum de la qual podeu veure aquí.