miércoles, 15 de febrero de 2017

MUTUALITATS I COOPERATIVES AL SEGLE XIX



En el segle XIX no existia res semblant a allò que ara anomenem Estat del Benestar. El que van fer els nostres avantpassats, a més de reivindicar els serveis socials, va ser construir-los de forma solidària.

Com en tantes manifestacions socials, van partir de l’experiència, i el món dels gremis i corporacions d’ofici n’era una de molt important. Després de diferents intents, els gremis foren prohibits definitivament a Espanya en 1834; un fita més en el procés d’imposició del liberalisme.

De seguida, la gent d’ofici, va desenvolupar d’altres formes associatives que suplien el que feien els suprimits gremis. Els teixidors de Barcelona en foren pioners, en 1839. Doncs bé, en setembre de 1842 fou aprovada una "asociación de beneficencia mutua formada por varios vecinos". Com ja he escrit abans, el més probable és que aquesta entitat fos una entitat obrerista. Tanmateix, la beneficencia mutua de ben segur que era una de les funcions més importants. 

Recreació de l'Hospitalet en 1850. Dibuix de Valentí Julià.

L’eclosió de les entitats d’aquesta mena a l’Hospitalet es va produir entre 1851 i 1855, quan foren creades tres, el Montepío de San Antonio Abad i el de San Antonio de Padua i el de San Isidro . Els dos primers arribaren al segle XX, però el tercer va desaparèixer en 1887.

En què consistia aquest mutualisme? Segons la documentació d’un d’aquests montepios, les persones associades pagaven 4 rals al mes, el que donava dret a rebre 10 rals al dia i assistència mèdica en cas de malaltia. La llei prohibia el pagament en cas d’atur. També hi havia una ajuda a la família d’un soci si moria.

Segons uns documents de 1880, aquests tres montepios tenien 616 associats. Si tenim en compte que en aquell moment hi havien uns 900 veïns (caps de família) al poble, podem concloure que dues terceres parts dels seus habitants eren sota l’aixopluc d’aquestes entitats mutualistes.

Entre 1881 i 1886 foren creats tres montepios femenins, Nuestra Señora de los Dolores, del Carmen i de las Mercedes. En els tres casos el president era el rector de la parròquia, però en el segon, tota la junta de 1887 era formada per dones. No sabem les raons de l’aparició de les mutualitats específicament femenines en aquest moment.


Paral·lelament, les seccions locals de l'AIT, majoritàriament adscrites a la línia anarquista, després de la seva il·legalització en 1874, crearen una cooperativa de consum, finalment aprovada en 1876. En el registre local apareix com Cooperativa de los obreros. Sabem que en 1898 ja no existia, però n’hi havia una altra, la Cooperativa de Hospitalet; la seva continuadora?

En la dècada de 1880 van existir d’altres entitats sense advocació religiosa, el que ens indica una adscripció al món obrerista.  En 1882 fou creada una que apareix a la documentació com Sociedad de auxilios mutuos entre agricultores i també com Cooperativa de obreros agricultores. A més, donava assistència també en cas d’atur. El Montepío Hospitalense fou creat en 1884, i tenia com a president al líder republicà local Josep Diví.  



Entre 1898 i 1904 foren creades 8 cooperatives i 5 entitats de caràcter mutualista més. Només una, el Montepio de San Roque, tenia nom religiós. Sense tenir dades concretes, es molt probable que gairebé tota la població local estigués organitzada en una o més d’una associació d’aquesta mena. En 1904, existia una vintena de mutualitats i cooperatives per una població que no arribava als 6.000 habitants.
També sabem que moltes d'aquestes entitats desenvolupaven activitats culturals i polítiques. Constituïen, per tant, un dels principals mitjans de sociabilització de la població.

En resum, el mutualisme fou un tipus d’associacionisme d’una extraordinària importància en la segona meitat del segle XIX. Fou la resposta de la població a les incerteses del nou món liberal capitalista.

També en el mutualisme trobem diferències de classe. Les classes més acomodades tendiren a fer montepios amb fort contingut religiós i funció només assistencial. Les classes baixes feien de les seves mutualitats tapadores de sindicats, associacions més complexes amb cooperatives, etc.

Avui, que tornem de mica en mica al liberalisme més cru, com el que hi havia en el segle XIX, potser que ens plantegem de crear mecanismes de mutualisme i cooperativisme. Els primers, ja els tenim amb l’Estat del Benestar; només l’hauríem de defensar i ampliar. Els segons, una de les grans assignatures pendents dels moviments socials.

martes, 31 de enero de 2017

CARVALHO A BELLVITGE!



Los Mares del sur

Pepe Carvalho és un dels grans personatges de la novel·la policíaca mundial. Fou creat per Manuel Vázquez Montalbán en Yo maté a Kennedy, en 1972. Aquest detectiu privat és un digne successor de Philip Marlowe, o qualsevol dels altres grans mites del gènere, i ha convertit al seu autor en el desè més traduït en llengua castellana.

En les més de vint novel·les de Carvalho es mostra l’evolució de Barcelona en les dècades del 70’s, 80’s i 90’s, fins que Vázquez Montalbán va morir sobtadament en 2003. En els darrers dies, però, s’ha anunciat que Carlos Zanón el recuperarà en noves obres i, per tant, en sentirem molt a parlar en el futur.

La quarta entrega de la sèrie va ser Los Mares del sur, que, a més, va guanyar el premi Planeta l’any 1979. Doncs bé, aquesta novel·la té com a escenari principal el barri de Bellvitge. Carvalho és contractat per esbrinar què havia fet en el darrer any de la seva vida un constructor “asfixiado por la opulencia” que havia dit que se n’anava als mars del sud, però que va aparèixer mort en un descampat de les afores de Barcelona, a la Trinitat.


Els mars del sud (les illes del Pacífic Sud) havien esdevingut, en l’imaginari de la cultura europea, l’exemple màxim de la puresa de la civilització primitiva, sense la hipocresia i els artificis que imposaren la noblesa primer i la burgesia després. El pintor francès Paul Gauguin fou un dels captivats pel mite de la Polinèsia i se’n va anar i allà hi va morir en 1903.

Carvalho va descobrir que l’home desaparegut, obsessionat en Gauguin, havia trobat en el barri de San Magín, un barri de classe treballadora en la construcció del qual havia participat, i en els seus habitants els seus mars del sud, la puresa que la seva vida burgesa no tenia. Tanmateix, tampoc era tot tan meravellós en el seu nou paradís... Si voleu saber les peripècies de la història heu de llegir aquesta gran novel·la.


¿De donde venimos? ¿Quiénes somos? ¿A dónde vamos?, una de les obres que Gauguin va pintar a la Polinèsia.



San Magín és Bellvitge

Doncs bé, San Magín és Bellvitge. Un soci del desaparegut el descriu així:

“(...) un barrio nuevo, de arriba abajo, hasta la última farola. Eran los años en que se daban facilidades, no como ahora. Parece como si el capitalismo fuera pecado y el capitalista un enemigo público”

En una enciclopèdia, Carvalho troba aquesta informació:

A fines de los años cincuenta, y dentro de la política de expansión especulativa del alcalde Porcioles, la sociedad Construcciones Iberisa [la real es deia CIDESA] (…) compra a bajo precio descampados, solares donde se ubicaba alguna industria venida a menos y huertos familiares del llamado camp de Sant Magí, zona dependiente del municipio de Hospitalet. Entre el camp de Sant Magí y los límites urbanos de Hospitalet quedaba una amplia zona de terreno libre con lo que se demuestra una vez más la tendencia anular de la especulación del suelo. Se compra terreno urbanizable situado bastante más allá de los límites urbanos para revaluar la zona que queda entre las nuevas urbanizaciones y el anterior límite urbano. Construcciones Iberisa construyó un barrio entero en Sant Magí y al mismo tiempo adquirió también a bajo precio los terrenos que quedaban entre el nuevo barrio y la ciudad de Hospitalet. En un segundo plan de construcciones, esa tierra de nadie también fue urbanizada y multiplicó por mil la inversión inicial de la Constructora.


Després, Carvalho afegeix les seves reflexions:

San Magín fue mayoritariamente poblado por proletariado inmigrante. El alcantarillado no quedó totalmente instalado hasta cinco años después del funcionamiento del barrio. Falta total de servicios asistenciales. Reivindicación de un ambulatorio del seguro de enfermedad. De diez a doce mil habitantes. (…) ¿Iglesia? Sí. Se hizo una iglesia moderna al lado de la antigua ermita de San Magín. Todo el barrio sufre inundaciones cuando se desbordan las canalizaciones del Llobregat.


I tota l’obra és plena de descripcions de carrers, bars, botigues, pisos i persones, en el context d’una campanya electoral, el que permet situar l’acció a començaments de 1979.

Bellvitge, pel seu aspecte i la seva grandària va esdevenir un dels símbols dels suburbis obrers de l’àrea metropolitana de Barcelona i va aparèixer en diverses revistes i obres literàries

La revista Destino va dedicar la portada i el reportatge central a Bellvitge el juny de 1975
Bellvitge, paradigma de barri obrer?

Però, realment era Bellvitge en 1979 el paradigma del barri obrer?

És clar que sí, com ho podrien ser molts d’altres. Bellvitge era, a més, el més gran. Construït entre 1964 i 1976, va acollir més de 30 mil persones procedents de la immigració de les zones rurals d’Espanya.

Bellvitge era molt visible, per les seves dimensions i la seva localització, en el camí a les platges i l’aeroport. A més, per un militant del PSUC com Vázquez Montalbán era molt conegut per la seva lluita veïnal.

La dècada de 1970 fou molt dura a Bellvitge. Teniu molts testimonis gràfics i escrits al bloc de Bellvitge50 o al flickr del Centre d'Estudis

Destaca el documental Bellvitge, Bellvitge, dirigit per Julián Álvarez en 1978, del que podem veure uns fragments. Hi apareix el barri que va conèixer Vázquez Montalbán mentre escrivia la novel·la.


Aporto tres documents de l’inici de la dècada, que ens aproximen a la realitat social d’aleshores.
1- En un reportatge del barri, fet per Jaume Guillamet, publicat el gener del 1970 al diari Tele/eXpres s’afirma: 
 “En cuanto a categorías laborales, abunda el peonaje, con un cierto número de obreros cualificados y luego algún que otro administrativo, taxista, etc. (...) Se trabaja mucho; de las diez horas diarias no se escapa nadie. Abundan los que trabajan en la construcción y en las industrias metalúrgicas. (…) Me dicen que hay un cierto problema con las chicas, que están muy ligadas a los padres y que no se pueden así relacionar normalmente con los chicos. Esto va unido a la cuestión laboral de las mujeres, que cuando hay hijos pequeños, muchas dejan a las chicas cuidándolos, sin ir a la escuela -por aquello que “siendo chica”- para ir al trabajo.”
Aquest últim paràgraf és molt interessant, si ho comparem amb el personatge de la novel·la Ana Briongos, una d’aquelles noies que no es va resignar al rol subordinat amb el que la condemnaven. Militant del PSUC i CC.OO, representa la lluita de les dones d’aquella generació, i un exemple de dignitat.
2- Una altra notícia del 15 d’agost de 1970, també a Tele/eXpres, ens informa d’una baralla multitudinària entre joves de Bellvitge i Barcelona, tot comentant l’augment de la delinqüència juvenil, i que Bellvitge s’incorporava a la llista de barris amb fama de perillosos, on ja hi eren Pubilla Casas i La Florida. D’aquest tema també he escrit un article anterior, i ara ho comento perquè també és pertinent en el desenvolupament de la trama de la novel·la.

En una publicació de l'Ajuntament de 1986, Vivir en l'Hospitalet, hi havia aquesta fotografia feta a Bellvitge amb el següent peu: Juventud y paro, una mezcla que puede acabar resultando peligrosa. El barri continuava sent l'escenari escollit per parlar de perills socials. Potser un d'aquests joves és Pedro Larios.
3- L’any 1973, l’any de les plagues de mosquits i rates, des de la parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge es va demanar al SECOD, un organisme depenent de l’entitat cristiana progressista Justícia i Pau, que fes un estudi amb rigor científic de la situació del barri, per recolzar les reivindicacions populars. 
En aquest estudi es feia una anàlisi sociològica de la població amb dades dels padrons de 1970 i 1972. Un 4% de la població activa del barri pertanyia al grup de “mossos i aprenents”, un 70% al dels “obrers industrials i obrers manuals en els serveis”, un 18% eren “empleats dels serveis i el comerç”, (administratius, comercials o policies) i només un 8% eren “quadres”, és a dir, la categoria superior (propietaris, gerents o encarregats).
La taxa d’activitat masculina era d’un 63%, altíssima, mentre que la femenina era del 21%. Tots els testimonis ens recorden que les dones treballaven també  moltíssim, majoritàriament en l’economia informal i per això no apareixien en les estadístiques: servei domèstic, costura, etc. Segons les dades de 1972, el 64% dels actius treballaven en el sector secundari. Els subsectors més importants eren el metall, amb un 50% del total d’actius/ves (aquí es notava la importància de la SEAT) els serveis amb un 9% i la construcció amb el 8%.
L’estudi del SECOD demostrava el que era obvi, que tres quartes parts de la població eren de les categories professionals més baixes i que el caràcter proletari de la població era dels més alts dels barris de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Per tant, Bellvitge era un dels més importants exemples de barri obrer, una de les més grans illes dels Mars del sud on trobar la puresa. Tanmateix, també n’hi havia d’altres manifestacions de la pobresa, com una creixent marginalitat. Afortunadament, en les dècades posteriors aquell perill es va aturar.

El Passeig de Bellvitge en la dècada de 1970
Les lectures de Los Mares del sur
Los Mares del sur és una gran novel·la, que té diferents lectures.
Per exemple:
-Social i política. És la gran novel·la del “desencant”. Mostra al món del Treball i les seves organitzacions socials i polítiques en retirada, després de les ofensives de l’antifranquisme. Per contra, les forces del Capital comencen a recuperar l’hegemonia ideològica i política.
-Psicològica. És la història de diverses fugides personals, de recerques del propi lloc en el món de diferents personatges, que no són feliços amb la vida que tenen i anhelen el reconeixement dels altres.
De la novel·la s’han fet, que jo conegui, dues adaptacions per la pantalla. La primera, un llargmetratge pels cinemes de l’any 1992.
La segona, una pel·lícula per la televisió de 2002. En tots dos casos el rodatge es va fer al barri.



Vázquez Montalbán va tornar a Bellvitge en 1987, amb Los alegres muchachos de Atzavara. Cal un estudi més profund al voltant de la relació entre l'autor i el barri.