jueves, 24 de noviembre de 2016

FEMINICIDIO: "FALTAN" MÁS DE 250 MILLONES DE MUJERES


Esta es la versión resumida, actualizada y en castellano, del artículo que publiqué en enero de 2015.   

Mi reflexión sigue estos pasos:

1. La proporción entre géneros al nacer en la especie humana es de 105 niños por cada 100 niñas  

2. La población mundial, en 2014 era de 7.266 millones (M) de personas; de ellas, 3.655 M eran del género masculino y 3601 del género femenino, lo que da una proporción de 101,8 hombres por cada 100 mujeres (a partir de ahora, sex ratio o SR).
SR por países. El azul indica más hombres que mujeres, y el magenta, más mujeres que hombres.¡Atención!, recordemos que la SR óptima no es 100, sino 95, y que un color magenta claro puede indicar que se producen feminicidios en aquel país. En la SR de los países también pueden intervenir las migraciones que sean mayoritariamente de un género o de otro.


3. Sin embargo, la SR varía mucho entre continentes, regiones o países. La SR de Asia es de 104,7, mientras que la de Europa es 93,1.

4. La igualdad legal entre los géneros conseguida en Europa Occidental-Europa Meridional no ha erradicado la desigualdad real, pero probablemente sea el lugar del mundo en el que esa igualdad real esté más cerca. Por tanto, afirmaré que la SR de esas regiones de Europa es la más cercana a la óptima. Si corregimos la desviación provocada por la desigualdad todavía existente, la SR que debía existir en todo el mundo es 95.

Datos de España en http://www.feminicidio.net/

5. La diferencia entre la SR óptima y la existente se debe a la “sobremortalidad” femenina provocada por el machismo, es decir al feminicidio. Diana Russell afirmó que el feminicidio es el asesinato de mujeres por hombres por el hecho de ser mujeres. Creo que el feminicidio es un concepto más amplio. No hace falta un asesinato para provocar la muerte de una mujer, bastan una educación insuficiente, una asistencia médica deficiente, un matrimonio forzado... Y no siempre es a manos de hombres. Entiendo el feminicidio como la muerte de una niña o una mujer a consecuencia de la discriminación y el maltrato que sufre a causa de su género.

6. Si la SR del mundo debería ser, aproximadamente, 95 y es 101,8, ello quiere decir que “faltan” alrededor de 257 M de niñas y mujeres. Y eso, entre las generaciones vivas. Esta cifra surge de una sencilla proporción: si la cifra de hombres es la correcta (3.665 M), la que tendría que haber de mujeres con la SR de 95 sería de unos 3.858 M. La diferencia con la cantidad de mujeres que realmente hay (3.601) da esa espeluznante cantidad de personas del género femenino que tendrían que estar en el mundo, y no están. En mi artículo anterior, con datos de 2013 la cantidad era de 238,5 M. Parece que no vamos mejorando.

     La película "La ciudad del silencio" aborda los feminicidios en Ciudad Juárez, México.

7. Esa cifra es muy matizable porque habría que estudiar región por región. La verdad es que me cuesta hablar de millones de personas asesinadas con esta ligereza y falta de precisión, pero no tengo la capacidad para hacerlo mejor. Seguramente la cifra de víctimas del feminicidio es superior, porque en Europa Oriental la SR es de 89. Esta cifra parece indicar que allí no hay feminicidio. Lo cierto es que hay una sobremortalidad masculina extraordinaria provocada por el alcoholismo, lo que oculta la sobremortalidad femenina generada por el machismo y agravada precisamente por ese alcoholismo. Un informe de 2010 afirmaba que en Rusia morían anualmente 14.000 mujeres a manos de sus parejas o familiares.


8. Los países en los que el feminicidio es enorme son India y China. Según el último censo, de 2011, la SR de la India era de 106,1, lo que quiere decir que deberían haber 68 M de niñas y mujeres más de las que hay. En una estimación no oficial de 2016, la situación habría empeorado, con una SR de 106,7. Como es conocido, en India se han popularizado las clínicas que hacen ecografías para determinar el género del feto, y si es femenino… En China, según el censo de 2010, faltan 70 M de niñas y mujeres, una cantidad que asciende a 72 M según una estimación de 2016.

                                                      "La maldición de ser niña"
9. Pues sí, en un insignificante blog escrito por un insignificante profe de secundaria se afirma que el feminicidio es uno de los más importantes genocidios de la historia (¿el más grande?), que, redondeando, en el último siglo se ha asesinado o dejado morir a más de 200 M de personas por el hecho de que eran del género femenino. Y las muertes son contabilizables, el sufrimiento, no. Es, sin duda, una de las lacras más terribles del mundo, uno de los problemas más acuciantes. Sin embargo, no está en la agenda de ninguna cumbre mundial, ni ocupa demasiado tiempo en los consejos de ministros. Seguramente porque los dirigentes políticos son mayoritariamente hombres.

10. Y todos estos crímenes, ¿por qué? La respuesta es muy sencilla, machismo, es decir la creencia de que los humanos de género masculino son superiores a las mujeres y tienen más derechos, y el patriarcado, es decir la creencia y las leyes que imponen la autoridad de los hombres sobre las mujeres. Estas dos plagas adoptan múltiples formas y se perpetúan, a veces modernizándose, a veces volviendo a costumbres y religiones ancestrales. Y para combatirlas, la respuesta es sencilla, feminismo, la ideología y la acción por la igualdad entre los géneros.



viernes, 18 de noviembre de 2016

REPUBLICANS A L’HOSPITALET AL SEGLE XIX


El republicanisme era al segle XIX, i és al segle XX, una ideologia que anava més enllà de la substitució de la monarquia per la república. Contenia un programa d'aprofundiment democràtic, d’allò que ara anomenem “procés constituent”, i de reformes socials en la línia de reduir les desigualtats i eliminar la pobresa.

A Catalunya, en l’últim quart del segle XIX, n’hi havien diverses branques, destacant la federal, que volia autogovern pel país, la centralista, la possibilista, que era més dretana, i d’altres que seguien a alguns líders.

A hores d’ara tenim un coneixement parcial de l’evolució política de l’Hospitalet en aquesta època, però una cosa podem afirmar, el republicanisme era l’opció política majoritària a l’Hospitalet.

"Manifestació per la República" (1904) d'Antoni Estruch. Podria ser una escena hospitalenca

Existia un grup conservador, amb els que havien estat alcaldes Antoni Parera (1866-68 i 1876-77) i Francesc Goyta (1879-1881). La seva entitat era el Casino del Centro. També un grup liberal, amb Pere Norta al capdavant, i que ocupà l’alcaldia durant la década de 1880. Partit Conservador i Partit Liberal eren els que es repartien el poder de forma no democràtica, encara que amb lleis i formes democràtiques, en aquesta època, que anomenem Restauració.

Existia un Centro Republicano Histórico des de 1886, dirigit per Josep Coll. Un altre líder republicà era Josep Diví, alcalde entre 1872 i 1874, que també dirigia en 1886 el Casino La Armonia (que segons l’alcalde de 1876 “en tiempo de la revolución fue siempre el templo de los federales”) i el Montepío Hospitalense. En 1891 trobem a Diví de president de l’Ateneo La Unión, que havia estat creat tres anys abans.

Des de 1874 existia una societat obrera que recollia i feia de tapadora de les molt actives seccions locals de l’AIT que havien d’actuar en la clandestinitat. Finalment aconseguiren la legalització de la cooperativa Unión de los obreros del Hospitalet del Llobregat en 1876. Aquesta entitat farà un salt endavant en 1888 quan posaren en marxa l’Ateneo La Unión. Els líders d’aquestes entitats són Pere Llopis, Jaume Mitjavila, Joan Oño, etc. Oño també era a la junta directiva del Montepio Hospitalense. L’any 1882 es fundà la Sociedad de auxilios mutuos entre agricultores, que en 1886 tenia a Esteve Llanés de president.

Eleccions de 1876

Les eleccions a Corts fetes en 1876 encara es van fer amb sufragi universal masculí. L’Hospitalet tenia aleshores 890 electors, dels que van votar el 47%. Va guanyar el candidat republicà, Orense,  amb 233 vots, seguit pel candidat conservador, Sedó, amb 182 vots. Tanmateix, el conservador va ser qui va obtenir l’acta de diputat en obtenir més vots, si més no és el que deia la documentació oficial, en el conjunt del districte.

És significatiu que a l’Hospitalet sortís un resultat contrari a les instruccions del govern. Això vol dir que el republicanisme local tenia prou capacitat d’organització com per controlar les eleccions.

Entre 1876 i 1890 les eleccions es van fer amb sufragi censatari, és a dir, que només votaven el rics. Per tant, les opcions republicanes no tenien cap possibilitat, i les eleccions no reflectien la voluntat real de la població.

Eleccions provincials de desembre de 1890

Les primeres eleccions en les que es va tornar a aplicar el sufragi universal masculí van ser les eleccions provincials del 7 de desembre de 1890. Tenien dret de vot tots els homes majors de 25 anys amb un mínim de 2 anys de residència en el municipi. A l’Hospitalet n’hi havien 718 electors, gairebé el triple dels que n’hi havia en les eleccions de 1878, de les que sabem que eren 249 electors. 

Només en van votar 271 electors (38%). Es podien votar tres noms, i de cada districte sortien escollits quatre diputats. Els més votats a l’Hospitalet foren els membres la candidatura de Unió Republicana, proclamada a la reunió de Molins el 23 de noviembre anterior: el federals Pau Barbé i Josep Mª Serraclara i el zorrillista Joan Salas, que van obtenir entre 185 a 160 vots. La resta de candidats, liberals i conservadors, van treure entre 112 i 11 vots, que foren els triomfants al districte: Sostres, fusionista, Ricart  i Raimon Duran i Ventosa, conservadors, (entre 4930 i 4734 vots) i el conservador silvelista Magí Sandiumenge (3942).

A partir d’aquestes votacions, sembla evident que la participació és baixa, encara que sempre superior a la de les eleccions amb sufragi restringit. Uns 200 electors es mantenien fidels al republicanisme, constituint la majoria de les ideologies que es manifestaven electoralment. Tanmateix, la majoria de la població que no anava a votar, era per influència de l’anarquisme? Sens dubte que una part d’aquesta abstenció es devia a la penetració de l’apoliticisme anarquista, una ideologia amb important presència a l’Hospitalet des de començaments de la dècada de 1870.

Eleccions a Corts de febrer de 1891

Per l’1 de febrer de 1891 s’havien convocat eleccions a Corts, i això ja eren figues d’un altre paner. Les expectatives del sufragi universal van fer que les diverses faccions republicanes confirmessin la coalició de desembre. En gener es reuniren representants de grups republicans de 15 pobles del districte i acordaren presentar un únic candidat, Josep Rubaudonadeu, que ja havia estat diputat pel districte en els rengles del federalisme durant el Sexenni, que ha havia patit el frau i la repressió com a candidat en 1884, i que en 1891era possibilista. 

Josep Rubaudonadeu

Per aturar la possible embranzida republicana a l’escalf del sufragi universal, els sistemes de control dels resultats electorals dels partits del règim, Liberal i Conservador, s’hi van posar de valent. He descrit la tupinada al Districte de Sant Feliu al darrer Quaderns d’Estudi. Només assenyalar que els certificats signats pels presidents de les seccions de l’Hospitalet donaven 313 vots pel candidat republicà i 162 pel candidat liberal, Josep Comas. Per contra, el resultat oficial, proporcionat per l’alcalde, va ser de 471 vots per Comas i 340 vots per Rubau. Les reclamacions per l’acta de Sant Feliu van allargar-se durant setmanes al Congreso, que finalment va donar la raó a la versió oficial. Comas finalment va obtenir l’acta de diputat amb els decisius “vots” de l’Hospitalet.


Tot sembla indicar que, malgrat el falsejament oficial dels resultats, l’electorat de la ciutat continuava sent majoritàriament republicà i que s’havia produït un increment important en els resultats d’aquesta opció política, passant de 200 a 300 vots. A l’Hospitalet i al conjunt del districte de Sant Feliu s’hagué de recórrer a la violència durant, i al frau documental després de les eleccions de 1891, perquè el cos electoral no s’havia deixat manipular ni comprar abans dels comicis.

Hi ha una consciència i una mobilització de les classes baixes prou important com per discutir l’hegemonia política de l’oligarquia. I això només va ser possible quan republicanisme (especialment el federal) i obrerisme van fer una coalició, com confirma la participació de les entitats obreristes locals (Ateneo La Unión i Sociedad de Obreros Agrícolas, que venien, recordem-ho, de l’apoliticisme en la dècada de 1870) en els actes de recolzament a Rubau.

Eleccions municipals de maig de 1891

Les segones eleccions de 1891 van ser les municipals, el 10 de maig, en plena mobilització provocada pel conflicte en el recompte dels comicis anteriors. I també poc després del 1er de maig, que es celebrava per segona vegada, amb vagues a les indústries (segons el Govern Civil en Hospitalet trabajan muy pocas fábricas) i dels paletes. A més, tenim constància documental, en gener i març d’aquell any, que la classe jornalera tenia la capacitat d’organització i reivindicació com per plantar-se davant de l’Ajuntament a demanar feina pública perquè patien atur, i aconseguir-la.

Les eleccions municipals es feien cada dos anys i es renovaven la meitat dels regidors, que a l’Hospitalet eren un total de 12. Aquell any, en comptes de 6, s’havien de renovar 7 regidors, per cobrir una vacant. Els electors eren 1028 (una mica més del triple que en les anteriors, encara amb sufragi restringit) i malauradament només tenim dades de participació del districte 1er, amb 687 electors i 376 votants (55%).

Segons un informe de l’alcalde al Governador Civil els escollits en el districte 1er van ser 2 federals, 1 zorrillista i 1 independent, mentre que en el districte 2on havien sortit 1 conservador, 1 possibilista i un empat entre 1 federal i un carlí.

L’empat es va produir a 108 vots entre Gabriel Bernadà i Buenaventura Sanfeliu, i es va desfer amb un sorteig, que va guanyar Bernadà. No sabem del cert qui era el carlí i el federal. El candidat més votat va ser Carles Figuerola. El nous regidors eren els esmentats Bernadà i Figuerola, Joan Herp, Joan Enrich, Benet Prats, Josep Coll i Josep Oliveras. Aquests dos últims ja formaven part de l’anterior consistori, amb Oliveras com alcalde.

Per tant, dels 8 candidats més votats, 5 eren de les diverses branques del republicanisme (federals, zorrillistes i possibilistes, que eren Figuerola, Coll i probablement Benet Prats que en 1887 era a la junta de l’Harmonia). D’aquests 5 republicans, recordem que només 4 entraren a l’Ajuntament.  Per tant, veiem com en les municipals de 1891 tornaren a guanyar els republicans a l’Hospitalet.

Eleccions a Corts de març de 1893

El que no va ser possible  en 1981, es va aconseguir en les eleccions de 1893. En el Districte de Sant Feliu la coalició  republicana va presentar de candidat al republicà federal Joan Martí, conegut popularment amb el nom de “el Xic de la Barraqueta”. Martí, nascut a Martorell, havia estat el capitost de partides republicanes que havien pres les armes en diverses ocasions entre 1868 i 1876, i també havia estat escollit diputat en 1872.

Joan Martí, el Xic de la Barraqueta, en una fotografia publicada en 1909, amb motiu de la seva mort.

A la circumscripció tenien vot 12.805 electors, dels quals van votar 5.921, un 46,2%. El Xic va obtenir 2.816 vots, un 44,6% dels votants. Sostres, liberal, amb 2.213 vots i Rubau, republicà possibilista, amb 887 vots, completaven els resultats. Els triomfs republicans van ser qüestionats per liberals i conservadors, i van caldre mobilitzacions a Vilafranca o Vilanova per ratificar les actes aconseguides a les urnes.

No tenim dades locals, però si ja guanyaven els republicans en èpoques més difícils és més que probable que tornessin a guanyar a l’Hospitalet quan aconseguiren la victòria a tot el districte. La coalició Unió Republicana i els possibilistes (que anaven pel seu compte) van obtenir una quarta part dels escons a Catalunya, entre el que també hi era Salmerón pel districte de Gràcia. També triomfaren a Madrid i València, on existia la capacitat de controlar la netedat de les eleccions.

L’època de 1890 a 1893 va ser d’ofensiva política i social de les classes treballadores, ben visible a nivell local i comarcal. La confluència del republicanisme i de l’obrerisme feien recordar els temps del Sexenni. S’ensorrava l’edifici de la Restauració? Bé, en aquella mateixa tardor de 1893, els “oportuns” atemptats contra Martínez Campos i, sobretot, del Liceu van ser decisius per estroncar el procés de reconstrucció d’una alternativa social i política popular i democràtica.


miércoles, 2 de noviembre de 2016

L'HOSPITALET I EL TURISME



El següent article té el seu origen en la xerrada que vaig fer el passat 28 d’octubre a l’Ateneu Cultural Catalònia, a la seva seu, a Collblanc. Moltes gràcies per la seva invitació i confiança i per la seva amabilitat.


Un dia vaig sentir que algú deia que uns anys ençà existia aquesta dita: “Estàs més perdut que un turista a l’Hospitalet”. Ves per on, l’any 2016 a algú altre se li acut fer un article amb el títol “L’Hospitalet i el turisme” i no el prenen per boig. Què ha passat?

La Plaça Europa en 2008. A la dreta, l'Hotel Porta Fira en construcció.

Espanya és el 3r país del món en quantitat de turistes i el 2n en ingressos. El 50% venen de Regne Unit, Alemanya i França.

En 2015 han entrat a Espanya 68,1 milions (M) de turistes, que s’han gastat 50 mil M €. Això significa l’’11% del PIB i el 14% de l’ocupació del país.

Amb la crisi, el turisme ha guanyat importància relativa. Abans de 2010 el turisme era un 10% del PIB i l’12% de l’ocupació. Per tant, és un sector que ha resistit o crescut mentre que la recessió feia baixar la majoria dels altres sectors. El sector de l‘automoció significa el 10% del PIB i la construcció no arriba al 6%, encara que com sabem és molt fluctuant i vers el 2006 era del 12% del PIB.



Catalunya atrau una quarta part dels turistes estrangers que arriben a Espanya, uns 17 M. Si els sumem 10 M de catalans i 5 M de la resta d’Espanya, també tenim un sector que és el 12% del PIB català.

El turisme més important és el de “sol i platja”, però darrerament s’ha produït un fenomen molt important: l’explosió turística de la ciutat de Barcelona. A hores d’ara, Barcelona és la 12ª ciutat de món més visitada. En 2015 van allotjar-se 8,3 M de visitants als seu hotels (recordem que Catalunya té 7,5 M d’habitants). Això són uns 15 mil M €, que fa que sigui la 6ª ciutat en el món per ingressos. I en el primer semestre de 2016 ja ha crescut un 11% en relació a 2015…

Això ha fet que la suburbialització dels municipis al voltant de Barcelona torni a funcionar, com abans havia passat amb l’agricultura o la indústria. S’hi localitzen establiments hotelers a l’Hospitalet per la proximitat de Barcelona. O per la localització d’infraestructures que tenim a l’Hospitalet per la proximitat de Barcelona: el cas més evident és la Fira.

A hores d’ara, l’Hospitalet és la 12ª localitat catalana per places hoteleres (4.638 a finals de 2015) i la 7ª en recaptació de la taxa turística, perquè a Barcelona i l’Hospitalet la recaptació per client és major. De les places hoteleres, 666 eren pisos turístics. Fent una aproximació a partir de la recaptació de la taxa hotelera, podem dir que la facturació dels establiments hospitalencs deu ser d’uns 450 M €.



A l’Hospitalet tenim 13 hotels, 30 establiments d’apartaments, i un alberg. La major concentració es dóna al voltant de Granvia i Fira, i en segon lloc, Collblanc. L’alcaldessa va anunciar la construcció d’un altre hotel de la cadena Easy de 10 plantes a la Granvia el passat mes d’abril. I també va dir que treballava per atraure’n més.

Fins aquí, les dades. Ara, valorem. Tot plegat, és bo o dolent? Quines són les conseqüències bones i les dolentes?


OPORTUNITATS

L’efecte positiu del turisme és bàsicament l’econòmic. Uns anys ençà podíem dir que afavoria l’intercanvi d’idees o de costums… Ara ja no cal el turisme per tot això. La part bona del turisme és la riquesa i l’ocupació que genera.

Quin impacte directe té per l’Hospitalet?  La població ocupada en aquest sector, els impostos que paguen els hotels i la part que arriba a l’Ajuntament de la taxa turística (un 30%), aprovada al Parlament de Catalunya l’any 2012. Uns 203 mil € en 2015?

Al Centre d’Estudis fa temps que veiem la nova situació de centralitat metropolitana de la ciutat, i el seu nou paper en el sector turístic. Creiem que podem aprofitar l’oportunitat d’una manera més intensa. Sabem que el turisme va a Barcelona i que cap element local pot competir amb Gaudí. Per tant, serà molt difícil atraure visitants. Però el que hem de tenir ben present és que no els hem d’atraure, ja hi són. Podem plantejar-nos un objectiu ben a l’abast. Hem d’aconseguir que una part dels que dormen als hotels de la ciutat dediquin una part del seu temps a visitar l’Hospitalet.

Fa dos anys que vam plantejar al regidor de Cultura que havíem de senyalitzar i posar en valor els elements patrimonials de la ciutat. La seva resposta va ser ràpida i positiva. El problema va venir quan vam haver de coordinar Cultura amb Urbanisme. El cas és que dubto que pel proper estiu n’hi hagi alguna mena de rètol que indiqui als milions de visitants del Camp Nou que a 20 passes de la boca del metro n’hi ha un mercat Art Déco on, a més, poden comprar de tot com a La Boqueria. I ni goso somiar amb la prolongació de la línia del bus turístic cap a un Can Rigalt restaurat i visitable.

Al Centre d’Estudis ja hem entregat els textos de 10 elements patrimonials i treballem en els 10 següents. Ara manca la voluntat política de materialitzar les senyalitzacions i impulsar activitats que puguin produir un benefici econòmic. Fa temps que es parla de fer alguna cosa a Can Trias que és al davant mateix de la Fira…

La xemeneia de Can Trias, entre els gratacels.

Una bona notícia es va produir en juliol de 2015, quan l’Hospitalet va aconseguir el certificat de Destí Turístic Esportiu. Aquesta és una altre línia positiva que s’hauria d’aprofundir. En qualsevol cas, l’Ajuntament ha vist la importància que va assolint el sector a la ciutat, i des de l’any passat que la regidoria de temes econòmics es diu “de turisme i desenvolupament econòmic”.


PERILLS

PISOS TURÍSTICS

Sembla que des de les manifestacions de la Barceloneta de 2014 que hem pres consciència que el turisme també té importants perills. Potser el més conegut arran dels fets de la Barceloneta és el dels apartaments turístics. Els il·legals perquè no paguen impostos, etc, i juntament amb els legals, perquè poden generar greus problemes de convivència. Per dir-ho d’una manera suau: els inquilins d’un apartament turístic és força possible que no tinguin grans escrúpols per fer soroll, embrutar, etc… en el bloc on vivim. 



MASSIFICACIÓ

Omplim la ciutat d’hotels per guanyar molts diners? Si estem d’acord en fomentar el turisme, quants hotels més s’han de construir? 2, 8, 50 més? Ens anem tots i totes i convertim les nostres cases en hotels? Imagino que tothom veu clar que s’ha de posar un límit

També aquest estiu han hagut manifestacions a Roma o Venècia en el mateix sentit. Salou ha dit no a tornar a fer la Saloufest, aquella festa d’universitaris britànics. La pressió de l’Ajuntament i la Generalitat han provocat que no es faci, tot i perdre 5 M €. Sembla que l’Ajuntament de Lloret ha dit que no l’acollirà. Per tant, sembla que avança la consciència que no val tot, que no podem créixer indefinidament. Estaríem disposat a acollir-la a l’Hospitalet?

En el fons, és una part del debat més ample i profund dels límits del creixement econòmic.

Com sabem, l’Ajuntament de Barcelona va suspendre la concessió de llicències turístiques el juliol de 2015. La moratòria d’un any es va prolongar un altre. Mentrestant es debat un mapa turístic barceloní. En març de 2016 es va aprovar el Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT) que ha posat un límit, pretén el decreixement d’aquests establiments al centre i un moderat creixement a la perifèria. En concret, a Sants preveu un màxim de 450 places més i a La Marina del Prat Vermell, 1.480 places més. En el que es mostra contundent és amb els pisos turístics: ni un més, i no renovar les llicències concedides anteriorment.

Els titulars deien, l’Hospitalet (la Marín) acollirà els hotels que no vol Barcelona (la Colau). En aquesta ocasió (només?) els titulars no responen a la veritat, per ignorància o per interès. El govern de Barcelona, per la banda que toca amb l’Hospitalet no veta als hotels, els limita. 



Per tant, ara per ara, l’Hospitalet acull hotels, no perquè no els vulgui Barcelona (que no és cert que no els en vulgui) sinó per la mateixa raó que fa dos o tres anys, perquè és a prop del centre de la ciutat. A més, en el darrer anys i mig, d’ençà de l’aprovació de la moratòria a Barcelona, no s’ha produït cap onada d’instal·lació d’hotels a la nostra ciutat.

En una recent enquesta, el turisme era la segona preocupació dels habitants de Barcelona. Però també la massificació turística era una de les principals queixes dels turistes mateixos.

Pot arribar la massificació, els pisos turístics plens de joves sorollosos a l’Hospitalet? Sí, és clar que sí, especialment a diverses zones de la ciutat. Jo visc a 4,7 km (59 minuts) caminant de la Plaça Catalunya, a menys de 30 minuts en metro. Si recorden quan han viatjat a alguna ciutat és molt probable que s’hagin allotjat més lluny del centre d’aquella ciutat.

CONTAMINACIÓ

Tota activitat econòmica genera contaminació, que ens provoca greus perjudicis per la nostra salut. Com que els efectes no són immediats, no sabem que la nostra bronquitis es deu als fums provocats pels turistes, però és així.

Cap altra activitat provoca tanta contaminació com els creuers. Barcelona va rebre en 2015 749 escales de creuer, amb 2,5 M de creueristes. Un creuer mitjà genera els fums de 12.000 vehicles, però són uns fums molt més contaminants i perjudicials per a la salut perquè provenen de la combustió de fuel pesant i dels propis residus. La Plaça de l’Ajuntament de l’Hospitalet es troba a uns 8 km del molls on atraquen els creuers. Rebem de valent aquests fums, que s’han detectat fins a l’Aragó.

El Llobregat, 23 de juny de 2015

EFECTES SOBRE L’ECONOMIA

No tots els efectes del turisme en l’economia són positius. Per començar, genera una ocupació molt estacional, és un sector que necessita mà d’obra de forma “flexible”, el que provoca una important precarització i subocupació. Als que som d’història ens agrada fer paral·lelismes, i tot això recorda a la situació que hi havia a les regions espanyoles latifundistes. Hi ha un consens general en que aquella situació provocava molta pobresa i patiment en la classe treballadora, però també era un fre al desenvolupament econòmic general del país, per manca de generació de capitals, demanda interior solvent, etc.

Per altra banda, l’ocupació genera benestar quan les rendes que reben els treballadors són significatives. Treballadors? Potser caldria dir més aviat treballadores. Com sempre, l’esglaó més baix de l’escala sociolaboral és ocupat per les dones, com ara les netejadores d’habitacions. L’explotació en aquest sector comença a ser dels que destaquen històricament. Com denuncien les dones d’un col·lectiu que em sembla admirable per la seva valentia i dignitat, les “Kellys” (nom derivat de “las que limpian”) s’està pagant a 2€ per habitació i s’està obligant a fer més de 20 habitacions al dia. És la cara oculta del luxe i els vestíbuls lluents que fan goig quan passeges per la porta dels hotels.

Quan cobra un/a cambrer/a o un/a cuiner/a? Uns 800 € mensuals? És aquesta l’ocupació que genera el turisme? Dels milers de milions que facturen els hotels, quina part ens arriba als barris de l’Hospitalet, on vivim les Kellys i els cambrers? Ben minsa. On van els beneficis? Els amos i accionistes no viuen a l’Hospitalet i tenen els seus comptes a les Illes Caiman (o Panamà, o Andorra).

Font: www.hosteltur.com, 9 d'agost de 2016
 
EL MONOCONREU

La dimensió del turisme pot arribar a ser excessiva en termes macroeconòmics. No és bo que un sector assoleixi tanta importància relativa. Ja hem oblidat què ens ha passat fa ben poc amb la construcció, que va arribar a més del 15% del PIB? Què passa quan una comarca depèn d’una mica i aquesta mina es tanca?

Si depenem massa del turisme, què passarà quan el turisme decaigui?, què farem amb tants hotels? A hores d’ara, es calcula que el 30% dels turistes que arriben a Catalunya són “prestats” de zones en conflicte. És a dir, si els turistes pugessin anar al Nord d’Àfrica o l’Orient Pròxim hi anirien perquè seria molt més barat.

Ja en la dècada de 1990 les guerres d’Algèria i Iugoslàvia van impulsar un turisme espanyol que donava senyals d’esgotament. I si canvien les modes? I si ja no es fan tantes fires i congressos?

ELS PREUS DE L’HABITATGE

No és només pel turisme, però el turisme és un dels factors que estan impulsant uns grans moviments d’inversions immobiliàries cap a Barcelona i la seva perifèria (i l’Hospitalet ja no és perifèria a efectes geogràfics i immobiliaris). D’això ja parlarem més detingudament en el futur.

Sembla que ens hem de començar a familiaritzar amb les “socimis”, societats d’inversió immobiliària que compren blocs i pisos. I d’on obtenen els diners les socimis?, dels bancs, és clar, que ho han rebut del Banc Central Europeu (és a dir, dels nostres estalvis) que ho està prestant gairebé a interès 0 perquè les entitats financeres facin créixer l’economia. Són al darrera de les operacions immobiliàries que proliferen darrerament a la ciutat o del PDU-Granvia?

Sembla que Barcelona ha rebut en 2015 un 2mil M € en inversions d’aquesta mena (un 80% del pressupost de la ciutat). Això només pot provocar una cosa, una altra pujada dels preus de compra i de lloguer de l’habitatge, i que molts pisos es dediquin a lloguer turístic, i que s’expulsi a la població del barri que not pagar aquests preus… És a dir, una forma de gentrificació.

A més, si el lloguer turístic ofereix quatre vegades més de beneficis que el lloguer residencial, podem vaticinar que viure de lloguer a molts barris de Barcelona i l’Hospitalet pot esdevenir un record del passat en poc temps.
Dos hotels a zona de Granvia.

CONCLUSIÓ

El turisme ofereix possibilitats a la nostra ciutat. Ja tenim un volum considerable de persones que s’allotgen als establiments hotelers, la quantitat dels quals encara té un cert marge de creixement. Tanmateix caldria consensuar un límit a aquest increment, a més de vetar els pisos turístics. Hauria d’haver un pla semblant al PEUAT a l’Hospitalet. Jo demano per l’Hospitalet el que s’ha fet a Barcelona. A més, hauria d’haver un plantejament metropolità del fenomen turístic, en el que els interessos dels habitants estiguin per sobre dels interessos de les empreses hoteleres.

Cal posar en valor el nostre patrimoni i plantejar-se activitats que puguin retenir als nostres monuments, museus,  restaurants, etc a una part dels visitants que només dormen o passen fugaçment per la ciutat. I cal que aquestes activitats no quedin en mans de les grans empreses que aspiren els diners i se’ls emporten ben lluny, pagant sous de misèria. 
Volem cedir el nostre territori (un cop més) perquè uns altres es facin rics?