viernes, 15 de marzo de 2024

EL CASTELL DE BELLVÍS

 Què sabem del Castell de Bellvís? 

El  primer, que la zona va tenir un poblament des de l’Edat Antiga. Cal aclarir que en aquells moments la línia de la costa arribava gairebé al Carrer Santa Eulàlia. Per tant, el futur emplaçament del castell era un turó costaner.

Molt a prop es va trobar una sitja, un magatzem de cereal, que fou utilitzada entres els segles V aC i V dC, des de l’època ibèrica fins la fi de l’Imperi Romà.

Durant les feines de restauració del Castell, en 2018, s’hi van trobar objectes d’època romana. No es pot assegurar que no tinguessin una procedència aliena al Castell, encara que segur que la procedència era propera.

En qualsevol cas, és evident que era una zona amb activitat humana intensa en aquesta època i que cal una excavació arqueològica del recinte per conèixer quin era l’ús de l’espai del Castell abans de la seva construcció. Segons l’equip que ha fet les intervencions arqueològiques a hores d’ara coneixem un 15% del que podem saber-ne.

Per conèixer la història del Castell durant l’època medieval, tenim tres fonts. Per una banda, la informació que s’ha obtingut arran els treballs arqueològics i de restauració, fets entre 2006 i 2015. Per altra, els articles al blog Upaya de David Algarra. També és molt important l’obra d’en Jaume Codina Els pagesos de Provençana. Finalment, la memòria dels treballs de consolidació de l'empresa Gamigar.

Les restes més antigues que tenim actualment del Castell medieval són de la segona meitat del segle XII, encara que és molt probable que hi hagués una construcció anterior del segle X. Es tractava d’un rectangle amb el costat més llarg de 20 metres, pati interior i un fossat d’uns 7 m d’amplada al voltant. N’hi contenia una cisterna i a les parets hi havia espitlleres, el que sembla indicar que tenia una certa funció militar.

Segons en Jaume Codina, la nissaga noble dels Bellvís, cavallers, eren els senyors del Castell des del 1188 com a mínim. Els Bellvís eren senyors feudals de viles a Catalunya (Pla d’Urgell, Segrià....), País Valencià i Extremadura, donades per reis i comtes per la seva col·laboració en la conquesta d’aquests territoris.

Els habitants de les terres de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, l’església de la qual era molt a prop del Castell, havien de pagar rendes als senyors de Bellvís, una part de la seva producció, com marcaven les obligacions feudals. Potser de qui havien de defensar-se els nobles era de l’odi dels camperols explotats.

Castells de Sant Martí de Maldà, Cornellà, Aranyó i Maldà. Exemples d'edificis del mateix tipus que el Castell de Bellvís. Cal tenir present que han estat molt reformats després de l'Edat Mitjana, però conserven una planta rectangular no gaire gran i unes parets massisses de carreus, com el nostre.

La família Bellvís va vendre el Castell i els drets de les rendes feudals (els delmes, la desena part de la collita, més o menys) a la Cartoixa de Montalegre en el segle XIV. A l’època feudal era normal que les institucions eclesiàstiques (monestirs, parròquies, bisbats...) fossin senyors d’un territori. En va pertànyer a aquest monestir fins mitjan segle XVII.

L’edifici era anomenat “torre” o “casa” en els documents. Un del 1512 ens informa que a una “torre qui és vora proensana” hi havia una guarnició per defensar-se dels atacs dels pirates. Segurament en va perdre protagonisme quan es va construir la Torre del Cap del Riu en 1568. Llavors passaria a tenir una funció exclusivament de masia, ben fortificada, això sí.

Un document de 1606 és especialment important perquè diu “sota el castell de Bellvís dit la Torrassa”. Aquí es veu com s’està produint el canvi en el nom de l’edifici. En aquest moment les façanes sud i oest van desaparèixer (enderroc, enfonsament?) i en tenia forma de L.

Dels anys 1748-1758 conservem un document molt important, analitzat per Marta Piera. Sabem que fins 1688 el propietari del Castell era Lluís Cortès, quan fou comprat per Joan d’Alòs. En va pertànyer a aquesta família durant vàries generacions i a mitjan segle XVIII sabem que el “Castri et Domus de Bellvís”) (el Castell i la Casa) encara tenia el dret a rebre rendes de vint propietaris de terres del terme de l’Hospitalet i d’altres de Sants.

Fragment del famós mapa de 1732. A la part central, a la dreta, veiem que l'edifici és anomenat Torrassa. Font: Arxiu Municipal de l'Hospitalet, AMHL 901 CT 0001642 /a.Autor desconegut/da /d.Francesc Marcé Sanabra

En aquest segle s’eliminaren la majoria dels elements propis d’un edifici militar i es van afegir alguns cossos a la façana sud. La pubilla dels Alòs es va casar amb un senyor de cognom Ponsich. El mas pairal de la família, però, a Santa Eulàlia, va mantenir la denominació de Ca n’Alòs

Tots dos edificis, Ca n'Alòs i la Torrassa, van ser escenaris de combats en desembre de 1808, durant la primera fase de la Guerra del Francès.

Durant el segle XIX es van eliminar els drets feudals i les propietats van passar a ser del tipus capitalista. Un reportatge de 1891 descrivia un edifici reformat però no diu res sobre si és habitat o buit. 

Dibuix publicat en 1891 i signat "Roca 89".

Finalment, la finca és comprada per uns professionals del negoci immobiliari, els germans Manuel i Pere Romaní i en Climent Mas. Després d’aconseguir l’aprovació de la urbanització d’aquesta zona del barri, l’any 1902, van vendre les parcel·les i la casa.

Fragment del projecte d'urbanització de la finca de la Torrassa del 1902. Font: Arxiu de l'Hospitalet. AMHL C110 1902_00642

Els nous propietaris van reformar l’edifici per fer-hi diversos habitatges, afegint una nova façana al nord, alineada amb el nou carrer, la Ronda de la Torrassa. L’any 1937 s’hi va construir un refugi antiaeri al subsòl. Una de les dues entrades del refugi va ser destruïda en construir-se l’edifici del costat.


D'aquesta darrera fotografia, cal dir que la Torrassa i la Torre Llampada el més probable és que siguin dos edificis diferents.

Finalment, la darrera propietària va morir sense hereus ni testament i la finca va passar a la Generalitat i després a l’Ajuntament. Aleshores, a partir del 2006 comencen les intervencions per a la recuperació del edifici i la seva declaració com a Bé Cultural d’Interès Nacional. Cal reconèixer la tasca de l'equip del Museu de l'Hospitalet en aquests moments. Tanmateix, el procés es va alentir fins a detenir-se. 

Fotografia de 2008

Aleshores es va produir una de les mobilitzacions més extraordinàries de la història recent de l’Hospitalet. A partir de 2018 es va crear la Plataforma Defensem el Castell de Bellvís i durant l’any següent començaren les mobilitzacions. Des d’aleshores, a empentes i rodolons (les empentes, les que fa la gent de Defensem), s’ha aconseguit restaurar l’edifici.

A hores d’ara, l’any 2024, continua la lluita perquè es facin les excavacions, les obres de rehabilitació i la posada a disposició de la població del Castell. És un dels béns patrimonials més importants de la ciutat, una oportunitat que no podem demorar més.

miércoles, 13 de marzo de 2024

EL PRIMER PONT SOBRE EL LLOBREGAT

 Una efemèride de la història local que ha passat força desapercebuda a la nostra ciutat ha estat el 150 aniversari del primer pont sobre el Llobregat a l'alçada de l'Hospitalet.

En Ferran Puig, que havia comprat moltes terres al Prat, fins arribar a ser-hi el major propietari, va costejar la seva construcció, l'any 1873. 

També millorava, com és evident, la comunicació de la resta de pobles costaners del Delta dret: Gavà, Viladecans i Castelldefels.

Font: La Ilustración española y americana, 8-1-1874


La inauguració es va retardar uns dies perquè les partides carlines havien exigit uns diners a l'Ajuntament del Prat i hi havia una certa por a un atac. Finalment es va fer l'1 de juny de 1873 [1].

Segons la premsa de l'època, les seves característiques eren:

"El puente mide 110 metros y tiene seis de elevación sobre la subida del rio. Los tramos de hierro fueron construidos en la Maquinista Terrestre y Marítima de Barcelona, y la dirección corrió á cargo del inteligente ingeniero jefe de caminos, canales y puertos, D. Federico Peyra." [2] 

La festa d'inauguració va ser per part de les autoritats i la població del Prat. La veritat és que no hi ha cap referència a la participació de ningú de l'Hospitalet, com si el fet no anés amb el poble de l'altra banda del riu [3]. Més o menys, com ara.

El nou pont era un complement als dos de pedra que ja existien. A Martorell/Castellbisbal hi era el "Pont del Diable", d'origen romà i factura gòtica. A Molins de Rei s'havia inaugurat un gran pont de més de 300 m a finals de la dècada de 1760. 

El pont del 1873 es tractava d'un exemplar de la nova enginyeria del ferro. Va substitutir la travessa del riu en barca o pels guals. Era estret i per fer-lo servir s'havia de pagar un peatge. Ràpidament es va conèixer popularment com "el pont dels carros".

Aquesta fotografia molt probablement no sigui del tram de l'Hospitalet-el Prat, però il·lustra molt bé com era el pas del riu amb les barques. Font: La Esfera, 21-7-1923.

L'any 1881 es va construir un altre pont metàl·lic, molt a prop de l'anterior, pel ferrocarril de la línia de Barcelona a Vilanova. Les peces també foren construïdes a La Maquinista i tenia 121 m. La seva instal·lació va ser el juliol [4].

Aquest pont del ferrocarril fou destruït per una riuada l'any 1898. Les crescudes del riu eren freqüents i sovint, catastròfiques. Fou substituït per un altre l'any següent.


Un pont sobre el Llobregat a l'alçada de Sant Boi i un altre sobre el Besòs, malmesos per la riuada de gener de 1898.

El que no sabem és si el Pont d'en Ferran Puig també es va veure afectat per aquesta riuada tan destructiva.

El gener de 1912 el pont del ferrocarril fou substituït per una altre de via doble. Val a dir que l'any 1920 aquesta infraestructura va passar a pertànyer a Barcelona, com bona part de la Marina hospitalenca.

Font: La Hormiga de oro, 3-2-1912, pàg. 15.

Pels vianants, carros i els primers automòbils, el Pont d'en Ferran Puig continuava sent l'únic per creuar el Llobregat entre l'Hospitalet i el Prat. L'any 1910, la Diputació de Barcelona va endegar un projecte de construcció d'un de nou. Tanmateix, el nou pont no es va inaugurar fins el 1930, el conegut com "de les voltes". La seva vida, però, va ser curta, perquè fou dinamitat l'any 1939 per les tropes republicanes en retirada.

Font: Ajuntament del Prat

Aleshores, el vell pont del 1873 va tornar a ser l'únic per a vianants i vehicles, va haver de ser rehabilitat i va recuperar el seu protagonisme. Finalment, l'any 1950 fou substituït pel primer pont de la carretera de Castelldefels, que només tenia dos carrils. Amb els anys la carretera va esdevenir autovia i el pont es va anar eixamplant.

Vet aquí, que hem començat a parlar del primer pont de l'Hospitalet i hem acabat parlant d'uns quants més.

 


[1] La Esperanza, El Imparcial, 2-6-1873

[2] La Ilustración española y americana, 8-1-1874, pàg. 3

[3] Diario de Barcelona, 2-6-1873

[4] El Demócrata, 29-7-1881, pàg. 1

sábado, 9 de marzo de 2024

PER QUÈ TANTS BARRIS DE L'HOSPITALET FAN EL SEU 50 I 100 ANIVERSARI EN AQUESTS MOMENTS?

 Portem uns anys en els que celebrem el 50 o el 100 aniversari d'un o un altre barri de l'Hospitalet i ho continuarem fent en els propers. 

Imatge publicitària de Can Serra de l'any 1972.


Per què s'ha produït aquesta coincidència? Perquè tret dels tres nuclis més antics (el Centre-Sant Josep, Santa Eulàlia i Collblanc-la Torrassa), la resta de barris són fruit dels dos episodis immigratoris de la Catalunya del segle XX.

Celebrem el centenari dels barris creats durant la dècada de 1920 i hem celebrat el cinquantenari dels barris creats en la dècada de 1960.

Plànol de l'Hospitalet de 1923, tot just abans de la creació dels nous barris dels anys 20: la Florida-les Planes, Pubilla Casas, Sanfeliu i Can Serra. Font: Arxiu Municipal de l'Hospitalet de Llobregat AMHL 101 CT 0001569 /a.Valentí Julià i Sadurní

A partir de 1915 milers de persones van arribar a Catalunya a treballar a una indústria en expansió a causa de la neutralitat espanyola en la I Guerra Mundial.

A l'Hospitalet, la majoria de les persones van situar-s'hi a Collblanc-la Torrassa i Santa Eulàlia, però també van sorgir petites urbanitzacions als turons del Samontà.

En aquells anys, els propietaris dels terrenys podien demanar urbanitzar-los, creant carrers, als que posaven el seu nom, i parcel·lant-los. Gairebé sempre rebien el permís municipal.

D'aquesta manera, diem que la urbanització d'Antoni Ceravalls el 1922 és el punt de partida dels barris de la Florida i les Planes.

Font: Arxiu Municipal de l'Hospitalet de Llobregat AMHL C110 1921_02271

Les urbanitzacions de Santiago Sanfeliu i Josep Valeta del 1924 les considerem el començament del barri de Sanfeliu, que fa 100 anys enguany.

El centenari de Pubilla Casas és més complicat. El pla urbanístic de la parcel·lació de la finca del casalot que dona nom al barri fou fet el 1925. Caldria, però, comprovar quan es comencen a construir i habitar les primeres casetes. 

Font: Arxiu Municipal de l'Hospitalet de Llobregat AMHL C110 1925_04006

Val a dir, que la urbanització de Pere Pelegrí, entre Pubilla Casas, Can Serra i Esplugues, era del 1922.

També hem de comentar que la urbanització d'Antoni i Ramon Faus, al Can Serra Vell, fou aprovada l'any 1925, per la qual cosa també podem dir que aquest barri serà centenari l'any vinent. Tanmateix, vam incloure Can Serra en els barris nous, els que han fet 50 anys. 

Font: Arxiu Municipal de l'Hospitalet de Llobregat AMHL C110 1920_02088

El segon episodi immigratori del segle XX va més que triplicar la població de l'Hospitalet en 20 anys: de 70 mil habitants en 1950 a 240 mil en 1970.

Aleshores van sorgir barris nous, en forma de polígons d'habitatges. Els primers van ser a barris ja existents: Blocs Florida (1955) i Blocs Ciutat Comtal (1959). Després, a zones on hi havien camps.

Els primers blocs de Bellvitge. Una foto que deu correspondre a 1966.

El primer va ser Bellvitge, habitat a partir de 1965. El segon, Can Serra, a partir de 1966. El tercer, Granvia Sud, a partir de 1967. De tots aquest barris hem celebrat el cinquantenari el 2015, 2016 i 2017, respectivament. El Gornal, habitat a partir de 1974, fa 50 anys ara.

Vet aquí perquè portem uns anys de 50 i de 100 aniversari de la majoria de barris de l'Hospitalet

 

 




lunes, 5 de febrero de 2024

PAU SANS: LA RENAIXENÇA A L'HOSPITALET

Pau Sans i Guitart (1836-1901) va ser una figura política i cultural molt important en el darrer quart del segle XIX a Catalunya, sens dubte la més important que va sorgir de l’Hospitalet. Ja vaig escriure un article, destacant les seves activitats relacionades amb la seva professió d’enginyer, el seu compromís amb el moviment obrer, el seu lideratge amb el naixent catalanisme i la seva creació literària.

Retrat d'estudi de Pau Sans. Font: 
AMHL 901 AF 0000104 /a.Establecimiento fot. Franco-Hispano-Americano /d.Matilde Parera

En aquest article vull destacar aquesta darrera vessant d’aquesta figura tan polièdrica, que vol ser la meva petita contribució als actes de la 55ena edició de la Flama de la Llengua Catalana a l’Hospitalet.

Primer, recordem que la segona meitat del XIX va ser l’època de la Renaixença, aquest moviment cultural que pretén que la llengua catalana torni a ser una llengua pròpia de la literatura i tots els àmbits de la cultura.

La Renaixença començà en la poesia, es va estendre al teatre i la novel·la, i fora de la literatura, a la història, la geografia... fins que la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) normalitzà el català en totes les disciplines acadèmiques.

Val a dir que si coneixem l’obra d’en Sans és gràcies a Francesc Marcé, que va recuperar els textos [i] i va fer-ne una gran tasca de divulgació.

La primera obra que conservem d’en Sans és signada a l’Hospitalet el juny del 1854, Lo pla del Llobregat comprès per los tres pobles Prat, Hospitalet y Sans. És una obra de més de dos-cents versos, que ens fa pensar que no era el primer que escrivia, tot i tenir només divuit anys.

Retrat d'en Pau Sans, penjat a la sala d'actes de la seu de la Unió Catalanista, per haver estat president d'aquest partit. Font: La Ilustració Catalana, 17-12-1905.

Com veurem, va començar a escriure poesia en català de forma regular des de la dècada de 1860, però també va escriure en castellà, sobretot obres tècniques, relacionades amb la seva feina d’enginyer de ferrocarrils.  Des de La locomotora en acción de l’any 1868 fins el 1896, quan publicà seu darrer article “El consumo de carbón en las máquinas de vapor[ii].

Entremig va escriure Guia de maquinistas y fogoneros de ferrocarriles (?), Preguntas y respuestas relativas á la conducción y conservación de las locomotoras (?), Colección de problemas de aritmética con aplicación a la industria (1887) i Detalles elementales de la construcción y funciones de la locomotora (?). D’altre gènere és El porvenir industrial de Zaragoza (1885)[iii]. En va ser director de La Tracción Ferroviaria Ilustrada, una revista obrerista dels ferroviaris que s’editava a Sant Martí de Provensals. També tenim notícia de que va escriure ficció en castellà en publicacions d’Aragó, on va viure uns anys [iv].

A l’Arxiu de l’Hospitalet es conserven quatre poemes en castellà, de les que dues tenen data, 1861 i 1867. Es tracta de La Armonía, Romance nuevo, Amor latente i Plegaria á la Virgen. També n’hi ha un en francès, Souvenir de le chasse aux camps.

Paral·lelament, a partir de 1860 havia començat a escriure poesia en català i ho va fer a Madrid, on era molt probablement cursant els estudis d’enginyeria. Els tres poemes d’aquell any són Sospir d’amor, A mon amic Tomas Padró en son álbum i Lo sol que naix i lo sol que es pon.

Aquest poema fou escrit l'any 1863. Es tracta d'una sàtira política, publicada l'any 1884 sense perdre vigència

Conservem un seguit de poemes corresponents a gairebé tots els anys entre 1860 i 1889, amb anys molt prolífics, com 1863 o 1885, i anys sense cap obra, com 1873 i 1874.

Jo no sóc un especialista en literatura, però diria que són poemes molt influenciats pel romanticisme, que parlen majoritàriament de sentiments: l’amor per les persones o pels paisatges, l’enyorança, la joia, la tristor, la fe religiosa... El que no hagués volgut escriure mai fou Poesia, ab motiu de la mort de mon estimadisim fill, ocorreguda el 26 d’Abril d’enguany, á l’edat de 13 anys [v], del novembre de 1883, o A ma filla Maria, feta el 1887 també per la seva mort.


Trobem també reafirmacions de caire nacional, com Catalá só pel meu cor, del 1863, un any en el que va viure a Portugal. L’any 1885 va escriure Desperta ferro! i Un trist record. 1714, llarg poema que fou publicat pel Museu de l’Hospitalet l’any 1983.

Començà a publicar amb certa regularitat a partir de 1882, utilitzant el pseudònim de Pau de Provensana, el que indicava el seu amor pel seu poble. En va començar a La Renaxensa, l’any 1882, amb el poema Sota la volta [vi]

Font: Biblioteca de l'Arch de Sant Martí, 1885

També va publicar a La Ilustració Catalana i L’Arch de Sant Martí [vii], on l’any 1884 va aparèixer a la llista de “celebrats poetes de la nostra localitat[viii]. L’any 1876 signà un poema al Clot i trobem obres signades a Barcelona o a aquest barri fins el 1883.

Font: Biblioteca de l'Arch de S. Martí, vol.II, 1885, p. 294

La tardor de 1885 va perdre la seva feina de cap de material i tracció en una companyia ferroviària perquè en un conflicte laboral es va posar del costat dels treballadors. A partir d’aquell moment deixà d’utilitzar el pseudònim de Pau de Provensana i va començar a signar les seves obres amb el seu nom.

Aquesta sortida de l'armari literària i política es va fer palesa amb la presentació del seu poema Ombra y rosada al Certamen del Centre Catalanista Provensalenc, en el que va obtenir un accèssit el març del 1886.

Les seves obres també començaren a ser en prosa. Entre juny de 1886 i novembre de 1887 publicà diversos articles a La Ilustració Catalana fent uns comentaris als elements de la natura a partir de l’obra de Ramon Llull, a mig camí entre la literatura i la divulgació científica. També dins del gènere de l’assaig, fregant la filosofia, és Lo punt ferm, del 1889 [ix].

La flor i nata de la intel·lectualitat catalana. En Pau Sans és a la part superior, el de la barba més llarga. Font: La Ilustració Catalana, 23-5-1909

En aquests anys arribà al cim de la seva trajectòria pública, la política (en fou el president del partit Lliga de Catalunya) i la literària. L’any 1887 fou escollit per a formar part del jurat dels Jocs Florals de Barcelona. Els jocs florals de Barcelona van ser, des del 1859, un dels principals mecanismes de la recuperació de l’ús literari del català, i el seu ressò social era molt gran.

El jurat d’aquell any fou presidit per Jaume Collell, i els membres eren Josep Mª Arnau, Bernard Torroja, Cèsar A. Torras, Ramon Arabia, Ramon Enrich i en Pau Sans com a secretari. L’any següent, 1888, el jurat va ser format per, atenció, Marià Aguiló, Marcelino Menendez Pelayo, el Baró Carles de Tourtoulon, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Pau Sans i Joaquim Cabot.

Un altre exemple; en la inauguració del Centre Català de Sabadell, el 1888, es van llegir uns poemes de diversos autors, com Verdaguer, Guimerà i un de Pau Sans, En lo turó de Montcada [x]

Al voltant del 1890 també va publicar diversos articles de contingut polític, molts dels quals eren discursos pronunciats en actes públics, i poemes a Lo Catalanista. Dins de la seva obra, podem destacar Lo llibre de l’Andreuet, un conte producte d’un encàrrec destinat “á servir de lectura pera la ensenyansa primaria catalana”, del 1892 [xi].

El gener de 1886 fou nomenat “Ingeniero asesor honorario y vitalicio” de l’Ajuntament de l’Hospitalet i en 1890 també del de Sants. En va compaginar aquestes tasques de comprovació de les cada vegada més abundants instal·lacions mecàniques amb la seva vida política i la feina a les redaccions de diverses publicacions.

A partir de 1889 trobem una important presència d’en Sans en la vida cultural de l’Hospitalet. En una relació d’obres representades a l’Hospitalet durant el segon semestre de 1889 s’esmenta Lo dia del cop, l’autor de la qual era en Pau Sans. Fou representada als teatres de dues entitats de l’Hospitalet, el Casino del Centre i el Casino de l’Harmonia.

A l’arxiu es conserven dues obres de teatre més, sense data: Un enemich íntim. Monólech i Intrigues de campanar (....) Los partits en miniatura. Aquesta darrera comença : “Lo teatre representa un cuadro del pla del Llobregat. Una arboleda en lo fondo...”

Per altra banda, el seu poema La Locomotora, amb música d’Anton Vaqué, fou estrenat per la coral La Campestre en la festa major de l’Hospitalet de 1890.

La Locomotora és un poema d'en Sans musicat per ser cantat per la Societat Coral La Campestre. Potser alguna de les corals actuals de la ciutat podrien recuperar-la.

Els últims poemes que conservem d’ell són de 1890 i 1891, com Epitalami. Ab motiu del casament de la senyoreta Da Concepció Prats ab D. Joseph Marsal, que començava:

La galana primavera

ja assenyala’l seu retorn

lo blat creix en las planures

l’atmetller es en ple de flor,

en las valls y fondalades

s’hi endinsa ardent lo sol.

Font: Lo Catalanista, 25-7-1891, pàg. 10

Com veiem, acabà la seva trajectòria literària mantenint una lírica romàntica i un català prenormatiu, com és normal en l'època. Precisament, de l'any 1891 són els primers passos de la ingent obra d'en Pompeu Fabra.

En Sans va mantenir l’activisme polític i lingüístic durant dècades. Sans pertany a la segona generació de lluitadors per la recuperació de la llengua catalana de la Renaixença, una figura que mereix reconeixement i un estudi i divulgació de la seva obra, també la literària.



[i] Si no hi ha una referencia contrària, la información procedeix de Arxiu Municipal de l’Hospitalet de Llobregat, Fons Pau Sans i Guitart

[ii] Revista ilustrada, vías férreas. 10/7/1896, p. 9

[iii] Industria e invenciones, 17 d’octubre de 1885, pàg 7. A la Revista Tecnológico-Industrial, editada a Barcelona per l’Asociación de ingenieros industriales, va publicar diversos articles amb el títol “Intereses materiales de Zaragoza” al voltant de 1885. Desconec si és el mateix text que primer va aparèixer en forma d’articles i després en llibre, o si és un altre de diferent.

[iv] Va publicar “La flor de la vida”, l’any 1873, a El Estado Aragonés, editat a Saragossa; La Ilustració Catalana 15/8/1888, p. 234

[v] Id., 1883, p. 362

[vi] La Renaxensa, 1882, p. 206

[vii] L’Arch de Sant Martí, 22/05/1884, p. 50

[viii] Id. 30/11/1884, p. 511

[ix] La Ilustració catalana. 30/11/1889

[x] L'Arch de Sant Martí, 11/3/1888, p. 218

[xi] La Ilustració catalana, 15/4/1892, p 99

 



sábado, 13 de enero de 2024

HISTÒRIA DE LES BIBLIOTEQUES DE L'HOSPITALET

Any rere any, les biblioteques són el servei més ben valorat. Dedico aquest article a aquests oasis de convivència i cultura i a les persones que els fan possibles.

Exterior de la Biblioteca Mossèn Homar (1974)

Les primeres biblioteques de l’Hospitalet

El diputat electe pel Districte de Sant Feliu, al que pertanyia l'Hospitalet, el republicà Josep Rubau, l'any 1873, va impulsar la construcció de biblioteques populars a Esplugues, Sant Joan Despí o Les Corts, però no al nostre poble. Si la Primera República hagués durat més, aquestes biblioteques i potser la de l'Hospitalet s'haguessin fet realitat.

La primera biblioteca de l'Hospitalet no privada, encara que tampoc va ser pública del tot, va ser la del Foment Autonomista de l'Hospitalet. Aquesta entitat va ser la primera del catalanisme local, fundada l'any 1906. 

Una de les seves primeres accions serà la de crear l'Escola Catalana del Dr. Robert i una biblioteca, que podem fixar entre aquell 1906 i l'any següent. De fet, en la junta del Foment hi havia un càrrec de bibliotecari, ocupat per Anton Barba i Vinyals.

L'any 1918, la identificació del Casino del Centre amb catalanisme de la Lliga Regionalista va fer que l'escola i la biblioteca anessin a la seu d'aquesta entitat [1]. Ens imaginem que la biblioteca era accessible només a socis i alumnat.

La primera biblioteca pública de la ciutat, en el sentit de ser oberta al públic en general i finançada per les institucions públiques, fou una de les moltes obres culturals i escolars de l’etapa republicana

El primer pas fou el 28 de maig de 1931, quan l'Ajuntament aprovà una subvenció de 150 ptes per a la secció local de l'entitat cultural catalanista Palestra, per a la biblioteca que tenien prevista [2].

La primera empenta de la primera biblioteca pública es va donar el 29 d'octubre, quan es va presentar la proposta d'incloure 10 mil ptes al pressupost de l'any següent per a tenir-la.

Ja durant l'any 1932, es va acordar llogar un local i contractar uns serveis de neteja. També es va arribar a un conveni amb Palestra, amb el que suposem que la nova biblioteca pública va absorbir la que aquesta entitat va començar a organitzar.

Finalment, el 18 de desembre de 1932, el president de la Generalitat, en Francesc Macià, va venir a l’Hospitalet i va inaugurar l’escola Rossend Arús, al casalot de Can Bori, i la biblioteca, al Carrer Baró de Maldà.

El President Macià a la nova biblioteca de l'Hospitalet

Aquesta biblioteca pionera va tancar les seves portes en arribar el franquisme i fou traslladada a Collblanc l’any 1956. El 1950, La Caixa de Pensions va obrir una altra al mateix Carrer Baró de Maldà. 

Tot sembla indicar que l’existència de la biblioteca de la Caixa fou el que va provocar que la reobertura de la primera i única biblioteca pública fos a Collblanc, a l’edifici de l’antiga Tinença d’Alcaldia.

Interior (1959) i exterior (1974) de la Biblioteca de la Caixa de Pensions.

L'escassa acció en l'àmbit cultural i escolar de les institucions franquistes era escandalosa. Durant anys, un servei de bibliobús va intentar cobrir una demanda enorme i creixent. 

En uns anys sense internet i amb força pobresa, els llibres de les biblioteques eren imprescindibles per a l'accés a la informació i la formació per a bona part de la població local, especialment la població escolar.

Biblioteca móvil, l'any 1957, a la porta de l'Ajuntament. Desconec si visitava d'altres barris.

El 31 de març de 1963 es va obrir la biblioteca Mossèn Homar, a l’edifici de l’Ajuntament. El capellà que va donar nom a la biblioteca era el rector de la parròquia del Centre, i va deixar la seva col·lecció de més de set mil llibres a la ciutat. 

Arran de la seva donació es va decidir dotar a la ciutat d’una biblioteca pública, en conveni amb la Diputació de Barcelona. 

Fou instal·lada en un dels costats de l’edifici de l’Ajuntament. Veiem que en aquells anys ningú no es plantejava construir un edifici perquè fes de biblioteca; amb unes sales n’hi havia prou.

Interior de la Biblioteca Mossèn Homar (1963)

Les biblioteques populars

El marasme polític del franquisme fou trasbalsat pel jove regidor de cultura (i ensenyament) Vicenç Capdevila. Una de les seves iniciatives del futur alcalde va ser un pla de biblioteques, les conegudes com “populars”, en conveni amb la Diputació, en el que cada districte havia de tenir-ne la seva:

Entrada de la Biblioteca Josep Janès a la Plaça Espanyola (1974)

 - Josep Janés, a la Plaça Espanyola, gener de 1968, ampliada el 1970.

- Joaquín Costa, al Carrer Molí, abril de 1969 (la meva biblioteca, on havia d’anar perquè a La Florida no en teníem, on llegia tintines, astèrixs, Joyas literarias juveniles, etc...).

Inauguració de la Biblioteca Joaquín Costa (1969)

- Santa Eulàlia, al Carrer Pareto, abril de 1970.

- Bellvitge, al Carrer França, abril de 1972.

- La Florida, al Carrer Renclusa, 1976.

Val a dir que la primera biblioteca de Bellvitge havia estat inaugurada l’any 1970 promoguda per l’Obra Social de la Caixa de Barcelona. Quins temps en els que n’hi havia caixes d’estalvis que havien de dedicar una part dels seus beneficis a iniciatives com ara biblioteques i regalaven llibres! Va tancar el 1993, quan l’oferta de biblioteques al barri ja era àmplia, i la demanda de llars d’avis, la nova funció de l’espai, era creixent.

La Biblioteca de la Caixa de Barcelona de Bellvitge (1983). L'edifici és d'un notable valor arquitectònic, dissenyat per Pere Llimona i Xavier Ruiz.

Les biblioteques escolars

Com que amb aquests equipaments no es cobria tota la demanda, Capdevila, ja com alcalde, va impulsar la creació, a partir de l’any 1977, d'unes biblioteques a algunes escoles, que també quedaven obertes al públic en general fora de l’horari escolar. 

Aquesta experiència fou breu i l’accés universal a les biblioteques situades a les escoles es va acabar l’any 1983. Amb la de l’Escola Frederic Mistral es va fer una excepció perquè es considerava que el barri de Granvia Sud estava aïllat i mal comunicat amb Santa Eulàlia. Finalment es va tancar l’any 2010. Les "biblioteques escolars" van ser:

- Busquets i Punset, 1977

- Frederic Mistral, 1977

- Joaquim Ruyra, 1977

- Rubió i Ors, 1977

- Bisbe Berenguer, 1978

- Pompeu Fabra, 1978

- Europa/Joan Miró, 1979

Els primers anys de la nova etapa democràtica

L’any 1983 es va inaugurar la biblioteca de Can Sumarro. Es tractava del trasllat de la Mossèn Homar que s’havia quedat petita. És curiós com una donació de llibres va anar a parar a un edifici que també havia estat una donació, del Dr. Santiago Prats, a la ciutat. Aquesta nova biblioteca fou el fruit dels esforços del regidor de cultura, Francesc Candel, i de la recent recuperada Generalitat. La voluntat era que fes les funcions de biblioteca central de la ciutat.

Interior de la Biblioteca Can Sumarro (1990)

Als següents anys es van fer algunes ampliacions, com la de la Biblioteca de Santa Eulàlia, l’any 1991. També es va crear un anomenat Centre de Lectura Ramon Fernández Jurado a Bellvitge, l’any 1986, que es va tancar l’any 2007. De la Biblioteca de la Caixa de Pensions a la Rambla tinc poca informació...

En aquells anys s’havia arribat a una situació que era molt millor que la de les dècades del tardofranquisme, però encara no era satisfactòria. Les infraestructures eren insuficients i les activitats de les biblioteques, malgrat les iniciatives d’algunes de les persones que hi treballaven, tenien força limitacions.

El Pla Municipal de Biblioteques

Per iniciativa de la Nelly Peydró es va dissenyar un Pla Municipal de Biblioteques, aprovat l’any 1997.  Els fruits es van començar a veure ben aviat. L’any 1999 es va inaugurar la biblioteca La Bòbila, que substituïa i ampliava la Joaquín Costa a Pubilla Casas. Val a dir que també ofereix els seus serveis a la part de Can Vidalet d’Esplugues.

L’any 2000 es va inaugurar la Biblioteca Tecla Sala, que havia de ser la nova biblioteca central de la ciutat.

L’any següent es van ampliar les sales de la Biblioteca La Florida, a l’espai on era la desapareguda Àula de Cultura. Es va plantejar la construcció d'un nou edifici, però finalment no es va aconseguir. Al 2002, s’obrí la nova Josep Janès i al 2007, la nova de Bellvitge. 

No només es van construir edificis qmb prestatgeries plenes de llibres, revistes, etc. Es van plantejar les biblioteques com a centres de dinamització de la lectura i la cultura en general, amb ofertes d'activitats molt variades. 

A més, algunes es van especialitzar en temes o gèneres, com la Tecla Sala en còmic i blues i jazz, o La Bòbila en la novel·la negra.

Visita comentada de l'Exposició "La INDO de l'Hospitalet: memòria gràfica d'una empresa" a la Biblioteca Tecla Sala, el 2016, comissariada per Natalia Piernas i produïda pel CELH.

La darrera acció, no prevista al Pla, ha estat la creació de la Biblioteca Plaça Europa, l’any 2010. Està molt bé no seguir el Pla de Biblioteques si és per afegir equipaments.

Tanmateix, aquesta nova biblioteca i un convenient canvi en les fronteres dels districtes van servir d'excusa per tancar la biblioteca de Santa Eulàlia el març de 2021. Aquest fet ho he tractat a un altre article.

Les protestes veïnals van fer que l'Ajuntament reaccionés i va oferir una alternativa al cap d'un any, al meu entendre ridícula: el bibliomercat. És millor que res, però és poc més que res.

Font: Biblioteques de l'Hospitalet.

L'Associació de Veïns i Veïnes Som Santa Eulàlia va recórrer a la Síndica de Greuges de la ciutat, que va emetre un informe el maig de 2022 que denunciava que només el Districte de Bellvitge-Gornal té una biblioteca amb els requisits mínims exigits al Mapa de Lectura Pública de Catalunya.

La resta de biblioteques de districte incompleixen un o més d'un dels estàndards en superfície, hores de servei, personal o quantitat de documents. Curiosament, la pitjor situació és a la Florida-les Planes, els barris més pobres i on caldria un servei públic de millor qualitat.

Aquest estat de la qüestió ha estat ratificat per un nou Pla de Biblioteques elaborat a començaments de 2023 i aprovat el desembre de l'any. Confiem en que la situació es redreci molt ràpidament. 

Mentrestant, una generació està creixent amb un servei públic tan important com són les biblioteques sense la qualitat a la que té dret. L'Estat del benestar i la justícia social també passen per les biblioteques.

 

ANNEX FOTOGRÀFIC

 

Biblioteca Josep Janès, l'any 1969.

Interior de la Biblioteca Josep Janès (1973)

 

La biblioteca de la Caixa de Bellvitge, l'any 1972
 

La biblioteca de Bellvitge, l'any 1974

Fulletó de la inauguració de la Biblioteca Tecal Sala





NOTES

[1] TUR, Adrià. 150 anys fent centre, l'Hospitalet, Casino del Centre, 2023, pàg. 56 i 64-65.

[2] Aquesta i la resta de dades de 1931 i 1932 són tretes de les actes del ple municipal, consultables en línia https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5005-Documents-textuals/