martes, 18 de abril de 2017

L'ARQUITECTURA DE MAÓ VIST (A CATALUNYA I L'HOSPITALET)



L’aspecte exterior dels edificis és un dels elements en els que els propietaris i els arquitectes posaven més esforços. La façana i les altres parets exteriors, si són visibles, són el que més es veu i més “diu” al públic de la funció de l’edifici, de com és el propietari, etc.

Detall de Can Casas, dissenyat per Marià Thomas i Barba l'any 1910. Una de les grans obres del modernisme local.

Els materials considerats més nobles per cobrir, per “vestir”, els edificis eren el marbre o certs tipus de pedra, ben treballada. De vegades, una capa de guix permetia introduir colors o esgrafiats. A partir del Renaixement, el maó fou considerat un material innoble que s’havia d’ocultar.

Església de San Gregorio, Venècia. Un exemple de l'ús del maó vist en l'arquitectura medieval.

Tanmateix, a mitjan segle XIX, es van començar a construir edificis de maó vist, es a dir, en els que els paraments de maó no eren coberts amb cap altre material. Era l’època de la recuperació dels estils del passat, dels “neos” (neoromànic, neogòtic, neobarroc…), i un dels estils recreat va ser el mudèjar, el dels musulmans que van viure als regnes cristians de la Península Ibèrica durant l’Edat Mitjana.

La construcció de la plaça de toros de Madrid en 1874, avui desapareguda, va significar l’impuls definitiu per aquest estil. El neomudèjar fou utilitzat sobretot en edificis públics, com alguna estació, casino, museu, etc, a més de les places de braus (les dues de Barcelona: Arenes en 1900 i Monumental en 1914), encara que també en alguns habitatges.

L'Edifici del rellotge del conjunt de Can Batlló (actual Escola del Treball). Font: www.diba.cat

A Barcelona l’ús del maó vist va començar lligat a l’arquitectura industrial: Can Batlló (l’actual Escola del Treball), de Rafael Guastavino, construïda a partir de 1869, Ca l’Aranyó (1872-1874), a Sant Martí de Provensals i l’Editorial Montaner i Simon de Lluís Domènech i Montaner, dissenyada l’any 1879 i construïda el 1886, actual seu de la Fundació Tàpies. Finalment, triomfà en moltes de les obres de l’Exposició Universal de 1888, en les que podem destacar el Cafè-Restaurant, també de Domènech.

A partir d’aquell moment, l’ús del maó vist va entrar dins del repertori ornamental del modernisme, especialment en les obres que s’inspiraven el passat medieval. El jove Antoni Gaudí va abraçar amb força l’arquitectura neomudèjar ja en la seva primera obra important, la Casa Vicens (Gràcia, dissenyada en 1878 i acabada de construir en 1888), i la va conrear en algunes obres posteriors, com els Pavellons Güell (Barcelona, 1887). 

Casa Vicens. Font: https://casavicens.org/

On va tenir més èxit va ser en l’arquitectura industrial. Podem esmentar alguns exemples propers i ben rehabilitats: Can Suris a Cornellà (actual Citilab), de 1897; Arañó, Ventajó i Cia, a Sants, de 1899-1903 (actual Club Esportiu Mediterrani); la Fàbrica Casaramona (actual seu del Caixafòrum), que guanyà el 1912 el premi dels edificis artístics de l’Ajuntament de Barcelona. Aquest premi i que l’encàrrec el rebés un personatge com Josep Puig i Cadalfalch mostra com l’arquitectura industrial de maó vist va arribar a la màxima consideració social.
La fàbrica Casaramona, en 1912.


A l’Hospitalet tenim algunes de les millors obres d’aquesta tipologia arquitectònica. Potser la primera és la torre neomudèjar del conjunt de Can Buxeres, construïda en 1875 per alçar un molí de vent per un pou. 
La torre de Can Buxeres. Fotografia de Natàlia Piernas.
O potser la caseta del dipòsit d’aigua que es va construir a la Carretera de Collblanc entre 1870 i 1880. El maó vist és utilitzat per fer una mena de merlets, que donaven a l’edifici un aire medieval.

La caseta avui desapareguda.

L’edifici que coneixem com Tecla Sala, en realitat fou encarregat per Andreu Basté. Fou construït en 1893 segons el disseny de Claudi Duran i Ventosa. És un edifici on l’ús del maó generava elements decoratius encara sobris: cornises, alguna sanefa i els marcs superiors de les finestres.

CC Tecla Sala. Fotografia de Natàlia Piernas.

El maó vist arriba a un ús decoratiu més abundant amb les fàbriques tèxtils de Can Trias (1903, de Ferran Junoy) i Can Trinxet (1905, Joan Alsina; ampliada a partir de 1907 per Modest Feu) i Can Gras (1906, Modest Feu; ampliada fins 1910). Són unes joies arquitectòniques que conservem només en part.

Tot aquest edifici ha estat inexplicablement enderrocat.

També d’aquesta època és Can Vilumara (1907, actual institut, d’Andreu Audet) i creiem que són les cases dels conjunts industrials de les empreses ceràmiques de Can Llopis i Cosme Toda. Malauradament no tenim dades concretes d’aquests edificis. 

Casa del conjunt de Cosme Toda.

Pel que fa a l’arquitectura residencial trobem alguns exemples ben reeixits. Can Cases és de 1910, una de les darreres obres de Marià Thomas. 

Les Cases Barates de la Rambla. Font: Viquipèdia.
Les “Cases barates”, de 1914, són una de les primeres obres del seu successor en càrrec d’arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt.


Puig fou el gran dominador de l’arquitectura local entre 1915 i 1936. En la seva evolució veiem el pas dels estils a la Catalunya del començament del segle XX: modernisme, noucentisme, art decó, racionalisme... En les seves indústries de la dècada de 1920 torna la sobrietat i la robustesa, de la mà del noucentisme: Cosme Toda, 1923; Albert Germans, 1926.
 
Albert Germans, al Carrer Rodés de Sant Josep.

Uns senzills totxos, ben combinats, van permetre unes creacions artístiques que avui formen part del nostre patrimoni. Penso que és un tipus d’arquitectura molt representativa de la nostra ciutat: d’origen humil, però que pot arribar a les més fantàstiques i altes fites, tant en la seva vessant pràctica com creativa.

sábado, 1 de abril de 2017

EL PONT DE LA LLIBERTAT



La llibertat, com representem la llibertat? encara més, com representem la lluita per la llibertat? La llibertat és una senyora amb una torxa? Donar forma visible a conceptes abstractes ha estat una de les funcions dels artistes, especialment dels escultors que creen monuments públics. I no és fàcil.

El Pont de la Llibertat en 1907. Font http://fundacioarranzbravo.cat/foto-el-pont-de-la-llibertat/

Eduard Arranz-Bravo va partir de la seva concepció de la llibertat, de la seva experiència personal. Per l’artista de Barcelona la llibertat, o més aviat l’alliberament, és l’acte de la creació artística. Per tant, quina millor manera hi ha de representar la llibertat que el mateix procés de la creació artística?
I en escultura, la creació artística és la matèria prenent forma i volum. Les dues masses de metall són la forma orgànica, visceral, que lluita per prendre la forma desitjada, és a dir, per alliberar-se.

El Pont de la Llibertat, 2005. Font: http://fundacioarranzbravo.cat/la-coleccion/escultura/


Els dos extrems del Pont de la Llibertat són, per tant, la representació en abstracte d’un concepte: la lluita per la llibertat en dos moments de la nostra història recent, la República i la Guerra Civil per una banda i l’Antifranquisme per l’altra, èpoques en les que l’Hospitalet va jugar un paper protagonista en els esdeveniments del país. 

I tots dos moments estan units, perquè formen part d’un mateix cicle històric. Els anhels socials i polítics estroncats pel feixisme en 1939 ressorgiren ben aviat i van esdevenir indeturables en la dècada de 1970.

Eduard Arranz-Bravo treballant en l'escultura en 2006. Font: http://fundacioarranzbravo.cat/arranz-bravo-pont-de-la-llibertat/

En 1994 es va crear L’Hospitalet Antifranquista, al si del Centre d’Estudis de l’Hospitalet. Molt probablement la nostra ciutat fou la pionera a tot el país en allò que després es va dir “Memòria Històrica”. Poder participar en aquest projecte, que va tenir com una de les seves principals fites l’edició de l’obra L’Hospitalet lloc de memòria, ha estat una de les experiències més enriquidores de la meva vida.



Un dels objectius que es va marcar el Grup va ser la creació d’un monument públic, i de seguida es va posar en contacte amb Eduard Arranz-Bravo, compromès amb la ciutat i els valors democràtics.

El projecte del Pont de la Llibertat fou tant engrescador, que quan el Grup Antifranquista va decidir fer-se una entitat independent va prendre el nom del monument. Gràcies al recolzament i les subscripcions populars i al suport institucional, l’escultura fou una realitat l’octubre de 2007. Des d’aleshores, milers de persones passen per les seves vores, i per sota, com passaven els exèrcits triomfadors entre els grans pilars dels arcs de triomf. 

 Aquest documental fou l'altre gran objectiu de l'Hospitalet Antifranquista-El Pont de la Llibertat

El Pont de la Llibertat, amb les seves formes, ens recorda com és de dura la lluita, que la situació que gaudim és fruit del passat, que podem felicitar-nos per allò que hem aconseguit, però que el que tenim és fràgil.

El Pont és avui un dels grans símbols de la ciutat, perquè commemora el principal valor de l’Hospitalet: el caràcter combatiu de la seva gent. És també un crit contra l'amnèsia i la banalització del franquisme. És, en definitiva, una reivindicació de la LLIBERTAT, aquí, i en el món sencer.

Aquest article està basat en la meva col·laboració a l'obra Arranz-Bravo 75-75. Un privilegi haver pogut participar en ella. Moltes gràcies a la Fundació Arran-Bravo per convidar-me.

 

viernes, 17 de marzo de 2017

EL NOU PDU: EL MATEIX DE SEMPRE



El Pla Director Urbanístic Granvia Llobregat és un pla urbanístic que afecta 1.045.141 m2 del sud-oest del terme municipal de l’Hospitalet, un 8% del territori de la ciutat. Ja he escrit amb anterioritat d'ell.
Com tots els plans urbanístics, el que fa és dir el que es pot fer en les diferents parts d’aquest espai: si ha de ser un parc, si ha de dedicar-se a equipaments, si es poden construir edificis i com han de ser aquests edificis, etc.

L'àmbit del PDU Granvia Sud

Actualment, tots els espais ja tenen una qualificació, és a dir, tenen una etiqueta en la que es diu el que es pot fer i pot haver en aquest espai: camps de conreu, parcs, indústries, edificis, etc… Un pla urbanístic nou el que fa és requalificar els espais, canviar els usos.

Les  requalificacions en principi haurien de ser positives, perquè han de ser respostes a les noves necessitats d’ús de l’espai. Tanmateix s’ha d’anar molt en compte, perquè com ens mostra la història (també la nostra) i els mitjans de comunicació actuals les requalificacions urbanístiques malauradament també es fan per fer quartos de forma fàcil.

Els sectors del PDU

Les requalificacions provoquen uns negocis brutals: els terrenys qualificats de bosc o parc valen molt poc, però si són requalificats com edificables augmenten moltíssim el seu valor o permeten guanyar fortunes venent oficines o pisos. Comprar barata una parcel·la rústica perquè saps que la requalificaran o aconseguir que la requalifiquin, és un dels tradicionals mecanismes de l’especulació immobiliària.

Davant del PDU Granvia ens hem de fer unes preguntes:

1. Quina és la qualificació actual?

La qualificació actual procedeix del Pla General Metropolità de 1976. La majoria dels terrenys afectats són majoritàriament parcs (502.382 m2, un 48,1%), sistema viari i adjacents (428.878 m2, un 41%) i equipaments (73.282 m2, un 7%).  En cap parcel·la del sòl afectat pel PDU es pot aixecar ni un bloc.

En resum, la pràctica totalitat del sòl del PDU és, segons el planejament vigent fins ara, d’ús públic, de tots i totes nosaltres.

L’ús concret d’aquests terrenys en l’actualitat no és el desitjable, es pot millorar moltíssim. Però aquesta situació actual no justifica en cap cas l’entrega de sòl d’us públic i col·lectiu a empreses privades perquè facin negocis. L’ús d’aquells terrenys ha de ser nostre, de tots i totes, no d’uns pocs.

Qualificacions prèvies al PDU. 6 és parc, 7 és equipaments i 9 infraestructures.


2. Quina és la qualificació que proposa el PDU Granvia?

En aquest moment encara no tenim les dades exactes de la darrera versió del PDU, aprovada per la Comisió d’Urbanisme el passat 3 de març. Amb les dades del Pla de 2016 i les notícies recents, podem afirmar que el sòl edificable augmenta en uns 100.000 m2.

Segons la documentació de 2016, els parcs urbans augmenten en 15.000 m2. La realitat és que el terreny verd que es perd amb l’augment del terreny edificable es compensa amb la requalificació de part dels camps de conreu que ara tenen qualificació de “Protecció de sistemes generals”, per la proximitat de carreteres i per ser a sobre de la cua de maniobres del metro. És a dir, “guanyem” com sòl verd el que ja ho és de fet  i no pot ser edificable.

Qualificacions del Pla de 2017. La mala qualitat de la imatge és la del document original (http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/docs/2017/03/03/15/01/071609f4-00e8-49f3-8e3b-b29e6f55d86f.pdf). El color groc és el terreny edificable i el blau és per equipaments.

El que és incomprensible és la inclusió d’una part dels terrenys de Bellvitge dins del PDU. A què ve posar la Rambla Marina i els terrenys del centre del barri en tot aquest sarau del PDU? Per què es requalifiquen aquests terrenys com zones verdes en el Pla? Serveix per maquillar les pèrdues de zones verdes en d'altres parts del Pla?

3. De qui són les terres del PDU?

Quan es produeix una requalificació de terrenys, convé saber qui són els seus propietaris, perquè són els que més es beneficiaran.

El principal propietari és l’Ajuntament de l’Hospitalet, que té 230.000 m2 sobretot al voltant de l’Hospital Duran i Reynals. És una gran parcel·la qualificada com equipament i parc, i alguns vials.

La Generalitat i el Ministeri de Foment són propietaris de més de 330.000 m2, la majoria de carreteres, l’espai del metro, etc. D’altres institucions, com Adif, Transports de Barcelona, el Consorci de la Zona Franca, etc., superen els 30.000 m2.

I els propietaris privats, els que poden ser subjectes de grans negocis immobiliaris? El més gran propietari és Eusebi Güell, de la nissaga dels Güell del Parc i la Colònia, amb 180.000 m2. La Immobiliària Focio SL, té més de 50.000 m2. L’empresa Hackerson International, té uns 25.000 m2. Una desena d’empreses i persones físiques posseeixen diverses parcel·les.
Propietaris de terres afectades pel PDU


Per tant, una de les principals característiques del PDU és que tots perdem uns 100.000 m2 de zona verda perquè un Güell, l’empresa de Joan Laporta  i la dona de l’ex-conseller Recoder, etc. construeixin entre vint i trenta gratacels i es facin més rics encara.

4. És necessari el PDU Granvia?

Com ja hem vist, les requalificacions es justifiquen si responen a necessitats. Necessitem aquesta gran quantitat de blocs?

L’Hospitalet té 12’5 km2 i 260 mil habitants, el que provoca una densitat de població de gairebé 21 mil habitants per km2. La densitat de població de la nostra ciutat és altíssima, fins al punt de ser un factor que dificulta la convivència. Allà on el problema és més greu és en els districtes del nord (Collblanc-Torrasa, Florida-Les Planes, Pubilla Casas-Can Serra) on la densitat es mou entre 40 i 50 mil h/km2, al mig d’un atapeït continu urbà que comença a Sants (Barcelona) i finalitza a Can Vidalet (Esplugues) o Sant Ildefons (Cornellà). Per aquests barris és també cabdal el Pla CAUFEC, al que no parem prou atenció.
Calen requalificacions per construir més?

5. Proporciona avantatges el PDU?
Es presenta el PDU com un gran avantatge per la ciutat perquè permetrà soterrar la Granvia al seu pas per Bellvitge. De fet, el tram cobert será molt petit i correspon al que hi ha entre els dos hospitals. Afectarà poc a la población de Bellvitge i el pendent dels trams d’ascens i/o descens generarà una contaminació acústica i atmosfèrica gens convenient per la població en general i els malalts en concret.
Se’ns diu que el PDU garantirà l’accès al riu. Que no es pot fer un camí digne sense haver de fer un Pla d’aquesta grandària?
També s’argumenta que així es conservaran les tres masies centenàries. Si ja formen part del PEPPA s’han de conservar ja. I si alguna d’elles és a dins d’una parcel·la privada, el propietari té l’obligació de protegir el patrimoni que és de la seva propietat, com és el cas de Cal Masover Nou i Hackerson.
Cal Masover Nou. Font: https://avbellvitge.wordpress.com/tag/cal-masover-nou/page/2/

Una conclusió

Sembla obvi que el que necessita l’Hospitalet no són més blocs. Més aviat necessitem espai lliure, natural, que millori la nostra salut i faciliti la vida quotidiana.

Si avui gaudim d’espais públics com el Parc de Bellvitge o de la Marquesa, la Plaça de la Carpa, la Bòbila, la Serp, Escorsa o dels Veïns, va ser perquè el veïnatge de la dècada de 1970 va dir “No més blocs!”.
Afortunadament, actualment també tenim iniciatives ciutadanes que s'estan mobilitzant.

Bellvitge en 1975 i 2015.