miércoles, 20 de septiembre de 2017

El pasado hospitalense de Manuela Carmena



En junio de 2015 publiqué un artículo en este mismo blog en el que comentaba el paso de la actual alcaldesa de Madrid por l’Hospitalet. Con motivo de los trabajos del 50 aniversario del barrio de Granvia Sud, donde vivió, los compañeros de la asociación de vecinos, ni cortos ni perezosos, se pusieron en contacto con la alcaldía de Madrid. Y Manuela Carmena tuvo la amabilidad de contestar, y envió un pequeño audio en el que recordaba aquellos días. 

 

El presente artículo es una versión en castellano del artículo de 2015,  con el añadido del audio de la misma Carmena, en el que nos relata sus recuerdos del tiempo en el que vivió en l’Hospitalet.Si quereis escucharlo...

video


Las biografías que he podido encontrar en internet dicen que Manuela Carmena nació en Madrid el año 1944 y que se licenció en derecho en 1965. La mayoría, a partir de aquí dicen que fue activista antifranquista, y que fue una de las fundadoras del bufet de Atocha que padeció el más importante atentado terrorista de extrema derecha de la Transición, en enero de 1977, del que se libró porque cambió la sala de reuniones con un compañero.

Hay recordar lo significaron los/las abogados/ en la segunda mitad del franquismo. Generaron uno de los principales frentes de lucha contra la dictadura y a favor de los derechos humanos. Más allá de les defensas concretas con las que limitaron las torturas, encarcelamientos, multas, despidos, etc. de miles de personas, empujaron para que consiguiéramos un régimen político democrático y salvaron la dignidad de todo un colectivo profesional, con frecuencia cómplice del franquismo. Su papel en la lucha antifranquista en  l’Hospitalet ya ha sido tratada en algunas publicaciones del Centre d’Estudis.

Volviendo a Carmena, lo que queremos difundir es que en este paréntesis entre 1965 y 1977, del que casi nadie habla vivió en l’Hospitalet. En concreto en uno de los pisos del barrio de Granvia Sud.

El barrio de Granvia Sud, en el ángulo superior izquierdo, en 1969.

En el texto que escribió para el homenatge a Albert Fina, ella misma explicaba que fue expulsada de la universidad madrileña a raíz de su militancia antifranquista y que finalmente consiguió la licenciatura en derecho en la Universidad de Valencia. Su novio, sin embargo, tuvo que acaba la carrera de arquitectura en Barcelona y ello provocó que Carmena se trasladase a Barcelona en enero de 1966. No sabemos si se instaló directamente en l’Hospitalet o vivió en otros lugares. En 1968 regresaron a Madrid.

Me comenta Mercè Olivares (entre otras cosas concejala en el primer ayuntamento post-franquista) que hacia 1967 la conoció en torno a la creación de un grupo de una veintena de mujeres militantes y simpatizantes del PSUC, del que también formaba parte Montserrat Roig. Un par de reuniones se hicieron en el piso de Carmena.

El hito más importante de este núcleo fue la creación en Catalunya de un grupo del Movimiento de Mujeres Democráticas y la realización de una reunión de representantes de toda España de este movimiento en la parroquia de Sant Isidre Llaurador, casualmente la parroquia que había a pocos metros del piso de Carmena. En esta reunión, la hija de Mercè, nuestra amiga a la que siempre recordaremos, Josefina Gómez, era una nena que empezaba a caminar, y fue bautizada como “la mini democrática”.

Joan Camós, compañero del Centre d’Estudis, me recuerda que Carmena formó parte del equip que asistió a Pura Fernández después de una de sus detenciones, y he consultado la entrevista que le hicieron en septiembre de 1995, cuando empezábamos la investigación para hacer el libro L’Hospitalet espai de memòria.

Pura Fernández y Felipe Cruz, militantes del PSUC, habían sido de los fundadores de CC.OO. en la parroquia de Sant Medir, y en su barraca del barrio de La Bomba se hacían muchas reuniones clandestinas y se escondía la vietnamita con la que se hacía la propaganda. También van ser impulsors de la Cooperativa de viviendas de La Bomba y del movimiento vecinal en Bellvitge. Miles de personas han tenido una vida mejor gracies a su lucha y a su sacrificio personal. Fueron unos de los principales luchadores antifranquistas de la ciudad.

En abril de 1968, en la iglesia de Santa Eulàlia de Provençana, es hizo una reunión de las clandestinas CC.OO., preparatoria de les acciones para el próximo 1º de mayo. La policia detuvo un grupo de activistes, entre los que estaban Felipe y Pura. Jaume Valls fue defendido por August Gil Matamala, Jaime Barluenga por Josep Solé Barberà y Felipe y Pura por “Manola” Carmena. Según Pura “fue el primer juicio que hizo”. Según Valls, Carmena los escogió porque:

Claro, si la Manola ha pasado por La Bomba, ya conoce su casa y ha tenido una relación de amistad; cuando llegan al Palacio de Justicia dice “éstos los llevo yo”.”

La relación entre clienta y abogada fue muy estrecha en aquellos momentos. En palabras de Pura:

Me ayudó mucho la Manola, hoy juez, cuando estuve en prisión, en la Trinidad. Yo copiaba las letras de los potes de Nescafé y luego, en las visitas las corregíamos. Lo que podía hacer la abogada era muy poco para defenderte, prácticamente se trataba casi de la visita de un familiar. Te explicaba cómo estaban las cosas fuera y poco más…

Realmente, este episodio de Carmena enseñando a escribir a Pura en las visitas a la prisión es durísima y tierna a la vez; seguramente una escena que ilustra muy bien lo que fue el franquismo.

Cuando todo el grupo fue juzgado en el Tribunal de Orden Público en Madrid, en 1971, Felipe y Pura fueron acogidos en el piso de Manuela Carmena, que ya había vuelto.

Nelly Peydró, militante comunista en Bellvitge y casi una hija de Pura, me dice que hablaba muy bien de Carmena, de la que decía que era “una joven inexperta pero muy comprometida”.

 
Nelly Peydró habla de Pura Fernández (2015)


"El pont de la Llibertat", un documental en el que se resume la lucha antifranquista de l'Hospitalet.


No solo la recuerdan desde l’Hospitalet. José Luis Lopez Bulla también ha escrito en relación en su breve paso por Catalunya. Según nos recuerda, el gran luchador hospitalense Ángel Rozas la llamaba “Manolita”, por su juventud.

Sirvan estas líneas para recordar el paso Manuela Carmena por nuestra ciudad, para recordar su trayectoria y gran humanidad. Todo mi agradecimiento y apoyo desde la distancia.

miércoles, 30 de agosto de 2017

EL METGE QUE VA DEIXAR DE CURAR AMB SANGONERES



Josep Faura va ser metge a l’Hospitalet en les dècades centrals del segle XIX. A més de practicar la seva professió va voler deixar escrites les seves experiències. Per això el coneixem.


En primer lloc, va intentar nous tractaments per la peritonitis. El desembre de 1833 va atendre una campesina primeriza de 24 años als quatre dies del part. Segons va escriure:


“(...) fué necesario apelar á la lanceta, á pesar de la resistencia qe oponía la preocupación vulgar, que, en el estado en que se halla actualmte el ejercicio de la facultad, es obstaculo muy difícil de superar.[i]

La llanceta era una mena de ganivet que servia per tallar les persones malaltes i extreure-les sang. No sabem el resultat de la intervenció, el que sembla evident és la resistència popular a aquest tractament i la justificació que fa el metge a aquesta resistència, donat “l’estat actual de la medicina”. El mateix Faura era conscient del descrèdit dels facultatius.


El gener de 1834. Faura explica que una payesa robusta va parir en un carro, en el camí de Barcelona i li va començar un fort dolor. Faura li va diagnosticar peritonitis i li va prescriure... una sagnia de lliura i mitja de sang. Al segon dia li va mantenir la sagnia amb 25 sangoneres.

"Manera correcta d'aplica les sangoneres", a VAN DEN BOSSCHE, Willem. Historia Medica, 1638.


Les sagnies eren un tractament freqüent, perquè es pensava que extraient sang la salut millorava. El mecanisme per extreure la sang era fer un tall o aplicar sangoneres, uns cucs que la xuclen. La conseqüència era, evidentment, la contrària a allò que es pretenia, perquè la pèrdua de sang debilitava les persones malaltes. 


Faura, en veure que la pagesa no millorava, aquell mateix segon dia li va treure les sangoneres i li va fer unes friccions amb un ungüento mercurial, el que era un tractament innovador. El tercer dia es va mantenir estable i van continuar les friccions. I al quart dia va començar la millora de la pacient, no sabem si per l’ungüent o perquè no perdia més sang.[ii]


L’ús terapèutic de les sagnies es trobava en aquell moment en el centre del debat mèdic, i Faura opta per abandonar-les. A l’Hospitalet, terra d’aiguamolls, teníem moltes sangoneres, però no sabem si les que tenia Faura eren autòctones o de les que per milions s’importaven de França.[iii]

El desembre de 1835 va redactar un informe arran d’una epidèmia de tos ferina, que va esclatar a l’Hospitalet el maig de 1834. Es tractava d’una “topografia”, un gènere de literatura científica que relacionava la salut pública amb el medi geogràfic. De l’Hospitalet va escriure:


- “Abundaría en cereales de la mejor calidad, si por desgracia no fuese tan comun la enfermedad llamada añublo, vulgarmente robell.”

- “Es feraz en cebada, mijo, maiz, legumbres, vino, sosa, ricas frutas y en pastos.”

- “Los habitantes son robustos, longevos y de buen trato, y la población en la última década ha aumentado el censo en una quinta parte de su total.”

- “La ocupación de este vecindario es esclusivamente la agricultura. Las aguas potables son de buena calidad como igualmente los alimentos.”


Segons Faura les malalties endèmiques del poble eren el “còlera-morbo, de mayo á noviembre” i les “calenturas intermitentes, de agosto á enero”. Aquesta darrera, el paludisme, era especialment greu. Ens informa que l’any 1812 “reinó causando los mayores estragos”, i després va afectar l’any 1816, 19, 25, 26, 29 i 34, “debilitandose progresivamente su mortífero caracter.”[iv]


Aquesta obra, que era una petita topografia mèdica i un breu estudi epidemiològic, fou l’assaig d’una obra més important, premiada l’any 1844 i publicada el 1846, que podem trobar en línia, i de la que ja havia parlat en l’article de l’Hospitalet als llibres antics.




L’obra comença fent una gran defensa de la medicina hipocràtica (procedent de la Grècia clàssica, del segle Vè abans de la nostra era) i atacant les noves teories. Critica, per exemple, l’anatomia patològica o els primers intents d’observació de les cèl·lules amb microscopi. Per tant, la modernitat de Faura també tenia els seus límits.


Tot seguit tracta l’epidèmia de tifus. Reprodueix les teories de l’època, segons les quals les malalties infeccioses eren causades per miasmes, uns aires nocius que suposadament emanaven la terra i les aigües. En aquella època encara no coneixien l’origen real de les malalties infeccioses: bacteris, virus, fongs...


Per tant, era molt pertinent que els metges paressin la seva atenció en les característiques físiques del terreny, i feien les topografies mèdiques. En la d’aquesta publicació, redactada vers 1843, es basa en la que hem comentat abans de 1835, però introdueix algunes novetats:


- “La ocupacion de estos habitantes es en su totalidad la agricultura, si esceptuamos una muy escasa parte que se dedica á la industria algodonera.”

- “Los habitantes por lo comun eran robustos, longevos y de buen trato; pero la masa de la poblacion se ha resentido del desenfreno y licencia que ha entronizado la revolucion que atravesamos, y por lo mismo el aumento del censo no guarda la proporcion con el que se contaba diez años atrás que, segun la estadística del curato era de un cinco por ciento anualmente, queda reducido en la actualidad al uno y aun ménos.”[v]


Ja veiem que la molt limitada modernitat de Faura no només es veia en la medicina, i que era conservador en la ciència i en la política. Faura, confonia el buen trato amb el sotmetiment a la classe alta i el seu poder polític. La classe treballadora de l’Hospitalet va participar en aquells moments del naixement del moviment obrer català i de les bullangues democràtiques.


Si voleu fer la lectura sencera de l’opuscle (només 19 pàgines), podeu clicar aquí.


Faura va utilitzar el seu informe de 1835, que hem ressenyat abans, per publicar una altra obra, Descripción de una epidemia de pertussis, el 1848. Aquesta obra no la tenim en línia, malauradament.



Al llarg de la segona meitat del segle XIX i primeres dècades del XX la microbiologia ens va permetre començar a combatre les malalties infeccioses amb força eficàcia. Faura no semblava gaire partidari de moltes novetats, però, com a mínim, va deixar de prescriure sagnies amb sangoneres.


[i] FAURA, José. Ensayos sobre el método de van Devrande, o bien sea la mercurialización y atralíptica con aplicación a la peritonitis, 20 de gener de 1838, Manuscrito, vol. V, núm. 22, Arxiu de la Real Academia de Medicina de Catalunya
[ii] Idem.
[iii] PALMA, J. Alberto. Historia negra de la medicina: sanguijuelas, lobotomías, sacamantecas y otros…, Madrid, Ciudadela Libros, 2016
[iv] FAURA, José. Topografía, 17 de desembre de 1835, ARAMC.
[v] FAURA, José. Memoria acerca del tifo epidémico, Barcelona 1846

martes, 22 de agosto de 2017

TRES ANYS DE BLOG HOSPITALENC

Ja són tres anys de fer aquest bloc, amb una setantena d'articles, majoritàriament dedicats a la història de l'Hospitalet, la fusió de dues de les meves passions. En tots ells hi ha treball d'arxiu i/o hemeroteca.

De tant en tant, també escric d’alguns altres temes d’actualitat, local o mundial. En qualsevol cas, els temes locals són sempre part d’allò nacional, continental, mundial… Aquesta és la raó del nom del bloc.

Aquí teniu els articles del blog ordenats per temes, per si trobeu algun que us agradi.


Primer, els d’història dels barris

UNA PETITA HISTÒRIA DE SANTA EULÀLIA en dues parts: PRIMERA PART i SEGONA PART.

UNA PETITA HISTÒRIA DE COLLBLANC-LA TORRASSA en dues parts: PRIMERA PART i SEGONA PART.


 
Pubilla Casas, l'any 1969.

En segon lloc, els que tracten de temes al llarg del temps

L’HOSPITALET ALS LLIBRES ANTICS fa un recorregut per la presència hospitalenca a diverses obres geogràfiques, de viatges, etc, entre els segles XVI i XX



EL NOMENCLÀTOR DELS CARRERS de la ciutat.

En LA FRONTERA AMB BARCELONA comentem alguns canvis en la frontera entre Barcelona i l'Hospitalet. 


EL FAR DEL LLOBREGAT

L'EVOLUCIÓ URBANÍSTICA DE LA CIUTAT EN TRES ARTICLES: PRIMERA PART, SEGONA PART I TERCERA PART.

EL SUBMINISTRAMENT D’AIGUA, del segle XVIII al segle XXI

ELS ALCALDES I ALCALDESSA DE L’HOSPITALET en dues parts. La primera, dels segles XVIII i XIX; la segona dels segles XX i XXI

CANDELITZACIÓ CONTRA RACISME explica l’obra de Francesc Candel

ELS I LES ESCOMBRIAIRES DE L’HOSPITALET tracta d’aquest important col·lectiu de la nostra historia recent

 

Santa Eulàlia, l'any 1983.

En tercer lloc, els articles d’episodis concrets, ordenats cronològicament

Els conflictes derivats dels ALLOTJAMENTS DE TROPES EN L'EDAT MODERNA

En 1835 es va manifestar per primera vegada EL CARLISME A L’HOSPITALET

Entre 1842 i 1856  podem situar  L’ORIGEN DEL MOVIMENT OBRER HOSPITALENC


En la dècada de 1870, el moviment obrer va girar al voltant de LA INTERNACIONAL

Les eleccions entre 1876 i 1893 ens mostren que l'opció política majoritària era la dels REPUBLICANS A L'HOSPITALET

UNA URBANITZACIÓ DE 1877 a Santa Eulàlia ens mostra la relació entre immigració i creixement urbanístic.   

En 1878 es comença a aplicar la llei electoral conservadora i constatem que AL SEGLE XIX, ELECCIONS NO VOLIA DIR DEMOCRÀCIA

MUTUALITATS I COOPERATIVES AL SEGLE XIX 


LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL I LA INDÚSTRIA HOSPITALENCA explica l’impacte de la Gran Guerra en l’economia local.

Les tensions socials agreujades per la Guerra, en 1917 van provocar ELS INICIS DEL PISTOLERISME A L’HOSPITALET

En 1925 es va concedir el títol de ciutat a  l’Hospitalet, però jo penso que NO CAL UN TÍTOL CONCEDIT PER UN REI PER SER UNA CIUTAT 


Carrer Perutxo (actual Roselles), l'any 1928.
En l’article QUAN ELS RACISTES INSULTAVEN ELS NOSTRES AVIS es parla del racisme que sorgí contra la immigració de la dècada de 1920.

EL PRIMER ATEMPTAT CONTRA FRANCO i la seva relació amb una família de l'Hospitalet. 

Els enfrontaments dins del bàndol republicà a ELS FETS DE DESEMBRE DE 1936


Entre 1939 i 1945 es van produir diversos episodis de GUERRILLA ANTIFRANQUISTA A L’HOSPITALET

De mica en mica, tenim més dades de les VÍCTIMES MORTALS DE LA REPRESSIÓ FRANQUISTA A L'HOSPITALET


UN TRIPIJOC URBANÍSTIC DE FA SEIXANTA ANYS; especulació immobiliària a Granvia Sud

ELS PRIMERS PASSOS DE CCO.OO tracta del naixement d’aquest sindicat en 1964 i del seu desenvolupament a la ciutat fins 1967.

En 1965 començà una nova mobilització social a La Bomba i a La Florida, per això parlem del 50 ANIVERSARI DEL MOVIMENT VEÏNAL

EL PASSAT HOSPITALENC DE MANUELA CARMENA va transcórrer al voltant de 1967.


LES ASSOCIACIONS DE VEÏNS DE L'HOSPITALET  (1970-1980)

Episodis del moviment veïnal a NO MÉS BLOCS! LA LLUITA VEÏNAL PER L'ESPAI ALS ANYS 70'S (I AVUI?)


La delinqüència als anys 70's i 80's a VAQUILLAS I TORETES 

Bellvitge fou el principal escenari de Los Mares del Sur, i ho comentem a CARVALHO A BELLVITGE

En 1988 va haver una manifestació a La Florida amb toreros i una vaqueta, va haver un DEBAT TAURÍ I UNA MANIFESTACIÓ BEN SINGULAR

Un repàs al moviment okupa local a OKUPAS EN L'HOSPITALET. DOS ARTÍCULOS EN 25 AÑOS.

Granvia Sud, l'any 1975.

En quart lloc, reflexions sobre l'actualitat


La meva posició davant EL PDU-GRANVIA

Encara més sobre el meu rebuig a aquest pla urbanístic, EL NOU PDU, EL MATEIX DE SEMPRE

 
TÉ L'HOSPITALET UNA DENSITAT DE POBLACIÓ MOLT ALTA?  

L'HOSPITALET I EL TURISME


La política econòmica de l'actual govern municipal a L'HOSPITALET, SERÀ UNA MAQUILA?


LA DIVISIÓN AZUL Y EL CURA DE SANFELIU 


L'Hospitalet, l'any 2012


En cinquè lloc, articles dedicats a l’art i el patrimoni



Can Casas, al Carrer Major.

Finalment, articles que no tracten un tema local

LA MEVA VISITA A AUSCHWITZ


CHAVS, CHONIS, XAVES Y LA CONCIENCIA DE CLASE


HABLEMOS DE VENEZUELA (Y DE GUINEA ECUATORIAL Y DE HONDURAS...)  


EL FEMINICIDI AL MÓN
, actualitzat i en castellà FEMINICIDIO: "FALTAN" MÁS DE 200 MILLONES DE MUJERES

L'ESTIU DE 1917, el centenari d'una crisi política amb moltes semblances amb l'actualitat. 


La guàrdia civil a la Plaça de Sant Jaume, el 19 de juliol de 1917, per impedir la celebració de l'Assemblea de Parlamentaris.