viernes, 6 de abril de 2018

LA ZONA FRANCA ERA DE L'HOSPITALET

Abans del 1920, el terme municipal de l'Hospitalet era més gran que l'actual. Era una mica més llarg pel nord i arribava al mar pel sud. Era així:

La frontera amb Barcelona ja havia variat durant el segle XIX. Font: AMLH, Portal d'imatges de l'Arxiu Municipal; https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5003-Cartografia/CARTOGRAFIA%20FOTOSTATION/AMHL%20101_CT0001645.jpg.info#c=%2Ffotoweb%2Farchives%2F5003-Cartografia%2F
Què va passar? Té a veure amb la creació d'un port franc per Barcelona. Intentarem explicar-ho.


Alguns conceptes previs

Zona franca vol dir que és un territori en el que no es paga (és de franc) o es paga menys per ser-hi. Normalment s’aplica a territoris on no es paguen o es paguen menys impostos per tenir una indústria, un magatzem, etc…

La major part de les zones franques tenen associat o són generades per un port (un port franc) per on entren i surten les mercaderies relacionades amb aquestes indústries o magatzems. I, és clar, aquestes importacions paguen menys o gens aranzels.

L’existència d’una zona franca és un incentiu per atreure aquestes instal·lacions fabrils o magatzems, que s’hi localitzen perquè els costos de producció són menors i el preu del producte pot ser més competitiu. A més, pot generar un “intercanviador” de mercaderies, allò que ara anomenem hub.


Les gestions pel port franc a Barcelona

Sense esmentar precedents i peticions anteriors, la idea de crear una zona franca al voltant del port de Barcelona va agafar força després del “Desastre” de 1898, amb la pèrdua de les colònies ultramarines (Cuba, Puerto Rico, Filipines…), la crisi posterior i les dolentes perspectives que se’n derivaven.

Sembla que el primer que va fer una proposta en el sentit de situar un port franc al Delta, al peu de Montjuïc, va ser Ricard Alsina, l’any 1899.  L’any 1901, diverses institucions van crear una Comissió per demanar la creació d’un port franc, que ja situaven al Delta del Llobregat.

L’any 1909 es va fer un altre projecte, elaborat per Frederic Armenter. En ell, el port franc ocupava la franja costanera entre Montjuïc i el Llobregat, amb forma d’espina de peix. Ja que hi eren, també va proposar urbanitzar tota la Marina de Sants i l’Hospitalet.

Al projecte d'Armenter ja apareixia un port amb forma d'espina de peix.

L’oposició d’altres ports i de sectors econòmics de Castella i Aragó va provocar que la petició no prosperés. Tanmateix, la situació creada per la Primera Guerra Mundial, a partir de 1914, va fer que treguessin la proposta del calaix: la neutralitat espanyola oferia moltes possibilitats de negoci.

L’octubre de 1916 es concedí a Barcelona la possibilitat de tenir un dipòsit comercial que representava una primera instal·lació d’un port franc. L’any següent es va crear el Consorci de la Zona Franca, que havia de gestionar-lo. L’autorització definitiva del port franc del Ministeri d’Hisenda no va arribar fins l’octubre de 1918, però.

El projecte aprovat fou elaborat per l'enginyer Josep Cabestany. Es tractava d’una reforma del projecte d’Armenter, però amb un port amb una superfície major i sense cap urbanització més enllà de les instal·lacions portuàries.

Per tant, a finals de 1918 semblava inevitable que bona part del Delta esquerre del Llobregat -les marines de Sants i, sobretot, de l’Hospitalet- canviarien dràsticament d´ús. El que no era inevitable és que això comportés la segregació dels terrenys afectats del terme hospitalenc. Però així es va decidir.

Recordem que som en plena època d’annexions de Barcelona: 1897, Sants, Les Corts, Sant Martí, Gràcia, Sant Gervasi i Sant Andreu; 1904, Horta; 1920, la Marina de l’Hospitalet; 1921, Sarrià. I més tard encara faria un parell de mossegades al terme de l’Hospitalet (1933) i Santa Coloma de Gramenet (1945).

Les annexions de Barcelona entre 1897 i 1921. Al mapa no es reflecteix l'agregació de la Marina de l'Hospitalet. Font: http://www.ub.edu/escult/research/besos.html


Finalment, el juliol de 1920, després de l’agregació de la Marina de l’Hospitalet a Barcelona, de la que parlarem tot seguit, el Consell de Ministres va fer la concessió d’aquells terrenys al “Consorcio del Depósito Franco de Barcelona”.


La segregació

El traspàs de les terres de l’Hospitalet a Barcelona es podía fer per acord entre municipis o per imposició d’un decret llei del Govern espanyol. Es va fer per aquesta segona via.

No hi ha cap referència al tema en cap acta dels plens municipals abans del maig de 1920. Això vol dir que no es va fer cap comunicació oficial a l’Ajuntament de l’Hospitalet? No es va voler tractar el tema per considerar-lo inevitable o per por a les reaccions?

La Llei és aprobada l’11 de maig de 1920 i apareix publicada a la Gaceta de Madrid (el BOE de l’època) el dia següent. La llei declarava d’utilitat pública els terrenys afectats per fer el port franc, delimitava els terrenys amb quatre costats: la frontera amb Barcelona, la costa, el Riu Llobregat fins 160 m. més amunt del pont del ferrocarril i una línia paral·lela a aquesta via als 160 m. de distancia. I finalment deia:

“Los terrenos comprendidos en el párrafo anterior, que forman parte de otros términos municipales, quedarán agregados al de Barcelona.”

Gaceta de Madrid, 12 de maig de 1920


El primer esment d’aquesta segregació en un acta del Ple municipal és en la del dia 21 de maig de 1920, en la que el govern local es dona per assabentat de la llei del dia 12 i acorda…

“…se consulte si puede tener efecto la mencionada agregación sin dejar a salvo los compromisos que tiene contraídos este Municipio com el Empréstito que recientemente ha hecho con la Caja de Crédito Comunal de la Mancomunidad de Cataluña para atender a varias mejoras de carácter general en esta localidad por responder de dicho préstamo todos los arbitrios e impuestos que recauda  esta Corporación….”

…i després es va passar a tractar d’altres temes, tals com l’adquisició d’una gorra a un sereno o el cobrament d’uns arbitris, que ocupen tant o més espai que el de la segregació de gairebé la meitat del terme municipal.

Les actes del Ple Municipal són consultables a https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5005-Documents%20textuals/?2=Actes+del+ple

Et treuen mig poble i només et preocupes de si podràs pagar el prèstec que has demanat!!?? O l’Ajuntament de 1921 tenia sang d’orxata o els tenien ben avisats que no aixequessin gens la veu. O potser tenien clar que no podien fer res. Però com a mínim podien protestar. A més, el govern de Barcelona era del mateix partit que el de l’Hospitalet, la Lliga Regionalista.

Sempre s’ha dit que les terres segregades de l’Hospitalet i agregades a Barcelona eren 900 ha, però es tracta d’un arrodoniment. En el seu gran article, Jordi Ferrer va demostrar que es tractava de una extensió superior, entre 908 i 935 ha. 

Aquest Plano de la zona del Puerto... fou elaborat per la Brigada Topogràfica d'Enginyers de l'exèrcit l'any 1926. Font: http://cartotecadigital.icgc.cat/cdm/singleitem/collection/catalunya/id/2216/rec/9


Les negociacions amb Barcelona

Tot i que l’Ajuntament hospitalenc no va oposar gens de resistència a la segregació, tampoc va posar facilitats. El setembre de 1920, l’Ajuntament de Barcelona es va dirigir al de l’Hospitalet per crear una comissió per resoldre els aspectes tècnics del canvi dels termes municipals. El Consistori hospitalenc va decidir crear una de pròpia per a que...

“antes de proceder a la delimitación de los terrenos que han de ser ocupados por el puerto franco y han de pasar a formar parte del vecino termino de Barcelona, se asesoraran de todo lo que sea necesario para amoldar sus actos a todo cuanto sea conveniente para la defensa de los intereses de esta localidad...”

L´únic frec a frec dels dos ajuntaments es va produir el març de 1921. El barceloní convocà l’hospitalenc per fer les feines de delimitació (“amojonamiento”) i el segon va contestar-li que no ho faria fins que es resolgués la seva petició. Quina fou la petició de l’Ajuntament de l’Hospitalet?

Fragment de la petició de l'Ajuntament de l'Hospitalet al de Barcelona del 15 de març de 1921. Aquest document i la resta que he fet servir per l'elaboració d'aquest article és de l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet, caixa 13689

La comissió hospitalenca creada per “la defensa del los intereses” locals, envià a l’Ajuntament barceloní el següent càlcul: la segregació feia que l’Hospitalet perdés 1.200 mujades (600 ha) de terres de regadiu i 70 cases, per les quals recaptava cada any 18.628 ptes, el que representava un 10% dels ingressos totals. I va demanar una indemnització equivalent a la recaptació que perdia durant 5 anys, és a dir 91.342 ptes.

Mentrestant, l'alcalde de Barcelona, convalescent d’un atemptat, al dia següent de tornar a ocupar el càrrec va fer la cerimònia pública i solemne de presa de possessió de les noves terres de Barcelona. El juliol de 1921, va fer l’acte simbòlic de ficar el seu bastó a les aigües del riu, el nou límit del municipi que governava.
 
Hojas selectas, núm. 236, agost 1921.

La reunió definitiva fou la del 31 d’agost de 1921. L’Ajuntament hospitalenc va insistir en la petició anterior (les 91.342 ptes) o, com alternativa, el 10% de la quantitat del deute que tenia pel préstec que havia demanat per fer obres públiques, que eren 87.801 ptes. Finalment, la quantitat de la indemnització va quedar fixada en 85.000 ptes.

Les terres segredades de l'Hospitalet i agregades a Barcelona de La Marina (1920) i també a Finestrelles, a la part nord del nostre terme (1933, per ampliar la Diagonal), representades a sobre d'un plànol de 1918 i 2000. Aquestes imatges s'han tret d'un gran article que va escriure Jordi Ferrer i Pumareta, publicat al Quaderns d'Estudi núm. 19, de 2005. En l'article s'expliquen aquests canvis amb tot detall. El podeu llegir, clicant aquí.
L’acord no fou ratificat per l’Ajuntament de l’Hospitalet fins el desembre de 1921 i pel barceloní fins el març del 1922, i el pagament no es va fer fins el juliol de 1922. Vet aquí com més de 900 ha de la Marina de l’Hospitalet van ser segregades i annexionades a Barcelona, per 85.000 ptes, i gràcies!


La Zona Franca després de 1922

El port no es va construir mai. Els anys 1927 i 1928 es van expropiar les terres, però es va deixar als ex-propietaris que continuessin conreant-les. La crisi que començà el 1929, la Guerra Civil i l’autarquia franquista ho van aturar tot. 
Ca la Pepa o Cal Maniano Font, una de les moltes masies de la Marina hospitalenca que es va annexionar Barcelona. La seva particularitat és que es conserva a l'interior de les instal·lacions de la Nissan. A la seva façana, podem llegir, mig tapada per la calç, "Propiedad del Consorcio del Puerto Franco". Una inscripció d'aquest tipus va ser durant molts anys en aquests masos, entre la seva compra i el seu enderrocament (amb aquesta excepció). Font: Julio Baños, Imatges retrospectives de la Marina, Barcelona. 1997.

Tant als plans del GATCPAC de 1933 com al Pla Comarcal de 1953, el Port Franc era contemplat segons el projecte de Blai Sorribas, aprovat l'any 1930.


Fins que la FIAT va pressionar perquè la fàbrica de cotxes que faria amb l’Instituto Nacional de Industria a Espanya s’instal·lés a la Zona Franca de Barcelona. L’any 1953 s’inaugurà la SEAT. Fou el començament de la transformació de la zona en polígon industrial. 
De mica en mica, les terres agrícoles dels masos que havien estat de l’Hospitalet van deixar pas a les fàbriques on treballaven moltes persones de la ciutat, i a Mercabarna a partir de 1971. I les excursions a la Farola es van haver de deixar de fer.

La Farola, l'any 1959. La platja va desaparèixer i l'accés va ser barrat.

martes, 27 de marzo de 2018

EL SOMETENT A L'HOSPITALET


El Sometent en la història de Catalunya

El Sometent era una força militar formada per civils. És a dir, gent que no formava part de l’exèrcit que en ocasions especials prenia les armes, enquadrades en uns grups organitzats  com si fossin un exèrcit regular, però que no ho eren.

Avui els podem anomenar grup paramilitar, grup parapolicial, milícia cívica, exèrcit popular, guerrilla, etc. Tenia un règim jurídic propi.
Té el seu origen a la Catalunya medieval i es pot dir que és una particularitat catalana, perquè normalment la noblesa es reservava l’ús de les armes i no deixava que els no nobles les tinguessin i les fessin servir.

El nom pot tenir el seu origen en que eren cridats pel tocs de les campanes (“metent so”, o “so metent”) o pel crit que havien de fer els membres quan era reclamada la seva intervenció (“som atents”).

El sometent de l’Edat Medieval i Moderna el podem qualificar, en part, com una expressió de l’autoorganització i autodefensa popular. De vegades era l’últim recurs de la monarquia quan l’exèrcit regular fracassava. La participació dels sometents en contra dels Borbons durant la Guerra de Successió va provocar la seva prohibició amb el Decret de Nova Planta (1716).

Durant les guerres contra França entre 1793 i 1814 el Sometent fou cridat per les autoritats. Malgrat el temps que feia que havia estat suprimit, en va reaparèixer, demostrant així que les institucions pròpies no havien estat oblidades. En els primers anys del liberalisme (1820-23, 1833...) una altra organització semblant, de caràcter progressista, la Milícia Nacional, va ocupar el seu espai a les ciutats, però al món rural va ser habitual la crida al sometent per lluitar contra carlins.

Tanmateix, la conflictivitat social al camp català va fer que els propietaris rurals promoguessin un Sometent Armat de la Muntanya de Catalunya l’any 1855, aprovat l’octubre de 1858 per zones rurals. Per fer-nos una idea de quina era la situació, hem de recordar que el juny de 1857 l’Ajuntament de l’Hospitalet va demanar l’ajuda a l’exèrcit davant la gran quantitat d’incendis de camps de cereals que havien estat provocats.

A partir d’aquest moment, el sometent serà una institució conservadora, auxiliar dels capitalistes, defensora de l’ordre social i la propietat privada, revitalitzada en els moments àlgids de la lluita de classes, com una eina més de la repressió dels moviments socials i polítics d’esquerres. La primera acció contra una vaga obrera va ser a Sant Joan de Vilatorrada, localitat propera a Manresa, seu del Sometent, el juliol de 1890.
Per una història del Sometent contemporani, podeu llegir un excel·lent treball d'Arnau Cunillera clicant aquí.

El Sometent a l’Hospitalet

La primera notícia que tenim del Sometent de l’Hospitalet és del 1875. El 29 de gener, la Comandància Militar ordena a l’Ajuntamentuna batida en el término de su Municipio, levantando en somaten todas las personas honradas y que se presenten voluntariamente” pel dia següent, per empaitar “gente sospechosa[i] .

Val a dir que no tothom compartia el mateix zel en perseguir les partides carlines, i el 27 de gener la Comandància Militar havia recordat a l’Ajuntament que qui no impedís els atemptats dels petits grups carlins serien jutjats per la jurisdicció militar i sotmesos a consells de guerra[ii].

En una altra carta del 26 de maig de la comandància militar local a l’Ajuntament es diu que les autoritats militars esperen trobar en els sometents “un poderoso auxiliar en todas las cuestiones de órden público”. El consistori va remetre la llista dels membres, que malauradament no conservem[iii]. Els homes que en formaven part rebien una compensació econòmica, que s’havia de fer efectiva a la nit, per evitar “los abusos a que podria dar lugar el pagarles con anticipación[iv].

Arran d’un intercanvi de cartes entre l’Ajuntament i la Diputació sabem que un grup local va participar en el Sometent General convocat els dies 18, 19 i 20 de novembre del 1877, en el marc de la Tercera Guerra Carlina i de la imposició forçosa del nou règim conservador que anomenem Restauració.[v]

Una de les seves funcions era el control de les armes de foc, i les autoritats havien de consultar al Caporal del Sometent local si tenia inconvenient en concedir llicències d’escopetes de caça a qui les sol·licitava[vi].

L’absència de documentació a partir d’aquell moment ens pot indicar que el Sometent hospitalenc va tenir poca o gens d’activitat. De fet, l’any 1902 es va crear un servei de seguretat privat per vigilar els camps de la Marina, el que ens pot indicar que no hi existia cap organització somatenista que fes aquesta activitat, que li era pròpia.

El tornem a trobar en un reportatge periodístic del desembre de 1909. Recordem que l’estiu anterior s’havia produït la revolta popular a Barcelona coneguda com Setmana Tràgica i les autoritats van trobar oportú recuperar els sometents per ajudar en la repressió. O com a mínim, fer una demostració pública de força.

La Ilustració Catalana, 5 de desembre de 1909. Rambla Just Oliveras.
Id.

El Sometent i el pistolerisme

L’agudització de la lluita de classes a partir de 1917, amb la fase que coneixem com pistolerisme, va revifar el Sometent. Les experiències europees de milícies ultradretanes[vii] van fer que el Capità General de Catalunya legalitzés el Sometent de Barcelona el gener de 1919. El General Milans del Bosch era partidari de la mà dura contra el moviment obrer i va introduir aquesta institució rural a la capital.

Durant la Vaga de la Canadenca (vaga general a Barcelona, febrer-març de 1919) el Sometent va ser molt actiu contra la mobilització obrera. La vaga, però, va acabar amb una inicial victòria obrera, amb l’aprovació de la jornada de vuit hores de treball, entre d’altres conquestes.

Dues imatges del Sometent de Barcelona fent tasques d'ordre públic el març de 1919. Per fer palès el seu caràcter burgès, anaven ben encorbatats i amb barret. Portaven també, com a distintiu, un braçalet.  Mundo Gráfico, 2 d'abril de 1919.


A partir d’aquell moment, els sometents més actius, amb carlins i gent de procedència dretana, van coincidir en la creació dels Sindicats Lliures l’octubre del 1919, i  en els escamots armats que s’enfrontaven a trets amb els pistolers anarquistes.

Un dels episodis més destacats d’aquells enfrontaments va ser l’atac d’un grup armat a un cenetista, l’11 d’agost del 1920, al mig del Carrer Santa Eulàlia. El tiroteig (més de 200 trets, deia la premsa de l’època) fou intens i va atraure el sereno del barri que va disparar contra un dels agressors, que resultà ser un sometent de Sant Andreu. El resultat, dos morts.
La premsa informà que el Sometent local va detenir els que havien disparat, però que en veure que eren dels seus els van deixar anar. El que sembla evident és que l'empresari de la construcció que portava els sometents amb ell, no confiava en els de l'Hospitalet. 
L' ABC de Madrid, del 13 d'agost de 1920

El Sometent rebia el suport de les institucions (govern, exèrcit, etc.), dels partits burgesos, tant dels espanyolistes (Conservador, Liberal...) com dels catalanistes (Lliga Regionalista) i de les organitzacions patronals. Les seves víctimes eren el moviment obrer, especialment la CNT, i el republicanisme catalanista.

El cop d’Estat de Primo de Rivera (setembre de 1923), representant del bloc en que es trobaven els sometents, augurava bons temps per aquesta organització. Fins i tot, va haver un pla per estendre’ls per tota Espanya. Tanmateix, tot plegar se’n va anar en orris i els sometents van decaure quan la Dictadura va crear els seus propis mecanismes de poder.

El Sometent durant el franquisme

El règim franquista, molt violent en els seus primers anys, volia mantenir el monopoli de les armes per l’exèrcit i el va prohibir. Només a partir de 1945 el va tornar a tolerar força restringit, per dues raons: formava part de les mesures de l’allunyament del falangisme en el context de la derrota d’Alemanya i Itàlia i podia contribuir a perseguir els maquis que continuaven la lluita armada a les muntanyes.

De fet, va ser un sometent de Sant Celoni el que va donar el tret definitiu al cèlebre guerriller hospitalenc Quico Sabaté, el gener de 1960, que havia arribat a aquell poble després un enfrontament amb la guàrdia civil.

A La Vanguardia del 16 de març de 1978 se’ns informa d’un judici contra un sometent de l’Hospitalet que havia estat cridat per vigilar la nit de la revetlla de Sant Joan de 1974, i com que va trobar indecent l’actitud d’una parella va disparar a les cames del noi.

Més enllà de la valoració de l’individu, veiem que l’any 1974, quan es trobava que les forces d’ordre públic no eren suficients, encara es demanava l’ajuda del sometent. I que en aquell any encara n’hi havia un a l’Hospitalet. 
Finalment, el Sometent fou dissolt l’any 1978.

Els darrers temps

Una cerca per internet ens informa d’alguns grups que han recuperat el nom, i s’autoanomenen “sometent”. Els trobem relacionats amb organitzacions i mobilitzacions d’extrema dreta i espanyolistes, és a dir, lligades a la història d’aquesta institució dels darrers segles.



[i] [i] AMLH   1875-6
[ii] [ii] AMLH   1875-6
[iii] AMLH   1875-6
[iv] [iv] AMLH   1875-6
[v] AMLH  40046 1877- 18
[vi] AMLH  40046 1877- 18
[vii] El cas més conegut és el dels freikorps alemanys, d’origen medieval. transformats en organitzacions protofeixistes. De fet, són l’antecedent immediat de les SA i les SS nazis.