L’any 1567, potser ja al començament de 1568,
es va enllestir la Torre del Cap del Riu, una fortalesa a tocar de la
desembocadura del Llobregat. Es tractava d’una torre amb guarnició militar per
guaitar i repel·lir els vaixells corsaris procedents del nord d’Àfrica.
La Torre del Cap del Riu en un gravat de 1697
Els atacs dels corsaris barbarescos eren
freqüents en la costa catalana i el curs baix del Llobregat era aprofitat per
aquests pirates per amagar-se, penetrar terra endins i proveir-se d’aigua
potable.
La Marina de l'Hospitalet en un gravat de 1698.
Crec que no
és casual que immediatament després de la construcció d’aquesta torre es
produís una febre constructiva a l’Hospitalet, que ens ha deixat algunes de les
principals construccions del patrimoni local, i que van certificar que
l’Hospitalet era una localitat amb voluntat de permanència.
En paraules d’en Jaume Codina, el més important historiador de l’Hospitalet d’aquesta
època:
“El període 1568-1582 és un dels més dinàmics
i pròdigs en realitzacions de tota la història de l’Hospitalet”.
La Casa Llunell (actualment Casa Espanya) és
una mica anterior, del 1563, el que ens indica que hi havia una època
econòmicament puixant, una altra condició que permetia cares construccions de
pedra.
La masia de Ca l’Esquerrer, a la Marina, té
una inscripció on diu 1572. Can Sumarro mostra un 1580 a la dovella de la porta.
Façana interior de Can Sumarro.
La Talaia, una altra torre
defensiva, que no és al seu emplaçament original, mostra una data a la llinda:
1587. Al Carrer Xipreret,
la Casa Oliver (actual L’Harmonia) és de 1595.
A més dels edificis que s’han conservat, en
aquells anys, les autoritats locals van emprendre diverses obres públiques
importants:
- en 1568 s’encarregaren deu taules per l’altar
major de l’església al pintor Ramon Puig
Pirates i corsaris... del Carib? No, al Delta del
Llobregat!
La pirateria és l’assalt des d’un vaixell a un altre
vaixell o a terra ferma amb la intenció de cometre actes delictius: robatori, segrest
i si s’escau assassinat, destrucció, etc.
La seva existència a la Mediterrània és molt antiga i ja
existia en el II mil·lenni a.C. La paraula pirata procedeix del grec antic. Del que parlarem en aquest article és de la pirateria que
va patir l’Hospitalet, durant l’Edat Moderna.
Clar que també podríem parlar de la pirateria que va
“gaudir” l’Hospitalet, perquè també els mariners catalans practicaven aquesta
lucrativa activitat, sobretot en la Baixa Edat Mitjana.
Atac de pirates barbarescos segons una pintura de la primera meitat del segle XVII del pintor neerlandès Andries Van Eertvelt.
Alguns d’aquests pirates ho feien amb el suport o la
tolerància dels respectius monarques, sempre que ataquessin als seus enemics.
Aleshores gaudien d’una patent de cors i eren corsaris.
En ocasions, a més,
l’acció comercial era agressiva i costava de distingir de la pirateria o fer el
cors, especialment quan es tractava d’aconseguir el domini d’una ruta. Vaja,
que la diferència entre comerciant, corsari i pirata no sempre era nítida.
Val a dir que la pirateria, com era una activitat al
marge d’allò políticament i cultural acceptable, va ser un espai on les dones
van gaudir de més igualtat que en la majoria dels àmbits de les seves societats
contemporànies, tant a les tripulacions com a les zones d’on partien els
vaixells, en alguns casos veritables “cimarroneries”.
La pirateria als segles XV i XVI
L’època en la que les costes catalanes van patir més l’assot
de la pirateria va ser la de la guerra començada amb la conquesta de Melilla,
el 1497. La Corona de Castella i més tard la Monarquia Hispànica van voler
estendre el seu domini pel nord d’Àfrica i es van enfrontar amb els regnes del
Magrib i més tard l’Imperi Turc en expansió.
Els corsaris d’un i altre bàndol van campar per la
Mediterrània durant dècades, amb una impunitat gairebé total, car en aquella
època no hi havia gaires mitjans per aturar els petits i ràpids vaixells que
atacaven on volien, sense donar temps a organitzar una expedició militar de
defensa i represàlia.
L'obra Mar i cel fou estrenada l'any 1888. El seu autor, Àngel Guimerà, situava una història d'amor impossible entre un corsari musulmà i una captiva cristiana, en l'any 1621. El musical fou estrenat l'any 1987 per la companyia Dagoll Dagom.
En afortunada expressió de Santiago Colomar, la guerra
entre la Monarquia Hispànica i l’Imperi Turc va fer que les costes
mediterrànies esdevinguessin una frontera, una línia de front entre dos
exèrcits.
Els encontorns de
Barcelona van començar a patir atacs dels corsaris nord-africans a partir de 1519, encara que més aviat per la banda del Besòs i el Maresme. Badalona i Mataró, properes a la costa, eren víctimes propiciatòries.
Els atacs de la primera meitat del segle XVI eren dirigits pels germans Barba-rossa. El bàndol turc-magribí anava guanyant la
partida i les autoritats hispàniques amb prou feines posaven pedaços i la
resposta era el sometent.
Felip II, el 1570, va plantejar el desallotjament de
l’illa de Menorca, davant la impossibilitat de defensar-la dels atacs. Alhora, centrava
els seus esforços en lluitar contra els corsaris anglesos a l’Atlàntic i organitzava
la Armada Invencible.
Rajoles de la primera meitat del segle XVIII que representen vaixells. El de l'angle superior esquerre és una galera corsària. Font: Museu d'Arenys de Mar. Per cert, a l'exposició permanent del Museu es diu que a Arenys van haver fins a tretze torres de vigilància.
La situació de calma al Delta del Llobregat, per tant, no podia durar per
sempre. A més, el riu Llobregat afavoria els atacs a la comarca: proporcionava
aigua potable i un amagatall per atacar els vaixells que entraven o sortien de
Barcelona i permetia introduir-se terra endins per atacar més pobles.
El primer desembarcament al Delta es produí l’any 1549. Ho
sabem perquè per aquest motiu, els habitants d’algunes vil·les i el Baró
d’Eramprunyà endegaren les obres de reconstrucció del castell de Castelldefels l’any
següent, perquè servís de refugi en cas d’atac pirata.
Els murs de pedra vermella del Castell de Castelldefels són els construïts en 1550.
El juny de 1556 foren atacades diverses cases del Prat (l’any
de la independència de la parròquia pratenca respecte de l’Hospitalet) amb el
resultat de 13 persones segrestades. D’ells, sabem que tres van ser posats a
remar a les naus sarraïnes i dos dels quals van ser rescatats, a canvi de
diners, l’any 1565.
Gravat que representa Trípoli, una de les ciutats barbaresques, fet per Jan Peeters l'any 1624. Aquesta ciutat era un dels ports de partida dels corsaris.
El juny de 1564 es produí un atac molt trascendent, per la seva intensitat
i perquè va afectar les rodalies de Barcelona. Unes setze naus corsàries van
atacar especialment Badalona, on van saquejar i segrestar algunes persones. En el seu periple van fer servir la desembocadura del Llobregat.
La Torre Pella i Forgàs, a Begur (Baix Empordà), és una de les desenes de torres bastides a les costes catalanes durant el s.XVI.
Les autoritats de Barcelona van plantejar-se la
construcció d’una Torre a la vora de la desembocadura del Llobregat, per
impedir que les naus corsàries aprofitessin el lloc.
La Torre del Cap del Riu
es va bastir entre 1566 i 1567 i tenia una guarnició permanent, primer de dotze
soldats i a partir de 1591, de sis soldats i un capità. Els desperfectes
provocats pels elements naturals a la Torre van haver de ser reparats els anys 1617
i 1650.
En aquest mapa de la dècada de 1580, de Nicolau Credensa, podem veure el port de Barcelona, la Torre del Cap del Riu i el reconstruït Castell de Castelldefels.
Al llarg de la costa es van construir moltes torres de
guaita i de defensa per part de les autoritats. També es van organitzar una
mena de patrulles marítimes amb grups de galeres que van ser insuficients
durant molt de temps, fins la dècada de 1600, com ara veurem. L’any 1604 es va
signar la pau amb Anglaterra i per fi es van abocar recursos a la defensa de la
Mediterrània. Fins i tot el Quixot es va pujar a una d'aquestes galeres.
La Torre del Cap del Riu l'any 1697.
L’eficàcia de la Torre i les galeres de defensa es va
demostrar el març del 1609 quan la guarnició va disparar contra un vaixell
corsari que havia atacat una barca procedent de Blanes. El resultat va ser de
tretze corsaris morts i nou de presoners, encara que alguns van poder fugir en
la barca que havien agafat.
A la llinda de l'ermita de Sant Simó, a Mataró, es va esculpir un ex-vot com agraïment a haver fugit de l'atac de dues naus corsàries, l'any 1691.
El setembre de 1611 es produí un enfrontament naval entre
un vaixell corsari i dues de catalanes i els vint sarraïns foren capturats.
Semblava que ja s’havien aturat els atacs, però el juny del 1622 es va produir
un gran desembarcament de corsaris al Delta i a El Prat.
El gener de 1626 va haver un important combat al davant
de la Torre del Cap del Riu entre un vaixell corsari i cinc galeres al servei
de la Generalitat.
A més
de les fortaleses d’iniciativa pública n’hi havia de privades. A l’Hospitalet
tenim la Talaia, una torrassa que era adjunta a un mas, Can Modolell, a
l’actual Carrer Talaia. A la llinda hi podem veure la data de la seva
construcció: 1587.
La Talaia al seu emplaçament original. Font: AMHL 101 AF 0000408 /a.Autor desconegut/da
L’aspecte de fortalesa dels casalots renaixentistes fets en
aquella època, també es deu a aquesta amenaça. Casa Espanya (1563), amb el seu matacà a la façana, n'és un exemple pregó.
La persistència del castell de Bellvís com a fortificació, com a torrassa, fins el segle XVIII és una altra conseqüència de l'amenaça corsària?
Aspecte del Castell de Bellvís (la Torrassa) l'any 1889. Ja s'havia començat a utilitzar com habitatge, però encara conservava l'aspecte de fortalesa. Font: CELH AF 0668 Bellvís / a. J. Roca, La Ilustració catalana 15-XII-1891, núm 274, pàg. 7
Veiem
que a finals del segle XVI, després de la construcció de la Torre del Cap de
Riu, es va produí una febre constructiva al poble: Ca l’Esquerrer (1572), l’Església
de Santa Eulàlia de Mèrida (a partir de 1579), Can Sumarro (1580), l’Harmonia (1595)... Aquesta onada constructiva va ser
possible per la protecció de la Torre i les galeres?
Conclusió
En
resum, el poble de l’Hospitalet, que sapiguem, no va patir cap atac dels
corsaris, per la seva llunyania de la costa i de la riba del riu i per la
proximitat de Barcelona, on n’hi havia soldats. La Marina, que aleshores
arribava al mar, i tot el Delta sí que van patir-los, com a mínim entre 1549 i
1626.
La Torre Major protegia la Badia d'Alcúdia, al nord de Mallorca. Les Balears van ser les que més van patir els atacs dels corsaris barbarescos. Fou construïda per ordre del rei, per tant era de les públiques, l'any 1599, amb una mica de retard en relació a l'inici dels atacs.
La
construcció de la Torre del Cap del Riu (1568) va significar una millora
considerable en la seguretat de la comarca, tot i que l’amenaça i la por no van
desaparèixer del tot. El desenvolupament local a partir de la dècada de 1570 és
molt probable que es degui a l’existència d’aquesta fortalesa.
La
Talaia en la seva localització actual i l'Harmonia (originalment Ca
n'Oliver) amb una torratxa defensiva a l'angle més exposat de l'edifici.
Els
estralls en l’economia (rescats de captius/ves, destruccions, reducció del
comerç, inversions en defensa), però, van durar algunes dècades més.
Un apunt final
La legalitat de l'activitat corsària a Espanya es va allargar fins el començament del segle XX. Els "patriotes" espanyols es van plantejar de portar-la a terme l'any 1896 contra els Estats Units en els moments de tensió anteriors a la declaració de guerra. Hagués estat força "pintoresc".
Font: La Vanguardia, 5-3-1896
ANNEX FOTOGRÀFIC
Tres punts de vista de la Torre de Ca l'Alsina (Montgat, Maresme), una torre del segle XVI annexa al mas esmentat al seu nom, avui desaparegut.
A Castelldefels (Baix Llobregat) es conserven diverses torres. Als peus del Castell, hi és la Torre de Can Gomar, una de les torres de defensa d'un mas, construïda al darrer terç del s. XVI. La porta es va fer en època contemporània.
També als peus del Castell de Castelldefels, la Torre de Can Roca de Baix, també del darrer terç del s. XVI. Les torres adossades a masies eren habitualment de planta quadrada.
Restes de la Torre de Can Macià, a Canet de Mar (Maresme). Es tractava d'una torre annexa a una masia, de planta circular. Canet en tenia dues torres defensives al casc urbà. Aquesta era al davant de l'església.
Defenses costaneres del segle XVII a Tossa de Mar (la Selva).
Can Ganga, un mas fortificat del segle XVI, a fora muralles de Tossa de Mar (la Selva). A sobre de la porta principal es va construir un matacà, com a l'edifici de l'Harmonia de l'Hospitalet.
Torre al Garraf (Garraf). Fortificació del segle XIV, reaprofitada com torre de guaita contra els corsaris.
El Castell de San Pedro (Níjar, Andalusia) es va construir al voltant d'una torre aixecada per repel·lir els atacs corsaris en 1583. Foto d'Eric Baulenas.
A Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) han posat aquest rètol a la platja, reproduint un document de 1781, conservat a l'Arxiu de Simancas, que representa els vaixells de la població que feien de corsaris en cas de guerra i llurs captures.
A Begur (Baix Empordà) es conserven quatre torres del segle XVI, totes de planta circular.
La coneguda com "Torre Mora", a Pals (Baix Empordà) fou construïda l'any 1579, on hi havia un petit assentament de "botigues" de pescadors.
La Farola havia estat
hospitalenca fins l’annexió de 900 ha del terme del nostre municipi per part de
Barcelona en 1920. I havia format part de la vida quotidiana de bona part de la
població de la ciutat, especialment a l’estiu, quan la seva platja era visitada
amb freqüència. Avui és un edifici força desconegut, però també sorprenent i
interessant.
El Far en 2016
La Torre del Cap del
Riu
El far es va construir a
sobre dels fonaments d’una petita fortalesa o torre defensiva, construïda vers 1567 a la vora de la desembocadura del riu Llobregat. Defensiva contra qui?
Contra els corsaris del nord d’Àfrica.
Situem-nos. La Corona
Hispànica és en guerra contra l’Imperi Turc, i una forma de fer-la és amb
corsaris, pirates més o menys al servei dels respectius monarques. Les costes
són atacades per aquesta barreja de delinqüents i soldats, que maten, roben i
segresten.
Un dels plànols que va fer Nicolau de Credensa al voltant de 1580. La primera representació de la Torre del Cap del Riu. Ja veiem que és cilíndrica i amb un edifici afegit.
L’atac dels corsaris a la
zona del Besòs i el Llobregat el juny de 1564 va ser l’impuls definitiu perquè
les institucions catalanes i barcelonines encarreguessin la construcció d’una
torre de defensa a la desembocadura del Llobregat. El riu facilitava els atacs
terra endins, proporcionava aigua potable als pirates i un amagatall per
esperar els vaixells que entraven o sortien de Barcelona.
La Torre es va construir
entre 1566 i 1568.
Mapa de 1612
Inicialment, tenia una guarnició de sis homes i sis canons.
Durant els segles XVII i XVIII, la fortalesa també va jugar un paper en les
diferents guerres que va patir el país. Sabem que les tropes castellanes la van
destruir en 1641 i 1651. Les tropes borbòniques la van prendre en 1697, 1705,
1706 i 1713.
La Torre del Cap del Riu en un plànol del setge de Barcelona de 1697
A partir de 1735, tenim constància
de l’existència d’un hostal i una taverna de la Torre del Cap del Riu. De fet, l’hostal
va desaparèixer en 1740, però la taverna va subsistir fins la dècada de 1830. Això
ens mostra que l’indret era freqüentat per diverses persones, com ara
agricultors i pescadors. La funció defensiva, però, es mantenia en la dècada de
1780, quan Francisco de Zamora, en la seva descripció de la Marina de Sants,
deia:
"i en
territorio del Lugar del Hospitalet [tiene] una torre antigua con dos cañones
artillería i un Destacamento para defender aquellas costas"
Torre del Cap del riu Llobregat, aquarel·la d'Adolphe Delamare de l'any 1826. Veiem que la Torre és en ruïnes.
El far
L’antiga fortalesa va
servir per aixecar un far en 1852. El nou Estat liberal començava a ocupar-se de les infraestructures bàsiques, i el 1847 es va aprovar un Plan General para el Alumbrado Marítimo de las costas y puertos de España e islas adyacentes en el que es proposava la construcció més d'un centenar de fars.
Revista semanal de agricultura, 19 de gener de 1852
Per què en aquest lloc? Perquè el Llobregat
dipositava grans quantitats de sorra en la seva desembocadura (l’existència del
Delta n’és la prova) i calia avisar als vaixells del perill d’embarrancar-hi. En
les primeres dècades del segle XX es va pujar un pis en el cos cilíndric de l’edifici.
Per cert, és molt probable que la seva forma sigui conseqüència del seu origen.
Fotografia de 1897
A la Platja de la Farola,
com era coneguda popularment, hi va haver una vida molt animada entre 1850 i 1950. Tenia
un poblament permanent, amb les famílies de pescadors, les que treballaven i
vivien a la fàbrica de productes químics de Boada i Buigas (entre 1885 i 1912,
aproximadament) i ales masies properes (Ca la Puda, Can Pelican, Cal
Pebrot, etc).
BARRACAS DE LA FAROLA (junto
a la Puda). 80 barracas de construcción muy ligera, la mayoría de cañas y
esteras. Todas ellas son propiedad de los propios moradores. Están emplazadas
en terreno marítimo y a pesar de lo cual pagan una especie de censo anual que
oscila en 5 pesetas al mes por barraca. Cuida del cobro don… (a) el Pebrot.
Utilizan un pozo para agua de bebida, y para el lavado de las ropas. Disponen
de retrete en cada barraca, y arrojan las excretas al mar. Hay algunas que
tienen un pequeño jardín. Son pescadores.
A més, rebia la visita de
molts grups familiars i d’amics de l’Hospitalet que tenien com a destí
preferent en les excursions dels dies festius aquesta platja, a la que s’arribava
per un camí, conegut com la Carretera de la Farola, que partia del poble pel
que avui són els carrers Miquel Romeu i Campoamor. També atreia visitants, una font
coneguda com la Puda, que era com un petit balneari.
El que és molt visible en
plànols i fotografies és com el Far era a uns quants metres de la costa, fins
que en les primeres dècades del segle XX el litoral va començar a recular. Vers
1960, el Far era en una mena de península, endinsat en el mar.
Fotografia de 1907
El Far en 1965, 1984 i 2015
Zona Franca i Port
En la dècada de 1960
començaren les grans transformacions al voltant del Far: l’espai agrari és
substituït per l’ús industrial de la Zona Franca i, més tard, per l’ampliació
del Port de Barcelona.
Fotografia de 1973, amb la Zona Franca en expansió. El Far és en una petita península, a l'angle inferior dret.
La zona del Far en 1987. L'ampliació del Port de Barcelona gairebé hi arriba.
Fins i tot, el Far ja no és al Cap del Riu des del 2004,
quan es va desviar l’últim tram del Llobregat.
Avui és molt difícil d’apropar-se
i gairebé impossible d’accedir-hi. Les zones portuàries tenen l’accés molt
restringit i els fars depenen del govern espanyol. Tanmateix, encara que avui és de Barcelona, la Farola
continua formant part del patrimoni hospitalenc i és un vestigi de la història de
Catalunya en la que s’hauria de fer una intervenció arqueològica.
