LES EPIDÈMIES DE 100 ANYS ENRERE

En les dècades finals del s. XIX la salut pública a l'Hospitalet havia millorat en relació al passat. Només la darrera pandèmia mundial de còlera va pertorbar la vida d'aquell poble d'uns quatre mil habitants al voltant de 1885. 

El paludisme també va originar una epidèmia al Delta del Llobregat entre 1886 i 1893, però no en va afectar l'Hospitalet, tot i que aquesta malura hi era endèmica i provocava malalts de forma regular.

El personal i el material dels dos dispensaris de la Creu Roja, de Collblanc i Santa Eulàlia a la porta de l'Ajuntament, l'any 1910. Font: AMHLAF0025780 /d.Família Isern - Matilde Marcé

L'Hospitalet era un poble majoritàriament rural, amb una política de salut pública pròpia de l'època, molt bàsica i a càrrec de l'Ajuntament, i una assistència mèdica comunitària, a càrrec de les mutualitats. Podem dir que hi havia una de les millors cobertures que podia tenir la classe treballadora de l'època. 

En la primera meitat del segle XX ja no es patien a Europa Occidental les grans pandèmies del passat. La pesta de l'Edat Mitjana i Moderna o el còlera del segle XIX ja no assotaven la nostra ciutat. Fins i tot, el nou gran brot de paludisme (1919 i 1922) tampoc no va afectar gaire a l'Hospitalet.

L'avenç de la ciència i els serveis mèdics de l'Ajuntament de Barcelona van fer que les epidèmies no fossin tan mortíferes a la capital catalana i la seva àrea metropolitana en formació. Font: La Ilustració catalana, 25-11-1906, pàg. 4.

Aquesta evolució positiva es va capgirar segons avançava el s. XX. La immigració va començar a ser significativa i el creixement urbanístic en males condicions va afavorir l'expansió de noves epidèmies. 

Vers el 1900, l'Hospitalet tenia uns 5 mil habitants i 30 carrers. En 1930, en tenia uns 38 mil habitants, que vivien a 128 vials (carrers, passatges, etc).

No només hi havien més carrers, també van aparèixer nuclis de barraques a Santa Eulàlia, que havien despertat l'atenció de les autoritats per la gran pobresa dels seus ocupants i la dolentíssima situació higiènica.

Els petits brots de malalties infeccioses es succeïen i eren detectats i tractats amb celeritat per les autoritats: verola (1901 i 1922), rubèola (1907)... També van aparèixer i es van ampliar els dispensaris de la Creu Roja, especialment el del Carrer Progrés, a Collblanc, l'any 1917. Però la pobresa creixia molt més de pressa.

La pandèmia mundial de grip de 1918 va venir per raons totalment alienes a la situació local, però la seva afectació sí que va ser determinada per circumstàncies locals. Per saber-ne més, us recomano el gran reportatge de l'Enric Gil.

Encara que no tenim dades concretes de l'Hospitalet, sabem que provocà una "sobremortalitat" de 130 persones, un 1,2% de la població.

El Centre i el futur Sant Josep, l'any 1923.

El brot de febre tifoide de 1924

Els brots de malalties infeccioses més freqüents eren els de febre tifoide, provocats pels deficients o inexistents sistemes de clavegueram i abastiment d'aigua potable.

La febre tifoide és generada per un bacteri del grup salmonella i es difonia perquè els excrements i orines humanes es filtraven i arribaven als aqüífers d'on s'extreia l'aigua per a beure.

L'Hospitalet creixia vertiginosament en aquells anys i la urbanització no es feia sempre amb les infraestructures del cicle de l'aigua que exigien els principis sanitaris bàsics.

Tenim notícia de brots de febre tifoide a l'Hospitalet en 1903, 1914, 1924, 1928 i 1935. Cal destacar que el brot de 1914 sí va arribar a ser una epidèmia a Barcelona.

Font: Nuevo Mundo, 14-11-1914, pàg. 30.

Fixem-nos en el que va passar fa 100 anys, en 1924, del que he trobat tres documents fets pel Dr. Santiago Prats.

El Dr. Santiago Prats

Santiago Prats i Comas (1884-1952) fou metge municipal i avui el recordem sobretot perquè va ser el propietari de Can Sumarro que va cedir aquest mas a la ciutat al seu testament.

L'Arxiu Municipal de l'Hospitalet conserva tres documents en els que en Prats certifica sis casos d'aquesta malaltia, tots al barri del Centre. Això no vol dir que no n'hi haguessin més.

 

En definitiva, a les cases del Centre que obtenien l'aigua als pous van aparèixer aquests casos de febre tifoide.

El brots de pesta de 1905 i 1931

La pesta havia deixat de provocar epidèmies a Europa Occidental des de les primeres dècades del segle XVIII, però hi van haver diversos brots d'importància, que generaven la lògica alarma.

A Barcelona, va haver-ne un els anys 1905-6, especialment important a la zona de Sants, la Bordeta i Hostafrancs, amb focus relacionats amb dipòsits d'escombraries i fems. 

També es va difondre als nuclis de barraques, com ara el que hi havia a la platja de Can Tunis, entre els termes de Barcelona i l'Hospitalet, conegut com el Vidriol.

Finalment, es van certificat 52 casos amb 10 defuncions, encara que segurament van ser molts més. Entre les mesures preses, es van cremar sitials d'escombriaires i nuclis de barraques. Entre les mesures recomanades, el trasllat dels dipòsits d'escombraries a zones més despoblades. La zona despoblada més propera era l'Hospitalet.

Podem dir que la pesta de 1905-6 va afectar l'Hospitalet "de rasquis". Quan les instal·lacions dels escombriaires s'hi van situar, el següent brot de pesta es va donar a la nostra ciutat plenament. 

El Heraldo de Madrid, 27-8-1931, pàg. 16

Podem seguir el brot del 1931 gràcies a l'article del Dr. Claramunt. Entre l'agost i el novembre es van tractar 26 casos, dels quals 14 eren de l'Hospitalet: 2 dones de la Torrassa, 3 al mas de Cal Tocayo (on ara hi ha la Fira) i la resta a Santa Eulàlia.

A l'Hospitalet van morir una nena de 13 anys de la Torrassa, 3 persones de Santa Eulàlia (una d'elles, habitant d'un nucli de barraques) i un dels tres germans de Cal Tocayo que la van contreure. 

A l'article mèdic es diu clarament que els focus principals van ser els sitials d'escombraries i les sèquies del Canal de la Infanta. La propagació es va produir als carrers que no tenien clavegueres, el que feia que les rates convisquessin amb les persones.

Aquests episodis epidèmics ens mostren com era la situació de la majoria de la població de l'Hospitalet ara fa 100 anys.

L’HOSPITALET, 1924. POBRESA I CONTROL SOCIAL.

A l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet de Llobregat (Correspondència 1924, caixes 40109 i 40110) es conserva una col·lecció de documents molt interessant, però trista alhora. Es tracta d’uns certificats expedits per l’alcalde de barri sobre una persona que viu a l’Hospitalet. Són papers oficials, impresos per a aquesta funció.

Per una banda, trobem junts, uns que diuen “Auxilios que necesita”, amb d’altres que diu que tal persona “ha observado buena conducta y su comportamiento ha sido inmejorable” en els que en ocasions s’afegeix que és per un auxili de tipus social.

En total, es conserven 330 documents d'aquesta mena.

Al seu costat, n’hi han uns altres que són per aconseguir la “cédula personal”, un document que era una mena d’antecedent del DNI, un comprovant de que s’havien pagat uns impostos, etc. D’aquests, es conserven més d'un centenar.

Fixem-nos en els certificats dels ajuts socials. Penso que aquesta col·lecció mereix una recerca exhaustiva, però jo ara només faré unes pinzellades.

Primer, podem veure els barris que hi havia en aquella època: Santa Eulàlia, Collblanc (escrit Coll Blanch), Torrassa i Torrent Gornal, que també seria l’actual Collblanc-Torrassa. Dins de Collblanc trobem com carrer “barrio Ceravalls”, a l’actual la Florida-les Planes.

No n’hi ha cap certificat del que avui anomenem Centre o Sant Josep. No hi arribava la immigració més pobre? Les mutualitats existents ja evitaven els casos de pobresa extrema?

Per tant, la pobresa era als barris propers a Barcelona, que estan creixent a causa de la gran immigració del període 1915-1930. Recordem que l’Hospitalet passà de tenir 8 mil habitants en 1914 a 40 mil en 1930.

POBLACIÓ DELS BARRIS DE L’HOSPITALET

ANYS	CENTRE	STA. EULÀLIA	COLL.-TORR.
1910	3.231	1.415	1.104
1930	8.634	6.124	21.185

Les condicions de vida d’aquesta immigració pobre eren molt dolentes, amb mancances en alimentació, habitatge, assistència mèdica... En alguna ocasió, el certificat informa que la persona vivia a una barraca. 

Això no vol dir que el Centre, el nucli tradicional del poble, no tingués els seus problemes. Per exemple, en aquells moments patia un brot de febre tifoide.

Però fins i tot en els brots epidèmics, els barris d'immigrants superaven la Vila Vella, i en 1931 n'hi van tenir un brot de pesta.

El següent document, també de 1924, és molt significatiu i poca cosa podem afegir. És la carta d’un metge de la Creu Roja a l’alcalde:

“La niña enfermita hija de Franco Guillén Vila tiene dos años de edad, es natural de Archena y hace sólo dos meses que viven en una de las barracas de Santa Eulalia (Pasaje Franco Elías, 92). Padece gastro-enteritis crónica por mala alimentación y la madre esta embarazada de ocho meses. Procede de Santa Coloma de Gramanet y el padre no trabaja. La historia de siempre: un murciano inmigrado que se muere de hambre por no ganar dinero. Esta clase de criaturas deberían ingresar en una clínica de puericultura, donde se les vigilaria y no cometerían las (...) de su regimen alimenticio.”

Aquest cas és comentat com “la història de sempre”, és a dir, que era freqüent. Sobre l'estigmatització de la immigració murciana, vaig escriure un altre article.

La carta era per assistir a una nena. De fet, un dels motius més abundants de les ajudes era per pagar l’enterrament dels fills/es.

O intentar que no morissin “in extremis”.

El que també vull destacar és que una part d’aquestes ajudes eren concedides en uns documents amb els que les autoritats certificaven que la persona que la rebia havia tingut bona conducta.

Què volia dir bona conducta per l’ajuntament d’una dictadura (la Dictadura de Primo de Rivera) que havia arribat  al poder per esclafar el moviment obrer i les protestes per la Guerra del Marroc?

Em sembla evident que la concessió d’ajudes era un mecanisme més per controlar i/o castigar una població que s’havia mostrat molt organitzada i reivindicativa en els anys anteriors, des de les vagues pacífiques fins el pistolerisme.

En qualsevol cas, veiem com, cent anys ençà, a la ciutat es combinava immigració i pobresa i com la difícil situació es concentrava a uns barris. Fa cent anys només?

 

 

TESTIMONIS D'HOSPITALENCS A LA GUERRA DEL MARROC

Fa uns anys, per mediació del Josep Mª Valero, al Centre d'Estudis ens va arribar i vam poder fer còpies d’una documentació de la família Argente. Els Argente tenien una fàbrica tèxtil al Carrer Santa Eulàlia i també hi vivien al barri. Encara tenen una parada al mercat.

Entre els documents i fotos que vam copiar, destaquen els referents a la presència d'en Josep Mª Argente Guasch a la Guerra d'Àfrica. Estracta d'unes cartes amb destinació a "Laucien-Tetuan", "Zoco El Arbaa-Tetuan" i "Rincón de Mudik", datades entre novembre de 1924 i gener de 1925, i unes fotos que les acompanyaven.

Aquesta fotografia és d'una gran vàlua. Són Argente (el tercer per l'esquerra) i els seus companys al seu "blocao". Els blocaos eren unes petites fortaleses que eren escampades pel territori ocupat, sovint a dalt de turons. Malgrat que era una tàctica de domini del terreny que s'havia demostrat fallida, l'any 1924 encara es feien servir. Font: Família Argente.

 

La foto anterior pot tractar-se d'aquest blocao, o potser es van fer diverses fortaleses d'aquesta mena d'una forma semblant. Font: El reto histórico

Per les cartes que hem pogut llegir, el mosso era un soldat de quota, dels que pagaven una quantitat de diners, el que els permetia fer una mili més curta i escollir destinació, evitant el Marroc.

Com és que malgrat ser de quota era a la Guerra d’Àfrica? Doncs perquè després del Desastre d’Annual el govern va enviar al Marroc a tothom. A l’Arxiu de l’Hospitalet es conserven 52 requeriments a mossos en aquest sentit.

Després de les derrotes populars de 1845 , 1870 i 1872, les quintes havien estat imposades, fins que la reforma de 1912 va implantar el servei militar obligatori, però amb la possibilitat de ser soldats de quota pels rics.

La Guerra del Marroc, entre 1909 i 1927, va ser una agressió imperialista, en la que els pobres vessaven la seva sang perquè els rics guanyessin diners, això sí, rere la bandera i per l’honor de la pàtria.

Un àpat al blocao. Font: Família Argente

Reproduirem tres cartes i tres fotos d'aquella època. La primera carta és la que va escriure Agustí Muns a Josep Mª Argente, pensant que ja hi havia tornat a casa o perquè la família li fes arribar.

Malauradament, a l’encapçalament de la carta no hi ha data. En una missiva que li enviaren a l’esmentat Argente el 24 de novembre de 1924 li diuen “recibi una carta de tu amigo mun (...) la que te remito con esta mia”. Per tant, la podem datar a mitjan novembre de 1924.

La família Muns era una família de propietaris del barri de Santa Eulàlia. L’any 1889 n’Onofre Muns va demanar el permís per a urbanitzar els terrenys de la seva propietat i va crear tres carrers, els actuals Muns (era normal que bategessin un carrer amb el cognom del promotor), Dr. Fleming i Clavé.

La carta diu així:

“No te había escrito antes porque hemos estado incomunicados y sitiados por los moros durante unos 15 días. Hemos sufrido mucho y el dia 29 de Septiembre pasado los moros nos hicieron una emboscada y perdimos màs de 200 hombres. Ahora estoy destacado en un Blokau y estoy algo mejor. (?) tenemos tiros por ahora y segun dicen pronto nos licenciaran. Aquì amigo se pasan muy mal y hemos pasado muchos dias que no hemos tenido para comer mas que unas galletas y un poco de sardinas.

Espero que me contestarás pronto pues aqui cuando recibimos una carta de un amigo, como tu comprenderás estamos muy contentos.

Este terreno es muy lluvioso y al menos hace 3 semanas que está lloviendo por lo que como comprendràs con el frio que hace los dias se suceden y se pasan mas molestosos.

El otro día llegaron aqui los quotas de nuestro Batallon del 1923 y los voluntarios de un año. Me gustaria saber si a vosotros os han llamado o bien si estais licenciados del primer plazo. (...)

Sr. Don Agustin Muns

Batallon Expedicionario de Cazadores de Montaña de Barcelona

Larache

Africa”

 

Poc es pot afegir a aquest impactant testimoni des de dins de la guerra, de fa 100 anys. Al número 237 de la revista Sàpiens també vam llegir alguns testimonis de soldats catalans que hi van ser. 

Coincideixen en molts aspectes, com l’escassa alimentació, basada en galetes, les moltes baixes, etc.

Embarcament de tropes al port de Barcelona, destinades a la Guerra del Marroc. Font: Catalunya Gràfica, març de 1923.

La segona i tercera cartes són de la seva família al Josep Mª Argente quan encara era al Marroc. Són del 31 de gener de 1925, i són les dues darreres que es conserven, pel que podem pensar que segurament va tornar poc després.

En Josep Mª Argente al blocao on era destinat. Font: Família Argente.

El tema de les cartes precisament anava d’això, de que havien d’haver estat llicenciats i tornats a casa, però no era així, per la qual cosa les famílies dels soldats i els partits de l’oposició havien començat a fer les pertinents protestes i gestions.

En aquesta segona carta veiem com enganxaven retalls de premsa perquè els soldats tinguessin informació de la seva situació i possible propera llicència.

Potser no els volien deixar marxar perquè la guerra anava força malament per a l'exèrcit espanyol. La premsa d'aquells mesos parlava d'accions "de repliegue" o "de prudencia", és a dir retirades, perquè s'anava perdent la guerra i les baixes eren molt nombroses.

Només esmentar que el 19 de novembre, en la retirada de Xauen a Tetuan, al "Zoco el Arbaa", on hem vist que va ser el nostre protagonista, un tirador rifeny, un "paco", es va carregar un general espanyol.

Primera frase: "Una vista del poblado de Mayeri, incendiado por nuestras tropas como castigo a la rebeldía de sus habitantes". Segona frase: "El tradicional arrojo de nuestras tropas va venciendo la hostilidad del enemigo en la zona de Tetuán". I tot això sota les ordres de l'Estat Major. Aquests caps de l'exèrcit, els africanistes, després van reproduir a Espanya el que havien fet al Marroc, durant la repressió d'Astúries (1934) i sobretot durant la Guerra Civil.

Evidentment, podem trobar testimonis d'altres soldats de la ciutat. Per exemple, en Ramon Breu ha escrit la novel·la Gloriosa mort a partir de les cartes del germà de la seva àvia, n'Emili Pujol Barrull. 

Carta en la que se comunica la mort del soldado Josep Molias en juliol de 1926.

També de Santa Eulàlia era en Fèlix Escolà Sendrós. La seva neta ha compartit fotos i postals.

Veiem que també hi va ser a Laucien, com n'Argente. De fet, el més probable és que en formessin part del mateix Batalló, car en aquella època era habitual que les unitats militars estiguessin formades per mossos de la mateixa prodedència.

Les postals, malauradament sense data, mostren els sentiments de qui va haver de marxar a fer la guerra i un petit esment a les accions bèl·liques ("paseo militar" de Laucien a Uad-Lau).

En tots aquests testimonis trobem mostres d'amor per la família, però també hi ha una altra coincidència, en aquest cas en el que no hi trobem: mostres de patriotisme, reproducció de les consignes oficials, etc.

Cal fer esment també dels avantpassats de les persones que actualment vivim a l'Hospitalet que van participar en aquesta guerra però que aleshores no tenien cap vinculació amb la ciutat. Puc començar amb mi mateix, amb el germà de la meva àvia materna, Antonio Molina Guijarro, mort allà.

 

Fa cent anys, milers de nois van ser segrestats legalment i portats per la força a fer la guerra a un poble encara més pobre, perquè els capitalistes guanyessin molts diners.

Amb aquestes cartes ens hem apropat al patiment que tot això va provocar, si més no en un dels bàndols. Les guerres imperialistes provoquen patiment i destrucció, per molta bandera amb la que les vulguin disfressar.

 

ANNEX DEL JUNY DE 2023

 

Al darrer número de la revista Des De Ja,  del juny del 2023, trobem l'interessantíssim article de Jaime Araúz, "Memoria de una guerra olvidada", preludi del que serà una novel·la. Aquest veí de la Florida descriu les peripècies del seu avi Teodoro, al que el sorteig de la quinta el va portar al Marroc el gener de 1921. 

 

Segons relata l'article, en Teodoro era a un blocao i va patir totes les penalitats pròpies d'aquesta situació, arribant a beure els seus propis orins. Finalment va formar part de l'anomenada "Retirada de Xauen", en els últims mesos de 1924, i va poder tornar a casa pel Nadal d'aquell any. 

 

 

ANNEX DE L'AGOST DE 2023

 

Un altre article, gran article a un molt bon blog, sobre cartes de reclutes a la Guerra del Marroc. Els seus descendents viuen a Sant Feliu. Cliqueu aquí.