Una petita història de Santa Eulàlia de Provençana I

0.    Pròleg  

Aquest text fou escrit en 2009, pel blog de l’entitat Santa Eulàlia Districte Fotogràfic. Com que ara ja no es trova disponible, el penjo, retocat i ampliat. 
L'article està dedicat a Juan Manuel Fernández, impulsor de moltes iniciatives socials, entre les que hi era l'Arxiu Històric de Santa Eulàlia, que tenia un extraordinari blog, amb el que vaig tenir l'orgull de poder col·laborar.
Cal afegir la recent aparició del blog de Ramon Breu, que ha actualitzat l'article que va fer per la revista del Centre d'Estudis en 1988.

Ballada de sardanes al Carrer Buenos Aires, l'any 1953.

1.    El camí.

El camí, l’actual carrer Sta. Eulàlia, és un dels principals protagonistes de la història del barri i la ciutat. És d’època romana i anava des de Bàrcino (Barcelona) fins a Cornelianum (Cornellà) i el Delta, que era el port principal de la colònia romana, ja que molts vaixells fondejaven en els sorrals del Delta. 

El podem considerar el ramal costaner de la Via Augusta. Pels voltants de l’ermita estava la señal de la milla 4 d’aquest camí romà. Per això, a la vall del Torrent Gornal se li va dir durant molts segles “Vall de Quart”.

Mapa amb el pas de la Via Augusta pel territori de Barcino. Font: https://www.researchgate.net/figure/Mapa-amb-el-pas-de-la-via-pel-territori-de-Barcino_fig27_299537873

 Algunes restes arqueològiques semblen indicar l’existència d’una vil·la romana on després es construí l’església. La troballa més important fou la d’una escultura que representa un cap de Medusa, que actualment es troba al Museu Arqueològic de Barcelona. Aquesta figura era un gorgoneion, un monument funerari.

Aquesta figura de Medusa era un "gorgoneion", un monument funerari ubicat a la vora de la Via Augusta

2.    L’ermita.

 

La petita església, d’estil romànic, dedicada a Sta. Eulàlia fou consagrada el 1101. En la seva portada, però, indica una altra data, la de 1201, probablement la d’una restauració. N'era el centre d’una parròquia, anomenada “Provintiana”, que anava des de S. Pere Màrtir fins el mar, i des del Castell del Port, fins el Llobregat. És a dir, una demarcació molt semblant al tradicional terme municipal de l’Hospitalet. És l’origen de la realitat administrativa que anomenem l’Hospitalet. 

L'església de Santa Eulàlia de Provençana vers 1910.

 

La denominació “Provintiana” del territori corresponent, més o menys, a l’Hospitalet, és dels voltants de l’any 900. Aleshores, a aquestes divisions territorials se les anomenava parròquies, senyorius, etc. Avui les anomenem municipis.

Una foto de 1932 en la que podem veure l'absis destruït vers 1957.

Església de Santa Eulàlia de Provençana.

Més que explicar què és el que va passar al voltant de l’església cal explicar què és el que havia d’haver passat i no va passar. El més habitual és que al costat de l’església s’agrupessin cases i sorgís un poble. Però en Provintiana no va ocórrer així. 

Un primer nucli de cases es va formar vers el s. XIII en el mateix camí, però molt més cap a ponent, on s’havia creat un petit hostal o hospital, al voltant d’un edifici conegut com la Torre Blanca. Aquest nucli, anomenat “Pobla de l’Hospitalet”, es consolidà a finals del s. XV i el s. XVI i construí la seva pròpia església. El temple de Sta. Eulàlia passà a ser una ermita gradualment abandonada.

Fragment d'un mapa del terme de l'Hospitalet de mitjan segle XVIII, corresponent al territori de Santa Eulàlia i la seva Marina. Podem identificar l'església de Santa Eulàlia i el mas de Ca n'Alòs.

3.    L’agricultura.

La història de l’espai on després sorgirà el barri de Sta. Eulàlia fins el s. XIX és sobretot una història de cicles agraris anuals. Les terres, deltàiques, eren molt fèrtils i dedicades bàsicament a cereals i llegums. També eren terres insalubres, ja que hi havia basses d’aigua naturals, el que provocava que el paludisme fos endèmic en tot el Delta.

Ca n'Alòs va ser durant segles la masia més important de la contrada. Fou destruïda inexplicablement vers 1970 quan era al recinte de la Vanguard.

 

A finals del s. XVIII, alguns grans propietaris del Delta van plantejar la possibilitat de construir un canal de regadiu. El Canal de la Infanta s’inaugurà el 1819. Partia de Molins de Rei i travessava el terme municipal de l’Hospitalet unos metres per sobre del camí a Cornellà, en les primeres estribacions del Samontà. Poc després de creuar la Riera Blanca girava cap el mar. 

El canal va permetre, amb una densa xarxa de sèquies, que la Marina de l’Hospitalet esdevinguès terra de regadiu. Els cereals tradicionals foren deixaren part del seu espai a l’arròs, el blat de moro i finalment per les hortalisses, al voltant del 1900.

Fragment, corresponent a Santa Eulàlia, del mapa del Canal de la Infanta publicat en 1908.

4.    L'Hostal de La Bordeta

En el mapa del segle XVIII que hem reproduït abans veiem que hi ha un edifici designat com “carnisseria de Sants”. Crec que es tracta de l’Hostal de La Bordeta, encara que no tinc notícia que l’hostal acollís la carnisseria del municipi veí. 
En l’Antic Règim, els hostals dels camins, les fleques i carnisseries eren activitats molt regulades i només es podien exercir amb concessions de les autoritats locals. De fet, els diners que n’obtenien eren una part importantíssima dels ingressos propis.

L’hostal de La Bordeta fou creat en la segona meitat del segle XVII i es va mantenir, amb les transformacions arquitectòniques i jurídiques necessàries, fins a finals del segle XX. Se n’aprofitava de la proximitat del camí amb Barcelona, i dels avantatges fiscals de ser a la banda hospitalenca de la frontera. 

Recordem que durant molt de temps dels segles XIX i XX, els productes que entraven a Barcelona havien de pagar uns impostos, “els consums” en uns punts de vigilancia, “els burots”. Fins i tot, a finals del XIX, el contraban era un negoci florent.

En les darreres dècades fou conegut com Cal Ramonet.

L'antic hostal, en un foto de 1900 (aproximadament) i 1994.

5.   La primera industrialització.
 

A l’espai de l’actual barri de Sta. Eulàlia van aparèixer a finals del s. XVIII els “prats d’indianes”, extensions on es blanquejaven al sol peces de tela (les indianes) elaborades en les manufactures tèxtils de Barcelona. Signifiquen la primera manifestació del que transformarà profundament el barri: la industrialització. Tenim notícia que al barri hi eren el Prat de la Manta i el Prat dels Maons.

Darrere dels prats d’indianes van arribar en les dècades del 1840 i 1850 les primeres indústries que feien el mateix que els prats d’indianes però amb mètodes químics i mecànics. Vers el 1853-1854 s’instal·laren, dues indústries de blanqueig i aprest de tela, la d’Antonio Pareto (on hi ha la televisió) i “La Aprestadora Española, S.A.” (on hi ha el conjunt residencial Granvia Center). En aquesta última s’instal·là el primer generador d’energia de vapor de la ciutat.

L'any 1831 s'instal·là un molí fariner en el salt del Canal de la Infanta de la Riera Blanca i de 1856 és la primera notícia de la fàbrica de maons refractaris de Pau Cucurny, que creiem que era una mica més avall, al costat de l'hostal.

L'altra gran novetat de la modernitat, el ferrocarril, esdevení una de les fites que delimitaven el barri. En 1854 s’inaugurà la línia de ferrocarril de Barcelona a Martorell i en 1881 la línia de Vilanova. Gràcies a una guia-cicerone del ferrocarril, tenim un relat escrit per Victor Balaguer, de com era el lloc en aquells anys.
També aquells anys (1853-54) foren els de les primeres vagues obreres en aquestes fàbriques. Les reivindicacions eren la reducció de la jornada a 11 hores diàries, pujada de sou i llibertat d'associació. Els primers obrers ja tenien clar que l'única possibilitat que tenien de lluitar contra el capital era unint-se i negociant col·lectivament. Aquest primer moviment obrer era, de fet, el de Sants.

6.    El naixement del barri.

La industrialització és un fenomen que va acompanyat d’un procès de migracions del camp a la ciutat, de persones que passen de treballar de l’agricultura a la indústria. Sants fou un dels principals escenaris de la industrialització barcelonina (“Güell, Ramis y Cia”, el “Vapor vell”, de 1840, “La España Industrial, S.A.”, de 1847, etc.) i passà d’uns 2.000 habitants en 1835 a tenir-ne 8.000 en 1860. 

La majoria d’aquestes persones vivien al llarg de la carretera de Madrid i del camí vers l’Hospitalet. El petit barri sorgit al voltant d’aquest últim camí era conegut com la Bordeta. Doncs bé, la Bordeta va crèixer, i en algun moment de la dècada del 1840 travessà la invisible frontera municipal i van aparèixer els primers edificis i habitants de lo que amb el temps serà Sta. Eulàlia.

Mapa del Pla Cerdà (1861) al qual veiem com el creixement de Sants generà COllblanc i Santa Eulàlia.

No tots els edificis s’instal·laren al llarg del camí de Cornellà. Alguns ho van fer als costats d’un altre camí que partia de la Riera Blanca i travessava la Marina per sota de l’anterior, i que era conegut com “carretera del mitj”. En aquest camí fou on s’ubicaren les indústries abans esmentades (Aprestadora i Pareto).
La relació entre el nou barri i Sants era tan intensa i evident que en 1872, un grapat (majoritari) de veïns de Sta. Eulàlia (i de Collblanc, on passava el mateix) van demanar d'integrar-se en el municipi contigu. 

En conclusió, entre el 1840 i el 1860 va nèixer Sta. Eulàlia, amb dos eixos transversals que ja en aquells anys foren batejats com carrers Sta. Eulàlia i Aprestadora. 

7.    El desenvolupament del barri.

 

En 1873, les buides naus de La Aprestadora van ser parcialment ocupades per Marquès Caralt i Cia, conegut popularment com "el cànem", perquè es tractava d'una fàbrica que treballava amb aquesta matèria primera. Aquesta i d'altres noves indústries impulsaren la construcció d'habitatges pels treballadors immigrants del camp, i el desenvolupament urbanístic del nou barri. En 1877 es crearen nous carrers, els que coneixem com Salvadors, Maluquer i Cavall Bernat. 

Urbanització del Carrer Cavall Bernat (1877)

 
En 1886 s’obrí el carrer Comerç i el 1890 el carrer Agricultura (actual Gral. Prim). Foren els primers que van unir els dos eixos transversals del barri. En el mateix 1890 es creà el carrer Muns, que unia Agricultura i Comerç. Des d’aquest nucli el barri es va fer gran, de mica en mica.

El creixement de Sta. Eulàlia fou important, però no fou explossiu com el de Collblanc-Torrassa, encara que l’onada inmigratòria de la dècada del 1920 també es va notar en el barri.

	1900	1920	1936
STA EULÀLIA	1.000	2.600	10.000
COLL.-TORR.	300	3.800	25.000
CENTRE	2.800	4.500	10.000

A més, a diferència de Collblanc-Torrassa, Sta. Eulàlia sempre conservà el caràcter mixte residencial/industrial. Alguns exemples: “Catalana de Gas y Electricidad” el 1882,  “Can Trias”, coneguda como “les sangoneres”, el 1903, “Can Trinxet” en 1905, que no va parar de crèixer fins el 1916, o la Fundició Escorsa, de 1917. Can Trinxet i Can Trias, del sector tèxtil, foren les indústries més importants de la ciutat durant la 1ª meitat del s. XX, i Escorsa fou la metal·lúrgica més gran de l’Hospitalet.

 

Fotografia de la fàbrica Trinxet, publicada en la revista "Arquitectura y construcción" en 1907.En primer terme la cantonada de Santa Eulàlia amb Salvadors. Aquest edifici va ser un dels més importants del modernisme industrial.

 

A més d’aquestes activitats industrials des de finals del s. XIX es van localitzar en diversos barris de l’Hospitalet, pero sobretot en la part sud de Sta. Eulàlia, els escombriaires. Aquests homes recollien escombreries de Barcelona i les portaven als seus patis, on les classificaven per vendre-les o per engreixar porcs. 

En aquella època (1881) també s’hi va instal·lar una indústria química la matèria prima de la qual eren els cadàvers d’animals (era coneguda com "el Canyet"). No es difícil d’imaginar la pudor que van haver de soportar els veïns i les veïnes durant dècades.