BELLVÍS, BELLVITGE I PROVENÇANA: EL PATRIMONI DE L’HOSPITALET A FINALS DEL SEGLE XIX

La Ilustració catalana va ser una revista publicada entre 1880 i 1894 i entre 1903 i 1917. Al portal ARCA podeu trobar tots el números en línia.

En tres números de 1889, 1890 i 1891 trobem unes referències a uns edificis de l’Hospitalet. Per algun motiu, a la seva redacció van trobar que destacaven com elements patrimonials d’importància i no, per exemple, els edificis del Carrer Xipreret. El que em sembla destacable és que en aquella època ja hi ha un interès i una valoració patrimonial d'alguns edificis de la ciutat. Confiem que es mantingui en l'actualitat.

Val a dir que per a la seva selecció segurament va influir la proximitat amb Sants (Castell de Bellvís i Església de Santa Eulàlia de Provençana) i la seva relació amb les romeries que es feien des de Barcelona (Ermita de Bellvitge).

L'Església de Santa Eulàlia de Provençana

Al número 241, del 31 de juliol de 1890 va dedicar una il·lustració i un text a l’Església de Santa Eulàlia de Provençana. El dibuix és signat per J. Roca com “Roca 89”, el que potser indica que el va fer l’any anterior. El text és signat per “L.” i conté molta informació de caire històric, però també d’actualitat (la d’aleshores, és clar), amb uns comentaris extraordinaris sobre com havien fet malbé l’edifici romànic:

"Aquesta iglesia, románica pura, tan oblidada com digna d'especial consideració per sa bellesa artística, per sa antiga historia, está situada al costat esquerra de la carretera de Barcelona á Santa Creu de Calafell, en lo terme municipal del Hospitalet de Llobregat; pero mes prop de la població de Sans que de la abans citada.
Fou consagrada l'esglesia de Santa Eularia en l'any i 1101 pe'l bisbe Berenguer, y son terme parroquial s'extenía á las horas desde'l Castell de Port, en la falda de Montjuich, fins al cim de la montanya de Sant Pere Martri (sic), completant sos límits lo riu Llobregat y'l mar; comprenía, donchs, part del terme de Sans y lo que son avuy parroquias d'Esplugas y Hospitalet.

Quan l'aument de la població acoblada al voltant del hospital que dona nom al darrer dels citats pobles exigí l'edificació d'una altra iglesia, l'antiga de Santa Eularia va perdre sa condició de parroquial (any 1492), sas campanas foren trasladadas á la nova iglesia del Hospitalet (1506) y Santa Eularia de Provensana va quedar reduhida á l'humil condició d'ermita que ha conservat fins ara fá pochs anys; las duas naus laterals del vell temple, aisladas de la central per medi de parets que s'alsaren pera cegar los archs, foren destinadas á habitacions del ermitá y ja ningú's recordá mes de l'histórica iglesia, com no fos per la festa major d'aquella barriada, que s'ha vist animada cada any per la gent que hi acut dels pobles vehins.

Santa Eulàlia de Provençana vers 1910. Font: Geografia General de Catalunya (v. aquí)

Ara no fá gayres anys que un vicari de Sans va escometre l'empresa de retornar á Santa Eularia de Provensana sa antiga condició parroquial, y mediant l'expedient oportú, va lograr son propósit, essent ell mateix designat pera regir la nova parroquia, que fou declarada sufragánea de la del Hospitalet. Alashoras se van tirar á térra las parets que cegavan los archs, recobrant son primitiu aspecte l'interior de la bella iglesia; pero no debía quedar axí prou del gust dels que van dirigir aquellas obras, y posats á reformar, van fer una cosa que cap rahó pot justificar, y es lo convertir las voltas semicirculars de las naus laterals en voltas de quart de circul; de manera que aquellas naus que abans eran iguals á la central, ara venen á ser unas dilatacions d'aquesta, ab cert tirat de sota escala; convindría que tal profanació artística no's consentís y's tiressen á térra las voltas d'envá de mahó que amagan las veritables voltas de pedra.

De la mateixa época que aquesta reforma datan la casa-rectoría y''l campanar, obras abduas que no's recomanan per cap qualitat, sobre tot lo campanar, que hi es sobrer, que no escau per companyía al temple de Santa Eularia y qu'es una de las construccions mes desgraciadas y mancas de gust artístich.
La cornisa del interior de la nau central, que desdiu per complert de l'iglesia, sembla d'una centuria enrera y degué ésser ideada per un cap semblant al que maná emblanquinar la major part de la fatxada"

El Castell de Bellvís

Al número 274, del 15 de desembre de 1891 van aparèixer els altres dos “reportatges”. Al Castell de Bellvís, l’autor en tot moment li diu “la Torrassa”, com era conegut aleshores i encara que comenta que ja es veu que és un edifici antic i d’importància, però desconeix el seu passat. Per cert, l’autor és L. Mercader, un dels redactors de la publicació; el mateix “L” de l’article de lany anterior?
Les referències històriques de Collblanc-Torrassa i Santa Eulàlia són extraordinàries: les vinyes, les cases, les fabriques, els llops famolencs…

"LA TORRASSA. Seguint la vía férrea de Barcelona á Tarragona, en lo punt precís ahont se separa de dita vía l'altra que va per baix cap á Vilanova, guaytant cap á la banda de montanya,'s veu enturonada una casa vella, ferma, gran, que tothom de Sans coneix ab lo nom de La Torrassa; per extensió la gent anomena axí tota l'explanada ahont l'edifici está assentat. Aquest s'escau molt prop del poblé de Sans, pero es en terme del Hospitalet de Llobregat, á la banda d'allá de la Riera Blanca, que separa 'ls dos termes municipals.
La casa no té res de notable com no sía l'ayre de respectabilitat que li donan los anys; ni es una joya arquitectónica, ni's deu assemblar de res á lo que degué ésser en altre temps, perque's veu que mes d'una vegada s'hi han fet obras de reforma, segons ho exigían las necessitats de sos possehidors, y tal vegada també segons ho reclamava l'estat ruinós d'alguna part del edifici; queda com á recort de la paret que tancava'l pati devanter algún fragment del portal, ferm y de pedra picada.

Lo que resta en peu del primitiu edifici es construhit de pedra desbastada, revelant l'importancia que aquest degué tenir y aparentant bé que en un principi no fou pas una casa particular qualsevulla.
Com á punt de vista verament deliciós, la Torrassa no ha d'envejar res á cap dels de per aquets voltants. Posats al devant de la casa, tenim per sota nostre la vía férrea ja citada, que s'escorre entre 'ls vinyars, y mes enllá la carretera de baix (la de Barcelona á Santa Creu de Calafell); mes lluny arriba á cansar la vista l'extensió del pla del Llobregat, que's descobreix tot ell, desde Montjuich fins á Garraf, ple de verdor, poblat de cases y fabriques, y limitat pe'l mar que's confon ab lo cel.

La Torrassa a mitjan segle XX, quan ja havia estat reconvertida en habitatges. Atenció, perquè la Torre Llampada és molt probable que sigui una altra.

Cap á la dreta les montanyes de ponent, á l'esquerra Montjuich y l'ata-pahida població de Sans ab lo barri de la Bordeta, continuant ab lo carrer de Santa Eularia, qu'es del Hospitalet, donan bo de mirar y encantan al curios que ho contempla per primera vegada. Per darrera de la casa es un seguit de vinyes que no s'acaban fins á acostarnos á la carretera real (de Madrid á la Junquera) que ve á separar los plans, casi seguits desde la Torrassa, de la vessant de la serra de Sant Pare Mártir; per aquest cantó's veu Esplugas y son terme y tota la serra desde prop de Santa Creu fins mes enllá del Tibidabo, continuantse'l panorama ab les blavenques montanyes de l'altra banda del Besos.
Es fácil reconstituhir la posició especial de la Torrassa un grapat d'anys arrera, quan no passava encara la carretera de dalt per allá hont passa avuy, ni s'havía tampoch fet la de baix; no hi havía á les hores les rengles de cases que forman lo barri de Coll-blanch, ni les que unexen la part baxa de Sans, ó sía la Bordeta, ab l'Hospitalet de Llobregat; de la Torrassa pera avall se trobava la vella casa Alós y de seguit l'antiga esglesia de Santa Eularia de Provensana; tot lo demás, fins al pla de Marina, eran camps y vinyes, y'l pla, propiament dit tal, venía á ésser lo qu'es ara, ab mes poques cases, com es de suposar, y cap dels establiments industriáis que avuy s'hi veuhen.

En aquesta fotografia podem veure el Castell de Bellvís a la dreta, reconvertit en edifici d'habitatges. També podem veure el gran Transformador, amb les casetes canadenques inexplicablement destruïdes el 2015. La Cornisa de la Torrassa és un bé patrimonial, per l'espai lliure i per tot el que conté. La data de la foto és incerta. Només podem dir que és posterior a 1923, quan es van construir les Casetes Borràs que veiem a dalt.

Si per aquest cantó tenía la Torrassa un despoblat que s'allargava fins á la platja, pe'ls altres encara estava mes en desert, perqué llevat d'algun tros de vinyar (que mes temps arrera tampoch existiría), ja no's veya mes que bosch, ocupant tota la serra de Sant Pere Mártir; l'antiga parroquia de Santa Eularia de Provensana en aquell indret no debía tenir cap mes casa que la Torrassa y ca'n Alós en tota la llargada de son terme, que s'extenía desde la vora del mar fins al mateix Puig d'ossa.
En aquell temps lo bosch d'aquesta banda de la serra era poblat de llops y de guineus, qu'en certes ocasions baxavan fins al pla á camparse la vida, y'l qui escriu estes ratlles ha sentit contar á qui no ho havía aconseguit, pero ho havía sabut per relació d'altres, los convenís entre 'ls escassíssims vehins de l'encontrada y medis de defensa adoptats en vista deis perills á que'ls exposavan sovint les visites deis llops famolenchs que arribavan de la montanya; alguns detalls curiosos apuntaría aquí si no se m'haguessen mitx esborrat de la memoria, y ara si que ja no's troba qui'n sápiga d'axó la mes petita engruna.

L'edifici, l'any 2008.

Pera acabar aqüestes ratlles, dirém que'l dibuxant que'ns ha proporcionat l'ocasió d'escríureles, mes que copiar un edifici de válua artística ó histórica, que d'axó res ne podem assegurar, ha volgut donar á conéxer un punt molt anomenat y freqüentat de la gent de Sans, que'n fa son passeig predilecte en les belles tardes d'estiu, per la bonica situació de la Torrassa y per lo magnífich panorama ab que desde allí s'explaya la vista. L. MERCADER."

L'Ermita de Bellvitge

L’article de l’Ermita de Bellvitge no està signat i l’autor tampoc té un coneixement profund de la seva història. El que destaca són els aplecs i romiatges que s’hi feien, encara que diu que ja no tenien tant d’èxit com abans:

"Se troba aquest santuari en lo pla de la marina del Hospitalet de Llobregat, en mitx d'una inmensa catifa de verdor trencada per rengleres de sálzers, tenint cap al un costat la platxa y cap al altre y en últim terme una llarga cadena de blavenques montanyes.
Les parets laterals del temple y'l campanar adossat al ábside (detall que no's veu gayre sovint) sembla lo únich que'n resta de la obra primitiva, del segle XV, segons totes les probabilitats; lo frontis, la disposició del vestibul y la volta tabicada que amaga la cuberta de dues pendents deu ésser tot cosa de les primeries d'aquest segle.

En l'interior no s'hi troba rastre de lo que degué haver-hi algún temps, ja sía perqué, com diuhen, les guerres fossen causa de la desolació de Bellvitje, ó que la pietat y lo zel mal entes deis devots haja trasbalsat les antigalles revestintho tot del carácter de l'época que mes s'ha distingit per son mal gust artístich; la fetxa més remota de que se recorda lo contingut dins del temple no es de mes enllá de dues centuries arrera; los altars laierals, barrochs tots, ab algún quadro que pot ben anar, son del segle passat.

Fotografia d'un banc de l'Ermita. És l'única imatge que he trobat de l'interior de l'ermita anterior a 1936, quan foren destruïts els objectes descrits en l'article.

Los retaules y presentalles que's guardan en lo santuari donan fe de la constant devoció que la gent de la comarca ha tingut en vers la Mare de Deu que allí's venera, protectora deis pagesos y també advocada contra la peste y altres mals, segons diuhen los Goigs de Nostra Senyora de Bellvitja, en los quals goigs s'hi llegeix que'l terreno ahont fou trobada miraculosament l'imatge s'anomenava Bellvitg, fent derivar aquesta paraula de Bella vista ó Bell viatge (se coneix que l'autor de les devotes cobles no mirava prim en la qüestió d'etimología).

L'Ermita de Bellvitge, l'any 1926.

Lo santuari está cuydat per un ermitá d'elecció del rector y autoritats del Hospitalet; te allí casa franca y mena un xich de térra que l'ajuda á passar. De temps antich celebra'l santuari sa festa anyal lo día 8 de setembre, vejentse en tal diada molt concorregut de la gent del Hospitalet, de Sans, y especialment dels vehins del pía de la marina; aquesta festa ha decaygut molt en los darrers anys, pero algún temps no s'hi entenía la gentada y donava bo de veure'l formigueig de carros y tartanes que animava aquell lloch tan soliu en lo restant del any; al dematí's cantava l'ofici (com ara), á la tarde'l rosari, y després se comensava'l ball, ahont s'hi reunía lo bo y mellor del jovent del pla."

BONUS TRACK

Al número 209, el 31 de març de 1889, havia aparegut un dibuix, signat per M. Gracia, sota el títol, “Les finestres al voltant de Barcelona”, sense un text explicatiu adjunt. Es podia veure un finestral de Sant Just Desvern i aquest de l’Hospitalet, que podria ser un dels de la casa del Carrer Xipreret que coneixem com “Casa dels finestrals gòtics”.

REPUBLICANS A L’HOSPITALET AL SEGLE XIX

El republicanisme era als segles XIX i XX, i és al segle XXI, una ideologia que anava més enllà de la substitució de la monarquia per la república. Contenia un programa d'aprofundiment democràtic, d’allò que ara anomenem “procés constituent”, i de reformes socials en la línia de reduir les desigualtats i eliminar la pobresa.

A Catalunya, en l’últim terç del segle XIX, n’hi havien diverses branques, destacant la federal, que volia autogovern pel país, la centralista, la possibilista, que era més dretana, i d’altres que seguien a alguns líders.

A hores d’ara tenim un coneixement parcial de l’evolució política de l’Hospitalet en aquesta època, però una cosa podem afirmar, el republicanisme era l’opció política majoritària a l’Hospitalet.

"Manifestació per la República" (1904) d'Antoni Estruch. Podria ser una escena hospitalenca

 La Primera República

 

L'any 1872 es produí una gran renovació en l'Ajuntament, i fou escollit com alcalde per unanimitat de tots els regidors en Josep Diví i Codina. La seva adscripció política queda clara quan veiem que fou un dels regidors que l'exèrcit va destituir l'octubre de 1869 arran de la revolta republicana federal d'aquell moment.  

 

Aquest consistori és el que es reuní el 14 de febrer de 1873 i a petició de la Diputació es pronuncià:

" (...) aceptar de hecho la proclamación de la República Democrática Federal, por considerar la forma de gobierno más conveniente en España (...)"

Atenció, perquè la República proclamada l'11 de febrer no era pas federal. Aquí hi ha un pronunciament polític que va més enllà de l'acte d'acatament o protocolari. 

Dos cops d'Estat militars, uns mesos més tard, ens van portar la Primera Restauració Borbònica de la nostra història.

 

 Grups polítics durant la Restauració

Existia un grup conservador, amb els que van ser alcaldes Jaume Arús, Antoni Parera (1866-68 i 1876-77) i Francesc Goyta (1879-1881). La seva entitat era el Casino del Centro. També un grup liberal, amb Pere Norta al capdavant, i que ocupà l’alcaldia durant la década de 1880. Partit Conservador i Partit Liberal eren els que es repartien el poder de forma no democràtica, encara que amb lleis i formes democràtiques, en aquesta època, que anomenem Restauració.

Existia un Centro Republicano Histórico des de 1886, dirigit per Josep Coll. Un altre líder republicà era Josep Diví, alcalde entre 1872 i 1874, que també dirigia en 1886 el Casino La Armonia (que segons l’alcalde de 1876 “en tiempo de la revolución fue siempre el templo de los federales”) i el Montepío Hospitalense. En 1891 trobem a Diví de president de l’Ateneo La Unión, que havia estat creat tres anys abans.

Des de 1874 existia una societat obrera que recollia i feia de tapadora de les molt actives seccions locals de l’AIT que havien d’actuar en la clandestinitat. Finalment aconseguiren la legalització de la cooperativa Unión de los obreros del Hospitalet del Llobregat en 1876. Aquesta entitat farà un salt endavant en 1888 quan posaren en marxa l’Ateneo La Unión. Els líders d’aquestes entitats són Pere Llopis, Jaume Mitjavila, Joan Oño, etc. Oño també era a la junta directiva del Montepio Hospitalense. L’any 1882 es fundà la Sociedad de auxilios mutuos entre agricultores, que en 1886 tenia a Esteve Llanés de president.

Eleccions de 1876

Les eleccions a Corts fetes en 1876 encara es van fer amb sufragi universal masculí. L’Hospitalet tenia aleshores 890 electors, dels que van votar el 47%. Va guanyar el candidat republicà, Orense,  amb 233 vots, seguit pel candidat conservador, Sedó, amb 182 vots. Tanmateix, el conservador va ser qui va obtenir l’acta de diputat en obtenir més vots, si més no és el que deia la documentació oficial, en el conjunt del districte.

És significatiu que a l’Hospitalet sortís un resultat contrari a les instruccions del govern. Això vol dir que el republicanisme local tenia prou capacitat d’organització com per controlar les eleccions.

Entre 1876 i 1890 les eleccions es van fer amb sufragi censatari, és a dir, que només votaven el rics. Per tant, les opcions republicanes no tenien cap possibilitat, i les eleccions no reflectien la voluntat real de la població. Per aquesta raó, els republicans pactaven amb els liberals més progressistes. La tensió política portà a que les eleccions municipals de 1887 s'haguessin de fer tres vegades.

Eleccions provincials de desembre de 1890

Les primeres eleccions en les que es va tornar a aplicar el sufragi universal masculí van ser les eleccions provincials del 7 de desembre de 1890. Tenien dret de vot tots els homes majors de 25 anys amb un mínim de 2 anys de residència en el municipi. A l’Hospitalet n’hi havien 718 electors, gairebé el triple dels que n’hi havia en les eleccions de 1878, de les que sabem que eren 249 electors. 

Només en van votar 271 electors (38%). Es podien votar tres noms, i de cada districte sortien escollits quatre diputats. Els més votats a l’Hospitalet foren els membres la candidatura de Unió Republicana, proclamada a la reunió de Molins el 23 de novembre anterior: el federals Pau Barbé i Josep Mª Serraclara i el zorrillista Joan Salas, que van obtenir entre 185 a 160 vots. La resta de candidats, liberals i conservadors, van treure entre 112 i 11 vots: Sostres, fusionista, Ricart  i Raimon Duran i Ventosa, conservadors i el conservador silvelista Magí Sandiumenge.

A partir d’aquestes votacions, sembla evident que la participació és baixa, encara que sempre superior a la de les eleccions amb sufragi restringit. Uns 200 electors es mantenien fidels al republicanisme, constituint la majoria de les ideologies que es manifestaven a les eleccions. Tanmateix, la majoria de la població que no anava a votar, era per influència de l’anarquisme? Sens dubte que una part d’aquesta abstenció es devia a la penetració de l’apoliticisme anarquista, una ideologia amb important presència a l’Hospitalet des de començaments de la dècada de 1870.

Eleccions a Corts de febrer de 1891

Per l’1 de febrer de 1891 s’havien convocat eleccions a Corts, i això ja eren figues d’un altre paner. Les expectatives del sufragi universal van fer que les diverses faccions republicanes confirmessin la coalició de desembre. En gener es reuniren representants de grups republicans de 15 pobles del districte i acordaren presentar un únic candidat, Josep Rubaudonadeu, que ja havia estat diputat pel districte en els rengles del federalisme durant el Sexenni, que ha havia patit el frau i la repressió com a candidat en 1884, i que en 1891era possibilista. 

Josep Rubaudonadeu

Per aturar la possible embranzida republicana a l’escalf del sufragi universal, els sistemes de control dels resultats electorals dels partits del règim, Liberal i Conservador, s’hi van posar de valent. He descrit la tupinada al Districte de Sant Feliu al Quaderns d’Estudi 30.

 

Només assenyalar que els certificats signats pels presidents de les seccions de l’Hospitalet donaven 313 vots pel candidat republicà i 162 pel candidat liberal, Josep Comas. Per contra, el resultat oficial, proporcionat per l’alcalde, va ser de 471 vots per Comas i 340 vots per Rubau. Les reclamacions per l’acta de Sant Feliu van allargar-se durant setmanes al Congreso, que finalment va donar la raó a la versió oficial. Comas finalment va obtenir l’acta de diputat amb els decisius “vots” de l’Hospitalet.

Tot sembla indicar que, malgrat el falsejament oficial dels resultats, l’electorat de la ciutat continuava sent majoritàriament republicà i que s’havia produït un increment important en els resultats d’aquesta opció política, passant de 200 a 300 vots. A l’Hospitalet i al conjunt del districte de Sant Feliu s’hagué de recórrer a la violència durant, i al frau documental després de les eleccions de 1891, perquè el cos electoral no s’havia deixat manipular ni comprar abans dels comicis.

Hi ha una consciència i una mobilització de les classes baixes prou important com per discutir l’hegemonia política de l’oligarquia. I això només va ser possible quan republicanisme (especialment el federal) i obrerisme van fer una coalició, com confirma la participació de les entitats obreristes locals (Ateneo La Unión i Sociedad de Obreros Agrícolas, que venien, recordem-ho, de l’apoliticisme en la dècada de 1870) en els actes de recolzament a Rubau. 

Eleccions municipals de maig de 1891

Les segones eleccions de 1891 van ser les municipals, el 10 de maig, en plena mobilització provocada pel conflicte en el recompte dels comicis anteriors. I també poc després del 1er de maig, que es celebrava per segona vegada, amb vagues a les indústries (segons el Govern Civil en Hospitalet trabajan muy pocas fábricas) i dels paletes. A més, tenim constància documental, en gener i març d’aquell any, que la classe jornalera tenia la capacitat d’organització i reivindicació com per plantar-se davant de l’Ajuntament a demanar feina pública perquè patien atur, i aconseguir-la.

Les eleccions municipals es feien cada dos anys i es renovaven la meitat dels regidors, que a l’Hospitalet eren un total de 12. Aquell any, en comptes de 6, s’havien de renovar 7 regidors, per cobrir una vacant. Els electors eren 1028 (una mica més del triple que en les anteriors, encara amb sufragi restringit) i malauradament només tenim dades de participació del districte 1er, amb 687 electors i 376 votants (55%).

Segons un informe de l’alcalde al Governador Civil els escollits en el districte 1er van ser 2 federals, 1 zorrillista i 1 independent, mentre que en el districte 2on havien sortit 1 conservador, 1 possibilista i un empat entre 1 federal i un carlí.

L’empat es va produir a 108 vots entre Gabriel Bernadà i Buenaventura Sanfeliu, i es va desfer amb un sorteig, que va guanyar Bernadà. No sabem del cert qui era el carlí i el federal. El candidat més votat va ser Carles Figuerola. El nous regidors eren els esmentats Bernadà i Figuerola, Joan Herp, Joan Enrich, Benet Prats, Josep Coll i Josep Oliveras. Aquests dos últims ja formaven part de l’anterior consistori, amb Oliveras com alcalde.

Per tant, dels 8 candidats més votats, 5 eren de les diverses branques del republicanisme (federals, zorrillistes i possibilistes, que eren Figuerola, Coll i probablement Benet Prats que en 1887 era a la junta de l’Harmonia). D’aquests 5 republicans, recordem que només 4 entraren a l’Ajuntament.  Per tant, veiem com en les municipals de 1891 tornaren a guanyar els republicans a l’Hospitalet.

Eleccions a Corts de març de 1893

El que no va ser possible  en 1891, es va aconseguir en les eleccions de 1893. En el Districte de Sant Feliu la coalició  republicana va presentar de candidat al republicà federal Joan Martí, conegut popularment amb el nom de “el Xic de la Barraqueta”. Martí, nascut a Martorell, havia estat el capitost de partides republicanes que havien pres les armes en diverses ocasions entre 1868 i 1876, i també havia estat escollit diputat en 1872.

Joan Martí, el Xic de la Barraqueta, en una fotografia publicada en 1909, amb motiu de la seva mort.

A la circumscripció tenien vot 12.805 electors, dels quals van votar 5.921, un 46,2%. El Xic va obtenir 2.816 vots, un 44,6% dels votants. Sostres, liberal, amb 2.213 vots i Rubau, republicà possibilista, amb 887 vots, completaven els resultats. Els triomfs republicans van ser qüestionats per liberals i conservadors, i van caldre mobilitzacions a Vilafranca o Vilanova per ratificar les actes aconseguides a les urnes.

No tenim dades locals, però si ja guanyaven els republicans en èpoques més difícils és més que probable que tornessin a guanyar a l’Hospitalet quan aconseguiren la victòria a tot el districte. La coalició Unió Republicana i els possibilistes (que anaven pel seu compte) van obtenir una quarta part dels escons a Catalunya, entre el que també hi era Salmerón pel districte de Gràcia. També triomfaren a Madrid i València, on existia la capacitat de controlar la netedat de les eleccions.

L’època de 1890 a 1893 va ser d’ofensiva política i social de les classes treballadores, ben visible a nivell local i comarcal. La confluència del republicanisme i de l’obrerisme feien recordar els temps del Sexenni. S’ensorrava l’edifici de la Restauració? Bé, en aquella mateixa tardor de 1893, els “oportuns” atemptats contra Martínez Campos i, sobretot, del Liceu van ser decisius per estroncar el procés de reconstrucció d’una alternativa social i política popular i democràtica.

 

Recomposició republicana

 

En un llistat d'entitats de 1898 no apareix cap amb el terme republicà/na en el seu nom. Sí que n'hi havien associacions lligades a la tradició republicana i obrerista, com l'Ateneo La Unión, el Casino Hospitalense i algunes cooperatives, mutualitats i corals.

Aquell any, 1898, el "Desastre" (la derrota en la Guerra de Cuba i Filipines) va sacsejar el país i la crisi política va ser profunda. Les forces polítiques al marge del sistema, republicans i catalanistes, van tenir més oportunitats.

 

Algunes de les diverses faccions republicanes van veure a necessitat d'unir-se, i van crear la Fusión Republicana, que va tenir el seu comitè a l'Hospitalet l'any 1899. El seu president era Josep Costa. El 4 de gener de 1900 informaren a l'Ajuntament que al dia següent farien una reunió pública. L'any 1901 ja existia un Centro Democrático Republicano al poble.

 

La reorganització i la unitat d'acció va permetre la victòria electoral republicana a l'Hospitalet i al districte a les eleccions de 1903. El republicanisme serà també l'opció política majoritària a l'Hospitalet durant les primeres dècades del segle XX.

---

[i] AMHL “Governació s. XIX-XX”

[ii] AMHL “Correspondència 1900-1901”

[iii] AMHL “Sanitat. Juntes 1834-1920”

[iv] AMHL “Correspondència 1900-1901”

[v] AMHL “Governació s. XIX-XX”

EL PRIMER 1r DE MAIG A L'HOSPITALET

Segons el gran web veuobrera, l'origen de la diada és:

“Jornada universal de reivindicació i protesta del moviment obrer, instaurada en el congrés de constitució de la Segona Internacional (París, juliol de 1889). La resolució aprovada per unanimitat deia: “S’organitzarà una gran manifestació internacional amb data fixa de manera que, en tots els països i ciutats a la vegada, el mateix dia convingut, els treballadors intimidin els poders públics a reduir legalment a vuit hores la jornada de treball i a aplicar les altres resolucions del Congrés Internacional de París. Vist que una manifestació semblant ja ha estat decidida per l’American Federation of Labor per al 1er. de maig de 1890, en el congrés de desembre de 1888 a Sant Louis, s’adopta aquesta data per a la manifestació internacional.” La data també volia recordar els fets sagnants a les jornades de protesta del obrers de Xicago, dels primers dies de maig de l’any 1886, i que acabaren amb l’execució (l’11 de novembre de 1887) dels dirigents anarquistes Albert Parsons, George Engel, August Spies i Adolh Fischer, acusats de llençar una bomba contra la policia que va causar 8 morts. Anys més tard es conegué la identitat de l’autor de l’atemptat, es tractava d’un anarquista alemany, sense connexió amb els dirigents condemnats a mort.
L’any 1893 després d’una llarga revisió del procés de Xicago, s’hi van descobrir diverses irregularitats. El que eren a la presó van ser alliberats i els quatre executats rehabilitats públicament. Han passat a la història del moviment obrer com "Els màrtirs de Xicago".”

És a dir, que l’acord per fer el 1r de maig com la festa de la classe treballadora és en 1889 i la primera convocatòria és per l’any següent, 1890. 

En uns anys amb uns mitjans de comunicació precaris, en els que la premsa, habitualment clandestina, era gairebé l’únic vehicle de transmissió de les idees i activitats, aquesta convocatòria va posar a prova la capacitat organitzativa del moviment obrer mundial. Doncs bé, Barcelona fou un dels focus principals d’aquella mobilització.

Manifestació obrera a les Rambles, el 1r de maig de 1890

Aquí teniu, per ampliar la informació, un enllaç a la premsa de l’època, a una tesi doctoral , a un article d’un altre blog, a un article de Pérez Ledesma i a un breu reportatge de televisió.

Imatges de la manifestació a Barcelona, al Pala del Governador, a la Plaça d'Antonio López i davant Capitania. Font: La Ilustración española y americana, 8 de maig de 1890.

Bé, si heu mirat tot això ja tindreu clar que a Barcelona es va fer la manifestació i es va iniciar una vaga. I a l’Hospitalet? La nostra ciutat, aleshores un municipi de menys de 4.000 habitants, rebia la influència de l’obrerisme de Barcelona i Sants des de la dècada de 1840, quan els teixidors manuals del poble van fer una mutualitat. Sobre l’inici del moviment obrer ja he escrit en aquest i d’altres blogs i un article.

Per tant, com us podeu imaginar, aquest nou episodi també va ser present a l’Hospitalet. A més, el sector tèxtil, el més important en la indústria i en l’obrerisme a Catalunya, portava en lluita des del mes de març. El conflicte havia començat a Manresa, i el principal sindicat d’aleshores “Les Tres Classes del Vapor” (traduït al català actual, Els Tres Sectors del Tèxtil, que eren la filatura, el tissatge i l’aprest) havia convocat una vaga general del tèxtil.

 

La vaga va arribar a Barcelona el 27 de març, i quan diem a Barcelona també diem el raval industrial de La Bordeta, que en aquells moments arribava fins el Torrent Gornal. Una de les fàbriques en vaga era la de Can Basté, que en aquell moment era el que avui coneixem com Edifici Molí del conjunt de la Tecla Sala.

Plànol de 1888

Tornant al 1r de maig, és obvi que els treballadors i les treballadores de les fàbriques hospitalenques van participar en les mobilitzacions barcelonines.  

Segons la documentació conservada a l’Arxiu de l’Hospitalet sabem que la nova tongada de vagues convocades a partir del 2 de maig, com a conseqüència de la diada obrerista, també fou seguida a l’Hospitalet, on es van aturar “las fábricas y diversos oficios”.

Val a dir que la vaga va concloure amb una relativa victòria obrera a mitjan de maig. Tanmateix, amb la tornada al poder del Partit Conservador de Cánovas, el 5 de juliol, la patronal es va fer enrere dels pactes signats. 

 

Aleshores els sindicats van tornar a convocar la vaga el 22 de juliol, però la repressió policial va esclafar la mobilització. Pel que sabem, a l'Hospitalet no es va poder secundar aquesta segona crida, com a la majoria dels llocs.

 

Partits de dretes reprimint a la classe treballadora i defensant els interessos dels grans capitalistes? I és que sempre he pensat que conèixer la història és absolutament necessari per dissenyar el futur.