viernes, 18 de noviembre de 2016

REPUBLICANS A L’HOSPITALET AL SEGLE XIX


El republicanisme era al segle XIX, i és al segle XX, una ideologia que anava més enllà de la substitució de la monarquia per la república. Contenia un programa d'aprofundiment democràtic, d’allò que ara anomenem “procés constituent”, i de reformes socials en la línia de reduir les desigualtats i eliminar la pobresa.

A Catalunya, en l’últim quart del segle XIX, n’hi havien diverses branques, destacant la federal, que volia autogovern pel país, la centralista, la possibilista, que era més dretana, i d’altres que seguien a alguns líders.

A hores d’ara tenim un coneixement parcial de l’evolució política de l’Hospitalet en aquesta època, però una cosa podem afirmar, el republicanisme era l’opció política majoritària a l’Hospitalet.

"Manifestació per la República" (1904) d'Antoni Estruch. Podria ser una escena hospitalenca

Existia un grup conservador, amb els que havien estat alcaldes Antoni Parera (1866-68 i 1876-77) i Francesc Goyta (1879-1881). La seva entitat era el Casino del Centro. També un grup liberal, amb Pere Norta al capdavant, i que ocupà l’alcaldia durant la década de 1880. Partit Conservador i Partit Liberal eren els que es repartien el poder de forma no democràtica, encara que amb lleis i formes democràtiques, en aquesta època, que anomenem Restauració.

Existia un Centro Republicano Histórico des de 1886, dirigit per Josep Coll. Un altre líder republicà era Josep Diví, alcalde entre 1872 i 1874, que també dirigia en 1886 el Casino La Armonia (que segons l’alcalde de 1876 “en tiempo de la revolución fue siempre el templo de los federales”) i el Montepío Hospitalense. En 1891 trobem a Diví de president de l’Ateneo La Unión, que havia estat creat tres anys abans.

Des de 1874 existia una societat obrera que recollia i feia de tapadora de les molt actives seccions locals de l’AIT que havien d’actuar en la clandestinitat. Finalment aconseguiren la legalització de la cooperativa Unión de los obreros del Hospitalet del Llobregat en 1876. Aquesta entitat farà un salt endavant en 1888 quan posaren en marxa l’Ateneo La Unión. Els líders d’aquestes entitats són Pere Llopis, Jaume Mitjavila, Joan Oño, etc. Oño també era a la junta directiva del Montepio Hospitalense. L’any 1882 es fundà la Sociedad de auxilios mutuos entre agricultores, que en 1886 tenia a Esteve Llanés de president.

Eleccions de 1876

Les eleccions a Corts fetes en 1876 encara es van fer amb sufragi universal masculí. L’Hospitalet tenia aleshores 890 electors, dels que van votar el 47%. Va guanyar el candidat republicà, Orense,  amb 233 vots, seguit pel candidat conservador, Sedó, amb 182 vots. Tanmateix, el conservador va ser qui va obtenir l’acta de diputat en obtenir més vots, si més no és el que deia la documentació oficial, en el conjunt del districte.

És significatiu que a l’Hospitalet sortís un resultat contrari a les instruccions del govern. Això vol dir que el republicanisme local tenia prou capacitat d’organització com per controlar les eleccions.

Entre 1876 i 1890 les eleccions es van fer amb sufragi censatari, és a dir, que només votaven el rics. Per tant, les opcions republicanes no tenien cap possibilitat, i les eleccions no reflectien la voluntat real de la població.

Eleccions provincials de desembre de 1890

Les primeres eleccions en les que es va tornar a aplicar el sufragi universal masculí van ser les eleccions provincials del 7 de desembre de 1890. Tenien dret de vot tots els homes majors de 25 anys amb un mínim de 2 anys de residència en el municipi. A l’Hospitalet n’hi havien 718 electors, gairebé el triple dels que n’hi havia en les eleccions de 1878, de les que sabem que eren 249 electors. 

Només en van votar 271 electors (38%). Es podien votar tres noms, i de cada districte sortien escollits quatre diputats. Els més votats a l’Hospitalet foren els membres la candidatura de Unió Republicana, proclamada a la reunió de Molins el 23 de noviembre anterior: el federals Pau Barbé i Josep Mª Serraclara i el zorrillista Joan Salas, que van obtenir entre 185 a 160 vots. La resta de candidats, liberals i conservadors, van treure entre 112 i 11 vots, que foren els triomfants al districte: Sostres, fusionista, Ricart  i Raimon Duran i Ventosa, conservadors, (entre 4930 i 4734 vots) i el conservador silvelista Magí Sandiumenge (3942).

A partir d’aquestes votacions, sembla evident que la participació és baixa, encara que sempre superior a la de les eleccions amb sufragi restringit. Uns 200 electors es mantenien fidels al republicanisme, constituint la majoria de les ideologies que es manifestaven electoralment. Tanmateix, la majoria de la població que no anava a votar, era per influència de l’anarquisme? Sens dubte que una part d’aquesta abstenció es devia a la penetració de l’apoliticisme anarquista, una ideologia amb important presència a l’Hospitalet des de començaments de la dècada de 1870.

Eleccions a Corts de febrer de 1891

Per l’1 de febrer de 1891 s’havien convocat eleccions a Corts, i això ja eren figues d’un altre paner. Les expectatives del sufragi universal van fer que les diverses faccions republicanes confirmessin la coalició de desembre. En gener es reuniren representants de grups republicans de 15 pobles del districte i acordaren presentar un únic candidat, Josep Rubaudonadeu, que ja havia estat diputat pel districte en els rengles del federalisme durant el Sexenni, que ha havia patit el frau i la repressió com a candidat en 1884, i que en 1891era possibilista. 

Josep Rubaudonadeu

Per aturar la possible embranzida republicana a l’escalf del sufragi universal, els sistemes de control dels resultats electorals dels partits del règim, Liberal i Conservador, s’hi van posar de valent. He descrit la tupinada al Districte de Sant Feliu al darrer Quaderns d’Estudi. Només assenyalar que els certificats signats pels presidents de les seccions de l’Hospitalet donaven 313 vots pel candidat republicà i 162 pel candidat liberal, Josep Comas. Per contra, el resultat oficial, proporcionat per l’alcalde, va ser de 471 vots per Comas i 340 vots per Rubau. Les reclamacions per l’acta de Sant Feliu van allargar-se durant setmanes al Congreso, que finalment va donar la raó a la versió oficial. Comas finalment va obtenir l’acta de diputat amb els decisius “vots” de l’Hospitalet.


Tot sembla indicar que, malgrat el falsejament oficial dels resultats, l’electorat de la ciutat continuava sent majoritàriament republicà i que s’havia produït un increment important en els resultats d’aquesta opció política, passant de 200 a 300 vots. A l’Hospitalet i al conjunt del districte de Sant Feliu s’hagué de recórrer a la violència durant, i al frau documental després de les eleccions de 1891, perquè el cos electoral no s’havia deixat manipular ni comprar abans dels comicis.

Hi ha una consciència i una mobilització de les classes baixes prou important com per discutir l’hegemonia política de l’oligarquia. I això només va ser possible quan republicanisme (especialment el federal) i obrerisme van fer una coalició, com confirma la participació de les entitats obreristes locals (Ateneo La Unión i Sociedad de Obreros Agrícolas, que venien, recordem-ho, de l’apoliticisme en la dècada de 1870) en els actes de recolzament a Rubau. 

Eleccions municipals de maig de 1891

Les segones eleccions de 1891 van ser les municipals, el 10 de maig, en plena mobilització provocada pel conflicte en el recompte dels comicis anteriors. I també poc després del 1er de maig, que es celebrava per segona vegada, amb vagues a les indústries (segons el Govern Civil en Hospitalet trabajan muy pocas fábricas) i dels paletes. A més, tenim constància documental, en gener i març d’aquell any, que la classe jornalera tenia la capacitat d’organització i reivindicació com per plantar-se davant de l’Ajuntament a demanar feina pública perquè patien atur, i aconseguir-la.

Les eleccions municipals es feien cada dos anys i es renovaven la meitat dels regidors, que a l’Hospitalet eren un total de 12. Aquell any, en comptes de 6, s’havien de renovar 7 regidors, per cobrir una vacant. Els electors eren 1028 (una mica més del triple que en les anteriors, encara amb sufragi restringit) i malauradament només tenim dades de participació del districte 1er, amb 687 electors i 376 votants (55%).

Segons un informe de l’alcalde al Governador Civil els escollits en el districte 1er van ser 2 federals, 1 zorrillista i 1 independent, mentre que en el districte 2on havien sortit 1 conservador, 1 possibilista i un empat entre 1 federal i un carlí.

L’empat es va produir a 108 vots entre Gabriel Bernadà i Buenaventura Sanfeliu, i es va desfer amb un sorteig, que va guanyar Bernadà. No sabem del cert qui era el carlí i el federal. El candidat més votat va ser Carles Figuerola. El nous regidors eren els esmentats Bernadà i Figuerola, Joan Herp, Joan Enrich, Benet Prats, Josep Coll i Josep Oliveras. Aquests dos últims ja formaven part de l’anterior consistori, amb Oliveras com alcalde.

Per tant, dels 8 candidats més votats, 5 eren de les diverses branques del republicanisme (federals, zorrillistes i possibilistes, que eren Figuerola, Coll i probablement Benet Prats que en 1887 era a la junta de l’Harmonia). D’aquests 5 republicans, recordem que només 4 entraren a l’Ajuntament.  Per tant, veiem com en les municipals de 1891 tornaren a guanyar els republicans a l’Hospitalet.

Eleccions a Corts de març de 1893

El que no va ser possible  en 1981, es va aconseguir en les eleccions de 1893. En el Districte de Sant Feliu la coalició  republicana va presentar de candidat al republicà federal Joan Martí, conegut popularment amb el nom de “el Xic de la Barraqueta”. Martí, nascut a Martorell, havia estat el capitost de partides republicanes que havien pres les armes en diverses ocasions entre 1868 i 1876, i també havia estat escollit diputat en 1872.

Joan Martí, el Xic de la Barraqueta, en una fotografia publicada en 1909, amb motiu de la seva mort.

A la circumscripció tenien vot 12.805 electors, dels quals van votar 5.921, un 46,2%. El Xic va obtenir 2.816 vots, un 44,6% dels votants. Sostres, liberal, amb 2.213 vots i Rubau, republicà possibilista, amb 887 vots, completaven els resultats. Els triomfs republicans van ser qüestionats per liberals i conservadors, i van caldre mobilitzacions a Vilafranca o Vilanova per ratificar les actes aconseguides a les urnes.

No tenim dades locals, però si ja guanyaven els republicans en èpoques més difícils és més que probable que tornessin a guanyar a l’Hospitalet quan aconseguiren la victòria a tot el districte. La coalició Unió Republicana i els possibilistes (que anaven pel seu compte) van obtenir una quarta part dels escons a Catalunya, entre el que també hi era Salmerón pel districte de Gràcia. També triomfaren a Madrid i València, on existia la capacitat de controlar la netedat de les eleccions.

L’època de 1890 a 1893 va ser d’ofensiva política i social de les classes treballadores, ben visible a nivell local i comarcal. La confluència del republicanisme i de l’obrerisme feien recordar els temps del Sexenni. S’ensorrava l’edifici de la Restauració? Bé, en aquella mateixa tardor de 1893, els “oportuns” atemptats contra Martínez Campos i, sobretot, del Liceu van ser decisius per estroncar el procés de reconstrucció d’una alternativa social i política popular i democràtica.


No hay comentarios:

Publicar un comentario