UNA PETITA HISTÒRIA DE LA FLORIDA-LES PLANES (2ª PART)

La parròquia i el Centre Social

Unes dècades ençà, la influència que tenien les parròquies en els pobles i barris era molt gran. Les accions i projectes que s’hi posaven en marxa tenien una gran incidència en la població. La parròquia fou creada l’any 1955. Les primeres misses es van fer als barracons dels Blocs Florida, fins que el maig del 1960 s’inaugurà el nou temple.

La parròquia vers el 1975.

L’edifici de l’església i els annexes foren pagats per l’empresa elèctrica FECSA, al mig del conjunt de blocs que havia promogut al barri. És per això que l’advocació del temple és a la Mare de Déu de la Llum. Un dels seus trets singulars era la inscripció a la façana, en català: “Déu t’estima”.

La parròquia, en la dècada de 1980.

A l’empara de la parròquia (dirigida per Mn. Josep Gili) i de Càritas (amb l’assistenta social Paquita Fontboté), un grup de matrimonis joves que havien estat membres de la Joventut Obrera Catòlica (JOC) van plantejar-se d’organitzar una entitat al barri (el 1961, encara que la legalització no va arribar... fins el 1963!). La fórmula jurídica que van trobar va ser la de fer un Centre Social, com els que Càritas impulsava arreu de l’àrea metropolitana de Barcelona. Van arribar a haver-ne 15, dos dels quals a l’Hospitalet: La Florida i Can Pi.

El Centre Social, vers 1975.

El Centre Social va ser durant molts anys l’entitat més important del barri, en primer lloc per la seva tasca assistencial, especialment per l’atenció a la pobresa, abundant. N’oferia, a més, un dispensari mèdic, amb un “practicante” que em va posar més d’una injecció, advocats, etc.

Dependències parroquials, l'any 1968.

El Centre Social era l’única alternativa al carrer que tenia el jovent per omplir el temps lliure, amb la taula de ping-pong, el teatre, les excursions, etc., i va ser el bressol dels primers nuclis reivindicatius del barri. Aquesta entitat mereix una monografia, i ara només farem cinc cèntims. 

Podem dir que a partir de 1966 comencen a sovintejar les activitats de lluites socials i polítiques. Els joves de la JOC i d’ideologies esquerranes (més o menys militants de grups comunistes i anarquistes) aprofitaren l’espai per fer activitats de tipus cultural amb continguts de denuncia i reivindicació.

La porta del Centre Social, l'any 1972.

L’any 1966, Càritas va fer un informe sobre la situació al barri, que caldria publicar sencer. Un breu fragment que és una joia:

“La mujer casada mantiene en gran medida las costumbres que existían en las comunidades de origen. Sabemos que en España tenemos la costumbre de posponer a la mujer al darle exclusivamente una tarea dentro del matrimonio y dentro de la familia. Si ello es en sí mismo injusto, pero que puede ser aceptado en comunidades rurales, no lo es en las urbanas. La mujer en la ciudad empieza a querer ejercer unos derechos similares a los del varón. De ahí que es necesario incidir en la mentalidad de las familias para que se asignen y se reconozcan a la mujer unos derechos más humanos de los que actualmente se les atribuyen.” (MURILLO, SANTOLINO, 2008: 37)

En 1967 van treure un butlletí on ja denunciaven els problemes socials i urbanístics del barri, La voz del barrio , es feien xerrades com les del centenari de la Revolució Russa, representacions de Fuenteovejuna, o la presentació d’un llibre per part de Paco Candel (amb la presència del poli de paisà per si es passaven...).

Seguint les directrius dels partits clandestins antifranquistes, especialment el més important, el PSUC, alguns dels joves del Centre Social van crear una “Comissió de barri”, una forma associativa veïnal primerenca, que vers 1971-72 van endegar una campanya popular reivindicant escoles.

El creixement demogràfic i urbanístic

Si el creixement de la població durant les dècades de 1940 i 1950 ja ens semblava espectacular, d’uns centenars a 27 mil persones, el ritme va continuar fins el 1970, quan s’arribaren als 53 mil. El màxim recollit als censos s’assolí el 1975, amb 53.690 habitants. Això significava una densitat de 66.284 habitants per km2, estratosfèrica!

La part superios de la Florida, l'any 1972.

Fins el 1960, es va construir sobretot entre l’Avinguda del Torrent Gornal i l’Avinguda Miraflores. A partir d’aquell any es va construir a partir d’aquest vial cap a l’oest. Podem destacar l’operació de la urbanització de l’Avinguda Masnou, el 1966, l’amplada de la qual va permetre la construcció d’uns altíssims edificis a banda i banda. Un dels pitjors exemples d’edificació salvatge de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Els gratacels de La Florida en construcció, vers 1975

La història de les requalificacions urbanístiques de barris com La Florida-Les Planes (LF-LP) està per fer. Als barris tipus polígon, com Bellvitge o Can Serra, és molt més fàcil de fer-ho. Tot el districte es va omplir de blocs cada vegada més alts. Val a dir que al voltant del 1970 van aparèixer els primers habitatges d’una certa qualitat, destinats a les famílies immigrants que havien millorat la seva situació social. Les grans instal·lacions industrials desaparegudes oferien en la dècada de 1970 uns espais no construïts que podien esdevenir zones verdes. Malauradament, no va ser així.

El Carrer Enginyer Moncunill, l'any 1973.

Encara que ho repetim una i una altra vegada, no deixa de ser cert: els equipaments anaven sempre molt i molt per darrere de les necessitats de les persones que hi vivien. El Pla d’Urgència va aconseguir dues escoles: el Joaquim Ruyra (1973) i l’Eduard Fontseré (1976). El Mercat del Torrent Gornal havia estat inaugurat el 1970. El Parc de Bombers és del 1975.

El Carrer Primavera el 1975.

Un equipament que mereix un comentari apart és l’Àula de Cultura. Fou creada l’any 1975 com un acord entre l’Ajuntament i el Ministeri de Cultura. Segons l’alcalde del moment, Vicenç Capdevila, aquest fet es deu a l’interès de les institucions per la cultura dels barris del nord de la ciutat. Segons d’altres veus, com la de l’antropòloga Juana Ibáñez, fou una maniobra per minimitzar la influència del Centre Social.

Les associacions de veïns

Un grup de militants de partits clandestins d’esquerra de la zona i els cristians progressistes que es movien al voltant de la parròquia de Pubilla Casas van crear vers 1970 una altra comissió de barri. Com ja començava a fer-se arreu del país, aquesta comissió va demanar de legalitzar-se amb la fórmula jurídica de l’associació de veïns. L’”Associació de Veïns de Pubilla Casas-La Florida-Can Vidalet” va aconseguir la legalització el novembre de 1972.

Aquesta entitat es reunia a un bar a la cantonada d’El·lipse amb Ramon Solanich, fins que es van traslladar a Pubilla Casas. Al si d’aquesta associació va haver un enfrontament entre la militància del PSUC i la dels grups a la seva esquerra (trotskistes, anarquistes, etc.). La gent del PSUC, l’any 1976 va marxar i va crear una nova entitat, Rumbo, que feia activitats veïnals i culturals. Tenia el seu local al carrer Menéndez Pidal. No va sobreviure gaire temps a la legalització dels partits, la primavera de 1977.

Manifestació veïnal, l'any 1978. Font: L'Estaca

El Centre Social feia una tasca veïnal com una associació d’aquesta mena més. Cal destacar la gran exposició sobre la situació del barri que es va fer l’any 1975 i el seu butlletí. El compromís social i polític del Centre Social només fou possible pel suport que des de la parròquia li proporcionava Mn. Pepe Murillo. Del Centre Social van sorgir bona part de les persones que van liderar la política local i els moviments socials de la ciutat en els anys següents: Neus Juvillà, Salvador Pastor, Clara Parramon, Santi Díaz, Honorio Blasco... i més enllà de la ciutat, com Joan Saura. Un primer fruit fou la creació d'una Associació de Veïns de La Florida (AVLF), legalitzada el maig de 1976.

Paral·lelament, els problemes dels Blocs Florida eren cada vegada més greus; resumint, queien a trossos. Les veïnes i els veïns es reuniren, amb el suport del Centre Social i després l'AVLF i els partits clandestins, i començaren les negociacions.  La reforma dels blocs n’és una demostració ben palpable de l’èxit de la seva lluita.

Els primers anys de l’època democràtica

Les dècades de 1980 i 1990 venen marcades per un gradual descens demogràfic. L’any 2001, la població va baixar per sota dels 39 mil habitants, uns 15 mil menys de 25 anys enrere.
 

L'Avinguda Catalunya el 1996. Els cotxes ocupaven massa espai.

La població que marxava era sobretot la dels fills i filles de les parelles immigrants de les dècades de 1950 i 1960 que arribaven a l’edat adulta i se n’anaven a d’altres barris de l’Hospitalet o la segona corona metropolitana, on trobaven habitatges de millor qualitat a menor preu. L’envelliment de la població era creixent.

L’ascensor social va funcionar per una part del jovent, però una altra part es va quedar enganxat a la marginalitat i la pitjor expressió d’aquesta situació va ser la droga i una considerable delinqüència.

El Poliesportiu de Les Planes, l'any 1986.

La crisi del PSUC i la gradual millora econòmica del país i del barri van proporcionar àmplies victòries electorals al PSC-PSOE. La gestió del lent però constant redreç de l’herència franquista va generar un ecosistema polític que no fou pertorbat ni la dimissió de l’alcalde Pujana i la defenestració del seu home al barri, Roberto Ruiz (1994). Ruiz havia estat el principal promotor de la manifestació pro-taurina  de l’estiu del 1988, contrària a la Llei de Protecció dels Animals, amb crits de “Cataluña es España” o “La fiesta es nacional”. 

L'Hospitalet informatiu, octubre 1988

Les millores del districte es van succeir: l’arribada del metro (Torrassa, 1983; Florida, 1987), el Parc de Les Planes (1986...), el soterrament de les vies d’alta tensió (1993). Les festes majors ja no tenien toros, però sí el primer cabaret a l’aire lliure del país.

El Carrer Primavera, l'any 1991.

 El segle XXI

Durant els darrers anys ha hagut una gran transformació en el districte, com en tot el país i tota la ciutat, especialment als barris de la zona nord: l’arribada de població d’origen estranger. El total de població ho ha pujat gaire, i a hores d’ara la població és d’uns 44 mil habitants: s'ha produït una substitució. La marxa dels habitants de la fase anterior ha continuat i el seu lloc ha estat ocupat per la població nouvinguda. En aquests moments, un 47% de la població del districte és nascuda a l’estranger. 

La Florida, l'any 2002

A partir de 2008, la crisi ha colpejat durament el barri, ple com era de sectors especialment vulnerables. Les Planes s’ha consolidat com el barri més pobre de la ciutat. 

La secció censal més pobre de l'Hospitalet és als Blocs Florida. Font: https://elpais.com/economia/2019/09/11/actualidad/1568217626_928704.html

 Renda per habitant (2016, en €)

Centre	13.257
Sanfeliu	11.133
Sant Josep	11.647
Torrassa	8.514
Collblanc	9.679
Santa Eulàlia-Granvia Sud	12.391
Florida	8.581
Les Planes	8.379
Can Serra	11.266
Pubilla Casas	8.460
Gornal	9.958
Bellvitge	11.298

 Font: Indicadores Urban Audit para Áreas Submunicipales (2016)  http://www.ine.es/jaxiT3/Tabla.htm?t=28233

El 2017, l’Ajuntament posà en marxa el Pla Integral Les Planes-Blocs Florida. Al començament del 2018, una nova junta de l’Associació de Veïns i Veïnes revitalitzà una entitat cabdal però en aquell moment morta. Des de les escoles i esplais s’atén a la canalla i les emergències socials. N’hi haurà prou?

CANDELITZACIÓ CONTRA RACISME

Aquest text es basa en la comunicació que vaig presentar a la Jornada « Els paisatges de Paco Candel » amb el títol Els quatre llibres d'Els Altres Catalans i l'Hospitalet que vam organitzar la Fundació Paco Candel, la Biblioteca que porta el nom de l’escriptor i el Centre d’Estudis de l’Hospitalet, el 25 d’octubre de 2014. 

Per saber més coses de Candel, el web de la Fundació us ofereix molta informació.

Fotografia del jove Candel, feta per Xavier Miserachs, que va servir per il·lustrar la Jornada d'octubre de 2014.

I

Els altres catalans fou un llibre encarregat per la burgesia catalana antifranquista a un escriptor (l’únic?) xarnego perquè fes un assaig/reportatge sobre l’onada immigratòria que rebia Catalunya en aquells moments. El públic principal del llibre era el català, que assistia entre sorprès i espantat a l’allau demogràfic, en uns anys de repressió de la llengua i d’altres manifestacions de la cultura catalana. Calia explicar a la població catalana que la immigració no era producte d’un pervers pla de Franco, consistent en omplir trens a Andalusia per descatalanitzar Catalunya.

I, per sobre de tot, calia fer, com va respondre a Josep Mª Huertas aquell mateix 1964 quan li preguntà què havia pretès amb el llibre, “una defensa a ultranza del inmigrante pobre, inmerso en el proletariado”.[i] Les persones immigrants generen menyspreu i rebuig en una part de la població autòctona, com els pobres als rics a tot arreu i en totes les èpoques.

Com feia en la seva literatura, Candel es va basar en la seva experiència, en allò que veia, i va visitar al llarg de l’any 1963 diferents indrets de l’àrea metropolitana. L’obra intentava explicar quines eren les condicions de vida dels nouvinguts i rebatre els tòpics més o menys racistes i xenòfobs (si podem aplicar el concepte de xenofòbia entre les aleshores regions espanyoles) que començaven o podien començar a circular.

La presència de l'Hospitalet en el llibre és molt important (d'això ja vaig escriure un altre article). El llibre comença amb aquestes paraules: 

"Durant la guerra van posar a la Torrassa aquest cartell, els seus habitants: Catalunya termina aquí. Aquí empieza Murcia."

Candel, per analitzar el que estava passant en aquell moment (1963), començava tot recordant que aquella no era la primera onada immigratòria que havia rebut Catalunya. La de 1915-1930, que va ser en la que ell va arribar-hi, també fou molt gran i origen de conflictes.

Quan en 1963 es parlava de la immigració del passat i dels tòpics racistes del passat, es parlava sobretot del cas de la Torrassa, que era el paradigma del barri problemàtic generat per la immigració rebuda a Catalunya entre 1915 i 1930.  

 

Candel recorda que les crítiques que es feien als immigrants d’ara (del seu ara, del 1963) eren les mateixes que es feien als immigrants d’ahir (de la dècada de 1930), i potser els comentaris racistes i xenòfobs són fets pels mateixos que foren criticats en el passat, o pels seus fills o néts. 

Candel afirmava que els i les immigrants que una generació enrere malparlaven de Catalunya, en aquells moments la defensaven i eren ells/es els/les que tenien recels respecte els nouvinguts més recents. D’alguna manera preten desmentir les tesis que en la dècada de 1930 van defensar autors com Vandellós o grups com Nosaltres Sols. I, a més, pretenia evitar que tornessin a aparèixer aquestes idees en aquella dècada de 1960.

En conclusió, Els altres catalans reflectia una part de la Catalunya de 1963, la dels immigrants pobres que anaven a viure als suburbis, en coves, barraques, rellogats, en cases que es feien o en pisos que pagaven treballant moltes hores tota la família. Per una banda denuncia les condicions de vida d’aquestes persones, i per una altra planteja que és possible que les persones que havien arribat recentment, i les que havien d’arribar encara, acabessin estimant la seva nova terra, sentint-se catalans, com ho havien fet els que havien arribat dècades enrere. I tot plegat, sense defugir de l’existència de conflictes (ja hem vist que comença l’obra plantejant-ne) i opcions lliures en d’altres sentits.

II

L’any 1973 va aparèixer Encara més sobre els altres catalans. No era una ampliació del llibre aparegut nou anys enrere, era un recull de les reaccions que havia provocat aquest llibre. L’impacte que va provocar Els altres catalans  en la societat catalana i en la vida de l’autor van generar aquesta segona obra, i la justifiquen. El llibre del 1964 va generar una presa de consciència col·lectiva de la situació i un debat en el que dominaven les posicions favorables a l’entesa, tot i que també n’hi havien en el sentit contrari.

Una bona part del llibre descriu com a partir del mateix 1964 va començar a fer una gira per tota Catalunya que va durar uns quants anys, en la que feia d’activista, divulgador i missioner. Allà on anava predicava sobre el contingut del llibre i les conclusions pràctiques que se’n derivaven si el que es volia era fomentar la convivència i facilitar la integració de la població immigrant. En general, l’acollida, tant en les zones de majoria castellanoparlant como catalanoparlant va ser molt bona.

 

 

La presència de l’Hospitalet és més escassa que en el primer llibre. Comenta Candel que la primera xerrada de totes les que va fer fou a la parròquia de San Ramon Nonat que, tot i ser físicament a Barcelona, inclou el barri de Collblanc, convidat pel vicari progressista.

Sabem que a l’Hospitalet va intentar de fer, com a mínim, dues xerrades més, que no apareixen al llibre. La primera, el 5 desembre de 1965 al Col·legi Tecla Sala, organitzada pel grup Alpha 63. La presència d’una autoritat governativa, però, feia perillar la seva realització. Candel en persona el va convèncer de que comencessin i que si trobava que s’havia de tallar, que ho digués.  Va poder fer la conferència sense entrebancs.[ii] L’altre fou al Centre Social de La Florida, amb motiu de la publicació de Ser obrero no es ninguna ganga, l’any 1968. En aquesta ocasió la secreta ho va impedir.

III

El Patronat d’Investigació Social de la Conselleria de Treball de la Generalitat de Catalunya, és a dir, més o menys els mateixos que li van encarregar el llibre original però ja des de la institució autonòmica que ocupaven, li encarregaren una seqüela, que fou publicada l'any 1985 amb el títol Els altres catalans vint anys després. En aquest cas sí que pretenia ser una continuació de l'obra de 1964. Val a dir que la fotografia de la portada era de Candel a la Florida.

Portada de Els altres catalans vint anys després

Aquesta obra es basa en els records de l’activitat política intensa de Candel entre 1976 i 1984, encara que hi trobem esments a fets anteriors. Malgrat que l’encàrrec partia d’una institució de caràcter social i que el llibre original del 1964 tractava sobretot de temes socials, en el llibre acaba tenint el protagonisme el tema lingüístic.

Malauradament, Candel parlà poc de l’atur, la delinqüència, la droga, etc, que hi havia en els mateixos barris que havia visitat l’any 1963, castigats per la gran crisi econòmica d'aleshores, i tractà més aviat la qüestió de la llengua que s’utilitzava en els actes públics.

Bàsicament, la situació era la següent: el públic era immigrant castellanoparlant i alguns dels que parlaven ho feien en català, la qual cosa generava alguna protesta que se solucionava de diferent forma segons el lloc i el temps. Normalment, algú de la taula defensava el dret de parlar català, el que generava la reacció favorable de la majoria dels assistents. Esmenta actes a Les Planes,

Santa Eulàlia i Can Serra.

La raó d'aquesta opció la trobem en llibre mateix, en el qual ocupa alguns capítols el manifest Por la igualdad de los derechos lingüísticos en Cataluña, signat per 2.300 persones, i que fou publicat el gener de 1981. Dos mesos més tard, es constituí la Crida a la Solidaritat.

Candel va percebre la possibilitat d'un trencament entre les dues comunitats lingüístiques de Catalunya i va intentar demostrar que el gruix de la castellanoparlant no compartia els plantejaments del Manifiesto i que continuava defensant allò que en aquells moments es deia "normalització" del català, a més de negar qualsevol tipus de discriminació a les cultures d'origen no català.

 

Fotografia de Candel en la propaganda electoral del PSUC de l'Hospitalet en 1979.

I sempre, recordem-ho, des de la seva experiència, que en els anys entre 1979 i 1983 va ser fonamentalment la d’un regidor de l’Hospitalet, on va encapçalar la candidatura del PSUC. 

El que també és molt remarcable d’aquest llibre és que ja parla d’una primerenca immigració estrangera, que diu que pateix la doble discriminació de catalans i immigrants espanyols. Fins i tot, destacava que a La Torrassa havien aparegut cartells que proclamaven “Fuera moros”.

 

Fotografia de la propaganda electoral del PSUC de l'Hospitalet l'any 1983: Candel, Joan Saura i Jaume Botey.

IV

L’any 2001 va aparèixer Els altres catalans del segle XXI, una obra signada per Candel i Josep Maria Cuenca. Candel, gran i ocupat en la malaltia de la Maruja, la seva muller, va compartir l’autoria de l’actualització del seu clàssic del 1964. Perquè aquest llibre també pretén ser una nova versió del primer, però ocupant-se de la nova immigració que rebia Catalunya, la de les persones procedents de l’estranger.

Situem-nos. L’obra va ser escrita al llarg del 2000, quan a Catalunya encara no s’havia produït l’arribada de més d’un milió de persones. Aleshores, els col·lectius més importants eren els/les magribins/es i les persones subsaharianes. Tot i això, a l’estiu del 1999 s’havien produït uns lamentables enfrontaments racistes al barri de Ca n’Anglada, a Terrassa, i poc després a El Ejido, Almería.

“Els altres catalans” havia esdevingut un concepte a mig camí entre la ciència i la política que incorporava una manera favorable de tractar la immigració. En el pròleg del llibre es descriu que en un acte al que van convidar a Candel a Manlleu, l’any 1995, una associació d’immigrants del Rif havia penjat una pancarta que deia: “Ens agradaria ser tractats com els altres catalans”.

El nou llibre, com el primer, explica històries d’immigrants als que els autors van a visitar i als que escolten. Un capítol es diu “Històries del Baix Llobregat”, i ens descriu situacions de Sant Boi i Sant Vicenç dels Horts. A l’Hospitalet en aquell moment només hi havien unes 15.000 persones estrangeres (un 6% de la població total) i no era un indret representatiu del nou fenomen immigratori. Per tant, la ciutat no apareix en aquest llibre.

V

Actualment, un 30% de la població de l’Hospitalet procedeix de la darrera onada immigratòria, d’origen no espanyol (especialment concentrada als barris del nord de la ciutat, on representen prop de la meitat dels habitants), un 60-65% procedeix (procedim) de la primera i segona onades, d’origen espanyol, i entre un 5 i un 10% són descendents dels que hi vivien a començaments del segle XX. 

Som una ciutat d’altres catalans i catalanes, de les que tenen una proporció de població d’origen no català més alt a tot el país. Ja s’han produït alguns conflictes als barris, originats per la pobresa i el desarrelament. A les eleccions de 2011 van sortir dos regidors de la xenòfoba i racista Plataforma x Catalunya, tots dos amb passat i present feixista. 

Assenyalat amb la fletxa, un dels regidors de PXC en l'Hospitalet.

Lamentablement, el Partit Popular local s'ha sumat a la miserable propaganda racista que culpabilitza de tots els mals a la població immigrant. Tenen la barra d'acusar-los de que són els culpables de que no hi hagin diners per l'assistència social quan han estat ells (amb d'altres partits) els que han retallat les despeses socials per donar els milions als seus amics banquers, especialment la Bankia de Rato.

També diuen que proliferen els comerços dels nouvinguts i insinuen que no respecten les normes. Però si han estat ells els que s'han carregat el comerç tradicional amb les lleis d'horaris comercials, etc. que afavoreixen las grans cadenes de supermercats, que després apareixen com els donants de diners al PP en els papers de Bárcenas. I clar que tothom és inspeccionat, i el que no compleix la llei, és sancionat, sigui d'on sigui.

Convocatòria de SOS Racisme contra la propaganda racista del PP de l'Hospitalet

La crisi castiga als pobres, castiga a l’Hospitalet. És urgent recuperar l’esperit candelià, a hores d’ara mantingut per poques persones i organitzacions, per exemple des d'Unitat Contra el Feixisme i el Racisme.

Cal candelitzar la vida social i la política local (i potser nacional) i això vol dir lluitar activament contra el feixisme i el racisme.

---

[i] HUERTAS CLAVERIA, Josep Mª. “Francisco Candel, el juglar de Casa Antúnez”, Signo, estiu 1964, reproduïda a Josep Mª Huertas Claveria i els barris de Barcelona, Barcelona FAVB, 2013, pàg. 35.

[ii] BOTEY, Jaume. Alpha 63. Fets i llegat, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2010, pàg. 56