jueves, 24 de octubre de 2019

90 ANIVERSARI DEL CRAC DEL 29


Era dijous, com avui. Feia dies que les coses no anaven bé per Wall Street, però aquell 24 d’octubre de 1929 va ser el primer dia del pànic financer que va provocar la pitjor crisi econòmica del la història del capitalisme (i potser l’ascens del nazisme, i la 2ª Guerra Mundial...).

Com ja se sabia en aquella època, el sistema capitalista necessita el creixement econòmic, però aquest augment de la producció no és constant, es comporta amb la forma de cicles. La dècada de 1920 havia estat un període d’expansió i ja “tocava” una frenada, una crisi econòmica. Per què aquesta crisi va ser especialment dura? Per les especulacions borsàries.



La tardor de 1929 la borsa de Nova York tenia 1’4 milions de clients, el doble que uns anys enrere. Això vol dir que 118 milions de nordamericans no “jugaven” en borsa, però en van sortir ben escaldats dels jocs dels altres.  El que sí havia passat és que la borsa havia adquirit una gran popularitat i la seva marxa ocupava les converses de totes les classes socials, gairebé com la de la lliga de beisbol.

Un dels textos que millor expliquen aquell ambient és el de les memòries de Groucho Marx:

“Muy pronto un negocio mucho más atractivo que el teatral atrajo mi atención y la del país. Era un asuntillo llamado mercado de valores. Lo conocí por primera vez hacia 1926. Constituyó una sorpresa agradable descubrir que era un negociante muy astuto. O por lo menos eso parecía, porque todo lo que compraba aumentaba de valor. No tenía asesor financiero. ¿Quién lo necesitaba? Podías cerrar los ojos, apoyar el dedo en cualquier punto del enorme tablero mural y la acción que acababas de comprar empezaba inmediatamente a subir. Nunca obtuve beneficios. Parecía absurdo vender una acción a 30 cuando se sabía que dentro del año doblaría o triplicaría su valor.
Mi sueldo semanal en Los Cuatro Cocos era de unos dos mil, pero esto era calderilla en comparación con la pasta que ganaba teóricamente en Wall Street. Disfrutaba trabajando en la revista pero el salario me interesaba muy poco. Aceptaba de todo el mundo confidencias sobre el mercado de valores. (…)
Un día concreto, el mercado empezó a vacilar. Unos cuantos de los clientes más nerviosos cayeron presas del pánico y empezaron a descargarse. Eso ocurrió hace casi treinta años y no recuerdo las diversas fases de la catástrofe que caía sobre nosotros, pero así como al principio del auge todo el mundo quería comprar, al empezar el pánico todo el mundo quiso vender. Al principio las ventas se hacían ordenadamente, pero pronto el pánico echó a un lado el buen juicio y todos empezaron a lanzar al ruedo sus valores, que por entonces sólo tenían el nombre de tales.
Luego el pánico alcanzó a los agentes de Bolsa, quienes empezaron a chillar reclamando los márgenes adicionales. Esta era una broma pesada, porque la mayor parte de los accionistas se habían quedado sin dinero, y los agentes empezaron a vender acciones a cualquier precio. Yo fui uno de los afectados. Desdichadamente, todavía me quedaba dinero en el banco. Para evitar que vendieran mi papel empecé a firmar cheques febrilmente, para cubrir los márgenes que desaparecían rápidamente. Luego, un martes espectacular, Wall Street lanzó la toalla y se derrumbó. Eso de la toalla es una frase adecuada, porque por entonces todo el país estaba llorando.
Algunos de mis conocidos perdieron millones. Yo tuve más suerte. Lo único que perdí fueron 240.000 dólares. (O ciento veinte semanas de trabajo, a 2.000 por semana.) Hubiese perdido más, pero ese era todo el dinero que tenía. El día del hundimiento final, mi amigo, antaño asesor financiero y astuto comerciante, Max Gordon, me telefoneó desde Nueva York. En cinco palabras, lanzó una afirmación que, con el tiempo, creo que ha de compararse con las citas más memorables de la historia americana. (…)Todo lo que dijo fue:”¡Marx, la broma ha terminado!”. Antes de que yo pudiese contestar, el teléfono se había quedado mudo.”

El dilluns 28 i el dimarts 29 d’octubre la borsa s’enfonsà definitivament i milers de milions de dòlars de petits i grans inversors es van esfumar. Com es possible que els diners desapareguin? En tot cas, canviarien de mans... Doncs no, van desaparèixer perquè moltes de les inversions es feien basades en préstecs que es tornarien quan s’aconseguissin els beneficis. Però els beneficis finalment no van arribar. En alguns casos, les empreses d’inversió en borsa eren meres estafes piramidals.

Del crac en la borsa de Nova York es va passar a una gran depressió econòmica amb tres anys seguits de descens de la producció, les rendes i els preus. Evidentment, l’impacte de la pèrdua de diners i la ruïna de moltes empreses en el consum i l’atur van ser immediats. Però el que va portar a la crisi global va ser l’enfonsament de bona part del sistema bancari, que havia crescut de forma incontrolada gràcies al liberalisme econòmic dominant a l’època.

El sistema financer, que ja era prou globalitzat, va ser el principal mecanisme de transmissió de la crisi. A Espanya, en va arribar de forma més feble que a d’altres països: “avantatges” de tenir una economia menys industrialitzada i connectada amb el sistema mundial. Catalunya, però, sí que era més desenvolupada i va ser més afectada. En qualsevol cas, aquesta situació no va ser una bona base econòmica per la República i la Generalitat sorgides de la revolta popular d’abril de 1931.

L’Hospitalet, un petit vaixell en el procel·lós oceà econòmic mundial, va patir en aquells moments els efectes de la crisi. L’octubre de 1931, una assemblea de centenars d’aturats demanaren l’acció de l’Ajuntament, especialment per aturar els desnonaments per impagament del lloguer. El Consistori, sense recursos, va haver de recórrer a la captació de donatius per poder contractar aturats en unes brigades.

La situació, en els següents anys, no va millorar i un informe de juny de 1935 parlava de 2 mil famílies sense jornal. La fàbrica més important del moment, Trinxet, travessava greus dificultats, i des de 1933 amenaçava amb el tancament, fet que es va produir en alguns moments, com l’agost de 1934.

Què podem aprendre de la gran crisi que a començar amb el crac del 29? Que no podem deixar als agents econòmics sense control i l’activitat econòmica sense regulacions, que no podem deixar que la distribució de la renda es polaritzi en una minoria molt rica i una majoria molt pobre, que.. Déu meu, no hem après res!


BIBLIOGRAFIA


CAMÓS, Joan. L’Hospitalet. La història de tots nosaltres 1930-1936, 1986

GALBRAITH, John K. El crack del 29, 1976

MARX, Groucho. Groucho y yo, 1972

viernes, 18 de octubre de 2019

REVOLTES A BARCELONA (I RODALIES) EN ELS DARRERS 200 ANYS

L’any 1894 el gran líder obrerista i teòric del socialisme Friedrich Engels escrivia:

“ (...) Barcelona -el centre fabril més important d’Espanya, que té en el seu haver històric més combats de barricades que cap altra ciutat del món- (...)”[i]
Un personatge com Engels, tenia consciència de la trajectòria indòcil de Barcelona, que no era de les ciutats que més podia conèixer un alemany que es movia per Anglaterra, Holanda o França.
Realment era així? Va continuar així més tard? Intentaré fer un recull breu de les revoltes que s’han produït a Barcelona (i rodalies) en els darrers 200 anys.
És difícil afirmar quan un episodi històric és una revolta. Més o menys el criteri ha estat quan les classes populars, obreres, menestrals, etc. han sortit al carrer i han fet accions de força (no necessàriament violentes), enfrontant-se a la legalitat establerta.

La primera manifestació del 1r de maig, el 1890, no la he considerada una revolta.
També és difícil quantificar-les. Dues accions en dos dies diferents (per exemple, les del 1 i 8 de febrer de 1976) però que responen a una mateixa dinàmica, les he posades juntes.
Evidentment, n’hi han hagut moltes més mobilitzacions dins la legalitat, manifestacions i accions de tota mena. Recordem que quan el president del EE.UU. George Bush va menysprear les manifestacions contra la Guerra del Golf arreu del món va dir:

"Ningú pot permetre que la seva política sigui determinada pel nombre de gent que es manifesta a Barcelona"

El febrer de 2003 s’havia produït a Barcelona la més important manifestació antiimperialista del món. Com, el febrer de 2017, la més important a favor de les persones refugiades.

Abans del segle XIX, en una època de pocs motins populars, Barcelona (i rodalies) havia protagonitzat importants aixecaments els anys 1640, 1687, 1773 i 1789. I, evidentment, en el procés de la Guerra de Successió, la decisió d’enfrontar-se a Felip V per part de la Junta de Braços, el 1713, també es pot considerar una revolta popular.

Si trobeu que falta alguna, ja m’ho direu...

- març de 1820. Revolta favorable al liberalisme i contrari a l'absolutisme, amb l'assalt de la Casa de la Inquisició i l’alliberament dels pressos polítics que hi eren.

- juliol-agost de 1835. La primera de les bullangues. Barreja d’anticlericalisme (en el context de la Guerra Carlina) i malestar obrer (crema del Vapor Bonaplata). Uns dies després, una segona part de l’avalot va acabar amb l’assassinat del General Bassa.
La Patuleia, una pintura que representa les bullangues de 1835. L'autor és incert, Arrau, Ferran? Font: https://www.sapiens.cat/preguntes-i-respostes/que-eren-i-per-que-es-produien-les-bullangues_200987_102.html
- gener de 1836. Assalt de les presons per matar els presoners carlins.

- maig de 1837. Bullanga per a la reconstitució de la Milícia Nacional i renovació de l’Ajuntament.

- juliol de 1840. Avalot contra la Llei d’Ajuntaments.

- novembre-desembre de 1842. Revolta contra la política lliurecanvista d’Espartero, el govern del general Zurbano , la quinta i els consums. Va concloure amb el bombardeig de Barcelona des de Montjuïc.
Font: https://es.wikipedia.org/wiki/Bullangues
- setembre-novembre de 1843. La Jamància. Rebel·lió contra les mesures conservadores del govern. També va ser sufocada amb el bombardeig de la ciutat.

- juliol 1845. Motins contra les quintes, a més d’una vintena de poblacions catalanes.

- març-abril de 1854. Aldarulls relacionats amb una vaga obrera al sector tèxtil.

- juliol de 1854. Aixecament contra el govern moderat i favorable a un règim progressista i democràtic i incendi de fàbriques que tenien màquines modernes, les selfactines.

- juliol de 1855. Aldarulls relacionats amb la vaga general obrera, considerada la primera de la història del país.

- juliol de 1856. Revolta contra el gir conservador del govern. L’exèrcit la reprimí durament,  amb el resultat d’uns 500 morts.

- agost de 1867. Aixecament fracassat contra la monarquia borbònica.

- setembre de 1868. Avalot contra la monarquia borbònica a favor d'un règim democràtic.


- setembre-octubre de 1869. Revolta republicana federal contra la deriva conservadora del govern espanyol.

"Plaça del Mercat del Padró, a Barcelona. Atac a la barricada principal, la nit del 25 de setembre", Font: Le Monde Illustré, 25-10-1869.
- abril 1870. Revolta contra les quintes, amb epicentre a Gràcia i Sants.
 - gener 1872. Avalot contra la restitució dels consums, els odiats impostos.
La Plaça de sant Jaume durant la revolta. Font: Le Monde Illustré, 2-3-1872




- novembre 1872. Manifestacions inicialment d'estudiants, contra el sorteig de la quinta, dissoltes per l'exèrcit.

- gener de 1874. Revolta per defensar la República, després del cop d’Estat militar.

Els voluntaris republicans, sota el comandament del Xic de Barraqueta, s'enfronten a l'exèrcit a Sarrià. Dibuix d'Eduard Fabrés. Font: TERMES, Josep. De la Revolució de Setembre a la Guerra Civil, 1987.


- març-abril 1882. Avalot contra els consums i a favor del proteccionisme.

- setembre de 1898. Incident a Sants, amb un atac al burot de Collblanc.
- febrer de 1902. Aldarulls al voltant de la vaga general obrera.
"La huelga general en Barcelona. Aspecto de las Ramblas el día 18 del actual, según apunte del natural. Remitido por nuestro corresponsal", Nuevo Mundo, 26-2-1902
- juliol-agost de 1909. Setmana Tràgica. L’embarcament de tropes cap al Marroc fou el detonant del malestar obrer. Barricades i actes violents anticlericals.
"Construcción de una barricada", Actualidades, 4-8-1909
- octubre 1912. Manifestacions, aldarrulls i enfrontaments amb les forces de l'ordre per part dels estudiants universitaris.

Font: La Ilustració catalana, 10-11-1912
 - agost 1917. Vaga General Revolucionària. La vaga, convocada per la UGT i la CNT va ser ràpidament reprimida per l’exèrcit.

Obrers detinguts a Barcelona. Font: Mundo gráfico, 22-8-1917

- gener de 1918. Motí de les dones contra la pujada del preu i l’escassetat dels articles de primera necessitat.
Font: La Hormiga de oro, 19-1-1918
 - febrer-març de 1919. Vaga de la Canadenca. Vaga general obrera que va paralitzar la ciutat durant uns dies.
Font: Nuevo mundo14-3-1919, pàgina 9.
- abril de 1931. Ocupació dels ajuntaments i proclamació de la República.
Nuevo Mundo, 17-4-1931, pp. 4 i 9.
- desembre de 1933. Aixecament anarquista i proclamació del comunisme llibertari a l’Hospitalet i Sants.
Font: Mundo Gráfico, 17-1-1934, pàg. 7. El peu de foto deia: "Carretera de Sans. Cerca de los barrios de Santa Eulalia y la Torratxa, de la Bordeta y de Hospitalet. Esta barriada viene a ser algo así como la frontera entre la sociedad burguesa y las huestes del comunismo libertario. En el fielato de las ideas, el matute se paga aquí con la vida."
- octubre de 1934. Aixecament contra el gir conservador del govern espanyol.
Font: Mundo gráfico17-10-1934, pàgina 14.
- juliol de 1936. Derrota de les tropes que s’havien aixecat contra la República.
Barricada al Paral·lel. Mundo gráfico, 29-7-1909

- març de 1951. Vaga dels tramvies. Boicot als tramvies de la població per la pujada dels preus.

- gener de 1957. Segona vaga dels tramvies. Un segon boicot al principal mitjà de transport de l’època.

- febrer 1976. Manifestacions antifranquistes convocades per l’Assemblea de Catalunya. També van haver importants mobilitzacions i càrregues policials en la manifestaació del 1r de maig d'aquell any.


Una de les famoses fotos de Manel Armengol del febrer de 1976.
- juny de 1977. Primera manifestació al país per la despenalització de l’homosexualitat i la igualtat de drets del que avui coneixem com col·lectiu LGTBI.

- Anys 70`s, 80’s, 90’s... Centenars d’actuacions veïnals en tota l’àrea metropolitana de Barcelona, per reivindicar serveis, espais i democràcia. Es van fer manifestacions, talls de carreteres, ocupacions d’espais i edificis... fins i tot es va segrestar un autobús.
Manifestació veïnal tallant la Granvia, l'any 1998. Font: Associació de Veïns Ildefons Cerdà de Granvia Sud.
- setembre de 1992. La Guerra del rebut de l’aigua. Durant 10 anys milers de famílies van practicar la insubmissió fiscal.

- octubre de 1996. Resistència al desallotjament del Cinema Princesa per part del moviment okupa. Val a dir que mobilitzacions de diferent tipus i intensitat relacionades amb aquest moviment han estat molt nombroses, com les que es van fer contra el desallotjament de La Vakeria, a l’Hospitalet, el febrer de 1998.


- maig-juny 2011. Manifestacions i acampada a la Plaça de Catalunya dels "indignats" o del Moviment del 15-M. Va tenir un altre episodi important amb el setge del Parlament el 15 de juny.

- maig de 2014. Manifestacions contra el tancament del Centre Social Autogestionat Can Vies, a Sants.

- octubre de 2019. Manifestacions contràries a la sentència del Tribunal Suprem contra els líders polítics i socials del procés independentista.

Per acabar, aportaré alguns textos que il·lustren alguna de les revoltes, i com eren difoses des de Madrid, perquè veiem que no hi ha res de nou.

Per començar, un fragment del discurs que va fer el mestre Josep Fontana en referència a la revolta de la tardor de 1842:
“La situació va anar empitjorant encara en els mesos de novembre i desembre del 1842, quan, com ens diu el cònsol francès a Barcelona, que era en aquells moments Ferdinand de Lesseps, els catalans es van revoltar contra “els rigors militars del general Zurbano”, contra els projectes de tractat de comerç amb Anglaterra i contra l’intent d’imposar-los el reclutament de les quintes. El moviment es va iniciar en un incident amb les capes populars que la poca traça de les autoritats militars va convertiren una revolta que va obligar la guarnició a abandonar la ciutat de Barcelona.
Aleshores, diu Lesseps, “quan els republicans s’han vist amos de la ciutat, han cercat el suport en les altres classes de la població contra el nou atac que preveien. Han tractat de reunir al seu entorn els descontents de totes les opinions i de comprometre en la resistència els homes de més consideració de Barcelona i, per a aquest objectiu, la Junta consultiva ha estat formada per ells. Es tractava en aquest moment de fer respectar les persones i les propietats en una ciutat immensa, enterament lliurada a una plebs victoriosa.
No és pas sorprenent que els homes més interessats en el manteniment de l’ordre hagin acceptat les funcions provisionals que se’ls oferien”. Dels seus membres, quinze eren propietaris, hisendats, comerciants i fabricants, un era noble, i hi havia, a més, set professionals liberals, un argenter i un militar.
La Diputació de Madrid, però, explicava mentrestant als habitants de la capital de la monarquia que a Barcelona es produïen “lamentables escenas de horror y de sangre”, una afirmació que no corresponia gens ni mica a la realitat, però que serviria per tal de justificar la intransigència d’Espartero, que bombardejà la ciutat des de Montjuïc només pel gust de fer un escarment, i s’apressà a empresonar un gran nombre de ciutadans (81 van ser condemnats a penes d’entre sis i deu anys), a afusellar-ne 14, a imposar una enorme multa col·lectiva, a desarmar la milícia nacional i a dissoldre l’Associació de Teixidors."[ii]

En relació a la Setmana Tràgica (juliol de 1909)...

El Ejército Español, de la mà de Ricardo Espí, tinent coronel d’infanteria, publica un dels textos més bel·ligerants del pensament dels militars, en portada i amb títol contundent com una descàrrega tancada, diu què cal fer amb els catalans díscols:
«Castigo necesario»: «Nuevamente la capital catalana vuelve a causar grave daño a la Nación. Por centésima vez el nombre de Barcelona da motivos para ser pronunciado con horror por todos los buenos patriotas y el estado de cosas que su actitud levantisca y criminal ha creado arrastrando con su ejemplo a su hermana Sabadell, cuna de Morral, requiere una pronta y enérgica represión, aplicada sin contemplación alguna, y en forma tal, que su ejemplaridad deje eterno recuerdo, tanto más como el que dejó en ella Felipe V en 1714, y más recientemente el general Rottan en Castellfullit en 1823. Hace un cuarto de siglo que la Ciudad Condal viene siendo la pesadilla de la Nación […]
En 1714 hubo que tomar las medidas que están consignadas en las historias, y que aún perduran en algunas masías de la alta montaña, y fueron tan saludables que hasta el año de 1808 hubo paz […] y cesó la pesadilla empezada en 1640. Después ha habido que castigarles en 1841, 1843, 1856, 1870 y 1874, y hora es que se repita lo de 1714, puesto que la experiencia abona su buen resultado.»
Acaba tot explicant la pau a París després de 1871 i demana que s’enviïn a Annobon i Corisco «todos ellos, hombres y mujeres» i a lluitar sense quarter, o sigui afusellant in situ i sense causa, al mateix carrer. No és una actitud d’un col·laborador aïllat. A la mateixa pàgina, s’hi escriu: «No vacile el Gobierno, pues esta vez y esta ocasión, tiene a su lado, y para esto, a toda España, harta de las cosas de Barcelona ». A l’article «Guardia civil ¡Sus y a ellos!» precisa: «hasta no dejar uno vivo de esos canallas».”[iii]
El que deia abans, algunes coses no canvien.

Cal aclarir que la denominació de Barcelona com “Rosa de foc” és discutida. Segons el màxim especialista, Josep Termes, no era un apel·latiu utilitzat abans de 1975, mentre que Joaquín Romero Maura aporta un document de 1909 en el que ja hi apareix.[iv]

Sembla que es confirma el tarannà indòcil de Barcelona i les ciutats del seu voltant. Fins i tot, Marc Andreu ha proposat que existeix un “model Barcelona” de moviments socials.[v]
 



[i]  Ho va escriure a Els bakuninistes en acció. Memòria sobre l’aixecament a Espanya l’estiu de 1873 . Es tracta d’una crítica als bakuninistes que eren majoritaris a Catalunya i que havien fracassat en una convocatòria de vaga a Barcelona, malgrat el gran nivell de mobilització de la seva classe obrera. Per això fa aquest esment de Barcelona com la ciutat amb més revoltes populars fins aquell moment. https://www.marxists.org/espanol/m-e/1870s/1873-bakun.htm
[ii] Discurs de l’acte de lliurament del Doctorat Honoris Causa per la URV de Tarragona el 2010  http://www.urv.cat/media/upload/arxius/honoris-causa/josep_fontana/discurs_josep_fontana_cat.pdf
[iii] FIGUERES, Josep Mª. “La recepció de la Setmana Tràgica a la prensa de Madrid. La desactivació de la protesta arreu d’Espanya amb la censura i l’amenaça del separatisme.”, Analecta Sacra Tarraconensia 82. Actes de les Jornades sobre la Setmana Tràgica http://www.icatm.net/bibliotecabalmes/sites/default/files/public/analecta/AST_82/AST_82_381.pdf  
[iv] ROMERO-MAURA, J. La rosa de fuego. El obrerismo barcelonés de 1889 a 1909, Barcelona, RBA, 2012, pàg. 9 i  https://www.eltemps.cat/article/3751/la-barcelona-rebel-avalots-rebomboris-bullangues-vagues-i-manifestacions
[v] ANDREU, Marc. El “model Barcelona” de moviments socials, 2012  https://docplayer.es/87198907-El-model-barcelona-dels-moviments-socials.html