LA VAGA DE LLOGUERS DE 1931

El problema de l’habitatge per a la classe obrera

Com ja vam comentar en un altre article, l’habitatge és una de les necessitats més importants de ésser humà. La classe treballadora hem lluitat i hem aconseguit que sigui considerat un dret; els capitalistes ho consideren un negoci.

L’habitatge és al centre de la lluita de classes, com estem comprovant en l’actualitat, un cop més, arran del debat de la legislació del límits dels lloguers, de la prohibició de desnonaments, etc.

Aquest article ha estat possible gràcies a la lectura d'aquest llibre. En primer lloc, recomano la seva lectura. A la portada podem veure un dels establiments que oferien llits per dormir una nit, per 60 o 85 cèntims.

Les mobilitzacions i reivindicacions al voltant d’aquest dret s’han produït arreu del món. De vegades s’han portat a terme importants vagues de lloguer: Roscommon (Irlanda, 1901), Buenos Aires y Rosario (1907), Nova York (1907), Glasgow (1915), Londres (1959), Torí (1974)... Recentment a Los Angeles o Toronto.

La vaga de Barcelona (1931)

Barcelona i la seva àrea metropolitana havia crescut molt en els anteriors 16 anys, fruit de la immigració provocada pel gran creixement econòmic. L’any 1930, però, havia arribat la crisi econòmica i l’atur. 

Font: Mundo Gráfico, 27-5-1931, pàg. 16

Milers de famílies obreres hi vivien en condicions molt dolentes en diferents situacions d’infrahabitatge: barraques, rellogats, pisos compartits, passadissos, etc. N’han de dedicar entre un terç i una cinquena part del sou a pagar el lloguer del pis. La propietat és a l’abast de molt pocs, accessible gràcies a l’autoconstrucció i algunes cooperatives.

L’abril de 1931, residents del barri de la Barceloneta van començar una vaga de lloguers, exigint la seva baixada [i]. La reivindicació s’estengué per la ciutat. El sindicat anarquista CNT la va fer seva i creà el Comitè de Defensa Econòmica per canalitzar-la, dins del Sindicat Únic de la Construcció.

Breu documental del programa "Valor afegit" de TV3 sobre la vaga de lloguers de 1931. Per veure'l, cliqueu aquí.

Pel mig, les eleccions municipals del 12 d’abril van provocar la proclamació de la República. Les noves autoritats no van poder o no van voler canviar les lleis relatives a l’habitatge, o més aviat fer-les, perquè era un sector no regulat, sotmès al dictat del mercat, que és gairebé el mateix que dir que era al dictat dels propietaris.

La consigna d’aquell any del 1r de maig del míting central de la CNT va ser “Contra el paro, la inflación y por la rebaja de alquileres”. Podem comprovar la importància que tenia el tema de l’habitatge en les reivindicacions obreres.

Cua d'aturats per a recollir bons de diners que repartia l'Ajuntament de Barcelona. Font: Crónica, 13-9-1931.

El 5 de juliol, en una assemblea general convocada pel Comitè i celebrada al Palau de Belles Arts, s’acordaren les reivindicacions bàsiques: 1) mantenir la convocatòria de la vaga de lloguers, 2) rebaixa dels lloguers en un 40% i 3) suspensió dels lloguers als aturats.

Font: Solidaridad Obrera, 8-7-1931

El Comitè de Defensa Econòmica va declarar que gairebé 90 mil famílies secundaven la vaga de lloguers l’agost de 1931. Molt probablement era una dada exagerada. Els desnonaments eren diaris i els conflictes al carrer eren habituals. Sovint, tan bon punt era desnonada una família, el veïnatge tornava a pujar els seus béns al pis. Per això, també sovint, la policia llençava els mobles per la finestra, perquè es trenquessin i no els poguessin torna a pujar.

La mobilització fou divulgada per mítings i una propaganda molt activa. La Cambra de la Propietat es va adreçar a les noves autoritats republicanes i, malauradament, es van posar del seu costat. La campanya i les accions promogudes pel Comitè van ser considerades il·legals i reprimides. En aquesta línia destacà el governador Josep Oriol Anguera de Sojo.

,

La premsa anarquista denunciava la gran quantitat de presos guvernatius, segurament per la conflictivitat derivada de la vaga de lloguers. Els presos anarquistes van començar una vaga de fam i després van protagonitzar un motí. Font: Nuevo Mundo, 11-9-1931.

La repressió era especialment dura en relació als enfrontaments provocats pels desnonaments i en general per l’atur. La tensió arribà al límit la primera setmana de setembre, quan la CNT convocà la vaga general.

És molt significatiu que els enfrontaments més greus de la vaga general de setembre de 1931, amb el resultat de diversos morts i ferits, fossin a la seu del Sindicat Únic de la Construcció, al que pertanyia el Comitè de Defensa Econòmica. Font: Mundo Gráfico, 9-9-1931

La vaga general, amb enfrontaments que causaren morts i ferits, va significar el trencament entre la República i l’anarcosindicalisme. La repressió contra la vaga general i de retruc contra la vaga de lloguers va continuar i cap a final d’any aquesta última havia acabat sense que les seves reivindicacions fossin ateses.

La vaga de lloguers a l’Hospitalet: els protagonistes

Quines persones formaven les classes en lluita? Per una banda, la classe obrera que havia vingut a viure a l’àrea de Barcelona a treballar en la indústria i la construcció. En aquell moment, l’Hospitalet havia arribat al zenit del seu primer episodi immigratori. Del 1914 al 1930 havia passat de 8 a 38 mil habitants. El gruix de la immigració s’havia assentat a Santa Eulàlia i sobretot a Collblanc-Torrassa, que pujà de 2 a 21 mil habitants.

A partir del minut 43 podem veure una bona recreació de la immigració i l'habitatge a Collblanc-Torrassa. Recomano, però, el visionat de tot l'episodi.

Els problemes habitacionals a l’Hospitalet d’aquesta immigració pobre procedent del camp aragonès, valencià i murcià van ser molt greus: barraquisme, amuntegament en pisos, infrahabitatges com ara els passadissos, etc. I gairebé sempre, de lloguer.

Els episodis de rebuig de la immigració pobre de l'Hospitalet foren abundants. Podem destacar la creació del mite "dels murcians", del que ja vaig escriure un altre article.

En un reportatge sobre Collblanc-la Torrassa, signat per Francesc Madrid i publicat a La Rambla el 18-12-1933, arran de la revolta anarquista que s'hi havia fet poc abans, podem veure una foto amb el següent peu: "Fixeu-vos en aquestes cases. Hem estat en una d'elles. Es pitjor que l'infern."

A l'altra banda hi era la burgesia, que va veure en la onada immigratòria un negoci immobiliari. Qui eren aquests burgesos? Pel que sabem d’ells, sembla que no eren grans propietaris. Des del 1919, els propietaris de finques urbanes havien d’estar col·legiats obligatòriament en unes associacions anomenades cambres de la propietat. 

El president de la Cambra de la Propietat Urbana en aquests anys era Joan Pedro Vidal, un dels socis fundadors de la Cooperativa Obrera La Torrassa. Això vol dir que era més aviat un petit empresari. Tornarem a parlar d'ell més endavant [ii]. 

Autoconstrucció d'una casa al Carrer Miquel Romeu durant la dècada de 1930. Font: CELH_AF_StJosep / a. desconeguda d. Emili Nebot

El vicepresident, des del juliol de 1930, era Ramon Castelló Martínez, del que sabem que era industrial, que havia format part de la Unión Patriótica, el partit de Primo de Rivera i havia estat regidor durant la Dictadura [iii]. L’any 1931 era a la llista republicana de les eleccions municipals del 12 d’abril pel districte tercer i l’any 1933 era vicepresident de la junta local del Partit Radical [iv].

No eren els únics polítics republicans de la junta de la Cambra. El vicepresident 2n era Josep Jordà Polls, vell i destacat dirigent del republicanisme local. Va arribar a ocupar el càrrec d’alcalde una setmana de 1930, i l’any 1931 era regidor. També formava part de la junta ni més ni menys que l’alcalde Josep Muntané.

La Casa Pons, més coneguda com el Gratacel, en una fotografia de 1933. Font:
CELH_AF_0589_Gratacel / a. desconeguda, Algo, 20-5-1933, pàg. 9

En la junta de la Cambra de l’Hospitalet no trobem grans propietaris. Dels cognoms de l’oligarquia tradicional només trobem a Antoni Oliveras Norta, regidor al consistori republicà per la Lliga Regionalista, i Francesc Pastor Goyta. Dels promotors de les urbanitzacions de l’època, només trobem a Antoni Ceravalls. 

Projecte d'urbanització dels terrenys d'Antoni Ceravalls, a l'actual Les Planes. La proposta fou aprovada l'any 1922. Font: Portal d'imatges de l'AMH

Els promotors de pisos i passadissos que coneixem són majoritàriament petit-burgesos de fora de l’Hospitalet, com l’actor Enric Borràs, promotor de les Cases d’en Borràs. També n’hi havia, però, de propietaris del poble.

En resum, pel que fa a l’Hospitalet no trobem grans empreses de la construcció, sinó petits i mitjans propietaris que van aprofitar les terres que hi tenien o els estalvis per comprar-les per a fer un petit negoci i assegurar-se unes rendes.

La vaga de lloguers a l’Hospitalet: els fets

Els barris de Collblanc-Torrassa i Santa Eulàlia eren una extensió de Sants des de tots els punts de vista i un dels principals escenaris de les lluites socials de tot el país. Aquesta vaga no va trigar en arribar-hi.

Un passadís de Collblanc, en una foto de 1992.

Durant l’any 1930 es van produir 228 desnonaments a l’Hospitalet [v]. Segons la Cambra de la Propietat, durant l’any 1931:

“Pasan de trescientos los juicios de desahucios tramitados por falta de pago, siendo de lamentar que en varios casos se haya tenido que recurrir a la fuerza pública para cumplir las sentencias dictadas por el Juez Municipal, produciéndose alborotos y desórdenes públicos que no han ocasionado víctimas por verdadera casualidad y gracias a la serenidad y paciencia recomendadas reiteradamente por la Cámara y extremadas al límite.” [vi]

Aquests aldarulls eren les resistències de les famílies afectades i els veïns als desnonaments, com quan el veïnatge va tornar a pujar els mobles d’una que acabava de patir aquesta situació tan terrible a Collblanc, el 23 de juny [vii].

La campanya de mítings del Comitè de Defensa Econòmica va arribar a l’Hospitalet, i el 27 de juliol es va fer un al cinema Oliveras [viii]. Algunes cròniques de la premsa anarquista destacava que la majoria de les persones assistents a aquests actes eren dones.

La Vanguardia, 21-7-1931

La resposta no va trigar. La Cambra de la Propietat local va fer una assemblea el 5 d’agost:

“ (...) a fin de tomar acuerdos ante las graves circunstancias por que atravesaba la Propiedad y está todavía atravesando a causa de la rebeldía de la casi totalidad de inquilinos en el pago de los alquileres. En la misma se dió cuenta por la Presidencia y Secretaría de la génesis del conflicto iniciada por la llamada Comisión de Defensa Económica, filial de la C.N.T. y alentado por mítines y campañas demagógicas que por indisciplina en unos casos y por coacción en otros ha lanzado a todos los inquilinos a la rebeldía.” [ix]

Realment era “la casi totalidad” dels llogaters de l’Hospitalet els que secundaven la vaga? És el més probable; als propietaris no els interessava sobredimensionar el seguiment de la mobilització. Segons Severino Campos, dirigent de la FAI i aleshores resident a la Torrassa, “una gran mayoría dejó de pagar el alquiler” [x]

Els actes violents de la vaga general de setembre de 1931 també es van produir a Collblanc. Font: Mundo Gráfico, 9-9-1931

El 3 de novembre es va ver una altra assemblea de la Cambra local, amb seu a Collblanc, per rebre al president de la Cambra de Barcelona Joan Pich i Pon, empresari i dirigent del Partit Republicà Radical (arribarà a ser alcalde de Barcelona l’any 1935). Per la crònica de La Vanguardia podem saber que el conflicte es mantenia ben viu. Els oradors van demanar fermesa als propietaris perquè sinó es podia esfondrar l’ordre social, com a Rússia, perquè els propietaris de l’Hospitalet també eren obrers i tenien dret a defensar els seus interessos i perquè la vaga el que pretenia era sabotejar la República [xi].

Una altra imatge de la vaga general a Collblanc. Font: Mundo Gráfico, 9-9-1931.

Vers el desembre, la vaga de lloguers havia acabat amb la victòria dels propietaris. Els desnonaments van continuar en els següents anys. Es van mantenir focus de resistència i no sabem si els barris obrers i amb forta penetració anarcosindicalista de l’Hospitalet van ser d’aquests. Com a mínim, centenars de famílies van veure alleugerida la seva situació per no haver de pagar el lloguer durant molts mesos.

La qüestió de l’habitatge en els anys posteriors

 La qüestió de l’habitatge es va mantenir ben intensa en els anys següents. El conflicte es mantenia latent i en absolut resolt. Per tant, no és estrany que quan es produí la revolta anarquista de desembre de 1933 fossin assaltades les seus de la Cambra de la Propietat i del Partit Radical (molt vinculat a la Cambra, com hem vist).

Quan va començar el procés revolucionari, el juliol de 1936, les col·lectivitzacions van començar pels mitjans de producció clàssics, terres i fàbriques. De seguida, però, van començar les municipalitzacions dels habitatges durant la tardor, i a l’Hospitalet també es va portar a terme.

La repressió desfermada pels incontrolats a partir del juliol del 1936 reflectia els odis acumulats durant els anys, les dècades més aviat, anteriors. Una de les persones que van estar a punt de ser assassinades va ser Joan Pedro, el president de la Cambra. Segons va testificar en el judici a Joan Peiró, l’any 1942, el Comitè de la Torrassa el volia matar i Peiró, del que havia estat company de feina, va intercedir i el va salvar [xii].

Aquests episodis ens mostren com de central era el conflicte de l’habitatge en la dècada de 1930. Ara potser torna a ser-ho.

---

[i] Les dades de la vaga a nivel global les tenim gràcies a AISA PÀMPOLS, Manel. La huelga de alquileres y el Comité de Defensa Económica, Barcelona, Associació Cultural el Raval “El Lokal”, 2014.

[ii] Fou nomenat president "por orden gubernativa" en ser destituïda la junta anterior; La Vanguardia, 4-5-1929, pàg. 27. L’any 1930 passà a ser-ne vocal; La Vanguardia, 10-7-1930. L’any 1931 tornà a la presidencia; CÁMARA OFICIAL DE LA PROPIEAD URBANA DE HOSPITALET. Memoria 1931, l’Hospitalet, Imprenta J. Sanroma, 1931, pàg. 7. Pel que sabem, l’any 1936, quan començà la Guerra, també ho era; BALCELLS, Albert. “El consejo de guerra contra el dirigente cenetista catalán Joan Peiró en 1942. Un caso representativo y a la vez singular”, Hispania Nova, núm 2 (2001-2002). L’any 1939 el franquisme el tornà a posar al capdavant de la Cambra; La Vanguardia, 16-5-1939, pàg. 7.

[iii] Vocal de la dirección local de la UP; La Vanguardia, 26-1-1926. Regidor en representació de Santa Eulàlia; La Vanguardia, 20-3-1926. Vicepresident de la Cambra de la Propietat; La Vanguardia, 10-7-1930.

[iv] Llista encapçalada pels obrers Esteve Campreciós i Ramon Frontera, seguida pels industrials Eusebi Font i per Castelló; La Vanguardia, 4-4-1931, pàg. 7. El líder local del PRR l’any 1933 era Domingo Saret Casas, i com secretari de la junta fou escollit Hilario Rabal Meroño, que ocuparia el càrrec d’alcalde després dels fets d’octubre de 1934 per designació governativa; La Vanguardia, 4-8-1933.

[v] La Vanguardia, 1-2-1931, pàg. 25

[vi] Cámara oficial de la propiedad urbana de Hospitalet. Memoria elevada al Exmo. Señor Ministro de Trabajo y Previsión, de los trabajos realizados durant el ejercicio de 1931, Hospitalet, Imprenta J. Sanroma, 1931, pàg. 18.

[vii] La Publicitat, 24-6-31, cit. a AISA, op. cit, pàg. 67 i Ahora, 24-6-31, pàg. 7.

[viii] Las Noticias, 29-7-31, cit. a AISA, op. cit. , pàg. 74

[ix] Cámara oficial… Memoria elevada… pàg. 17 i 18

[x] Testimoni citat a AISA, op. cit., pàg. 81

[xi] La Vanguardia, 5-11-1931, pàg. 10

[xii] BALCELLS, op. cit.