MUTUALITATS I COOPERATIVES AL SEGLE XIX

En el segle XIX no existia res semblant a allò que ara anomenem Estat del Benestar. El que van fer els nostres avantpassats, a més de reivindicar els serveis socials, va ser construir-los de forma solidària.

Com en tantes manifestacions socials, van partir de l’experiència, i el món dels gremis i corporacions d’ofici n’era una de molt important. Després de diferents intents, els gremis foren prohibits definitivament a Espanya en 1834; un fita més en el procés d’imposició del liberalisme.

De seguida, la gent d’ofici, va desenvolupar d’altres formes associatives que suplien el que feien els suprimits gremis. Els teixidors de Barcelona en foren pioners, en 1839. Doncs bé, en setembre de 1842 fou aprovada a l'Hospitalet una "asociación de beneficencia mutua formada por varios vecinos". Com ja he escrit abans, el més probable és que aquesta entitat fos una entitat obrerista. Tanmateix, la beneficencia mutua de ben segur que era una de les funcions més importants. 

Recreació de l'Hospitalet en 1850. Dibuix de Valentí Julià.

L’eclosió de les entitats d’aquesta mena a l’Hospitalet es va produir entre 1851 i 1855, quan foren creades tres, el Montepío de San Antonio Abad i el de San Antonio de Padua i el de San Isidro . Els dos primers arribaren al segle XX, però el tercer va desaparèixer en 1887.

En què consistia aquest mutualisme? Segons la documentació d’un d’aquests montepios, les persones associades pagaven 4 rals al mes, el que donava dret a rebre 10 rals al dia i assistència mèdica en cas de malaltia. La llei prohibia el pagament en cas d’atur. També hi havia una ajuda a la família d’un soci si moria.

Font: AMHL 101-U420-1862_05

Al document del 1862 que adjuntem, aquests tres montepios tenien 464 membres. Segons uns altres documents de 1880, les tres entitats tenien 616 associats. Si tenim en compte que en aquells moment hi havien, respectivament, uns 680 i 900 veïns (caps de família) al poble, podem concloure que dues terceres parts dels seus habitants eren sota l’aixopluc d’aquestes entitats mutualistes.

Entre 1881 i 1886 foren creats tres montepios femenins, Nuestra Señora de los Dolores, del Carmen i de las Mercedes. En els tres casos el president era el rector de la parròquia, però en el segon, tota la junta de 1887 era formada per dones. No sabem les raons de l’aparició de les mutualitats específicament femenines en aquest moment.

Paral·lelament, les seccions locals de l'AIT, majoritàriament adscrites a la línia anarquista, després de la seva il·legalització en 1874, crearen una cooperativa de consum, finalment aprovada en 1876. En el registre local apareix com Cooperativa de los obreros. Sabem que en 1898 ja no existia, però n’hi havia una altra, la Cooperativa de Hospitalet; la seva continuadora?

En la dècada de 1880 van existir d’altres entitats sense advocació religiosa, el que ens indica una adscripció al món obrerista.  En 1882 fou creada una que apareix a la documentació com Sociedad de auxilios mutuos entre agricultores i també com Cooperativa de obreros agricultores. A més, donava assistència també en cas d’atur. El 1884 fou fundat el Montepío Hospitalense i tenia com a president al líder republicà local Josep Diví i Codina. Segons la petició era "para el caso de enfermedad é imposibilitación". (AMH, Fons entitats i institucions, caixa 3).

Entre 1898 i 1904 foren creades 8 cooperatives i 5 entitats de caràcter mutualista més. Només una, el Montepio de San Roque, tenia nom religiós. Sense tenir dades concretes, es molt probable que gairebé tota la població local estigués organitzada en una o més d’una associació d’aquesta mena. En 1904, existia una vintena de mutualitats i cooperatives per una població que no arribava als 6.000 habitants.

També sabem que moltes d'aquestes entitats desenvolupaven activitats culturals i polítiques. Constituïen, per tant, un dels principals mitjans de sociabilització de la població.

En resum, el mutualisme fou un tipus d’associacionisme d’una extraordinària importància en la segona meitat del segle XIX. Fou la resposta de la població a les incerteses del nou món liberal capitalista.

També en el mutualisme trobem diferències de classe. Les classes més acomodades tendiren a fer monts de pietat amb fort contingut religiós i funció només assistencial. Les classes baixes feien de les seves mutualitats tapadores de sindicats, associacions més complexes amb cooperatives, etc. L'abril de 1885 es demanà la legalització d'una mutualitat femenina amb els següents arguments:

"Que siendo de suma necesidad en esta villa la creación de Monte-pios de socorros mutuos bajo una advocación religiosa en contraposición de la propaganda laica y anticatólica que por medio de ciertas asociaciones viene haciendose (...)" (AMH, Id.)

Avui, que tornem de mica en mica al liberalisme més cru, com el que hi havia en el segle XIX, potser que ens plantegem de crear mecanismes de mutualisme i cooperativisme. Els primers, ja els tenim amb l’Estat del Benestar; només l’hauríem de defensar i ampliar. Els segons, una de les grans assignatures pendents dels moviments socials.

ANNEX (4 de juliol de 2020)
He trobat un llistat de les cooperatives que hi havia a Catalunya i Balears, i la reprodueixo. Procedeix de la publicació Las Dominicales del libre pensamiento, del 18 de gener de 1900:

"COOPERATIVAS FEDERADAS

En honor de la Federación de sociedades cooperativas de la región catalana-balear, y para que sirva de ejemplo y aliciente á las demás regiones españolas, que deben aprender de allí á tener espíritu de unión y cooperación, publicamos la lista de aquellas entidades asociadas. Hela aquí: Agrícola Cooperativa (San Fructuoso de Bages), Cooperativa Andresense (Barcelona-Palomar), Cooperativa Manllenense (Manlleu), Cooperativa de Nuestra Señora de Montserrat (Barcelona-Barceloneta), Cooperativa Olotense (Olot), Cooperativa de Rodona (Rodona), Cooperativa de San Antonio de Caballera (Camprodón), Cooperativa de (San Jaime de Llerca, Palau de Montagut), Cooperativa Sanjuanense (San Juan Las Fonts), Cooperativa de Tejedores á mano (Barcelona-Gracia), Cooperativa de Torredembarra (Torredembarra), El Porvenir (Monistrol de Montserrat), El Porvenir del Obrero (Mahón, Baleares), El Porvenir de la vejez (Alayor, Menorca), Fomento Obrero Vállense (Valls), Instructiva (Barcelona-Gracia), Junta Comarcal de las Sociedades Agrícolas federadas de la provincia de Lérida (Maldá), La Alianza (Molins de Rey), La Alianza (San Cristóbal de Premia), La Amistad (San Celoni), La Andresense (Barcelona, ix). La Artesana (Barcelona-Provensals), La Artística Carpintera (Barcelona), La Bienhechora (Badalona), La Castellarense (San Esteban de Castellar), La Central (Barcelaña-Provensals), La Confianza (Esplugas), La Confianza Andresense (Barcelona-Palomar), La Constancia graciense (Barcelona-Gracia), La Economía (Barcelona-Provensals), La Económica (Agullana), La Económica (Barcelona-Provensals), La Económica Masnuense (Masnou), La Económica Bagurense (Bagur), La Equitativa (Palamós), La Equitativa Blandense (Blanes), La Fidelidad (Barcelona-Provensals). La Flor de Mayo (ídem), La Fraternidad (Castellfullit de la Roca), La Fraternidad (San Feliú de Llobregat), La Fratenidad (Barcelona-Barceloneta), La Guixolense (San Feliú de Guixols), La Hormiga (Barcelona-Sans), La Honradez Torrollense (Torroella de Montgrí), La Igualdad (San Vicente dels Horts), La Igualdad Espluguense (Esplugas), La Individual Rubinense (Rubí), La Lealtad (Barcelona-Gracia), La Lealtad (Mahón, Baleares), La Lealtad Sansense (Barcelona-Sans), La Ley (San Antonio de Calonge), La Llavaneras (Mataró), La Nueva (Barcelona-Sans), La Obrera (San Juan de Horta), La Obrera (Ciudadela, Baleares), La Obrera (Premia de Mar), La Obrera Fideera (Barcelona). La Obrera Tianesa (Tiana), La Olesense (Olesa de Mont-serrat), La Patata Martinense (Barcelona-Provensals), La Paz Rodense (Roda), La Producción Trabajadora (Barcelona-Provensals), La Progresiva (San Justo Desvern), La Protectora (Cassá de la Selva), La Protectora (San Antonio de Salt), La Protectora Civil (Tarrasa), La Protectora Vendrellense (Vendrell), La Redentora (Barcelona-Sans), La Regeneradora (Llagostera), La Sabadellense (Sabadell), La Torre (Barcelona-San Gervasio), La Unión (Premia de Mar), La Unión (San Juan Despi), La Unión (Barcelona-Las Corts), La Unión (Hospitalet), La Unión Samboyana (San Baudilio de Llobregat), La Verdadera Fraternidad (Badalona), Paz y Justicia (Barcelona-Provensals), Paz y Trabajo (Mahón, Islas Baleares), Primera del Ter (Roda), Sociedad Cooperativa de Trabajadores Agrícolas (Cornudella del Priorato), Unión Villacarlina (Villacarlos Menorca)."

EL FAR DEL LLOBREGAT

La Farola havia estat hospitalenca fins l’annexió de 900 ha del terme del nostre municipi per part de Barcelona en 1920. I havia format part de la vida quotidiana de bona part de la població de la ciutat, especialment a l’estiu, quan la seva platja era visitada amb freqüència. Avui és un edifici força desconegut, però també sorprenent i interessant.

El Far en 2016

La Torre del Cap del Riu

El far es va construir a sobre dels fonaments d’una petita fortalesa o torre defensiva, construïda vers 1567 a la vora de la desembocadura del riu Llobregat. Defensiva contra qui? Contra els corsaris del nord d’Àfrica.

Situem-nos. La Corona Hispànica és en guerra contra l’Imperi Turc, i una forma de fer-la és amb corsaris, pirates més o menys al servei dels respectius monarques. Les costes són atacades per aquesta barreja de delinqüents i soldats, que maten, roben i segresten.

 

Un dels plànols que va fer Nicolau de Credensa al voltant de 1580. La primera representació de la Torre del Cap del Riu. Ja veiem que és cilíndrica i amb un edifici afegit.

L’atac dels corsaris a la zona del Besòs i el Llobregat el juny de 1564 va ser l’impuls definitiu perquè les institucions catalanes i barcelonines encarreguessin la construcció d’una torre de defensa a la desembocadura del Llobregat. El riu facilitava els atacs terra endins, proporcionava aigua potable als pirates i un amagatall per esperar els vaixells que entraven o sortien de Barcelona.

La Torre es va construir entre 1566 i 1568. 

Mapa de 1612

 

Inicialment, tenia una guarnició de sis homes i sis canons. Durant els segles XVII i XVIII, la fortalesa també va jugar un paper en les diferents guerres que va patir el país. Sabem que les tropes castellanes la van destruir en 1641 i 1651. Les tropes borbòniques la van prendre en 1697, 1705, 1706 i 1713.

 

La Torre del Cap del Riu en un plànol del setge de Barcelona de 1697

A partir de 1735, tenim constància de l’existència d’un hostal i una taverna  de la Torre del Cap del Riu. De fet, l’hostal va desaparèixer en 1740, però la taverna va subsistir fins la dècada de 1830. Això ens mostra que l’indret era freqüentat per diverses persones, com ara agricultors i pescadors. La funció defensiva, però, es mantenia en la dècada de 1780, quan Francisco de Zamora, en la seva descripció de la Marina de Sants, deia:

"i en territorio del Lugar del Hospitalet [tiene] una torre antigua con dos cañones artillería i un Destacamento para defender aquellas costas"

Torre del Cap del riu Llobregat, aquarel·la d'Adolphe Delamare de l'any 1826. Veiem que la Torre és en ruïnes.

El far

L’antiga fortalesa va servir per aixecar un far en 1852. El nou Estat liberal començava a ocupar-se de les infraestructures bàsiques, i el 1847 es va aprovar un Plan General para el Alumbrado Marítimo de las costas y puertos de España e islas adyacentes en el que es proposava la construcció més d'un centenar de fars.

 

Revista semanal de agricultura, 19 de gener de 1852

 

Per què en aquest lloc? Perquè el Llobregat dipositava grans quantitats de sorra en la seva desembocadura (l’existència del Delta n’és la prova) i calia avisar als vaixells del perill d’embarrancar-hi. En les primeres dècades del segle XX es va pujar un pis en el cos cilíndric de l’edifici. Per cert, és molt probable que la seva forma sigui conseqüència del seu origen.

Fotografia de 1897

 

A la Platja de la Farola, com era coneguda popularment, hi va haver  una vida molt animada entre 1850 i 1950. Tenia un poblament permanent, amb les famílies de pescadors, les que treballaven i vivien a la fàbrica de productes químics de Boada i Buigas (entre 1885 i 1912, aproximadament) i a les masies properes (Ca la Puda, Can Pelican, Cal Pebrot, etc).

En una descripció dels nuclis barraquistes de Barcelona, de 1922 (dos anys després que la zona del Far passés a ser terme barceloní), el director de l’Institut Municipal d’Higiene, Dr. Pons, escrivia:

BARRACAS DE LA FAROLA (junto a la Puda). 80 barracas de construcción muy ligera, la mayoría de cañas y esteras. Todas ellas son propiedad de los propios moradores. Están emplazadas en terreno marítimo y a pesar de lo cual pagan una especie de censo anual que oscila en 5 pesetas al mes por barraca. Cuida del cobro don… (a) el Pebrot. Utilizan un pozo para agua de bebida, y para el lavado de las ropas. Disponen de retrete en cada barraca, y arrojan las excretas al mar. Hay algunas que tienen un pequeño jardín. Son pescadores.

A més, rebia la visita de molts grups familiars i d’amics de l’Hospitalet que tenien com a destí preferent en les excursions dels dies festius aquesta platja, a la que s’arribava per un camí, conegut com la Carretera de la Farola, que partia del poble pel que avui són els carrers Miquel Romeu i Campoamor. També atreia visitants, una font coneguda com la Puda, que era com un petit balneari.

El que és molt visible en plànols i fotografies és com el Far era a uns quants metres de la costa, fins que en les primeres dècades del segle XX el litoral va començar a recular. Vers 1960, el Far era en una mena de península, endinsat en el mar.

Fotografia de 1907

El Far en 1965, 1984 i 2015

Zona Franca i Port

En la dècada de 1960 començaren les grans transformacions al voltant del Far: l’espai agrari és substituït per l’ús industrial de la Zona Franca i, més tard, per l’ampliació del Port de Barcelona. 

Fotografia de 1973, amb la Zona Franca en expansió. El Far és en una petita península, a l'angle inferior dret.

La zona del Far en 1987. L'ampliació del Port de Barcelona gairebé hi arriba.

 

Fins i tot, el Far ja no és al Cap del Riu des del 2004, quan es va desviar l’últim tram del Llobregat.

Avui és molt difícil d’apropar-se i gairebé impossible d’accedir-hi. Les zones portuàries tenen l’accés molt restringit i els fars depenen del govern espanyol. Tanmateix, encara que avui és de Barcelona, la Farola continua formant part del patrimoni hospitalenc i és un vestigi de la història de Catalunya en la que s’hauria de fer una intervenció arqueològica.

En relació al Far he sortit un parell de cops per la tele. El primer, a la Televisió de l'Hospitalet.
El segon, a El Vespre a la 2, de RTVE.