UN DESNONAMENT ATURAT... EN 1947!

En aquesta ocasió me’n vaig una mica de l’Hospitalet, en concret a Can Tunis. La família protagonista sí que era de l’Hospitalet, d’aquella part de la ciutat que havia estat annexionada per Barcelona l’any 1920.

He conegut la història que vull explicar gràcies al testimoni de la senyora Maria Teresa Martí, que la sap gràcies al relat oral de la família, que coincideix amb el que va escriure l’Elies Ortiz[i].

 

La Joaquima Falcó, la seva filla i el seu net, i l'Oncle Nel·lo, a la platja de Can Tunis, vers 1950. Fotografia cedida per la senyora Maria Teresa Martí.

El matrimoni format per la Joaquima Falcó i en Josep Martí (conegut com l’Oncle Nel·lo) era un dels que vivia en una de les casetes o barraques que hi havia entre el Far del Llobregat (la Farola) i la fàbrica d’àcids de Boada i Buigas (el Vidriol), a pocs metres de la platja. Eren pescadors, una activitat ben puixant abans de la Guerra Civil[ii].

L'any 1907, la Farola era a desenes de metres de la costa. Font:
CELH AF 0574 Delta / a. Josep Thomàs i Bigas, La Ilustració Catalana, núm. 229, 20-10-1907

 

L'any 1955, la Farola ja era dins d'una península, la línia de la costa havia reculat i ja era darrere seu. Font: CELH AF 0204 Farola/ a. d. Enric Pino Jansà

L’avenç de la línia de la costa va provocar que marxessin del lloc on vivien i es van traslladar a un extrem de Can Tunis, a tocar de les restes de l’hipòdrom, vers 1945. El problema era que aquelles terres eren propietat del Consorci de la Zona Franca, la institució creada per fer-hi un port franc. Tot i que no feien res del que havien de fer, no deixaven que la resta fes el que pogués per viure.

Aquest Plano de la zona del Puerto... fou elaborat per la Brigada Topogràfica d'Enginyers de l'exèrcit l'any 1926. Font: http://cartotecadigital.icgc.cat/cdm/singleitem/collection/catalunya/id/2216/rec/9

Eren els primers dies de l’estiu de 1947, quan els temors de tota la població de Can Tunis es materialitzaren: les autoritats judicials acompanyades de nombrosos guàrdies civils es van presentar davant la caseta de l’Oncle Nel·lo per desnonar els seus habitants i enderrocar-la. I tothom sabia que més tard vindrien per la resta. 
La primera resistència va ser, és clar, la de la família Martí-Falcó, que es va negar a abandonar casa seva. Va ser una actitud molt valenta, car en aquells primers moments es trobaven sols.

Ràpidament la notícia es va escampar pel barri. En una època en la que no es que no hi haguessin grups de whatsapp, no n’hi havien ni telèfons fixos, les notícies corrien, mai millor dit, gràcies a les cames de la canalla. Veïnes i veïnes es van apropar a la casa de l’Oncle Nel·lo a protestar, a cridar, a destorbar, a fer costat...

Un dels nens va portar la notícia a la parròquia de la Mare de Déu del Port. Hi eren els dos vicaris, mossèn Jaume Cuspinera i mossèn Ricart, i van sortir esperitats cap el lloc del conflicte. L’escena que van trobar va ser la de la casa encerclada per guàrdies civils amb les armes apuntant .

Font: Elias Ortiz, Relat d'una experiència. Barri de Can Tunis, 2006, pàgina 94. L'Elias Ortiz va ser testimoni dels fets. Desconeixem si el dibuix el va fer ell directament o el va fer algú altre seguint les seves indicacions.

Després d’intentar enraonar amb el personal del jutjat, sense cap resultat, el cap dels guàrdies civils, probablement un sergent, va comminar als capellans que sortissin del mig, que anaven a procedir a executar l’ordre judicial per la força.

Llavors els capellans es van posar entre les armes i el veïnat. Segons el testimoni de Teresa Martí, els civils van amenaçar amb disparar i un dels capellans li va dir que podia començar per ell. Segons l’Elias Ortiz, el diàleg va ser així:

“-Padres, sepan que yo he estado en la guerra y me cuesta poco apretar el gatillo en cumplimiento de mi deber.

- Pues cumpla usted con su obligación que nosotros cumplimos la nuestra.”

Com ens deia la Teresa Martí, en l’any 1947 un capellà era algú molt important, però també un sergent de la guàrdia civil era algú molt perillós i gairebé impune.

Finalment no van haver trets, i l’estira i arronsa va arribar al capvespre. Com que la llei impedia desnonar de nit, el seguici judicial i els guàrdies civils van marxar. Les gestions amb el bisbat, el Sindicat Vertical i el Govern Civil van fer que al dia següent no passés res, ni a l’altre, ni a l’altre...

Per una banda, el règim franquista no volia enrenous ni protestes de cap mena. Per una altra, tampoc hi havia cap projecte en concret per fer en aquella zona, ni el port franc era imminent, ni les indústries de la Zona Franca havien arribat. A més, l'episodi fou explicat a les ràdios antifranquistes de l'estranger. Les autoritats van optar per deixar córrer els desnonaments, i aquí no ha passat res.

Trainera dels pescadors de Can Tunis en una cursa al Port de Barcelona (ca. 1960). Fotografia cedida per la senyora Maria Teresa Martí.

La família de la Quimeta Falcó i l’Oncle Nel·lo van continuar vivint en aquella casa unes dècades més, fins que l’ampliació del port sí que va arribar-hi. Durant aquells anys van ser una de les famílies de pescadors de Can Tunis, de fet, van arribar a ser la darrera. 

Anys més tard, la família , com en aquesta ocasió vers 1964, Martí tornava a la Platja de la Farola per banyar-se, com centenars de persones de l'Hospitalet i Can Tunis. Font: CELH AF 0629 Farola / a. desconeguda d. Maria Teresa Martí Maldonado.

De les autoritats i del Consorci no van rebre cap millora en aquells anys; ans el contrari, els van construir un mur que gairebé encerclava totalment el seu terreny i que els dificultava considerablement la vida.

Amb aquest mur va encerclar el Consorci de la Zona Franca el terreny de la seva propietat. Fotografia (ca. 1958) cedida per la senyora Maria Teresa Martí

El problema de l’habitatge de la classe treballadora era greu en la dècada de 1940 i ho és ara. La “justícia” i les forces d’ordre públic actuen contra els pobres, i només la solidaritat, la mobilització i algunes persones conscients de les seves capacitats i responsabilitats, en aquest cas els dos capellans, són del costat dels febles. Avui, hi hagués anat la PAH.

---

[i] ORTIZ GARRIDO, Elies. Relat d’una experiència, Barcelona, Ed. Claret, 1997, pàg. 93-103

[ii] BAÑOS I SORIA, Julio. Infants i Postguerra. Can Tunis (1939-1952), Barcelona, Rúbrica Editorial, 2006, pàg. 101-104

EL FRANQUISME (4). ELS ANYS QUARANTA: FAM I REPRESSIÓ. CULTURA.

4. La cultura.

4.1. La cultura oficial.

L’Estat franquista, en tant que totalitari, va controlar i intervenir intensament en la cultura, entenent-la com un mecanisme per consolidar-se en el poder, difondre la seva ideologia i reprimir als contraris. Es va establir una censura prèvia de tots els productes culturals, i sense la seva aprovació no es podia estrenar una pel·lícula o publicar un llibre.

Durant tota la Dictadura, les autoritats eclesiàstiques honoraven Franco posant-lo "sota pal·li", una distinció reservada a grans personalitats.

La ideologia del règim franquista ha estat qualificada de nacionalcatolicisme. És a dir, es basava en un ultranacionalisme espanyol i una interpretació fonamentalista de la religió catòlica.

Font: https://www.nuevatribuna.es/articulo/historia/represion-franquista-cultura-catalana/20171121140851145531.html

En relació a l’espanyolisme, totes les llengües que no fossin la castellana van ser prohibides de l’àmbit oficial, públic o acadèmic, i el seu ús provocava càstigs. Es va utilitzar el nacionalisme per justificar la seva política (ells eren bons per a tota Espanya, mentre que els contraris eren l’anti-Espanya) i es va dissenyar una suposada essència i una idea d’Espanya monolítica.

Full volant repartit a A Coruña l'any 1947. Font: https://www.ribadeando.com/2015/09/unha-leccion-de-historia-un-manexo.html

El sistema educatiu va ser decisiu per introduir la nova ideologia. La depuració de milers de mestres i la regressió en el desenvolupament cultural i científic van ser una de les principals conseqüències. Els mètodes pedagògics també van ser els de dècades enrere. Bona part de les escoles van tornar a mans de l’Església.

A les escoles franquistes, segregades, la creu entre els retatsde franco i José Antonio. Font: https://laicismo.org/disposiciones-del-nacionalcatolicismo-para-la-nueva-escuela-en-la-barcelona-de-1939/

L’aliança entre el règim franquista i l’Església procedia del temps de la Guerra Civil, quan la majoria dels bisbes espanyols van fer costat als franquistes i van declarar que havien començat una “croada”, una guerra santa. Espanya va tornar a ser un Estat confessional i les normes i la moral de la versió més restrictiva de  la religió catòlica van esdevenir llei i norma social, especialment repressiva contra les dones.

Un exemple de la moral catòlica integrista dominant. Font: http://bibliotecadigital.jcyl.es/

En un país força illetrat, la ràdio, el cinema o els tebeos tenien una gran importància en la transmissió ideològica, dels valors del franquisme, de l’espanyolisme i de la moral catòlica. El govern nomenava els directors dels principals diaris i tenia el monopoli informatiu en la ràdio.

Tot i que la majoria de les pel·lícules de la dècada eren comèdies, des del règim es van impulsar obres de justificació i exltació del franquisme i de la Guerra Civil. Podem destacar, "Raza", el guió de la qual va ser inspirat pel mateix Franco.

4.2. La cultura al marge del règim

De mica en mica, la cultura al marge del règim franquista va fer-se un petit espai. En  primer lloc, a l’exili. El bo i millor de la intel·lectualitat espanyola, per ser partidaris de la República, o era a l’exili exterior o en una situació d’ostracisme que s’ha denominat exili interior, especialment important a Catalunya, País Basc i Galícia.

Escriptors/es catalans que van patir l'exili exterior: Trabal, Artís-Gener, Rodoreda, Oliver, Riera, Prat, Jordana i Calders. Font: http://www.cccb.org/rcs_gene/dossier.pdf

En relació a l’exili exterior, recordem a figures com el cineasta Luís Buñuel, el científic Severo Ochoa, l’escriptora Mercè Rodoreda o el pintor Pablo Picasso, que ja vivia a França però que es va negar a tornar mentre governés Franco.

L’any 1947 es van poder tornar a editar alguns clàssics en català, però autors novells, com Salvador Espriu (Cementiri de Sinera, 1946) havien de fer-ho clandestinament.

El Premi Nadal de novel·la, creat el 1944 per Ediciones Destino a Barcelona, tot i procedir de persones del règim, va afavorir una literatura aliena, i fins tot amb tocs crítics de la realitat. El van guanyar, entre d’altres, Carmen Laforet o Miguel Delibes. L’any 1949 es va estrenar amb molt d’èxit Historia de una escalera, d’Antonio Buero Vallejo, que anys enrere havia estat a la presó condemnat a mort.

4.3. Manifestacions culturals a l’Hospitalet

A l’Hospitalet es van imposar totes les prohibicions i imposicions de la resta del país, amb les particulars de Catalunya. Entitats clarament partidàries de les forces republicanes foren suprimides i els seus béns requisats: l’Ateneu de Cultura Popular, els ateneus anarquistes, etc...

La política cultural de l’Ajuntament va ser, com a la resta d’àmbits, gairebé inexistent, més enllà de la repressió. On era més punyent aquesta inactivitat era en el gran dèficit d’instal·lacions escolars. Malgrat l’augment de la població no es va fer cap millora i en el curs 1943-43 només el 19% de la població en edat escolar hi anava a les escoles públiques, amb una ratio de 51 alumnes per mestre[i].

Qui va tenir un paper cabdal va ser l’Església. Les parròquies van ser els centres culturals cabdals d’aquells anys. La primera tasca que van haver de fer va ser la reconstrucció dels edificis religiosos, destruïts durant la Guerra. 

L'església de Santa Eulàlia de Mèrida en reconstrucció, l'any 1942. L'arquitecte de les obres públiques del moment fou en Manuel Puig i Janer.

El tarannà del rector decada parroquia era determinant pel biaix de la seva activitat cultural. Esment especial mereix mossèn Jaume Busquets a La Torrassa. Hi fou destinat perquè el barri era el més important focus de l’anarquisme català. Entre la seva intensa tasca religiosa i cultural podem destacar que des de l’any 1940 impulsà una processó inspirada en les que es feien a Espanya, “Los Pasos”, per setmana santa, que va esdevenir la més important de Catalunya.  

Processó "Los Pasos", l'any 1941. Font: http://www.l-h.cat/gdocs/d4132285.pdf

A la nova parròquia de Sant Isidre, mossèn Joan Bonet,

més catalanista, va impulsar l’Esbart Sant Isidre, que va fer la seva primera actuació l’any 1951. Al Centre Catòlic van acollir Acción Católica, una associació de seglars fomentada pel règim, però on es trobaven més còmodes els cristians menys integristes procedents d’una entitat anterior a la Guerra, la Federació de Joves Cristians de Catalunya.

Al marge del règim es van crear diverses entitats, com El Club Pimpinela (1946) i una secció de la Unió Excursionista de Catalunya (1947) a Collblanc-Torrassa, i l’Agrupación de Amigos de la Música (1947) al Centre. També va reprendre les seves activitats culturals la cooperativa El Respeto Mutuo de Santa Eulàlia. Teatre d'aficionats i vetllades musicals eren les seves activitats principals.

Una altra activitat que venia de lluny i va ser tolerada pel règim, prèvia depuració de les seves juntes directives, va ser la de les corals. El 1950 hi havia una desena d’aquestes entitats, de participació exclusivament masculina.
Mentrestant, la població omplia el seu oci en la desena de cinemes o escoltant la ràdio, amb programes com el Consultorio de Elena Francis (des del 1947).

---

[i] SANTACANA , Carles. Victoriosos o derrotats, 1994, pàg. 298.

EL FRANQUISME (3). ELS ANYS QUARANTA: FAM I REPRESSIÓ. DEMOGRAFIA I SOCIETAT.

3. Demografia i Societat a Espanya

3.1. Evolució demogràfica.

En la dècada de 1940 la població de Catalunya va créixer per sobre del ritme de la d’Espanya perquè es va reprendre lentament la migració del camp a les zones urbanes. Era una migració fugint de la misèria i la repressió, i no sempre trobava unes condicions favorables als llocs d’arribada.

POBLACIÓ ESPANYOLA I CATALANA (en milers)

	CATALUNYA	creix. (%)	ESPANYA	creix. (%)	% Cat/Esp
1940	2.891		25.878		11,2
1950	3.240	12,1	27.979	8,1	11,6

A les àrees urbanes, moltes famílies nouvingudes van haver de viure als creixents barris de barraques i fins i tot dins de coves. Les autoritats franquistes perseguien els immigrants i els confinaven, i si no demostraven que tenien habitatge o feina els tornaven al seu poble.

Al "Palacio de las Misiones" o a l'Estadi de Montjuïc foren retingudes les persones immigrants que no podien justificar una feina o un entre 1945 i 1957. Si no ho feien eren tornats als seus pobles. 

L’última gran epidèmia va ser la del “piojo verde”, el 1942-3. Les vacunes i la creixent difusió de les sulfamides i la penicil·lina van reduir la mortalitat i pujar l’esperança de vida de la població, malgrat la situació social.

3.2. Societat.

L’aixecament del 1936 i el règim polític que se’n derivà tenien com a principal objectiu el manteniment del model social i econòmic capitalista. Ja amb la primera llei fonamental, el Fuero del Trabajo (1938), es consolidava la propietat i la iniciativa privada. Les primeres mesures del règim incloïen l’eliminació de la reforma agrària de la República i les col·lectivitzacions revolucionàries durant la Guerra Civil.

Cartilla de racionament. La pobresa i la carestia de béns de primera necessitat va ser la norma per a la classe treballadora. Font: https://www.mhcat.cat/exposicions/exposicions_realitzades/el_farcell_de_la_postguerra/

Al llarg del 1940 es va crear l’anomenat sindicalisme vertical, l’Organización Sindical Española (OSE), copiat de l’italià. Es basava en el principi feixista de la coincidència d’interessos entre burgesia i classe obrera i hi eren empresaris i treballadors junts. Els conflictes, però, hi eren inexorablement, i el sindicat gairebé sempre feia costat a l’empresari.

Logotip de l'Organización Sindical Española

També es van permetre algunes associacions professionals, cooperatives i entitats existents anteriorment, això sí, incorporades a l’OSE. També es van endegar polítiques socials, com el Instituto Nacional de la Vivienda (1939) o el Seguro Obligatorio de Enfermedad (1944), que van fer una tasca ben minsa en aquells anys.

La misèria general de la classe treballadora no va generar gaire conflictivitat. El terror i el control social gairebé la va eliminar del camp. A les ciutats, però, malgrat que fer vaga era un delicte que provocava la presó, es van fer mobilitzacions a partir del 1945, quan el règim se sentia feble per la derrota de l’Eix a la 2aGM. Podem destacar les vagues generals de Manresa (gener del 1946) i la Ria de Bilbao (maig 1947).

Font: http://aunamendi.eusko-ikaskuntza.eus/es/foto/mu-58820/

Seguint els principis feixistes, el nou Estat franquista va intentar sense gaire èxit desenvolupar el model totalitari. El partit únic, Falange, i l’Estat, sense distincions clares, volia tenir organitzada a la població en les seves organitzacions (Frente de Juventudes i Sección Femenina, Sindicato Español Univesitario, Auxilio Social...) i institucions (OSE, Església...). Tanmateix, part del teixit associatiu anterior va ser tolerat i va poder mantenir algunes activitats al marge del règim.

Font: https://elcarrodeheno.granadaimedia.com/2014/03/26/mujeres-de-granada-iv-la-seccion-femenina-1934-1977/

Un sector que patir una regressió enorme en la seva millora durant les dècades anteriors va ser el de les dones. Van ser condemnades a la subordinació en relació als homes, a la pèrdua de drets civils i a les tasques de la llar.

La concepció del paper social de les dones, la veiem en el preàmbul a la Llei de 18 de juliol de 1938:

“Es consigna rigurosa de nuestra revolución elevar y fortalecer la familia en su tradición cristiana, sociedad natural, perfecta y cimiento de la nación. En cumplimiento de la anterior misión ha de otorgarse al trabajador (...) la cantidad de bienes para que aunque su prole sea numerosa –y así lo exige la patria- no se rompa el equilibrio de su hogar y llegue a la miseria, obligando a la madre a buscar en la fábrica o taller un salario con el que cubrir la insuficiencia del conseguido por el padre, apartándola de su función suprema e insustituible, que es la de preparar a sus hijos, arma y base de la nación en su doble aspecto espiritual y material.”

Les condicions de vida dels treballadors van empitjorar. Els preus van pujar més que els salaris, que eren dictats per llei. Moltes empreses pagaven uns extres en formes de lots de productes. El menjar estava racionat i aconseguir-los a l’estraperlo era prohibitiu per a la majoria de la població.

Despeses i ingressos d’una família de Sabadell (1936=100)

	1940	1950
Ingressos	104	373
Despeses	240	571

Font: MOLINERO, C. I YSÀS, P. Patria, justicia y pan, Barcelona, 1985

3.3. Demografia i societat a l’Hospitalet.

L’Hospitalet va passar de 51 a 72 mil habitant de 1940 a 1950. Aquest creixement, del 40%, es va basar en la immigració. Moltes persones fugien dels pobles però a l’Hospitalet no trobaven feines ni habitatges. Van desenvolupar-se nuclis de barraques a La Bomba, Riera Blanca, Matacavalls, etc. i de coves a Pubilla Casas, Sanfeliu, etc.

Reportatge a la revista Destino del 3 de novembre de 1945 sobre les coves de Pubilla Casas. al barranc de Can Rigalt.

Collblanc-Torrassa i Santa Eulàlia significaven el 70% de la població, barris separats del Centre-Sant Josep i de les masies de la Marina. En aquells barris més propers a Barcelona, la meitat de la població era procedent de fora de Catalunya[i].

Entitats de caire religiós i conservador, com el Centre Catòlic, el Casino del Centre o el Casino de Santa Eulàlia (antic Foment Eulalienc), etc. van reprendre la seva activitat. També ho van fer clubs esportius, sempre amb juntes formades per persones que, com a mínim, no tinguessin un informe desfavorable com desafectes al règim.

Programa de la festa major del 1948 del "Casino Nacional", l'actual Casino del Centre. Font: http://celh.cat.5comms.com/sites/default/files/2020-03/6-4_SEGLE%20XX.pdf

Paral·lelament es van crear o mantenir entitats al marge del 

règim, en les que s’intentava recollir la tradició associativa anterior a la Guerra. El Club Pimpinela i La Alianza a la Torrassa o la cooperativa El Respeto Mutuo a Santa Eulàlia n’eren dos exemples.

"Díptic amb el programa d'actes de l'homenatge al músic i compositor hospitalenc, Jaume Ventura Tort, amb motiu de l'estrena de la seva sardana "Les noies de la Torrassa" que li va encarregar l'entitat Unión Recreativo-Cultural Alianza, la qual li ret homenatge." Font. AMHL 902-151 PM 0001245

Com al conjunt de Catalunya, la Falange no va tenir gaire èxit a l’Hospitalet, ni entre la gent conservadora, malgrat els avantatges que s’obtenien. En un informe de 1947, només n’hi havien 114 afiliats a la ciutat[ii].

Amb aquesta notícia ens assabentem de la conflictivitat social a Trinxet, l'any 1946, i de com actuaven els empresaris, pagant un "plus" o amb lots de menjar, al marge de la llei.

L’onada de vagues de 1945 al 1947 va afectar plenament l’Hospitalet, on la CNT en la clandestinitat tenia força importància. Tanmateix, quan va ser palès que el règim franquista no seria enderrocat per les potències democràtiques, l’antifranquisme més estrictament polític i el moviment obrer es van esllanguir de mica en mica.

---

[i] http://www.celh.cat/sites/default/files/2020-03/6-1_SEGLE%20XX.pdf

[ii] SANTACANA, Carles. Victoriosos i derrotats, 1994, pàg.164.