Mostrando entradas con la etiqueta 1976. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta 1976. Mostrar todas las entradas

lunes, 1 de septiembre de 2025

DE 70 A 37,5 HORAS. L'EVOLUCIÓ DE LA JORNADA LABORAL.

La reducció de la jornada laboral ha estat una reivindicació clàssica del moviment obrer i de l'esquerra. En les primeres dècades del capitalisme, les jornades de dones i homes, nenes i nens podien ser de més de 12 a 14 hores diàries, sis dies a la setmana, per un sou de misèria.

A l'Hospitalet, com a tot arreu, la reducció de jornada era una de les principals peticions en totes les mobilitzacions obreristes. Aquestes accions eren possibles perquè la classe obrera estava organitzada en societats, ateneus, cooperatives, mutualitats, corals, sindicats i partits polítics d’esquerres. L'organització i la mobilització han aconseguit i aconsegueixen encara que tinguem unes condicions de treball i de vida dignes.

Pancarta a Melbourne (1856). Font: Viquipèdia.

A finals de 1854, els obrers de La Aprestadora Española van fer una vaga amb la que van aconseguir una jornada d'11 hores. Això vol dir que abans era superior, d'unes 70 hores setmanals.

En novembre i desembre de 1871 els obrers alfareros de Barcelona i rodalia van fer una vaga en la que demanaven que la jornada baixés a 10 hores diàries. Els terrissaires de l'Hospitalet i uns quants pobles més demanaren, el juliol de 1873, la jornada de 8 hores.

Al camp, la situació era també molt dolenta o pitjor. Després de la vaga de 1893, els jornalers del Barcelonès van aconseguir jornades de dotze hores del maig al juliol, onze hores l’abril i l’agost i nou hores la resta de l’any. Insisteixo, si aquest era l'acord, això vol dir que abans en treballaven més hores.

Font: La Ilustración obrera, 19-3-1904

La jornada de 8 hores fou la gran reivindicació del moviment obrer durant dècades. Treballar 48 hores a la setmana era l'objectiu. Finalment, es va aconseguir la llei de les 8 hores arran la gran vaga general de l'àrea de Barcelona, coneguda com vaga de la Canadenca, l'any 1919.

La classe treballadora de l'Hospitalet va participar plenament en la vaga de la Canadenca, començant pel Transformador de la Torrassa, que pertanyia a l'empresa en la que va començar la mobilització.

Poc després, el novembre de 1919, a la Conferència de Washington en la que va ser creada l'Organització Internacional del Treball (OIT), es va ratificar aquest objectiu: 8 hores al dia i 48 a la setmana.

Malauradament, la llei del 1919 i les directrius de l'OIT es van complir més aviat poc. A la Tecla Sala, l'any 1920, la jornada era de 9 hores al dia i 4,5 els dissabtes; és a dir, un total de 49,5 hores setmanals.

Va ser la II República, amb Largo Caballero (el Lenin espanyol) al capdavant del Ministeri de Treball qui va reprendre el tema i va tornar a imposar la jornada de 8 hores amb una llei el juliol de 1931.

Font: Transporte, juny 1931.

La reacció franquista va liquidar els avenços socials republicans. Al Fuero del Trabajo, la primera llei fonamental, del 1938, es deia que l'Estat havia de limitar convenientment la duració de la jornada, però no posava cap limitació global.

Durant el franquisme, amb uns sindicats oficials al servei dels empresaris, les condicions de treball eren molt dures. Al camp es va tornar al treball "de sol a sol". A les fàbriques, jornades llargues i, donada la pobresa general, allargades si es podia amb hores extres. 

A Tecla Sala, l'any 1959 la jornada setmanal era de 48 hores i les hores extres, habituals. En 1971, una assemblea a la INDO, al marge del sindicat vertical oficial, demanava que les hores de feina setmanals baixessin a 44. Puc aportar el testimoni de la meva infantesa, en la que jo veia al meu pare només els caps de setmana.

La Llei de Relacions Laborals de 1976 va limitar la jornada a 44 hores setmanals, en un context d'un moviment obrer molt actiu, i amb la por del règim franquista agonitzant a un antifranquisme liderat pels comunistes. L'Estatut dels Treballadors de 1980 la va baixar a 42/43 hores.

Una de les primeres mesures del PSOE al poder, encara amb l'impuls esquerranós que els va durar poc, va ser la de decretar la jornada laboral de les 40 hores setmanals, el desembre de 1982. La patronal va reaccionar anunciant l'Apocalipsi, per cert.

Govern i sindicats signen la reducció de la jornada laboral el desembre de 2024.

Ara, l'equip de la ministra Yolanda Díaz intenta que s'aprovi la nova reducció de la jornada laboral a 37,5 hores. Davant la reacció patronal i de la dreta, amb els mateixos arguments del segle XIX, els drets de la classe treballadora intenten ampliar-se, gràcies al moviment obrer, sindicats i forces d'esquerra.

Fatxes de tota mena, podeu fer tota la propaganda que vulgueu, però si ara no treballeu entre 70 a 80 hores a la setmana per sous de misèria és gràcies a l'esquerra política que recull les reivindicacions obreristes.

viernes, 11 de julio de 2025

LA MANCA DE LLIBERTAT DURANT LA TRANSICIÓ

 Avui voldria aportar dos documents de 1976, que il·lustren com la llibertat tenia serioses limitacions durant la Transició.

Recordem, Franco havia mort el 20 de novembre de 1975. El règim franquista es va mantenir intacte durant molts mesos i la repressió als moviments populars va continuar. 

Els canvis cap a la democràcia no es van fer realitat fins l'any 1977. Això vol dir que l'any 1976 va ser un any més de franquisme.

Els dos documents procedeixen de les associacions de veïns. Només recordar l'extraordinària importància d'aquestes entitats en aquells anys, com van frenar la cobdícia del capital immobiliari i van lluitar per la democràcia.

El primer és una petició d'una assemblea de socis/es de l'Associació de Veïns Ildefons Cerdà de Granvia Sud. Sí, per a fer una assemblea s'havia d'obtenir el permís de l'Ajuntament. 


Atenció, l'assemblea es feia a la parròquia de Sant Isidre. Algunes parròquies eren els centres cívics de l'època i de vegades còmplices en els moviments antifranquistes.

L'Ajuntament, aleshores comandat pel Vicenç Capdevila, va donar el permís.

El segon document és una petició de l'Associació de Veïns de Sant Josep per a fer una xerrada. La faria el Juan Ramos, amb el títol "Alternativas sindicales".


Juan Ramos era un destacat líder de Comissions Obreres i del PSUC, aleshores sindicat clandestí i molt perseguit. La xerrada volia mostrar les alternatives al sindicat oficial, l'únic permès. 

En aquesta ocasió era el Govern Civil de la Província, comandat per Salvador Sánchez-Terán, va prohibir la xerrada, ja a finals d'any, quan se suposava que estaven canviant les coses. 

Com veiem, l'any 1976 va ser un més de franquisme, de manca de llibertats, d'associació, reunió, expressió...

 

 

lunes, 31 de julio de 2023

EL MOVIMENT DE PENSIONISTES I JUBILATS, DE LA TRANSICIÓ A L'ACTUAL MAREA PENSIONISTA

 Naixement del moviment dins les Associacions de Veïns

El moviment social de les persones pensionistes i jubilades en defensa dels seus drets va néixer, com tants altres, dins dels moviment veïnal de la dècada de 1970.

Des de finals de la dècada de 1960 van aparèixer a molts barris de les àrees metropolitanes d’arreu d’Espanya moviments socials que lluitaven per la millora de les seves condicions. Finalment, trobaren la fórmula jurídica de les associacions de veïns (AV) com la més adient per tirar endavant les seves mobilitzacions. L’Hospitalet fou un dels municipis capdavanters i, a partir de 1971, començà a tenir AV legalitzades.

Al si de les AV es van crear grups de treball o vocalies en funció dels problemes que tenia cada barri o dels neguits dels membres. Primer van aparèixer els grups d’urbanisme, cultura, sanitat, etc. Més endavant apareixeran d'altres, com els de joves i els de jubilats.

El col·lectiu jubilats/des va esdevenir un subjecte més dels que participaren en les mobilitzacions socials d’aquells anys. El seu eslògan, « Jubilat, aixeca el cap! » fou un dels més difosos durant la transició. Les reivindicacions específiques de la gent gran es van normalitzar a  partir d’aquell moment, i les trobem de forma habitual en les revistes de les AV dels barris.

 

Podem situar el naixement del moviment català de jubilats i pensionistes vers l’any 1975, amb una fita fonamental, la manifestació del 30 de juny de 1976, en la qual els participants van allargar el recorregut en relació amb el que els havien permès i foren dissolts per la policia; on és vist!, els grisos a cops amb els iaios i les iaies! 

 

En el manifest d’aquella mobilització es demanaven pensions justes, assistència sanitària, casals i residències.

Al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet, les reunions i gestions de l’AV durant l’octubre i novembre del 1976 van fer que l’Ajuntament cedís un local (Rosell amb Aprestadora) per casal d’avis, encara que el regidor Francesc Codina no va concretar la data de la seva inauguració. De fet, no es va obrir fins l’inici de la dècada següent.

En els mesos finals de 1976 les vocalies de jubilats de diverses AV contacten i es van coordinant. Segons Pepe Gutiérrez (Nuestros viejos, Ed. Hacer, 1982, pàg. 54) les primeres reunions es van fer en el molt proper barri de Sants, testimoni coincident amb el de Maria Furriol

Al llarg del 1977, la coordinadora hospitalenca, encara informal, que aplegava vocalies de vuit AV de la ciutat, va iniciar les gestions per aconseguir per a la gent gran certs avantatges, com ara la gratuïtat dels transports públics, com a Barcelona i d’altres municipis.

A començaments del 1977 existia una Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de Barcelona i Comarca. El 24 d’abril, més de 10.000 persones van participar en una gran assemblea al Palau d’Esports, convocades per la Coordinadora, que aplegava 34 vocalies d'AV i 2 grups més, on s'exigiren pensions dignes i una assistència que garantís els drets més bàsics.

En novembre de 1977 la Coordinadora (on ja hi eren 36 vocalies i 2 grups independents) i la Federació d'Associacions de Veïns organitzaren una Setmana de la Vellesa a Barcelona. Les reivindicacions principals, molt vigents encara: pensions dignes, incloent la de viduïtat, garantir els subministraments d'aigua i energia, assistència mèdica...

El febrer del 1979 es celebrà a Barcelona el I Congrés de Jubilats i Pensionistes de Catalunya, on es va aprovar un programa de reivindicacions que va marcar les línies d’actuació dels anys posteriors, en el que els apartats sobre les pensions i les residències eren els més extensos. Hi van assistir 5 vocalies i la Coordinadora de l’Hospitalet.

El moviment de jubilats i pensionistes al marge de les AV

Com que ja en aquells moments el moviment veïnal, dins del qual havia nascut el moviment dels jubilats, va entrar en crisi, algunes persones o sectors van cercar camins per continuar en l’activitat associativa, i el 1980 la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de l’Hospitalet s’instituïa com a entitat independent; l’any següent feia el mateix la de Barcelona.

Al II Congrés de Jubilats i Pensionistes de Catalunya, celebrat el maig del 1982, ja no hi participà cap vocalia de la ciutat. Hi van assistir la Coordinadora, l’Àrea de Serveis Socials de l’Ajuntament i dues Llars d’Avis. Com en d’altres àmbits de la societat, el protagonisme de l’associacionisme reivindicatiu procedent de l’antifranquisme s’anava esvaint i el seu lloc l’anaven ocupant les institucions. L’herència, però, de la consciència pública dels drets de la gent gran, sí que hi era molt present.

Una altra herència de l’associacionisme de la transició fou el de la creació i autogestió dels serveis públics. Més enllà de la reivindicació, molts col·lectius que es movien al voltant de les AV, partits, etc. van fer un pas endavant i van generar l’equipament que es trobava a faltar. Els casos més nombrosos foren el de les escoles, des de les bressol fins a les d’adults. 

També trobem algun cas en què es va organitzar un casal d’avis, com van fer els objectors de consciència que desenvolupaven la seva tasca social substitutòria del servei militar sota l’aixopluc de la parròquia i l’AV de Can Serra vers 1975 i 1976. La gran pel·lícula dels objectors la podeu veure clicant
aquí.

L’exemple més reeixit fou el de Pubilla Casas, on tenien una sensibilitat especial pel tema de la gent gran. L’Associació de Veïns i la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de l’Hospitalet participaren en la creació, el 1981, de l’Associació Companys Socials, que tenia com a principal objectiu la creació d’una residència de gent gran al barri, el que finalment van aconseguir el gener del 1986. En tot el procés va tenir un paper important el que aleshores era el president de la Coordinadora i veí del barri, Francesc Pedra, vell lluitador anarquista en molts fronts socials. 

L’herència que van rebre les primeres institucions democràtiques en relació a l’atenció a la tercera edat era tan horrible com en la resta de temes. Ni una residència, uns pocs casals privats, molt de paternalisme i pocs fets. Segons confessava una assistenta social a començaments de la dècada del 1980:

"Bastará decir que en diez años de ejercicio de la profesión de asistente social en la barriada de Pubilla Casas, no se ha podido ingresar ni una sola persona que haya acudido al servicio de demanda de internamiento en un centro para ancianos." (GUTIÉRREZ. Nuestros viejos, 1981, pàg. 86)

En aquells anys, l'envelliment no era tan gran com serà en dècades posteriors, però la situació de la classe treballadora d'aleshores era pitjor de la que seria després. L'estat deplorable dels serveis públics a la ciutat i la distribució de la riquesa feien que la pobresa recaigués sobre una part important de la població, i la gent gran, és prou conegut, n'és un dels col·lectius més vulnerables. 

Es calculà, en el 1983, que el 18,44 % de la gent gran de la ciutat rebia rendes inferiors al salari mínim interprofesional, que com sabem sempre ha estat una quantitat molt baixa. Els barris amb més ancians en aquesta situació eren el Gornal i Pubilla Casas, amb un 24 %.


Casals i sindicats

Durant unes dècades, el moviment social reivindicatiu dels pensionistes i jubilats va quedar gairebé reduït al que feien els sindicats. CC.OO. i UGT van crear sengles Federacions de Jubilats i Pensionistes vers 1977, tot just reorganitzats els sindicats en recuperar la legalitat. La federació catalana de CC.OO. té una revista pròpia, La nostra veu.

Els interlocutors en nom dels pensionistes, a més dels partits polítics, que cadascú té les seves propostes, han estat i són els sindicats. Les pensions, en tant que dret laboral adquirit, formen part de la negociació social clàssica.


Paral·lelament, les institucions polítiques i algunes caixes anaven construint casals d’avis, en els que les activitats d’oci anaven guanyant espai a les reivindicatives, que van acabar desapareixent. Fins i tot costava de trobar activitats culturals.

Puc parlar de la meva experiència, durant la dècada de 1990, de col·laboració amb un petit grup de socis del Casal de Collblanc-Torrassa que maldava per tirar endavant la revista Progrés i algunes activitats més enllà dels jocs de taula i els balls.

Podem dir que la xarxa de casals que tenim a la ciutat s’apropa a la satisfacció de la demanda d’aquesta mena d’equipaments. No passa el mateix amb les residències, una tipologia de la que hi ha un dels dèficits més importants.

La Marea Pensionista

La situació va canviar a començament del 2013, quan el Govern del PP no va aplicar la pujada de les pensions que es va comprometre a fer, el que Feijóo ha negat que fessin en la recent campanya electoral.

En un context de mobilitzacions contra las retallades de serveis i prestacions socials (recordem el moviment que va començar el 15 de maig de 2011), van sorgir grups de jubilats que van començar a autoganitzar-se, també a l’Hospitalet. La consigna era “salvem les pensions públiques”.

Manifestació el gener de 2014 a l'Hospitalet

El febrer de 2014, diversos d’aquests grups, també els de l’Hospitalet, es van reunir a les Cotxeres de Sants i van crear la Marea Pensionista. Des d’aleshores han estat centenars de mobilitzacions les que han fet en defensa de la seva plataforma reivindicativa: pensions dignes, igualades al salari mínim, amb l'eliminació de la bretxa de gènere...

A l’Hospitalet es concentren cada dilluns a L’Acollidora o participen en les concentracions que es fan a la Plaça Universitat de Barcelona. També participen en les mobilitzacions i les concentracions dels dimecres en defensa de la sanitat pública. Periòdicament van a Madrid, a les manifestacions convocades per la Coordinadora Estatal en defensa del Sistema Público de Pensiones.

Manifestació a l'Hospitalet, el novembre de 2014.

La Marea Pensionista de l'Hospitalet comparteix la resta de les reivindicacions referents a les necessitats de la gent gran amb el moviment veïnal i els agents socials i polítics: urbanisme adient, residències, etc.

Com als anys 70’s, ha sorgit un moviment específic de jubilats i pensionistes, gràcies al qual s’han defensat conquestes socials en èpoques de retallades i s’han conquerit quan n’hi han hagut governs progressistes.

Perquè... ¡Gobierne quien gobierne, las pensiones se defienden!

 

jueves, 5 de marzo de 2020

APUNTS PER FER LA HISTÒRIA DEL FEMINISME A L'HOSPITALET

La història del feminisme a l’Hospitalet encara s’ha d’escriure. Això només pretén ser una petita aportació. Animeu-vos!!!
1. Feminisme a partir de 1868
Les llibertats del Sexenni Democràtic (1868-1874) van permetre la creació de les primeres associacions de dones del país, lligades al republicanisme federal, com seccions femenines del Partit Republicà Federal (PRF)[i] . La primera associació de dones que he trobat va ser La Fraternidad, del PRF a Madrid, el 1870, que organitzà activitats contra les quintes[ii]. Les dones va tenir un paper molt actiu en les mobilitzacions d’aquells anys, contra les quintes i els consums, a favor del lliure pensament, etc.
El Museo universal. 31-1-1869, pàg. 6
L’altre gran corrent de les classes populars en aquells temps va ser l’obrerisme, que a Catalunya va optar majoritàriament per la ideologia anarquista. La Federació de la Regió Espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) va celebrar el seu II Congrés a Zaragoza l’abril de 1872. Allà s’hi va aprovar una resolució que deia:
“La dona és un ésser lliure i intel·ligent, i, com a tal, responsable dels seus actes, igual que l’home; així doncs, si això és així, el que cal és posar-la en condicions de llibertat perquè es desenvolupi segons les seves facultats. Ara bé, si releguem la dona exclusivament a les tasques domèstiques, la sotmetem, com fins ara, a la dependència de l’home i, per tant, li traiem la seva llibertat.”[iii]
Poc després, el juliol, quatre associacions obreres de l’Hospitalet s’hi van adherir a l’AIT, pel que ens imaginem que aquestes idees va començar a circular pel poble, si més no entre les 191 famílies dels afiliats.

Per tant, tant per la via del republicanisme federal com per la de l’obrerisme anarquista, ideologies i pràctiques socials i polítiques amb força penetració a l’Hospitalet en aquells anys, ens imaginem que van arribar les idees feministes al poble que aleshores no arribava als 3.500 habitants.

Després de la reacció conservadora de 1874, el 1881 va haver una certa relaxació legislativa quan arribaren els liberals al poder. Entre 1881 i 1886 foren creats tres mutualitats femenines, Nuestra Señora de los Dolores, del Carmen de las Mercedes. En els tres casos el president era el rector de la parròquia, però en el segon, tota la junta de 1887 era formada per dones[iv]
 
Desconeixem la raó de la creació de mutualitats femenines en aquests moments, o si n’hi havien a d’altres localitats. Crida l’atenció que hi hagués una presència de dones en l’esfera pública, com era la junta d’una entitat.
2. El feminisme dins el republicanisme i el moviment obrer
El feminisme va continuar desenvolupant-se dins dels corrents ideològics democràtics i igualitaris. Recordem que les primeres manifestacions del feminisme modern van sorgir durant la Revolució francesa o que la Convenció de Seneca Falls fou feta el 1848 en bona mesura per dones mobilitzades a favor de l’abolició de l’esclavitud. 
A un número de 1893 de La Justicia. Órgano del Centro Republicano he trobat la primera referència a Espanya del concepte feminisme tal i com l’entenem avui. Parlant del pedagog argentí Francisco Berra, es deia:  
"(...) se muestra acérrimo partidario de la educación integral de la mujer y sostenedor de las nuevas tendencias del sistema jurídico y profesional europeo, que caracterizan á los que en estos últimos tiempos se ha llamado (y perdónese el galicismo) movimiento feminista."[v]
Fou en una conjunció de tres dones d’aquestes procedències quan es va fundar la primera associació feminista de Catalunya. La Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona fou creada a Barcelona el 1889 per Teresa ClaramuntÁngeles López de Ayala i Amalia Domingo Soler.
Font: La Actualidad, 12-7-1910 pàg. 29.
Tenia una vessant reivindicativa en lo polític i lo social, però també organitzava cursos i activitats culturals i esportives que fins el moment eren exclusives dels homes. El 1898 López de Ayala creà la Sociedad Progresiva Femenina una continuació de l’anterior, que va existir fins el 1926, quan va morir la promotora.
3. Feminisme burgès
Paral·lelament es va desenvolupar un feminisme més moderat, impulsat per dones burgeses relacionades amb la Lliga Regionalista: Dolors Monserdà, Francesca Bonnemaison i Carme Karr. No arribaven a demanar la igualtat total, però sí que significaven un progrés en relació a la situació de la dona de la seva època. Mary Nash (la historiadora de referència del tema que ens ocupa), les descriu així:
"El feminisme català de principis del segle XX és de signe cultural i social. No se centra en la demanda del vot ni en els drets polítics de les dones. Per tant, no es pot qualificar encara de sufragista. Identifica una agenda d'actuació a partir de la promoció dels drets de les dones als àmbits educatius, culturals i laborals. En aquest sentit, el procés de conscienciació de les dones es pot entendre com a renegociació dels termes del contracte social de gènere, és a dir, de conquesta d'espais de llibertat, i de modificació d'alguns dels elements dels codis de gènere que limitaven la vida de les dones i les seves opcions en aquell moment."
Una de les seves principals obres fou la revista Feminal (1907-1917), en la que hi havia des de pàgines de moda fins a reportatges de les sufragistes angleses. Aquest grup va evolucionar posteriorment cap a un feminisme més combatiu durant la Dictadura de Primo de Rivera i la República. 
A la portada del número 1 de La Ressenya, (continuació de La Ressenya Literària, la primera publicació de l'Hospitalet), del 5 de maig de 1907, trobem un article que comenta l'aparició de Feminal. A la dreta, una portada de Feminal de 1913.
Feminal era comentada i recomanada per la publicació local (la primera) La Ressenya, també de l’àmbit catalanista, relacionada amb el Foment Autonomista, una organització política de l’Hospitalet, creada al voltant del moviment polític anomenat Solidaritat Catalana.
4. El Sindicat “La Constancia” i la revolta de les dones (1918)
El moviment obrer fou el marc en el que el feminisme es va desenvolupar amb més intensitat. La creació d’un dia de la dona treballadora fou un acord de la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, feta a Copenhaguen el 1910, amb Clara Zetkin, com principal impulsora.
Clara Zetkin, dirigent socialista i més tard comunista alemanya. Vida Socialista, 26-6-1911
Aquest impuls del moviment obrer femení arribà a Catalunya. El 1912 fou fundat el Sindicat “La Constancia”, el de les dones del tèxtil. El 1913 fou capaç d’organitzar una gran vaga general del sector, que començà a dues fàbriques de Sants i dues de Santa Eulàlia: Caralt i Rifà[vi]. Aquesta gran mobilització va concloure amb una relativa victòria obrera, malgrat el desplegament de les tropes per Barcelona.
 
Les fotos superiors il·lustren la mobilització obrera femenina de la gran vaga de l'estiu de 1913; Mundo gráfico. 20-8-1913, pàg. 21. Les fotos inferiors mostren la resposta del poder: soldats i guàrdies civils; La Hormiga de oro. 9-8-1913, pàg. 8.
La mobilització obrera femenina va tornar a primer pla amb la revolta contra els preus de les subsistències el gener de 1918, que també es va manifestar a Sants-Bordeta-Santa Eulàlia. Manifestacions de dones assaltaren magatzems d’acaparadors, imposaren preus als mercats, etc. Hem de destacar que les accions de les dones eren pacífiques, de vegades contundents, però mai van arribar a ser violentes, en una època en la que la violència era habitual en la lluita de classes.

5. La República

Durant les primeres dècades del segle XX el feminisme es va estendre per la societat catalana. En aquest context, el maig del 1930 es va celebrar una competició d’atletisme a l’Hospitalet, i també hi hagué una competició d’equips femenins.

Aquesta empenta va trobar la seva expressió política en la gran legislació de la República, proclamada l’abril del 1931. Els partits i organitzacions d’esquerres adopten les idees del feminisme. ERC crea les seccions “Feminal” de les seves agrupacions, i a la de Santa Eulàlia destacà Justa Goicoechea, que a les eleccions municipals de 1934 esdevindrà la primera dona regidora de l’Hospitalet[vii].


Justa Goicoechea, la tercera per l'esquerra, treballant a Can Pareto. Font: https://irla.cat/publicacions/justa-goicoechea-hospitalet/, on trobareu una extraordinària biografia.

Dins del món anarquista, el feminisme era molt actiu, i va concretar-se en la creació de l’associació Mujeres Libres, que editava una revista amb el mateix nom, a partir de l’abril del 1936. Sabem que a l’Hospitalet n’hi va haver una agrupació els anys 1937 i 1938. Caldria fer una recerca acurada de l’activitat dels ateneus o grups d’afinitat durant l’etapa republicana.
 
Mujeres Libres, núm. 10, juliol de 1937, pàg.1. https://cgt.org.es/revista-mujeres-libres/ L'activitat de les agrupacions de Mujeres Libres va quedar molt condicionada per l'esclat de la guerra. 

6. L’antifranquisme

El franquisme va significar una regressió brutal en els drets de tota la població, i en especial de les dones. La ideologia falangista dominant tornava a situar les dones en una situació subordinada a l’home i recloses a l’àmbit domèstic. Els moviments antifranquistes van incorporar de mica en mica les reivindicacions feministes.

Al voltant de 1967 es van fer a l’Hospitalet diverses reunions del Moviment Democràtic de Dones, una associació impulsada pel PCE-PSUC, plantejada inicialment com un moviment de dones que feien solidaritat amb els presos polítics, però que va començar a fer plantejaments feministes[viii]. En van participar Manuela Carmena, Montserrat Roig i dones de l’Hospitalet com Mercè Olivares y Pura Fernández. També podem esmentar que en la dècada de 1970 va viure i militar al PSUC de l’Hospitalet Mª Dolors Calvet, que va destacar en la lluita feminista, i va ser diputada als primers parlaments democràtics espanyol (1977) i català (1980).



Butlletí de l'AV de Can Serra, 1975.

L’àmbit en el que es va desenvolupar més el feminisme en aquells temps va ser el moviment veïnal. A les diferents associacions de veïns (AV) que es van crear a tots el barris no van trigar en aparèixer “vocalies de dones”. Aquestes vocalies fomentaven la creació de grups de dones en les que aquestes podien sortir de casa i compartir el temps i les experiències. A finals dels 70's, diverses AV tenien dones presidentes, en una època en la que era molt difícil que això passés.
Acreditació de les Jornades Catalanes de la Dona de la meva mare, María López Molina, en representació de l'Associació de Veïns de Pubilla Casas. Font: CELH DOC 0201 Jornades / d. María López Molina.  
 
Alguns d’aquests grups van evolucionar cap a un activisme feminista molt intens. Clara Parramon ens comenta:
Al meu entendre, no és una simple coincidència que un activisme femení potent i els moviments veïnals emergissin en la mateixa dècada. Com a molts altres municipis, en els barris hospitalencs les funcions atribuïdes a l’espai domèstic, és a dir, els treballs de cura i d’atenció a les persones que les dones acostumem a assumir, estaven en perill. Només cal recordar –especialment en el barris aleshores més nous– que, com he dit en altres ocasions, en els espais on es menjava, es cuidaven les criatures, s'atenia a la gent gran, no hi havia ni mercats, ni escoles, ni escoles bressol, ni ambulatoris. En aquelles condicions, el protagonisme femení per dignificar la vida comunitària va ser rellevant i es troba en l'origen de moltes de les escoles, mercats, parcs, centres de salut avui existents.”[ix]
Jornades Catalanes de la Dona, 1976. La segona per la dreta de les assegudes a les cadires és Mercè Olivares. Fotografia de Pilar Aymerich. Font: https://www.museoreinasofia.es/coleccion/obra/jornades-catalanes-dona-inauguracion-jornadas-maria-aurelia-capmany-leyendo-su

Les vocalies de diverses AV van participar en les Jornades Catalanes de la Dona, el maig del 1976. Aquesta reunió va significar un punt d’inflexió decisiu i va posar el feminisme en l’agenda política de la Transició, en un moment en el que es començava a dissenyar el futur polític i legislatiu del país. Al primer ajuntament democràtic de la nova etapa, 1979, n’hi havia tres dones: Pilar Ferran, Fina Martínez i Mercè Olivares.


No tant com al moviment veïnal, però també al moviment obrer dels 70’s es va deixar sentir el paper de les dones i la lluita per la igualtat. En aquest sentit, a l’Hospitalet vam ser pioners en les sentències judicials, després d’importants mobilitzacions i vagues, que ratificaven que a igual feina homes i dones havien de cobrar el mateix. Era l’any 1977, i fou a les empreses INDO i TEMSA.
 

"L'Hospitalet dels anys 70 : el final d'una dictadura" (2007). A partir del minut 28 explica les experiències de TEMSA i INDO.


També foren liderats per les dones els importantíssims moviments de renovació pedagògica, llavor del sistema educatiu actual. Hem de destacar el paper de Montserrat Company.

7. Els darrers anys

Un cop aconseguida la igualtat legal amb el nou règim democràtic, va començar el llarg camí per arribar a la igualtat real, que encara no s’ha aconseguit. 

Font: En Equipo, revista de l'AV de Santa Eulàlia, 1983. El contingut del mural és prou explícit.
 
Per exemple, al tercer consistori democràtic, escollit el 1987, només hi havia dues regidores, menys que en el primer. El 2011 ja hi teníem una alcaldessa (des del 2008) i vuit regidores més. El 2015, l’alcaldessa i set dones més. El 2019, l’alcaldessa i dotze dones més, gairebé la meitat del consistori. Com a mínim s’havia aconseguit la paritat política gràcies a que diverses candidatures l’havien aprovat prèviament per la confecció de les llistes electorals. Sense quotes que corregeixin les desigualtats que no eliminem, no ens apropem a a la igualtat.

Mural fet l'any 2006.
 
A partir de la dècada de 1980 apareixen grups de dones al marge del moviment veïnal, seguint l’exemple de Can Serra. L’any 1984 es va crear la de Santa Eulàlia. Vam entrar al s. XXI amb una dotzena d’entitats d’aquesta mena, on es practicava la sororitat abans que es popularitzés aquesta paraula. 

El 2002 va aparèixer Mujeres P’alante, un grup que respon al col·lectiu de dones del darrer episodi immigratori, que va començar vers 1999. Des de les institucions també es va prendre consciència del tema i el 1986 es va crear el Programa Municipal de la Dona (PMD) i el Centre d’Atenció i Informació a la Dona (CAID). 

L'any 2013, els diversos grups de dones de la ciutat van coordinar-se en el projecte "Les dones de l'Hospitalet teixim el nostre futur".
 
CC.OO. ha tingut una primera secretària general local dona, Asun Romero, des del 2001. Fou substituïda per una altra dona, Liliana Reyes, el 2019 i per una altra Lorena González, en 2023. 

El moviment veïnal, curiosament, s'ha mostrat menys permeable a la dirigència femenina, amb excepcions a Collblanc-Torrassa (Ana González i Loli Luna), Can Serra (Petra Muñoz) o Bellvitge (Montse Abolafia i Emma Núñez)...

En els darrers temps s’han produït dos fenòmens: la constatació de que la desigualtat real de gèneres (amb la discriminació, la violència, les bretxes, etc.) no desapareix per l’acció de les lleis igualitàries i l’aparició d’una reacció del masclisme lligada a l’ascens de l’extrema dreta. 


Manifestació feminista a l'Hospitalet, 2019. Font: lhdigital
 
Això ha provocat una revifalla dels feminismes, en plural, perquè, com en tots els moviments socials, hi ha diferents idees i pràctiques dins d'aquest. El que tenen clar cada vegada més dones, en especial les joves, és que sense lluita ni mobilització feminista continuaran patint feminicidis, violència i discriminació.
 
De totes les mobilitzacions feministes dels darrers temps, podem destacar Vaga Feminista LH, una plataforma d'associacions i persones que es coordinen i mobilitzen des del 2019.  
 
 
Confio en que també es vegi ben clar que la igualtat de gèneres ha de ser lluitada de forma específica, però que forma part de les altres lluites per la igualtat, i que la defensa del masclisme i el patriarcat procedeix de qui defensa les desigualtats de classe, de raça, etc...
 

Podem concloure amb la xerrada d'Òscar Garcès: "Dones de l'Hospitalet: condició obrera i lluita política i sindical i feminisme".


Amb un reportatge de TV3 en el que Mercè Olivares ens parla de les vocalies de dones de les AV.

https://www.ccma.cat/324/quan-anavem-a-londres-lavortament-durant-el-franquisme/noticia/2994697/

I una conversa sobre aquest tema a l'espai "Algunes històries de l'Hospitalet" al programa Veïns de la Televisió de l'Hospitalet.
 
 

 https://lhdigital.cat/web/digital-h/televisio/veure-video/-/journal_content/56_INSTANCE_ZrP3/11023/14636476





[i] Juan Carlos Pisabarros “La Revolución Gloriosa y los inicios del republicanismo en la provincia de Alicante” dins La historia, lost in translation? Actas del XIII Congreso de la Asociación de Historia Contemporánea, Cuenca, Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, 2016, pàg. 1116, explica el cas d’Alacant.
[ii] La Igualdad. 9/3/1870, pàg. 2
[iv] AMH "Correspondència 1887".
[v] La Justicia. 21/4/1893, pàg.1
[vi] La Correspondencia militar. 29/7/1913, pàg. 2 i La Época 29/7/1913, pág. 2
[viii] BENGOECHEA, Soledad. Les dones del PSUC, Barcelona, Els arbres de Fahrenheit, 2013, pàg. 60-62
[ix] PARRAMON , Clara. “Activisme femení a l’Hospitalet en la dècada de 1970”, Quaderns d’Estudi, núm. 30, pàg. 139. https://www.raco.cat/index.php/QuadernsCELH/article/view/332041/423308