martes, 7 de abril de 2020

LA LLUITA PER LA SANITAT PÚBLICA. EL CAS DE L’HOSPITALET


Per si no ho teníem clar, la pandèmia de COVID-19 ens està mostrant com és d’important la sanitat pública. I quan surto a aplaudir a les 20 h també aplaudeixo a les persones que han lluitat perquè tinguem un dels millors sistemes sanitaris del món.
Pancarta de la Federació d'Associacions de Vens i Veïnes de l'Hospitalet contra les retallades en la sanitat pública. Fotografia pròpia, del març de 2013.
Com que tinc tendència a enrotllar-me si l’amable lector/a vol anar a la part de l’Hospitalet, pot saltar-se els tres primers apartats i passar directament al que té com a títol “Qui ha defensat la sanitat pública a l’Hospitalet?”

Breu història de la sanitat pública espanyola.

Els serveis sanitaris públics que ara gaudim són el fruit d’un procés molt llarg, de petits i grans avenços legislatius i socials, fruit de moltes lluites. Durant el segle XIX, l’Estat gairebé no es va ocupar del tema i va deixar que els ajuntaments i la societat civil s’organitzessin com poguessin.

Per una banda, es creaven les juntes locals de sanitat, sovint per afrontar les diferents epidèmies que assolaven la població periòdicament. La primera junta d’aquest tipus de l’Hospitalet de la que tinc notícia és del 1835[i].

Per altra banda, la població creava mutualitats, la principal funció de les quals era l’assistència mèdica a canvi d’un pagament regular. Entre 1851 i 1904 es van crear 12 entitats d’aquesta mena a l’Hospitalet, que tenia entre 3 i 5 mil habitants en aquells anys.

Segell del Montepío de San Antonio de Padua, amb evident simbologia maçònica, per cert. Aquesta entitat va ser creada en la dècada de 1850 i va tenir una llarga trajectòria.
Els progressistes en el poder van fer una primera Llei de Sanitat el 1855, que va tenir poca incidència perquè les institucions públiques no tenien recursos.

El moviment obrer i el Desastre del 1898 va fer que l’oligarquia es plantegés fer algunes reformes. A partir de 1900 es van aprovant lleis i creant institucions relacionades amb accidents de treball, maternitat, etc. La despesa pública en sanitat passà del 0’08% del PIB l’any 1900 al 0’24% l’any 1921[ii].

La Constitució republicana reconegué per primera vegada la sanitat com un dret social. La “Ley de Bases de Régimen Sanitario” (1934) concretava aquests drets i la despesa pública sanitària pujà al 0’71% del PIB el 1933. Què hauria pogut fer la República si l’haguessin deixat existir i desenvolupar-se?

El franquisme va recollir les estructures republicanes i va crear el “Seguro Obligatorio de Enfermedad”, implantat el 1944. El sistema va ampliar-se per apropar-se als models que s’havien desenvolupat amb l’Estat del Benestar a l’Europa Occidental, creant l’anomenada Seguridad Social el 1967.
L'11 de maig de 1976 es va fer la primera manifestació tolerada del post-franquisme a l'Hospitalet. Eren estudiants de medicina reivindicant la construcció d'un nou hospital. En una de les pancartes deivindicaven "Més hospitals per a tot el poble". Font: BIM 89-90
El nou sistema democràtic reformà el sistema sanitari l’any 1978 i creà l’Institut Nacional de Salut. Una fita important va ser l’aprovació, el 1986, de la “Ley General de Sanidad”, que va permetre que la salut pública fos finalment universal, és a dir, que arribés a tothom, encara que no hagués cotitzat. El seu principal impulsor, un dels pocs socialdemòcrates que encara quedaven al PSOE, fou l’Ernest Lluch.

La salut pública ha estat un dels serveis públics transferits a les comunitats autònomes. Aquest fet ha agreujat els problemes de finançament de la sanitat pública, en situar-la com un dels elements del debat polític centralisme-autonomisme.

L'herència que van recollir les comunitats autònomes de la sanitat franquista era desigual i allunyada de la sanitat universal. Font: Cambio 16, 23-1-1984
En qualsevol cas, la democràcia li ha anat bé a la salut pública, que va passar de significar el 3,42% del PIB l’any 1976 al 6,77% l’any 2009. Des d’aleshores, la crisi ha frenat el creixement[iii].

El retard de la imposició de l’Estat del Benestar a Espanya, i Catalunya, degut als anys perduts pel franquisme, ha provocat que la despesa sanitària anés per darrera de la mitjana de la UE. Vicenç Navarro escrivia el 2004:
“El gasto público sanitario español es uno de los más bajos de la Unión Europea que integraban 15 países (UE-15). Representa sólo un 5,8% del Producto Interior Bruto (PIB), siendo el promedio de la UE-15 un 7,2%. (...) Si en lugar de tomar este indicador tomamos la cifra de gasto sanitario público por habitante (...) vemos que tal gasto fue (...) el más bajo de la UE-15 después de Grecia y Portugal. [iv]
L’Estat del Benestar.

Què és això de l’Estat del Benestar dins del qual hi ha la sanitat pública? És l’organització de les institucions públiques perquè assegurin el benestar de la població, amb assistència en cas de necessitat, oferiment de serveis i redistribució de la riquesa.

Això que ens pot semblar molt obvi era gairebé inexistent durant el segle XIX, i la pobresa es tractava amb criteris de caritat. La ideologia dominant justificava les desigualtats i els rics ho eren perquè eren superiors, per tant vers els pobres només cabia la compassió.

Davant d’això, el moviment obrer i les ideologies democràtiques i revolucionàries plantejaven alternatives, basades en els drets humans i de ciutadania: pensions, educació i sanitat pública... I també posaven l’èmfasi en una recaptació d’impostos proporcional a la riquesa.

Les generacions actuals ens hem oblidat que els nostres avis van abandonar l’opció de la revolució social comunista o anarquista a canvi d’uns serveis socials que garantien una vida digna, mantinguts en la seva major part pels impostos dels rics. Va ser el pacte social que va generar l’Estat del Benestar. A alguns països es va fer als anys 30’s, però sobretot es va fer després de la 2a Guerra Mundial. A Espanya, es va fer de forma explícita amb els anomenats Pactos de la Moncloa (1978).


Els "Pactos de la Moncloa" es van fer mentre hi havia un pols entre la mobilització popular i els interessos de l'oligarquia, sota l'ombra del perill d'un cop d'Estat militar. En la foto, manifestació a Santa Eulàlia, 1977.
La ideologia que mantenia aquest sistema era la socialdemocràcia. El seu extrem eren els països nòrdics (amb Suècia com a model), però era compartida arreu en bona mesura fins i tot pels partits de dretes liberals i demòcratacristians.

L'Associació de Veïns i Veïnes de Sanfeliu reivindicava un ambulatori l'any 1993.
Què ha passat en les darreres dècades? Que la majoria de la classe treballadora d’Europa no contempla l’opció revolucionària, i creu que els drets els té gràcies a la seva bandera i l’himne nacional. Això ha permès que la burgesia pugui reduir de mica en mica els serveis socials i fer-ne negoci. A més, tornem als temps de la caritat, i celebrem les donacions dels que paguen menys impostos dels que haurien de pagar.
"L'Estat del Benestar? Que li tallin el cap!". Margaret Thatcher, caricaturitzada com la reina de cors d'Alícia.
La sanitat pública, com la resta dels serveis socials, pensions, etc. no només es defensa impedint que es redueixi o intentant que augmenti les seves prestacions on ara no arriba (odontologia, psicologia, etc.). També es defensa mantenint un sistema tributari just, amb impostos directes i progressius, que facin pagar als rics pels seus beneficis. Aquesta era la clau de volta del Pacte Social que mantenia l’Estat del Benestar.

La crisi de 2008 i les retallades

La crisi que va esclatar el 2008 va tenir en la sanitat pública una de les seves principals víctimes. Com ja hem comentat, l’ascens de la despesa pública es va aturar i fins i tot va disminuir. Malgrat les declaracions inicials (la cimera de la UE d’octubre va acabar amb una declaració en la que es deia que “calia refundar el capitalisme”) en els següents anys es va anar pel camí de la reducció de la despesa pública i en que els Estats paguessin els deutes privats.


Tall de la Granvia contra les retallades en la sanitat pública, l'any 2011.
Quan les autoritats econòmiques de la UE van imposar les polítiques d’austeritat, un dels llocs on els governs van retallar més la despesa pública va ser en la sanitat. La resposta popular va evitar que el desastre fos més gran. De forma paral·lela al 15-M, al indignats, van aparèixer multitud de grups i plataformes a ciutats i comarques que defensaven un hospital, un CAP o un servei que volien eliminar o reduir.
Podem recordar que el pla de privatitzar 6 hospitals i 27 centres de salut de la Comunitat de Madrid del president del PP Ignacio González (més tard empresonat per corrupció) provocà la creació de la Marea Blanca entre 2012 i 2014.

Assemblea de la Marea Blanca. Font: http://www.mareablanca.cat/
A Catalunya també van sorgir moltes iniciatives, com 
Dempeus per la Salut Pública o la revista Cafèambllet, que partint de les retallades van arribar a denunciar la gestió semiprivada de molts hospitals, la concessió d’obres i serveis a empreses d’ex-polítics, etc. El vídeo "On són els meus diners, senyor president?" va aixecar molta polseguera.


A hores d’ara hi ha una veritable guerra de dades. La majoria de fonts indiquen que a Catalunya el govern d’Artur Mas i el conseller de sanitat Boí Ruiz (ex-gerent de la patronal dels hospitals privats) van fer més retallades en la sanitat pública que cap altre govern a Espanya.

A tot això cal sumar les maniobres polítiques de l’Estat contra les institucions catalanes en el conflicte polític actual. El juny del 2016 es va fer pública una conversa entre el ministre de l’Interior Jorge Fernández i el cap de l’oficina antifrau Daniel de Alfonso. El segon li deia al primer, mentre organitzaven tripijocs policials i judicials contra líders polítics indepes:
“Les hemos dado en todos los morros con Ramón Bagó, les hemos destrozado el sistema sanitario, les hemos acusado, estamos jorobándoles el CTT (...)”[v]
Quantes morts hauran costat les clavegueres de l’Estat?:

Qui ha defensat la sanitat pública a l’Hospitalet?

En les darreres dècades, la defensa de la sanitat pública va sorgir, com tantes altres coses (moviment de pensionistes, feminisme, etc.) al moviment veïnal de la dècada de 1970. Els nous barris tenien grans deficiències, i la reivindicació de centres d’atenció sanitària fou una de les més freqüents i persistents.

L'any 1975, l'AV de Collblanc-Torrassa va fer una exposició per denunciar la situació del barri i fer les pertinents reivindicacions. D'una desena de plafons, el 4t anava destinat a la sanitat.
Les forces polítiques antifranquistes, amb protagonisme de comunistes, sobretot del PSUC, i cristians de base, van crear les Associacions de Veïns. El nou moviment veïnal fou fonamental per aconseguir els estàndards mínims pel que fa a serveis socials, amb prioritat per educació i sanitat.

Tancament a la parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge, el març de 1978.
Durant la dècada de 1970 la lluita veïnal va centrar-se en l’urbanisme, perquè calia aturar la construcció de més blocs i reservar espais per zones verdes i equipaments. Tanmateix, van haver ja en aquells moments nombroses mobilitzacions específiques pel tema sanitari.


Butlletí veïnal de 1975.
També el molt actiu moviment obrer d’aquella època es va desenvolupar al sector sanitari, i va contribuir moltíssim a la seva dignificació.

La lluita va continuar en les dècades següents. Els equipaments promesos i concedits sobre el paper trigaven en arribar als barris. El 2009 n’hi havia una dotzena de CAP (alguns, provisionals), als que es va sumar aquell any el CUAP del Carrer Cobalt. S’havia completat el mapa sanitari, però la saturació dels centres era la norma.

La sanitat pública patia diversos intents de limitació i privatització, especialment quan els aires del neoliberalisme de Reagan-Thatcher van arribar al nostre país i van impregnar els programes del PP i Convergència, com era d’esperar, però també, oh sorpresa!, del PSOE.

Explícita portada de la revista de la Federació d'AA.VV. de l'Hospitalet
Afortunadament, no tothom es va oblidar que la 
materialització dels drets s’han de conquerir o defensar amb lluites. El 2002 es va crear a una Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública de l’Hospitalet. La formaren associacions de veïns, sindicats i alguns partits, a més de persones a títol individual, usuàries i treballadores del sector.






Potser l’activitat més destacable va ser, el gener de 2003, uns tancaments de protesta a tres ambulatoris de la ciutat en contra de l’externalització de la gestió dels centres sanitaris, i exigint la inauguració de les noves instal·lacions de la Torrassa[vi].

La lluita contra les retallades

Podem afirmar que l’Hospitalet és una de les poblacions capdavanteres en la defensa de la sanitat pública. Des del 2012, cada dimecres, un grup d’activistes del moviment veïnal local i de treballadors es planten a la porta de l’Hospital de Bellvitge i fan manifestacions: és tracta de Rebelión Bellvitge.

Fotografia publicada el 2016. Font: Carlos Tejedor, de l'AVV de Bellvitge.
Des del 2018, juntament amb la gent que lluita en la Marea Pensionista, han ampliat les accions a la porta de l’Hospital General de l’Hospitalet (antiga Creu Roja). Cada setmana, durant anys i anys han estat picant pedra. Quants llits no s’hauran eliminat gràcies a la seva constant presència?

Font: Cafeambllet, 2014
Un nom que surt constantment en aquesta lluita, des de la Plataforma del 2002, és Miguel Mansergas. Una conversa amb ell ens informa perfectament de la situació de la sanitat pública a Catalunya i a l’Hospitalet.


Un altre episodi extraordinari va ser el de l’ocupació de CAP Rambla Marina del barri de Bellvitge per part del veïnat durant 22 dies entre octubre de 2011 i maig de 2012. Durant uns mesos, l’epicentre de la defensa de la sanitat pública catalana va ser a l’Hospitalet.

Les persones que treballen en el sector han protagonitzat nombroses lluites. Només esmentaré una que potser recordarem. El novembre del 2018 els metges i les metgesses de l’atenció primària van fer una vaga per millorar la qualitat del servei. Recordo alguns comentaris (minoritaris) fent retrets als i les vaguistes. Potser gràcies a aquesta vaga ara s’ha salvat alguna vida.

La meva manera de dir GRÀCIES és escriure aquest article.



[i][i] AMHL “Correspondència 1835”
[iii] https://datosmacro.expansion.com/estado/gasto/salud/espana Existeixen moltes fonts de dades estadístiques amb xifres diferents, però totes coincideixen en la lleugera davallada de la despesa pública en sanitat en relació al PIB de la darrera dècada, p.ex. https://www.mscbs.gob.es/estadEstudios/estadisticas/sisInfSanSNS/tablasEstadisticas/InfAnualSNS2016/7Gast_Sanit.pdf

7 comentarios:

  1. Felicitats per l'article ! Com molt bé dius les retallades en la sanitat pública catalana amb el govern de Mas i del conseller Boi Ruiz van ser majors que amb cap altra govern a Espanya.
    Aquestes retallades les hem anat patint amb llistes d'espera, manca de professionals, no cobriment de baixes ni jubilacions, etc,etc.
    Només desitjo que tots els que surten ara a aplaudir a les 20h i que han sortit al carrer en massa demanant la independència o la llibertat dels presos , algun dia vegin també en la Sanitat pública una raó per sortir al carrer i lluitar per ella.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Este comentario ha sido eliminado por el autor.

      Eliminar
    2. Gràcies!. Encara estic buscant un bon gràfic de font el més indiscutible que sigui possible per il·lustrar les retallades Mas-Ruiz. També han de defensar la sanitat pública els i les que van sortir demanant la unitat d'Espanya i a cridar "a por ellos".

      Eliminar
  2. Ahora, ahora, se daran cuenta muchos ciudadanos de lo importante que es la pritesta para conseguir algo en este pais, pues al respecto de la sanidad pública en Cataluña y mas concretamente a L'H, sino hubiera sido por estos comoañeros de la plataforma en pro de sus reivindicaciones de la sanidad ahora muchos de los hospitales públicos actuales seria privados.
    Por todo ello hay que seg3uur LUCHANDO POR UNA SANIDAD PUBLICA. Si ahora en estos momentos no se hubiera luchado por la SANUDAD PÚBLICA HUBIERA HABIDO MAS MUERTES POR EL CORNAVIRUS.
    Desde aqui animo a todos los ciudadanos que cuando salgan a aplaudir a los balcones no se olviden de poner una PANCARTA REIVINDICANDO LA SANIDAD PÚBLICA, AHORA MÁS QUE NUNCA, LA NECESITAMOS.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Sí, ahora nos damos cuenta que los ecologistas de los que todo el mundo hacía mofa hace unos años tenían razón, que esos "iaoioflautas" que semana tras semana vienen luchando por la sanidad pública no eran unos trasnochados, que los/as trabajadores/as de la sanidad que se movilizan no son agitadores sin razón. Hemos de recordar que casi todo lo que tenemos ha sido conquistado en la calle.

      Eliminar
  3. No quiero pensar que uniera pasado con la privatización de la sanidad pública en estos momentos,sobre todo viendo como han dado la espalda las privadas, gracias a los compañeros de Marea blanca y de los diferentes colectivos y voluntarios que están defendiendo nuestra sanidad se han salvado muchas vidas,por eso la mejor manera de agradecer a nuestros sanitarios su labor es,seguir manifestandonos por una sanidad pública digna,
    Ahora desde tu balcón despues desde las calles y hospitales,
    LA SANIDAD NO SE TOCA

    ResponderEliminar
  4. Comparto tu reflexión. La verdad es que no espero grandes cambios, pero en la defensa de lo público (y la política fiscal que necesita) va a haber un antes y un después del coronavirus.

    ResponderEliminar