martes, 2 de mayo de 2017

NO MÉS BLOCS! LA LLUITA VEÏNAL PER L’ESPAI ALS ANYS 70’S (I AVUI?)



Les persones de la ciutat que gaudeixen dels pocs parcs i espais lliures que tenim potser no saben que van ser conquerits amb moltes lluites, sovint arriscades. 
El gran episodi immigratori de les dècades de 1950, 1960 i començament de la de 1970 va fer que es construís a l’Hospitalet sense aturador.

La voracitat de les empreses constructores, amb la complicitat de les institucions polítiques, modificava o ignorava les lleis per construir més i més, i guanyar més i més diners. Aquesta va ser una de les principals raons del desenvolupament del moviment veïnal, que va tenir com a objectiu principal salvar alguns espais de la construcció de blocs, per a poder fer parcs i equipaments.

Cartell de l'AV de Collblanc-Torrassa per aconseguir el futur Parc de la Marquesa. Ja eren molt conscients de la importància de la lluita per l'espai.

Avui recordarem alguns exemples, i en el futur recordarem uns altres:

 La Carpa (Can Serra)

En desembre de 1972 s’aprovà la cinquena modificació del Pla Parcial del barri, sempre en la línia d’augmentar la quantitat de pisos, és clar. En aquest darrer pla es preveïen 13 blocs en la part superior de Can Serra, un solar ocupat per una estructura metàl·lica, raó per la qual era conegut com “La Carpa”.

L’AV va ser capaç de fer, el juny de 1974, una exposició on denunciava els tripijocs urbanístics que s’havien fet, i feia propostes alternatives. A partir d’aquell moment, foren nombroses les assemblees i “baixades” en manifestació a l’Ajuntament. El juliol, el Consistori va suspendre provisionalment les llicències d’obres a Can Serra.

El solar de la Carpa a començaments de la dècada de 1970. El veïnatge tirant a terra la tanca (foto manllevada del llibre BOTEY et al. Can Serra-50 anys). La imatge de la plaça en 2011: espai lliure, no construït i amb equipaments.

Paral·lelament, la tanca que encerclava el solar, fou enderrocada en diverses ocasions, entre juliol de 1974 i març de 1976. Avui el solar de la Carpa és una plaça amb aparcament, escola i mercat.

Aquestes rajoles a la Plaça de la Carpa recorden com fou conquerit l'espai.

El Passeig de Bellvitge

Bellvitge ja era en 1975 el polígon d’habitatges més gran de Catalunya. La situació en la que es trobava era molt dolenta: 30 mil habitants amb greus mancances en tots els serveis, sèquies del Canal de la Infanta en comptes de carrers… La conciència i la mobilització del veïnat eren molt grans i van dir prou.

Entre el 28 de noviembre de 1975 (8 dies després de la mort de Franco) i el 13 de gener de 1976, es van fer una dotzena de manifestacions, concentracions diàries i activitats de tota mena, com ara una xocolatada infantil. En ocasions s’arribava a enfrontaments amb la policia, que carregava amb duresa, i es destruïen les màquines de la construcció.

Finalment, les llicències d’obres a Bellvitge es van suspendre, amb el que el barri es va estalviar 33 blocs i va guanyar els espais dels actuals Passeig i Parc. 

La imatge més representativa del triomf del moviment veïnal a Bellvitge: la formigonera abatuda pels veïns/es, amb una pintada a sobre ben explícita: "El terreno es nuestro". (finals de 1975, començaments de 1976; malauradament no podem assegurar l'autoria de la fotografia, Adela Sendra?, Miguel Segovia?, José Hernández?

La Plaça dels Veïns (Granvia Sud)

Al barri de Granvia Sud n’hi havien construïts 5 blocs, però cap ni un dels equipaments ni la urbanització promesos a la maqueta del “Conjunto Residencial”. On havia d’anar un altre bloc, de 13 plantes, l’AV va convocar quatre mobilitzacions, entre abril de 1975 i març de 1976, en les que les famílies del barri van plantar arbres, instal·lar bancs i jocs infantils. 

El veïnat de Granvia Sud planta arbres en la futura Plaça dels Veïna (1975). Font: Arxiu AVIC

L’ocupació de l’espai i la creació del parc va ser el primer pas de la conquesta d’aquest espai, que no fou enllestit fins més de vint anys més tard, amb d’altres lluites i qüestions a resoldre, però això és una altra història. Avui és la plaça central del barri, escenari d’esdeveniments i de jocs quotidians, a més d’un aparcament.
La Plaça dels Veïns en 2010.

Altres exemples

Quenden pendents, per un article en el futur: el Parc de la Marquesa (Collblanc), la Plaça de la Bòbila (Pubilla Casas), el Parc de la Serp (Sant Josep), la Plaça Escorsa (Santa Eulàlia), la Plaça Lluís Companys (Centre)… Accepto suggeriments!

El veïnat de Pubilla Casas, convocat per l'AV, va tirar a terra la tanca de la Bòbila i va "okupar" l'espai. Avui és una plaça amb un parc i un centre cultural.

Un afegit

Aquestes conquestes veïnals, que ara gaudim, potser no haurien estat possibles, o no haurien estat tan grans, sense la col·laboració d’un grapat de professionals de l’arquitectura i l’urbanisme que ocupaven càrrecs en algunes institucions (com ara la Comissió d’Urbanisme) o en els col·legis d’arquitectes (amb la seva impagable Oficina d’Informació Urbanística) o arquitectes tècnics. Cal recordar els noms d’Albert Serratosa, Joan Antoni Solans…

També fou més fàcil la lluita gràcies al suport d’alguns periodistes, que feien d’altaveu i d’alguna manera empenyien: Josep Mª Huertas, Jaume Fabre, Enric Company, Jesús Vila, Josep Macià…

I també foren importants els dos darrers alcaldes del franquisme, nomenats precisament pel seu tarannà dialogant i predemocràtic perquè els barris bullien: Vicenç Capdevila i Joan Perelló. Amb ells van treballar uns professionals com Pere Caralps, Joan Pujades, Carles Ponsa, Mercedes Rodríguez…

Una reflexió final

Una bona part de la població de l’Hospitalet va prendre conciència de que la seva situació era molt dolenta i que lluitant col·lectivament podien millorar-la. I ho van fer. Avui els anomenaríem “anti-sistema”: feien manifestacions sense permís, tiraven tanques a terra, cremaven màquines… I tot això en plena dictadura franquista, quan una detenció significava maltractaments (com a mínim), multes… 

Abans que els mitjans de comunicació imposessin la seva visió ridiculitzant a les persones lluitadores (“perroflautas”, etc), moltes ho eren, i se sentien orgulloses de ser-ho. I de vegades parlen amb orgull de les lluites del passat.

Ara és en marxa un pla urbanístic com els dels anys 70’s, el PDU Granvia, i han tornat a aixecar-se pancartes que diuen NO MÉS BLOCS. Tanmateix, no tenen el suport popular que tenien anys enrera. 

Manifestació contra el PDU Granvia el juliol de 2016. Fotografia manllevada de www.elllobregat.com
Només vull recordar que l’espai que s’edifica deixa de ser públic i d’ús comú, i ja l’hem perdut per vàries generacions. L’espai no edificat, potser en 5 o 10 anys no el podrem aprofitar, però arribarà el dia que serà a l’abast de tothom. Que no ha passat això amb el Parc de Bellvitge? Si haguessim deixat que es construís en una tercera part del Parc per poder fer-lo en 1986, ara tindríem uns quants blocs més, un parc més petit, i una densitat de població encara més alta que la que tenim (de les més altes del món).


Imatge de la dècada dels 70's i de 2015. La mateixa lluita 40 anys després.

1 comentario:

  1. una de les teves especialitats, les lluites de les Associacions, en una d´aquestes ens vam conèixer ja fa 5 anys quasibé.

    ResponderEliminar