martes, 18 de abril de 2017

L'ARQUITECTURA DE MAÓ VIST (A CATALUNYA I L'HOSPITALET)



L’aspecte exterior dels edificis és un dels elements en els que els propietaris i els arquitectes posaven més esforços. La façana i les altres parets exteriors, si són visibles, són el que més es veu i més “diu” al públic de la funció de l’edifici, de com és el propietari, etc.

Detall de Can Casas, dissenyat per Marià Thomas i Barba l'any 1910. Una de les grans obres del modernisme local.

Els materials considerats més nobles per cobrir, per “vestir”, els edificis eren el marbre o certs tipus de pedra, ben treballada. De vegades, una capa de guix permetia introduir colors o esgrafiats. A partir del Renaixement, el maó fou considerat un material innoble que s’havia d’ocultar.

Església de San Gregorio, Venècia. Un exemple de l'ús del maó vist en l'arquitectura medieval.

Tanmateix, a mitjan segle XIX, es van començar a construir edificis de maó vist, es a dir, en els que els paraments de maó no eren coberts amb cap altre material. Era l’època de la recuperació dels estils del passat, dels “neos” (neoromànic, neogòtic, neobarroc…), i un dels estils recreat va ser el mudèjar, el dels musulmans que van viure als regnes cristians de la Península Ibèrica durant l’Edat Mitjana.

La construcció de la plaça de toros de Madrid en 1874, avui desapareguda, va significar l’impuls definitiu per aquest estil. El neomudèjar fou utilitzat sobretot en edificis públics, com alguna estació, casino, museu, etc, a més de les places de braus (les dues de Barcelona: Arenes en 1900 i Monumental en 1914), encara que també en alguns habitatges.

L'Edifici del rellotge del conjunt de Can Batlló (actual Escola del Treball). Font: www.diba.cat

A Barcelona l’ús del maó vist va començar lligat a l’arquitectura industrial: Can Batlló (l’actual Escola del Treball), de Rafael Guastavino, construïda a partir de 1869, Ca l’Aranyó (1872-1874), a Sant Martí de Provensals i l’Editorial Montaner i Simon de Lluís Domènech i Montaner, dissenyada l’any 1879 i construïda el 1886, actual seu de la Fundació Tàpies. Finalment, triomfà en moltes de les obres de l’Exposició Universal de 1888, en les que podem destacar el Cafè-Restaurant, també de Domènech.

A partir d’aquell moment, l’ús del maó vist va entrar dins del repertori ornamental del modernisme, especialment en les obres que s’inspiraven el passat medieval. El jove Antoni Gaudí va abraçar amb força l’arquitectura neomudèjar ja en la seva primera obra important, la Casa Vicens (Gràcia, dissenyada en 1878 i acabada de construir en 1888), i la va conrear en algunes obres posteriors, com els Pavellons Güell (Barcelona, 1887). 

Casa Vicens. Font: https://casavicens.org/

On va tenir més èxit va ser en l’arquitectura industrial. Podem esmentar alguns exemples propers i ben rehabilitats: Can Suris a Cornellà (actual Citilab), de 1897; Arañó, Ventajó i Cia, a Sants, de 1899-1903 (actual Club Esportiu Mediterrani); la Fàbrica Casaramona (actual seu del Caixafòrum), que guanyà el 1912 el premi dels edificis artístics de l’Ajuntament de Barcelona. Aquest premi i que l’encàrrec el rebés un personatge com Josep Puig i Cadalfalch mostra com l’arquitectura industrial de maó vist va arribar a la màxima consideració social.
La fàbrica Casaramona, en 1912.


A l’Hospitalet tenim algunes de les millors obres d’aquesta tipologia arquitectònica. Potser la primera és la torre neomudèjar del conjunt de Can Buxeres, construïda en 1875 per alçar un molí de vent per un pou. 
La torre de Can Buxeres. Fotografia de Natàlia Piernas.
O potser la caseta del dipòsit d’aigua que es va construir a la Carretera de Collblanc entre 1870 i 1880. El maó vist és utilitzat per fer una mena de merlets, que donaven a l’edifici un aire medieval.

La caseta avui desapareguda.

L’edifici que coneixem com Tecla Sala, en realitat fou encarregat per Andreu Basté. Fou construït en 1893 segons el disseny de Claudi Duran i Ventosa. És un edifici on l’ús del maó generava elements decoratius encara sobris: cornises, alguna sanefa i els marcs superiors de les finestres.

CC Tecla Sala. Fotografia de Natàlia Piernas.

El maó vist arriba a un ús decoratiu més abundant amb les fàbriques tèxtils de Can Trias (1903, de Ferran Junoy) i Can Trinxet (1905, Joan Alsina; ampliada a partir de 1907 per Modest Feu) i Can Gras (1906, Modest Feu; ampliada fins 1910). Són unes joies arquitectòniques que conservem només en part.

Tot aquest edifici ha estat inexplicablement enderrocat.

També d’aquesta època és Can Vilumara (1907, actual institut, d’Andreu Audet) i creiem que són les cases dels conjunts industrials de les empreses ceràmiques de Can Llopis i Cosme Toda. Malauradament no tenim dades concretes d’aquests edificis. 

Casa del conjunt de Cosme Toda.

Pel que fa a l’arquitectura residencial trobem alguns exemples ben reeixits. Can Cases és de 1910, una de les darreres obres de Marià Thomas. 

Les Cases Barates de la Rambla. Font: Viquipèdia.
Les “Cases barates”, de 1914, són una de les primeres obres del seu successor en càrrec d’arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt.


Puig fou el gran dominador de l’arquitectura local entre 1915 i 1936. En la seva evolució veiem el pas dels estils a la Catalunya del començament del segle XX: modernisme, noucentisme, art decó, racionalisme... En les seves indústries de la dècada de 1920 torna la sobrietat i la robustesa, de la mà del noucentisme: Cosme Toda, 1923; Albert Germans, 1926.
 
Albert Germans, al Carrer Rodés de Sant Josep.

Uns senzills totxos, ben combinats, van permetre unes creacions artístiques que avui formen part del nostre patrimoni. Penso que és un tipus d’arquitectura molt representativa de la nostra ciutat: d’origen humil, però que pot arribar a les més fantàstiques i altes fites, tant en la seva vessant pràctica com creativa.

No hay comentarios:

Publicar un comentario