L'ART ACADEMICISTA (I LA SEVA MANIFESTACIÓ A L'HOSPITALET)

L’academicisme

A les classes d’història de l’art, als llibres i als museus, l’art academicista gairebé ha desaparegut, però era l’estil dominant durant el segle XIX i bona part del XX.

Leònidas a les Termòpiles (1814), de David. Els preceptes del neoclassicisme es van allargar durant el segle XIX per les directrius de l'Acadèmia. La temàtica i la teatralitat exagerada de les escenes de la pintura de gènere històric va fer que els crítics de l'academicisme la bategessin com "art pompier", perquè els cascos dels guerrers eren com els dels bombers.

Les pintures, escultures i edificis fets segons les directrius de l’Acadèmia, classicistes, inspirades en els estils del passat, eren les obres encarregades pels governs i les classes altes.

És molt conegut el cas d'aquesta pintura, El naixement de Venus, d'Alexandre Cabanel. Va ser la triomfadora del Saló de 1863, mentre eren rebutjades les obres d'Eduard Manet. Avui, gairebé ningú no recorda a Cabanel i Manet és considerat el pare de la pintura contemporània. Això sí, Cabanel va morir molt més ric i famós que Manet.

Els artistes academicistes eren els que guanyaven molts diners i rebien el reconeixement social. Les seves obres rebien els premis en les exposicions oficials i els salons.

L'obra El rapte de Polixena (1866), de Pio Fedi, fou col·locada ni més ni menys que a la Loggia dei Lanzi, a la Plaça de la Signoria de Florència, amb les obres mestres clàssiques i del Renaixement.

L'art academicista es trobava restringit per unes normes estrictes, un cànon, que dictava el que era bell i el que no era. Era el que arribava a exposar-se als certàmens importants.

Exposició d'art a l'Exposició Universal de París de 1867. Font: L'Illustration

Els corrents artístics alternatius (l'avantguardisme), sovint enfrontats a l’academicisme, eren minoritaris i gairebé sempre condemnaven als seus adeptes a la pobresa i l’ostracisme social, a la "bohèmia" o a la tragèdia. Tanmateix, són els que ara valorem.

Les pintures academicistes són, en la seva major part, als magatzems dels museus, o a les parets d’algun edifici històric. Amb les escultures ha passat el mateix, tret de les que són monuments públics.

Monumento a Alfonso XII (1922), en Madrid, de José Grases.

Amb l’arquitectura academicista/eclèctica/historicista no ha passat el mateix, perquè els edificis no es poden treure i amagar. Els carrers de les nostres ciutats en van plens.

El conjunt de la parròquia de Sant Ramon Nonat (1925-1939), d'Enric Sagnier, és un bon i proper exemple d'aquesta mena d'arquitectura. Sagnier seria l'exemple perfecte d'artista (majoritàriament) academicista que en el seu moment era el més reconegut i ara gairebé no és recordat, mentre que els modernistes i els racionalistes són els valorats.

A finals del segle XIX, algunes faccions de la burgesia van voler impulsar un art modern, que les diferenciés de la burgesia més conservadora: Art Nouveau, Sezession, Modern Style, etc. 

Edifici de la Sezession (1897) a Viena, obra de Joseph Maria Olbrich.

A Catalunya, el catalanisme polític va fer que aquest corrent tingués un especial desenvolupament: el Modernisme i més tard el Noucentisme. Continuava sent minoritari, però.

Ni en la "mansana de la discòrdia", el rovell de l'ou del modernisme català, els edificis modernistes superen en número als academicistes. Font: Viquipèdia

La pintura i l’escultura academicistes

L’academicisme s’inspirava en l’art renaixentista i, per tant, de forma indirecta, en l’art clàssic grec i romà. Ni tan sols en l’època barroca aquesta línea s’havia perdut del tot, especialment a França o Anglaterra.

Aquil·les ferit, d'Innocenzo Fraccaroli (vers 1835). Museu d'Art Modern de Verona.

La pintura seguia un cànon en el que el dibuix predominava sobre el color i les composicions eren geomètriques i estables. Els gèneres dominants eren l'històric i el mitològic (sovint una excusa per fer obres eròtiques). La pintura històrica es va posar al servei dels diferents nacionalismes que es van desenvolupar en aquells anys.

La pintura històrica va tenir un gran desenvolupament a Espanya, al servei del nacionalisme espanyol. El fusilamiento de Torrijos y sus compañeros (1888) d'Antonio Gisbert n'és un dels exemples més coneguts. De fet, és curiós que una de les més importants operacions de revalorització de la pintura historicista al món es va fer durant l'etapa del govern Aznar, amb l'ampliació del Prado per a exposar-la.

Al llarg del segle XIX, però, la demanda burgesa va fer ampliar el ventall de temàtiques, segons les modes de cada país o moment (paisatge, costumisme, etc.). El retrat també es va mantenir, car responia a una necessitat, fins que la irrupció de la fotografia el va fer perdre presència.

Sant Felip Neri en la consagració de la Santa Misa (1902), de Joan Llimona. Llimona va ser president del Cercle Artístic de Sant Lluc, la institució que feia la funció de l'Acadèmia a Catalunya. Veiem com fins i tot el gènere religiós es va mantenir.

L’estil dominant al voltant de 1800, el Neoclassicisme, va estendre’s al llarg del segle XIX en els àmbits oficials. En alguns moments, la influència dels estils alternatius (romanticisme, realisme, impressionisme, etc) es deixava sentir en la pintura acadèmica i d'èxit social, com és el cas de Sorolla.

Nens a la platja (1910), de Joaquim Sorolla, Font: Wikipedia

L’arquitectura academicista

Durant el segle XIX, l’arquitectura es va debatre entre la puixança dels nous materials (ferro i derivats, vidre, ciment, etc) i l’academicisme que es basava en els estils del passat, sovint barrejant-los (eclecticisme).

Palau de Justícia de Nimes (1855)

Les ciutats es van omplir d’edificis d’estils “neos”: neogòtic, neorenaixentista, neobarroc, etc. De mica en mica, els avantatges de la tecnologia industrial van fer que l’arquitectura dels nous materials s’anés imposant, primer en edificis considerats menors, com ara mercats o fàbriques. 

El Palau de la Borsa de Lyon (França) és un altre exemple d'edifici oficial de mitjan segle XIX (1856) d'estil historicista, en concret neorenaixentista.

Tanmateix, als edificis considerats de major importància la part exterior encara es feia segons els principis de la tradició.

Interior del Palau Nacional de Barcelona (1929)

La tensió entre l'arquitectura tradicional i la moderna era màxima a finals de la dècada de 1920, quan el govern impulsava les construccions de l'Exposició Internacional i els joves admiraven Le Corbusier o la Bauhaus.

A la revista AC. Documentos de actividad contemporánea, els arquitectes del GATCPAC feien burla de l'arquitectura academicista. Font: AC, núm 4, 1931, pàg. 31.

L’academicisme a l’Hospitalet

Durant el segle XIX, l’Hospitalet no era un poble prou important com per generar una activitat artística pròpia. No en va desenvolupar una burgesia amb capacitat d’encarregar pintures, escultures o grans edificis.

El retrat de Tecla Sala, d'Antoni Vila i Arrufat, és el més semblant a una obra pictòrica local que tenim. Font: Museu de l'Hospitalet.

No tenim coneixement d’una activitat pictòrica a la ciutat fins l’arribada del pintor avantguardista uruguaià Rafael Barradas i la creació del seu “Ateneíllo”, l’any 1926.

Pel que fa a l’escultura, no hi hagué cap encàrrec oficial de monument públic, ni tampoc de privat, que sapiguem. N’hi havia una escultura relacionada amb la indústria ceràmica, d’elements ornamentals.

L’arquitectura local va tenir un moment d’esplendor al voltant de 1770, amb les dues vil·les neoclàssiques neopalladianes: Can Rigalt i Pubilla Casas. Les dècades següents van ser un desert artístic, fins l'arribada de l'arquitectura modernista, especialment la industrial. L’academicisme no va arribar-hi fins la construcció del nou Ajuntament, de  Francesc Mariné (1894). La veritat és que no va ser una aparició gaire afortunada.

Plànol de la façana de l'Ajuntament de l'Hospitalet, de Francesc Mariné. Font: AMHL 101 AF 0000143 /a.Francesc Mariné

Can Buxeres fou una construcció més reeixida. La primera intervenció, del 1901, es deu a Antoni Serrallach, amb certs tocs modernistes. La segona, de Josep Plantada, del 1920, classicista, a mig camí de l’academicisme i el noucentisme.

Can Buxeres, l'any 1903.

Alguns edificis amb voluntat estètica al Centre i Collblanc, inclosos alguns dels germans Puig i Gairalt, també els podem considerar manifestacions de l’academicisme arquitectònic. A l’Hospitalet, però, la majoria dels edificis eren per a la classe obrera, sense gaires elements artístics.

Finestra d'un edifici de Collblanc, al Carrer Occident, 38.

L’historicisme va tenir un allargament de la seva vida amb el franquisme. Després del parèntesi republicà, en el que van entrar a la ciutat els corrents de la modernitat, l’academicisme va tornar a imperar en arquitectura, sobretot amb l’arquitecte municipal Puig i Janer, i en els primers monuments públics.

Interior de l'Església de Sant Isidre Llaurador (1947), de Manuel Puig i Janer, una obra clarament inspirada en el Quattrocento.

A partir de la dècada de 1950, l’Agrupació d’Amics de la Música, una entitat del barri del Centre, va exercir una notable influència en la vida artística local, i va ser la finestra per on van entrar els corrents contemporanis.