Fins ara he escrit algunes petites històries de barris de l'Hospitalet a aquest blog: Santa Eulàlia, Collblanc-la Torrassa, la Florida-les Planes, Sanfeliu i Sant Josep.
També he participat en els llibres d'història de Bellvitge, Granvia Sud i, una miqueta, de Can Serra.
Tots ells són barris existents en l'actualitat. Can Pi, però, és un dels barris de la ciutat que ha desaparegut. Només viu en el records, els plànols i les fotografies i en un club de futbol, l'Esportiu Joventut Can Pi.
 |
Can Pi, l'any 1987.
|
L’origen
Can Pi era un barri de l’Hospitalet. Va existir durant
uns 60 anys a la Marina, per sota de la Granvia, entre les dècades de 1930 i
1980.
Can Pi sorgeix per la inciativa del propietari dels
terrenys, n’Antoni Carbonell. Com ja hem tractat en d’altres articles, això era
habitual en l’època: un propietari urbanitzava el terreny i el parcel·lava. Aquest
personatge també tenia activitat política i el trobem com regidor en el primer
ajuntament republicà, l’abril de 1931, en la llista de la Lliga Regionalista
del Districte I.
 |
Plànol de la Marina de 1910, amb el projecte de prolongació de la Granvia. Al rectangle vermell, on després sorgirà el barri de Can Pi. Veiem que era entre els camins del Prat i la Farola i la sequia del molí del canal de la Infanta. L'oval negre indica la masia de Can Vehils. el rombe blau, el mas de Can Pi, que acabaria donant el nom al barri.
|
Diu l’Enciclopèdia Catalana que Can Pi fou creat el 1929 en
traslladar-s’hi els escombriaires que hi havia a Creu Coberta, segurament
empesos per les millores urbanístiques fetes a Hostafrancs arran de l’Exposició Internacional
de 1929.
A mitjan la dècada de 1930 trobem la “Barriada Carbonell”
i el Passatge Carbonell. Mentre el segon va mantenir aquest nom, el primer va ser
conegut més tard com Can Pi, el nom d’una masia que hi havia entre els dos
nuclis. Val a dir, però, que a la documentació de la dècada de 1940 també se li
diu “Barri Can Vehils”, el nom d’una altra important masia que hi era al límit
sud del nucli.
 |
Plànol de la dècada de 1930. Font: Museu de l'Hospitalet.
|
Al plànol de 1932, la Barriada Carbonell consistia en tres
carrers paral·lels en sentit mar-muntanya i un que els travessava de forma
perpendicular. Els tres carrers esmentats partien de la Carretera Antiga del
Prat un dels camins tradicionals que unien Barcelona i el Prat. A la banda de
llevant, hi havia un altre camí, el de la Farola. En total, sis vials.
Els propietaris urbanitzadors solien proposar els noms
dels nous carrers, començant pel seu cognom. Com que el Passatge amb el seu
cognom ja existia, en Carbonell va posar noms de la seva família: Carmen,
Joaquina, Jaime i Francisco.
 |
L'any 1987, Can Pi encara era un nucli aïllat envoltat majoritàriament de camps.
|
Per què urbanitzar uns terrenys aïllats al bell mig de la
Marina? Primer, perquè ja es feia això habitualment en aquella època (a
Sanfeliu, la Florida, etc.). Segon, perquè l’ampliació de la Granvia fins
l’alçada de Santa Eulàlia va fer més atractiva la zona.
Arriben els i les escombriaires
No podem confirmar que el barri fou planificat per a situar-hi
els sitials dels escombriaires o va ser una decisió posterior; el cas és que al
llarg de la dècada de 1930 s’hi van ubicar. Recordem que part de la recollida
d’escombreries de l’àrea metropolitana de Barcelona la feien particulars, els
carros de les quals recorrien els carrers que tenien assignats i portaven les
deixalles fins a uns patis, els sitials, on feien la tria i es reaprofitava
tot. Era un negoci brut, però força rendible.
En la història de Can Pi en aquest sector tindrà molta
importància la Cooperativa d'Usuaris del Servei de Neteja Pública Domiciliària
de Barcelona. Aquesta associació havia estat creada el setembre de 1930 i va
cercar una ubicació per a la seva activitat. Fins i tot, van entrar en contacte
amb els arquitectes del GATCPAC, els quals, preocupats per la salut pública,
van començar a fer una proposta d’urbanització per a les famílies
d’escombriaires [i].
Era una proposta pensada per a Can Pi?
L’any 1932, la població dels diferents nuclis urbanitzats
per sota de la Granvia era prou important com per que l’Ajuntament republicà
escollís aquest indret per ubicar una de les primeres escoles que va construir.
L’octubre de 1933, però, una bomba va destruir una part de l’edifici, una acció
probablement destinada contra Carbonell [ii]. D’altres notícies
ens informen que hi havia una botiga de queviures i el “Bar Sisqueta”.
La notícia de l’explosió d’un artefacte a un sitial de
Can Pi, del juny del 1937, ens confirma l’existència d’aquests establiments al
barri. També ens mostra com les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil,
tres persones ferides, hi arribaren. La zona de Can Pi i encontorns va ser
bombardejada en diverses ocasions per part de l’aviació feixista, amb algunes
víctimes mortals, que segurament tenia com a objectiu les infraestructures
ferroviàries properes [iii].
Després de la Guerra, el setembre de 1939, es refà la
Cooperativa i la seva seu fou fixada al Carrer Independència, que aleshores
travessava la Granvia i s’endinsava a la Marina. Les activitats i els
equipaments per poder fer-les es van recuperar de mica en mica. Fins i tot, l’any
1942, es creà la primera entitat del barri, l’Agrupació Ciclista la Marina, que
entre 1943 i 1957, si més no, va organitzar una cursa ciclista coneguda amb el
nom del premi principal pel guanyador: “el Tocinet”.
Expansió del barri
El petit barri es va ampliar amb un carrer longitudinal,
anomenat Dolores, i un altre de transversal. Precisament al Passatge Dolores s’hi
va localitzar una fàbrica d’adobs l’any 1945. Que sapiguem va ser la primera
d’un seguit d’instal·lacions fabrils que s’hi van ubicar al voltant del barri.
Com veurem, l’ús industrial i comercial és el que més tard acabarà amb Can Pi.
Més tard, el barri va crèixer pel sud-est, per la
Carretera del Prat Vermell, i van sorgir dos passatges, anomenats primer A i B
i més tard Vehils A i Vehils B. Per l’oest, una sèquia limitava la seva
expansió. Val a dir que bona part de les cases i sitials eren d’autoconstrucció.
 |
Foto aèria de 1947
|
 |
Plànol de la Marina de l'Hospitalet. Font: Guia Urbana de Hospitalet 1958
|
El gruix de les famílies de Can Pi es dedicaven a la
recollida, tria i aprofitament d’escombreries. Les famílies propietàries anaven
fent calerons i les famílies assalariades guanyaven prou per viure, també
depenent de la generositat dels patrons. Al barri van sorgir establiments
comercials de diferents tipus i en els darrers anys va haver fins i tot una
farmàcia.En el marc polític franquista la vida social quedava molt
restringida arreu. Tanmateix, el pes que la Cooperativa en la vida del barri feia
que la possibilitat de participació en la vida pública, si més no pels socis, fos superior a la de la resta de barris. Tenim notícia d’una festa major al
barri des del 1945, i a l’entitat ciclista no va trigar a sumar-se un club de
futbol. A l’estiu, les excursions a la Platja de la Farola eren l’activitat
d’oci habitual.
 |
Font: Grup de facebook "Records del Barri de Can Pi (L'Hospitalet de Llobregat)
|
Vers l’any 1967 es crea l’Associació de Veïns de Can Pi,
la primera de la ciutat. Es tractava d’una de les associacions veïnals que han
estat qualificades de “bombillaires”, perquè la seva tasca principal era la de
fer les festes majors. El cert és que coincidint amb la seva creació es va
instal·lar al barri un barracó que allotjava diversos serveis i es va aprovar
la pavimentació dels carrers del barri [iv].
 |
Al barracó de Can Pi es va instal·lar un dels dos centres socials que Càritas va ubicar a l'Hospitalet. L'altre era a la Florida. Font: Destino, 19-8-1967
|
Com era la vida al barri? Per una banda, els testimonis coincideixen
en que l’ambient era el d’un poble: totes les famílies es coneixien i
s’ajudaven, portes obertes, les feines eren molt properes a l’agricultura i la
ramaderia, era un nucli aïllat i envoltat de camps de conreu.
 |
Imatge de la festa major de Can Pi, 1972.
|
Per una altra banda, sengles reportatges a dues revistes
de prestigi (Destino, en 1967 [v], i
CAU, el 1972 [vi]) ens informen que
la situació de salubritat no és bona, que hi ha una gran manca d’equipaments,
tensions socials internes a les empreses que impedeixen la unió veïnal per fer
les reivindicacions de barri, etc.
Probablement la realitat es trobi entre la nostàlgia de
l’època en la que érem joves i els reportatges de denúncia social que posen
l’èmfasi en els aspectes millorables.
La crisi del barri
Els anys d’expansió econòmica del país, a partir de 1959,
van arribar al barri, però van coincidir amb alguns factors que més aviat eren
contraris al seu desenvolupament. En primer lloc, la pesta porcina africana del
1960 va acabar amb una part del negoci dels escombriaires, la criança de porcs.
Un altre cop pel barri fou la connexió del Canal de la
Infanta amb les molt contaminades rieres de Rubí i l’Anoia l’any 1968. La
sèquia contigua i tota la resta de la xarxa van deixar de portar aigua
relativament neta, que permetia banyar-se i rentar la roba, i van passar a ser
clavegueram a cel obert.
 |
Font: La Voz del Llobregat, 1974
|
Però el que va ser definitiu fou el creixement i la
definitiva suburbialització dels terrenys que envoltaven la Granvia. El Pla
Comarcal de 1953 la qualificava de zona residencial urbana i l’any següent es
va inaugurar la carretera de dos carrils que arribava a Castelldefels. A banda
i banda s’hi van situar fàbriques, com la Pepsi (1956), o barris, com Bellvitge,
el primer pla del qual és també de 1956.
Les ampliacions de la Granvia, especialment la del 1976, van aïllar cada vegada més el barri i van provocar algunes morts. La reivindicació d'un pont per creuar-la va ser la seva mobilització veïnal més important.
 |
Can Pi vers 1970.
|
Tanmateix, la funció econòmica es va imposar sobre la
residencial a la banda sud de la Granvia i l’any 1973 s’aprovà el Polígon
Pedrosa, que destinava a l’ús industrial tota la zona de Can Pi. La crisi
econòmica, però, va aturar l’expansió industrial en aquell moment.
Paral·lelament, els sitials
d’escombriaires anaven tancant, perquè la manera de recollir els residus i el
seu tractament havia canviat. La ciutat creixia i la convivència amb els
sitials era impossible.
 |
Fotografia de 1986.
|
Finalment, Can Pi va quedar buit vers 1987, quan els
terrenys foren expropiats per fer l’ampliació de la Fira de Barcelona. Als
propietaris els van construir unes cases (de les que van ser moguts anys
després per una segona ampliació de la Fira), però als llogaters no els donaven
gaires solucions. Aleshores, 52 famílies de Can Pi van ocupar pisos buits al
barri del Gornal.
 |
Can Pi, l'any 1987.
|
Aquests darrers anys, amb la major part de les cases
abandonades, el barri va viure una etapa de marginalitat, que no havia tingut
fins el moment.  |
La Marina de l'Hospitalet, l'any 1993, amb tots el nuclis preexistents ja enderrocats.
|
Finalment, Can Pi fou enderrocat per fer les naus de centres
comercials i la Fira vers 1993.
[ii] El
Diluvio, 3-10-1933, pàg. 1; La
Humanitat, 7-10-1933, pàg. 2
