Layret i Companys (II). L'assassinat d'en Layret.

Aquest text és la segona part de l'article. Si voleu llegir la primera, cliqueu aquí

La tensió social dels anys 1919 i 1920

L’any 1919 va ser el de la Vaga de la Canadenca. Durant dues setmanes de març l’aturada va ser total. La classe obrera catalana havia demostrat qui feia que tot funcionés, i el que era capaç si actuava amb consciència de classe i unida.

Francesc Layret, en un reportatge fet arran de l'escàndol generat per la seva intervenció al Congrés en la que acusava a l'exèrcit d'intervenir en les lluites socials del costat de la burgesia. Les seves paraules crítiques amb l'exèrcit no van ser oblidades. Mundo Gráfico, 13/8/1919.

El context internacional era el de revolucions socials, comunistes o anarquistes, a Rússia, Alemanya, Hongria, Itàlia, etc. i també al camp d’Andalusia. La burgesia veia perillar la seva situació i la seva reacció no va trigar.

Al llarg de 1919 i 1920 la lluita de classes es manifestà de forma intensa. Per una banda hi havia un moviment obrer fort i combatiu, però dividit entre sindicalistes i grups d’acció, la majoria violents. Per altra, una patronal en la que també guanyaven pes els partidaris de la repressió violenta, dins o fora de la legalitat.

Mundo Gráfico, 8/12/1920

La repressió del moviment obrer la portava una brigada específica de la policia. Quan calia, en ocasions puntuals, es treia l’exèrcit al carrer. Però amb policia i exèrcit de forma puntual ja no n’hi havia prou. Durant la Vaga de la Canadenca de rerefons, fou creat el Sometent de Barcelona com a guàrdia cívica contrarevolucionària (com els freikorps alemanys). Els sometents ja havien mostrat la seva utilitat en la lluita social, del costat burgès, en d’altres poblacions.

Però amb un grapat de burgesos amb fusells i barrets tampoc no acabaven amb el moviment obrer. Llavors, la patronal més reaccionària amb la complicitat de les autoritats van crear bandes parapolicials, de pistolers o sicaris, que actuaven contra els sindicalistes, especialment de la CNT.

Les dues primeres bandes parapolicials

La primera banda parapolicial va ser la de l’excomisari de la brigada repressora del moviment obrer Manuel Bravo Portillo, que havia estat expulsat de la policia, acusat de ser un espia al servei dels alemanys durant la Primera Guerra Mundial. La banda de Bravo Portillo va ser en actiu durant la primera meitat de 1919. Bàsicament, feien el mateix que quan eren policies, però amb més impunitat, amb l’objectiu d’assassinar i a canvi de grans quantitats de diners pagades pels empresaris.

Cadàver de Bravo Portillo, assassinat per les seves accions antisindicalistes. Mundo Gráfico, 10/9/1919

Quan Bravo Portillo va caure en desgràcia el va succeir un dels seus pistolers, el fals Baró de König. Van continuar assassinant dirigents dels sindicats, sempre a demanda de la patronal. El maig de 1920, però, també perden la protecció oficial i König és expulsat del país. La patronal es troba, aleshores, sense braç executor.

El Sindicat Lliure

L’octubre de 1919 es va crear a Barcelona un nou sindicat d’inspiració catòlica i carlina que s’anomenava Sindicato Libre, molts dels membres del qual pertanyien al sometent. Des del seu origen tenen clara la seva orientació antagònica respecte l’anarquista CNT.

En principi, un sindicat no era del gust de la patronal, però els contactes dels libreños amb els sectors més ultres de la patronal  (al sometent, als cercles carlins i a les empreses) van fer que la nova organització sindical fos acceptada i recolzada per la burgesia. De fet, al si del Lliure va sorgir un grup de pistolers, que de mica en mica va ocupar l’espai que havia deixat lliure la banda de König.

Com ja hem comentat en d’altres ocasions, el primer episodi de l’enfrontament armat entre pistolers del Lliure i anarcosindicalistes es produí a l’Hospitalet, al Carrer de Santa Eulàlia, l’11 d’agost del 1920: un tiroteig entre un grup format per l’empresari de la construcció Joan Coll i quatre membres del Lliure, per una banda,i un dirigent de la CNT, Manuel Figuerola, per l’altra, que resultà mort. Els trets van atraure als serenos i van matar en Pere Porta, sometenista de Sant Andreu i delegat del Lliure en aquest districte de Barcelona [i].

Potser com a represàlia per l’atac d’agost, el 13 d’octubre de 1920, tres individus van disparar contra Ginés Mirete, a prop del seu domicili, a la Plaça Espanyola de la Torrassa. La víctima era un dels fundadors i destacat líder del Sindicat Lliure [ii]. Segons la premsa era treballador d’una foneria de la carretera de la Bordeta. Ja havia estat amenaçat, especialment en aquells dies que el metall estava en vaga. Un transeünt, Josep Curtó, fou ferit en un braç.

L’espiral de la violència, atiada pels pistolers dels dos bàndols, pujava sense aturador. A començaments d’agost de 1920 fou assassinat el Comte de Salvatierra, que havia deixat de ser governador de Barcelona feia molt poc, sens dubte com a represàlia per la seva actuació antiobrerista a la capital catalana; una bomba va esclatar al Cabaret Pompeya, el setembre de 1920, com un revers de la bomba del Liceu de 25 anys enrere...

La patronal exigí una acció política dura contra el moviment obrer, tant el que era violent com el que no ho era. L’opció era que l’acció que portaven a terme les clavegueres de l’Estat, aquestes bandes de sicaris, passessin a ser l’acció oficial. En paraules del polític conservador Ángel Ossorio:

“El gobierno, despavorido y desorientado, se sale de su órbita y acuerda crear un organismo para competir en el asesinato. En adelante, ya no lucharán la ley y el crimen, sino una banda de criminales sostenida por las organizaciones obreras, frente a otra banda de criminales pagada por el Gobierno Civil.” [iii]

En aquell moment, el governador civil era el moderat i dialogant advocat madrileny Federico Carlos Bas, i els partidaris de la mà dura amb el moviment obrer, tant amb el violent com amb que no ho era, feien tot el possible per desestabilitzar la situació i que el fessin fora. Segons va publicar un periodista, que afirmava que va assistir a la conversa, Bas va dir a una comissió d’obrers:

“Ayer hubo una reunión de autoridades y elementos patronales, donde se convino que había que poner término al estado caótico de Barcelona, que va extendiéndose a toda España, aunque haya que sacrificar a los obreros por millares. Se me ha encomendado la realización de ese plan. Yo he contestado que podré ser un gobernador fracasado, pero nunca un gobernador asesino. Entonces, el gobernador militar, general Martínez Anido, ha declarado que él se sentirà muy honrado con llevar a cabo el proyecto que yo repelía. [iv]”

L’assassinat d’en Layret

Severiano Martínez Anido, que ja era governador militar de Barcelona, fou nomenat governador civil el 9 de novembre. En tenia el suport total del govern i de la burgesia local, per tant podia fer el que volgués, i el que va voler fer va ser una barreja de repressió política del republicanisme i de repressió social del sindicalisme. Layret i Companys pertanyien als dos grups.

Martínez Anido. Mundo Gráfico, 17/11/1920

La primera escomesa repressiva es va desfermar el 30 de novembre. La policia va detenir una trentena de líders sindicals, entre els que hi eren Lluís Companys i Salvador Seguí i d’altres que mai van tenir res a veure amb cap fet violent i fins i tot els condemnaven i s’enfrontaven amb els grups d’acció.

Aglomeració a la porta de la casa d'en Layret al començament de l'enterrament. Nuevo Mundo, 10/12/1920

La dona de Companys va anar a casa d’en Layret perquè actués com advocat del seu amic i col·laborador professional i polític. Layret, a més d’advocat, era diputat de les Corts que s’acabaven de dissoldre i candidat per les eleccions que s’havien de fer el 19 de desembre següent; també havia estat regidor i alcalde accidental de Barcelona; era el personatge de les esquerres més important i influent. Quan va sortir del seu portal, al Carrer Balmes, li van disparar. Va morir poques hores després.

El fèretre d'en Layret portat entre els cops de sabre de la Guàrdia Civil. Mundo Gráfico, 8/12/1920

Les organitzacions sindicals van convocar una vaga general i l‘enterrament d’en Layret va esdevenir una manifestació de dol però també de protesta. Martínez Anido no va respectar ni això, i va enviar la Guàrdia Civil a carregar contra la multitud. L’enterrament fou presidit pel regidor de la Lliga, Nicolau d’Olwer, que anys més tard ho recordava així:

“Vaig tenir la trista satisfacció de presidir l’enterrament de Francesc Layret, en nom de la ciutat –de la qual ell havia estat regidor i alcalde. Tot s’encarrilava que l’enterrament finís en un veritable pogrom. Vaga general. Portes tancades. Tota la Guàrdia Civil de Barcelona, amb l’arma a punt, barrant el pas de la Rambla, cobrint el trajecte del Carrer de Balmes a Can Tunis i omplint el Cementiri Nou. El taüt de Layret va rebre cops de sabre, la mànega d’un dels que el duien a pes dels braços, fou esqueixada d’un tall... Tanmateix, la vara de l’autoritat municipal fou respectada, isolats els provocadors, i un dia de dol per Barcelona fou estalviat.

El meu caríssim Gabriel Alomar (...) anys després em deia: “Aquell enterrament us va marcar per sempre.”

Al moment de cloure la tomba, davant la gernació aplegada al seu entorn, vaig retre homenatge a la vida austera i a la mort estoica de Francesc Layret.”[v]

Càrregues de la Guàrdia Civil en l'enterrament d'en Layret. Mundo Gràfico, 8/12/1920

Qui va matar en Layret?

L’impacte del magnicidi va ser tan gran, que l’abril de 1931, una de les primeres accions judicials de les noves autoritats republicanes va ser endegar la investigació policial i judicial que no es va fer en 1920. Els noms dels pistolers que van intervenir en l’assassinat d’en Layret eren ben coneguts, entre d’altres coses perquè no se n’amagaren d’haver-ho fet en aquells moments de 1920-21. 

Mundo Gráfico, 5/6/1931

Es tractava del grup de pistolers format a l’ombra del Sindicat Lliure format per Inocencio Feced, Paulí Pallàs (tenia el nom del que deia que era el seu pare, el militant anarquista que havia atemptat contra el general Martínez Campos l’any 1893, fet pel qual va ser executat) o Fulgencio Vera. Vera afirmava ser el gendre de Ginés Mirete, i es feia dir “Mirete” des de la seva mort [vi]. 

La figura d'en Layret i la dels seus assassins no fou mai oblidada. L'any 1971 Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu van escriure una obra de teatre amb motiu del cinquantenari del crim. Si la voleu veure, cliqueu aquí.

Els autors reals van ser Martínez Anido, el govern espanyol i la burgesia catalana que el van nomenar. Va ser un crim polític de l’Estat i un crim social de la patronal.

Anido es reuneix amb el nou president, Allendesalazar, després de l'assassinat de Dato a mans de pistolers catalans anarquistes. El nou govern va refermar el suport al governador de Barcelona. Mundo Gráfico, 4/5/1921.

Companys, el successor de Layret

El 19 desembre es van fer les eleccions que s’havien convocat perquè el Partit Conservador d’Eduardo Dato pogués governar amb comoditat. Tanmateix, les divisions internes dels dos partits del règim i els conflictes que patia el país permetien cap majoria electoral còmoda. Dato, a més, fou assassinat per pistolers procedents de Barcelona el març del 1921.

A les eleccions, Companys fou escollit diputat per Sabadell, en el lloc d'en Layret, per la qual cosa va poder abandonar el presidi de la Mola, a Menorca, abans que els seus companys detinguts el 30 de novembre. Companys, futur governador, ministre, president de la Generalitat, empresonat en tres ocasions més, fou assassinat 20 anys després.

Mundo Gráfico, 12/11/1930

No és absurd pensar que l’espai polític que va ocupar Companys en els següents anys hauria estat ocupat per Layret. També és plausible pensar que Layret i Seguí vius haurien aconseguit una certa confluència entre el republicanisme i l’anarcosindicalisme.

ANNEX. 

Articles referents a l'assassinat i la figura d'en Layret.

Un de fa un parell d'anys de  David Companyon.

Una entrevista a Vidal Aragonés, que ha publicat una biografia, part de la introducció del qual popdeu llegir aquí. 

 

---

[i] FERNÁNDEZ, Antonio. Los sindicatos libres en Cataluña (1919-1923), Tesi de llicenciatura inèdita, 1982, pàg. 45

[ii] Mirete era o dirigent dels tintorers del Lliure segons  TAIBO, Paco I. Que sean fuego las estrellas. Barcelona (1917-1923), Barcelona, Crítica, 2016, pàg. 286, o delegat per l’Hospitalet a la primera junta directiva del Lliure segons FERNÁNDEZ, Antonio. op cit., pàg. 45.

[iii][iii] OSSORIO, Ángel. Vida y sacrificio de Companys, Barcelona, Memorial Democàtic de la Generalitat de Catalunya, 2010, pàg. 55

[iv] El testimoni fou publicat pel periodista Francisco Madrid al llibre Ocho meses y un día en el Gobierno Civil de Barcelona, cit. a OSSORIO, op. cit. pàg. 55

[v]  NICOLAU D’OLWER, Lluís. Democràcia contra dictadura. Escrits polítics, 1915-1960, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2007, pàg. 567

[vi] FERNÁNDEZ. op.cit., pàg 61-62, esmenta i reprodueix el testimoni de René Llanas de Niubó (conegut per ser un dels més importants anitsemites del primer franquisme, per situar al personatge) en la seva obra inèdita Historia del sindicalismo español.

 

EL CARLISME I L'HOSPITALET

El Carlisme és un fenomen polític i social que va sorgir al voltant de 1830 i que ha tingut alguna transcendència en la història d’Espanya fins 1976. La seva manifestació més important foren les tres Guerres carlines, en el segle XIX. Tanmateix, el fets d’armes relacionats amb el carlisme van ser alguns més. La bibliografia sobre el tema és extensa. Aquí us enllacem tres llibres que es troben en línia, de Jaume Grau, i dels especialistes José Carlos Clemente i Jordi Canal.

Com és conegut, el conflicte va esclatar amb la mort del rei Ferran VII, en 1833, sense descendència masculina. La guerra va començar quan els partidaris del germà del rei, Carles (aquest és l’origen del nom del grup) no van acceptar que la filla del rei, Isabel, heretés la corona.

Al voltant de Carles es van agrupar els partidaris de mantenir el sistema econòmic, social i polític vigent fins aquell moment, uns feudalisme i absolutisme més o menys reformats que els opositors anomenaven “Antic Règim”.

Al voltant d’Isabel, o més aviat de la seva mare, Maria Cristina, es van agrupar els partidaris d’una revolució liberal. Dins d’aquest bàndol, unit mentre lluitaven contra l’enemic comú, hi havien els liberals moderats, que volien canvis limitats, com els que s’havien fet a França tres anys abans, i els que demanaven canvis més radicals, que avui anomenaríem demòcrates, alguns amb llavors d’ideologies igualitàries.

Tanmateix, el carlisme, com tots els fenòmens socials i polítics, és molt més complex. No és una història de liberals bons defensors del camí del progrés i carlins dolents que volien tornar enrere per aquest mateix camí. No hi ha mai un únic camí, i les bases carlines lluitaven per projectes diversos, diferents als que tenien les elits liberals i fins i tot els dels dirigents del carlisme.

La causa de la revolta popular carlina va ser, en gran mesura, el rebuig a les condicions socials i econòmiques (empobriment, pèrdua de drets, etc.) i polítiques i administratives (impostos, quintes, etc. ) que el capitalisme imposava. El carlí optava per aquesta ideologia perquè projectava les seves aspiracions en la tradició o perquè, impulsat pel seu malestar, s’enrolava en una partida carlina per relacions personals o proximitat.

L’Hospitalet (2.500 habitants en 1833 i 3.600 en 1876) va patir les Guerres Carlines, com la resta del Baix Llobregat. La comarca no va ser un focus important, però en diversos pobles n’hi van haver de carlins, i a l’Hospitalet, també. La primera noticia la tenim en el marc de la Primera Guerra (1833-1840), quan l’agost de 1835, el mestre Miquel Madorell (o Madurell) ha de fugir del poble i uns desconeguts van intentar calar foc a casa seva. 

 

Madorell havia estat voluntari reialista, una mena d’antecedent de les partides carlines. Durant aquell estiu la guerra va intensificar-se especialment, i els ànims contra els simpatitzants de l’absolutisme estaven molt exaltats.

L’agost de 1836 es produí un episodi ben lamentable. El Comandante de Armas de Molins de Rei va enviar soldats al poble per empresonar la dona del capitost carlí Marià Margarit. Aquesta parella, tot i no ser del poble s’hi havien instal·lat una anys ençà. Aquesta forma de repressió tan injustificada devia de ser habitual, com ens confirma l’afusellament de la mare del general Cabrera el febrer anterior.

L’estiu de 1837 es va produir la màxima expansió de l’exèrcit carlí a Catalunya. Segons la documentació de l’Arxiu de l’Hospitalet, recollida en alguns articles de Francesc Marcé, en juliol i agost hi van haver sengles incursions de partides carlines pel terme municipal hospitalenc, en la segona de les quals van segrestar l’amo de Can Perruca. 

 

En setembre, els veïns es van reunir i van decidir endegar unes obres de fortificació del poble. Els amics de l’associació Perseu també van estudiar aquest episodi històric i van proposar que unes parets d’uns edificis del carrer Riera de la Creu podien ser restes d’aquella muralla del 1837. En juliol de 1838 es van repetir enfrontaments armats en les rodalies de l’Hospitalet. 

"Presa de Cervera pels carlins en 1837" de Panorama español, vol. IV. Una il·lustració que presenta als carlins com a bèsties sanguinàries.

 

La Guerra va provocar també problemes econòmics. Les demandes de diners van començar en setembre de 1836. En juny de 1837 el poble va haver de proporcionar més de 4.300 racions de pa i cereals panificables, a més de sis homes i tres carros per ajudar en les fortificacions del pont de Molins. 

 

Les demandes de “bagatges” (accions de transport) eren tan freqüents que els propietaris de carros i muntures van haver de crear en 1838 una mutualitat per poder suportar les pèrdues. A més, cal afegir les jornades de feina perdudes pels combats, les rondes de vigilància, etc.

El que sembla clar és que el carlisme no va ser l'opció política presa per la pagesia local empobrida, que tanmateix sí va manifestar el seu descontentament de forma contundent, amb incendis de pallers i camps, com ja he tractat en un altre article d'aquest bloc.

De les altres guerres i conflictes relacionats amb el carlisme tenim menys informació relacionada amb la ciutat. Això demostraria que la seva presència a l’Hospitalet fou ben minsa. De la Segona Guerra (1846-1849), no tenim cap notícia de que hi tingués ressò. En el petit aixecament de 1855 sí va participar un un hospitalenc, Francesc Cortada i Cortada. 

En el marc de la Tercera Guerra (1872-1876), sabem que va haver un intent de crear una partida al començament, l'abril de 1872, a Sant Feliu. I que pel maig va recórrer la comarca la partida de Joan Castells. Les seves amenaces fins i tot van endarrerir la inauguració del primer pont entre el Prat i l'Hospitalet.

 

La premsa informà de combats al terme de l'Hospitalet, amb el resultat de morts, ferits i empresonats, des de l'abril de 1872 fins el febrer de 1875. El moment àlgid dels combats a la comarca va ser des de l’octubre de 1873 fins al gener de 1874, i al llarg d’aquest darrer any hagueren diverses alarmes per grups d’homes que vagarejaven per les rodalies del poble. Aquests grups podien estar formats per restes de partides carlines, mossos pròfugs de les quintes, etc. La situació va provocar la creació un sometent a l'Hospitalet. 

 

N'hi havia hospitalencs a les partides carlines? Un document de març de 1875 esmenta que hi ha dos homes del poble que formen part de les partides carlines. En maig d'aquell mateix 1875, la premsa informava que havia estat derrotada, a Sant Feliu de Codines, la facció de "Mariano del Hospitalet". No sabem res més. En maig de l’any següent, era en cerca i captura Joaquim Piera, membre d’una de les famílies riques del poble, com oficial carlí.

D'aquesta època són unes fortificacions realitzades en la masia de la Remunta, que des de feia una dècada era una caserna militar. Em temo que les recents obres de remodelació en fer el parc no les han respectat. Tant de bo estigui equivocat i hagi d'escriure una rectificació pública.

La part posterior de La Remunta, l'any 2011.

 

A més de les tres grans guerres, van haver molts aixecaments armats de petita magnitud, com el de 1899, del que informava La Vanguardia de l'1 de novembre que "Por los alrededores de Hospitalet se vió ayer a un grupo de facciosos". És a dir, que la tendència a agafar les armes no va desaperèixer mai dins del carlisme.

 

Font: El Gràfic, 10-11-1908

Això no treia que no participessin en el sistema polític liberal. En les eleccions municipals de 1891, les primeres amb sufragi universal masculí des del Sexenni democràtic, un candidat carlí va obtenir 108 vots, un 10,6% dels 1028 electors. Veiem com en aquell moment al poble existia un notable grup afí a aquesta ideologia.

En les primeres dècades del segle XX es van mantenir alguns petits nuclis vinculats al carlisme a la comarca, sempre amb l'amenaça de tornar a agafar es armes. Val a dir que aquest corrent polític també es va dir jaumisme (per dir-se Jaume el candidat a rei) entre 1901 i 1931 o tradicionalisme.

 

El maig del 1911 es va produir un enfrontament violent a Sant Feliu entre jaumistes i lerrouxistes (del Partit Republicà Radical). Sant Feliu era la capital del partit judicial i capçalera del districte electoral, per la qual cosa s'hi feien els actes polítics d'abast comarcal. És a dir, és molt probable que n'hi participessin militants de l'Hospitalet.

Font: La hormiga de oro , 6-6-1911

El diumenge 28 havien estat convocats a Sant Feliu un aplec jaumista i un miting lerrouxista. En acabar els segon, es va produir un tiroteig amb el resultat de cinc morts, tres radicals, un jaumista i un guarda municipal, a més de molts ferits, vuit de gravetat.

 

Font: La Actualidad, 6-6-1911

Les versions dels fets són molt diverses. El que sembla clar és que els jaumistes o tenien millor punteria o van disparar primer.

Font: Las Ocurrencias, 2-6-1911

En Laureà Miró, diputat del districte, republicà (pel que podia tenir simpaties pels radicals) i antic solidari (pel que podia tenir simpaties pels carlins), va fer responsable del tiroteig un grup armat dels carlins -un requeté- encapçalat per un capellà.

Font: La Actualidad, 6-6-2011

 

En la dècada de 1910 el carlisme va refermar-se en l'extrema dreta i la propensió a l'acció violenta. Els nuclis carlins van participar en la fundació del Sindicat lliure en 1919, i un dels protagonistes va ser el torrassenc Ginés Mirete, víctima l'octubre de 1920 del pistolerisme anarquista.També en formaven part del sometent i dels grups parapolicials en els conflictes socials, sempre del costat de la patronal.

El carlisme local sembla que va tenir poca participació en les institucions franquistes. Ramon Garriga, líder del carlisme hospitalenc, fou president del Centre Catòlic a partir de 1939, però no va ocupar càrrecs polítics durant el franquisme.

 

En resum, el carlisme va tenir un impacte important però decreixent en la vida de l'Hospitalet al llarg del segle XIX i XX. L'opció tradicionalista no va atraure ni als rics ni als pobres del poble, que van incorporar-se als nous corrents socials i polítics amb prestesa.

Article escrit en febrer de 2015 i ampliat en febrer de 2017 i novembre de 2021.