Enguany és el 80 aniversari de l’afusellament de Companys i centenari de l’assassinat d’en Layret. Aprofitar els aniversaris rodons per recordar un esdeveniment històric és discutible. La majoria ho fem, és un impuls per recordar temes que potser passarien sense atenció.
Layret i Companys van ser molt amics. El primer, nascut a Barcelona el 1880, era una mica més gran que el segon, nascut a El Tarròs (Urgell), el 1883. Fos per això, o per la personalitat que tenien, molt diferent i potser per això complementària, Layret exercia sobre Companys una gran influència. Layret era una personalitat assenyada, un intel·lectual de pes. Companys era conegut com “el pajarito”. Quan l’abril de 1931, com governador civil de Barcelona va rebre a la premsa, es va publicar:
“Hemos hablado de Layret. La sombra de aquel gran espíritu de acción llena por un momento el despacho. Parece que su fantasma está con nosotros. Companys habla de él con veneración.
-Me tenía —dice— un inmenso cariño, un raro afecto... Hay cosas que apenas se pueden contar. Y, sin embargo, no es que las diga ahora; todos los compañeros lo saben. Cuando viajaba, se llevaba mi retrato con él... Para mí, Layret era un ídolo. No he conocido a nadie con más capacidad comprensiva, con una organización mental y una visión política más extraordinaria. Le mataron cuando iba, acompañado de mi mujer, a solicitar mi libertad. Mi mujer me describió bien el momento terrible del odioso asesinato, al salir de su casa en la calle de Balmes, el 30 de Noviembre de 1920. Nosotros íbamos deportados a Mahón... Cuando lo supe, me dio vergüenza de ser hombre, de ser un hombre en la edad en que se toleraban aquellos asesinatos, en que se amparaban mejor, en que la ley de fugas estaba a la orden del día, en que la opresión salvaje seguía en pie“ [i]
Els primers pasos polítics
Layret i Companys es van conèixer a l’escola d’ensenyament secundari “Liceu Políglota” de Barcelona, un dels pocs centres no confessionals de la ciutat. Companys pare era d’idees progressistes, el que era singular en un terratinent. Per part de mare podien haver heretat una baronia i dir-se “de Jover”, i tots els germans van renunciar-ne.
Van tornar a coincidir a la Facultat de Dret. Van començar a compartir la militància social i política i les seves vides van continuar paral·leles fins la mort d’en Layret. L’any 1900, mentre eren a la facultat van fundar l’Associació Escolar Republicana, i alhora la publicació La Defensa Escolar. L’organització política sempre anava lligada amb un diari de divulgació de les seves idees.
Més tard, també es va afegir al tàndem en Salvador Seguí, el Noi del Sucre, el gran líder anarcosindicalista, que coneixia a Companys de la infància, perquè era oriünd d’un poble proper al del futur president: havia nascut el 1886 a Tornabous.
En les eleccions d’abril de 1903, els republicans van obtenir els cinc escons de Barcelona, els de Sant Feliu (al que pertanyia l’Hospitalet, on guanyà el candidat republicà Lletget), Sabadell, Vilafranca i Vilanova. Es constitueix a Barcelona la Unió Republicana, i el jove Layret, amb 23 anys entrà en la Junta de Barcelona. La Unió Republicana era el primer intent d’aplegar les diferents branques del republicanisme espanyol, després de tres dècades de baralles.
Layret, l’any 1903, fou un dels impulsors de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, una institució que volia difondre la cultura en la classe obrera, on va entrar en contacte amb el moviment obrer en general i amb Seguí en concret. El 1905 fou escollit el seu president. Com recorda Camil Piñón:
“Val a dir que molts intel·lectuals d’aquella època feien xerrades als locals de les societats obreres. En els primers anys del segle tenia admiració per Pere Coromines. M’agradava d’escoltar Vallès i Ribot (...). Més tard en destacarien el regidor Oriol Martorell i en Layret.” [ii]
El 1905 fou escollit regidor de Barcelona. Fins i tot va arribar a ocupar el càrrec d’alcalde accidental en algunes ocasions entre 1907 i 1910.
 |
| Layret, el segon per l'esquerra, fent de regidor. Font: La Hormiga de oro, 27/4/1907, pàg. 9 |
El novembre de 1905, es van produir els Fets del Cu-Cut. Aquest episodi és força conegut: la revista satírica Cu-Cut va publicar un acudit gràfic que alguns militars van interpretar com ofensiu a l’exèrcit, i van assaltar la seva redacció, i de pas la de la publicació catalanista La Veu de Catalunya. La intenció de castigar els culpables li va costar el càrrec al president liberal, Montero Ríos.
El nou govern liberal de Moret i la corona van fer costat als agressors i van imposar la Llei de Jurisdiccions, que jutjava amb la jurisdicció militar certes accions considerades com ofenses a la bandera, la unitat de la pàtria o l’exèrcit. Una retallada a la democràcia espanyola per reprimir el catalanisme pacífic.
La reacció va ser la creació d’una gran coalició anomenada Solidaritat Catalana, en la que hi eren des dels carlins fins els republicans. No totes les forces republicanes, però, s’hi van sumar, com Lerroux i els seus seguidors. La majoria del republicanisme sí que ho va fer, amb Layret i Companys entre ells.
 |
| Assemblea de càrrecs i representants de Solidaritat Catalana al Palau de la Música. Font: Ilustración artística, 6/71908, pàgina 9 |
Val a dir que va ser en aquest moment quan, el 1906, es va crear la primera entitat catalanista de l’Hospitalet, el Foment Autonomista. Al Foment hi eren part dels republicans de l’Hospitalet, la força política majoritària a la localitat en la major part del temps des del 1869.
Les candidatures solidàries guanyaren les eleccions d’abril de 1907 (41 diputats de 49). Layret va formar part de la candidatura solidària a les eleccions parcials de Barcelona de desembre de 1908. Els republicans antisolidaris (Lerroux, Giner de los Ríos i Sol i Ortega) van superar per molt poc la candidatura de Solidaritat Catalana, que va rebre gairebé la meitat dels vots de dos anys enrere. L’aliança de republicans d’esquerres amb burgesos limitava la seva acció de caràcter social, i part de la classe treballadora els va girar l’esquena i es va abstenir.
 | ||
| Fotografia del candidat Layret. Font: Nuevo Mundo 17/12/1908 pàg. 22 |
La revolta coneguda com Setmana Tràgica (juliol de 1909) trencà definitivament Solidaritat Catalana. Layret i Companys van compartir nous projectes polítics i la militància en diferents partits. El 1910 eren a la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la que Companys n’esdevingué president de la seva organització juvenil.
 |
| Començament de la vaga general de juliol de 1909. Font: Actualidades, 28/7/1909 |
Entre 1912 i 1915 van tenir l’únic parèntesi en les seves militàncies compartides, quan Companys va optar pel Partit Reformista, un partit d’àmbit espanyol. Tots dos i Marcel·lí Domingo es retrobaren i van fundar el Bloc Republicà Autonomista.
 |
| "D. Marcelino Domingo en la redacción del diario "La Lucha", momentos después de haber sido puesto en libertad." Domingo, malgrat ser diputat, fou detingut arran de la vaga general d'agost de 1917. A la foto el veiem assenyalat amb una X. A la seva dreta, dempeus, crec que hi és en Companys. A la seva esquerra, assegut, crec que hi és en Layret. Font: Mundo gráfico 14/11/1917, pàgina 17. |
El compromís amb el moviment obrer
Layret va acabar els seus estudis de dret de forma brillant. El gener de 1905 va obtenir el premi extraordinari del doctorat [iii]. Layret va començar a exercir d’advocat laboralistes, de defensors dels obrers en els conflictes socials. Companys no va començar a exercir fins el 1916. En paraules d’Antonio Soler:
“Desahuciados, pobres, gente sin esperanza se amontona en la pequeña sala de espera para que aquel don Lluís con fama de perspicaz estudie su caso. No pueden evitar un asomo de recelo al mirar a ese muchacho con aire desenfadado que insiste en recitar a cada cual sus derechos. Lo hace allí, en su despacho, y también en la cárcel, adonde acude casi a diario para entrevistarse con sus representados.
«Carne de cañón, señorito», le suelta sardónico en cada visita un funcionario con ojos desiguales y labios chupados y azulenco.
Más de una vez se enfrenta con policías y carceleros demasiado escrupulosos o demasiado rigurosos. Pronto, sus clientes descubren que la actitud de ese joven no se reduce al sarampión rebelde de un muchachito burgués. El abogado Companys parece que quiera cambiar el mundo y hacerle la guerra a los de su propia casta. Así que obreros represaliados, militantes y trabajadores perseguidos por su filiación política o sindical empiezan a convertirse en su principal clientela.
La intención del Pajarito es magnífica, los resultados aceptables, el negocio funesto. Unos clientes no pagan nunca y otros lo hacen tarde. Eso no le borra la sonrisa a Companys. El desafío que se ha impuesto es largo." [iv]
La relació amb el Noi del Sucre, que arribà a secretari general de la CNT catalana des del Congrés de Sants, l’estiu del 1918, es estreta. El testimoni de Camil Piñón, un dels líders de la CNT detinguts el dia que van assassinar en Layret, ens mostra la complexa relació de republicanisme i anarcosindicalisme:
“Piñón ens manifesta que anava als actes de la UNFR; tenia amistat amb en Nin, Tarragó de les joventuts. Els millors per a Piñón eren Layret i Oriol Martorell. (...). “De fet, els polítics d’esquerra no estigueren a l’altura... Layret fou el més obrerista”. Piñón ens explica que començà tenir relació amb Layret a partir de 1917. Ens puntualitza, amb tot, que la CNT com a tal no tenia cap advocat oficial, sinó que demanava el servei d’aquests quan ho necessitava.” [v]
Els testimonis d’Ángel Pestaña i Martí Barrera recollits per Teresa Abelló coincideixen:
«Layret intervingué en processos seguits contra individus de l’organització (CNT), perquè aquesta anà a demanar-li. (...) Fou l’organització la que requerí els seus serveis d’advocat. (...) No era l’advocat de l’organització, ans un advocat que intervenia en els processos de l’organització, quan per això era requerit.”
«Amb molta freqüència calia visitar-lo per demanar-li la defensa de treballadors empresonats, acomiadats o bé per problemes laborals en general. Ens responia sempre extraordinàriament bé. A part que habitualment no ens cobrava res (...). Amb Salvador Seguí eren íntims amics. I era precisament per indicació seva que, quan un cas era especialment delicat, m’enviava al despatx de Layret perquè li demanés la seva defensa» [vi]
La situació global fa un gir important l’any 1914. La neutralitat espanyola durant la Gran Guerra fa que els guanys de la burgesia creixin, però també els preus i les condicions d’explotació. La mobilització obrera augmenta i la resposta del poder és la força, “el mauserisme”.
 | ||
| La Guàrdia Civil a la Plaça de Sant Jaume, el 19 de juliol de 1917, per impedir la reunió de l'Assemblea de Parlamentaris. Font: Mundo Gráfico, 25/7/1917 |
L’estiu de 1917 diverses forces polítiques i socials, des dels anarquistes i socialistes fins la burgesa Lliga Regionalista són a prop de canviar el règim polític de la Restauració, però la reacció de l’oligarquia, amb l’exèrcit del seu costat, va frustrar la reforma del sistema i el mauserisme oficial va endegar l’enèsima campanya repressiva contra el moviment obrer. La resposta al mauserisme va ser el pistolerisme.
 |
| Font: Hojas Selectas, gener c1917 |
Acció política
Layret i Companys, però, no només se n’ocupaven de l’obrerisme. La confluència de certs sectors obreristes amb el republicanisme catalanista fan que el novembre de 1917 Companys sigui escollit regidor de Barcelona. El regidor Companys, amb d’altres de les forces reformistes, va intentar regenerar l’Ajuntament de Barcelona, el mateix que va intentar el Dr. Robert 20 anys abans.
També presentaven propostes de llei de l’administració local, que el govern de concentració de Maura va ignorar, com tots els governs anteriors i posteriors. De l’anomenat reformisme dinàstic potser només Canalejas fos el que ho va intentar de debò, i fou assassinat el 1912.
I també se n’ocupaven de l’altre gran tema del moment, el Marroc, és a dir, l’imperialisme espanyol al Marroc. Recordem que des del 1904 Espanya tenia un Protectorat al nord del Marroc perquè als francesos els havia convingut: era la manera d’impedir la penetració alemanya a la zona.
 |
| Font: Actualidades, 14/7/1909 |
L’ocupació real del territori suposadament sota administració espanyola provocava una contínua i absurda guerra, a la que hi anaven els soldats que no tenien 1.000 pessetes (el sou anual d’un jornaler i el de dos anys d’una jornalera) per escollir destí. Recordem que l’embarcament de tropes cap al Marroc l’estiu del 1909 va ser l’espurna de la Setmana Tràgica.
 |
| Font: La Hormiga de oro, 24/7/1909 |
Per què hi era l’exèrcit espanyol al Marroc? A més de les raons ideològiques i propagandístiques del nacionalisme espanyol, perquè a prop de Melilla es van trobar unes mines que proporcionaven grans beneficis, sobretot perquè la mà d’obra era molt barata. Entre els accionistes de la Compañía Española de Minas del Rif podem trobar al mateix rei Alfons XIII.
 |
| Font: La Hormiga de oro, 20/1/1912 |
La denúncia d’aquesta realitat, a més de les pregones corrupteles de l’oficialitat amb els recursos públics que rebien, eren habituals als seus discursos i articles al diari del Partit Republicà Català, La Lucha.
 |
| Font: https://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/28/93/07cucalon.pdf |
La sèrie d’articles amb l’il·lustratiu títol Marruecos, sangría y robo va provocar problemes, tancaments, denúncies, etc. Tanmateix, el Desastre d’Annual, el juliol de 1921, i els informes posteriors van confirmar la veracitat del que s’hi publicava. Companys era el director de facto del diari.
El temps del pistolerisme
La repressió de les mobilitzacions de l’estiu del 1917 va fer que alguns grups de la desballestada CNT i del sindicat de contramestres del tèxtil, el Ràdium, que portaven mesos en vaga, decidissin passar a l’acció, a l’acció de les pistoles, vull dir. Una primera tongada d’una dotzena d’atemptats socials són el primer acte de l’època del pistolerisme. La majoria es produeixen al nucli de Sants i Santa Eulàlia: dos empleats de Trinxet són assassinats, mentre que l’empresari Antoni Trinxet se’n lliurà dels trets.
Després d’una certa calma, al llarg de la segona meitat de 1918 la violència social va créixer. El desembre es va fer un míting a Collblanc, aleshores un creixent raval de Sants escenari de lluites socials, on Companys exposà la solució del republicanisme:
"La política que han de seguir els directius republicans està ben marcada. Als obrers han d'oferir-los un programa de reformes audaces, atrevides i immediates. (...) Als burgesos els han de convèncer que precisament aquelles reformes són les úniques que podran evitar commocions caòtiques i dirigir la nova democràcia cap als seus destins." [vii]
El reformisme social profund i ràpid és el que podia evitar la guerra social que era a punt d'esclatar. Als obrers els demana suport i als burgesos que acceptin els canvis. Una bona part dels primers no tindrà paciència i la majoria dels segons no vol ni sentir a parlar de transigir amb les reivindicacions obreres. Un exemple del gir cap a la intransigència de la patronal és en Josep de Caralt, l’amo del “cànem” de Santa Eulàlia.
 |
| "-Són víctimes de la guerra mundial? -No, són víctimes de la pau barcelonina" Font: L'Esquella de la torratxa, 17/9/1920. |
En aquells moments, la burgesia de la Lliga tirava endavant la campanya de l’autonomia, que fou rebutjada a Madrid. El regidor Companys i l'il·lustre advocat Layret van coincidir al Baixador de Passeig de Gràcia el 14 de desembre de 1918 per rebre els parlamentaris catalans que havien participat al debat de l'autonomia catalana [viii].
 |
| Manifestació el 16 de novembre de 1918 a la Plaça de de Sant jaume per demanar l'autonomia de Catalunya. A sota la manifestació a Madrid en contra de l'autonomia de Catalunya. Font: La Hormiga de Oro, 23/11/1918 i Mundo Gráfico, 4/12/1918. |
Encara que amb la creació de la Mancomunitat (1914) i la campanya autonomista la dretana Lliga Regionalista havia consolidat la seva hegemonia dins del catalanisme, el republicanisme catalanista va ser al bàndol autonomista. Tanmateix, el suport del republicanisme a la campanya de l’autonomia no va estovar els plantejaments socials conservadors de la burgesia de la Lliga Regionalista.
Els esdeveniments del 1919 van ser cabdals. La Vaga de la Canadenca, encara que no a acabar tan bé com se sol dir, va mostrar el poder de la classe treballadora quan actua unida. La Revolució Russa era molt propera...
 |
| El ferrocarril militaritzat durant la vaga general del 1919. Font: Nuevo Mundo, 14/3/1919 |
La burgesia va optar per la línia més dura: intransigència en la negociació i tancament patronal de les fàbriques en lo social, repressió violenta -dins i fora de la llei- del sindicalisme en lo polític. Imposaren al Comte de Salvatierra al govern civil, el desembre de 1919, partidari de la línia més conservadora i repressiva.
Layret, escollit diputat pel districte de Sabadell el juny del 1919, portà la defensa del moviment obrer i la denúncia dels abusos del poder al Congrés. En un debat parlamentari, l’agost següent, intentà llegir un document redactat per sindicalistes (com ara Pestaña) i fa un esment de la parcialitat de l’exèrcit en les lluites socials, del costat del capital, evidentment. Afegí que “El Ejército español no ha podido producir un solo dia de gloria para la patria” [ix]. L’escàndol fou monumental, ben atiat per la premsa de Madrid. Jo crec que aquestes paraules van ser decisives.
Aquest text és la primera part d'un article. Si voleu llegir la segona, "L'assassinat d'en Layret", cliqueu aquí.
[i] Nuevo Mundo, 29/5/1931, página 7
[ii] LLADONOSA, Manuel. Sindicalistes i llibertaris: l’experiència de Camil Piñón. Barcelona, Rafael Dalmau Editor, 1989, pàg. 12 (Episodis de la història, 275/276)
[iii] La Época, 2/2/1905
[iv] Antonio Soler. Apostoles y asesinos, Galaxia Gutenberg 2016 pàg. 22-23
[v] LLADONOSA, op. cit. pàg. 20
[vi] ABELLÓ, Teresa. Líders sindicalistes i advocats obreristes: Seguí, Layret, Companys dins p 152
[vii] BALCELLS, Albert, “Lluís Companys, des dels inicis fins a la presidencia de la Generalitat” dins CASASSAS, Jordi (Ed.). Lluís Companys i la seva època, Barcelona, Ed. Pòrtic, 2002, pàg. 24
[viii] El Diluvio, 15/12/1918
[ix] La Epoca, 7/8/1919
No hay comentarios:
Publicar un comentario