LES CONSEQÜÈNCIES I LES RAONS DEL TÍTOL DE CIUTAT

 Aquest article podria ser molt curt. Quines conseqüències va tenir per a l'Hospitalet la concessió del títol de ciutat l'any 1925? Cap ni una. Ni bona, ni dolenta.

Bé, en realitat hauria de dir que no va tenir conseqüències per al conjunt de la població, que van continuar vivint precàriament, sense llibertat i desitjant que no enviessin a ningú de la família a la Guerra del Marroc. 

Benedicció de la bandera de l'Obra Parroquial en l'inici de la processó de Corpus Christi. Tomàs Giménez, abillat amb uniforme diplomàtic, a l'església de Santa Eulàlia de Provençana. Font: AMHL 101 AF 0000280 /a.Autor desconegut/da /d.Família Tomás Giménez

El títol de ciutat, una eina de propaganda de la Dictadura

Per als promotors de la maniobra, potser sí que va servir per fer una mica de propaganda política. Aquest era l'objectiu, fer propaganda política del règim dictatorial i del seu alcalde imposat, en Tomás Giménez.

Si analitzem la premsa de Madrid, veiem que va generar un ressò mínim. Ja veiem el valor real del títol.

El Mundo, 15-12-1925, pàg. 3.

La Época, 15-12-1925, pàg. 3.

A la premsa de Barcelona sí que es va parlar més, encara que hem de tenir en compte que la censura deixava dir poques coses crítiques. A El Diluvio del 17 de desembre ens diu que la concessió del títol va ser per les gestions que van fer l'alcalde Tomás Giménez i el regidor Leopoldo Lomba, que van viatjar a Madrid amb aquest propòsit el mes anterior.

Els arguments de Lomba, expressats a la sessió del ple municipal, eren que l'Hospitalet mereixia al títol per haver superat els 30 mil habitants, per la seva indústria i per "las mejoras llevadas a cabo en estos últimos años". Aquí está la clau, la autopropaganda.

L'"autobombo" de Giménez va arribar a l'extrem de batejar una important avinguda amb el seu nom amb placa commemorativa.

A La Nación, el diari oficiós de la Dictadura, del 23 de desembre s'informa de l'acte d'homenatge a l'alcalde Tomás Giménez:

"En Hospitalet se ha verificado el homenaje al alcalde, que ha resultado muy brillante. Le entregaron el bastón de mando.
El alcalde desempeña el cargo desde octubre de 1923. Asistieron al acto el general Barrera, el gobernador civil y numerosas personalidades."

A La Publicitat, diari catalanista, van haver de publicar la següent nota:

"El día 21 del pasado diciembre celebróse en las Casas Consistoriales de esta ciudad una fiesta en obsequio del señor alcalde don Tomás Giménez. Asistieron nuestras primeras autoridades de Barcelona y buena representación de todos los elementos y sociedades de la ciudad. Aplaudieron y ensalzaron la gestión del señor alcalde que sabe atender a las nuevas necesidades que se presentan cada día dado el crecimiento asombroso de Hospitalet.

En un discurso quiso compararse la gestión del Ayuntamiento actual con la de los Ayuntamientos pasados (...). Son también públicas y manifiestas las grandes obras del adoquinado de tres carreteras, del matadero, adquisición de terrenos y ensanche del cementerio en que se invirtieron los fondos municipales de Ios años anteriores."

Un petit conflicte per passar-se en els elogis

En aquell acte, però, van muntar un sidral important. No sabem si de forma premeditada o producte de l'entusiasme etílic del moment, es va llençar sobre la gestió de l'Ajuntament precedent l'ombra de la corrupció. En concret, en la gestió d'un Patronat de Beneficència.

La premsa afí a republicans i catalanistes van publicar notes explicatives sense dubte procedents del personal polític dels consistoris precedents. Això sí, amb un to molt moderat, perquè s'enfrontaven a la Dictadura militar, al seu partit, la Unión Patriótica, i al seu Ajutament.

 

Retrat oficial, amb uniforme i les dues medalles, de Tomás Giménez. Font:AMHL 101 AF 0000023 /a.Autor desconegut/da

Fins i tot, el prestigiós capellà Santiago Oliveras, germà del que havia estat alcalde entre 1918 i 1923, Just Oliveras, va haver d'anar a parlar amb el governador civil, Milans del Bosch, per aclarir la situació i recordar tot el que la família Oliveras havia fet per l'Hospitalet.

Un parell d'articles exposaren rumors sobre si el títol podria influir en aturar una possible annexió de l'Hospitalet per part de Barcelona o si podria provocar que passés a ser cap del partit judicial en detriment de Sant Feliu. Són comentaris sense cap fonament documental.

El títol honorífic, com eina de propaganda política

L'octubre de 1927, el ministre Martínez Anido, el general assassí de sindicalistes, va concedir a Giménez "el títol de cap d'Administració civil, com a premi als serveis exercits en bé d'Espanya". Veiem com continua l'idil·li entre aquests dos personatges.

El desembre de 1928, el govern concedia a Giménez la Gran Cruz del Mérito Agrícola. La unión Patriótica, el partit únic del que era cap local, li va organitzar una acte d'homenatge. 

A l'acta de la sessió del ple municipal del 25 de desembre de 1925 el tema del títol va ocupar set línies de set pàgines. El tema va ser tractat en quinzè lloc, entre una petició a la companyia de ferrocarrils i una comunicació sobre un recaptador d'impostos.

Per contra, l'Ajuntament de l'Hospitalet també feia o participava en homenatges al dictador i al seu ministre de la Governació. Ja en el ple del 21 de novembre de 1923 l'Ajuntament s'adheria "con todo entusiasmo" a l'homenatge al Dictador.

L'octubre de 1926 els reis i el govern visitaren Barcelona. El Dictador, segons la premsa, va venir fugaçment a l'Hospitalet a rebre un pergamí en el que se li nomenava fill adoptiu de l'Hospitalet i a inaugurar una placa en el seu honor amb la que li donava el seu nom a la Plaça de l'Ajuntament, aleshores anomenda de la Constitució. 

Fotografia amb Primo de Rivera destacat, de l'ABC del 19-10-1926. Font: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com

La "lápida-busto" s'havia acordat en la sessió del ple del 20 de gener anterior, i va ser encarregada a l'arquitecte  municipal Ramón Puig i Gairalt. Malgrat el que va dir la premsa, no s'ha trobat cap document oficial que certifiqui aquest nomenament.

Encara es veu la petjada de la placa a la façana de l'Ajuntament.

Bé, ja veiem per quina raó es va fer el muntatge aquest del títol de ciutat i per què no hi ha cap raó per fer una celebració. Existia una mena de promiscuïtat de premis, condecoracions i homenatges com a fórmula de propaganda política.

En tot cas, podem fer unes reflexions, per recordar que la població de l'Hospitalet era majoritàriament republicana, anarquista i de les diverses ideologies d'esquerres i catalanistes.

Les eleccions anteriors i posteriors a la Dictadura ho demostren.

Manifest "Centenari: res a celebrar, molt a reflexionar i reivindicar."; per llegir-lo, cliqueu aquí.

 

 

 

 

L’ENIGMA TAYÀ: L’ALCALDE DE L’HOSPITALET DEL QUE NO SABEM GAIREBÉ RES

Josep Tayà i Solanes va ser alcalde de l’Hospitalet entre febrer de 1952 i març de 1956. Va succeir el que havia estat el gran dominador de la política local de la postguerra, Enric Jonama, i fou substituït per Ramon Solanich, metge de la fàbrica Tecla Sala i nebot de la propietària.

De Jonama sabem algunes coses, com que va ser escollit alcalde (a dit, pel Governador Civil) per la seva relació amb Demetrio Carceller, que va arribar a ser ministre d’indústria. Crida l’atenció que no trobessin en les elits locals ningú de prou confiança. L’any 1944 el van fer fora, però poc després va tornar. Un altre enigma del que ens ocuparem algun dia.

Josep Tayà i Solanes, alcalde de l'Hospitalet (1952-1956)

Jonama fou destituït el 1952 arran d’unes picabaralles públiques amb el regidor Tomás Giménez (alcalde durant la Dictadura de Primo de Rivera). El franquisme no admetia el debat polític ni la dissidència, encara que fos per temes administratius o de gestió, en relació a l’ús de certs terrenys i edificis dels que l’Ajuntament era propietari.

Josep Tayà no era ni regidor en el consistori anterior, encara que sí que ho era Joan Tayà i Solanes (un germà?), que va continuar ocupant el mateix càrrec després del canvi d’alcalde. El poc que podem dir de la nova etapa política és que es va sortir del marasme i la vergonyosa inactivitat municipal dels 12 anys anteriors. Com a mínim, es van plantejar i planejar algunes obres públiques que es van materialitzar a partir de 1956.

Però, qui era Tayà?, on vivia?, com va arribar al càrrec d’alcalde?, quina era la seva professió?, com va ser la seva gestió? No sabem gairebé res. He trobat alguna informació, que caldria contrastar. És per això que demano col·laboració. Si us plau, si teniu records, documents, informacions de qualsevol tipus, la podeu compartir?

Afegit del 12 de setembre:
Pere Ollé Roca em diu:

“Vivia a la Plaça de l’Ajuntament cantonada amb Roselles on hi tenia una carniceria i també tenia uns corrals de bestiar a l’Av.carrilet cantonada amb Santa Rosa.”

Matilde Marcé em diu:

"Si no ho recordo malament vivien a la plaça de l’Ajuntament. Jo només et puc explicar una anècdota que vaig viure personalment. Va passar a Sant Hilari Sacalm, el dia de la Mare de Déu d’agost, l’endemà era Sant Roc, no recordo l’any. La meva mare, que patia de pedres al ronyó, i per recomanació del seu metge, va passar cosa d’un mes a la fonda Can Mimó a Sant Hilari. El senyor Teyà també s’hi estava i, com que tots dos anaven sols i eren hospitalencs, els van posar a la mateixa taula. Aquell dia, jo també hi era perquè havia pujat a passar uns dies amb la meva mare, i també seia a la seva taula. Ell ens va dir que se n’anava a l’Hospitalet. Hi anava perquè era Sant Roc i ell, essent alcalde, havia de presidir l’ofici solemne que es feia en honor del sant. I aquestes van ser les seves paraules: “No tinc cap ganes d’anar al nostre poble, però... Demà em posaré els arreus i assistiré a l’ofici. Però, de fet ni tan sols entraré a l’Ajuntament, hi passaré per davant perquè aniré a veure la meva cunyada que no està gens bé. Sap, Teresa, d’aquí uns anys diran “El Teyà, quan era alcalde, va fer això i allò i el de més enllà”, però no serà veritat, jo no mano a l’Ajuntament, d’altres ho maneguen tot i jo firmo, però jo seré el culpable. Estic tan cansat... De fet, tant és que proposi o que vulgui oposar-me a alguna proposta, se’m diu que no”.

NO CAL UN TÍTOL CONCEDIT PER UN REI PER SER UNA CIUTAT

El 15 de desembre de 1925, ara fa noranta anys, un decret del govern espanyol concedia a l’Hospitalet el títol de ciutat.  El decret  deia així:

"S.M. el rey (q.D.g.) se ha servido expedir por este Ministerio el Real Decreto siguiente:

Queriendo dar una prueba de mi Real aprecio a la villa de Hospitalet de Llobregat, provincia de Barcelona, por el creciente desarrollo de su agricultura, industria y comercio, así como su constante adhesión a la Monarquía, vengo a concederle el título de Ciudad.

Dado en Palacio, a quince de diciembre de mil novecientos veinticinco.

El Ministro de la Gobernación, Severiano Martínez Anido."

El Carrer Rossend Arús en les primeres dècades del segle XX.

Aquest fet em sembla d’una importància mínima i només és destacable per la seva ridiculesa i per formar part dels deliris de l'alcalde del moment i de la seva propaganda política. Intentaré argumentar-ho.

Primer, la qualitat de ser ciutat no és ni millor ni pitjor que ser un poble, i per tant no mereix ser motiu de la concessió d’un títol.

Segon, per ser una ciutat no cal haver rebut el títol d’un rei ni de ningú. La ciència geogràfica i l'urbanisme ens diuen que per ser una ciutat, una població ha de tenir unes característiques. El criteri més acceptat és el criteri quantitatiu, i es considera que un poble passa a ser ciutat a partir d’una xifra d’habitants. En el web de la Generalitat diuen que la xifra és 2.000 habitants, tot i que el llindar més acceptat és el de 10.000 persones. 

El Carrer Perutxo (actual Rosselles) en 1928

La Llei Municipal i de Règim Local de Catalunya de 2003 diu:  

"Els municipis poden anteposar el títol de vila si tenen més de cinc mil habitants i el de ciutat si en tenen més de vint mil".

I afegeix que "els municipis mantenen els títols i els honors que els hagin estat reconeguts". O sigui, que encara en 2003 la llei reconeixia alguna importància al tema dels títols. Segurament per algunes poblacions deu ser un cert reclam turístic.
Per destriar allò urbà d'allò rural, també s’utilitzen criteris qualitatius, com ara tenir una oferta d’indústries o serveis que atrauen població dels voltants.

La indústria Cosme Toda en una il·lustració de 1917.

En resum, la qualitat de ser ciutat s’adquireix per la pròpia dinàmica de desenvolupament d’un poble. Per tant, el “mèrit” de ser-ne depèn dels seus habitants, no de ningú aliè a ella.

Tercera raó. Qui trobem al darrera d’aquest episodi? L’alcalde Tomás Giménez, el ministre Severiano Martínez Anido, el dictador Miguel Primo de Rivera i el rei Alfons XIII. Quina trepa!

Situem-nos. Alfons XIII, més enllà del trist paper global que els Borbons han tingut en la nostra història, fou un rei especialment poc demòcrata, ja abans de beneir el cop d’estat de Primo de Rivera. 
Aquest general va prendre el poder per la força poc abans de que es publiqués l’informe en el que es denunciava la corrupció en l’exèrcit que havia provocat el “Desastre d’Annual”.Sobre el seu lamentable paper en la història d'Espanya no faré ara cap comentari.

El dictador va escollir de ministre de governació (l’actual ministeri d’Interior) a Martínez Anido, al general que anys enrera havia encapçalat la repressió del moviment obrer català, incloent l'hospitalenc, és clar, amb tortures, la “llei de fugues”, etc. 

Aquests van decidir si érem poble o ciutat? Per començar, no tenien cap legitimitat política per decidir res.

I a l’Hospitalet, van imposar d’alcalde a l’industrial Tomás Giménez, un senyor amb un ego molt pujat. Era molt amic de rebre distincions i condecoracions, i és en aquest context que hem d’entendre les gestions que va fer perquè el govern fes la ridiculesa de concedir el títol de ciutat a l’Hospitalet. 

Tomás Giménez encapçala una processó al davant de l'església de Santa Eulàlia de Provençana, en 1927.

Segurament Giménez pensava que d'aquesta manera milloraria l'escàs suport de la població hospitalenca al seu govern local, al govern espanyol i a la monarquia. Al contrari del que deia el decret, a la ciutat dominaven l'anarquisme, el republicanisme i el catalanisme, com es demostrà en les eleccions anteriors i posteriors a la Dictadura de Primo.

Fotografia oficial de l'alcalde Tomás Giménez, amb uniforme de gala (no sabem de quin cos és l'uniforme, però) i condecoracions.

Això de tenir títol de ciutat, vila o vila franca tenia sentit en la Edat Mitjana, quan els territoris tenien jurisdiccions diferents i tenir un títol d’aquests significava gaudir d’uns privilegis. En el segle XX ja era un anacronisme carrincló, propi només d’ideologies i persones que s'emmirallaven en el passat.

Siguem poble, ciutat o el que siguem, ho som per nosaltres, pels nostres mèrits, no per la concessió d’una caterva de paràsits i criminals.