QUÈ SE N'HA FET DE CA N'ALÒS?

Ca n’Alòs era una de les masies més importants de l’Hospitalet, tant per la seva arquitectura com per la seva rellevància en la història local, en la que el passat agrari és importantíssim.

AMHLAF0027491 /a.Autor desconegut/da /d.Andreu González Diumenjó

Al famós mapa de finals del segle XVIII de la ciutat en el que es destaquen un grapat d’edificis, n’és un dels reproduïts.

Fragment del plànol de 1782 on podem veure els edificis importants de l'Hospitalet. De nord a sud i d'est a oest: Can Girona (Can Rigalt), Can Casas (la Pubilla Casas), Can Clota i Can Cervera són d'Esplugues, Ca n'Alemany (actual Can Buxeres), la Torrassa (Castell de Bellvís), Ca n'Alòs, Can Borràs (?), Can Sunyer (?), Can Agustí (l'actual Remunta), l'Església de Santa Eulàlia, el poble de l'Hospitalet, Can Famades (de Cornellà, però molt propera), Can Paperayre (?), Església de Bellvitge, Col·legi (Torre Gran?) i Can Vehils.

Aquesta masia, propera a l’església de Santa Eulàlia de Provençana, va subsistir fins l’any 1970. En la dècada de 1960, quan moltes masies van ser destruïdes en el procés de creixement urbanístic de l’època, va mantenir-se dempeus.

Ca n'Alòs el gener de 1961, el dia de la inauguració del túnel entre Santa Eulàlia i Sant Josep. Font: https://www.rtve.es/filmoteca/no-do/not-944/1487219/

Fins i tot, en una publicació de l’Ajuntament de 1969 és un dels vuit edificis destacats com a elements importants del patrimoni local, amb les esglésies de Santa Eulàlia i Bellvitge, Can Rigalt i la Pubilla Casas, Can Sumarro, etc.

Font: Hospitalet. Noticia geográfica

Malgrat aquest reconeixement oficial de que era un dels principals edificis del patrimoni arquitectònic de l’Hospitalet, com que no tenia cap mena de protecció legal, va desaparèixer. Què va passar?

Font:

AMHL 101 AF 0000388

Doncs, que la finca va ser comprada per Joan Cahué, per tal d'ampliar la seva fàbrica d’electrodomèstics, comercialitzats amb la marca Vanguard, i la masia va ser eliminada vers l’any 1971. La Vanguard va funcionar a ple rendiment uns 10 anys més, i va subsistir uns altres 5 anys, envoltada de polèmiques en relació a subvencions, desinversions, etc.

Amb aquesta imatge podem veure com la construcció del nou edifici de la Vanguard no va significar la destrucció de Ca n'Alòs. Font:

AMHLAF0027460 /a.Autor desconegut/da /d.Andreu González Diumenjó

Diem que Ca n’Alòs va ser eliminada però no destruïda. Cahué coneixia perfectament el valor històric i artístic de la masia i el que va fer va ser desmuntar-la, pedra a pedra. No sabem si Ca n’Alòs va ser reconstruïda i si és així, a quin lloc. Potser és a Fornells, un poble de Menorca, on Cahué va comprar una finca amb un molí vell, que va restaurar, i on es va fer construir una casa nova.

La façana de Ca n'Alòs, amb les pedres numeradies pel seu desmuntatge i trasllat. Font:

AMHLAF0027470 /a.Autor desconegut/da /d.Andreu González Diumenjó

De fet, a l'Arxiu Municipal es conserven unes fotografies de la masia d'una data indeterminada, però en les que ja existeix el nou edifici de la Vanguard; per tant han de ser de 1970 o anys posteriors. En concret, sorprenen 13 fotos en les que veiem destacats amb rotulador uns "elements" i numerades les pedres. La conclusió sembla evident: l'Ajuntament va col·laborar amb el desmuntatge de la masia que poc abans havia inclòs en la llista d'edificis patrimonials més importants.

Les fotos que demostren el desmuntatge de la masia, o si més no d'una bona part d'ella. L'Ajuntament havia de conèixer per força aquest atemptat contra el patrimoni local. Font:

AMHLAF0027473 /a.Autor desconegut/da /d.Andreu González Diumenjó

AMHLAF0027479 /a.Autor desconegut/da /d.Andreu González Diumenjó

AMHLAF0027485 /a.Autor desconegut/da /d.Andreu González Diumenjó

Com és que Cahué va actuar amb tanta impunitat? Per una banda, en aquell consistori tardofranquista no hi havia gens de sensibilitat ni valoració envers el patrimoni. Però si algú va alçar la veu, li recordarien que uns mesos enrere “Cahué Industrial, S. A. – Vanguard” havia estat escollida “Empresa Modelo” de l’any 1969, amb cinc empreses més. La cerimònia d’entrega del premi es va celebrar el 18 de juliol, al Palau d’El Pardo. 

Font: La Vanguardia, 19 de juliol de 1969

Una altra prova de la bona relació de Cahué amb les jerarquies del règim va ser la visita de l’aleshores president del govern Carlos Arias i de quatre ministres a l’empresa el juny del 1974.

Cahué (al centre, amb les mans agafades) mostra la sala de muntatge de la Vanguard al president del govern, Arias Navarro (el segon a la dreta de Cahué), i a quatre ministres (De la Fuente, Carro...).

En conclusió, una de les pèrdues patrimonials més escandaloses, en les que un empresari sense escrúpols i un ajuntament còmplice ens van deixar sense un dels elements més importants del nostre passat. 

 

Quan a classe parlem del feudalisme i amb l’alumnat anem a visitar el Castell de Bellvís i l’Església de Santa Eulàlia de Provençana, sempre trobo a faltar Ca n’Alòs, que representaria l’estament dels pagesos, la majoria de la societat, el grup explotat i oblidat.

En unes notes manuscrites, amb les fotos abans esmentades, podem llegir el testimoni d'Andreu González Diumenjó. La seva família va ser la masovera de Ca n'Alòs entre 1868 i 1969. La finca era propietat de la família Ponsich, que va començar a reduir-se a partir de 1928, quan es van començar a vendre parcel·les per a usos urbans o industrials.

La masia va ser el centre d'una explotació agrària fins el 1960. L'any 1969 en Ponsich va vendre el que quedava de la finca, amb el mas inclòs, a Cahué, i van haver d'abandonar la casa.

LA INDÚSTRIA A L'HOSPITALET DEL SEGLE XVIII A L'ACTUALITAT

Aquest article ha patit alguns canvis al marge de la voluntat de l'autor. He fet una nova versió i per llegir-la s'ha de clicar aquí.

1. LA PREINDUSTRIALITZACIÓ (1780-1850)
La primera presència del que podem considerar precedents de la indústria a l'Hospitalet són els prats d'indianes. És molt probable que ja hi fossin a finals del segle XVIII. Es tractava de prats on s'estenien les teles de cotó (anomenades indianes) en la fase final del seu blanqueig, després de ser confeccionades en establiments de Barcelona.
Tenim constància de l'existència del Prat dels Maons, al costat de l'actual Ciutat de la Justícia, i del Prat de la Manta, que ha deixat petjada en el nomenclàtor local: un carrer i una escola a Santa Eulàlia.
La segona manifestació de protoindustrialització foren els molins fariners. Als salts d'aigua del Canal de la Infanta (inaugurat en 1819), s'instal·laren molins fariners a partir de la dècada de 1820.
La tercera forma foren els/les teixidors/es manuals i les puntaires. Empresaris de fora de la ciutat proporcionaven matèries primeres i telers a la pagesia perquè treballessin. Pel que sabem, l'època principal del sistema domèstic van ser les dècades de 1840 i 1850, encara que les puntaires van existir fins el segle XX. En aquest context va aparèixer la primera societat obrera, la de teixidors manuals (1842).
 

2. L’APARICIÓ DE LA INDÚSTRIA: 1850 – 1870

La indústria entesa com un establiment mogut per un generador de vapor comença a l'Hospitalet amb La Aprestadora Española (1853-1870), que ocupa el lloc del Prat dels Maons a Santa Eulàlia. A la vora, Antoni Pareto obre la seva primera fabrica de midó l'any següent. Eren indústries del ram de l'aigua, de la tercera fase de la fabricació tèxtil. Aquell any de 1854 també va ser el de la inauguració de la línia de ferrocarril a Molins de Rei.
Els salts d'aigua del Canal de la Infanta van continuar proporcionant energia per establiments fabrils, com ara el molí paperer del Torrent Gornal entre 1854 i 1880. L'edifici, que encara es conserva dins del conjunt del Centre Cultural de la Tecla Sala, destacava pel seu gran tamany en tot el terme municipal.

En aquesta foto del conjunt de la Tecla Sala de 1987 he destacat l'edifici del molí paperer, amb una teulada a dues aigües.

També s'hi instal·laren molins de campetx (una planta de la que s'extreien tints) a partir de 1857 i serradores de marbre a partir de 1863. Si els primers eren indústries auxiliars del tèxtil, les segones ho eren del sector dels materials de construcció.
Més enllà dels forns de terrisseria, la primera fàbrica d'aquest sector és la de maons refractaris de Pau Cucurny, de 1856, a la cruïlla de Santa Eulàlia amb Riera Blanca. En els anys següents es van construir algunes bòbiles més.

Anunci aparegut a la publicació Arquitectura y construcción el gener de 1913

3. LA CONSOLIDACIÓ: 1870-1900

La dècada de 1870 va significar un salt endavant en la indústria local. Com gairebé a tot arreu de Catalunya, el tèxtil era el sector predominant, i en aquells anys van establir-se les primeres fàbriques de filatura i tissatge. En les naus buides de La Aprestadora, la de cànem de Caralt (1873) i de cotó de Mena Rocaver (1875; a partir de 1877 a nom de Martí Rodés). L'antic molí paperer fou reconvertit en fabrica cotonera en 1882 per la família Basté, que decideix ampliar-la en 1892 i encarregà l'edifici que avui coneixem com Tecla Sala.
En el sector ceràmic, la fàbrica de Romeu Escofet (1878) va ser la més gran durant algunes dècades, tot i que la d'Oliveras (1878) i les tres contigües Batllori, Llopis i Cosme Toda (1883) li feren la competència. Si Santa Eulàlia era l'escenari de tèxtil, Sant Josep ho era de la ceràmica.

En aquest context de creixement industrial i proximitat de Sants i Barcelona, es desenvolupà un important moviment obrer. Entre 1872 i 1874 es van crear cinc seccions de l'AIT: teixidors manuals, rajolers, paletes, camperols i pastors, que van protagonitzar nombroses vagues i mobilitzacions. La repressió no aturà aquest moviment, que ressorgí amb força a partir de 1882.


4. L’HOSPITALET, CIUTAT INDUSTRIAL: 1900-1939

Tot i el gran desenvolupament de l'agricultura local, capdavantera al país, en aquestes dècades l'Hospitalet esdevení una ciutat industrial. El tèxtil fa un gran salt endavant, amb Trias (1903), Trinxet (1905), Gras (1906), Vilumara (1907), Rifà (1912), Tecla Sala (1913), Gomar (1924). Albert Germans (1926), ATASA (1926), etc. En 1930, el sector era el 50% de la contribució i de la mà d'obra (majoritàriament femenina) de la indústria.

La Ilustració catalana del 15 de setembre de 1907

En aquell mateix any de 1930, el sector dels materials de construcció era el 30% de la contribució industrial i el 15% dels obrers. Les fàbriques existents s'ampliaren i aparegué una munió de bòbiles, serradores de marbre, etc. També és l'època de l'inici de la diversificació. Comencen a ser significatius el sector químic, metal·lúrgic, vidre, etc.

La serradora de marbre dels Rodon és, probablement, la indústria local en actiu més antiga, puix funciona des del 1905.

L'electricitat substituí al vapor a partir de 1913. Les línies d'alta tensió del Pirineu arribaven als dos transformadors situats a Pubilla Casas i La Torrassa. La Gran Guerra (1914-1918) significà un gran impuls per la indústria, i moltes empreses s'ampliaren, com Trinxet o Altos Hornos de Cataluña (La Farga, creada en 1900).
Aquests anys van veure desenvolupar-se una extraordinària sindicalització de la vida social i política. El predomini era de l'anarquista CNT des del 1918. Malauradament, les relacions laborals i socials van tendir a ser violentes. Durant la Guerra Civil, les empreses foren col·lectivitzades

La Tecla Sala en 1916

5. LA POSTGUERRA: 1940-1959
Malgrat els problemes de proveïment de matèries primeres i energia provocats per l'autarquia, la política econòmica escollida pel franquisme, la contribució industrial es multiplicà per 8 i arribà al 36% del total de la ciutat.

En aquests anys, el metall fou el nou sector dominant, passant del 10 al 28% de la contribució industrial, amb noves fàbriques com FEMSA (1940). El tèxtil va perdre importància relativa pel creixement d'altres sectors (del 35 al 16% de la contribució industrial). Són anys de gran diversificació, com mostra la instal·lació de la INDO (1943).
En la dècada de 1950 els pactes amb els EE.UU. comencen a esquerdar l'autarquia. Potser la millor expressió d'aquesta nova fase fou la instal·lació de la Pepsi a la vora de la Granvia.

La Pepsi en 1960

Durant la dècada de 1940 la CNT era encara l'organització obrera més important, i mantenia la capacitat d'impulsar importants vagues en 1946-47. Tanmateix, durant els 50's la CNT desaparegué i van aparèixer d'altres grups, com ara el PSUC. Ángel Rozas viu i comença a militar a Collblanc.

6. EL DESARROLLISME: 1960-1975
Entre 1960 i 1975 la contribució industrial es multiplicà per 9 i va arribar al 40% de la fiscalitat local. S'aprovaren 4 polígons industrial, amb un total de 266 ha (Carretera del Mig, 1960; Granvia Sud-Pedrosa, 1973), el que significava el 22% del terme municipal.

 
El metall passà del 30% al 50% de la indústria local. Era especialment important el subsector de les peces metàl·liques per d'altres indústries.
La resta de sectors representaven, vers 1975, com a màxim el 12% del tèxtil o l'11% del químic. N'apareixen de nous, com l'electrònica.Cahué (1960) va desenvolupar una marca pròpia, la Vanguard. 

La creixent indústria hospitalenca és l'escenari d'un creixent moviment obrer, malgrat la dura repressió franquista. El protagonisme serà d'un nou moviment sindical, les Comissions Obreres (1964), en el naixement i desenvolupament de les quals van tenir un gran protagonisme un grapat de  dones i homes de l’Hospitalet.

7. LA TERCIARITZACIÓ DE L'ECONOMIA HOSPITALENCA: 1975-2015
La crisi dels setanta va ser especialment dura amb el tèxtil, que ja patia els efectes de la incipient globalització. Les gran empreses del passat van tancar: Tecla Sala, Vilumara, Trinxet, Busquets...
D'altres indústries plantejaven greus problemes de convivència amb l'ús residencial del sòl, majoritari a la ciutat. Les lluites contra la Farga o la Cardener són paradigmàtiques. Les deslocalitzacions, com el cas de la INDO, les successives crisis (1981, 1993, 2008...) han portat al tancament a moltes empreses.

Les 12 antigues xemeneies que es conserven a la ciutat.

Paral·lelament, des de les institucions polítiques s'ha apostat per la terciarització de l'economia local. En els terrenys del Polígon Pedrosa, que finalment no va reeixir per l'esclat de la crisi de 1973, es va decidir d'ubicar-hi l'ampliació de la Fira de Barcelona en 1993. 
L'any 2002, l'Ajuntament va impulsar el Pla de Renovació d'Àrees Industrials de l'Hospitalet (PRAIH), que consistia en requalificar l'11% del terme municipal (especialment el sector de la Carretera del Mig) d'ús industrial a d'altres usos, sobretot residencial. La substitució va començar lentament i sembla que la crisi ho ha aturat tot.
 

La Plaça Europa en construcció (2009)

El projecte de la Plaça Europa (2005) va néixer amb la voluntat d'atraure seus corporatives i oficines, no indústries. El projecte del Districte Cultural (2014) va en la mateixa línia dels anteriors. En qualsevol cas, en el seu argumentari es parla d'atraure a la ciutat les "indústries culturals". Potser és aquesta la nova indústria del segle XXI, o el turisme. Darrerament els perfils dels hotels han substituït al de les xemeneies en la línia del cel local. Penso que no hem de deixar morir la indústria a la ciutat. N'hi ha moltes activitats no contaminants, que tenen gran valor afegit i generen ocupació. De la mateixa manera que cada vegada valorem més la producció agrària de proximitat, hem de crear el concepte de la producció fabril de proximitat, potser més cara però amb garanties de tota mena en la producció i en el producte mateix.
Què en penseu?
Teniu dades d'indústries de la ciutat?