(Si voleu llegir el text en català, baixeu, si us plau)
En la ciencia enconómica existe un concepto, la “maldición de los recursos”. Expresa una paradoja: los países con más recursos naturales o los que dependen más de la exportació de los recursos naturales son más pobres, o no crecen lo que deberían.
Desde la disciplina económica, para explicarlo, se pone el foco en factores puramente económicos y en ocasiones se menciona la debilidad institucional del país.
Desde la disciplina histórica hay una explicación principal, al margen de los dictados del mercado: el imperialismo.
Desde tiempos inmemoriales, las potencias políticas han conquistado territorios para extraer riquezas, en forma de trabajo y recursos naturales (de los que carecen en su territorio) y a la vez han impedido que las actividades económicas con más valor añadido (artesanía, industria, servicios...) se desarrollaran en el territorio conquistado.
 |
| Para empezar a aproximarnos a este tema, imprescindible, la lectura de Las venas abiertas de América Latina, y después, cualquier otra obra de Eduardo Galeano. |
Evidentemente que en 5000 años de imperialismo hay ejemplos de todo tipo y excepciones, pero la regla del imperialismo voraz es una de las constantes a lo largo de la historia. Por tanto, tener un recurso natural valorado siempre ha significado convertirte en una presa para las potencias.
Como es sabido, en la época de la Revolución industrial y el capitalismo este fenómeno ha alcanzado sus cotas máximas. La expansión imperialista protagonizada por una docena de potencias de Europa, Estados Unidos y Japón ha llegado a todos los rincones del planeta y sus pugnas han provocado diversas guerras, sobre todo las dos mundiales.
Desde el punto de vista del resto de los países, tener tierras cultivables o encontrar yacimientos de tal o cual mineral, que en principio puede parecer una bendición para la economía, resulta una maldición, porque atrae la voracidad de las potencias imperialistas que quieren garantizarse el control de su explotación.
Lo que acabamos de ver en Venezuela es la enésima expresión de ese imperialismo, pero el empobrecimiento de ese país a pesar de (o debido a) tener las mayores reservas de petróleo del mundo es un fenómeno que tiene más de un siglo.
Pero el imperialismo también es lucha de clases, porque las potencias foráneas se alían con las oligarquías locales, que ven así asegurada su dominación. Cuando las poblaciones osan cuestionar su dependencia y empobrecimiento, las oligarquías no dudan en traicionar a su país, mientras se llenan la boca de patriotismo.
Las formas de agresión pueden ser diversas, desde la invasión, la organización de un golpe de estado, la financiación de facciones políticas o el bloqueo económico. Depende de la situación de cada país. Con Venezuela habían intentado las tres formas últimas y solo faltaba la primera.
 |
| Hay decenas de ejemplos de agresiones imperialistas en el conjunto de países del Sur. Congo es el máximo ejemplo de país riquísimo en recursos naturales y con una de las poblaciones más pobres del mundo. Todo empezó con las maniobras y el golpe contra el gobierno de Patrice Lumumba en 1961. El caso del golpe por el control del cobre contra el gobierno de Salvador Allende, en 1973, es bien conocido. EE.UU. acabó con él para defender los intereses de sus empresas, especialmente la ITT. Los dos presidentes fueron asesinados. Muchos otros corrieron la misma suerte (Sukarno, Sankara, Bishop...) o tuvieron un accidente (Torrijos, Roldós...). |
Desde 1945, las agresiones imperalistas se habían disfrazado de lucha por la democracia. La dialéctica de Trump exigiendo el acceso a los recursos naturales no se conocía desde la Alemania y el Japón de la década de 1930, cuando desde el racismo se argumentaba que ciertos países tenían derecho a un espacio vital y a unos recursos. Ya sabemos como acabó todo.
El petróleo es especialmente importante, porque és la principal fuente de energía, y se está acabando. El petróleo de EE.UU. que procede del fracking también se acaba y para ser explotable requiere del tipo que tiene Venezuela. La reacción de la adminstración Trump (brazo ejecutor de Exxon, Mobil, Chevron, etc... pero también de las británicas Shell y BP, la francesa Total...) es desacomplejamiento racista o es signo de desesperación y debilidad?
El petróleo de Venezuela o el uranio de Níger han sido una maldición. La agresión imperialista que sufre ese país latinoamericano por parte de los británicos y, sobre todo, los estadounidenses (los que el escritor Pocaterra llamaba “los españoles nuevos”) desde hace más de 130 años ha enriquecido a una minoría y ha empobrecido a la mayoría. Este último episodio va en esa dirección.
La democracia o el narcotráfico son excusas, son una mentira, como lo fueron las armas de destrucción masiva en Iraq; lo sabe todo el mundo. Pero la mayoría calla o mira a otro lado, ni hará nada en contra, y seguirà votando a quien le garantice el petróleo barato, al menos hasta que se acabe del todo. Luego, con temperaturas medias de 40°C en verano, ya veremos... Pero, mientras tanto, podremos seguir consumiendo.
Versió en català.
En la ciència econòmica existeix un concepte, “la maledicció dels recursos”. Expressa una paradoxa: els països amb més recursos naturals o els que depenen més de l’exportació dels recursos naturals són més pobres, o no creixen com haurien de fer-ho.
Des de la disciplina econòmica, per explicar-ho, es posa el focus en factors purament econòmics i de vegades s’esmenta la feblesa institucional del país.
Des de la disciplina històrica hi ha una explicació principal, al marge de les regles de l'oferta i la demanda, dels dictats del mercat: l'imperialisme.
Des de temps immemorials, les potències polítiques han conquerit territoris per extreure riqueses, en forma de treball i recursos naturals (dels que manquen al seu territori) i alhora han impedit que les activitats econòmiques amb més valor afegit (artesania, indústria, serveis...)
 |
| Per començar a aproximar-nos a aquest tema, imprescindible, la lectura de Las venas abiertas de América Latina, y després, qualsevol altra obra d'Eduardo Galeano. |
Evidentment, en 5000 anys d'imperialisme hi ha algunes excepcions i exemples de tota mena, però la regla de l'imperialisme voraç és una de les constants al llarg de la història. Per tant, tenir un recurs natural valorat sempre ha significat esdevenir una presa per a les potències.
Com és sabut, a l'època de la Revolució industrial i el capitalisme aquest fenomen ha assolit les cotes més altes. L'expansió imperialista protagonitzada per un grapat de països europeus, Estats Units i Japó ha arribat a tots els racons del planeta i les seves pugnes han provocat diverses guerres, sobretot les dues mundials.
Des del punt de vista de la resta dels països, tenir terres conreables o jaciments de tal o qual mineral, que en principi pot semblar una benedicció, resulta una maledicció, perquè atrau la voracitat de les potències imperialistes que es volen garantir el control de la seva explotació.
El que acabem de veure a Veneçuela és l'enèssima expressió d'aquest imperialisme, però l'empobriment d'aquest país, malgrat (o per causa de) tenir les reserves de petroli més grans del món és un fenomen que té més d'un segle.
Però l'imperialisme també és la lluita de classes, perquè les potències foranes s'alien amb les oligarquies locals, que veuen així assegurada la seva dominació. Quan les poblacions gosen qüestionar la seva dependència i empobriment, les oligarquies no dubten trair el seu pais, mentre s'omplen la boca de patriotisme.
Les formes d'agressió poden ser diverses, des de la invasió, l'organització d'un cop d'estat, el finançament de faccions polítiques o el bloqueig econòmic; depèn de la situació de cada país. Amb Veneçuela havien intentat les tres formes últimes i només faltava la primera.
|
| Hi ha desenes d'exemples d'agressions imperialistes en el conjunt de països del Sud. Congo és el màxim exponent de país riquíssim en recursos naturals i amb una de les poblacions més pobres del món. Tot va començar amb les maniobres i el cop contra el govern de Patrice Lumumba en 1961. El cas del cop pel control del coure contra el govern de Salvador Allende, en 1973, es ben conegut. EE.UU. acabà amb ell per a defensar els interessos de les seves empreses, especialment la ITT. Tots dos presidents van ser assassinats. Molts altres han estat detinguts i morts (Sankara, Sukarno, Bishop...) o morts en accident: Torrijos, Roldós. |
Des de 1945, les agressions imperialistes s'havien disfressat de lluita per la democràcia. La dialèctica de Trump exigint l'accés als recursos naturals no es coneixia de l'Alemanya i el Japó de la dècada de 1930, quan des del racisme s'argumentava que certs països tenien dreta un espai vital i a uns recursos. Ja sabem com va acabar tot.
El petroli és especialment important perquè és la principal font d'energia i s'està esgotant. El petroli dels EE.UU. procedent del fracking, que també està en les últimes, necessita el tipus que té Veneçuela per ser explotable. La reacció de l'administració Trump (braç executor de les petrolieres Exxon, Mobil, Chevron, etc... i també de les britàniques Shell i BP, la francesa Total...), és desacomplexadament racista o és signe de desesperació i feblesa?
El petroli de Veneçuela o l'urani de Níger han estat una maledicció. L'agressió imperialista a aquest país per part dels britànics i, sobretot, pels nordamericans (el que l'escriptor Pocaterra anomenava "els nous espanyols") des de fa més de 130 anys ha enriquit una minoria i ha empobrit a la majoria. Aquest últim episodi de gener de 2026 va en aquesta direcció.
La democràcia o el narcotràfic són excuses, són mentida, com ho va ser lo de les armes de destrucció massiva d'Iraq; això ho sap tothom. Però la majoria calla o mira cap a una altra banda, ni farà res en contra, i seguirà votant a qui li garanteixi el petroli barat, almenys fins que s'acabi del tot, amb temperatures mitjanes de 40°C a l'estiu. Mentrestant, però, podrem seguir consumint.
