EL NOMENCLÀTOR DE L'HOSPITALET

La recerca i divulgació del nomenclàtor dels carrers de la ciutat és una de les tasques que durant més temps ha dut a terme el Centre d’Estudis de l’Hospitalet.

El Carrer Florida, l'any 1973. Aquest carrer donà el nom al barri.

 

En el número 6 de la nostra revista, Quaderns d’Estudi, publicada en octubre de 1988 ja hi havia un article de Joan Camós , amb el títol “El nomenclàtor de carrers de l’Hospitalet”. 

 

Finalment, el llibre del Nomenclàtor ha estat publicat l'any 2021, en el que trobareu tota la informació sobre el vostre carrer.

 

El Carrer Literatura, l'any 1996.

 

Quins han estat els grans “moments” del nomenclàtor local? Farem una primera i breu anàlisi:

1. Noms tradicionals
En els primers nomenclàtors, del segle XIX, ja apareixen els carrers més antics, com Major, Sant Joan, Santa Bàrbara, Centre i Xipreret. També el nucli anomenat Muntanya, a l'actual Sant Josep. 

 
La instal·lació de la fàbrica de La Aprestadora Española va fer canviar el nom d'un tram del Camí del Mig en la dècada de 1850. L’any 1867 es creà el carrer Església, dit així perquà començava a tocar de l'església del poble.



També hi existien les antigues carreteres i els camins (Travessera i Antiga Travessera, Collblanc, Sant Roc, Mig, Vallparda, Fabregada, Antiga del Prat, d'Esplugues, de la Fonteta, del Molí…) i les rieres i els torrents que eren com camins (Blanca, Gornal, de la Creu, dels Frares, Riereta, Femades, de l'Escorxador, Can Nyac…).

L'antiga Via Augusta romana, camí medieval i Carretera Provincial durant el segle XIX, va esdevenir vial urbà i és l'actual eix Santa Eulàlia-Prat de la Riba-Major.

2. Segle XIX
La petita plaça del poble fou batejada com de la Constitució el 1836, al bell mig dels procés revolucionari contra l'Antic Règim. És el primer canvi de nom amb significació política del que tenim notícia.

L'any 1860, l'Hospitalet tenia quinze carrers i una plaça. El primer pla urbanístic del que tenim notícia, vers l'any 1862, va generar dos carrers, Migdia (perquè era al sud de la carretera) i Castillejos, el nom d'una batalla que es va produir tres anys abans, durant la guerra provocada per l'agressió imperialista d'Espanya al Marroc. També va ser el títol nobiliari que li van atorgar al General Prim. 

Carrer de Sant Joan.

 

En un pla urbanístic del 1869, frustat per ser massa progressista, n'hi havia una Plaça de la Lliberat i un carrer dedicat a Cadis, la ciutat símbol de la democràcia en aquells dies.

Carrer Major

 

Al primer eixample (1883) també hi apareix un nom amb significació política, Príncep de Bergara (títol atorgat al General Espartero). El 1895 en inaugurar-se l'edifici consistorial actual es va crear la Plaça de l'Ajuntament i es va rebateja un vial amb el nom de qui va donar diners per fer-ho: Rossend Arús.

3. L'Eixample de la Rambla
En el segon eixample (1907) fet a la finca de la família Oliveras, a més de la Rambla que portava el nom del patriarca que havia mort feia poc, els carrers amb els noms de les províncies catalanes responien al catalanisme dels propietaris. Recordem que Just Oliveras, el fill del que va donar nom a la Rambla, va ser el líder local de la Lliga Regionalista, i alcalde en diverses ocasions, durant dècades.

La Rambla Just Oliveras poc després de la seva creació.

4. Els/les propietaris/es
Des de finals del segle XIX i durant les primeres dècades del segle XX, la major part dels carrers eren creats per iniciativa dels propietaris de les terres. Gairebé sempre, posaven el seu cognom al nom del nou carrer. Trobem exemples a...

- Collblanc-Torrassa Costa, Oliveras, Mas, Farnés, Casanova, Pujós, Besa, Rosich, Cotonat, Graner, Torns, Pons, Matas, Albiol, etc. Fins i tot Llançà té el seu origen en un cognom, i no en el nom de la població de la Costa Brava.

Carrer Albiol

- Sant Josep: Batllori, Rodés, Galvany, Ponsich, Ciutat Comtal (en aquest cas la propietària és l'empresa constructora dels blocs). El nom del carrer Sant Josep, creat el 1877 és molt probable que fos l'origen del nom del barri. Quan la propietària era una dona, com en aquest cas, gairebé mai no hi posava el cognom per anomenar el vial.

 

- Centre: Blanchart, Vilumara, Milans, Polític, Vilardosa, Paquita, Piera, Santa Rosa (la propietària es deia Rosa)

 
- Santa Eulàlia: Salvadors, Maluquer, Muns, Amadeu Torner, Rosell, Bacardí, Pareto, Gonçal Pons, Jansana, etc.

Cruïlla d'Amadeu Torner amb la Granvia, l'any 1971.

 

També n’hi han vials d’aquesta mena als nuclis d’autoconstrucció que s’anaven creant pel Samuntà, on destaca el cas de Sanfeliu, que a més de a un carrer, aquest propietari va donar el seu nom a un barri (on també hi havien els casos de Valeta i Llunàs).

 
Entre Pubilla Casas i Can Serra hi ha els exemples d'Antoni Ceravalls, Antoni Faus, Pere Pelegrí i Marcel·lí Esquius.

5. El temps de la Lliga
En 1917 es posen dos noms (Bruc i Prat de la Riba) en la línia del catalanisme moderat que governava al poble i a la Mancomunitat de Catalunya. 

 
En 1923, setmanes abans del cop d’Estat de Primo de Rivera, l’ajuntament de la Lliga Regionalista va aprovar altres noms relacionats amb Catalunya (Pirineus, Segre, Ter, Cinca, Esquadres, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Felip Pedrell, etc.) i, per primera vegada, noms amb contingut local, com Miquel Romeu, Frederic Prats, Pau Sans, Talaia, Repartidor i Prat de la Manta.

El Carrer Martorell, a Collblanc, també és dels noms catalans de 1923. La foto de 1933, ens mostra com eren algunes de les "plaques" dels noms dels carrers.

 

6. El Pla d'en Puig i Gairalt
En 1926 Ramon Puig i Gairalt fa el pla urbanístic de la ciutat i per Pubilla Casas i La Florida preveu una ciutat-jardí. Per aquesta raó es bategen els carrers amb noms vegetals (Abedul, Bosc, Amapolas, Rosa d'Alexandria, Tarongers, Alzina, Clavells, Miraflors, Jardí, Mimoses, Garrofers, Llorer, Pins, Hierbabuena, etc.) i relacionats amb la natura (Ponent, Llevant, Nord, Primavera, etc). La meva opinió és que el Carrer Florida és el que va donar nom al barri.

La Florida i Pubilla Casas el 1972. Els dos eixos en primer terme: Primavera i Miraflores.

 

Aquí també trobem alguns propietaris, com Esteve Grau, Martí i Blasi o Josep Molins. D'aquesta època és un dels episodis més "singulars" del nomenclàtor local: l'alcalde de la dictadura de Primo de Rivera, Tomás Giménez, es va dedicar a ell mateix una gran avinguda.

Inauguració de l'Avinguda Tomás Giménez, generada per les línies elèctriques d'alta tensió.

 

L'època de la Dictadura de Primo de Rivera amb Giménez d'alcalde també va ser quan es donaren noms de la noblesa local: España i Digoine.

7. La República
La proclamació de la II República (1931) va provocar un seguit de canvis de caire polític i es van catalanitzar el noms. Dels canvis d’aquell moment en conservem poquets: Dr. Martí i Julià (recuperat en democràcia), Xerricó (en català, per ser més aviat un topònim que fa referència a un mas), Aviació (per les connotacions militars?) i d'altres sense significat polític, com Cornellà, Plini, Emigrant, Pubilla Casas...

Annex de l'article de Joan Camós.

8. La Guerra
La Guerra Civil (1936) va generar molts canvis en el nomenclàtor, però no ha deixat cap petjada en l’actual.

9. El primer franquisme
El franquisme va fer grans canvis en el nomenclàtor en el moment de la seva imposició (1939), tant en els noms com en la castellanització. Com en la resta de municipis d’Espanya els principals carrers es van dedicar a Franco, Primo de Rivera, Calvo Sotelo, Mola i la resta de dirigents del feixisme i de l’exèrcit. Cap d'aquestes, afortunadament, es manté en l'actualitat.

 
També, en els anys següents, es van posar noms de persones de la ciutat assassinades durant la Guerra CIvil per raons polítiques, com Enginyer Moncunill, Joan Pallarés i Miquel Peiró, que sí s'han mantingut.

Annex de l'article de Joan Camós en el Quaderns d'Estudi número 6

 

10. Els canvis de 1946
El juny de 1946 es produí el canvi d’una important quantitat de carrers de Pubilla Casas, als que se’ls va treure el nom vegetal i se’ls va posar noms relacionats amb la cultura (la del gust del franquisme) i geografia espanyoles: Mare de Déu del Pilar, Simancas, Toledo, Cervantes, Ibèria, Belchite, Luarca, Numància, Covadonga, Belchite, Churruca i Gravina (caps militars de l'Armada a la batalla de Trafalgar), etc. També van haver canvis a d'altres barris: Juan de Toledo, Joan de Joanes...

Fragment del plànol de l'Hospitalet de la dècada de 1960.

 

11.  Els anys centrals del franquisme
En els anys següents, els nous carrers van ser batejats amb noms del gust del nacional-catolicisme. El 1954 es van dedicar tres vials a tres personalitats locals relacionades amb l'Església: els mossens Lluís Panyella i Santiago Oliveras i Tecla Sala.

Carrer Llobregat, 1957

Després van venir: Sant Francesc Xavier, 1956; Sant Pius X, 1956; Isabel la Catòlica, 1957; Pius XII, 1958; Sant Eugeni, Sant Jordi i Mare de Déu de la Mercè, 1959; Mare de Déu de Montserrat, 1960; Santa Anna, 1965; Pare Marchena) amb d’altres amb significat neutre, com els minerals en les zones industrials (Cobalt, Crom, Rubidi, Radi, Níquel, Estronci, etc). 

 
En 1960 també es van posar els noms dels carrers creats pels Blocs de la FECSA a la Florida, tots tres amb noms de mares de Déu.
També vers el 1960 es van dedicar alguns vials a personalitats catalanes amb relació a la ciutat: Mossèn Homar, Sagarra i Moragas.
Els molts carrers dels anys del tardofranquisme mantenen la flaire conservadora i espanyolista: Menéndez Pidal, 1969; Canalejas, 1971; Álvarez de Castro, 1973;

La Plaça Mare de Déu de Montserrat (coneguda popularment com Plaça del Bacallà) en construcció, l'any 1960. Una de les poques creacions urbanístiques de Manuel Puig i Janer.

 

12. Els nous polígons
En 1967 es van escollir els noms dels vials de Bellvitge, amb una barreja de topònims locals (Rambla Marina, Prat i Mare de Déu de Bellvitge) amb topònims mundials (Europa, Amèrica, Portugal i França). Amb aquesta darrera verge, l’Hospitalet va esdevenir un dels municipis que tenen més vials dedicats a les mares de Déu.
Aquesta tendència a posar noms locals als polígons va continuar, afortunadament, amb l'Avinguda de Can Serra.

 

Carrer Prat, vers 1970

 

13. Tardofranquisme
L’any 1974 es va ratificar un acord de 1971 amb el que es posava el nom d’un bon grapat de carrers amb noms de ciutat espanyoles, amb catalanes d’incloses. La ciutat havia rebut la immigració de desenes de milers de persones i es volia reflectir aquest fet amb carrers com Almadén, Vigo, Segòvia, Santiago de Compostela, Almería, Lleó, Granada, Sevilla, Badajoz, Granollers, Peñíscola, Vic (la més curta de la ciutat?), etc.

En el tardofranquisme es va introduir el català en la retolació dels carrers.

 

En els darrers anys dels ajuntaments franquistes, quan la democràcia havia arribat a d'altres institucions, es van fer algunes plaques que incorporaven el català. A més, alguns grups de l'esquerra antifranquista van fer uns vinils i per les nits enganxaven la paraula "carrer" a les plaques.

 

Foto de Josep Calvis (que va participar en aquestes accions) d'una exposició del Museu de l'Hospitalet (2018).

14. La tornada a la democràcia
El primer ajuntament democràtic (1979) va canviar el nom dels carrers amb significació franquista més evident. En algun cas va recuperar el nom anterior (Major, Prat de la Riba, Dr. Martí i Julià, Collblanc), en d’altres es van posar noms nous com Pau Casals.

 

L’any 1980 es van fer quatre canvis significatius, de quatre noms franquistes a Ventura Gassol, Blas Infante, Guernica i Castelao, representants de les que en aquell moment es consideraven les quatre nacions que havien estat oprimides per la dictadura.

Aquest entuasiasme autonòmic va tenir un episodi final quan l'AV de Sanfeliu va proposar el 1995 el nom a una nova plaça: Comunitats.

La Plaça Guernica, l'any 1985.

 

15. Les darreres dècades
En l’època democràtica s’han creat molts carrers i espais urbans, que han rebut noms de tota mena. Un canvi destacat va ser el dels Alps per Josep Tarradellas en 1988. O la plaça dedicada a Tuzla, la ciutat bòsnia on va haver una matança l'any 1995. També s’han catalanitzat gairebé tots els noms, a més de dir-li Catalunya a un tram de l'Av. de l'Electricitat.

La Plaça de la Llibertat és el primer cas de bateig popular d'un espai urbà, el 1977.

 

Lorca, Machado, Macià, Companys, Azaña, Prim, Pablo Iglesias, Miguel Hernández, Pau Casals, Joan XXIII, Pompeu Fabra, Ferrer i Guàrdia, Rosalía de Castro, Hannah Arendt, Marie Curie, Mileva Maric, Clara Campoamor, Maria Artigal, Mª Aurèlia Capmany, Victoria Kent, Frederica Montseny... han estat algunes de les figures que han rebut un carrer. 

 
També noms amb relació a la ciutat, com 
a) personatges: Justa Goicoechea, Francesc Pedra i Lola Peñalver, Ramon Frontera, Puig i Gairalt, les germanes Ocaña...
b) llocs, infraestructures...: Canal de la Infanta, Carrilet, Provençana, Can Cluset...

La Plaça Milagros Consarnau està dedicada a una mestra que va treballar a la ciutat durant molts anys. Afortunadament aquest nom es va imposar a la proposta de dedicar-li la plaça a una infanta que vivia a Barcelona i que ara no la vol veure ni el seu germà.

 

A la Comissió del nomenclàtor les entitats que participen proposen noms i el Centre d’Estudis posa l’accent en noms relacionats amb la ciutat i noms de dona. 
Diferents àmbits de la ciutat també fan les seves propostes, com el Consell de Nois i Noies amb la Plaça de la UNICEF (2013). 

Encara tenim alguns noms procedents del franquisme i hauríem de debatre la seva permanència, com Dr. Solanich, Gonçal Pons, Tomás Giménez o Isabel la Catòlica.

Esperem que aquest tast us faci venir ganes de saber-ne més.