ELS ESPLAIS DE L'HOSPITALET. PIONERS A CATALUNYA

Una de les joies de l'Hospitalet són els seus esplais. Fins i tot, podem dir que aquesta tipologia d'entitats tan important i meravellosa és en bona mesura un invent hospitalenc.

Els esplais, tal i com els coneixem avui, neixen a finals de la dècada de 1960 i el seu efecte en el benestar de la nostra població ha estat i és extraordinàriament positiu. Podria omplir paràgrafs i paràgrafs amb qualificatius favorables i em quedaria curt.

Font: https://fundesplai.org/coneix/historia/

Això de crear entitats per ocupar el temps de lleure de la canalla i el jovent amb activitats lúdiques i educatives ja ho feien l'Església (Càritas de Barcelona va crear el Secretariat de Colònies en 1957), partits polítics, etc, des de feia temps.

També existia l'escoltisme, la versió catalana dels boy scouts d'origen britànic. En la dècada de 1960 hi havia un important moviment escolta a Catalunya, força impregnat de catalanisme i poc addicte al franquisme, però era més aviat de classes mitjanes i altes.

Font: AMHL 902 PM 0003476

Els primers esplais neixen d'aquella confluència dels cristianisme de base i les ideologies d'esquerres que es produí al llar dels seixantes i que a Catalunya, a més, tenia el component de la lluita antifranquista.

Capellans progressistes i joves de Barcelona, sovint militants o simpatitzants comunistes, del PSUC, es plantegen la creació d'entitats que se n'ocupin del lleure d'infants i adolescents dels nous barris marginals que estaven creixent a la perifèria de Barcelona.  

Colònies a Beget (Garrotxa) de l'Esplai Can Serra, l'any 1973. Font: AMHLAF0111447 /a.JOSÉ LUIS CLEMENTE CARRASCO /d.JOSÉ LUIS CLEMENTE CARRASCO

Els esplais són sobretot fruit de la inquietud social del moviment juvenil d'aquella època, amb una clara voluntat social, donar alternatives al lleure de la canalla de la classe treballadora, però amb una clara intenció política, oferir alternatives a l'educació adoctrinadora i violenta del franquisme. El moviment de renovació pedagògica també va ser fonamental en el desenvolupament dels esplais.

A la pàgina de Fundesplai trobem la següent llista de pioners del Baix Llobregat i l'Hospitalet: Club Infantil Juvenil de Bellvitge (l’Hospitalet, 1969), l’Esplai Ara Mateix (Sant Just, 1969), el Mowgli (Cornellà, 1971), l’Esplai Can Serra (l’Hospitalet, 1971), el GISC (El Prat, 1973), el Club Infantil Juvenil Sanfeliu (l’Hospitalet, 1975).

En paraules d'en Carles Barba:

" En síntesis, aquesta etapa ve caracteritzada per l’impuls inicial i l’energia de grups de joves que
concretaven la seva militància social i ciutadana en l’organització dels nous esplais i colònies.
Hereus de la tradició excursionista i de l’escoltisme, entroncaven amb la pedagogia activa i les
experiències franceses dels Centres de Loisir. Participaven amb les altres entitats de la
dinàmica dels moviments veïnals i en general en la lluita antifranquista"

Vaig escriure vers 1990:

"Un grup de joves procedents de Barcelona, formen l'any 1969, a partir del club infantil de Ntra. Sra. de Bellvitge, el "Club Infantil y Juvenil de Bellvitge",el pioner dels esplais del barri. Van començar amb una sessió de cinema dominical cada setmana. El 1970 fan les primeres colònies, només per a nois, i els anys següents amplien les seves activitats en temes i en temps, fins que l'any 1974 es van independitzar de la parròquia i van adoptar la figura jurídica civil. El cas del CIJB és una mostra perfecta d'un fet que es repetir més vegades a Bellvitge, és a dir, l'arribada al barri de diferents grups amb un interès "missionaI" envers un barri que estava convertint-se en paradigma de suburbi obrer marginal."

El segon esplai de la ciutat, el de Can Serra, va néixer en 1971, d'aquesta manera:  

"L'inici del Centre d'Esplai de Can Serra fou cap al Nadal de 1971 a l'Institut Torras i Bàges. Els impulsors foren Jaume Botey i Josep M. Monferrer. A la celebració del diumenge es va fer una invitació als veïns per dur la seva quitxalla d'entre 6 i 13 anys el dissabte a la tarda al D-6, als baixos que la parròquia acabava de llogar.

La crida va tenir bona resposta i, després de jocs, sortides i festivals els dissabtes i diumenges, es van organitzar les primeres colònies l'estiu de 1972 al Montseny."

De la resta de l'àrea metropolitana també trobem diversos esplais de nova creació o impulsats a partir de realitats associatives o parroquials preexistents, també d'aquests anys, al voltant de 1970. En qualsevol cas, sembla que els esplais de 1969 són els primers del país i que l'Hospitalet fou escenari principal d'aquesta creació.

Van rebre suport del Patronat Municipal de Cultura, però la data important és 1979, a partir de la qual els nous ajuntaments democràtics van donar suport i signar convenis amb els esplais. De fet, entre els nous regidors n'hi havia membres dels joves dels esplais, com Xavier Aragay, del PSUC. 

L'experiència s'estengué per la ciutat: Esplai Pubilla Cases
(1979), Xixell (1980) i l’Esplai La Florida (1984). Paral·lelament, al llarg de la dècada de 1970 algunes parròquies van crear grups del Moviment Infantil i Juvenil d'Acció Catòlica de Catalunya (MIJAC) i la Joventut Obrera Catòlica (JOC).

Els esplais van crear federacions i els monitors i les monitores, nens i nenes dels esplais que van créixer, es van professionalitzar. Això no treu que bona part de la feina als esplais continuï sent voluntària. 

En la professionalització i la creació de les estructures i la coordinació dels esplais del pais, la gent de l'Hospitalet també ha estat fonamental. Van ser en l'impuls del Movibaix (1984) i en Fundesplai. També trobem activistes de l'Hospitalet a la Fundació Pere Tarrés.

Actualment, el Consell de L'Esplai està format per entitats de procedència diversa però d'activitats coincidents: 

1. Agrupament Escolta Lola Anglada (Torrassa)
2. Associació Centre d'Esplai Xixell (Centre)
3. Associació Educativa Itaca (Collblanc i Torrassa)
4. Associació JAPI (Florida)
5. Associació LaFlorida, Acció socioeducativa i d'Esplai (Florida)
6. Casal d'Infants i Joves Quico Sabaté - Fundació Josep Carol (Santa Eulàlia)
7. Centre Educatiu Esclat (Bellvitge)
8. Club Infantil i Juvenil Sanfeliu - Sant Ildefons (Sanfeliu i Cornellà del Llobregat) Des d'abril, es diu Edubarris.
9. Cooperativa AEMA (Santa Eulàlia)
10. Esplai Les Planes (Les Planes)
11. Fundació La Vinya (Bellvitge i Gornal)

Tres entitats més no formen part del Consell

1. Centre d'Esplai Can Serra

2. Club d'Esplai Bellvitge

3. Club d'Esplai Pubilla Casas Can Vidalet

L'Alheña va néixer com esplai en 1986, encara que després va esdevenir club esportiu. Font: https://cealhenya.com/historia/. Alguns esplais desapareguts també han escrit grans pàgines en la història de l'educació en el lleure de l'Hospitalet.

L'Hospitalet és pionera i una potència en la creació i desenvolupament dels esplais. Aquest impuls de compromís en l'educació va continuar i va fer de l'Hospitalet un motor i referent en la renovació pedagògica.

Moltes gràcies a totes les persones que heu fet possible i feu possible el miracle que signifiquen les activitats dels esplais. 

  

  

 

 

 

LA REPRESSIÓ DEL TRIBUNAL D'ORDRE PÚBLIC A L'HOSPITALET

L'objectiu d'aquest article és aportar i recollir informació sobre les persones de l'Hospitalet jutjades pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP). Sobre el TOP ja vaig escriure un altre article. 

Grup de militants de CC.OO. i del PSUC poc abans de ser jutjats pel TOP a Madrid l'any 1971. La dona de l'esquerra amb la jaqueta blanca no sabem qui és. Al grup, a l'esquerra, en primer terme, Felipe Cruz. al seu darrere, tapat, Mateo Minguillón i al seu costat Narcisa Sempere. D'esquena en primer terme, Pura Fernández. Al seu darrere, ?. A la dreta, el més alt, Avelino Agudo. A la dreta, amb una maleta a la mà, ?. Falta Jaume Valls, probablement el que va fer la foto.

Si teniu més informació sobre aquestes persones o sobre d'altres que sapigueu que van patir la repressió del TOP, si us plau, compartiu-la.

A continuació, la llista de represaliats del TOP relacionats amb l'Hospitalet, amb l'any del seu judici. Recordem que la vigència d'aquest tribunal va ser desembre de 1962-gener de1977.

Conrado Abad Borobia 1975

Francisco Javier Alan Deliras 1971

Avelino Agudo Pozo (Tamurejo, Badajoz, 1917- 2000). Militant del PSUC i CC.OO. de la construcció, fou detingut en la caiguda de l’Església de Santa Eulàlia de Provençana en les reunions preparatòries del 1er de maig de 1968 i va resistir les tortures sense dir res. Va ser jutjat al TOP el 1971. Va participar en diverses mobilitzacions obreres, com la vaga de la construcció de l’Hospital de Bellvitge i en la creació de l’AV de Pubilla Casas.

José Algarrada Jiménez, que consta com peó de professió, fou jutjat i absolt per manifestació no pacífica a la Plaça Catalunya, amb tres homes més. La manifestació va ser el 8 de març de 1972 i el judici l'1 de novembre de 1973. Els advocats van ser Josep Solé Barberà, Jordi Casas i Enric Leira.

José Antonio Alonso Rodríguez, 1975

Francisco Amaya Ortiz, Francisco, 1974

Jaume Barluenga i Vilajuana. Militant històric del PSUC i CC.OO., detingut en la caiguda de l’Església de Santa Eulàlia de Provençana en les reunions preparatòries del 1er de maig de 1968.

Julián Cabanillas Pozo, 1969. Treballador de la SEAT, va patir una primera detenció amb tortures a la comissaria l'any 1966 en sortir d'una reunió per tractar temes laborals. Traslladat a Madrid, fou jutjat pel TOP en 1969, defensat per Josep Barberà i Albert Fina. Torturat de nou, fou acusat d’associació il·lícita i condemnat a quatre mesos de presó, que va complir a la presó Model.

Miguel Cabello Luque, 1968

Enrique Callergues Budi, 1975

Rafael Campos Ibáñez, 1975

Francisco Javier Catalán Martínez, 1974

Enrique Cervantes Barceló, 1976

Joaquín Cervera Escribano, 1969

Montserrat Cervera Rodón, 1974. Cervera, (Barcelona 1949) va viure a la Riera Blanca i a Granvia Sud. Activista del moviment feminista.Va militar a la Universitat a EML i a Universidad Roja. Militant a la LCR, es va traslladar a Madrid i va ser detinguda el novembre de 1973 mentre preparava una manifestació en protesta pel judici 1001 a dirigents de CCOO. Va ser condemnada a tres anys de presó que va complir a Alcala de Henares.

Pascual Cortés Soria, detingut per associació il·legal. 1969

Juan Cosano Romero, 1964

Juan Crespo Lajara, 1972

Pedro Cruz Calmaestra, 1975

Felipe Cruz Martínez Fernández (Cambil, Jaén, 1921-l'Hospitalet, 1981). Va venir a Barcelona l’any 1948 per fugir de la persecució política i s’hi va instal·lar al barri de barraques de la Bomba. Fou detingut els anys 1957 (arran la segona vaga de tramvies), 1961, 1967 (per la concentració de Torre Baró) i 1968 en la caiguda de l’Església de Santa Eulàlia de Provençana en les reunions preparatòries del 1er de maig. Va patir tortures i presó en diverses ocasions. Militant del PSUC i CC.OO., fundador de l'AV de Bellvitge-Norte. Va passar pel TOP en 1969 i 1971.

Cipriano Damiano González (Comares, Màlaga, 1916-Sabadell, 1986). Al seu expedient del TOP de l'any 1966 apareix com domiciliat a l'Hospitalet, però no coneixem cap vinculació d'aquest important dirigent de la CNT amb la ciutat. Fou detingut en 1965, quan era al capdavant del Comitè Nacional de la CNT i va poder fugir. Fou jutjat en rebel·lia. Va ser detingut de nou en 1970 a Madrid.

Pura Fernández García (Cambil, Jaén, 1921-1997). Va assistir a la reunió fundacional de CC.OO. de Sant Medir. Detinguda el 1er de maig de 1967 a Torre Baró i en la caiguda de l’Església de Santa Eulàlia de Provençana en les reuinons preparatòries del 1er de maig de 1968. Jutjada pel TOP en 1971. Fou defensada per Manuela Carmena. Líder polític del PSUC i veïnal a la Bomba i Bellvitge.

Maria Flores Manchón. Detinguda en la concentració de CC.OO. de Torre Baró. Jutjada en 1971.

Joan Font Perez (l'Hospitalet, 1948). Militant del Front Obrer de Catalunya i membre de la Comissió Obrera local de Barcelona representant les Comissions Obreres Juvenils. Gairebé és detingut a l’Hospitalet el 1969 en una caiguda de les COJ. Detingut a Madrid el 1974 ja com a membre de la Lliga Comunista Revolucionària. Condemnat a dos anys i un dia en 1975. Va estar a la presó de Carabanchel d’octubre a desembre, quan va sortir en llibertat condicional sota fiança.

José García Cañamero, 1969

José García Fernández, 1974

Ángel Antonio García Montoya, 1976

Gabriel García Ruiz (Dalias, Almería, 1948). Activista del Centre Social de Can Vidalet, CC.OO. i Bandera Roja, va ser detingut en 1972 i torturat a comissaria. El desembre de 1973 va tornar a ser detingut arran d'una caiguda de Bandera Roja. Fou jutjat l'any 1974, defensat per Josep Solé i Barberà i va complir 18 mesos de condemna a la Model.

Antonio Gil Mainar, 1971 i 1974

Francesc Xavier Gol Perlasia, 1975

Faustino González Peláez, 1974

Pedro González Vila, 1973

Carlos Alfonso Guitart Iniesta, 1970

Diego Lancho Moreno, 1976

Rafael Ledesma Aguilar, 1968

Francisco Luna Rubio, 1972

Miguel Marabe Callejas, 1973

Tomás Marín Martínez. Amb aquest nom tenim dues fonts (CELH i AMHDBL) que és probable que es refereixin a la mateixa persona, perquè tenen dades coincidents o semblants, però no iguals. Jutjat en 1972 o 1974.

Matías Martínez Álvarez, 1976

Carmen Martínez Angos, 1975

Antonio Matos Garrido, 1966

Antonio Mayo Gutiérrez (Villar del Rey, Badajoz, 1940). Quan arribà a l’Hospitalet, l’any 1960, ja entrà en contacte amb el PSUC i vers 1966 am les CC.OO. de SEAT. L’any següent va passar a formar part del PCE (i) i les Comissions Obreres Revolucionàries. Responsable polític del Comitè del PCE (i) a SEAT. Detingut l’any 1970, va passar per un tribunal militar i el TOP. Després d’uns mesos a la presó va fugir dos anys a França. L’any 1977 va ser un dels 160 amnistiats per la SEAT.

Mateo Minguillón Tremps, 1971. Un altre dels militants del PSUC i CC.OO. detinguts en la caiguda de l’Església de Santa Eulàlia de Provençana en les reunions preparatòries del 1er de maig de 1968. Per aquest motiu o per mobilitzacions a l'empresa, l'any 1968 fou acomiadat de la SEAT.

Gonzalo Montesinos Martínez (Siete Aguas, València, 1939). A la SEAT, vers 1967, entra en contacte amb el PCE (i) i les COR. Membre del Comitè del PCE (i) a SEAT. Detingut el maig del 1970, el seu judici al TOP va ser a finals de 1972, defensat per Montserrat Avilés, Lluís Salvadores i Josep Mª Gasch Riudor. Van aconseguir l’absolució. Posteriorment va treballar a Motor Ibèrica i es va organitzar a CC.OO.

Juan Bautista Mora Núñez, 1974

Maria del Carmen Moreno Carmona, 1973

Antonio Morera Romero, 1969

Enrique Morera Romero, 1969

Domingo Navarro Navarro, 1972. Responsable de propaganda del comitè del PCE(i) a SEAT. 

Alfons Olivares Soler, 1971 () Detingut en la caiguda de l’Església de Santa Eulàlia de Provençana en les reuinons preparatòries del 1er de maig de 1968.

Francisco Orta Márquez, 1974

Antonio Palomero Gávez, 1974

Andrés Parejo Linares, 1972

Mª del Carme (Clara) Parramon Homs

José Enrique Pérez Nadal, 1975

Juan Pizarro Martínez, 1975

Josep Maria Queralt Castella, 1971

Eugenio Requejo Amado, 1972

Rafael Requejo Amado, 1972

Josep Ribas i Vinyals (l’Hospitalet, 1942-2018). Vers el 1967 començà a militar en les CC.OO de la banca i en el PSAN. L’any 1969 fou detingut en una acció relacionada amb la Diada. El seu judici al TOP va ser l’abril del 1970 i fou defensat per Jordi Casas-Salat. Va seguir militant políticament a diverses organitzacions catalanistes d’esquerres i sindicalment sempre a CC.OO.

Manuel Ribera Jiménez, 1969

Ángel Rodríguez Ayer, 1975

Rafael Rodríguez Pérez, 1975

José Rodríguez Sánchez, 1970 i 1973

Ángel Rozas Serrano (Olula del Río, Almería, 1927-Barcelona 2010). Militant del PSUC, va patir diverses detencions per activitats polítiques i sindicals ja als anys 50’s. Mentre vivia Collblanc, va ser un dels impulsors de les CC.OO. i va participar en la reunió de Sant Medir. Fou detingut tres vegades més fins que el 1969 s’exilià a França.

Antonio Ruiz Ruiz (Palma del Río, Còrdova, 1932-Gavà, 2015). Militant del PCE al seu poble des del 1959, on realitzà diverses accions polítiques i sindicals. L’any 1970 va ser detingut i torturat per la Brigada político-social i l’any següent, s’ha d’exiliar a França. Poc després ve a l’Hospitalet, on contactà amb els militants del PSUC i CC.OO, de les que va arribar a ser dirigent del ram de la construcció.

Ricardo Salas Benavente, 1972

José Salgado Garcés, 1969

Diego Salguero Amaya, 1965

Juan Salguero Amaya, 1966

Juan Sánchez Carrillo, 1974

Narcisa Sempere Balangué. Detinguda en la caiguda de l’Església de Santa Eulàlia de Provençana en les reunions preparatòries del 1er de maig de 1968. 1971

Ramon Subirá Oribe, 1969

José Torres Megía, 1966

Antoni Manuel Tufet Esteve, 1973

Jaume Valls i Piulats (Bellvís, 1930). L’any 1964, quan arribà a l’Hospitalet, ja és militant del PSUC i comença a organitzar les CC.OO. La primera de la ciutat fou impulsada per ell i José Carrasco Herrera a la fundició Samper, a finals de 1965. Més endavant farà el mateix al ram de la construcció, en les obres de Mercabarna, l’Hospital de Bellvitge, etc. Jaume Valls fou detingut en la caiguda de l’Església de Santa Eulàlia de Provençana en les reuinons preparatòries del 1er de maig de 1968. Fou detingut dues vegades més, el 1969 i 1971.

Ramon Ventura Abelló, 1974

Enrique Vidal Ríos, 1974 i 1975

------------------------

Per acabar, voldria afegir els noms de les persones que van ser detingudes, torturades, jutjades i condemnades l'any 1962, poc abans de l'aprovació del TOP i, per tant, encara amb la jurisdicció militar.

Es tracta del grup del Front Obrer de Catalunya que hi havia a la Unió Excursionista de Collblanc. Eren molt joves i van fer algunes accions en relació a les vagues que s'estaven fent a Astúries.

Vicenç Estevez i Reus (Barcelona, 1942- ). Li van fer un consell de guerra, amb una condemna d'un any.

Josep Font Perez (l'Hospitalet, 1943- ). Condemnat a un any i un dia en un consell de guerra sumaríssim.

També, van haver diverses persones que van ser detingudes, torturades i empresonades, però no van arribar a ser jutjades pel TOP perquè el tribunal es va dissoldre abans de que es fes el judici.

 

 

LES MANIFESTACIONS DE L'1 I 8 DE FEBRER DE 1976. 50 ANYS DE LA REVOLTA DE LA TRANSICIÓ.

 Els dies 1 i 8 de febrer de 1976 es van fer dues grans i miltitudinàries manifestacions a Barcelona, amb una gran consigna: "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia!".

Aquelles manifestacions, que podem considerar una revolta popular contra la dictadura franquista, van ser el començament d'un cicle de mobilitzacions que van significar l'empenta definitiva de la Transició cap a la democràcia.

La concepció i la convocatòria van partir de l'Assemblea de Catalunya, encara que la petició la van encapçalar diverses entitats legals, com les associacions de veïns o els col·legis professionals. De fet, eren la mateixa gent: militants antifranquistes.

La manifestació es va fer encara que no van rebre el permís. Es produia un trencament amb la legalitat franquista, era un desafiament obert al règim que podia haver sortit molt malament, si la por s'imposava a l'esperança. Però van ser un èxit. 

Les fotos de Manel Armengol d'aquell 1 de febrer van donar la volta al món, mentre no es podien publicar a Espanya. La capçalera de la manifestació, al Passeig de Sant Joan, va seure davant el cordó policial, seguint la consigna del Lluis M. Xirinacs. Els grisos no van dubtar en carregar brutalment contra ciutadans pacífics. En primer terme, l'advocat Pere Garcia Faria. En Jaume Botey era al darrera, o més aviat a sota, del Garcia Faria.

La brutalitat policial dels antidisturbis vestits de gris i mocador groc va provocar la segona convocatòria. Aquestes manifestacions van ser l'impuls d'un seguit de mobilitzacions que foren fites fonamentals per a la millora de les condicons de la vida de la població i per forçar la caiguda del franquisme. 

Adjuntem el document de la convocatòria de la manifestació de l'1 de febrer:

Com veiem, la participació de la gent i les entitats de l'Hospitalet va ser important, encapçalada pel Jaume Botey, com "responsable de la Casa de Reconciliació". Després, set entitats veïnals i dos presidents de les Unions de Treballadors i Tècnics de sengles rams professionals, que era el màxim càrrec de representació del sindicat vertical. Veiem una gran presència del PSUC: Felip Gómez, Salvador Pastor, Vicenç Ventura. 

A casa meva vam anar-hi tothom, per separat, per diversificar riscos. Jo vaig anar a la primera de les dues de la mà del meu pare. Recordo les corredisses, veure els grisos de lluny, amagar-me a un portal...

Teniu records? 

 

LA MANCA DE LLIBERTAT DURANT LA TRANSICIÓ

 Avui voldria aportar dos documents de 1976, que il·lustren com la llibertat tenia serioses limitacions durant la Transició.

Recordem, Franco havia mort el 20 de novembre de 1975. El règim franquista es va mantenir intacte durant molts mesos i la repressió als moviments populars va continuar. 

Els canvis cap a la democràcia no es van fer realitat fins l'any 1977. Això vol dir que l'any 1976 va ser un any més de franquisme.

Els dos documents procedeixen de les associacions de veïns. Només recordar l'extraordinària importància d'aquestes entitats en aquells anys, com van frenar la cobdícia del capital immobiliari i van lluitar per la democràcia.

El primer és una petició d'una assemblea de socis/es de l'Associació de Veïns Ildefons Cerdà de Granvia Sud. Sí, per a fer una assemblea s'havia d'obtenir el permís de l'Ajuntament. 

Atenció, l'assemblea es feia a la parròquia de Sant Isidre. Algunes parròquies eren els centres cívics de l'època i de vegades còmplices en els moviments antifranquistes.

L'Ajuntament, aleshores comandat pel Vicenç Capdevila, va donar el permís.

El segon document és una petició de l'Associació de Veïns de Sant Josep per a fer una xerrada. La faria el Juan Ramos, amb el títol "Alternativas sindicales".

Juan Ramos era un destacat líder de Comissions Obreres i del PSUC, aleshores sindicat clandestí i molt perseguit. La xerrada volia mostrar les alternatives al sindicat oficial, l'únic permès. 

En aquesta ocasió era el Govern Civil de la Província, comandat per Salvador Sánchez-Terán, va prohibir la xerrada, ja a finals d'any, quan se suposava que estaven canviant les coses. 

Com veiem, l'any 1976 va ser un més de franquisme, de manca de llibertats, d'associació, reunió, expressió...

 

 

L'"ENTRISME" POLÍTIC AL TARDOFRANQUISME. CAPDEVILA, PERELLÓ, MIRÓ I CODINA

És prou conegut que una de les estratègies del moviment obrer antifranquista en el tardofranquisme va ser l'"entrisme", és a dir, entrar en les institucions franquistes, el sindicat vertical, per aprofitar-lo en la seva defensa dels interessos de la classe treballadora i d'erosió de la dictadura.

Ángel Rozas, militant comunista i resident a Collblanc, va ocupar càrrecs en el sindicat vertical entre 1954 i 1958 i va estar a punt de ser procurador en Corts pel terç sindical. Només la seva primera detenció, en 1958, ho va impedir.

El PSUC i CC.OO. (a partir de la seva fundació en 1964) van practicar aquesta estratègia, mentre que altres partits i sindicat es negaven, interpretant que era una forma col·laboració amb el règim franquista.

Les associacions de veïns, d'alguna manera també significaven un aprofitament de les possibilitats legals de la Llei d'Associacions a partir de 1965.

En vista de l'èxit d'aquestes pràctiques, Bandera Roja i l'Assemblea de Catalunya van impulsar la candidatura d'un obrer antifranquista per a les eleccions pel terç familiar de Barcelona, l'octubre de 1973.

Aquell any 1973 els barris començaven a bullir i la protesta arribava als mateixos plens municipals. Des del govern es va entendre que una etapa política havia canviat i els alcaldes de Barcelona i l'Hospitalet van ser cessats amb poques setmanes de diferència.

Si voleu saber més sobre la trajectòria política de Vicenç Capdevila, podeu llegir aquest llibre, que també es troba en línia, clicant aquí.

A l'Hospitalet, la persona escollida per navegar en aquell tumultuós oceà va ser en Vicenç Capdevila. Això va ser una sort per la ciutat, perquè el penúltim alcalde del franquisme no era ideològicament franquista. 

Capdevila va haver de mantenir tota la parafernàlia del règim, però va governar en el sentit oposat als principis del règim, amb els límits de la legalitat del moment.

Des del punt de vista urbanístic, va ser un aliat dels moviments veïnals i va contribuir a frenar els abusos a Bellvitge o Can Serra, a més d'aturar un nou polígon a Pedrosa. Es pot afirmar que des del punt de vista urbanístic va tenir una influència més positiva que Corbacho o Marín.

En l'àmbit cultural i educatiu ja havia fet bona feina en la seva etapa de regidor del ram (1964-1971) i també va destacar en els seus anys de mandat.

Quan Capdevila va deixar l'alcaldia per ser candidat al Congrés per la UCD, el va substituir en Joan Perelló, d'un perfil semblant, en absolut d'ideologia franquista. La seva tasca va ser molt més difícil, en uns anys de democràcia però d'ajuntaments no democràtics, amb una crisi econòmica galopant...

Els alcaldes Capdevila (1973-1977) i Perelló (1977-1979) es van envoltar de joves del barri del Centre i els van oferir càrrecs polítics i tècnics, des dels quals també van contribuir a millorar la situació de la ciutat. 

Eren joves amb estudis superiors d'origen social de classe treballadora qualificada o petitburgesa. Hem de pensar que en els anys 60's i principis dels 70's no tothom accedia a la universitat.

Sí, eren càrrecs polítics del franquisme i no eren d'ideologia franquista. Se'ls havia presentat l'opció de fer una mena d'entrisme polític, sense haver planificat l'estratègia, però de forma similar a la que d'altres havien planificat, i van aprofitar l'avinentesa. 

Entre d'altres, destaquem a dos homes que van ser regidors i tinents d'alcalde. Francesc Codina, al que li va encarregar Capdevila la creació del Patronat Municipal d'Esports en 1974. Joan Miró havia estat un dels fundadors de l'associació Aplha 63 i va impulsar el Patronat de Cultura o el model d'aules de cultura pels barris.

La família de Joan Miró recull el premi de Fill Insurrecte Predilecte a títol pòstum el febrer de 2025, a l'acte organitzat pel Foment de la Informació Crítica.

En els projectes dels patronats esmentats també van participar altres joves, amb càrrecs municipals (Joan Torres, Joan Francesc Marco, Amadeu Joan, Toni Gendre...) o sense càrrecs municipals (Joan Soto...), els quals eren més aviat antifranquistes.

No puc deixar de recordar altres noms de fora de l'Hospitalet, com Fabià Estapé o Joan Antoni Solans, que també van ocupar càrrecs en institucions franquistes, sense ser ideològicament franquistes en absolut, i que van fer una tasca extraordinàriament positiva, dins de les possibilitats del moment.

En resum, Capdevila, Perelló i alguns dels seus regidors, com Codina o Miró, van fer una bona feina per la ciutat, amb les grans limitacions del moment polític que els va tocar. A d'altres poblacions van haver de patir governs locals franquistes fins al final, amb el que això va significar. Afortunadament, a l'Hospitalet no va ser així.

 

EL 50 ANIVERSARI DE LA CASA DE RECONCILIACIÓ

El 24 de juny de 1975 es va fer l’acte d’inauguració de la primera fase de les obres de la Casa de Reconciliació [i]. El juny de 2025, per tant, en farà 50 anys; però, què és la Casa de Reconciliació? Com es va crear? Per què es diu així?

Tot començà quan, en 1970, es va assignar la parròquia de Can Serra, un barri poblat des del 1966, a uns capellans escolapis progressistes. N’eren d’aquells que a més de fer de capellans treballaven i vivien de la seva feina, dels que seguien els principis del Concili Vaticà II. Seré injust deixant-me noms, però destaco, dels que van passar per allà, per la transcendència posterior, a Jaume Botey, Andreu Trilla, Jaume Salas i Josep Mª Pujol (que encara no era capellà).

Totes les fotos de la construcció de la Casa de Reconciliació procedeixen de l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet

L’any 1972 també hi va arribar una comunitat de religioses escolàpies, amb els mateixos principis, entre les que eren la Mercè Romans i  Mª Pau Trayner, d’una gran importància en la vida de la Casa i del barri. També va tenir una enorme importància la treballadora social Pilar Massana.

Doncs, aquesta comunitat de capellans escolapis van decidir que volien viure en la pobresa i la precarietat del seu entorn i no farien una església. Tanmateix, vers 1971 alguns dels líders polítics i sindicals del PSUC i CC.OO. (amb Jaume Valls i Antonio Ruiz al capdavant) es van adreçar als capellans i els van dir que això estava molt bé, però que ells, els militants antifranquistes, necessitaven locals on reunir-se i que les parròquies progressistes eren els únics llocs on podien fer-ho[ii].

Un descans en la construcció. Al centre, Antonio Ruiz. Reconeixeu als altres?

Els capellans van plantejar el tema al barri i es va decidir que farien un edifici al servei del poble, renunciant al solar cèntric que tenien reservat i escollint un espai al costat d’un barranc, que era un abocador en aquell moment, i que l’edifici havia de ser construït pel mateix poble.

El projecte es va encarregar al taller de l’arquitecte jesuïta Enric Comas, autor, també, de la parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge. L’edifici no podia tenir grans característiques arquitectòniques, donat el previst procés d’autoconstrucció.

Van demanar el permís per a començar la construcció, però l’alcalde, l’ultradretà Matías España i Muntadas, no el concedia. El nou alcalde, el reformista Vicenç Capdevila va trigar una mica, però finalment el va concedir l’estiu de 1974.

La festa de la col·locació de la primera paret va ser el 21 de juliol de 1974. El 22 de desembre s’hi va fer una primera cerimònia, l’ordenació com sacerdot d’un altre membre de la comunitat de salesians, en Jaume Salas, encara que era un edifici a mig fer. La construcció va durar gairebé un any.

I aquí rau la gran meravella de la Casa de Reconciliació, fou construïda en els dies festius per part de militants de les diverses tendències ideològiques de l’esquerra. Comunistes construint una església, on s’havia vist això! Però si 40 anys abans les estaven cremant! 

Com reconeix Jaume Valls, va costar una mica que la militància comunista accedís a participar en la construcció d’un edifici que seria una església. Desconec si d’altres grups van tenir també aquests problemes. L’ambient festiu de les convocatòries per a construir-la va ajudar força.

Per què aquest nom? El Papa Pau VI havia proclamat 1975 “Any Sant de la Reconciliació” i l’experiència en la construcció de l’edifici i el moment polític d’Espanya (amb Franco morint-se i amb perspectives de canvi) feien que el concepte “reconciliació” fos especialment oportú i escaient. L’esperit que se’n deriva del nom de la Casa va inspirar el Manifest, del mateix 1975, i la pintura mural del saló interior, feta per Jordi Maragall en 1980.

A partir de l’estiu de 1975 la Casa de Reconciliació va ser el cor del barri, de bona part de les coses importants de la ciutat i, fins i tot, del país. S’hi va fer de tot: reunions veïnals, polítiques i sindicals, misses i tota la resta d’actes litúrgics, festes (especialment la festa del xai, des del 1977), cine-fòrums, exposicions, xerrades, debats, classes... [iii] En els temps de la Transició va ser un focus de democràcia, en els temps posteriors, de convivència i lluites pels drets humans.

No podem deixar de destacar, per la seva transcendència, l’acolliment, des de l’agost de 1975, d’un grup pioner d’objectors de consciència. Podem dir, amb orgull, que un dels principals passos per a l’eliminació del servei militar obligatori a Espanya es va donar a Can Serra, a la seva Casa de Reconciliació[iv].

La Casa de Reconciliació ha estat i és església, escola, centre cultural, teatre, sala de reunions i de festes... lloc d’acollida, impuls i acompanyament de desenes d’iniciatives comunitàries polítiques, socials i culturals que han fet que tinguem una vida molt millor.

 

[Este artículo está dedicado a mi padre, José Domínguez Navarro, uno de esos militantes comunistas que no pisaban una iglesia si no era en un entierro o una boda y que ayudó a construir la Casa de la Reconciliación. Siempre me dijo que él había hecho el pequeño zagüan de la entrada.]

 

 

 

 

---

[i] La majoria de les dades procedeixen de BOTEY, Jaume, TRAYNER, Mª Pau, MASSANA, Mª Pilar, FEBRERO, Bonifacio, BERZOSA, Viti. Can Serra 50 anys. Història d’un barri de l’Hospitalet, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2016, pàg. 83-98. https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/4_CASA_RECONCILIACIO.pdf

[ii] Aquesta versió és totalment coincident des de la banda dels capellans (BOTEY, et al., op. cit.) com dels dirigents comunistes (VILA, Jesús. Jaume Valls: todo lo que pude, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2020) https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/5_PRIMERAS.pdf

[iii] Vegeu també TRILLA, Andreu. “La Casa de Reconciliació i el barri de Can Serra”, Quaderns d’Estudi. num. 33, 2019 https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/4_CASA_RECONCILIACIO_0.pdf

[iv] CASTELLANO, Agustín. “Els objectors de consciencia a Can Serra. La lluita anitimilitarista i no violenta durant la transició democrática a l’Hospitalet”, Quaderns d’Estudi, num. 30, 2016 https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/11_OBJECTORS_CONSCIENCIA_CAN_SERRA.pdf