EL PASSAT COLONIAL A L'HOSPITALET

Com és conegut, la participació catalana en l’imperialisme espanyol és minsa fins el segle XVIII, per certes limitacions legals i la feblesa de l’economia catalana.

A partir dels decrets de 1765 i 1778, tots els ports espanyols podien comerciar directament amb les colònies (Amèrica Llatina, Filipines, alguns ports africans...). Aquesta possibilitat fou ben aprofitada a moltes poblacions costaneres catalanes[1].

Durant el segle XIX, a més, una important quantitat de persones, sobretot homes, marxaren a treballar a les colònies que quedaven, especialment a Cuba. Alguns d’ells tornaren amb força diners i fundaren empreses i es construïren grans cases, eren els “americanos” o “indianos”.

En resum, que bona part de la nostra riquesa i patrimoni procedeixen de l’explotació de la mà d’obra i els recursos de les colònies. A més, bona part d’aquesta mà d’obra era esclava.

A la revista republicana federal La Flaca es feien al·legories defensant l'abolició de l'esclavitud i que aquesta abolició seria portada per la República. Els contraris a l'abolició eren els conservadors, carlins, nostàlgics de l'imperi espanyol, etc. Font: La Flaca, 16 i 10-1-1873.

A l’Hospitalet no tenim gaires “americanos”. Jo no conec cap cas, però tampoc puc assegurar amb rotunditat que no hi hagué cap ni un. Sí que tenim alguna petjada del capital d’origen colonial.

El ferrocarril de Vilanova

L’explotació de les colònies va ser un dels tres orígens principals de l’arrencada industrial catalana de les dècades centrals del segle XIX. Un dels sectors principals de la nova economia capitalista va ser el del ferrocarril, i bona part dels diners de les primeres línies fèrries procedien de Cuba.

La població esclava de Cuba era capturada a Àfrica (en el cas de la il·lustració a Zanzíbar) i transportada per la força. Les condicions eren infernals. Font: La Ilustración Española y Americana, 24-4-1873, p.261.

No és el cas de la línia de Barcelona a Martorell, inaugurada el 1854[2], però sí la de la línia de Barcelona a Vilanova. El seu impulsor fou en Francesc Gumà. Aquest individu va marxar a Matanzas (Cuba) i va fer la seva pròpia fortuna allà. Va ocupar càrrecs polítics a Cuba i va participar en les tropes que lluitaren contra els independentistes a partir de 1868. En va aconseguir el grau de tinent coronel.

En tornar a Barcelona va ser diputat pel districte de Matanzas (1879-1884) i Igualada (1884-1886) sempre a les files conservadores. També fou vocal de la junta del Círculo Hispano-Ultramarino, una associació creada en 1871 per a enfrontar-se a les lleis que anaven aconseguint l’abolició de l’esclavitud, i que en gener de 1873 es va incorporar a la Liga Nacional[3].

Dibuix que representa la Liga Nacional, relacionada amb les forces de dretes, agrupades al voltant de la idea de la Restauració de la nissaga borbònica en la persona del príncep Alfons. Per això és la "Liga negrero-alfonsina". Font: La Flaca, 28-2-1873.

Quan va crear l’empresa Compañia del Ferrocarril de Valls, Vilanova y Barcelona va haver de tornar a Cuba l’any 1878 per aconseguir part del capital entre la colònia catalana. També va posar una bona part del capital el seu cunyat Pau Soler, propietari de plantacions de sucre a l’illa, treballades, como totes, per mà d’obra esclava[4]. 

Gravats del viatge inaugural del ferrocarril de Barcelona a Vilanova, el desembre de 1881. La locomotora va ser batejada com "Gumà". Font: La Ilustración española y americana, 8-1-1882.

Per tant, aquesta línia de ferrocarril és en bona mesura feta gràcies a la riquesa generada per l’explotació de la colònia cubana.

Font: Alfredo José Martínez. "Sacarocracia cubana y castigos corporales en régimen de patronato durante los gobiernos de Cánovas y Sagasta" (cliqueu aquí)

Els Buxeres

A l’Hospitalet potser no tenim “americanos”, però sí que tenim “africanos”, els Buxeres.

El Palauet i jardins de Can Buxeres, actualment un parc i un equipament municipals, tenen el seu origen en la família de l’advocat Lluís Buxeres, que va comprar la finca de Ca n’Alemany l’any 1877. Tanmateix, la construcció del palauet, jardins i casa dels masovers que coneixem avui no començà fins 1901. L’actual i classicista fesomia respon a una ampliació a partir de 1921.

Els germans Francesc d’Assis i Joan Buxeres, fills de l’advocat abans esmentat, amb un altre soci, van crear una empresa l'any 1895, Buxeres Hermanos y Font[5]. 

A què es dedicava aquesta empresa? Al conreu de cacau a una plantació a la illa de Bioko, aleshores coneguda com Fernando Poo. Probablement, la segona plantació més important de Guinea Equatorial. 

Pintura mural al Convent de Sant Bartomeu, a Bellpuig (Urgell). Mostra la visió dels pares paüls de les missions a Guinea Equatorial.

Qui treballava a les plantacions? La mà d’obra era majoritàriament la població d’ètnia bubi, la que era originària de l'illa. Com a totes les colònies africanes era obligada a treballar a les plantacions i a incorporar la religió i els costums cristians. Les males condicions del treball forçós i els maltractaments van provocar revoltes (1898, 1904 i 1910), reprimides amb duresa.

“ (…) el reclutamiento forzoso de mano de obra indígena in situ para trabajar en las plantaciones de monocultivo de las colonias, en sus minas, en las infraestructuras y comunicaciones indispensables para dar salida a los productos que el capitalismo industrial necesitaba y, de paso, facilitar la entrada de los ejércitos coloniales, de las armas de fuego, del alcohol que, arropados por una más que funcional ideología racista, fueron los instrumentos del imperio.
Con ello, no sólo procedieron, fuera eufemismos, a la reesclavización de millones de seres humanos en su exclusivo beneficio, sino que provocaron –en nombre del progreso y la civilización‐ genocidios de consecuencias todavía incalculables (…)”[6]

Més tard, van portar mà d'obra de les colònies properes d'altres països (Sierra Leone, Camerun, etc). En resum, una reesclavització de fet, justificada per lleis i idees racistes, que provocaren un genocidi. 

Els guanys pels capitalistes es van notar en la gran mansió que els Buxeres es van construir a l’Hospitalet, on van rebre la familia reial l’any 1927. Fins i tot es van donar el caprici de portar un noi africà negre a viure-hi.

La masoveria de Can Buxeres vers 1906. Font: Història de l'Hospitalet, 1997, pàg. 159.

El nomenclátor

Com ja vaig escriure a un altre article, posar el nom a un carrer o, encara més, erigir un monument vol dir que aquell personatge, fet o concepte són positius i exemplars.

Per tant, els noms actuals de Sant Francesc Xavier o Isabel la Catòlica enalteixen el passat imperialista i colonial, a més de la gitanofòbia, islamofòbia i l’antisemitisme.

Potser que fem un pensament i canviem alguns noms. Potser que comencem a plantejar-nos accions de record i restitució.

---

[1] RODRIGO, Martín (ed.). Les bases colonials de Barcelona 1765-1968, MUHBA,  2012 https://www.barcelona.cat/museuhistoria/sites/default/files/basescolonials.pdf

[2] PASCUAL, Pere. Los caminos de la era industrial, Universitat de Barcelona, 1999, pàg. 69-85

[3] Vegeu https://lacatalunyanegrera.wordpress.com/2020/06/16/francesc-guma-i-ferran/ o   https://www.cepc.gob.es/sites/default/files/2023-06/40110hyp4908rodrigo-y-alharilla.pdf

[4]  PASCUAL, op. cit. pàg. 413-426. Vegeu també https://www.sapiens.cat/interactius/esclaus_203564_102.html  

[5]  Sant, Jordi. «Entre Barcelona i Fernando Poo. Interessos catalans al golf de Guinea, 1900-1936». Barcelona quaderns d’història, 2015, Núm. 22, p. 197, https://raco.cat/index.php/BCNQuadernsHistoria/article/view/304618 . Vegeu també http://www.revistasmarcialpons.es/revistaayer/article/view/el-negocio-del-cacao-origen-y-evolucion-de-la-elite-economica-co/1456 i GARGALLO, Eduard i SANT, Jordi. El petit imperi, Barcelona, Angle Editorial, 2021, pàg. 34.

[6] M. Dolores G ARCÍA CANTÚS , «“Videant Consules”. El trabajo forzado bubi en la colonia española de Fernando Poo. 1891-1912», ponència presentada al congrés Between Three Continents: Rethinking Equatorial Guinea on the Fortieth Anniversary of Its Independence, Hostfra University (Nova York), 4 d’abril de 2009; pàg. 1-2  https://www.hofstra.edu/pdf/community/culctr/culctr_guinea040209_viiiacantus.pdf

 

PATRIMONI A SANFELIU

Aquest article també vol aportar elements del barri de Sanfeliu per al debat del nou Pla Especial de Protecció del Patrimoni de l’Hospitalet, com els de Pubilla Casas, la Florida/les Planes i Can Serra. 

Les propostes d’elements patrimonials podrien ser aquestes:

1) Al límit de Sanfeliu i el Centre són els ponts del ferrocarril, de l’any 1854, quan es va construir aquesta línia fèrria, la cinquena de la Península Ibèrica.

2) L’aqüeducte de Can Nyac fou construït vers 1878 per l’Empresa concesionaria de aguas subterráneas del río Llobregat.

L'aqüeducte de Can Nyac, el dia de la nevada de 1962. Foto cedida per Manel Rabinad.

3) El conjunt patrimonial de Can Buxeres conté nombrosos elements, començant per la torre del molí del pou d’aigua, de l’any 1875 i d’estil neomudèjar.

4) El casalot o palauet de Can Buxeres fou construït entre l’any 1901 i 1903 a sobre de la Casa Alta, segons els plànols d’Antoni Serrallach. Hem de dir que la riquesa amb la que es van fer les intervencions a Can Buxeres a partir d'aquest moment procedia de l'explotació de mà d'obra semi-esclava a Guinea Equatorial.

Can Buxeres, l'any 1903.

Tanmateix, algunes parts de l’edifici actual són de l'etapa anterior i d’una ampliació del començament de la dècada de1920, dirigides per l’arquitecte Josep Plantada.

5) La Casa dels masovers és del 1904, també dissenyada per l’Antoni Serrallach amb un estil més modernista.

6) El templet, per l’estil modernista, és probablement d’aquesta intervenció del 1904. Per tant, és molt probable que sigui una obra d'en Serrallach.

7) El jardí, amb les terrasses i balustrades coronades de craters neoclàssics, també es de l’època de l’ampliació de la primera meitat de la dècada de 1920. Per tant, és molt probable que siguin d’en Plantada.

8 i 9) Les cases unifamiliars del Camí de la Fonteta que es van conservar són de 1921 o anys posteriors.

10) De les urbanitzacions que van donar lloc al barri a partir de 1924 (Valeta, Sanfeliu, etc.) es conserven poques casetes originals. Potser l’única sigui la del Carrer Rei En Jaume, 15.

Font: Google Street View

11) El refugi de Can Nyac es va construir l’any 1937 perquè la població es refugiés dels bombardeigs de l’aviació feixista. 

Durant la postguerra fou utilitzat com a habitatge pels immigrants més pobres, com d’altres coves excavades als talussos del Samontà.

Imatge del reportatge de Televisió de l'Hospitalet del refugi de Can Nyac. Si el voleu veure sencer... https://lhdigital.cat/web/digital-h/noticia/-/journal_content/56_INSTANCE_txR0/11023/14939673

12) La xemeneia de Bòbila Torns és el darrer testimoni de les indústries del ram de la ceràmica que hi havia al gran esvoranc del Torrent de Can Nyac.

Foto de 2015.

 

13) Al Parc de Can Buxeres trobem l’escultura La família, d’Hèctor Cesena, de l’any 1974.

14) També hi és l’escultura Noia amb colom, de Rafael Solanic. L’obra es va instal·lar l’any 1976, encara que la que hi ha ara és una versió en bronze que es va posar més tard.

La versió original de Noia amb colom, de marbre, en una foto de 1988.

 

 

ELS PARCS A L'HOSPITALET: POCS I PETITS.

A l’Hospitalet teníem l’any 2018, segons l'Ajuntament, 137 ha de zones verdes, el que significaria un 11% del terme municipal. Això significa 5,14 m2 per habitant. El mateix document oficial reconeix que l'OMS situa que l'entorn és saludable a partir dels 10 m2/h.

Els pocs parcs de la ciutat sempre han estat molt aprofitats. La Plaça del Mercat de Collblanc l'any 1972. El titular de la notícia era "Poca plaza para tanta gente".

Les dades municipals, però, no coincideixen amb les d'altres fonts , que donen quantitats pitjors. No és d'estranyar si veiem que el departament municipal que s'encarrega del tema (l'EPHUS) comptabilitza com zones verdes la Plaça de l'Ajuntament o qualsevol parterre. 

Un exemple de les "zones verdes" que comptabilitza l'Ajuntament: la Plaça Eivissa. Fonts: https://geoportal.l-h.cat/espaipublic/?l=cartohospitalet/INV_ZONESVERDES i Google street view. Totes dues, de 2018.

Crec, per tant, que no és una exageració afirmar que els parcs són a l’Hospitalet un tresor, un patrimoni insubstituïble. A més, són dels pocs llocs que a partir d’ara podran ser els refugis climàtics en els propers estius i onades de calor que vindran.

Alguns parcs, a més, també són patrimoni històric, perquè són conquestes del moviment veïnal que en el seu moment va cridar “no més blocs!”. La veritat és que en les darreres dècades haguéssim necessitat una resposta semblant a l’ofensiva de les empreses constructores, emparades per l’Ajuntament.

Vejam la història d’alguns parcs de la ciutat:

Els petits parcs del franquisme

En les dècades de 1950 i 1960, la ciutat passava de 70 a 240 mil habitants; els barris existents s’omplien i hi apareixien de nous. La política urbanística en relació a les zones verdes era gairebé inexistent. Només es van fer uns petits jardinets:

- Provençana; a tocar de l’església de Santa Eulàlia, on s’instal·larà una font amb llums de colors l’any 1969. La part annexa a l’església romànica es pot considerar el primer parc de la ciutat, fet vers el 1928. Des d’aleshores, però, li han fet moltes modificacions.

Els encontorns de l'Església de Santa Eulàlia de Provençana, l'any 1928. Potser el primer parc de la ciutat. Des d'aleshores s'hi han fet diverses intervencions.

- Plaça Pius XII; entre l’institut i el mercat de Santa Eulàlia, amb un estany amb peixos, construït vers 1955.

Fotografia de la Plaça Pius XII publicada l'any 1958.

- Plaça Mare de Déu de Montserrat, projectada per l’arquitecte Manuel Puig i Janer i executada el 1960.

Inauguració de la Plaça del Bacallà, l'any 1960.

- Plaça del Mercat de Collblanc. En enderrocar el petit born que hi havia es va fer una placeta amb bancs i jocs infantils vers 1965.

Fotografia de la Plaça del Mercat de Collblanc publicada el 1969.

- Carrer de l’Ermita. L’empresa immobiliària va fer aquest petit parc entre els blocs per fer una operació de propaganda de Bellvitge vers 1968.

Fotografia del Carrer de l'Ermita publicada l'any 1969.

- Carrer de la Primavera, entre Enginyer Moncunill i Florida, de l'any 1972.

Aquest era l'estat del petit i molt aprofitat parc del Carrer de la Primavera l'any 1975.

- Parc Creixells, l’any 1972.

Obres del túnel de l'Avinguda Isabel la Catòlica i el Parc Creixell, l'any 1972.

- Parc de l'Escorsa a Santa Eulàlia, de l'any 1973. Una engruna a canvi del permís per edificar els blocs de Santa Eulàlia 2.

A més, l’Ajuntament presentava com a parcs els parterres amb gespa entre calçades a la Plaça Blas Infante (aleshores es deia Pemán), o la Plaça Anselm Clavé.

En general, intervencions petites, en ocasions gairebé ridícules, molt per sota de les necessitats de la població, encara que van ser molt ben rebudes i aprofitades per les poblacions properes, especialment la infantil.

Can Buxeres

El Parc de Can Buxeres va ser el primer parc de la ciutat amb cara i ulls. El seu origen és en els jardins d’una casa senyorívola, un palauet. A finals del segle XVIII hi havia un casalot amb la seva corresponent finca, anomenat la Casa Alta o Ca n’Alemany.

L’any 1877, la família del notari Lluis Buxeres comprà la finca, com a segona residència, pels dies festius. Sí, l’Hospitalet era prou rural i ben comunicat com per tenir-hi la casa de vacances. Una cosa semblant passava a Can Serra o Can Mercader (Cornellà), per esmentar els dos altres casos més propers.

A partir de 1901 els Buxeres van endegar la construcció del palauet que coneixem avui, en un estil més aviat academicista. El disseny va córrer a càrrec de l’arquitecte , que va apropar-se al Modernisme en la Casa del masovers i el Templet, fets a partir de 1904.

Parc de Can Buxeres, amb el templet modernista en primer terme.

També d’aquella època és el jardí del davant de la casa, d’estil versallesc, geomètric. La majoria dels jardins de l’època, però, eren romàntics, com a Can Vidalet (Esplugues) o Torreblanca (Sant Feliu). La finca també tenia pistes de tenis, un petit bosc i vinyes.

L’any 1921 s’hi va ampliar el palauet, especialment la façana, segons el projecte de Josep Plantada. El 1927 va ser el lloc on es va acollir a la família real, que visitava la nostra ciutat. Després de la Guerra Civil, els Buxeres van deixar de fer estades a la casa. Segurament va influir que els encontorns s’omplissin de coves on vivia gent molt pobre.

En la dècada de 1960, l’alcalde José Matías España intentava projectar la seva carrera política i necessitava un escenari per esdeveniments d’alta categoria social: les “Noches de la ciudad”. L’any 1968 va comprar tota la propietat i el maig de 1970 hi va poder fer la festassa. La inauguració com a parc va ser el desembre de 1970.

Val a dir que l’alcalde España no va dubtar a carregar-se els jardins de la casa familiar per fer quartos. S’hi podia haver fet un parc molt maco que a hores d’ara formaria part del conjunt del Carrer Xipreret.

Els parcs del moviment veïnal

Una de les principals lluites del moviment veïnal de finals del franquisme va ser la de la consecució de parcs. En moltes ocasions les veïnes i veïns, organitzats en les associacions de cada barri, ocupaven il·legalment els espais.

Gràcies a aquestes accions avui gaudim del Passeig de Bellvitge, el Parc de la Serp, el Parc de la Carpa, la Plaça dels Veïns, la Plaça de la Llibertat, la Plaça Lluís Companys, la Plaça de la Bòbila, la Plaça Escorsa o el Parc de la Marquesa.

El que feien les mobilitzacions veïnals era aturar la construcció de més blocs, plantar arbres, promoure activitats culturals i pressionar perquè l’Ajuntament comprés els terrenys si calia i els dediqués a  zona verda. I tot això, amb l’amenaça de la repressió de la policia, que en ocasions es concretava en accions força violentes.

En aquest procés va ser important la col·laboració dels dos darrers alcaldes del franquisme i els seus equips, de professionals de l’arquitectura compromesos amb els moviments socials i finalment l’acció urbanística dels primers ajuntaments democràtics, a partir de 1979.

El Parc de la Marquesa en una foto publicada l'any 1990.

En alguns casos aquests espais són “places dures” (malauradament es van posar de moda en l'urbanisme de disseny dels anys 80's) amb poc o gens de verd. En el seu moment es va conquerir que no es construïssin més blocs i hi hagués espai lliure i per als equipaments. Avui potser caldria reconvertir-les en parcs i replantejar la seva funció.

Els primers parcs de la democràcia

Els primers ajuntaments democràtics van portar a terme un urbanisme reparador i van intentar augmentar les zones verdes. A més de consolidar els parcs abans esmentats i de fer petites intervencions també van promoure diversos parcs importants. Alguns exemples:

- Parc de l’Alhambra. A part de l’espai de la fàbrica Caralt es va fer el parc i a l’altra els blocs de Granvia Centre. La primera planificació és del 1968, però no es va materialitzar fins el 1986.

El Parc de l'Alhabra l'any 1987.

- Parc dels Ocellets a la Florida. Realitzat a mitjan de la dècada de 1980, a l’espai d’una antiga bòbila.

- Plaça del Vidre a la Torrassa. A mitjan de la dècada de 1980, tot l’espai de la Vidriera Rovira va passar a ser un parc.

- Parc de la Pau a Les Planes. Encara que durant molt de temps no va ser més que el “solar del SEPU”, va ser molt ben aprofitat, especialment per la canalla.

- El Parc de Bellvitge. Aquest parc és fruit de l’impuls del moviment veïnal, que va haver de lluitar 10 anys, entre 1988 i 1998, per la seva realització. Hi havia la possibilitat de fer un vial o construir algun bloc, que donaria els recursos per a fer el parc. La fermesa de les entitats (Associació de Veïns i Grup Ecologista) va fer que encara que trigués un temps en fer-se, tot l’espai conquerit uns anys enrere es dediqués a zona verda, i avui la gent del barri pugui gaudir d’un parc de 50 mil m2 i la superilla.

- La Plaça del Repòs a Granvia Sud també és fruit d'una llarga lluita, des de l'AV i des de l'AMPA de l'Escola Frederic Mistral. Després de molts anys de reivindicacions i plantades d'arbres, a finals de la dècada de 1990 es va consolidar el parc actual.

El Parc de les Planes

El Parc de Les Planes es va construir a l’espai que ocupaven diverses fàbriques, de les que resten dues xemeneies. Una de les indústries que hi havia era la Cardoner, del sector químic, que emetia fums pestilents i perillosos. Un dels crits més sentits a Can Serra durant la dècada de 1970 va ser el de “Cardoner, no te queremos oler”.

Un cop tancades les fàbriques, el primer Ajuntament democràtic va fer una simbòlica plantada d’arbres, però no hi havia recursos per fer el gran parc que es va preveure. Aleshores va intervenir la Corporació Metropolitana de Barcelona, perquè s’entenia que les zones verdes eren una necessitat metropolitana i creava parcs d’envergadura a les perifèries.

La zona del Parc de Les Planes l'any 1987. Només s'ha inaugurat la primera fase.

La primera fase, de 3,6 ha, es va fer l’any 1986, a tocar de l’Avinguda Isabel la Catòlica. En els anys següents s’han fet diverses ampliacions (l’any 1992 i 1995, de 2 i 1 ha, respectivament) i renovacions, com el parc infantil el 2015. Actualment té 6,75 ha, el que el fa el parc més gran de la ciutat.

Segons la Diputació de Barcelona:

“Actualment té una superfície de 8 ha i representa el principal pulmó verd de la ciutat. Al parc hi ha 1300 arbres de 41 espècimens diferents. Destaca un grup d'oliveres (Olea europea) centenàries rescatades de la Ribera d'Ebre i unes casuarines centenàries.

Aquests terrenys es van salvar de l'expansió urbanística per la seva proximitat amb el cementiri municipal, ja que una normativa impedia la construcció de blocs de pisos.”

Fotografia de 1986

 El principal problema d’aquest parc és el fort pendent que s’ha de recórrer  per accedir-hi, que el fa poc atractiu per a la gent gran.

Una part de l’espai destinat a parc va ser cedir al Club de Futbol de la Florida perquè situés les seves instal·lacions. Ja veurem com aquest és un tema que es repetirà.

L’època de l’ADU

L’any 1999 es va crear l’Agència de Desenvolupament Urbanístic (ADU), que va introduir un gir en la planificació urbanística local. Es van endegar grans projectes que, vistos ara, van ser grans operacions immobiliàries amb molt poc marge per al verd.

Una de les idees de l’ADU va ser la creació d’una Cornisa Verda, que consistia en convertir els pendents dels turons del Samontà en un seguici de parcs, des del Parc de la Torrassa (que havia estat inaugurat l’any 1999) fins a Can Buxeres. L’any 2001 van afegir-ne el Parc de Can Cluset.

La Cornisa Verda tenia de positiu que augmentava la superfície verda, però era en llocs marginals dels barris i en espais amb forts pendents. No era l’opció òptima per afegir parcs i jardins als barris aprofitables per tota la població.

Els espais no edificats de l'Hospitalet són poc verds. EL Carrer de la Primavera l'any 2002.

Les moltes operacions immobiliàries promogudes en els darrers vint anys han generat alguns petits parcs. Però crida l’atenció que en els temps de la Plaça Europa no s’hagi afegit cap parc de certa entitat a la ciutat. Hem tornat a les petites operacions als espais intersticials del tardofranquisme?

L’única proposta de parc important que s’ha fet darrerament és el del PDU Granvia-Llobregat, però a costa de carregar-se la zona agrícola i requalificar molt de terreny per fer-lo edificable a les vores dels hospitals de Bellvitge i Duran i Reynals. Conclusió, perdem espai lliure d’edificacions.

Crec que és il·lustratiu fer algunes comparacions. Com ja he dit abans, vers el 1985 tot l’espai de la fàbrica de vidre Rovira va esdevenir un parc, la Plaça del Vidre. L’any 2008, l’enderroc d’una altra fàbrica de vidre, la Cooperativa Obrera, també a la Torrassa, va generar un espai que fou ocupat majoritàriament per blocs i l’espai del parc interior és clarament inferior. Les prioritats han canviat en aquests 20 anys.

Els parcs existents, en perill

A les operacions immobiliàries dels darrers anys, fins i tot s’ha destruït part de l’espai verd existent. Un exemple ben clar és de les casernes de Lepant i la Remunta. En el primer cas, la creació dels Jardins del Bisbe Carrera (2013) no han substituït tota l’extensió verda de la caserna, que era un espai no accessible a la població, però que ho podia haver estat.

El cas de la Remunta mereix un estudi més profund. L’any 2008-9 es van aprovar un plans que permetien carregar-se bona part de la zona verda de la caserna, incloent el jardí amb la font monumental i la capella. 

El Parc de la Remunta, l'any 2011.

També fou trasplantat el que podia ser l’arbre més antic de la ciutat, el Pi de la Remunta, amb el resultat anunciat de la seva mort. L’argument és que es bescanviava aquesta zona verda per l’ampliació del Parc de Can Buxeres, a l’espai del nucli de la Fonteta, als pendents cap al barri de Sanfeliu.

També podem comentar com s’ha asfaltat l’espai del viver de plantes municipal perquè s’instal·li el Circ du Soleil quan ho trobi convenient.

La saturació de l’espai de l’Hospitalet ha arribat a tal límit que s’han produït unes situacions ben sorprenents: per construir un equipament s’ha plantejat la reducció d’un parc.

Com ja hem vist, això ja va passar al Parc de Les Planes amb el C.F. la Florida. Darrerament ha tornat a passar amb el C.E.E. Collblanc-Torrassa, que no tenia instal·lacions pròpies, i es van construir a part de l’espai del Parc de la Torrassa. La inauguració va ser l’any 2020.

Aquesta competició entre zones verdes i equipaments esportius es va repetir amb la possibilitat de construir el nou poliesportiu de Santa Eulàlia a part del Parc de l’Alhambra. L’Ajuntament va convocar un referèndum a finals del 2019. Afortunadament, va guanyar l’opció que defensava el manteniment íntegre del parc, amb la seva vegetació consolidada.

Malauradament, unes setmanes abans, unes columnes del parc, que generaven un racó molt maco i ombrívol, van ser enderrocades. La raó argumentada era el mal estat de les columnes, fins al punt que podien trencar-se i fer mal a algú. No han estat reposades.  

Conclusió

A l’Hospitalet no hem estat capaços de garantir un dret important de la població: l’existència i accés a zones verdes i naturals. No és aquest el lloc per recordar la seva importància en la salut, educació i convivència de la població. Només insistiré en que a hores d’ara no tenim els espais adients per a proporciona-li un refugi climàtic proper a la població de l’Hospitalet en els estius d’emergència climàtica que ja tenim a sobre.

No hem estat capaços de revertir la terrible herència del franquisme. Durant els primers ajuntaments democràtics es va anar en la direcció correcta, però d’ençà de la proclamació de la “segona transformació de l’Hospitalet” i de deixar el disseny de la ciutat a l’ADU s’ha prioritzat la construcció de blocs per sobre de l’espai verd i natural. 

El Parc de Can Buxeres, un dels pocs parcs que poden ser un refugi climàtic a l'Hospitalet.

Calen zones verdes dissenyades com refugis climàtics, amb combinació d’ombra i corrents d’aigua, a les zones centrals i accessibles dels barris. Cal aturar la construcció de més blocs, que augmenten la densitat de població i la pujada de les temperatures.

L'amenaça del PDU i la construcció de més i més blocs continuen, i tot això sense planificar uns parcs que haurien no només oferir les zones verdes pels nous habitants sinó eixugar els dèficits heretats del passat.

ANNEX FOTOGRÀFIC

 

Plaça del Mercat de Collblanc, l'any 1970

 

Parc de Can Buxeres, l'any 1972

 

Parc a la Fira de l'Hospitalet, l'any 1996.