ELS REFUGIS CLIMÀTICS A L'HOSPITALET

L’Emergència Climàtica, o més aviat la Catàstrofe Climàtica, ja ha arribat. Ja no es tracta de quin planeta deixarem als nostres fills, el problema és com passarem el proper estiu. Això ja no ho pot negar ni “el primo de Rajoy”.

L'Hospitalet, 2022, grues i més grues. Compteu també les dues petites del fons.

L’augment de temperatura i els episodis extrems de vent i pluges són les tendències inevitables. No és que ho diguin muntanyes d’estudis científics, ho confirma la nostra pròpia experiència en els darrers anys.

 

Com és prou conegut, les ciutats, tal i com les hem fet fins ara, generen una illa de calor. És a dir, que fa més calor que a la zona que les envolta. En concret, a l'Hospitalet tenim 2º més i generem la nostra petita illa de calor pròpia. Font: AMB

Què s’hauria de fer? Reduir, fins l’eliminació, el consum de les fonts d’energia fòssils (petroli, gas i carbó) i tendir cap al decreixement econòmic. Ja sé que això no ho farem, malauradament, fins que l’esgotament dels recursos ens ho imposi. El problema és que la crisi climàtica ha esclatat abans d’aquest esgotament.

L'Hospitalet i encontorns, molt més gris que verd. Font: ICGC

Què podem fer a escala local? La primera mesura que qualsevol ajuntament s’hauria de plantejar és deixar de construir i reformar amb criteris de sostenibilitat els edificis ja construïts.

La segona, augmentar l’espai natural i agrícola, els parcs i les zones verdes i fer-hi un seguit d’espais que reuneixin les característiques per ser considerats “refugis climàtics”.

El punt de partida de l’Hospitalet és molt dolent: les densitats de població més altes i les zones verdes per habitant més baixes del país. I ja no podem culpar només al franquisme; en més de 40 anys d’ajuntament democràtic es podien haver fet més parcs i menys blocs.

Avinguda de Catalunya, a les Planes, l'any 1994. En el seu moment es va urbanitzar al servei dels cotxes. Potser cal replantejar-se alguns espais de la ciutat.

Però ja no n’hi ha prou amb tenir una ratio de zones verdes per habitant mínima. Una part significativa d’aquests espais han d’ajudar-nos a passar els estius i les onades de calor, han de ser refugis climàtics.

Quins requisits ha de tenir una zona verda perquè la puguem considerar un refugi climàtic? Jo diria que hi ha una característica imprescindible: l’ombra generada per arbres. Dues característiques més són més que convenients: sòl natural o de terra i aigua corrent o polvoritzada.

Les voltes verdes dels arbres grans i consolidats són fonamentals. El cas del Parc de l’Alhambra, que va anar de poc que se’l carreguessin, n’és un exemple. En les darreres setmanes estem lluitant perquè no es talin els arbres del Carrer Dr. Martí i Julià. Si generen algun problema s’ha de buscar una altra solució, com fer el carrer de vianants o podar millor els arbres. El criteri de la conservació de la volta verda ha de ser prioritari en aquests moments.

El sòl natural o de terra és clau perquè absorbeix l’aigua, permet el creixement de gespa o vegetació i, potser el més important, no s’escalfa tant com el ciment o l’asfalt.

Finalment, l’aigua, en un corrent, polvoritzada, en cascada, etc. també refresca l’ambient. En moltes ciutats es fan jocs infantils amb raigs d’aigua.

On fer els refugis climàtics? És molt important fer-los en zones cèntriques i accessibles a la gent gran. Per exemple, al Parc de Les Planes té habilitada una zona de refugi climàtic, però cal pensar en un altre al barri perquè la gent gran no pot arribar-hi amb facilitat. Passa el mateix amb els parcs de l'anomenada "cornisa verda", els de la Torrassa o Can Cluset.

El Parc de la Torrassa ens il·lustra molt bé de la situació de la ciutat. És un parc amb poc manteniment, com es veu a la foto, i que va haver de ser reduït perquè el club de futbol del barri pogués tenir un camp. Com veiem, el pendent el fan poc accessible i a les nits pot generar inseguretat. Al fons, el Transformador, un element patrimonial de primer ordre, que ha patit pèrdues perquè va predre li van retitrar la seva protecció.

La proposta de l’Ajuntament de sis refugis climàtics és un insult, una burla a la ciutadania. Tres parcs (Can Buxeres, Alhambra –el que s’ho volien mig carregar-  i les Planes) i tres edificis públics (els poliesportius del Centre i el Gornal i el CC Tecla Sala).

Als parcs no s’han fet cap mena d’arranjaments en la línia de crear un espai que es pugui qualificar de refugi climàtic. Fins i tot, no s’han reparat unes parts del Parc de l’Alhambra que podrien fer aquesta funció.

Parc de Can Buxeres, l'any 2021.

Lo dels edificis públics és vergonyós. On hem d’anar si no som socis dels poliesportius? al vestíbul? I on seurem al CC Tecla Sala? al terra de les sales d‘exposicions?

I la gent de Pubilla Casas, Can Serra, Bellvitge, Collblanc-la Torrassa, el Gornal, Sanfeliu o Granvia Sud?

Cal fer dues coses: reformar part dels parcs existents i, sobretot, guanyar espai a l’asfalt i fer nous parcs i zones verdes amb una part que sigui refugi climàtic, com a mínim un per barri i a una zona cèntrica accessible per a la gent gran.

En un acte públic en el que l’Ajuntament va presentar al veïnat el projecte de la Plaça de les Palmeres, sense possibilitat de modificació, ens va dir que hi tindria tres refugis climàtics. Vaig preguntar al tècnic municipal quins requisits tindrien aquests espais i em va contestar que l’arbrat. El terra seria de paviment i els corrents d’aigua no seran utilitzats perquè poden generar problemes, com la legionella.

La bona notícia és que l'Ajuntament es planteja que hi hagi refugis climàtics en els parcs. La mala notícia és que no els fa, reprodueix el parc tradicional en un moment en el que calen propostes noves.

Cal obrir un debat als barris per escollir els llocs on fer-ne. Alguns suggeriments:

A Bellvitge, un al Passeig i un altre al Parc.

Al Gornal, a l'Avinguda Carmen Amaya.

A Santa Eulàlia, millorar el Parc de l'Alhambra i al projectat de la Plaça de les Palmeres.

Aquest racó del Parc de l'Alhambra tenia grans possibilitats. Avui ja no hi és. Foto 2017 de @nataliapiernas.

A Granvia Sud, a la Plaça del Repòs.

A la Torrassa, Collblanc, les Planes i Pubilla Casas es podrien habilitar zones dels escadussers parcs que hi existeixen. Tanmateix, el que caldria és una política de compra de terrenys per evitar noves construccions de blocs i creació de parcs.

A Can Serra, a la Plaça de la Carpa.

Al Centre, a les noves mansanes que malauradament s'estan construint al llarg de l'Avinguda del Carrilet.

A Sanfeliu encara queda un solar a tocar del Carrer Estronci, si no l'omplen amb blocs gegantins, com han fet amb la vorera del davant.

Sanfeliu, l'any 2022

A Sant Josep, a més de millorar la Plaça de la Serp, caldria fer permeable l'Avinguda del Carrilet i guanyar espais en el poligon de la Carretera del Mig. 

Hem de recordar que hem perdut l'oportunitat històrica de fer un pulmó vers a Cosme Toda, el centre geogràfic de la ciutat, que podia haver influït directament en quatre barris. Però per això cal tenir un projecte de ciutat.

Per un altre article, els refugis a parcs infantils i escoles, als edificis públics i les possibilitats d'introduir la natura als edificis i carrers.

 

PATRIMONI A LA FLORIDA-LES PLANES

Aquest article vol ser una aportació al nou Pla Especial de Protecció del Patrimoni de l'Hospitalet, com els de Sanfeliu, Pubilla Casas, Can Serra i Sant Josep.

Els barris de la Florida i les Planes no tenen gaire patrimoni de l’època agrària, perquè no hi havien masies ni infraestructures del Canal de la Infanta. 

En primer lloc, cal recordar que el cementiri de l'Hospitalet i tot el seu patrimoni és a les Planes. Una primera llista d'elements a protegir pot ser:

1) Compartit amb Sant Josep, el pont del ferrocarril per salvar la Riera del Cementiri. La part central és de l'any 1854, i caldria esbrinar de quan són les ampliacions. 

2 i 3) Del passat industrial es conserven les dues xemeneies del Parc de les Planes, reconegudes com BCIL. Eren de segles bòbiles, Goyta i IMPACOSA.

4 i 5) Uns altres elements d’aquesta branca industrial són les dues torres metàl·liques de les línies elèctriques d’alta tensió. De les moltes que passaven per l’Avinguda Catalunya algú va prendre l’encertada decisió de conservar-ne alguna. No sé de quin any són, però representen les línies que travessaven els dos barris des del 1913.

6) De la primera urbanització del districte (1922), la d’Antoni Ceravalls, també coneguda com “barri dels boters”, no en queda cap petjada. Caldria comprovar, però, si al Carrer Subur, 9 n’hi ha un passadís.

7, 8 i 9) De la segona, coneguda com “de la Granota”, sí que es conserven algunes casetes. Tenen especial interès les del Carrer Felip Pedrell, 3 i 5 o la del Carrer Collserola, 56.

10) A la cantonada de Collserola amb Llevant hi és l’edifici que actualment ocupa la Peña Antonio Mairena. 

Es tracta d’una de les escoles que en Puig i Gairalt va dissenyar durant la 2a República, vers 1932, i l’única que es conserva.

11, 12 i 13) De la urbanització la Florida, vers 1930, tampoc no queda gairebé res. Les casetes de Martí i Blasi, 45 i 55 i Bòbiles, 36 són alguns exemples.

Casa del Carrer Bòbiles, 36.

14) L'Església de la Mare de Déu de la Llum fou construïda l'any 1960. Gràcies a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet sabem que es tracta d’un disseny de l'arquitecte mallorquí Gabriel Alomar (1910-1997).

15) L’Escola Pau Vila, d’en Puig i Janer, de l’any 1964.

Pel que fa a les escultures, al districte n'hi han algunes:

16) Al Carrer Primavera, a tocar de l'Avinguda Isabel la Catòlica, hi és l'escultura Selene, de Ferran Soriano, des del 1990.

17) Al Parc de les Planes, Friendly Space, de Xavier Medina Campeny, del 1995.

Font: http://www.medina-campeny.com/planes/pu_sculp.html

18) A la Plaça Eivissa, el monument d'homenatge a Tierno Galván, de Meritxell Martínez, del 1995 també. Actualment, l’escultura no hi és al seu lloc públic.

19) El monòlit que recorda el 50 aniversari de la Peña Antonio Mairena, del 2019, no es pot considerar una escultura, però podria ser considerat una mostra material del patrimoni immaterial.

 

20) La Torrassa Florida és un mural ceràmic de Nevenka Pavic i La Gloria Factoria de Arte, del 2021.

21) A l’interior de l’església, segons la fitxa de la Diputació, hi ha la imatge de la Mare de Déu de la Llum de l'escultor Rafael Solanic i Balius, del 1956.

22) A la Plaça Blas Infante, tenim un arbre de la llana, procedent d'Argentina, des del 2003. És, potser, un dels arbres singulars més importants de la ciutat.

Trobeu a faltar algun altre element patrimonial del districte?

 

ELS PARCS A L'HOSPITALET: POCS I PETITS.

A l’Hospitalet teníem l’any 2018, segons l'Ajuntament, 137 ha de zones verdes, el que significaria un 11% del terme municipal. Això significa 5,14 m2 per habitant. El mateix document oficial reconeix que l'OMS situa que l'entorn és saludable a partir dels 10 m2/h.

Els pocs parcs de la ciutat sempre han estat molt aprofitats. La Plaça del Mercat de Collblanc l'any 1972. El titular de la notícia era "Poca plaza para tanta gente".

Les dades municipals, però, no coincideixen amb les d'altres fonts , que donen quantitats pitjors. No és d'estranyar si veiem que el departament municipal que s'encarrega del tema (l'EPHUS) comptabilitza com zones verdes la Plaça de l'Ajuntament o qualsevol parterre. 

Un exemple de les "zones verdes" que comptabilitza l'Ajuntament: la Plaça Eivissa. Fonts: https://geoportal.l-h.cat/espaipublic/?l=cartohospitalet/INV_ZONESVERDES i Google street view. Totes dues, de 2018.

Crec, per tant, que no és una exageració afirmar que els parcs són a l’Hospitalet un tresor, un patrimoni insubstituïble. A més, són dels pocs llocs que a partir d’ara podran ser els refugis climàtics en els propers estius i onades de calor que vindran.

Alguns parcs, a més, també són patrimoni històric, perquè són conquestes del moviment veïnal que en el seu moment va cridar “no més blocs!”. La veritat és que en les darreres dècades haguéssim necessitat una resposta semblant a l’ofensiva de les empreses constructores, emparades per l’Ajuntament.

Vejam la història d’alguns parcs de la ciutat:

Els petits parcs del franquisme

En les dècades de 1950 i 1960, la ciutat passava de 70 a 240 mil habitants; els barris existents s’omplien i hi apareixien de nous. La política urbanística en relació a les zones verdes era gairebé inexistent. Només es van fer uns petits jardinets:

- Provençana; a tocar de l’església de Santa Eulàlia, on s’instal·larà una font amb llums de colors l’any 1969. La part annexa a l’església romànica es pot considerar el primer parc de la ciutat, fet vers el 1928. Des d’aleshores, però, li han fet moltes modificacions.

Els encontorns de l'Església de Santa Eulàlia de Provençana, l'any 1928. Potser el primer parc de la ciutat. Des d'aleshores s'hi han fet diverses intervencions.

- Plaça Pius XII; entre l’institut i el mercat de Santa Eulàlia, amb un estany amb peixos, construït vers 1955.

Fotografia de la Plaça Pius XII publicada l'any 1958.

- Plaça Mare de Déu de Montserrat, projectada per l’arquitecte Manuel Puig i Janer i executada el 1960.

Inauguració de la Plaça del Bacallà, l'any 1960.

- Plaça del Mercat de Collblanc. En enderrocar el petit born que hi havia es va fer una placeta amb bancs i jocs infantils vers 1965.

Fotografia de la Plaça del Mercat de Collblanc publicada el 1969.

- Carrer de l’Ermita. L’empresa immobiliària va fer aquest petit parc entre els blocs per fer una operació de propaganda de Bellvitge vers 1968.

Fotografia del Carrer de l'Ermita publicada l'any 1969.

- Carrer de la Primavera, entre Enginyer Moncunill i Florida, de l'any 1972.

Aquest era l'estat del petit i molt aprofitat parc del Carrer de la Primavera l'any 1975.

- Parc Creixells, l’any 1972.

Obres del túnel de l'Avinguda Isabel la Catòlica i el Parc Creixell, l'any 1972.

- Parc de l'Escorsa a Santa Eulàlia, de l'any 1973. Una engruna a canvi del permís per edificar els blocs de Santa Eulàlia 2.

A més, l’Ajuntament presentava com a parcs els parterres amb gespa entre calçades a la Plaça Blas Infante (aleshores es deia Pemán), o la Plaça Anselm Clavé.

En general, intervencions petites, en ocasions gairebé ridícules, molt per sota de les necessitats de la població, encara que van ser molt ben rebudes i aprofitades per les poblacions properes, especialment la infantil.

Can Buxeres

El Parc de Can Buxeres va ser el primer parc de la ciutat amb cara i ulls. El seu origen és en els jardins d’una casa senyorívola, un palauet. A finals del segle XVIII hi havia un casalot amb la seva corresponent finca, anomenat la Casa Alta o Ca n’Alemany.

L’any 1877, la família del notari Lluis Buxeres comprà la finca, com a segona residència, pels dies festius. Sí, l’Hospitalet era prou rural i ben comunicat com per tenir-hi la casa de vacances. Una cosa semblant passava a Can Serra o Can Mercader (Cornellà), per esmentar els dos altres casos més propers.

A partir de 1901 els Buxeres van endegar la construcció del palauet que coneixem avui, en un estil més aviat academicista. El disseny va córrer a càrrec de l’arquitecte , que va apropar-se al Modernisme en la Casa del masovers i el Templet, fets a partir de 1904.

Parc de Can Buxeres, amb el templet modernista en primer terme.

També d’aquella època és el jardí del davant de la casa, d’estil versallesc, geomètric. La majoria dels jardins de l’època, però, eren romàntics, com a Can Vidalet (Esplugues) o Torreblanca (Sant Feliu). La finca també tenia pistes de tenis, un petit bosc i vinyes.

L’any 1921 s’hi va ampliar el palauet, especialment la façana, segons el projecte de Josep Plantada. El 1927 va ser el lloc on es va acollir a la família real, que visitava la nostra ciutat. Després de la Guerra Civil, els Buxeres van deixar de fer estades a la casa. Segurament va influir que els encontorns s’omplissin de coves on vivia gent molt pobre.

En la dècada de 1960, l’alcalde José Matías España intentava projectar la seva carrera política i necessitava un escenari per esdeveniments d’alta categoria social: les “Noches de la ciudad”. L’any 1968 va comprar tota la propietat i el maig de 1970 hi va poder fer la festassa. La inauguració com a parc va ser el desembre de 1970.

Val a dir que l’alcalde España no va dubtar a carregar-se els jardins de la casa familiar per fer quartos. S’hi podia haver fet un parc molt maco que a hores d’ara formaria part del conjunt del Carrer Xipreret.

Els parcs del moviment veïnal

Una de les principals lluites del moviment veïnal de finals del franquisme va ser la de la consecució de parcs. En moltes ocasions les veïnes i veïns, organitzats en les associacions de cada barri, ocupaven il·legalment els espais.

Gràcies a aquestes accions avui gaudim del Passeig de Bellvitge, el Parc de la Serp, el Parc de la Carpa, la Plaça dels Veïns, la Plaça de la Llibertat, la Plaça Lluís Companys, la Plaça de la Bòbila, la Plaça Escorsa o el Parc de la Marquesa.

El que feien les mobilitzacions veïnals era aturar la construcció de més blocs, plantar arbres, promoure activitats culturals i pressionar perquè l’Ajuntament comprés els terrenys si calia i els dediqués a  zona verda. I tot això, amb l’amenaça de la repressió de la policia, que en ocasions es concretava en accions força violentes.

En aquest procés va ser important la col·laboració dels dos darrers alcaldes del franquisme i els seus equips, de professionals de l’arquitectura compromesos amb els moviments socials i finalment l’acció urbanística dels primers ajuntaments democràtics, a partir de 1979.

El Parc de la Marquesa en una foto publicada l'any 1990.

En alguns casos aquests espais són “places dures” (malauradament es van posar de moda en l'urbanisme de disseny dels anys 80's) amb poc o gens de verd. En el seu moment es va conquerir que no es construïssin més blocs i hi hagués espai lliure i per als equipaments. Avui potser caldria reconvertir-les en parcs i replantejar la seva funció.

Els primers parcs de la democràcia

Els primers ajuntaments democràtics van portar a terme un urbanisme reparador i van intentar augmentar les zones verdes. A més de consolidar els parcs abans esmentats i de fer petites intervencions també van promoure diversos parcs importants. Alguns exemples:

- Parc de l’Alhambra. A part de l’espai de la fàbrica Caralt es va fer el parc i a l’altra els blocs de Granvia Centre. La primera planificació és del 1968, però no es va materialitzar fins el 1986.

El Parc de l'Alhabra l'any 1987.

- Parc dels Ocellets a la Florida. Realitzat a mitjan de la dècada de 1980, a l’espai d’una antiga bòbila.

- Plaça del Vidre a la Torrassa. A mitjan de la dècada de 1980, tot l’espai de la Vidriera Rovira va passar a ser un parc.

- Parc de la Pau a Les Planes. Encara que durant molt de temps no va ser més que el “solar del SEPU”, va ser molt ben aprofitat, especialment per la canalla.

- El Parc de Bellvitge. Aquest parc és fruit de l’impuls del moviment veïnal, que va haver de lluitar 10 anys, entre 1988 i 1998, per la seva realització. Hi havia la possibilitat de fer un vial o construir algun bloc, que donaria els recursos per a fer el parc. La fermesa de les entitats (Associació de Veïns i Grup Ecologista) va fer que encara que trigués un temps en fer-se, tot l’espai conquerit uns anys enrere es dediqués a zona verda, i avui la gent del barri pugui gaudir d’un parc de 50 mil m2 i la superilla.

- La Plaça del Repòs a Granvia Sud també és fruit d'una llarga lluita, des de l'AV i des de l'AMPA de l'Escola Frederic Mistral. Després de molts anys de reivindicacions i plantades d'arbres, a finals de la dècada de 1990 es va consolidar el parc actual.

El Parc de les Planes

El Parc de Les Planes es va construir a l’espai que ocupaven diverses fàbriques, de les que resten dues xemeneies. Una de les indústries que hi havia era la Cardoner, del sector químic, que emetia fums pestilents i perillosos. Un dels crits més sentits a Can Serra durant la dècada de 1970 va ser el de “Cardoner, no te queremos oler”.

Un cop tancades les fàbriques, el primer Ajuntament democràtic va fer una simbòlica plantada d’arbres, però no hi havia recursos per fer el gran parc que es va preveure. Aleshores va intervenir la Corporació Metropolitana de Barcelona, perquè s’entenia que les zones verdes eren una necessitat metropolitana i creava parcs d’envergadura a les perifèries.

La zona del Parc de Les Planes l'any 1987. Només s'ha inaugurat la primera fase.

La primera fase, de 3,6 ha, es va fer l’any 1986, a tocar de l’Avinguda Isabel la Catòlica. En els anys següents s’han fet diverses ampliacions (l’any 1992 i 1995, de 2 i 1 ha, respectivament) i renovacions, com el parc infantil el 2015. Actualment té 6,75 ha, el que el fa el parc més gran de la ciutat.

Segons la Diputació de Barcelona:

“Actualment té una superfície de 8 ha i representa el principal pulmó verd de la ciutat. Al parc hi ha 1300 arbres de 41 espècimens diferents. Destaca un grup d'oliveres (Olea europea) centenàries rescatades de la Ribera d'Ebre i unes casuarines centenàries.

Aquests terrenys es van salvar de l'expansió urbanística per la seva proximitat amb el cementiri municipal, ja que una normativa impedia la construcció de blocs de pisos.”

Fotografia de 1986

 El principal problema d’aquest parc és el fort pendent que s’ha de recórrer  per accedir-hi, que el fa poc atractiu per a la gent gran.

Una part de l’espai destinat a parc va ser cedir al Club de Futbol de la Florida perquè situés les seves instal·lacions. Ja veurem com aquest és un tema que es repetirà.

L’època de l’ADU

L’any 1999 es va crear l’Agència de Desenvolupament Urbanístic (ADU), que va introduir un gir en la planificació urbanística local. Es van endegar grans projectes que, vistos ara, van ser grans operacions immobiliàries amb molt poc marge per al verd.

Una de les idees de l’ADU va ser la creació d’una Cornisa Verda, que consistia en convertir els pendents dels turons del Samontà en un seguici de parcs, des del Parc de la Torrassa (que havia estat inaugurat l’any 1999) fins a Can Buxeres. L’any 2001 van afegir-ne el Parc de Can Cluset.

La Cornisa Verda tenia de positiu que augmentava la superfície verda, però era en llocs marginals dels barris i en espais amb forts pendents. No era l’opció òptima per afegir parcs i jardins als barris aprofitables per tota la població.

Els espais no edificats de l'Hospitalet són poc verds. EL Carrer de la Primavera l'any 2002.

Les moltes operacions immobiliàries promogudes en els darrers vint anys han generat alguns petits parcs. Però crida l’atenció que en els temps de la Plaça Europa no s’hagi afegit cap parc de certa entitat a la ciutat. Hem tornat a les petites operacions als espais intersticials del tardofranquisme?

L’única proposta de parc important que s’ha fet darrerament és el del PDU Granvia-Llobregat, però a costa de carregar-se la zona agrícola i requalificar molt de terreny per fer-lo edificable a les vores dels hospitals de Bellvitge i Duran i Reynals. Conclusió, perdem espai lliure d’edificacions.

Crec que és il·lustratiu fer algunes comparacions. Com ja he dit abans, vers el 1985 tot l’espai de la fàbrica de vidre Rovira va esdevenir un parc, la Plaça del Vidre. L’any 2008, l’enderroc d’una altra fàbrica de vidre, la Cooperativa Obrera, també a la Torrassa, va generar un espai que fou ocupat majoritàriament per blocs i l’espai del parc interior és clarament inferior. Les prioritats han canviat en aquests 20 anys.

Els parcs existents, en perill

A les operacions immobiliàries dels darrers anys, fins i tot s’ha destruït part de l’espai verd existent. Un exemple ben clar és de les casernes de Lepant i la Remunta. En el primer cas, la creació dels Jardins del Bisbe Carrera (2013) no han substituït tota l’extensió verda de la caserna, que era un espai no accessible a la població, però que ho podia haver estat.

El cas de la Remunta mereix un estudi més profund. L’any 2008-9 es van aprovar un plans que permetien carregar-se bona part de la zona verda de la caserna, incloent el jardí amb la font monumental i la capella. 

El Parc de la Remunta, l'any 2011.

També fou trasplantat el que podia ser l’arbre més antic de la ciutat, el Pi de la Remunta, amb el resultat anunciat de la seva mort. L’argument és que es bescanviava aquesta zona verda per l’ampliació del Parc de Can Buxeres, a l’espai del nucli de la Fonteta, als pendents cap al barri de Sanfeliu.

També podem comentar com s’ha asfaltat l’espai del viver de plantes municipal perquè s’instal·li el Circ du Soleil quan ho trobi convenient.

La saturació de l’espai de l’Hospitalet ha arribat a tal límit que s’han produït unes situacions ben sorprenents: per construir un equipament s’ha plantejat la reducció d’un parc.

Com ja hem vist, això ja va passar al Parc de Les Planes amb el C.F. la Florida. Darrerament ha tornat a passar amb el C.E.E. Collblanc-Torrassa, que no tenia instal·lacions pròpies, i es van construir a part de l’espai del Parc de la Torrassa. La inauguració va ser l’any 2020.

Aquesta competició entre zones verdes i equipaments esportius es va repetir amb la possibilitat de construir el nou poliesportiu de Santa Eulàlia a part del Parc de l’Alhambra. L’Ajuntament va convocar un referèndum a finals del 2019. Afortunadament, va guanyar l’opció que defensava el manteniment íntegre del parc, amb la seva vegetació consolidada.

Malauradament, unes setmanes abans, unes columnes del parc, que generaven un racó molt maco i ombrívol, van ser enderrocades. La raó argumentada era el mal estat de les columnes, fins al punt que podien trencar-se i fer mal a algú. No han estat reposades.  

Conclusió

A l’Hospitalet no hem estat capaços de garantir un dret important de la població: l’existència i accés a zones verdes i naturals. No és aquest el lloc per recordar la seva importància en la salut, educació i convivència de la població. Només insistiré en que a hores d’ara no tenim els espais adients per a proporciona-li un refugi climàtic proper a la població de l’Hospitalet en els estius d’emergència climàtica que ja tenim a sobre.

No hem estat capaços de revertir la terrible herència del franquisme. Durant els primers ajuntaments democràtics es va anar en la direcció correcta, però d’ençà de la proclamació de la “segona transformació de l’Hospitalet” i de deixar el disseny de la ciutat a l’ADU s’ha prioritzat la construcció de blocs per sobre de l’espai verd i natural. 

El Parc de Can Buxeres, un dels pocs parcs que poden ser un refugi climàtic a l'Hospitalet.

Calen zones verdes dissenyades com refugis climàtics, amb combinació d’ombra i corrents d’aigua, a les zones centrals i accessibles dels barris. Cal aturar la construcció de més blocs, que augmenten la densitat de població i la pujada de les temperatures.

L'amenaça del PDU i la construcció de més i més blocs continuen, i tot això sense planificar uns parcs que haurien no només oferir les zones verdes pels nous habitants sinó eixugar els dèficits heretats del passat.

ANNEX FOTOGRÀFIC

 

Plaça del Mercat de Collblanc, l'any 1970

 

Parc de Can Buxeres, l'any 1972

 

Parc a la Fira de l'Hospitalet, l'any 1996.