ALGUNES ELECCIONS A L'HOSPITALET

Què tenen en comú Baldomero Espartero, Lluís Companys i Xavier Domènech? Que han guanyat unes eleccions a l’Hospitalet. El 23 de juliol de 2023 és dia de les 16enes eleccions de l’etapa democràtica actual. Des de les primeres, el 1820 (les de les Corts de Cadis no es van fer aquí), se n’han fet moltes, unes 50 més. No podem parlar de totes, però podem fer alguns comentaris i destacar-ne algunes.

El sufragi al segle XIX

El dret de vot durant part del segle XIX va oscil·lar entre el 0,5% de la població quan governava la dreta conservadora i el 4-10% quan governaven els progressistes. Això era el sufragi censatari, és a dir, que només votaven els homes majors de 25 anys que tenien una certa riquesa.

Durant el Sexenni democràtic (1868-1874) hi va haver sufragi universal masculí, i ja tenia dret de vot un 24% de la població. El sufragi censatari va tornar amb la reacció conservadora del 1874: el electors eren només un 4%. El sufragi universal masculí fou imposat de nou el 1890.

ELECTORS A L'HOSPITALET

Data	Electors	% pob.	Font
Juliol 1836	9	0,4	AHDB 96
Set. 1837 i agost 1838	105	4,2	AHDB 100
Juliol 1839	118	4,6	AHDB 152
Gener 1840	148	5,8	AHDB 119
Gener 1841	168	6,6	AHDB 124
Juny 1842	169	6,6	AHDB 129
Gener 1843	167	6,5	AHDB125
Gener 1844	166	6,5	AHDB 127 i AMH “Bans, edictes, avisos…”
Maig 1848	6	0,2	AHDB 148
Desembre 1849	10	0,4	AHDB 148 i AMH “Varis s. XVIII-XIX….”
Març 1852	10	0,4	AMH “Bans, edictes, avisos…”
Febrer 1853	14	0,5	AMH “Edificis i terrenys públics….”
Maig 1854	19	0,7	AMH “Bans, edictes, avisos…”
Novembre 1854	297	10,6	AHDB 142
Agost 1857	17	0,6	AMH “Correspondència 1857”
Desembre 1868	827	24,3	AMH “Correspondència 1868”
1877-1878	140	3,8	AHDB 158
Maig 1891	1.028	23,3	AMH “Governació s. XIX-XX”

Fonts: Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona (AHDB), Arxiu Municipal de l’Hospitalet (AMH). La proporció electors  / població calculada amb les dades demogràfiques que coneixem. 

De la majoria de les eleccions no tenim dades, però sí d’algunes, i en parlarem, i només de les eleccions al Congrés dels diputats.

Les eleccions de 1840

En aquell any, l’Hospitalet era cap d’un districte electoral, on eren també Cornellà, Castelldefels, Esplugues, Gavà, Prat, St Boi, St Climent, Sants i Viladecans. Les dades que tenim són del conjunt del districte.

La candidatura de la circumscripció a la que pertanyia el districte de l’Hospitalet escollia 14 diputats. Encara que hi havia dues llistes, els vots eren nominals.

El candidat més votat fou el general Baldomero Espartero, que encapçalava la candidatura “monárquico-constitucional”[i], amb 354 vots. Li seguien 13 noms de candidats de l’alta burgesia, amb 228-230 vots.

L’altra candidatura, més progressista, amb Pere Monlau, Joan Antoni de Llinàs, etc., va obtenir entre 124 i 126 vots. Pel que sembla, Espartero encapçalava també la candidatura demòcrata i es va emportar també els seus vots.[ii]

Pere Monlau

La dreta reaccionària era en aquells moments en les files del carlisme i havia estat derrotada militarment l’any anterior, després de set anys de guerra civil.

Les eleccions de 1891

L’Hospitalet pertanyia al districte de Sant Feliu, on s’escollia un diputat. Les eleccions de l’1 de febrer de 1891 van ser les primeres amb sufragi universal masculí després de molts anys. Era la prova de foc de la farsa democràtica organitzada pels liberals de Sagasta i els conservadors de Cánovas.

D’aquestes eleccions vaig escriure un article[iii]. En resum, els resultats reals van ser favorables al candidat republicà Josep Rubau. Tanmateix, es van fer diverses accions per consumar la tupinada electoral. 

Es van falsificar diferents actes, com les d’Esplugues, on figurava que havia votat el 100% de la població, i pel candidat liberal Comas. A l’Hospitalet, les actes dels interventors republicans donaven 313 vots a Rubau i 162 a Comas, però les que va entregar l’alcalde al jutge donaven 471 vots al candidat del règim, i 340 al republicà.

A d’altres llocs, com Sant Joan Despí o Sants, la cosa va anar pitjor. L’estratègia era enviar als col·legis electorals que sabien que eren més partidaris del republicanisme un grups perquè provoquessin aldarulls i el jutge declarés nul aquell centre de votació.

Les eleccions de 1907

Les eleccions d’abril de 1907 també foren especials. Després dels fets del Cu-Cut i la legislació d’excepció pensada per reprimir les expressions polítiques d'equerres i catalanistes, una majoria de partits de Catalunya van decidir de crear una coalició. Agrupava des de republicans a tradicionalistes i es va dir Solidaritat Catalana. Donats els resultats de les eleccions provincials del mes de març, el diputat liberal Roig i Bergadà ja va anunciar que ni es presentava.

El Gràfic, 15 de desembre de 1908

Com és conegut, aquesta coalició va arrasar en les eleccions, obtenint a Catalunya 37 diputats (entre ells, l’hospitalenc Felip Rodés), per 11 totes les altres candidatures. La nostra ciutat era al districte de Sant Feliu. Dintre de la coalició solidària hi va haver una pugna entre dos possibles candidats, el republicà “unitari” Laureà Miró i el republicà federal Ramon Roig i Armengol[iv]. Finalment la comissió de les candidatures imposà el primer, que va guanyar amb la pràctica totalitat dels vots.

No tenim dades concretes de l’Hospitalet, encara que no és difícil imaginar que van ser en la mateixa línia del conjunt del districte. De Cornellà, sabem que Miró va obtenir 141 vots i el lerrouxista Pich i Pon, només 1 vot. Al conjunt del districte, a falta d’11 seccions, Miró obtingué 3.566 vots i Pich, 34.[v]

Les eleccions de 1931

Poc després de proclamar-se la 2a. República espanyola es van convocar eleccions a Corts Constituents. L’Hospitalet era al districte de la província de Barcelona. Basant-nos en el llibre de Joan Camós, tenim les dades de l’Hospitalet incompletes (falten 5 seccions de 18). Amb més de 2/3 de les dades, podem afirmar que els candidats d’Esquerra Republicana de Catalunya, amb en Lluís Companys al capdavant, van guanyar, amb un 75-80% dels vots.[vi]

Campanya electoral del juny de 1931 a Barcelona

El segon lloc, el va ocupar el partit Extrema Izquierda Federal (21%), el tercer, la Lliga Regionalista, dretana i catalanista, (6%) i el quart, el Partit Republicà Radical (6%), el partit republicà espanyolista de Lerroux que dècades abans havia estat rellevant a la ciutat i en aquell moment ja era residual. Van ser les darreres eleccions generals en les que no van poder votar les dones. Com és sabut, les Corts sorgides d’aquestes eleccions aprovaren el sufragi femení.

Les eleccions de 1977

Les primeres eleccions després del franquisme, en les que no tots els partits havien estat legalitzats encara, en les que el dret de vot era als 21 anys i que van ser constituents encara que no s’havia anunciat, van portar-se a terme el juny de 1977.

Cartell electoral pel Senat. Els senadors més votats d'Espanya. Font: http://cartelestransicion.blogspot.com

Va ser la primera d’onze victòries consecutives a l’Hospitalet per part del PSC-PSOE. En aquella ocasió van treure el 43% dels sufragis, amb en Joan Reventós al capdavant. En segon lloc, el principal partit de l’antifranquisme, el comunista PSUC, va obtenir un 23%. El partit del govern, el que va guanyar al conjunt d’Espanya, la UCD, només va treure un 13%.

Les eleccions de 2015

Per primera vegada en l’etapa democràtica actual va guanyar una candidatura diferent a la socialista. Es tractava d’En Comú-Podem, la coalició que reunia a les forces d’esquerra, encapçalada per l’historiador Xavier Domènech. Els estralls de la crisi i la fragmentació del vot provocada pel conflicte entre Catalunya i Espanya van impulsar aquesta coalició fins el primer lloc, amb un 30% dels vots.

La segona força, el PSC, va treure un 26% dels vots, mentre que PP i C’s van ser al voltant del 14%. Els resultats van ser molt semblants en les eleccions de l’any següent. 

Per l'anàlisi de les eleccions en els darrers anys, teniu l'article de Pere Ríos. Les dades, aquí.

---

[i] El guardia nacional, 15 de gener de 1840, pàg. 1

[ii] AHDB 111

[iii] DOMÍNGUEZ, Manuel. “El fracàs de la democràcia española. Les eleccions de 1891 a l’Hospitalet i el districte de Sant Feliu”, Quaderns d’Estudi, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2016, pàg. 115-121

[iv] La Vanguardia, 5 i 6 d’abril de 1907

[v] La Vanguardia, 22 d’abril de 1907

[vi] CAMÓS, Joan. L’Hospitalet. La historia de tots nosaltres 1930-1936, Barcelona, Diputació de Barcelona, 1986, pàg. 60-61

VAQUILLAS I TORETES

El mes de maig de 2009 es va inaugurar una exposició al CCCB, Quinquis de los 80. Semblava que aquest episodi de la història de la perifèria barcelonina es treia de l’oblit i es normalitzaria aquesta part de la nostra memòria. Però no ha estat així.

Malauradament, en converses en persona o en xarxes socials d’internet veig amb sorpresa com es repeteix : "ara sí que hi ha delinqüència, abans sí que podíem anar segurs pels carrers, no hi havia atracaments, etc."

I tard o d’hora apareix el comentari que associa la gran delinqüència actual amb els estrangers « perquè nosaltres havíem immigrat però sí que ens adaptàvem i ells no ho fan; i digue'm racista però l’altre dia vaig veure com un sudamericà o moro va fer no sé què ».

No pretenc fer ara una cambra dels horrors amb els anys 70’s i 80’s, perquè van tenir de tot, i en els barris de l’Hospitalet n’hi havien més coses bones que dolentes, perquè malgrat tot, la bona gent intenta viure en pau.

Però intentaré fer algunes pinzellades d’aquella època per demostrar que abans n’hi havia més delinqüència que ara, que la delinqüència és fruit de la pobresa i el desarrelament, no de l’origen de les persones.

Primer de tot, dir que tot això ja havia passat amb la immigració del període 1915-1930, fenomen que vaig tractar a l’article « Quan els racistes insultaven els nostres avis ».

1- En la revista En equipo, de l’Associació de Veïns de Santa Eulàlia, de maig del 1975, el tema central de la publicació era el binomi atur obrer/delinqüència juvenil. Si voleu llegir l’article sencer, ho podeu fer aquí. Un breu fragment:

Tal vez habría que empezar por un pequeño pueblo de Andalucía, Castilla o Murcia, por unas familias que pagan todas las consecuencias de una calamitosa política económica en el campo, todas las  consecuencias de un "desarrollo" sin orden ni concierto dirigido a las ganancias inmediatas por unos pocos. Veríamos que estas familias han de abandonar su pueblo, marchar porque en el campo lo que sobra es hambre y no trabajo como diría algún "Plan de Desarrollo", lo que sobra son grandes latifundios infructíferos, desaprovechados, sin una justa y rentable distribución, sin una verdadera industrialización.

El emigrar supone ir a una gran ciudad a acogerse a lo primero que se encuentre. Esto supone ir a parar a un suburbio o a una localidad a las afueras, habitar en una especie de cementerio viviente, entre fábricas, humos y suciedad. Se produce ya una cierta marginación formándose núcleos urbanos de gente un tanto desarraigada, que de repente se ha encontrado en otra tierra, con otra cultura otra lengua incluso.

(…) Así los niños de estas familias se encontrarán en un barrio monótono, aburrido, insano, almacenados como materia prima a la espera de continuar en la fábrica o taller el mismo oficio que heredará de su padre: explotado. Oficio gracias al cual puede mantenerse y existir la cercana ciudad tan cuidada, bonita, atendida y con gente tan educada.

Pasará el tiempo y con él crecerá un sentimiento de aversión a todos los que pueden ir a la escuela desde pequeños, a todos los que pueden pagan tantas posibilidades que él no tiene, a los que se divierten sin  arriesgarse a recibir un bofetón o pasar por la comisaría, a todos los que son respetados y pueden aprender lo que es la sociabilidad, la confianza... Por otra parte es posible que se sienta desplazado en la misma familia. Sus padres tendrán que trabajar y poco tiempo podrán estar por él, los nervios de una jornada agotadora se descargarán a la mínima travesura del niño. El afecto que necesita lo buscará en los compañeros de fatigas que estarán en una situación semejante a la suya y ante los cuales querrá demostrar sus "virtudes" realizando todo tipo de proezas.

(…) Se iniciará en el robo como forma de satisfacer las absurdas necesidades que la misma sociedad le crea (tendentes todas a extremar el ansia por el consumo privado) pero que no le da ninguna facilidad para que las satisfaga.

Ante un problema tan complicado, con unos responsables semiescondidos y unas causas bastante hondas, muchas veces damos respuestas o soluciones demasiado simples y generalmente equivocadas.

(…) Más de un vecino reivindicará más vigilancia, más policía. Cada vez que se piense así lo mejor es volver a empezar a leer el artículo y pensar en el niño, su familia, el barrio, la escuela… Dar estas soluciones es por decirlo de alguna forma, querer acabar con la enfermedad matando al enfermo.

2- Article del Diario de Barcelona del 30 de juny de 1972 que tracta de les bandes juvenils a l’Hospitalet. Escrit arran d’uns fets ocorreguts en la nova piscina de la ciutat, diu:

“El aluvión inmigratorio que hace aparecer barrios enteros de la noche a la mañana, la progresiva proletarización de la población, pueden ser motivos que generen la inadaptación del joven”

3- La irrupció de la heroïna, a partir de 1977, va empitjorar-ho tot. En paraules d’un comissari de la Brigada Criminal:

“La heroína nos pilló en bragas. Los atracos de todo tipo se multiplicaron y endurecieron. Teníamos pánico a las recortadas. Hacían un abanico de fuego tremendo. Años violentos”.

4- Per si encara queda algun dubte, tenim unes proves força contundents en allò que es va anomenar “cine quinqui”. Més de 20 pel·lícules d’un sub-gènere iniciat per Perros Callejeros, dirigida per José Antonio de la Loma, estrenada en 1977, i que tindrà continuadors de la importància de Carlos Saura, Manuel Gutiérrez-Aragón o el mateix Almodóvar de ¿Qué he hecho yo para merecer esto?. Barrio (1998) de Fernando León de Aranoa ens va mostrar que el problema no havia desaparegut.

La majoria es van fer a l’àrea metropolitana de Barcelona, i l’Hospitalet hi apareix en alguna.

 

Primers minuts de Perros Callejeros. Discurs inicial impagable, en el que mentre es diu "no es un problema de un barrio, ni de un distrito..." es veu Bellvitge de fons.

5- Les persones que treballem amb documentació i hemeroteques de l’època tenim centenars de testimonis en el mateix sentit, que ara no posarem per no cansar. Ja sé que és més popular i ben rebut dir que ets millor que un altre, però ho sento, no és cert.

L’últim argument que afegiré serà la memòria. Tendim a recordar les coses bones, i és normal i fins i tot recomanable per segons quines coses. Però si actuem amb honestedat, recordarem com van ser aquells anys 70’s i 80’s, i els problemes d’incivisme i delinqüència que existien.

La meva anècdota va ser l’atracament a punta de pistola (potser falsa, però a veure qui es posava a comprovar-ho) a l’estació de RENFE de l’Hospitalet, vers l’any 1981, de tot l’equip de bàsquet del meu curs (2n de BUP). Quan vam anar a denunciar-ho a la comissaria, em van ensenyar fotos de nois fitxats, entre els que es trobaven alguns dels meus ex-companys d’EGB, que vivien en una part del meu barri on, evidentment, no se'm passava pel cap d'entrar-hi mai.

Tots sabíem a quins futbolins es podia anar i a quins no, en quins bars es venia droga, etc.

CONCLUSIÓ: L’incivisme, la delinqüència, etc, són fruit de la pobresa. Cada episodi immigratori (tres en 100 anys) és protagonitzat per persones pobres. Els problemes existien i existeixen. Actuem contra la pobresa i el desarrelament, de tothom, no contra els pobres, entre els quals també n'hi ha de catalans. 

En un altre moment vaig demanar que davant els problemes derivats de la recepció d'immigració calia candelització i no racisme.

L’acte delictiu ha de ser perseguit per la llei, evidentment, però quan veiem a Bárcenas i a Correa a la banqueta dels acusats, per què no diem que tots els espanyols són uns lladres? Perquè no seria just. M’agradaria que sempre actuéssim amb aquesta justícia.

 

ANNEX D'OCTUBRE DEL 2022

Al grup de facebook L'Hospitalet. Imatges retrospectives d'una ciutat algú pregunta si recordem a un tal Panduro dels anys 80. Reprodueixo algunes de les respostes, que crec que il·lustren molt bé el que vaig escriure fa anys.