L'abril de 2019 escrivia això per a la publicació digital "L'Estrella de l'Hospitalet":
"La democràcia ha estat una gran conquesta dels
moviments socials i polítics dels pobres dels darrers tres segles i mig. Els
rics la volen retallar i mantenir els seus privilegis sigui com sigui. La
democràcia, també, és una qüestió que es diriemeix en la lluita de classes.
Potser el problema és que ens hem oblidat a quina classe pertanyem.
Apertura de l'any judicial (2016)
Una de les grans conquestes de la democràcia va ser la
separació de poders. El que ha passat és que mentre alguns posàvem l'accent en
el legislatiu i l'executiu, que surten del vot popular, l'oligarquia ha trobat
que pot limitar la democràcia controlant el judicial. I arriben a fer
veritables cops d'Estat.
D'ençà de la caiguda del Mur de Berlín treure els
tancs al carrer queda lleig, és poc justificable. Ara, per fer caure un govern,
guanyar unes eleccions o carregar-te l'oposició només cal tenir un jutge amic,
al que després faràs ministre. Hem vist exemples a Honduras, Brasil, Mèxic,
etc., fins i tot a les eleccions presidencials dels EE.UU del 2000.
També a Espanya vam tenir el nostre episodi de
neocolpisme, amb la sentència del Tribunal Constitucional del 2010. La composició
d'aquell tribunal era conscientment i volgudament irregular, expressament per
carregar-se la decisió d'un parlament i una població expressada amb un
referèndum legal. Des de fa dècades que per ocupar alts càrrecs en el poder
judicial espanyol tothom té clar quines coses has de fer. El silenci dels centenars
de jutgesses i jutges de base és eixordador.
La repressió arbitrària va esquitxant a tort i a dret,
i ja ens ha tocat a també a l'Hospitalet. Laia, Lluís i Rut tenen processos
judicials oberts per manifestar-se. El jutge que va decretar la presó
provisional per la Rut té una coneguda filiació política, com el que va
paralitzar el trasllat del cadàver de Franco amb un motiu absurd.
La repressió al “procés” català arriba des del govern
de la Generalitat fins a dues persones, Laia i Lluís, a les que la Fiscalia
demana 8 anys de presó per manifestar-se davant la Delegació del Govern
espanyol, basant-se en una declaració d'un guàrdia urbà. Ja ha quedat demostrat
que la judicatura i la fiscalia espanyoles són molt més imaginatives amb els
independentistes catalans que les belgues, alemanyes, britàniques o suïsses.
Potser penses que això no va amb tu, perquè no ets “indepe”
o no vas a manifestacions. L'arbitrarietat del poder, però, ens pot afectar a
tothom, que potser tenim una casa a prop d'una operació immobiliària, o que ens
veurem involucrats en un accident de cotxe amb un poderós.
Qui ens protegeix de l’arbitrarietat del poder
judicial? Hem de reivindicar no ja a Montesquieu, a Locke!. Cal aprofundir en la
democratització del govern i la gestió del poder judicial.
A més..., millor que
no continuï. D'això..., el novembre de 1963 jo no hi era a Dallas; de fet no
havia nascut, senyoria."
Que no hi ha dones a la magistratura?
Des d'aleshores la situació ha empitjorat. Tant, que s'ha populartizat el concepte que dona nom a la utilització perversa del poder judicial contra els altres poders de l'Estat (que pots fer si controles de forma perversa el poder judicial): lawfare.
Tant ha empitjorat la situació que es pot qualificar de cop d'Estat, tou.
Diem que la situació ha empitjorat perquè s'ha ampliat. Fins ara es feia especialment contra el "procés"; ara es fa contra el govern espanyol i Podemos.
El següent pas serà la part progressista i no lligada a l'oligarquia del PSOE (i PSC).
El mecanisme és senzill:
1) les clavegueres de l'Estat (alguns funcionaris de ministeris i/o cossos policials) s'inventen alguna investigació i alguna acusació
2) un/a jutge/essa o fiscal amic/ga admet a tràmit l'informe i comença el procediment judicial
3) els mitjans de comunicació amics fan tot el soroll i el mal que sigui possible a la persona o partit acusat
Si les necessitats de l'oligarquia ho requereixen s'allarga el procés judicial, s'accepta que mirar malament a la policia i llençar fairy al terra és violència i potser arriba a haver una sentència condemnatòria.
Normalment, les acusacions són tan absurdes que la magistratura honesta que queda, habitualment als esglaons més baixos del sistema judicial, ni admeten els informes policials o absolen a les persones acusades.
Aleshores, els mitjans de comunicació que van dedicar hores i hores a difondre les acusasions de terrorisme o corrupció, passen de puntetes o ni esmenten la notícia.
En d'altres ocasions els mitjans afins a les clavegueres de l'Estat es fan ressó de suposats informes policials. Jo he escoltat en una ràdio que s'investigava als CDR's perquè volien generar aldarulls a col·legis electorals on hi havia majories espanyolistes durant una jornada electoral. Qui pren la decisió d'emetre aquesta mentida?
La qualitat de la democràcia espanyola està en perill, perquè l'oligarquia, que va haver d'admetre-la el 1977, veu que el sistema pot anar més lluny del que està disposada a acceptar.
La democràcia és el mecanisme que tenim els pobres, que som més, perquè els rics no ens trepitgin. El lawfare de la dreta és una amenaça greu.
La pérdida de calidad de la democracia en España es constante. El
nacionalismo español conduce a personas, colectivos e instituciones, desde un
sistema democrático bastante homologable con el entorno, hacia un liberalismo
restringido.
Cayetana Álvarez de Toledo (PP) y Manuel Valls (C's), los cuneros del s.XXI.
En España, el modelo de liberalismo no democrático es el sistema político
que diseñó Antonio Cánovas del Castillo en torno a 1874 y que conocemos como
Restauración. Se puede resumir como un sistema con apariencia democrática pero
que no lo es en absoluto.
Es oportuno recordar que la FAES, principal grupo ideológico de la derecha
(un think tank) e impulsor del
nacionalismo español, absorbió a la Fundación Cánovas del Castillo. Fraga o
Aznar siempre han hecho gala de ser seguidores del canovismo.
Cánovas y el ministro de la Gobernación Fernando Cos-Gayón caricaturizados como comadronas de los diputados cuneros. El Congreso es llamado "Casa-cuna".
Pues bien, la Restauración borbónica de 1975 (2ª Restauración) se va
pareciendo cada vez más a la Restauración borbónica de 1874 (1ª Restauración),
y ahora nos encontramos en la fase de aguda crisis del sistema.
El último rasgo de la 1ª Restauración que hemos visto aparecer en la 2ª es
el de “los cuneros”. Seguramente no es el más importante, pero es bastante
ilustrativo.
En el siglo XIX, los cuneros eran los candidatos a diputado por un distrito
totalmente ajenos a aquel territorio. Se hacía porque interesaba que aquel
individuo fuera elegido diputado, porque en aquellos tiempos de pucherazos
ganaba las elecciones quien el gobierno quería que las ganase.
Fernando Cos, realizando el "encasillado", es decir la designación de los candidatos que habían de ganar las elecciones en cada distrito. Los conservadores habían llegado al poder en marzo de 1895 y estaban preparando las elecciones, que se celebraron en abril de 1896, y que, por supuesto, ganaron. Nuevo Mundo, 1 de agosto de 1895.
Ahora asistimos al resurgimiento del cunerismo con casos como el de la candidata del PP en la provincia de Barcelona, Cayetana Álvarez de
Toledo, marquesa i directiva de la FAES.Como mínimo, ahora esta cunera ha tenido que desplazarse al territorio al
que dice que va a representar.
La marquesa tendrá que esforzarse mucho para convencer a los descendientes de los
campesinos que su familia explotó, despreció y humilló durante siglos,que los supremacistas son los catalanistas.
Los supremacistas siempre fueron los/as nobles, los/as latifundistas, los/as señoritos/as. Seguramente no mencionará que la miseria que obligó a emigrar a Cataluña a buena parte de los votantes es el origen de la fortuna de los Álvarez de Toledo.
El caso de Manuel Valls es algo diferente. Este candidato a alcalde nació
en Barcelona, pero parece evidente que no ha sido elegido candidato por
Ciudadanos por su trayectoria política en la ciudad. Quizás sea por su gitanofobia.
El resurgimiento del cunerismo no es un tema de especial gravedad, pero es
un síntoma claro, uno más, del deterioro de la democracia española que está
provocando la derecha.
Otra caricatura del encasillado y de la calidad política de los políticos cuneros. ¿Vamos hacia este sistema político? Gedeón, 5 de marzo de 1896.
ANEXO (3 de mayo de 2020)
La marquesa cunera ya ejerce sin tapujos de incendiaria oficial de la política española. Una de las últimas provocaciones ha sido acusar al padre de Pablo Iglesias de ser un terrorista por haber pertenecido al FRAP durant la década de 1970.
Creo que los hijos no somos responsables de los crímenes de nuestros padres, pero ya que la marquesa ha aprovechado su calidad de diputada para repetir una mentira por la que fue condenado un actual diputado de VOX, podemos recordar algunas de las hazañas de los Álvarez de Toledo.
Por ejemplo, Fadrique Álvarez de Toledo, II Duque de Alba, fue ascendido a Grande de España en 1520, ahora hace 500 años. Este noble apoyó al rey Carlos I en aquellos momentos contra la revuelta de las Comunidades de Castilla. Aprovecho para destacar el silencio institucional y mediático ante este aniversario. ¿No interesa recordar y conmemorar la rebeldía?
La alta nobleza se alineó con el rey-emperador contra la revuelta comunera y apoyó la dura represión ejercida en Segovia, Toledo, Ávila, Valladolid, etc..., condenando a las industriosas ciudades a la subordinación a los intereses económicos de los flamencos. ¿Es su antepasado un miembro de la aristrocacia del crimen político, señora marquesa cunera? Por cierto, ¡qué patriotismo el de los "imperiales"!
El hijo y el nieto del antepasado que acabamos de mencionar, saquearon la ciudad flamenca de Malinas en 1572, porque se había sumado a la revuelta independentista. El trístemente celebérrimo saqueo de Amberes, en 1576, ¿tampoco lo consideramos un crimen político?
Incendio del Ayuntamiento de Amberes (Antwerpen) en 1576 durante el saqueo de las tropas españolas
Podríamos seguir con la vinculación de las familias nobiliarias de las que procede la dirigente del PP con las reacciones y las represiones políticas de los últimos dos siglos, incluyendo, claro está, el Franquismo. O con el terrorismo cotidiano de la explotación de los campesinos de los mayorazgos y después a los jornaleros.
Con este currículum familiar, yo no tendría la desvergüenza de hablar de los antecesores de nadie. Pero este personaje tiene como función principal la provocación, el inicio de la espiral de violencia que justifique una acción de fuerza antidemocrática. Es la táctica clásica de la extrema derecha. Haríamos bien en no caer en las provocaciones de este tipo de gente.
Aquest estiu és el 100 aniversari de la gran crisi que
va esclatar el 1917. Però, més enllà de la commemoració o el record, el que em
sobta és la gran quantitat de semblances entre aquell moment històric i
l’actualitat.
Els dos moments es troben en una conjuntura de crisi
del sistema polític, un sistema de monarquia parlamentària restaurada uns
quaranta anys abans. El 1917 es criticava la Primera Restauració i ara la
Segona.
La principal crítica a tots dos règims és que era/és
una ficció democràtica i que en realitat és un règim oligàrquic que mantenia/é
les classes treballadores en la pobresa i que es basava/a en el caciquisme i la
corrupció. En les dues èpoques, dos partits, un de més conservador i un altre
de més progressista eren els pilars polítics del sistema, i s'alternaven al
poder.
En tots dos casos la “qüestió catalana” va prendre
molt de protagonisme, i trobem al catalanisme polític en les rengles de la
crítica al sistema polític.
I també en tots dos casos, les classes treballadores
eren/són en processos d’empobriment, mentre els rics eren/són cada vegada més
opulents.
L’estiu de 1917
L’estiu de 1917, després de tres anys de Gran Guerra,
els capitalistes de la neutral Espanya guanyaven rius de diners, mentre
camperols i obrers patien la pujada dels preus i anaven de la pobresa a la
misèria. Les mobilitzacions i vagues eren cada vegada més nombroses i intenses.
La guàrdia civil ocupa els alts forns de la Ria de Bilbao amb motiu de la vaga dels metal·lúrgics. Mundo Ilustrado, 1 d'agost de 1917.
També els militars van crear una mena de sindicats,
les “juntes de defensa” per defensar els seus interessos,
de tipus econòmic i professional. I l’exèrcit era el puntal principal del
règim, que s’aguantava bàsicament per la repressió violenta de la dissidència,
el que anomeno “el mauserisme”.
Quan el cap del govern, liberal, va decidir empresonar
els líders de les juntes de defensa, la reacció de bona part de l’exèrcit i la
guàrdia civil (i el silenci del rei) van provocar la seva dimissió l’11 de
juny, ni dos mesos després d’haver estat designat.
El seu successor, Eduardo Dato, conservador, ja sabia
què havia de fer si volia tenir l’exèrcit del seu costat per reprimir els moviments democratitzadors: legalitzar les juntes
de defensa i accedir a les seves reivindicacions, passant-se la legalitat pel
forro. Tota la flexibilitat que va mostrar amb els militars la va oblidar amb
la resta, i va decretar un estat d’excepció i va tancar les Corts.
Les Corts Generals (Congrés i Senat) servien de poc,
però com a mínim eren el lloc oficial on denunciar la situació. Hi havia uns
formalismes institucionals que ni els partits del sistema es podien saltar. I
en un moment de crisi política es tancava la suposada seu de la sobirania
nacional.
Assemblea de parlamentaris catalans, que decidí convocar una de semblant de tota Espanya, La Ilustració catalana, 15 de juliol de 1917
Els partits al marge del sistema, és a dir, els que no
eren el conservador i el liberal, van decidir de reunir-se en una mena de
parlament paral·lel a l’oficial. Com que la iniciativa va partir d’una
assemblea prèvia de parlamentaris catalans, aquesta Assemblea de Parlamentaris
es va reunir a Barcelona el 19 de juliol, amb presència de catalanistes,
republicans i socialistes (hi eren Pablo Iglesias, Alejandro Lerroux, etc... i
l’hospitalenc Felip Rodés).
Nuevo Mundo, 27 de juliol de 1917
Nuevo Mundo, 27 de juliol de 1917
El missatge del dia 12 en el que informaven al govern de la
convocatòria finalitzava així:
“Con nuestra
iniciativa intentamos encauzar por caminos de normalidad las ansias de
renovación que hoy siente España. El Gobierno responde a nuestro intento con el
agravio y la amenaza, y coloca al país en el dilema de renunciar a toda
transformación de la vida pública española, o de imponer su voluntad contra
todos los obstáculos que opone a sus ansias renovadoras.
La opinión
juzgará quiénes son los que en estos momentos se preocupan de la suerte del
país, y quiénes los que quieren llevarle por caminos de perturbación.
Abadal, Giner
de los Rios, Roig y Bergadá, Rodés, Llosas.”
Era el programa de modernització
burgès de la Lliga, al que se sumaven republicans i socialistes perquè confiaven
que portaria a una situació més democràtica que la vigent, impulsats pel que quedava del regeneracionisme de
començaments de segle. La resposta del govern espanyol va ser la prohibició i
el mauserisme.
Els parlamentaris van haver de sortir de l'Ajuntament on feien la seva reunió, per ordre del Govern, sota la amenaça de l'exèrcit, ja als carrers de Barcelona. Nuevo Mundo, 27-7-1917.
Després de jugar al gat i la rata amb el Govern, l'Assemblea de Parlamentaris es va poder reunir. La Ilustració catalana, 29 de juliol de 1917.
Hojas Selectas, núm. 181, 1917.
Finalment, l’Assemblea
va poder aprovar un document que deia:
”La política del
actual Gobierno, sobre significar una provocación a Cataluña y a España entera,
constituye a la vez un agravio al Parlamento y un obstáculo a que las ansias de
renovación que siente el país puedan
obtener normal satisfacción. (…)
Que para que el
país pueda manifestar libremente su opinión y el pueblo no vea cerrada toda
esperanza de que su voluntad sea conocida y respetada, las Cortes
Constituyentes no pueden ser convocadas por un Gobierno de partido, que
fatalmente seguiría los habituales procedimientos de adulteración del sufragio,
sino por un Gobierno que encarne y represente la voluntad soberana del país.
(…)”
I proposaven tres comissions per
tractar tres temes: reforma constitucional i autonomia municipal; reformes en
defensa, ensenyament i justícia; problemes econòmics i socials. En conclusió,
reformes i regeneracionisme basats en una constitució i una veritable
democràcia. Cap esment a la monarquia o la propietat de la terra.
Signaven Raimon d’Abadal, Melquíades
Alvarez, Francesc Cambó, Hermenegildo Giner de los Ríos, Pablo Iglesias,
Alejandro Lerroux, Felip Rodés, Josep Roig i Bergadá, José Zulueta, en
representació de la Lliga Regionalista, Partit Republicà Radical, Partit
Reformista i PSOE.
Participants republicans i socialistes a l'Assemblea de Parlamentaris del 19 de juliol de 1917 a Barcelona. Al centre, amb cabells i barba blanca, Pablo Iglesias. Mundo Gráfico, 25-7-1917.
I la premsa... anava plena d’acusacions
i d’advertiments de ser un moviment tacticista de la Lliga, una acció
revolucionària o separatista, i en alguns casos es demanava una acció de força.
Us sona això?
Però l’episodi més important
d’aquell estiu va ser la vaga general, convocada pels dos sindicats més
importants del moment, la socialista UGT i l’anarquista CNT. Com Lerroux i
Cambó, enemics acèrrims units per les circumstàncies, aquestes dues centrals
sindicals eren gat i gos, que van haver de pactar donada la terrible situació
de la classe treballadora.
La vaga es va estendre entre el 10 i
el 12 d’agost, quan la UGT i el PSOE van publicar un manifest (text més complet al final) que finalitzava
així:
“Pedimos la constitución de
un Gobierno Provisional que asuma los poderes ejecutivo y moderador, y prepare,
previas las modificaciones imprescindibles en una legislación viciada, la
celebración de elecciones sinceras de unas Cortes Constituyentes que aborden,
en plena libertad, los problemas fundamentales de la Constitución política del
país. Mientras no se haya conseguido este objeto, la organización obrera española
se halla absolutamente decidida a mantenerse en su actitud de huelga.
Ciudadanos: No somos
instrumento de desorden, como en su impudicia nos llaman con frecuencia los
gobernantes que padecemos. Aceptamos una misión de sacrificio por el bien de
todos, por la salvación del pueblo español, y solicitamos vuestro concurso.
¡Viva España! Madrid, 12 de agosto de 1917.
Por el Comité Nacional de
UGT; Francisco Largo Caballero, vicepresidente, Daniel Anguiano,
vicesecretario. Por el Comité Nacional del PSOE, Julián Besteiro,
vicepresidente, Andrés Saborit, vicesecretario.”
Nuevo Mundo, 17 d'agost de 1917
Se sol anomenar aquesta vaga general com
“revolucionària”. Bé, jo trobo que aquest manifest de revolucionari era molt
poquet. Volien substituir el règim polític existent per un altre de més
democràtic, encetar això que ara en diem “Procés Constituent”. En tot cas el plantejament inicial és moderat
si tenim en
compte que parteix d’un sindicat majoritàriament marxista. La Revolució de
febrer a Rússia havia estat més contundent. Un manifest de la CNT tampoc seria
així.
Els plantejaments eren semblants als de l’Assemblea de
parlamentaris.
Les quatre fotografies anteriors corresponen a la repressió de la vaga general a Madrid. Mundo Gráfico, 15 d'agost de 1917.
Val a dir que després de la vaga general, la Lliga va
escollir la defensa dels seus interessos de classe i es va alinear amb els
partits del sistema contra les “amenaces” obreres.
Els soldats prenen l'Estació del Nord de Barcelona. Nuevo Mundo, 17 d'agost de 1917.
L'exèrcit a la Plaça Catalunya. Mundo Gráfico, 15 d'agost de 1917
La resposta a la vaga per part del govern va tornar a ser la
repressió, el mauserisme.
Tropes desembarcades a Bilbao. Mundo Gráfico, 22 d'agost de 1917.
I així va acabar la crisi de l’estiu de 1917. Els intents de
reforma, més o menys profunda, dels problemes del país van ser resposts amb les
armes.
La repressió va ser tan dura que l'exèrcit va arribar a disparar contra balcons i finestres. Mundo Gráfico, 22 d'agost de 1917.
Detinguts a Barcelona per participar a la vaga general. Mundo Gráfico, 27 d'agost de 1917.
Hojas selectas, núm. 181, 1917. Repressió a diferents llocs de Barcelona
I el règim polític va continuar
igual, com la misèria de la classe treballadora, el que va provocar el darrer motí de subsistències de la història d'Espanya, el gener de 1918.
La tercera vegada en menys d'un any que l'exèrcit es desplegava per Barcelona. Mundo Gráfico, 30 de gener de 1918.
Mundo Gráfico, 30 de gener de 1918.
La repressió va ser general a tota Espanya. Mundo Gráfico, 30 de gener de 1918.
Quan els moviments socials van pressionar més en els anys següents,
l’oligarquia va respondre amb un cop d’Estat militar en 1923. Després dels
intents reformistes de 1931 i 1936, el recurs va tornar a ser el mateix: el
mauser (durant 40 anys).
El 1917 a l'Hospitalet
La nostra ciutat era, en aquells moments un municipi amb tres nuclis poblats separats, Centre-Sant Josep, Collblanc-Torrassa i Santa Eulàlia, més desenes de masies que arribaven al mar. En total, uns 10.000 habitants, en procés de fort creixement, perquè havia començat el primer episodi immigratori català del segle XX. Malauradament, no tenim informació del seguiment de la vaga general o del suport que va tenir l'Assemblea de Parlamentaris a l'Hospitalet. Sabem que l'any va començar amb una vaga a "Fundiciones de Collblanc, S.A." i que hi va haver una altra al juny a la fàbrica de vidre de Magí Rovira. Rovira informava que els vaguistes:
" (...) acompañados de otros del ramo se estacionan frente a su establecimiento con actitud poco pacífica y para amedrentr a los pocos trabajadores que continuan en la fabrica y que no han querido hacer causa comun con los huelguistas."
I el 7 d'agost tornà a esclatar el conflicte en la fundició de Collblanc. Com ja hem comentat, la tensió social era molt alta. La publicació d'un manifest, el 27 de març, de CNT i UGT en el que ja anunciaven la vaga general, va provocar la suspensió de garanties constitucionals. El telegrama de l'estat d'excepció va arribar al consistori de l'Hospitalet el 29 de març. El dia 13 d'agost, l'Ajuntament rebia un telegrama del Governador Civil informant que "he designado el mando á lo militar". Una de les conseqüències secundàries de la crisi va ser l'ajornament de la festa major del 16 al 18 d'agost al 22-24 de setembre. L'Ajuntament, dominat per republicans i la Lliga Regionalista va aprovar, l'octubre, una petició d'amnistia pels empresonats per raons polítiques i socials. Per cert, a finals del novembre, una Reial Ordre va destituir tots els alcaldes. A l'Hospitalet hi era Josep Rius, republicà. El 6 de desembre, fou reelegit per 7 vots a favor i 5 en blanc.
L’estiu de 2017 (una opinió)
Quines diferències hi ha entre 1917 i 2017?
La principal és que el règim existent avui sí té el suport de
la majoria de la població. Tot i que el 15-M va posar-lo en qüestió no va
arribar a ser majoritari. En les eleccions de 2016, els dos grans partits del
règim (PP i PSOE) van obtenir el 56% dels vots, i el tercer que és a la
banqueta per si ha de sortir a substituir a un titular (Ciudadanos), un 13%. La
Participació va ser del 66%.
En les eleccions anteriors (2015), amb una participació del
70%, havia estat una mica més proper el trencament del sistema. El PPSOE
“només” havia arribat al 49% dels vots. La crossa (C’s), havia arribat al 14%.
Les alarmes havien saltat a les eleccions europees del 2014, quan, amb una
participació del 44%, el PPSOE per primera vegada no arribava al 50% (també un
49%) i els possibles recanvis (UPyD i C’s, que en aquell moment no ho tenien
decidit encara quin seria) al 10%.
Utilitzo les dades electorals perquè una altra de les grans
diferències entre 1917 i 2017 és la validesa del sistema parlamentari. L’any 1917
n’era una enganyifa. Avui els resultats electorals reflecteixen la voluntat de
la població, si més no de la part que va a votar.
Si amb la crisi econòmica que hi havia, amb la corrupció
política i empresarial que es descobria, més de la meitat de la població votava
per “més del mateix”, podem dir que el sistema “del 78” gaudeix d’un ampli suport
social. Només ha calgut canviar de rei? O que ens tornin a contractar encara
que sigui precàriament i per la meitat del que guanyàvem abans?
A tot arreu s’ha mantingut aquest suport al regim? Doncs, no.
Hi ha un lloc on aquest sistema no
agrada a la majoria de la població, Catalunya. El 2015, un 55% dels votants van
escollir opcions independentistes i d’esquerres, que trencaven d’una manera o
una altra amb el sistema de la Segona Restauració. L’any següent ja eren el 57%.
En les autonòmiques de 2016, les “plebiscitàries”, es va repetir aquest 57%
partidari del trencament.
La crisi política de l’estiu de 2017 és, sobretot, Catalunya.
No és que no n’hi hagin d’altres conflictes o motius perquè n’hi haguessin,
però cap altre ha obtingut un suport social tan ampli i continuat. Una part
(majoritària?) de la societat catalana porta set anys en estat de mobilització,
més o menys intensa, des del 2010. Per no insistir que el conflicte ja hi era
el 1917, i abans...
La resposta del govern espanyol ara no pot ser el mauser (o
el cetme), ni la “suspensió de garanties constitucionals”, ni la censura
informativa, com el 1917. Pel que fa a l’ús de la força, anirà creixent
gradualment segons ho necessitin: ja hem vist circular la guàrdia civil per
Barcelona. L’Estat d’Excepció “tou” fa temps que el patim, amb un Tribunal
Constitucional fet a mida i fiscalies i policies al servei del PP.
La censura
ara es fa amb les campanyes mediàtiques de les cadenes públiques o privades, en
les que el conflicte a Catalunya es anomentat “El desafio soberanista” o “El
órdago separatista”. En això sí que som al 1917.
Evidentment, no tinc ni idea de com acabarà tot plegat, però
una cosa ens ensenya l’estiu de 1917: la manera com es resolgui la crisi
influirà en la qualitat, o fins i tot la supervivència, de la democràcia
espanyola. El consens actual de la majoria de la població espanyola basat en
mantenir a Catalunya en el seu status actual o fins i tot treure-li
competències, pot proporcionar-li guanys econòmics i satisfaccions emocionals.
Però a canvi està renunciant a reformar o canviar el sistema polític i està
provocant una rebaixa en la seva qualitat democràtica.
ANNEX.
Manifest de la vaga general de 1917:
“A los obreros y a la opinión pública:
(...) Durante el tiempo transcurrido desde esta fecha [fa referència a un manifest de març] al momento actual, la
afirmación hecha por el proletariado de demandar, como remedio a los males que
padece España, un cambio fundamental de
régimen político, ha sido corroborada por la actitud que sucesivamente han
ido adoptando importantes organismos nacionales, desde la enérgica afirmación
de la existencia de las Juntas de
Defensa del Arma de Infantería, frente a los intentos de disolución de esos
organismos por los poderes públicos, hasta la Asamblea de parlamentarios celebrada en Barcelona el 19 de julio, y
la adhesión a las conclusiones de esa Asamblea de numerosos Ayuntamientos, que
dan el público testimonio de las ansias de renovación que existen en todo el
país. Durante los días febriles en los cuales se han producido todos estos
acontecimientos, el proletariado español ha dado pruebas de serenidad y
reflexión, que tal vez hayan sido interpretados por las oligarquías que
detentan el poder como manifestación de falta de energía y de incomprensión de
la gravedad de las circunstancias actuales.
Si tal idea se han formado los servidores de la Monarquía española, se han
engañado totalmente. El pueblo, el proletariado español, ha asistido en
silencio durante estos últimos meses a un espectáculo vergonzoso, mezcla de
incompetencia y de repulsiva jactancia, de descarado desprecio de la vida y de
los derechos del pueblo e impúdica utilización de las más degradantes mentiras
como supremo recurso del Gobierno. Si el proletariado, si el pueblo español se
resignase a seguir viviendo en esta situación oprobiosa, habría perdido ante su
propia conciencia, y ante la conciencia extraña, los nobles rasgos que hacen a
las colectividades humanas dignas del respeto y de la consideración
universales, aun en medio de las más hondas crisis de la vida de los pueblos.
(...) El proletariado español se halla decidido a no asistir ni un momento más,
pasivamente, a este intolerable estado de cosas. (...)
Pedimos la constitución de un Gobierno
provisional que asuma los poderes ejecutivos y moderador y prepare, previas
las modificaciones imprescindibles en una legislación viciada, la celebración
de elecciones sinceras, de unas Cortes Constituyentes que aborden, en
plena libertad, los problemas fundamentales de la constitución política del
país. Mientras no se haya conseguido ese objetivo, la organización obrera se
halla absolutamente decidida a mantenerse en su actitud de huelga.
Ciudadanos: No somos instrumentos de desorden, como en su impudicia nos llaman
con frecuencia los gobernantes que padecemos. Aceptamos una misión de
sacrificio por el bien de todos, por la salvación del pueblo español, y
solicitamos vuestro concurso.
¡Viva España!
Madrid, 12 de agosto de 1917."
