MIQUEL MADORELL, UN ARQUITECTE DE L'HOSPITALET POC CONEGUT

Miquel Madorell és un cas típic dels arquitectes de finals del XIX i començaments del XX, que en el seu moment eren molt famosos i tenien un gran èxit professional i que ara són força desconeguts.

Miquel Madorell i Rius va néixer a l’Hospitalet l’any 1869, i va créixer al Carrer Major, número 20. Era fill de Joan Baptista Madorell, mestre de primer ensenyança, i Francesca Rius. De fet, la nissaga dels Madorell era de mestres.

Miquel Madorell. Font: La Hormiga de Oro, 20-2-1936

Segons la Mª Àngels Garcia-Carpintero, l'iniciador de la nissaga va ser Miquel Madorell (o Madurell) i Coscoll (o Corcoll), que va arribar a l'Hospitalet vers 1793, on va fer construir una casa al Carrer Major on va començar a impartir classes.

Sabem que l’any 1835 va haver un intent d’incendiar la casa del mestre Miquel Madorell i Corcoll. Les causes no semblen ser l’enuig d’un alumne repetidor, sinó més aviat en que el mestre havia estat en els anys anteriors tinent dels voluntaris reialistes, una milícia molt conservadora, defensora de la monarquia absoluta. L'any 1878 es publicà la notícia de la mort de Miquel Madorell i Corcoll amb 86 anys i es diu que havia lluitat a la Guerra del Francès [i]. 

Tenim dues biografies que es superposen.

Com a mínim, tres fills d’aquest primer o segon Madorell mestre es van dedicar al mateix ofici. En Miquel Madorell i Badia va treballar a Castella i va arribar a ser director de l’Escola Normal superior d’Àvila i fou un dels pioners al país en l’ensenyament a persones sordmudes i cegues [ii].

En Francesc d’Asís Madorell i Badia, a més de l'ofici, també va heretar la vocació política del pare. El trobem al Partit Progressista en la dècada de 1860 i al Partit Liberal en les dècades de 1870 i 1880. Com que va treballar de mestre  i va ser director d'una escola a Vilafranca del Penedès, també va desenvolupar la seva vida política a aquest districte, del que va arribar a ser diputat [iii].

Interior del Banc Hispano-Americà. Font: Arquitectura y construcción, febrer de 1914.

Joan Baptista Madorell i Badia, pare del nostre protagonista, fou mestre a l’Hospitalet des del 1861, i no el coneixem cap activitat pública. El seu fill, en Miquel Madorell i Rius no va seguir la tradició familiar i es va fer arquitecte, carrera que va finalitzar l’any 1891. Bona part de la primera part de la seva trajectòria la va fer com arquitecte municipal de Sant Sadurní d’Anoia, on es va casar.

En Madorell va tenir molta activitat pública en l’associacionisme professional i cultural. L’any 1892 va entrar en la junta directiva de l’”Asociación de Arquitectos de Cataluña” [iv]. També en fou escollit en la junta de l’”Asociación Artística de Publicistas” l’any 1894 [v], en la Junta Municipal de Ciències Naturals el 1909, de la Secció de Belles Arts de l’Ateneu Barcelonès el 1917 [vi] i de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona el 1929.

Xalet d'en Madorell al Carrer Muntaner. Font: Arquitectura y construcción, 1922, p. 178.

Entre 1922 i 1925 fou president de l’Associació d’Arquitectes, fet que segurament va influir perquè fos nomenat regidor de Barcelona el novembre de 1923 pel Directori Militar de Primo de Rivera. Va dimitir el juliol de 1924, després de la renúncia de l’alcalde [vii]. Realment era un posicionament polític o va aprofitar l’avinentesa?

Banquet d'homenatge als arquitectes Miquel Madorell i Vicenç Artigas (4t i 6è dels asseguts començant per l'esquerra) per part dels seus companys, el setembre de 1923, amb motiu del seu nomenament com regidors de Barcelona. Font: Granell i Ramon, Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (1874-1962)

També podem destacar que amb el seu company Lluís Callen van publicar l’any 1903 Equivalencias entre las medidas métricas y antiguas con tablas calculadas de las mismas. En aquests anys tenia una activitat intensa com a conferenciant, sempre en relació als temes relatius a l'arquitectura i l'urbanisme. Per exemple, el 1904 va ser pioner en tractar el tema de l'habitatge social, amb la seva conferència "Habitaciones obreras y económicas".

Va morir el 2 de febrer de 1936. De la seva obra podem destacar:

A l'exposició "Estiueig de proximitat. 1850-1950" de la Diputació de Barcelona es diu que en la dècada de 1890 era arquitecte municipal d'Arenys de Mar, on va dissenyar l'extraordinari Balneari Lloveras, malauradament enderrocat vers 1985.

El Balneari Lloveras fou inaugurat l'any 1900. Font: https://twitter.com/museuarenysmar/status/1413090540921446407

1899; reforma de Can Jalpí. Un antic mas d’Arenys de Munt fou reformat en palauet amb forma de castell medieval, amb jardins a l’exterior.

Can Jalpí. Font: Arquitectura y construcción, 23-12-1900

1899; fàbrica La Sedeta. La fàbrica Pujol i Casacuberta a l'illa delimitada per Nàpols, Sicília, Indústria i Claret, a Barcelona.

1900; “Círculo Mallorquín”. En Madorell i en Lluís Callen van guanyar el concurs de la seu d’aquesta entitat a Palma, amb un projecte que portava el títol “Almudayna”. Ell mateix va fer reformes a l’edifici l’any 1911. Actualment és la seu del Parlament de les Illes Balears.

Porta principal del Círculo Mallorquín. Font: Arquitectura y construcción, 23-12-1900

1903; Casa Maria Sàbat. L’obra més modernista d’en Madorell és a Sant Sadurní d'Anoia.

Ca la Maria Sàbat del Raval. Sant Sadurni. Foto pròpia.

1903; Casa Araceli Fabra. Un dels blocs que va fer per aquesta propietària, en aquest cas al Carrer de Sants, cantonada amb Sant Medir.

1904; escoles de Sant Sadurní d’Anoia.

Escoles de Sant Sadurní. Fotografia pròpia.

1904; Xalet Vidal-Quadras. Edifici construït a Sarrià.

1905; Monument a Marc Mir i Capella. Aquest monument de l’hisendat i polític -i sogre d’en Madorell- fou executat pels escultors Buzzi i Masana i erigit a la Plaça Major de Sant Sadurní d’Anoia.

Monument a Marc Mir. Font: La Ilustració Catalana, 18-6-1905

1906; Casa Josep Gironella. Un edifici entre mitjaneres, al Carrer Casp.

1909; escoles d’Avinyonet.

1914; Banc Hispano-Americano. Un gran edifici a un lloc molt cèntric, el Carrer Fontanella de Barcelona.

Banc Hispano-Americà. Font: Arquitectura y construcción, 1914.

1916; fàbrica Bayer. A la cruïlla de Viladomat i París, a Barcelona.

L'antiga fàbrica Bayer. Foto: Natàlia Piernas. Font: Espacios urbanos que eran fábricas.

1916; Xalet Araceli Fabra. Aquest xalet del Carrer Muntaner va merèixer un esment honorífic en el Concurs Anual d’Edificació de l’Ajuntament de Barcelona.

Xalet Araceli Fabra. Font: Arquitectura y construcción, 1917, p. 158

Dos detalls del Xalet Araceli Fabra, Font: Anuario estadístico de la ciudad de Barcelona: 1915, pàgines 417 i 418.

1917; Can Xipell. Un altre palauet, en aquesta ocasió a Tiana.

1918-19; Teatre Tívoli. Reconstrucció i ampliació d’aquest teatre barceloní, al Carrer Casp.

Després d'arribar al cim de la seva trajectòria professional entre 1914 i 1918, a partir de 1920 la seva activitat gairebé va desaparèixer. 

Edifici d'en Madorell a l'Avinguda del Tibidabo, realitzat vers 1921-22. Font: Arquitectura y construcción, 1922, p. 170.

Podem valorar la seva obra com un trànsit partint de l'historicisme medievalista fins l’eclecticisme socialment acceptat, amb alguna pinzellada modernista (Ca la Maria Sàbat o Casa Josep Gironella). Sempre amb propostes notables.

Recordem que l’estil que triomfava en arquitectura, el que proporcionava diners i honors, era l’eclecticisme, la barreja d’elements de diferents estils de la història de l’art. El modernisme era un estil minoritari, només acceptat per una facció de la burgesia.

Edifici desconegut d'en Madorell a Sant Gervasi. Font: Arquitectura y construcción, 1917, p. 130

Madorell exemplifica molt bé aquesta opció conservadora en l’arquitectura, molt lligada al conservadurisme en política. En qualsevol cas, un gran arquitecte de l’Hospitalet, poc conegut a l’Hospitalet, sobretot perquè no va fer cap obra a la seva població nadiua.

 

ANNEX FOTOGRÀFIC 

 

---

[i] AMH Correspondència 1835. El Anunciador Catalán, 6-2-1878.

[ii] La Escuela Moderna, 1-6-1900. p. 45

[iii] La Iberia, 29-6-1864, p. 1; El Monitor de Primera Enseñanza, 18-9-1864, p.3; La Independencia, 10-4-1872, p. 2; Almanaque político-económico de El Día para el año 1884, p. 158

[iv] La Dinastía, 14-12-1892, p. 3.

[v] En concret per a la secció de «Prensa, Literatura y Ciencias, y Arquitectura é Industrias», La Dinastía, 9-1-1894, p.3.

[vi] El Poble Català, 1-6-1917, p. 1

[vii] El Sol, 30-7-1924, p. 3

 

L'ART ACADEMICISTA (I LA SEVA MANIFESTACIÓ A L'HOSPITALET)

L’academicisme

A les classes d’història de l’art, als llibres i als museus, l’art academicista gairebé ha desaparegut, però era l’estil dominant durant el segle XIX i bona part del XX.

Leònidas a les Termòpiles (1814), de David. Els preceptes del neoclassicisme es van allargar durant el segle XIX per les directrius de l'Acadèmia. La temàtica i la teatralitat exagerada de les escenes de la pintura de gènere històric va fer que els crítics de l'academicisme la bategessin com "art pompier", perquè els cascos dels guerrers eren com els dels bombers.

Les pintures, escultures i edificis fets segons les directrius de l’Acadèmia, classicistes, inspirades en els estils del passat, eren les obres encarregades pels governs i les classes altes.

És molt conegut el cas d'aquesta pintura, El naixement de Venus, d'Alexandre Cabanel. Va ser la triomfadora del Saló de 1863, mentre eren rebutjades les obres d'Eduard Manet. Avui, gairebé ningú no recorda a Cabanel i Manet és considerat el pare de la pintura contemporània. Això sí, Cabanel va morir molt més ric i famós que Manet.

Els artistes academicistes eren els que guanyaven molts diners i rebien el reconeixement social. Les seves obres rebien els premis en les exposicions oficials i els salons.

L'obra El rapte de Polixena (1866), de Pio Fedi, fou col·locada ni més ni menys que a la Loggia dei Lanzi, a la Plaça de la Signoria de Florència, amb les obres mestres clàssiques i del Renaixement.

L'art academicista es trobava restringit per unes normes estrictes, un cànon, que dictava el que era bell i el que no era. Era el que arribava a exposar-se als certàmens importants.

Exposició d'art a l'Exposició Universal de París de 1867. Font: L'Illustration

Els corrents artístics alternatius (l'avantguardisme), sovint enfrontats a l’academicisme, eren minoritaris i gairebé sempre condemnaven als seus adeptes a la pobresa i l’ostracisme social, a la "bohèmia" o a la tragèdia. Tanmateix, són els que ara valorem.

Les pintures academicistes són, en la seva major part, als magatzems dels museus, o a les parets d’algun edifici històric. Amb les escultures ha passat el mateix, tret de les que són monuments públics.

Monumento a Alfonso XII (1922), en Madrid, de José Grases.

Amb l’arquitectura academicista/eclèctica/historicista no ha passat el mateix, perquè els edificis no es poden treure i amagar. Els carrers de les nostres ciutats en van plens.

El conjunt de la parròquia de Sant Ramon Nonat (1925-1939), d'Enric Sagnier, és un bon i proper exemple d'aquesta mena d'arquitectura. Sagnier seria l'exemple perfecte d'artista (majoritàriament) academicista que en el seu moment era el més reconegut i ara gairebé no és recordat, mentre que els modernistes i els racionalistes són els valorats.

A finals del segle XIX, algunes faccions de la burgesia van voler impulsar un art modern, que les diferenciés de la burgesia més conservadora: Art Nouveau, Sezession, Modern Style, etc. 

Edifici de la Sezession (1897) a Viena, obra de Joseph Maria Olbrich.

A Catalunya, el catalanisme polític va fer que aquest corrent tingués un especial desenvolupament: el Modernisme i més tard el Noucentisme. Continuava sent minoritari, però.

Ni en la "mansana de la discòrdia", el rovell de l'ou del modernisme català, els edificis modernistes superen en número als academicistes. Font: Viquipèdia

La pintura i l’escultura academicistes

L’academicisme s’inspirava en l’art renaixentista i, per tant, de forma indirecta, en l’art clàssic grec i romà. Ni tan sols en l’època barroca aquesta línea s’havia perdut del tot, especialment a França o Anglaterra.

Aquil·les ferit, d'Innocenzo Fraccaroli (vers 1835). Museu d'Art Modern de Verona.

La pintura seguia un cànon en el que el dibuix predominava sobre el color i les composicions eren geomètriques i estables. Els gèneres dominants eren l'històric i el mitològic (sovint una excusa per fer obres eròtiques). La pintura històrica es va posar al servei dels diferents nacionalismes que es van desenvolupar en aquells anys.

La pintura històrica va tenir un gran desenvolupament a Espanya, al servei del nacionalisme espanyol. El fusilamiento de Torrijos y sus compañeros (1888) d'Antonio Gisbert n'és un dels exemples més coneguts. De fet, és curiós que una de les més importants operacions de revalorització de la pintura historicista al món es va fer durant l'etapa del govern Aznar, amb l'ampliació del Prado per a exposar-la.

Al llarg del segle XIX, però, la demanda burgesa va fer ampliar el ventall de temàtiques, segons les modes de cada país o moment (paisatge, costumisme, etc.). El retrat també es va mantenir, car responia a una necessitat, fins que la irrupció de la fotografia el va fer perdre presència.

Sant Felip Neri en la consagració de la Santa Misa (1902), de Joan Llimona. Llimona va ser president del Cercle Artístic de Sant Lluc, la institució que feia la funció de l'Acadèmia a Catalunya. Veiem com fins i tot el gènere religiós es va mantenir.

L’estil dominant al voltant de 1800, el Neoclassicisme, va estendre’s al llarg del segle XIX en els àmbits oficials. En alguns moments, la influència dels estils alternatius (romanticisme, realisme, impressionisme, etc) es deixava sentir en la pintura acadèmica i d'èxit social, com és el cas de Sorolla.

Nens a la platja (1910), de Joaquim Sorolla, Font: Wikipedia

L’arquitectura academicista

Durant el segle XIX, l’arquitectura es va debatre entre la puixança dels nous materials (ferro i derivats, vidre, ciment, etc) i l’academicisme que es basava en els estils del passat, sovint barrejant-los (eclecticisme).

Palau de Justícia de Nimes (1855)

Les ciutats es van omplir d’edificis d’estils “neos”: neogòtic, neorenaixentista, neobarroc, etc. De mica en mica, els avantatges de la tecnologia industrial van fer que l’arquitectura dels nous materials s’anés imposant, primer en edificis considerats menors, com ara mercats o fàbriques. 

El Palau de la Borsa de Lyon (França) és un altre exemple d'edifici oficial de mitjan segle XIX (1856) d'estil historicista, en concret neorenaixentista.

Tanmateix, als edificis considerats de major importància la part exterior encara es feia segons els principis de la tradició.

Interior del Palau Nacional de Barcelona (1929)

La tensió entre l'arquitectura tradicional i la moderna era màxima a finals de la dècada de 1920, quan el govern impulsava les construccions de l'Exposició Internacional i els joves admiraven Le Corbusier o la Bauhaus.

A la revista AC. Documentos de actividad contemporánea, els arquitectes del GATCPAC feien burla de l'arquitectura academicista. Font: AC, núm 4, 1931, pàg. 31.

L’academicisme a l’Hospitalet

Durant el segle XIX, l’Hospitalet no era un poble prou important com per generar una activitat artística pròpia. No en va desenvolupar una burgesia amb capacitat d’encarregar pintures, escultures o grans edificis.

El retrat de Tecla Sala, d'Antoni Vila i Arrufat, és el més semblant a una obra pictòrica local que tenim. Font: Museu de l'Hospitalet.

No tenim coneixement d’una activitat pictòrica a la ciutat fins l’arribada del pintor avantguardista uruguaià Rafael Barradas i la creació del seu “Ateneíllo”, l’any 1926.

Pel que fa a l’escultura, no hi hagué cap encàrrec oficial de monument públic, ni tampoc de privat, que sapiguem. N’hi havia una escultura relacionada amb la indústria ceràmica, d’elements ornamentals.

L’arquitectura local va tenir un moment d’esplendor al voltant de 1770, amb les dues vil·les neoclàssiques neopalladianes: Can Rigalt i Pubilla Casas. Les dècades següents van ser un desert artístic, fins l'arribada de l'arquitectura modernista, especialment la industrial. L’academicisme no va arribar-hi fins la construcció del nou Ajuntament, de  Francesc Mariné (1894). La veritat és que no va ser una aparició gaire afortunada.

Plànol de la façana de l'Ajuntament de l'Hospitalet, de Francesc Mariné. Font: AMHL 101 AF 0000143 /a.Francesc Mariné

Can Buxeres fou una construcció més reeixida. La primera intervenció, del 1901, es deu a Antoni Serrallach, amb certs tocs modernistes. La segona, de Josep Plantada, del 1920, classicista, a mig camí de l’academicisme i el noucentisme.

Can Buxeres, l'any 1903.

Alguns edificis amb voluntat estètica al Centre i Collblanc, inclosos alguns dels germans Puig i Gairalt, també els podem considerar manifestacions de l’academicisme arquitectònic. A l’Hospitalet, però, la majoria dels edificis eren per a la classe obrera, sense gaires elements artístics.

Finestra d'un edifici de Collblanc, al Carrer Occident, 38.

L’historicisme va tenir un allargament de la seva vida amb el franquisme. Després del parèntesi republicà, en el que van entrar a la ciutat els corrents de la modernitat, l’academicisme va tornar a imperar en arquitectura, sobretot amb l’arquitecte municipal Puig i Janer, i en els primers monuments públics.

Interior de l'Església de Sant Isidre Llaurador (1947), de Manuel Puig i Janer, una obra clarament inspirada en el Quattrocento.

A partir de la dècada de 1950, l’Agrupació d’Amics de la Música, una entitat del barri del Centre, va exercir una notable influència en la vida artística local, i va ser la finestra per on van entrar els corrents contemporanis.