miércoles, 13 de abril de 2016

ESCULTURES ALS CARRERS DE L'HOSPITALET



Intentaré fer un ràpid recorregut per les escultures que podem veure (i algunes que ja no podem veure) als carrers de l’Hospitalet. Ja sé que no seré exhaustiu, perquè no tinc dades de totes les obres. Si us plau, si em voleu ajudar…

La voluntat d’aquest article, a més de la divulgació, és posar en valor aquest apartat important del nostre patrimoni.Conèixer és el primer pas per valorar i estimar.

Geometria d'ombres, Ricard Vaccaro, 1992.

Les primeres escultures als carrers de l’Hospitalet (exceptuant les de les esglésies) van ser les que es van posar a les façanes d’alguns edificis. La majoria van ser relleus, però també tenim alguna d’exempta, com el bust de Castelar o els lleons de l’edifici del metro.

Al·legoria de la filatura en el Carrer Santa Eulàlia; relleu d'un vaixell en una façana del Carrer Mas; bust de Castelar en un edifici de La Torrassa.

 
A la Tecla Sala i en una desapareguda casa de la Carretera de Collblanc es van fer extraordinaris relleus modernistes.
Durant el franquisme, després de la paràlisi, també en aquest tema, de l’alcalde Jonama, els alcaldes Tayá i Solanich van impulsar algunes iniciatives urbanitzadores i van erigir els primers monuments públics de la ciutat, normalment per embellir una plaça: el monument A Josep Anselm Clavé (Rafael Solanic, 1954), Sireneta (Valentí Julià, 1955), Noi amb peix (Solanic) i el bust de Just Oliveras (Hèctor Cesena). 

Noi del peix en l'emplaçament actual i Sireneta en l'emplaçament original, la Plaça del Repartidor.


Val a dir que els tres artistes eren de l’Hospitalet. També és destacable que totes quatre obres han patit canvis de localització i desaparicions temporals.

L’alcalde España estava més preocupat en aixecar blocs que escultures, i en els seus horribles onze anys de mandat només va encarregar dues obres, el monument commemoratiu L’Hospitalet Ciutat Pubilla de la Sardana (del també hospitalenc Ramon Sabi, 1966) i l’Al·legoria de la indústria i l’agricultura (Cesena, 1972; avui en el Museu).

L'obra de Sabi a la Plaça de l'Ajuntament.

L’arribada de Vicenç Capdevila a l’alcaldia en 1973 va significar un tomb extraordinari en la política d’estatuària pública. Les obres que es conserven són: La familia i La velleta (Cesena, 1974), Monument a l’escut de l’Hospitalet (Josep Mª Subirachs, 1974), Relleus de ceràmica a la nova estació de la RENFE (Eduard Riu, 1974), Al·legoria a l’esport al passadís del nou poliesportiu de Santa Eulàlia (Raventós, 1975), Noia amb colom (Solanic, 1976), Vol de coloms (Ferran Soriano, 1976).

Noia amb colom i La família, al Parc de Can Buxeres.

Vol de coloms, de Ferran Soriano

En resum, moltes obres al Centre i Santa Eulàlia, amb l’aparició de formes avantguardistes amb Subirachs, Riu i Soriano.

El monument a l'escut de l'Hospitalet a Santa Eulàlia, en una de les entrades de la ciutat.

Esment especial mereixen les escultures funeràries del cementiri, on trobem grans obres de Cesena o Josep Miret (l’autor del crist del Tibidabo).

Els primers anys de democràcia són de poques escultures. Les preocupacions eren unes altres. Homenatge a Francesc Batallé es va fer per subscripció dels seus antics alumnes (Cesena, 1984?). Figures unides (Soriano, 1985) fou la primera escultura instal·lada en els nous barris d’immigrants.

L'escultura de Ferran Soriano en el Carrer Primavera, a La Florida.


La situació canvià radicalment amb les Olimpíades. Com a subseu, i imitant Barcelona, es decideix monumentalitzar la ciutat. S’encarreguen obres de contingut esportiu, com els murals Historia del olimpismo (Cristóbal Gabarrón, 1991) i Marxa atlètica (Xaro Castillo, 1991). 

Marxa atlètica, de Xaro Castillo.

D’altres són per decorar zones urbanes properes a les instal·lacions olímpiques, com La bòbila (Joan Junyer, 1992) o Geometria d’ombres (Ricard Vaccaro, 1992). L’impuls arribà a Sant Josep, amb La serp (Josep Guinovart, 1992).

La Bòbila de Joan Sunyer, en 1995
La Serp de Guinovart, en 1995.
La visita de Camilo J. Cela va impulsar l’encàrrec d’una obra d’homenatge a Emili Armengol també en 1992. Fou la primera d’una sèrie d’obres que homenatjaven figures literàries i polítiques: Machado (Xavier Medina-Campeny, 1994), Tierno Galván (Meritxell Martínez, 1995), Rafael de Casanova (Montserrat Garcia Rius, 1996), Lluís Companys (Albert Casañé, 1997) i Lorca (Eduardo Carretero, 1998).

Homenatge a Machado, a Can Serra.

Paral·lelament s’encarregaven obres per embellir els espais públics, com Friendly space al Parc de Les Planes (Medina-Campeny, 1995), Sin título (Alfredo Sánchez, 1995). 

Sin título, a la Carretera d'Esplugues
D’altres obres tenien significació política o religiosa: Càntic solidari feia referència a l’agermanament amb la ciutat bòsnia de Tuzla (Soriano, 1996), Mare de Déu de Montserrat (Montserrat Garcia Rius, 1997), Homenatge a la lleva del biberó (id. 1997). 


En les obres sense compromís per la commemoració, que només són per monumentalitzar un parc o un edifici, sembla que hi ha més llibertat formal, més avantguardisme o, com a mínim, menys figurativisme. Continuen tenint gran presència els i les artistes locals, com Castillo, Sánchez, Casañé i Garcia.

També es fan restauracions i restitucions d’obres d’etapes anteriors, com el Noi del peix o la Noia del colom (de Solanic).

Aquest impuls artístic, coincident amb la projecció del Centre Cultural Tecla Sala com una sala d’exposicions d’abast supralocal, va finalitzar amb L’Acollidora (Eduard Arranz-Bravo, 1998), que va esdevenir el símbol de la ciutat.

L'Acollidora

En els següents anys les inauguracions van ser més escasses, encara que van dominar les obres de gran format: Conseqüències d’equilibris al Parc de Bellvitge (Soriano, 2001) i Poema corpori a Santa Eulàlia (Joan Brossa, 2003) responen a la voluntat d’embellir nous espais públics.  

Conseqüències d'equilibris, de Ferran Soriano

Poema corpori és l'obra pòstuma de Joan Broossa. Actualment no es troba tal i com fou dissenyat per l'artista.
El Pont de la Llibertat (Arranz-Bravo, 2007) té una clara significació política: l’homenatge a les persones que van lluitar contra el franquisme. La XXXI trobada de penyes barcelonistes va merèixer una obra de Sánchez en 2008. 
 
Monument a la Trobada de penyes barcelonistes, a Collblanc.
En 2009 es va encarregar Miracielo a José Ramón Anda, en homenatge a Ernest Lluch, el polític i professor assassinat per ETA. 
Miracielo, a Collblanc.

La crisi ha aturat l’encàrrec d’obres per part de l’Ajuntament. La iniciativa privada ha pres el relleu en els darrers temps. La Fundació Arranz-Bravo exposa alguna obra d’aquest artista en el pati que hi ha al seu davant, al Centre Cultural Tecla Sala. L’empresa Puig ha instal·lat a la seva porta una obra ni més ni menys que de Joan Miró (Dona, 1973).
 
Dona de Miró i Dona brava d'Arranz-Bravo.

Si voleu un text més extens sobre el patrimoni local, cliqueu aquí. Si voleu un mapa on són localitzades aquestes obres, cliqueu aquí.
Com he comentat a l’inici, la intenció és compartir dades per valorar el que tenim, i així conservar-ho millor. Esperem que no desapareguin més obres com algunes de Soriano o Agustí Fructuoso, o es malmetin com el mural de Gabarrón. Les obres han de ser senyalitzades i dignificades. Són una part important del nostre patrimoni.

No hay comentarios:

Publicar un comentario