LA MANCA DE LLIBERTAT DURANT LA TRANSICIÓ

 Avui voldria aportar dos documents de 1976, que il·lustren com la llibertat tenia serioses limitacions durant la Transició.

Recordem, Franco havia mort el 20 de novembre de 1975. El règim franquista es va mantenir intacte durant molts mesos i la repressió als moviments populars va continuar. 

Els canvis cap a la democràcia no es van fer realitat fins l'any 1977. Això vol dir que l'any 1976 va ser un any més de franquisme.

Els dos documents procedeixen de les associacions de veïns. Només recordar l'extraordinària importància d'aquestes entitats en aquells anys, com van frenar la cobdícia del capital immobiliari i van lluitar per la democràcia.

El primer és una petició d'una assemblea de socis/es de l'Associació de Veïns Ildefons Cerdà de Granvia Sud. Sí, per a fer una assemblea s'havia d'obtenir el permís de l'Ajuntament. 

Atenció, l'assemblea es feia a la parròquia de Sant Isidre. Algunes parròquies eren els centres cívics de l'època i de vegades còmplices en els moviments antifranquistes.

L'Ajuntament, aleshores comandat pel Vicenç Capdevila, va donar el permís.

El segon document és una petició de l'Associació de Veïns de Sant Josep per a fer una xerrada. La faria el Juan Ramos, amb el títol "Alternativas sindicales".

Juan Ramos era un destacat líder de Comissions Obreres i del PSUC, aleshores sindicat clandestí i molt perseguit. La xerrada volia mostrar les alternatives al sindicat oficial, l'únic permès. 

En aquesta ocasió era el Govern Civil de la Província, comandat per Salvador Sánchez-Terán, va prohibir la xerrada, ja a finals d'any, quan se suposava que estaven canviant les coses. 

Com veiem, l'any 1976 va ser un més de franquisme, de manca de llibertats, d'associació, reunió, expressió...

 

 

HISTÒRIA DE LES BIBLIOTEQUES DE L'HOSPITALET

Any rere any, les biblioteques són el servei més ben valorat. Dedico aquest article a aquests oasis de convivència i cultura i a les persones que els fan possibles.

Exterior de la Biblioteca Mossèn Homar (1974)

Les primeres biblioteques de l’Hospitalet

L'any 1873, el diputat pel Districte de Sant Feliu, al que pertanyia l'Hospitalet, el republicà Josep Rubau, va impulsar la construcció de biblioteques populars a Esplugues, Sant Joan Despí o Les Corts, però no al nostre poble. Si la Primera República hagués durat més, aquestes biblioteques i potser la de l'Hospitalet s'haguessin fet realitat.

La primera biblioteca de l'Hospitalet no privada, encara que tampoc va ser pública del tot, va ser la del Foment Autonomista de l'Hospitalet. Aquesta entitat va ser la primera del catalanisme local, fundada l'any 1906. 

Una de les seves primeres accions serà la de crear l'Escola Catalana del Dr. Robert i una biblioteca, que podem fixar entre aquell 1906 i l'any següent. De fet, en la junta del Foment hi havia un càrrec de bibliotecari, ocupat per Anton Barba i Vinyals.

L'any 1918, la identificació del Casino del Centre amb el catalanisme de la Lliga Regionalista va fer que l'escola i la biblioteca anessin a la seu d'aquesta entitat [1]. Ens imaginem que la biblioteca era accessible només a socis i alumnat.

La primera biblioteca pública de la ciutat, en el sentit de ser oberta al públic en general i finançada per les institucions públiques, fou una de les moltes obres culturals i escolars de l’etapa republicana. 

El primer pas fou el 28 de maig de 1931, quan l'Ajuntament aprovà una subvenció de 150 ptes per a la secció local de l'entitat cultural catalanista Palestra, per a la biblioteca que tenien prevista [2].

La primera empenta de la primera biblioteca pública es va donar el 29 d'octubre, quan es va presentar la proposta d'incloure 10 mil ptes al pressupost de l'any següent per a tenir-la.

Ja durant l'any 1932, es va acordar llogar un local i contractar uns serveis de neteja. També es va arribar a un conveni amb Palestra, amb el que suposem que la nova biblioteca pública va absorbir la que aquesta entitat va començar a organitzar.

Finalment, el 18 de desembre de 1932, el president de la Generalitat, en Francesc Macià, va venir a l’Hospitalet i va inaugurar l’escola Rossend Arús, al casalot de Can Bori, i la biblioteca, al Carrer Baró de Maldà.

El President Macià a la nova biblioteca de l'Hospitalet

Aquesta biblioteca pionera va tancar les seves portes en arribar el franquisme i fou traslladada a Collblanc l’any 1956. El 1950, La Caixa de Pensions va obrir una altra al mateix Carrer Baró de Maldà. 

Tot sembla indicar que l’existència de la biblioteca de la Caixa fou el que va provocar que la reobertura de la primera i única biblioteca pública fos a Collblanc, a l’edifici de l’antiga Tinença d’Alcaldia.

Interior (1959) i exterior (1974) de la Biblioteca de la Caixa de Pensions.

L'escassa acció en l'àmbit cultural i escolar de les institucions franquistes era escandalosa. Durant anys, un servei de bibliobús va intentar cobrir una demanda enorme i creixent. 

En uns anys sense internet i amb força pobresa, els llibres de les biblioteques eren imprescindibles per a l'accés a la informació i la formació per a bona part de la població local, especialment la població escolar.

Biblioteca móvil, l'any 1957, a la porta de l'Ajuntament. Desconec si visitava d'altres barris.

El 31 de març de 1963 es va obrir la biblioteca Mossèn Homar, a l’edifici de l’Ajuntament. El capellà que va donar nom a la biblioteca era el rector de la parròquia del Centre, i va deixar la seva col·lecció de més de set mil llibres a la ciutat. 

Arran de la seva donació es va decidir dotar a la ciutat d’una biblioteca pública, en conveni amb la Diputació de Barcelona. 

Fou instal·lada en un dels costats de l’edifici de l’Ajuntament. Veiem que en aquells anys ningú no es plantejava construir un edifici perquè fes de biblioteca; amb unes sales n’hi havia prou.

Interior de la Biblioteca Mossèn Homar (1963)

Les biblioteques populars

El marasme polític del franquisme fou trasbalsat pel jove regidor de cultura (i ensenyament) Vicenç Capdevila. Una de les seves iniciatives del futur alcalde va ser un pla de biblioteques, les conegudes com “populars”, en conveni amb la Diputació, en el que cada districte havia de tenir-ne la seva:

Entrada de la Biblioteca Josep Janés a la Plaça Espanyola (1974)

 - Josep Janés, a la Plaça Espanyola, gener de 1968, ampliada el 1970.

- Joaquín Costa, al Carrer Molí, abril de 1969 (la meva biblioteca, on havia d’anar perquè a la Florida no en teníem, on llegia tintines, astèrixs, Joyas literarias juveniles, etc...).

Inauguració de la Biblioteca Joaquín Costa (1969)

- Santa Eulàlia, al Carrer Pareto, abril de 1970.

- Bellvitge, al Carrer França, abril de 1972.

- La Florida, al Carrer Renclusa, 1976.

Val a dir que la primera biblioteca de Bellvitge havia estat inaugurada l’any 1970 promoguda per l’Obra Social de la Caixa de Barcelona. Quins temps en els que n’hi havia caixes d’estalvis que havien de dedicar una part dels seus beneficis a iniciatives com ara biblioteques i regalaven llibres! Va tancar el 1993, quan l’oferta de biblioteques al barri ja era àmplia, i la demanda de llars d’avis, la nova funció de l’espai, era creixent.

La Biblioteca de la Caixa de Barcelona de Bellvitge (1983). L'edifici és d'un notable valor arquitectònic, dissenyat per Pere Llimona i Xavier Ruiz.

Les biblioteques escolars

Com que amb aquests equipaments no es cobria tota la demanda, Capdevila, ja com alcalde, va impulsar la creació, a partir de l’any 1977, d'unes biblioteques a algunes escoles, que també quedaven obertes al públic en general fora de l’horari escolar. 

Aquesta experiència fou breu i l’accés universal a les biblioteques situades a les escoles es va acabar l’any 1983. Amb la de l’Escola Frederic Mistral es va fer una excepció perquè es considerava que el barri de Granvia Sud estava aïllat i mal comunicat amb Santa Eulàlia. Finalment es va tancar l’any 2010. Les "biblioteques escolars" van ser:

- Busquets i Punset, 1977

- Frederic Mistral, 1977

- Joaquim Ruyra, 1977

- Rubió i Ors, 1977

- Bisbe Berenguer, 1978

- Pompeu Fabra, 1978

- Europa/Joan Miró, 1979

Els primers anys de la nova etapa democràtica

L’any 1983 es va inaugurar la biblioteca de Can Sumarro. Es tractava del trasllat de la Mossèn Homar que s’havia quedat petita. És curiós com una donació de llibres va anar a parar a un edifici que també havia estat una donació, del Dr. Santiago Prats, a la ciutat. Aquesta nova biblioteca fou el fruit dels esforços del regidor de cultura, Francesc Candel, i de la recent recuperada Generalitat. La voluntat era que fes les funcions de biblioteca central de la ciutat.

Interior de la Biblioteca Can Sumarro (1990)

Als següents anys es van fer algunes ampliacions, com la de la Biblioteca de Santa Eulàlia, l’any 1991. També es va crear un anomenat Centre de Lectura Ramon Fernández Jurado a Bellvitge, l’any 1986, que es va tancar l’any 2007. De la Biblioteca de la Caixa de Pensions a la Rambla tinc poca informació...

En aquells anys s’havia arribat a una situació que era molt millor que la de les dècades del tardofranquisme, però encara no era satisfactòria. Les infraestructures eren insuficients i les activitats de les biblioteques, malgrat les iniciatives d’algunes de les persones que hi treballaven, tenien força limitacions.

El Pla Municipal de Biblioteques

Per iniciativa d'en Joan Francesc Marco i la Nelly Peydró es va dissenyar un Pla Municipal de Biblioteques, aprovat l’any 1997.  Els fruits es van començar a veure ben aviat. L’any 1999 es va inaugurar la biblioteca La Bòbila, que substituïa i ampliava la Joaquín Costa a Pubilla Casas. Val a dir que també ofereix els seus serveis a la part de Can Vidalet d’Esplugues.

L’any 2000 es va inaugurar la Biblioteca Tecla Sala, que havia de ser la nova biblioteca central de la ciutat.

L’any següent es van ampliar les sales de la Biblioteca La Florida, a l’espai on era la desapareguda Àula de Cultura. Es va plantejar la construcció d'un nou edifici, però finalment no es va aconseguir. Al 2002, s’obrí la nova Josep Janès i al 2007, la nova de Bellvitge. 

No només es van construir edificis qmb prestatgeries plenes de llibres, revistes, etc. Es van plantejar les biblioteques com a centres de dinamització de la lectura i la cultura en general, amb ofertes d'activitats molt variades. 

A més, algunes es van especialitzar en temes o gèneres, com la Tecla Sala en còmic i blues i jazz, o La Bòbila en la novel·la negra.

Visita comentada de l'Exposició "La INDO de l'Hospitalet: memòria gràfica d'una empresa" a la Biblioteca Tecla Sala, el 2016, comissariada per Natalia Piernas i produïda pel CELH.

La darrera acció, no prevista al Pla, ha estat la creació de la Biblioteca Plaça Europa, l’any 2010. Està molt bé no seguir el Pla de Biblioteques si és per afegir equipaments.

Tanmateix, aquesta nova biblioteca i un convenient canvi en les fronteres dels districtes van servir d'excusa per tancar la biblioteca de Santa Eulàlia el març de 2021. Aquest fet ho he tractat a un altre article.

Les protestes veïnals van fer que l'Ajuntament reaccionés i va oferir una alternativa al cap d'un any, al meu entendre ridícula: el bibliomercat. És millor que res, però és poc més que res.

Font: Biblioteques de l'Hospitalet.

L'Associació de Veïns i Veïnes Som Santa Eulàlia va recórrer a la Síndica de Greuges de la ciutat, que va emetre un informe el maig de 2022 que denunciava que només el Districte de Bellvitge-Gornal té una biblioteca amb els requisits mínims exigits al Mapa de Lectura Pública de Catalunya.

La resta de biblioteques de districte incompleixen un o més d'un dels estàndards en superfície, hores de servei, personal o quantitat de documents. Curiosament, la pitjor situació és a la Florida-les Planes, els barris més pobres i on caldria un servei públic de millor qualitat.

Aquest estat de la qüestió ha estat ratificat per un nou Pla de Biblioteques elaborat a començaments de 2023 i aprovat el desembre de l'any. Confiem en que la situació es redreci molt ràpidament. 

Mentrestant, una generació està creixent amb un servei públic tan important com són les biblioteques sense la qualitat a la que té dret. L'Estat del benestar i la justícia social també passen per les biblioteques.

 

ANNEX FOTOGRÀFIC

 

Biblioteca Josep Janès, l'any 1969.

Interior de la Biblioteca Josep Janès (1973)

 

La biblioteca de la Caixa de Bellvitge, l'any 1972

 

La biblioteca de Bellvitge, l'any 1974

Fulletó de la inauguració de la Biblioteca Tecal Sala

NOTES

[1] TUR, Adrià. 150 anys fent centre, l'Hospitalet, Casino del Centre, 2023, pàg. 56 i 64-65.

[2] Aquesta i la resta de dades de 1931 i 1932 són tretes de les actes del ple municipal, consultables en línia https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5005-Documents-textuals/

ESPECULACIÓ IMMOBILIÀRIA A L’HOSPITALET, PASSAT I... PRESENT, MOLT PRESENT!

Què és l’especulació immobiliària?

Especular és comprar barat i vendre car un producte sense afegir-ne valor. Sovint, la persona que especula actua perquè els preus pugin i així guanyar diners fàcilment.

Jo no en sé gaire de lleis, però em penso que en alguns casos és il·legal. El que crec és que sempre és immoral i perjudicial per a les persones que consumim els productes.

Un dels sectors on és més habitual l’especulació és en el sector immobiliari. La clau és en la qualificació del sòl. Cada tros de terra d’un municipi té una qualificació, que diu què s’hi pot fer. Un terreny qualificat com forestal o agrari té poc valor, perquè el rendiment que s’hi pot treure és baix. Un terreny edificable on es permet edificar molt, té molt valor, perquè s’hi poden guanyar molts calerons venent els pisos o les oficines.

Moltes grues al cel de l'Hospitalet

Per tant, si compres un terreny agrari o urbanitzable però on no es pot construir-hi i aconsegueixes que sigui requalificat, és a dir, que li canvïin la qualificació a edificable (amb l’edificabilitat més alta possible), doncs has guanyat una pasta sense afegir cap valor al terreny, que continua igual.

Abans he dit que la clau era en les qualificacions del sòl. Més aviat és en les requalificacions, que permeten els “pelotazos”. Aquí entra la corrupció política, el suborn a les autoritats municipals perquè requalifiquin els meus terrenys.

No cal recordar els casos de corrupció dels darrers anys, amb un protagonisme clar del PP. Però hem de recordar que els empresaris corruptors són tan culpables com els poítics. Sovint, quan exalcem als emprenedors ens oblidem d’aquesta cara fosca del capitalisme.

Una mica d’història de l’especulació immobiliària a l’Hospitalet

Deixant de banda les operacions immobiliàries dels segles XVIII i XIX, que en van haver, és a partir del segle XX, amb la pressió dels episodis immigratoris, quan la nostra ciutat comença a ser presa dels especuladors. 

Recordem que en les primeres dècades de la centúria hi havia barra lliure. Només calia que un propietari demanés permís per a urbanitzar i parcel·lar el seu terreny i gairebé sempre li permetien fer-ho.

"Urbanización de los terrenos de D. Juan Rodés", del 1921. Un dels molts exemples de com s'urbanitzaven i parcel·laven terrenys fins al moment agrícoles. Font: AMHL C110 1921_02124

Potser la primera forma d’especulació van ser els passadissos. En una parcel·la en la que tradicionalment es feia una caseta, s’hi posava un passadís amb uns quants habitatges que fregaven o eren per sota del llindar de la dignitat. 

Un passadís de Collblanc-la Torrassa. On abans es feia un o dos habitatges ara s'hi feien de 6 a 12.

A partir de la segona meitat de la dècada de 1920 s’imposà el bloc de pisos amb una lògica semblant, fent-ne la major quantitat que fos possible, pujant en alçada i reduint la grandària dels habitatges. No debades, el gratacel més alt de l’època es va fer a l’Hospitalet.

La revista Algo publicava en 1933 "Después de Madrid, Hospitalet de Llobregat es la única población española que posee un rascacielos." Font: CELH_AF_0589_Gratacel / a. desconeguda, Algo, 20-5-1933, p. 9

La major part de la dècada va ser sota la Dictadura de Primo de Rivera. Els militars diuen que volen salvar la pàtria, però el que salven són les butxaques dels capitalistes, incloent les seves. 

A l’Hospitalet, el consistori de Tomàs Giménez va aprovar un pla urbanístic, fet per en Ramon Puig i Gairalt, segons el qual gairebé tot el terme era edificable, la qual cosa era una decisió política. Això sí, es va continuar deixant la urbanització i l’edificació en mans privades.

El conflicte entre promotors immobiliaris i inquilins, la majoria immigrants i de classe obrera, va ser molt dur en aquells anys. Podem dir que va ser el tercer conflicte social del país en importància, darrere les qüestions obrera i agrària. La vaga de lloguers del 1931 o la municipalització de l’habitatge en la revolució de l’any 1936 ens ho corroboren.

L’època del franquisme va ser l’edat d’or dels especuladors i els corruptes. El règim franquista va posar el sòl de la nostra ciutat als peus de les empreses constructores, en l’època dels més grans moviments migratoris de la nostra història, amb la conseqüent enorme demanda d’habitatge.

El principal mecanisme va ser, com no, la requalificació del terreny. A partir dels plans parcials del barris (1956-1965) que permetien una edificabilitat ja prou alta, es van fer centenars de modificacions, sempre en la línia de permetre construir més pisos perquè els capitalistes guanyessin més diners, encara que la població que hi viuria visqués molt pitjor.

Al cas de Granvia Sud, un barri en sòl requalificat per art de màgia en uns terrenys de l’empresari Balañà ja li vaig dedicar un altre article. Els casos dels polígons d’habitatges són més fàcils d’analitzar, perquè en poques intervencions s’afectava un barri sencer.

Veiem que al primer pla, del 1958, la zona del futur barri era qualificada com industrial. Al segon, del 1959, ja és "residencial urbana". Potser perquè el propietari del terreny, en Pere Balañá, pogués planificar el barri que veiem al tercer plànol, de l'any 1961.

A la zona de Can Serra, el Pla Comarcal de 1953 preveia un 50% de parc urbà i a l’altra meitat zona urbana semiintensiva. L’any 1961 es va aprovar el Pla Parcial presentat per la propietària de la major part dels terrenys, en el que l’espai per a parc havia caigut a un 14%.

Un cop aprovades aquestes requalificacions, que feien que les possibilitats de guanyar diners es multipliquessin, la propietària va vendre els terrenys a unes empreses immobiliàries. No li va importar gens ni mica que es destruís el gran casalot que va donar nom al barri.

Revisió del Pla Parcial de Can Serra, amb el que s'havia aprovat un gran augment de la quantitat de pisos, amb 12 edificis al que avui és l'espai de la Carpa (parc, escola i mercat). Font: vegeu cita 1, pàg. 104

Les empreses van aconseguir fins a cinc modificacions del Pla Parcial, entre 1964 i 1972. El barri concebut l’any 1953 amb 700 pisos per a 3.500 habitants, va passar a preveure 21.000 residents. [i]

A Bellvitge, el primer Pla Parcial, de l’any 1956, preveia un polígon amb dues grans super-illes amb uns 7 mil habitatges per a uns 30 mil habitants. El segon Pla Parcial, presentat per la immobiliària l’any 1960, incrementava en un 50% la població prevista. Fins el 1968 se’n van fer diverses modificacions més del Pla, reduint la superfície dels pisos i augmentant l’alçada de blocs i torres. [ii]

D’altres mecanismes que van afavorir l’especulació van ser que les autoritats deixessin d’exigir a les immobiliàries que fessin les obres públiques i d’urbanització a les que estaven obligades, que no fessin inspeccions, o permetessin l’escàndol dels àtics i sobreàtics.

Els blocs del Carrer Terra Baixa són el cas més escandalós de plantes afegides a l'alçada que permet l'amplada del carrer, més del doble!

Cada carrer de la nostra ciutat té, com a mínim, un exemple de l’especulació i la corrupció d’aquells anys. La terrible situació urbanística de l’Hospitalet (i Cornellà, i Santa Coloma, etc...) és encara hereva de la nefasta època franquista.

Urbanisme alternatiu de les associacions veïnals de la dècada de 1970. Portades dels butlletins de Can Serra, Barrio (de Collblanc-la Torrassa) i En equipo (de Santa Eulàlia).

Sort del moviment veïnal i la seva lluita de "No més blocs!".

L’època democràtica

Ja portem 44 anys d’ajuntaments democràtics. Les noves autoritats ho tenien molt malament, perquè l’herència era molt dolenta, però alhora ho tenien molt bé, perquè era molt fàcil millorar. Tanmateix, el crèdit de la millora respecte al franquisme es va acabar i va caldre inventar-se algun projecte urbanístic per a intervenir en l’espai.

Aleshores, l’Ajuntament de l’Hospitalet podia posar-se del costat de les necessitats dels veïns i les veïnes i atacar els problemes estructurals de la ciutat o posar-se del costat de les empreses, i cedir el nostre espai per als seus negocis. Malauradament ha pesat més la segona opció i de mica en mica hem esdevingut una maquila immobiliària.

Manifestació, l'any 2009.

Caldria una anàlisi detallada dels projectes de la Plaça Europa, de l’ARE La Remunta, de Can Rigalt, Can Trinxet, el PDU Granvia del 2016, etc. 

Manifestació, l'any 2016.

A hores d’ara, a la ciutat tenim dos temes especialment importants i conflictius. Sobre el PDU Biopol-Granvia us remeto als articles que he escrit, al·legació inclosa.

Només destacar del darrer que en el fons aquest PDU es tracta de la requalificació de 556 mil m2 de sòl no edificable en edificable, tot i tenir espai per a fer un Biopol o el que vulguis a d’altres llocs.

L’altre tema és Cosme Toda. L’any de 1999 es va presentar un pla per a la illa de les fàbriques Cosme Toda, Llopis i Batllori a Sant Josep. Segons va publicar la premsa local,  el projecte de l’arquitecte Michael Graves preveia 250 habitatges i locals comercials. Malgrat el prestigi de l’autor, el projecte no es va portar a terme. 

L’any 2016, però, un nou projecte fou presentat in situ ni més ni menys que per l’alcaldessa en persona, el que mostra l’interès polític que tenia en ell el govern local. En aquesta ocasió, sempre segons la premsa local, la quantitat d’habitatges havia pujat a 885, més del triple que 17 anys enrere!. 

A mi em sembla un cas d’especulació urbanística de manual, com un d’aquells canvis en un pla parcial dels anys seixanta del segle XX.

Des del començament, aquest projecte ha aixecat el rebuig d’una part de la població del barri i la ciutat en general i va sorgir la plataforma STOP Massificació Cosme Toda. 

A més de l’excessiva edificació i la destrucció del patrimoni, es denunciava que la distància dels blocs del carrer Batllori era menor al que limita la llei, en relació a la insolació que reben les façanes dels edificis. Aquest fet ha provocat la denúncia, amb els corresponents informes pericials del Grup Municipal d’En Comú Podem. Ja veurem com acaba aquest conflicte.

Concentració veïnal el 21 de gener, per demostrar in situ que no hi ha una hora de sol com a mínim en algunes façanes dels blocs, com exigeix la llei. Font: @fvillaescusac i @SMasificacion.

Cal aturar l’especulació del sòl a l’Hospitalet per sempre, cal dedicar el poc espai no edificat que ens queda a parcs i refugis climàtics. Ens hi va la salut!

 

---

[i] BOTEY, Jaume, MASSANA, Pilar, TRAYNER, Mª Pau, FEBRERO, Bonifacio i BERZOSA, Viti. Can Serra 50 anys. Història d’un barri de l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2016, pàg. 23-37 i 103-108

[ii] BESTRATEN, Sandra, HORMÍAS, Emili i DOMÍNGUEZ, Manuel. Bellvitge 50 años. Historia de un barrio de l’Hospitalet, Universitat Sense Fronteres, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2015, pàg. 32-46

UNA PETITA HISTÒRIA DE SANT JOSEP (II)

Aquest article és la segona part de la història de Sant Josep. Si voleu llegir la primera, cliqueu aquí.

La postguerra

Els anys de la postguerra van ser molt durs, com en tots els llocs on la majoria de la població es trobava en el bàndol dels derrotats. La gent que vivia a l’espai on es consolidaria poc després el nou barri de St. Josep havia estat majoritàriament anarcosindicalista, republicana, com corresponia a la seva condició social de classe treballadora.

Entre la por provocada per la repressió política del franquisme i la misèria es va reprendre la vida quotidiana. Les sirenes de les fàbriques, que funcionaven amb talls per falta d’energia i subministraments, marcaven els ritmes dels dies. L’agricultura continuava sent molt productiva, com en els darrers cent anys.

També es va reprendre la immigració, tallada en la dècada de 1930 a causa de la crisi econòmica. Tanmateix, era una immigració més provocada per la expulsió provocada per la repressió i la misèria extrema al món rural espanyol que per l’atracció d’una necessitat de mà d’obra.

Per aquest motiu, les persones nouvingudes a partir de 1939 no trobaven feina ni habitatge i vivien en coves (els refugis excavats durant la Guerra) o en barraques. La zona de Matacavalls va concentrar la majoria de les coves i el nucli de barraques més important del sector.

Barraques a Matacavalls

L’extrem oriental del barri, a tocar de la via de Vilanova, era tan aïllat que s’hi va instal·lar un dispensari per tractar les malalties infeccioses, especialment l’epidèmia de tifus exantemàtic, conegut com “el piojo verde”. Entre 1946 i 1948, aquell edifici va ser reformat com Escola d’Arts i Oficis, és a dir, de formació professional, amb el nom del cap del sindicat vertical franquista, Sanz-Orrio.

Una altra imatge de les barraques de Matacavalls.

La vida associativa i cultural de les persones que vivien més enllà del camí de la Fabregada era la del nucli central de l’Hospitalet. Aquesta vida cultural era impulsada o controlada per l’Església. Un exemple era quan els carrers del futur barri competien amb els de la Vila Vella en les processons i catifes de flors per les festes del Corpus.

Catifa de flors al Carrer Sant Josep

La consolidació del nou barri

La immigració va tornar a ser molt important al llarg de la dècada de 1950. No tenim dades específiques del barri, però la ciutat va passar de 70 mil a 120 mil habitants. El nucli del Centre, amb Sanfeliu i St. Josep inclosos, va passar de 10 mil habitants en 1940 a 20 mil en 1960.

Sant Josep, vist des de Santa Eulàlia, l'any 1957. Ja hi és el Bloc del Congrés Eucarístic però no hi són els Blocs Ciutat Comtal.

Alguns fets ens mostren que l’apèndix de la Vila Vella es va fent cada vegada més important i va adquirint entitat de barri propi. La inauguració de l’abaixador dels Ferrocarrils Catalans, el 1957, és com una mena de certificació de que n’hi havia prou gent com per necessitar-ho.

L'abaixador del Carrilet, l'any 1957.

L’extrem del barri més proper a Santa Eulàlia continuava sent vist com el límit del poble. Hem de recordar que per l’altra banda el nucli tradicional de l’Hospitalet no tenia espai per ampliar-se, car traspassava la frontera municipal de Cornella a l’alçada de la caserna de la Remunta. 

El pas a nivell entre Sant Josep i Santa Eulàlia vers 1959.

Diverses iniciatives públiques van localitzar alguns equipaments a l’esmentat extrem. El 1957 es va inaugurar el Bloc del Congrés Eucarístic i l’any següent el Camp de futbol del Centre d’Esports i les instal·lacions esportives municipals. 

En aquesta foto de 1957 podem veure els camps de conreu, el Bloc del Congrés, i les fàbriques i fums al fons.

De l’any 1958 és el primer esment que he trobat del barri de St. Josep, a la Guia Oficial de la ciutat, editada pel consistori. La parròquia fou creada l’any 1961. L’any 1958 s’havia inaugurat un altre temple, en aquest cas el de l’oci: el Cinema Stadium. Ja podem dir que s’ha consolidat el nou barri.

No sabem qui va decidir el nom. Probablement es deu a que el carrer més antic del barri es deia així i devia ser del gust de les autoritats franquistes per ser un nom religiós.

El “desarrollisme”

Els grans processos de l’economia mundial, frenats per l’autarquia franquista, finalment van irrompre a la ciutat i al barri. La immigració i la industrialització van acabar de fer el barri que coneixem avui. Dues fites ens mostren aquesta tendència: la construcció dels Blocs Ciutat Comtal (1958) i la creació del Sector industrial de la Carretera del Mig (1960).

Dues fotos d'Enric Pino, de 1955 i 1968.

Els Blocs Ciutat Comtal són el segon polígon d’habitatges de la ciutat, després dels Blocs Florida (del 1955, ben a prop del barri). Van ser fruit una promoció d’una immobiliària privada, que va donar nom al conjunt d’edificis i que poc després es faria amb la construcció de Bellvitge. De fet, els arquitectes que els van dissenyar van ser els mateixos: Antoni Perpiñà i Xavier Busquets.

Una imatge del 1960, amb els Blocs Ciutat Comtal a la part inferior.

El polígon industrial de la Carretera del Mig obeïa a la voluntat de fer de l’Hospitalet una ciutat no només residencial. El problema és que a partir de la via del carrilet se seccionava la ciutat i aïllava els futurs barris del sud.

El creixement demogràfic i econòmic trobava en les vies del tren un obstacle extraordinari per les necessàries comunicacions (gairebé com ara). L’any 1956 es va ampliar el túnel d’Isabel la Catòlica, quan es va fer l’avinguda que arribava a Pubilla Casas (el 1973 es va fer la definitiva i actual). En 1961 es va fer el túnel entre Santa Eulàlia i Sant Josep.

Inauguració del túnel entre Santa Eulàlia i Sant Josep.

Mentrestant, els carrers ja existents, estrets perquè van ser pensats per edificis no gaire alts, es van omplir de blocs. La manca d’habitatge va fer que algunes empreses s’impliquessin en la promoció de pisos pels seus empleats i el 1960 es van entregar els de la Pegaso, a la cruïlla de Fabregada amb la carretera. Sant Josep, l’any 1970 tenia gairebé 14 mil habitants.

El Canal de la Infanta no fou obstacle per construir alts blocs. Foto de 1973.

En 1971 es van inaugurar les primeres instal·lacions del Club Natació l’Hospitalet, amb la primera piscina de la ciutat. Encara quedava espai lliure en aquest extrem del barri.

Fotografia de 1972.

Vida associativa, cada vegada més antifranquista

La parròquia, per la influència social tradicional i els mitjans relativament importants que tenia, va ser cabdal en la vida cultural i associativa dels anys 60’s i 70’s, com a gairebé tots els barris. També com a molts barris, Sant Josep va tenir la sort de rebre un rector dels progressistes, Leandre Gassó.

El camí de Matacavalls, l'any 1973.

Com és molt conegut, els barris creixien en blocs i habitants però no en urbanització ni equipaments. En aquest escenari, cristians i militants d’esquerra, sobretot comunistes, evidentment clandestins, van impulsar les associacions de veïns. Doncs, la de Sant Josep va ser la primera en legalitzar-se a la ciutat, la primavera de 1970.

La història d’aquesta associació de veïns pionera encara està per fer. La trobem, amb les de Collblanc-la Torrassa i Pubilla Casas-la Florida, en la primera coordinadora d’entitats veïnals de l’àrea metropolitana, l’any 1972.

Les lluites en els següents anys van ser intenses. En aquells anys les principals mobilitzacions eren per l’urbanisme, perquè no es construís més i es dotés als barris de zones verdes i equipaments. 

Se'n van fer algunes especialment importants per aconseguir el Parc de la Serp o per cobrir el Canal de la Infanta.

Festa popular al Parc de la Serp vers 1980

És significatiu que el que havia estat president de l’AV del barri, en Xavier Arjalaguer, va ser el regidor d’urbanisme, escollit a la llista del PSUC, al primer ajuntament de la nova democràcia, a partir de 1979.

La lluita més transcendent, però, va ser la de la Farga, la foneria que omplia de fum tota la ciutat, especialment als barris de Sant Josep i el Centre. Finalment, fou tancada en els primers anys de la dècada de 1980.

La gent de l’AVV, com la de totes, lluità per les escoles, per la igualtat entre homes i dones, per la gent gran, per l’assistència mèdica, etc. No tot eren manifestacions, i l’any 1978 van impulsar la festa major del barri.

 La lenta transformació de l’època democràtica

La terrible herència franquista ha estat decisiva en la realitat urbanística del barri. L’alta densitat de població de 34 mil habitants / km2 s’ha mantingut perquè la població del barri ha variat poc en els darrers 40 anys.

Els barris del Centre i Sant Josep, els anys 1923, 1965 i 1985. Recordeu que la separació entre els barris és la línia vertical de les avingudes Isabel la Catòlica i Fabregada; als plànols, la que hi ha a sobre de les dates.

Durant les dècades de 1980 i 1990 la població va baixar un 10%, de més de 22 mil a menys de 20 mil, i, a diferència de la majoria dels altres barris, no ha pujat en les de 2000 i 2010. L’any 2020, la població era de 19.274 habitants.

Obres a la Plaça de la Serp, l'any 1991.

L’any 1987 es van soterrar les vies del Carrilet, però l’avinguda que va quedar és encara una barrera urbana. Les vies de Vilafranca i Vilanova també s’han mantingut i continuen sent un obstacle en les comunicacions del barri. En resum, el barri només es pot comunicar fàcilment amb el Centre.

El Carrilet fa un dels seus darrers viatges per la superfície, l'any 1987.

Des de 1985 la Tecla Sala és un equipament cultural. Després d’uns anys d’indefinició, el 1995 esdevingué un Centre Cultural Metropolità i des del 2000 acull la seu de la Biblioteca Central de l’Hospitalet. També hi són la seu del TPK i el Centre d’Estudis de l’Hospitalet.

El conjunt de Tecla Sala, l'any 1997.

A l’altre extrem del barri, en un locals molt insuficients, des del 1983, l’Àula de Cultura i després el Centre Cultural han acollit i impulsat moltes activitats i projectes. Segur que seré injust, però deixeu-me que destaqui al seu director durant un bon grapat d’anys, Ferran Farré, i els Pessics de Ciència, que es fan des del 2003.

Els conflictes actuals

Després d’unes dècades de cert immobilisme urbanístic, en els darrers temps Sant Josep ha esdevingut l’escenari d’alguns dels més importants conflictes de la ciutat.

Com a d’altres barris, els espais industrials o de serveis han tancat de mica en mica i ofereixen possibilitats de renovació urbanística. De fet, un primer assaig d’aquesta mena de processos va ser el de l’espai del camp de futbol, l’any 1999. S’hi van construir cinc blocs de PB+6, deixant més de la meitat de la parcel·la per a zona verda, el Parc de la Cabana.

En aquesta foto de 2011 encara es pot veure l'edifici que va acollir una discoteca i al fons, l'Edifici Mistral.

Aquell mateix any de 1999 es va presentar un pla per a la illa de Cosme Toda, Llopis i Batllori. Segons va publicar la premsa local,  el projecte de l’arquitecte Michael Graves preveia 250 habitatges i locals comercials. També, més la meitat de la superfície era zona verda i pública, tot i que no respectava tots els edificis protegits com a BCIL.

Malgrat el prestigi de l’autor, el projecte no es va portar a terme. L’any 2016, però, un nou projecte es va presentar i en aquesta ocasió, sempre segons la premsa local, els habitatges havien pujat a 885. A mi em sembla un cas d’especulació urbanística de manual.

Des del començament, aquest projecte ha aixecat el rebuig d’una part de la població del barri i la ciutat en general. Malauradament, l’AV no ha liderat aquesta lluita, i va sorgir la plataforma STOP Massificació Cosme Toda.

Font: http://stopmasificacion.com/stop-massificacio-lh-cosme-toda

A més de l’excessiva edificació i la destrucció del patrimoni, es denunciava que la distància dels blocs del carrer Batllori era menor al que limita la llei. Aquest fet ha provocat la denúncia amb informes pericials del Grup Municipal d’En Comú Podem. Ja veurem com acaba aquest conflicte.

Paral·lelament, els Blocs Ciutat Comtal, un petit barri dins del barri, que fins i tot tenen festa major pròpia (des del 2001, com a mínim), tenen greus problemes estructurals.

El centre geogràfic de la ciutat es troba en l’ull de l’huracà del debat urbanístic.

El desembre del 2019 denunciava a la televisió la destrucció del patrimoni que significava el projecte de Cosme Toda. No va servir de res. Els túnels i tot el que hi havia al subsòl ha estat destruït.