Mostrando entradas con la etiqueta 2017. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta 2017. Mostrar todas las entradas

lunes, 25 de noviembre de 2019

EL FEMINICIDI AL MÓN. "FALTEN" MÉS DE 250 MILIONS DE DONES.

Annex del novembre de 2023
Total: 7.975 milions (M) de persones.
Dones: 3.967 M.
Homes: 4.009 M. 
Això dona una ratio de gènere (RG, també dita sex ratio) de 101,1. És a dir, que al món, per cada 100 dones n'hi han 101,1 homes. 
A Europa Occ. i meridional, la RG és al voltant de 96 mentre que a Àsia és de 104.
La situació de cada país pot dependre de diversos factors. Als països àrabs, a més de la sobremortalitat femenina derivada del masclisme, hi ha una gran immigració masculina per raons laborals. Compte amb el que està passant a Guinea Equatorial, on el percentatge de població femenina ha caigut força en els darrers anys. A l'est d'Europa, la sobremortalitat masculina és provocada sobretot per l'alcoholisme. Font del mapa: https://ourworldindata.org/gender-ratio
Si acceptem que la RG que hauria de ser a tot arreu del món és 95, la que tenim al sud d'Europa, la quantitat de dones que hauria d'haver al món és de 4.220 M. Per tant, "falten" al voltant de 253 M de dones. 
Al primer article que vaig publicar sobre el tema, el 2015, la dada era de 238,5 M.
Aquesta xifra que jo proposo és gairebé el doble que la que estudiosos amb molta més preparació i mitjans que jo van publicar l'any 2015, potser perquè només han comptat des del 1970 o perquè consideren que la RG òptima és 96 o més altes.
Tanmateix, un estudi recent (març del 2022) estima que les dones "desaparegudes" (és a dir, assassinades i més recentment a les que no han deixat néixer per ser nenes) en els darrers 70 anys a Xina són 89 M i a l'Índia, 139 M. 
A Xina i Índia, els dos gegants demogràfics i on és molt arrelat el feminicidi, n'hi ha 228 M de dones "desaparegudes". Això seria molt més a prop del que proposo des del 2015.
El feminicidi és el més terrible genocidi que s'ha fet i es continua fent. La lluita feminista en general (i contra violència masclista en concret) continua sent necessària. Les xifres canten!
Si voleu seguir l'argumentació... més avall.

Article del novembre de 2019
Aquesta és la versió resumida, actualitzada i en català de l’artícle que vaig publicar el gener de 2015 (i en anglès).   
La meva reflexió segueix és la següent:
1. La població mundial, en 2017 era de 7.550 milions (M) de persones; d’elles, 3.809 M eren del gènere masculí i 3.741 del gènere femení, el que dona una proporció de 101,8 homes per cada 100 dones (a partir d’ara, sex ratio o SR).

2. Tanmateix, la SR varia molt entre continents, regions, països. La SR d’Àsia és de 104,8, mentre que la d’Europa es 93,5. 
Font: https://www.geografiainfinita.com/2015/03/la-situacion-de-la-mujer-en-el-mundo-a-traves-de-los-mapas/

3. La igualtat legal entre els gèneres aconseguida a Europa Occidental - Europa Meridional no ha eliminat la desigualtat real, però probablement sigui el lloc del món en el que aquesta igualtat real sigui més a prop. Per tant, afirmaré que la SR d’aquestes regions d’Europa és la més propera a l’òptima. Si corregim la desviació provocada per la desigualtat encara existent, (gairebé 100 dones assassinades a Espanya durant 2019) la SR que hauria d’existir en tot el món és 95.

4. La diferència entre la SR òptima i la que existeix es deu a la “sobremortalitat” femenina provocada pel masclisme, és a dir al feminicidi. Diana Russell afirmà que el feminicidi és l’assassinat de dones per homes pel fet de ser dones. Crec que el feminicidi és un concepte més ampli. No cal un assassinat per a provocar la mort d’una dona, n’hi ha prou amb una educació insuficient, una assistència mèdica deficient, un matrimoni forçat... I no sempre és a mans d’homes. Entenc el feminicidi com la mort d’una nena o una dona a conseqüència de la discriminació i el maltractament que pateix a causa del seu gènere.

Totes les formes de violència masclista poden provocar sobremortalitat femenina, és a dir, feminicidi.

5. Si la SR del món hauria de ser, aproximadament, 95 i es 101,7. Això vol dir que “falten” al voltant de 274 M de nenes i dones. I això, entre les generacions vives. Aquesta dada sorgeix d’una senzilla proporció: si la quantitat d’homes és de 3.809 M, la que hauria d’haver de dones amb la SR de 95 seria d’uns 4.009 M. La diferència amb la quantitat de dones que realment n’hi ha (3.741 M) dona aquesta esgarrifosa quantitat de persones del gènere femení que haurien que ser al món, i no hi són. Al meu article anterior, amb dades del 2013 la quantitat era de 238,5 M. Sembla que no millorem.

6. Aquesta xifra és molt matisable perquè hauria que estudiar regió per regió, país per país. La veritat és que em costa i demano disculpes per parlar de milions de nenes, noies i doneses assassinades amb aquesta lleugeresa i manca de precisió, però no tinc la capacitat per fer-ho millor. Segurament la xifra de víctimes del feminicidi és superior, perquè a Europa Oriental la SR es de 89. Aquesta dada sembla indicar que allà no hi ha feminicidi. El cert és que hi ha una sobremortalitat masculina extraordinària provocada per l’alcoholisme, el que oculta la sobremortalitat femenina generada pel masclisme i agreujada precisament per aquest alcoholisme. Un informe de 2012 afirmava que a Rússia morien anualment 14.000 dones a mans de les seves parelles o familiars.

7. Els països on el feminicidi és enorme són India i Xina. Segons l’últim cens (2011) la SR de la India era de 106,1, el que vol dir que haurien d’haver 68 M de nenes i dones més de les que hi ha. En una estimació no oficial de 2016, la situació hauria empitjorat, amb una SR de 106,7. Com és conegut, a l’Índia s’han popularitzat les clíniques que fan ecografies per a determinar el gènere del fetus, i si es femení, avorten. A Xina, segons el cens de 2010, falten 70 M de nenes i dones, una quantitat que puja a 72 M segons una estimació de 2016.

8. Doncs sí, en un insignificant blog escrit por un insignificant profe de secundària s’afirma que el feminicidi és un dels més importants genocidis de la història (el més gran?), que, arrodonint, en l’últim segle s’ha assassinat o deixat morir a més de 250 M de persones pel fet de que eren del gènere femení. I les morts es poden comptar, el patiment, no. És, sense dubte, una de les xacres més terribles i urgents del món i del nostre país. Tanmateix, no és a l’agenda de cap cimera mundial, ni ocupa massa temps als consells de ministres. Segurament perquè els dirigents polítics són majoritàriament homes.

9. I tots aquests crims, ¿per què? La resposta és molt senzilla, masclisme, és a dir la creença de que els humans de gènere masculí són superiors a les dones i tenen més drets, i el patriarcat, és a dir la creença i les lleis que imposen l’autoritat dels homes sobre les dones. Aquestes dues plagues adopten múltiples formes i es perpetuen, de vegades modernitzán-se, de vegades tornant a costums i religions ancestrals. Y per a combatre-les, la resposta és senzilla, feminisme, la ideologia i l’acció per la igualtat entre els gèneres.

10. En els darrers anys, a casa nostra s’ha produït una gran mobilització feminista i de denúncia de la violència masclista. Alhora, però, un partit d’extrema dreta i clarament masclista obté cada vegada més vots. Els pamflets ultres inventen campanyes dient que la violència que pateixen els homes és comparable a la que pateixen les dones o paraules com “feminazis”. Malauradament, aquesta ofensiva masclista és portada als platós de televisió i les institucions per Vox.

No sé si ho fan conscientment o no, però les persones, mitjans i partits que pacten i donen espais a aquesta gent són còmplices de la violència masclista i del feminicidi, perquè estan ajudant a justificar-los.

sábado, 21 de octubre de 2017

DE 1652 A 2017



Què tenen en comú 1652, 1714, 1844, 1924-5, 1934, 1938 i 2017?

En tots aquests anys, poc o molt, han estat retallades o suprimides les institucions d’autogovern o lleis pròpies de Catalunya.

I potser podíem haver afegit 1874 moment en el qual es van prendre mesures polítiques que van impedir el desenvolupament futur d’aquest autogovern (i de moltes més iniciatives polítiques).

Queda clar que la relació de Catalunya amb Espanya o la resta d’Espanya (cadascú que esculli) és un tema conflictiu des de fa més de 350 anys.

Queda clar que les retallades de l’autogovern han anat acompanyades de retallades en les llibertats del conjunt d’Espanya i l’ascens de governs o règims autoritaris i conservadors .

En l’última, 2017, la novetat és que trobem al PSOE en el costat espanyolista. 



Gairebé cada generació ha conegut una agressió espanyolista a l’autogovern català. Ja tenim la nostra.

1ª Postdata (2 de novembre de 2017)



Sempre s’ha dit que els principis de la democràcia actual eren les idees de la Il·lustració, i es concretava en Montesquieu, i la seva divisió de poders, Voltaire, i la seva tolerància i defensa de les llibertats, i Rousseau, i el seu contracte social, base del constitucionalisme.

Doncs bé, l’espanyolisme identitari es va carregar Rousseau quan va negar la possibilitat d’un col·lectiu de renegociar el contracte social, que ha de permetre a la població de Catalunya escollir el país en el que vol viure.

Es va carregar Montesquieu en posar les institucions judicials al servei de l’executiu. Els tribunals neguen evidències com ara que l’1 d’octubre no van haver agressions policials, i fan  tot el que convé al govern de Madrid. De fet, des de la composició del Tribunal Constitucional a partir del 2006 vivim en una situació d’excepcionalitat judicial.

I s’estan carregant Voltaire. Utilitzen figures jurídiques d’excepció per empresonar, multar i callar ideologies, opinions, accions polítiques pacífiques: un govern escollit democràticament a la presó, els jordis...

Si continua la revolta catalana, el següent pas és Locke. Tornarem a veure (potser ja ho estem veient) l’arbitrarietat de l’Estat. El dret diví justificava l’arbitrarietat del monarca absolut. L’origen gairebé diví de la nació espanyola (en qualsevol cas al marge de la voluntat dels seus membres) justificarà qualsevol acció, de forces policials o parapolicials tolerades.

Em temo que les apel·lacions a les persones demòcrates d’Espanya és inútil. De fet, l’aparell jurídic que s’utilitza per la repressió a l’independentisme català és de l’època de la lluita contra ETA. Érem pocs els contraris a la Llei de Partits, l’Audiència Nacional, etc.  Ja dèiem que era un tema de democràcia, que es podia tornar contra d’altres persones i col·lectius.

Europa? La mateixa Europa que assisteix al genocidi sirià es molestarà en el que passa a Catalunya? Bona part de les classes mitjanes ara s’adona del caràcter de la UE.

Les institucions són líquides, i els cops d’estat també. Ara, ni a Amèrica Llatina es treuen els tancs. Això que passa des del 2006 és un cop d’Estat disfressat de legalitat, impulsat pel Partit Gurtelar, recolzat pel recanvi prefabricat per si cal (Ciudadanos) i pel PSOE. 

Una portada de l'ABC val més que mil paraules

Si us plau, totes les persones que esteu a favor de la democràcia, entre d’altres mobilitzacions pacífiques, aneu a votar el 21 de desembre. 
Les eleccions han estat convocades de forma il·legítima, d’acord. Recordem el que va passar durant el franquisme, un règim que més il·legítim no podia ser. Les forces de l’oposició van practicar l’entrisme i es van presentar a les eleccions sindicals i ho van intentar a les municipals. Calia aprofitar tots els fronts de lluita i ho van fer amb força èxit. Ara, també cal.



2ª Posdata: todo esto ya lo he vivido, pero a la inversa
(5 de noviembre de 2017)


Anteayer estaba en una manifestación pidiendo la libertad de unos presos políticos, que habían padecido malos tratos en su detención, leves, pero malos tratos en definitiva. Y que no se detuviera a un president de la Generalitat que estaba en una especie de exilio.



Y tuve un déjà vu. Yo esto lo había vivido antes, en 1976 y 1977. Recordé cuando tenía 10 años y mi padre me llevó a las manifestaciones del 1 y 8 de febrero de 1976, o puede que solo a una de ellas. No puedo decir que viera muchas cosas, porque mi padre no me llevó a los lugares donde los grises repartieron a base de bien (com ahora hemos visto el 1 de octubre a los azules), pero recuerdo los gritos, las carreras y esconderme en algún portal.


Y recuerdo aquellos años de la Transición, con un franquismo agonizante y la calle presionando con una gran cantidad de huelgas, manifestaciones i movilizaciones de todo tipo. La represión era dura y violenta, pero cada vez más débil.

Las elecciones de diciembre se pueden parecer mucho a las de junio de 1977 (que luego fueron constituyentes sin haberlo dicho antes), con partidos ilegalizados, como los independentistas, recuentos más que discutibles, etc.

La memoria no es muy fiable, bien lo sabemos los que nos dedicamos a la historia y utilizamos los testimonios como fuente. Puede que me engañe. Tampoco quiero banalizar el franquismo. Es evidente que no nos encontramos en una dictadura, pero en aquellos años de 1976 y 1977 estábamos saliendo de una y dejaba de serlo gradualmente.

Por eso, anteayer me vi como hace 40 o 41 años, pero el sentido de la evolución política es el opuesto al de aquella época. Lo que ocurre hoy se parece cada vez más a lo que pasaba en aquellos años de 1976 y 1977. En aquel momento nos alejábamos del franquismo, hoy nos acercamos.

De hecho, el programa del posfranquismo que cristalizaría en la Alianza Popular de Fraga ya era eso, quedarse en una democracia liberal muy restringida, con grandes limitaciones en derechos y libertades. Sus sucesores lo están consiguiendo.


Lo que está ocurriendo en Cataluña no va de independencia, hace mucho tiempo que va de democracia. Lamentablemente, buena parte de los que tendrían que estar en el bando de la democracia, han optado por el españolismo identitario e intentan justificar lo injustificable, una deriva política autoritaria cada vez más parecida a la turca.

3ª Posdata: La unidad de España vale que nos carguemos la democracia (10 de marzo de 2018)

Ya es definitivo, hemos entrado en una espiral de destrucción de la democracia española. Un juez del Tribunal Supremo se impone a la resolución de un parlamento. ¿Y quien elige a ese juez? De forma indirecta, el Parlamento español. El mismo parlamento que votó en contra de la petición de un referédum legal y pactado que propuso el Parlamento catalán en abril de 2014.

La separación de poderes en España es en este momento un chiste. El respeto a las minorías, otro. El problema es que la mayoría de la población española se ríe. 

La represión política por acciones políticas respaldadas por una mayoría parlamentaria y por movilizaciones políticas pacíficas, continúa. Atención, porque comienzan las depuraciones por razones ideológicas: al juez Vidal no le dejan volver a ejercer por su "falta de lealtad" a la Constitución.

En octubre de 1930, en plena Dictablanda, la presencia de Francesc Macià en Barcelona, procedente del exilio en Bruselas, provocó que un grupo de políticos y sindicalistas catalanes fueran detenidos (Companys, Pestaña, Granier...). 

Imatges, 29 d'octubre de 1930. Presos polítics a la Model. Companys i el seu fill, al centre.
Hace unos meses me parecía que nos acercábamos a 1976. Seguramente que también nos acercamos a 1930, y estamos en una especie de dictablanda. La diferencia es que entonces veníamos de la dictadura y íbamos hacia la democracia. Ahora, el sentido es el opuesto. Por la unidad de España todo vale.