EL 50 ANIVERSARI DEL GORNAL. L'ORIGEN DEL BARRI.

El Gornal és l’últim barri de l’Hospitalet pel que fa al seu naixement. Si atenem al moment de les primeres arribades d’habitants, el setembre de 1974, veiem que tot just ara fa 50 anys. 

El Gornal en construcció en 1975, encara envoltat de camps.

L’espai, abans dels blocs

El Gornal és a la Marina de l’Hospitalet, la plana que forma part del Delta del Llobregat. Es troba més o menys on desguassava el Torrent Gornal, el que passa entre la Florida-les Planes i Collblanc-la Torrassa, per on ara hi ha l'avinguda que porta el seu nom.

Hem de recordar que la Marina, durant l’Edat Mitjana era coneguda com Banyols, perquè era una zona plena d’aiguamolls, una situació que es va mantenir fins el segle XIX. Els topònims antics, Joncs i Sangoneres, ara al nomenclàtor de carrers, ens proporcionen una idea de la fauna i la flora d'aquesta humida zona.

Com a tot arreu de la Marina, abans dels blocs aquest espai era totalment agrícola. Després de la inauguració del Canal de la Infanta, el 1819, les sèquies i canalitzacions travessaven l’espai en sentit mar-muntanya. Recordem que durant moltes dècades aquestes terres van ser les més fèrtils i productives del país.

Als camps de la Marina, les masies es distribuïen sobretot a les vores dels camins. De camins n’hi havia en sentit Barcelona-Llobregat i mar-muntanya. En relació als primers, el futur barri tenia el Camí del Mig (actual Carrer de l’Aprestadora) per dalt i la Carretera del Prat per sota.

A l'espai del futur Gornal no hi havia cap masia. Pels voltants, sí, com Cal Gotlla. Font: AMHL 901 AF 0000361 /a.Autor desconegut/da /d.Ferran Navarro

Un camí especialment important passava pel mig del barri, el que unia els nuclis habitats de l'Hospitalet (el Centre, Santa Eulàlia, etc) amb la costa: el Camí de la Farola. Aquest camí va començar a ser urbanitzat en les primeres dècades del segle XX, donant lloc als carrers Miquel Romeu i Campoamor.

Un altre camí, en aquest cas de ferro, es va inaugurar l’any 1881: la línia de ferrocarril de Barcelona a Vilanova. De mica en mica, les influències de la expansió industrial i urbanística de Barcelona van arribar-hi, com la fàbrica tèxtil de Can Trias (1903). o la Granvia (1928). 

Guia urbana de 1960. L'espai on es construirà el Gornal, a l'esquerra, a tocar de les vies, eren camps de conreu.

La Granvia fou prolongada fins el límit de l'Hospitalet en 1928, on s'hi va instal·lar la Caserna de Lepant, i ampliada a via de dos carrils fins l'aeroport en 1950.

Vers 1930 es va crear el barri de Can Pi, quan escombriaires de Barcelona es van instal·lar a l’altra banda de la Granvia. També s’hi van situar escombriaires als límits de Santa Eulàlia, en la direcció d’on es construiria el Gornal.

Can Pi, la Marina i Bellvitge. El Gornal encara no ha començat a construir-se. Font:AMHL 901 AF 0000498 /a.Autor desconegut/da /d.Salvador Pañella - Alós

El gran creixement industrial i urbà que començà a partir de la dècada de 1950 va fer créixer les fàbriques i els blocs i va anar arraconant els camps. L’Hospitalet passà de 70 mil a 240 mil habitants entre 1950 i 1970. 

La immigració procedent del camp espanyol omplia pisos però també diverses formes d’habitatges precaris, com coves o alguns nuclis de barraques, el més gran dels quals era la Bomba, al sud de la Granvia.

Naixement del barri

En aquest context d’immigració i creixement de la població van néixer molts barris a l’àrea metropolitana de Barcelona. Molts d’aquests nous barris van ser dissenyats amb la forma de polígons, com Bellvitge, construït a partir de 1964.

El Pla Comarcal de 1953 ja sacrificava l’ús agrícola de l’indret i preveia que fos zona urbanitzada. Aquesta panificació més general havia de ser concretada en plans parcials, i en 1960 es va aprovar un Pla Parcial d’Ordenació del Sector Granvia Nord, que preveia dos polígons a banda i banda del Carrer Amadeu Torner i un gran centre cívic i cultural.

El 1962 van començar els treballs d’elaboració d’un pla parcial que promogués un polígon d’habitatges d’iniciativa pública. L’any 1964 es va delimitar el perímetre del pla i el maig de 1968 es va aprovar. És el futur barri del Gornal. 

Camps on es construirà el Gornal, el Carrer Campoamor i Bellvitge, l'any 1970.

En la documentació de 1968 ja s’anomena al polígon com “Gornal”. És d’agrair que escollissin un nom sorgit de la tradició local, del Torrent Gornal que hi desguassava.

El centre cívic i cultural previst havia d’incloure un institut laboral, un altre d’ensenyament mitjà i d’altres edificis dedicats a escoles i també pistes esportives, etc. 

L’ajuntament, sota el mandat de Matías España, va renunciar a fer aquests equipaments públics i va cedir el terreny a l’Opus Dei per a que fessin escoles privades: Xaloc (1964) i Pineda (1972). Vet aquí, com un conjunt d'equipaments públics va passar a ser dues escoles privades de l'Opus.

Finalment, es va aprovar la segona reforma, la definitiva, del Pla Parcial d’Ordenació del polígon “el Gornal” el maig de 1968. Segons va escriure la Marta Jové l’any 1990:

"Les obres s'adjudicaren a la Constructora Internacional SA el maig de 1972 i s'iniciaren el juliol del mateix any. El projecte preveia la construcció d'un total de 4.244 habitatges (dels quals sols se n'han edificat 2.252, 1.796 durant la primera fase i 456 en la segona) en una superfície de 43,5 ha."

El Gornal en construcció i la part inferior del Carrer Campoamor en ple enderroc.

Per fer el nou barri es van expropiar i enderrocar les cases del carrer de Campoamor (amb d’altres vials de més petits, com Finestrelles, Tito Livio...) que hi havia per sota de la via. La quantitat oferta a les famílies d’aquest nucli va ser inferior del que les persones afectades consideraven justa i van haver-ne conflictes.

Inundacions al Carrer Campoamor l'any 1974. El Gornal, al fons, en construcció.

Com el polígon era d’iniciativa pública, els pisos tenien un cost per sota del preu de mercat, entre 518 i 738 mil ptes, i eren adjudicats a diferents col·lectius. En la primera fase, un terç eren pel Sindicat oficial i una quarta part per diferents organismes oficials, per als seus treballadors. L’objectiu és que la majoria fossin per atendre necessitats socials, en especial per a les famílies que vivien en barraques.

Els primers habitants

Els primers habitants del Gornal van arribar el setembre de 1974. Com que era una promoció de protecció oficial, els pisos s’adjudicaven amb una resolució administrativa. Per exemple, 252 pisos es van sortejar el març de 1976 per a les famílies que habitaven les barraques de la Bomba. Com que el setembre encara no s'havien donat les claus i d’altres pisos es començaven a habitar, el veïnat de la Bomba va tallar la Granvia, una manifestació dissolta amb brutalitat per la policia. Finalment les i els van entregar el pisos durant l’octubre i novembre.

El Gornal l'any 1976, encara a mig fer. Font: AMHLAF0004011 /a.Autor desconegut/da

Uns 500 pisos eren destinats a persones expropiades per fer el polígon, i 600 pel sindicat vertical i uns 150 per diverses institucions, tals com la Policia o l’Audiència. En total, més d’un terç dels pisos eren per institucions del règim, sovint adjudicades a persones que no els necessitaven. Això va generar que alguns pisos restessin buits durant molts mesos i que finalment fossin ocupats de forma il·legal per 52 famílies procedents de Can Pi. Més tard, van regularitzar la seva situació.

Tota la ciutat patia en aquells moments de deficiències urbanístiques i d’equipaments, però a un barri nou com el Gornal, la situació era pitjor: carrers sense urbanitzar, manca de tot, fins i tot de botigues... A més, els blocs i els pisos també tenien problemes.

El setembre de 1973 s’havia legalitzat l’Associació de Veïns del Carrer Campoamor, que en traslladar-se les famílies al Gornal, va passar a ser l’entitat veïnal del nou barri.

A partir de l'arribada al barri, la lluita personal, familiar i col·lectiva per millorar i tenir una vida digna va ser la que podem anomenar "típica" als barris de l'Hospitalet de les dècades de 1970 i 1980. En un context de crisi econòmica i règim democràtic en construcció, el barri va anar dotant-se dels serveis i equipaments necessaris molt lentament. 

A la publicació municipal de 1980 es mostrava el primer parc infantil del barri.

 Aquestes peripècies del barri ja les explicarem un altre dia.

Manifestació; any 1990.

UNA PETITA HISTÒRIA DE CAN PI

Fins ara he escrit algunes petites històries de barris de l'Hospitalet a aquest blog: Santa Eulàlia, Collblanc-la Torrassa, la Florida-les Planes, Sanfeliu i Sant Josep. 

També he participat en els llibres d'història de Bellvitge, Granvia Sud i, una miqueta, de Can Serra.

Tots ells són barris existents en l'actualitat. Can Pi, però, és un dels barris de la ciutat que ha desaparegut. Només viu en el records, els plànols i les fotografies i en un club de futbol, l'Esportiu Joventut Can Pi.

Can Pi, l'any 1987.

L’origen

Can Pi era un barri de l’Hospitalet. Va existir durant uns 60 anys a la Marina, per sota de la Granvia, entre les dècades de 1930 i 1980.

Can Pi sorgeix per la inciativa del propietari dels terrenys, n’Antoni Carbonell. Com ja hem tractat en d’altres articles, això era habitual en l’època: un propietari urbanitzava el terreny i el parcel·lava. Aquest personatge també tenia activitat política i el trobem com regidor en el primer ajuntament republicà, l’abril de 1931, en la llista de la Lliga Regionalista del Districte I.

Plànol de la Marina de 1910, amb el projecte de prolongació de la Granvia. Al rectangle vermell, on després sorgirà el barri de Can Pi. Veiem que era entre els camins del Prat i la Farola i la sequia del molí del canal de la Infanta. L'oval negre indica la masia de Can Vehils. el rombe blau, el mas de Can Pi, que acabaria donant el nom al barri.

 

Plànol de la Marina de l'Hospitalet de 1926. L'ampliació de la Granvia és en projecte. Can Pi no existeix. Seria a l'esquerra, on diu el plànol que hi havia una bassa. Font: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/02/04/tres-imatges-aeries-de-can-pi-1926-1947-i-2007/

Diu l’Enciclopèdia Catalana que Can Pi fou creat el 1929 en traslladar-s’hi els escombriaires que hi havia a Creu Coberta, segurament empesos per les millores urbanístiques fetes a Hostafrancs arran de l’Exposició Internacional de 1929.

A mitjan la dècada de 1930 trobem la “Barriada Carbonell” i el Passatge Carbonell. Mentre el segon va mantenir aquest nom, el primer va ser conegut més tard com Can Pi, el nom d’una masia que hi havia entre els dos nuclis. Val a dir, però, que a la documentació de la dècada de 1940 també se li diu “Barri Can Vehils”, el nom d’una altra important masia que hi era al límit sud del nucli.

Plànol de la dècada de 1930. Font: Museu de l'Hospitalet.

Al plànol de 1932, la Barriada Carbonell consistia en tres carrers paral·lels en sentit mar-muntanya i un que els travessava de forma perpendicular. Els tres carrers esmentats partien de la Carretera Antiga del Prat un dels camins tradicionals que unien Barcelona i el Prat. A la banda de llevant, hi havia un altre camí, el de la Farola. En total, sis vials.

Els propietaris urbanitzadors solien proposar els noms dels nous carrers, començant pel seu cognom. Com que el Passatge amb el seu cognom ja existia, en Carbonell va posar noms de la seva família: Carmen, Joaquina, Jaime i Francisco.

L'any 1987, Can Pi encara era un nucli aïllat envoltat majoritàriament de camps.

Per què urbanitzar uns terrenys aïllats al bell mig de la Marina? Primer, perquè ja es feia això habitualment en aquella època (a Sanfeliu, la Florida, etc.). Segon, perquè l’ampliació de la Granvia fins l’alçada de Santa Eulàlia va fer més atractiva la zona.

Arriben els i les escombriaires

No podem confirmar que el barri fou planificat per a situar-hi els sitials dels escombriaires o va ser una decisió posterior; el cas és que al llarg de la dècada de 1930 s’hi van ubicar. Recordem que part de la recollida d’escombreries de l’àrea metropolitana de Barcelona la feien particulars, els carros de les quals recorrien els carrers que tenien assignats i portaven les deixalles fins a uns patis, els sitials, on feien la tria i es reaprofitava tot. Era un negoci brut, però força rendible.

L'Avi Quim al seu carro. Font: https://www.facebook.com/groups/378954506596/

En la història de Can Pi en aquest sector tindrà molta importància la Cooperativa d'Usuaris del Servei de Neteja Pública Domiciliària de Barcelona. Aquesta associació havia estat creada el setembre de 1930 i va cercar una ubicació per a la seva activitat. Fins i tot, van entrar en contacte amb els arquitectes del GATCPAC, els quals, preocupats per la salut pública, van començar a fer una proposta d’urbanització per a les famílies d’escombriaires [i]. Era una proposta pensada per a Can Pi?

L’any 1932, la població dels diferents nuclis urbanitzats per sota de la Granvia era prou important com per que l’Ajuntament republicà escollís aquest indret per ubicar una de les primeres escoles que va construir. L’octubre de 1933, però, una bomba va destruir una part de l’edifici, una acció probablement destinada contra Carbonell [ii]. D’altres notícies ens informen que hi havia una botiga de queviures i el “Bar Sisqueta”.

L'Escola de Can Pi, una joia arquitectònica, entre camps i sèquies, l'any 1933.

La notícia de l’explosió d’un artefacte a un sitial de Can Pi, del juny del 1937, ens confirma l’existència d’aquests establiments al barri. També ens mostra com les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, tres persones ferides, hi arribaren. La zona de Can Pi i encontorns va ser bombardejada en diverses ocasions per part de l’aviació feixista, amb algunes víctimes mortals, que segurament tenia com a objectiu les infraestructures ferroviàries properes [iii].

Després de la Guerra, el setembre de 1939, es refà la Cooperativa i la seva seu fou fixada al Carrer Independència, que aleshores travessava la Granvia i s’endinsava a la Marina. Les activitats i els equipaments per poder fer-les es van recuperar de mica en mica. Fins i tot, l’any 1942, es creà la primera entitat del barri, l’Agrupació Ciclista la Marina, que entre 1943 i 1957, si més no, va organitzar una cursa ciclista coneguda amb el nom del premi principal pel guanyador: “el Tocinet”.

Expansió del barri

El petit barri es va ampliar amb un carrer longitudinal, anomenat Dolores, i un altre de transversal. Precisament al Passatge Dolores s’hi va localitzar una fàbrica d’adobs l’any 1945. Que sapiguem va ser la primera d’un seguit d’instal·lacions fabrils que s’hi van ubicar al voltant del barri. Com veurem, l’ús industrial i comercial és el que més tard acabarà amb Can Pi. 

Font: Grup de facebook "Records del Barri de Can Pi (L'Hospitalet de Llobregat)"

Més tard, el barri va crèixer pel sud-est, per la Carretera del Prat Vermell, i van sorgir dos passatges, anomenats primer A i B i més tard Vehils A i Vehils B. Per l’oest, una sèquia limitava la seva expansió. Val a dir que bona part de les cases i sitials eren d’autoconstrucció. 

Foto aèria de 1947

Plànol de la Marina de l'Hospitalet. Font: Guia Urbana de Hospitalet 1958

El gruix de les famílies de Can Pi es dedicaven a la recollida, tria i aprofitament d’escombreries. Les famílies propietàries anaven fent calerons i les famílies assalariades guanyaven prou per viure, també depenent de la generositat dels patrons. Al barri van sorgir establiments comercials de diferents tipus i en els darrers anys va haver fins i tot una farmàcia.

En el marc polític franquista la vida social quedava molt restringida arreu. Tanmateix, el pes que la Cooperativa en la vida del barri feia que la possibilitat de participació en la vida pública, si més no pels socis, fos superior a la de la resta de barris. Tenim notícia d’una festa major al barri des del 1945, i a l’entitat ciclista no va trigar a sumar-se un club de futbol. A l’estiu, les excursions a la Platja de la Farola eren l’activitat d’oci habitual.

Font: Grup de facebook "Records del Barri de Can Pi (L'Hospitalet de Llobregat)

Vers l’any 1967 es crea l’Associació de Veïns de Can Pi, la primera de la ciutat. Es tractava d’una de les associacions veïnals que han estat qualificades de “bombillaires”, perquè la seva tasca principal era la de fer les festes majors. El cert és que coincidint amb la seva creació es va instal·lar al barri un barracó que allotjava diversos serveis i es va aprovar la pavimentació dels carrers del barri [iv].

Al barracó de Can Pi es va instal·lar un dels dos centres socials que Càritas va ubicar a l'Hospitalet. L'altre era a la Florida. Font: Destino, 19-8-1967

Com era la vida al barri? Per una banda, els testimonis coincideixen en que l’ambient era el d’un poble: totes les famílies es coneixien i s’ajudaven, portes obertes, les feines eren molt properes a l’agricultura i la ramaderia, era un nucli aïllat i envoltat de camps de conreu.

Imatge de la festa major de Can Pi, 1972.

Per una altra banda, sengles reportatges a dues revistes de prestigi (Destino, en 1967 [v], i CAU, el 1972 [vi]) ens informen que la situació de salubritat no és bona, que hi ha una gran manca d’equipaments, tensions socials internes a les empreses que impedeixen la unió veïnal per fer les reivindicacions de barri, etc.

Probablement la realitat es trobi entre la nostàlgia de l’època en la que érem joves i els reportatges de denúncia social que posen l’èmfasi en els aspectes millorables.

La crisi del barri

Els anys d’expansió econòmica del país, a partir de 1959, van arribar al barri, però van coincidir amb alguns factors que més aviat eren contraris al seu desenvolupament. En primer lloc, la pesta porcina africana del 1960 va acabar amb una part del negoci dels escombriaires, la criança de porcs.

Un altre cop pel barri fou la connexió del Canal de la Infanta amb les molt contaminades rieres de Rubí i l’Anoia l’any 1968. La sèquia contigua i tota la resta de la xarxa van deixar de portar aigua relativament neta, que permetia banyar-se i rentar la roba, i van passar a ser clavegueram a cel obert.

Font: La Voz del Llobregat, 1974

Però el que va ser definitiu fou el creixement i la definitiva suburbialització dels terrenys que envoltaven la Granvia. El Pla Comarcal de 1953 la qualificava de zona residencial urbana i l’any següent es va inaugurar la carretera de dos carrils que arribava a Castelldefels. A banda i banda s’hi van situar fàbriques, com la Pepsi (1956), o barris, com Bellvitge, el primer pla del qual és també de 1956. 

Les ampliacions de la Granvia, especialment la del 1976, van aïllar cada vegada més el barri i van provocar algunes morts. La reivindicació d'un pont per creuar-la va ser la seva mobilització veïnal més important.

Can Pi vers 1970.

Tanmateix, la funció econòmica es va imposar sobre la residencial a la banda sud de la Granvia i l’any 1973 s’aprovà el Polígon Pedrosa, que destinava a l’ús industrial tota la zona de Can Pi. La crisi econòmica, però, va aturar l’expansió industrial en aquell moment. 

Paral·lelament, els sitials d’escombriaires anaven tancant, perquè la manera de recollir els residus i el seu tractament havia canviat. La ciutat creixia i la convivència amb els sitials era impossible. 

Fotografia de 1986.

Finalment, Can Pi va quedar buit vers 1987, quan els terrenys foren expropiats per fer l’ampliació de la Fira de Barcelona. Als propietaris els van construir unes cases (de les que van ser moguts anys després per una segona ampliació de la Fira), però als llogaters no els donaven gaires solucions. Aleshores, 52 famílies de Can Pi van ocupar pisos buits al barri del Gornal.

Can Pi, l'any 1987.

Aquests darrers anys, amb la major part de les cases abandonades, el barri va viure una etapa de marginalitat, que no havia tingut fins el moment. 

La Marina de l'Hospitalet, l'any 1993, amb tots el nuclis preexistents ja enderrocats.

Finalment, Can Pi fou enderrocat per fer les naus de centres comercials i la Fira vers 1993.

---

[i] https://corpcld.com/wp-content/uploads/2015/01/1930-la-fundaci%C3%B3n-de-la-coperativa.pdf

[ii] El Diluvio, 3-10-1933, pàg. 1; La Humanitat, 7-10-1933, pàg. 2

[iii] RIBAS, Josep. “Bombardeigs i refugis a l’Hospitalet (1936-1939)”, Quaderns d’Estudi, núm. 23, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2010, pàg. 43-50 https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/2_BOMBARDEIG_REFUGIS_LHOSPITALET.pdf

[iv] https://inventariarxiu.l-h.cat/index.php/projecte-de-pavimentacio-dels-passatges-al-barri-de-can-pi 

[v] HUERTAS, José Mª. “Hospitalet y sus reinos de Taifas “, Destino, núm. 1527, 19-8-1967, pàg. 22-23. https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1339643

[vi] PI, Alicia. “Los basureros y su barrio”, Cuadernos de Arquitectura i Urbanismo, núm. 11, gener-febrer 1972 , pàg. 36-37. https://www.apabcn.cat/ca_es/serveicolegiat/publicacions/cau/Pagines/revista-cau.aspx

ELS I LES ESCOMBRIAIRES DE L’HOSPITALET

Una de les pàgines més interessants i singulars de la història econòmica i social de l’Hospitalet és l’existència del sector dels escombriaires.

Abans que la recollida de residus domèstics de Barcelona i la seva àrea metropolitana fos concedida a grans empreses, la portaven a terme desenes de persones. Amb el seu carro els homes recollien les escombraries i les portaven a uns patis anomenats sitials. Allà, les dones i la canalla feien la tria. 

 

Les restes orgàniques servien per fer adob pel camp o per alimentar animals, especialment porcs. El metall i d’altres materials es recollia a banda i es venia. De vegades trobaven algun petit tresor, com ara un cobert de plata. Aleshores no hi havia plàstics.

 

La tria al sitial de Ca l'Usini. Font: Mireia Mascarell. L'Abans de l'Hospitalet

Com veieu, feien recollida, selecció, reciclatge i reutilització de residus. Eren molt ecologistes sense saber-ho. I, a més, era una activitat que proporcionava uns guanys considerables. Sense que els puguem considerar rics, els i les escombriaires constituïen petites empreses familiars amb unes rendes per sobre de la mitjana de les classes treballadores. A Santa Eulàlia deien que els escombriaires eren els rics (en el context del barri) i els de dretes (de la Lliga).

Sabem que en l’inici del segle XX ja hi havia una desena d’establiments d’aquest tipus a Santa Eulàlia, al Carrer Aprestadora, entre Torrent Gornal i Gasòmetre. La data de la instal·lació dels primers escombriaires de Collblanc-Torrassa es més concreta, 1907, quan Josep Torns urbanitzà la seva propietat i la va parcel·lar.

 

És molt probable que la pesta de 1905-06 a Barcelona fos la causa del trasllat dels sitials d'Hostafrancs, Sants i la Bordeta a Collblanc i Santa Eulàlia.

La convivència dels sitials amb els habitatges fou especialment conflictiva a Collblanc-Torrassa, on l’any 1931 es van produir una desena de casos de pesta bubònica, de la que van arribar a morir dues persones. L’Ajuntament republicà va intervenir amb la fermesa que li permetia la llei per eradicar-los d’aquell barri.

Sitial a Collblanc. Imatge que acompanyava al reportatge que Carles Sentís va fer de Collblanc-Torrassa en 1932.

En 1934, un grup d’escombriaires va proposar el trasllat dels sitials dels llocs habitats a una zona delimitada de La Marina, on ja existia una petita urbanització impulsada per un escombriaire de cognom Carbonell. El trasllat fou aprovat en desembre de 1936. Aquesta nova zona és el que després s’anomenarà Can Pi.

En la matrícula industrial de 1945 hi eren donats d’alta com tratantes de basuras 110 homes i dones i la Cooperativa de Usuarios del Servicio de Limpieza Pública Domiciliaria (CUSLPD). L’any 1955 havia pujat a 115 persones més la CUSLPD, la qual declarava 40 carros.

En 1955, 5 establiments encara eren a la zona Collblanc, 45 a la de Can Pi i 66 a Santa Eulàlia. En aquest últim barri, la concentració es donava al voltant de l’eix vertical que formaven els carrers Rosell (13 sitials), Igualtat (14), Independència (15) i Buen Humor (avui desaparegut, 6 sitials). En aquests anys, Santa Eulàlia era conegut com el barri de les mosques o dels pots.

En aquesta zona de Santa Eulàlia n'hi havien més de 50 sitials.

L’època dels escombriaires començà a declinar en 1960. Aquell any va esclatar una epidèmia de pesta porcina i es van haver de sacrificar els milers de porcs (en unes fonts diuen que 15.000, en d’altres 40.000) que es criaven als sitials. Foren enterrats en grans fosses a la vora del riu. Una part fonamental del negoci es va acabar.

Carros d'escombriaires circulant per la Plaça Cerdà

A partir de 1961 les restriccions a la recollida tradicional en carro, les concessions a grans empreses, etc, van fer que l’activitat tendís a desaparèixer. Només van subsistir algunes petites instal·lacions com drapaires. Els darrers sitials dels que tenim notícia són els del Carrer Rosell en Santa Eulàlia, que van existir, més o menys, fins 1980. 

Sitials del Carrer Rosell, a Santa Eulàlia, vers 1977.

Interior d'un dels sitials del Carrer Rosell.

A hores d’ara, tenim una altra consciència mediambiental, i els residus han esdevingut un gran problema. A l’Hospitalet generem 91 mil tones cada any, 1 Kg per persona i dia. Només recollim selectivament un 21% d’aquest volum, el que és una de les proporcions més baixes de l’àrea metropolitana. Hem de millorar en aquest aspecte.

Però també ens hem adonat o, mirant el que feien els i les escombriaires d’uns anys enrere, hem recordat, que els residus són una oportunitat d’activitat econòmica. Quin és el valor de les més de 3.500 tones de vidre recollides selectivament a la nostra ciutat?, o el de les gairebé 4.000 tones de paper i cartró? 

Desenes de persones remenen en els contenidors i fan la feina que feien els i les escombriaires unes dècades ençà, però ara la fan de forma marginal, dins de l’economia informal. Gairebé tots/es són treballadors/es estrangers/es i ocupen un dels graons més baixos de l’escala social. Tanmateix, potser ens estan mostrant un dels sectors econòmics més importants del futur, a més de reduir l’impacte ambiental del volum de residus que generem i no sabem on posar.

Fotografia d'una publicació municipal de 1986.

Algunes cooperatives intenten obrir-se pas en aquest món, però en un sector on les grans empreses tenen uns importants negocis gràcies a les concessions publiques, ho tenen difícil. Un cop més, cal voluntat política per recolzar les noves, o no tan noves, formes de l’economia social.

Teniu records dels sitials d’escombriaires? Potser la vostra família tenia un d’aquests negocis. Creieu que ara podríem recuperar aquelles pràctiques?