La reducció de la jornada laboral ha estat una reivindicació clàssica del moviment obrer i de l'esquerra. En les primeres dècades del capitalisme, les jornades de dones i homes, nenes i nens podien ser de més de 12 a 14 hores diàries, sis dies a la setmana, per un sou de misèria.
A l'Hospitalet, com a tot arreu, la reducció de jornada era una de les principals peticions en totes les mobilitzacions obreristes. Aquestes accions eren possibles perquè la classe obrera estava organitzada en societats, ateneus, cooperatives, mutualitats, corals, sindicats i partits polítics d’esquerres. L'organització i la mobilització han aconseguit i aconsegueixen encara que tinguem unes condicions de treball i de vida dignes.
Pancarta a Melbourne (1856). Font: Viquipèdia.
A finals de 1854, els obrers de La Aprestadora Española van fer una vaga amb la que van aconseguir una jornada d'11 hores. Això vol dir que abans era superior, d'unes 70 hores setmanals.
En novembre i desembre de 1871 els obrers alfareros
de Barcelona i rodalia van fer una vaga en la que demanaven que la jornada baixés a 10 hores
diàries. Els terrissaires de l'Hospitalet i uns quants pobles més demanaren, el juliol de 1873, la jornada de 8 hores.
Al camp, la situació era també molt dolenta o pitjor. Després de la vaga de 1893, els jornalers del Barcelonès van aconseguir jornades de dotze hores del maig al juliol, onze hores l’abril i l’agost i nou hores la
resta de l’any. Insisteixo, si aquest era l'acord, això vol dir que abans en treballaven més hores.
Font: La Ilustración obrera, 19-3-1904
La jornada de 8 hores fou la gran reivindicació del moviment obrer durant dècades. Treballar 48 hores a la setmana era l'objectiu. Finalment, es va aconseguir la llei de les 8 hores arran la gran vaga general de l'àrea de Barcelona, coneguda com vaga de la Canadenca, l'any 1919.
La classe treballadora de l'Hospitalet va participar plenament en la vaga de la Canadenca, començant pel Transformador de la Torrassa, que pertanyia a l'empresa en la que va començar la mobilització.
Poc després, el novembre de 1919, a la Conferència de Washington en la que va ser creada l'Organització Internacional del Treball (OIT), es va ratificar aquest objectiu: 8 hores al dia i 48 a la setmana.
Malauradament, la llei del 1919 i les directrius de l'OIT es van complir més aviat poc. A la Tecla Sala, l'any 1920, la jornada era de 9 hores al dia i 4,5 els dissabtes; és a dir, un total de 49,5hores setmanals.
Va ser la II República, amb Largo Caballero (el Lenin espanyol) al capdavant del Ministeri de Treball qui va reprendre el tema i va tornar a imposar la jornada de 8 hores amb una llei el juliol de 1931.
Font: Transporte, juny 1931.
La reacció franquista va liquidar els avenços socials republicans. Al Fuero del Trabajo, la primera llei fonamental, del 1938, es deia que l'Estat havia de limitar convenientment la duració de la jornada, però no posava cap limitació global.
Durant el franquisme, amb uns sindicats oficials al servei dels empresaris, les condicions de treball eren molt dures. Al camp es va tornar al treball "de sol a sol". A les fàbriques, jornades llargues i, donada la pobresa general, allargades si es podia amb hores extres.
A Tecla Sala, l'any 1959 la jornada setmanal era de 48 hores i les hores extres, habituals. En 1971, una assemblea a la INDO, al marge del sindicat vertical oficial, demanava que les hores de feina setmanals baixessin a 44. Puc aportar el testimoni de la meva infantesa, en la que jo veia al meu pare només els caps de setmana.
La Llei de Relacions Laborals de 1976 va limitar la jornada a 44 hores setmanals, en un context d'un moviment obrer molt actiu, i amb la por del règim franquista agonitzant a un antifranquisme liderat pels comunistes. L'Estatut dels Treballadors de 1980 la va baixar a 42/43 hores.
Una de les primeres mesures del PSOE al poder, encara amb l'impuls esquerranós que els va durar poc, va ser la de decretar la jornada laboral de les 40 hores setmanals, el desembre de 1982. La patronal va reaccionar anunciant l'Apocalipsi, per cert.
Govern i sindicats signen la reducció de la jornada laboral el desembre de 2024.
Ara, l'equip de la ministra Yolanda Díaz intenta que s'aprovi la nova reducció de la jornada laboral a 37,5 hores. Davant la reacció patronal i de la dreta, amb els mateixos arguments del segle XIX, els drets de la classe treballadora intenten ampliar-se, gràcies al moviment obrer, sindicats i forces d'esquerra.
Fatxes de tota mena, podeu fer tota la propaganda que vulgueu, però si ara no treballeu entre 70 a 80 hores a la setmana per sous de misèria és gràcies a l'esquerra política que recull les reivindicacions obreristes.
En les dècades finals del s. XIX la salut pública a l'Hospitalet havia millorat en relació al passat. Només la darrera pandèmia mundial de còlera va pertorbar la vida d'aquell poble d'uns quatre mil habitants al voltant de 1885.
El paludisme també va originar una epidèmia al Delta del Llobregat entre 1886 i 1893, però no en va afectar l'Hospitalet, tot i que aquesta malura hi era endèmica i provocava malalts de forma regular.
El personal i el material dels dos dispensaris de la Creu Roja, de Collblanc i Santa Eulàlia a la porta de l'Ajuntament, l'any 1910. Font: AMHLAF0025780 /d.Família Isern - Matilde Marcé
L'Hospitalet era un poble majoritàriament rural, amb una política de salut pública pròpia de l'època, molt bàsica i a càrrec de l'Ajuntament, i una assistència mèdica comunitària, a càrrec de les mutualitats. Podem dir que hi havia una de les millors cobertures que podia tenir la classe treballadora de l'època.
En la primera meitat del segle XX ja no es patien a Europa Occidental les grans pandèmies del passat. La pesta de l'Edat Mitjana i Moderna o el còlera del segle XIX ja no assotaven la nostra ciutat. Fins i tot, el nou gran brot de paludisme (1919 i 1922) tampoc no va afectar gaire a l'Hospitalet.
L'avenç de la ciència i els serveis mèdics de l'Ajuntament de Barcelona van fer que les epidèmies no fossin tan mortíferes a la capital catalana i la seva àrea metropolitana en formació. Font: La Ilustració catalana, 25-11-1906, pàg. 4.
Aquesta evolució positiva es va capgirar segons avançava el s. XX. La immigració va començar a ser significativa i el creixement urbanístic en males condicions va afavorir l'expansió de noves epidèmies.
Vers el 1900, l'Hospitalet tenia uns 5 mil habitants i 30 carrers. En 1930, en tenia uns 38 mil habitants, que vivien a 128 vials (carrers, passatges, etc).
No només hi havien més carrers, també van aparèixer nuclis de barraques a Santa Eulàlia, que havien despertat l'atenció de les autoritats per la gran pobresa dels seus ocupants i la dolentíssima situació higiènica.
Els petits brots de malalties infeccioses es succeïen i eren
detectats i tractats amb celeritat per les autoritats: verola (1901 i
1922), rubèola (1907)... També van aparèixer i es van ampliar els dispensaris de la Creu Roja, especialment el del Carrer Progrés, a Collblanc, l'any 1917. Però la pobresa creixia molt més de pressa.
La pandèmia mundial de grip de 1918 va venir per raons totalment alienes a la situació local, però la seva afectació sí que va ser determinada per circumstàncies locals. Per saber-ne més, us recomano el gran reportatge de l'Enric Gil.
Encara que no tenim dades concretes de l'Hospitalet, sabem que provocà una "sobremortalitat" de 130 persones, un 1,2% de la població.
El Centre i el futur Sant Josep, l'any 1923.
El brot de febre tifoide de 1924
Els brots de malalties infeccioses més freqüents eren els de febre tifoide, provocats pels deficients o inexistents sistemes de clavegueram i abastiment d'aigua potable.
La febre tifoide és generada per un bacteri del grup salmonella i es difonia perquè els excrements i orines humanes es filtraven i arribaven als aqüífers d'on s'extreia l'aigua per a beure.
L'Hospitalet creixia vertiginosament en aquells anys i la urbanització no es feia sempre amb les infraestructures del cicle de l'aigua que exigien els principis sanitaris bàsics.
Tenim notícia de brots de febre tifoide a l'Hospitalet en 1903, 1914, 1924, 1928 i 1935. Cal destacar que el brot de 1914 sí va arribar a ser una epidèmia a Barcelona.
Font: Nuevo Mundo, 14-11-1914, pàg. 30.
Fixem-nos en el que va passar fa 100 anys, en 1924, del que he trobat tres documents fets pel Dr. Santiago Prats.
El Dr. Santiago Prats
Santiago Prats i Comas (1884-1952) fou metge municipal i avui el recordem sobretot perquè va ser el propietari de Can Sumarro que va cedir aquest mas a la ciutat al seu testament.
L'Arxiu Municipal de l'Hospitalet conserva tres documents en els que en Prats certifica sis casos d'aquesta malaltia, tots al barri del Centre. Això no vol dir que no n'hi haguessin més.
En definitiva, a les cases del Centre que obtenien l'aigua als pous van aparèixer aquests casos de febre tifoide.
El brots de pesta de 1905 i 1931
La pesta havia deixat de provocar epidèmies a Europa Occidental des de les primeres dècades del segle XVIII, però hi van haver diversos brots d'importància, que generaven la lògica alarma.
A Barcelona, va haver-ne un els anys 1905-6, especialment important a la zona de Sants, la Bordeta i Hostafrancs, amb focus relacionats amb dipòsits d'escombraries i fems.
També es va difondre als nuclis de barraques, com ara el que hi havia a la platja de Can Tunis, entre els termes de Barcelona i l'Hospitalet, conegut com el Vidriol.
Finalment, es van certificat 52 casos amb 10 defuncions, encara que segurament van ser molts més. Entre les mesures preses, es van cremar sitials d'escombriaires i nuclis de barraques. Entre les mesures recomanades, el trasllat dels dipòsits d'escombraries a zones més despoblades. La zona despoblada més propera era l'Hospitalet.
Podem dir que la pesta de 1905-6 va afectar l'Hospitalet "de rasquis". Quan les instal·lacions dels escombriaires s'hi van situar, el següent brot de pesta es va donar a la nostra ciutat plenament.
El Heraldo de Madrid, 27-8-1931, pàg. 16
Podem seguir el brot del 1931 gràcies a l'article del Dr. Claramunt. Entre l'agost i el novembre es van tractar 26 casos, dels quals 14 eren de l'Hospitalet: 2 dones de la Torrassa, 3 al mas de Cal Tocayo (on ara hi ha la Fira) i la resta a Santa Eulàlia.
A l'Hospitalet van morir una nena de 13 anys de la Torrassa, 3 persones de Santa Eulàlia (una d'elles, habitant d'un nucli de barraques) i un dels tres germans de Cal Tocayo que la van contreure.
A l'article mèdic es diu clarament que els focus principals van ser els sitials d'escombraries i les sèquies del Canal de la Infanta. La propagació es va produir als carrers que no tenien clavegueres, el que feia que les rates convisquessin amb les persones.
Aquests episodis epidèmics ens mostren com era la situació de la majoria de la població de l'Hospitalet ara fa 100 anys.
Com ja vam comentar en un altre article, l’habitatge és
una de les necessitats més importants de ésser humà. La classe treballadora hem
lluitat i hem aconseguit que sigui considerat un dret; els capitalistes ho consideren
un negoci.
L’habitatge és al centre de la lluita de classes, com
estem comprovant en l’actualitat, un cop més, arran del debat de la legislació
del límits dels lloguers, de la prohibició de desnonaments, etc.
Aquest article ha estat possible gràcies a la lectura d'aquest llibre. En primer lloc, recomano la seva lectura. A la portada podem veure un dels establiments que oferien llits per dormir una nit, per 60 o 85 cèntims.
Les mobilitzacions i reivindicacions al voltant d’aquest
dret s’han produït arreu del món. De vegades s’han portat a terme importants
vagues de lloguer: Roscommon (Irlanda, 1901), Buenos Aires y Rosario (1907),
Nova York (1907), Glasgow (1915), Londres (1959), Torí (1974)... Recentment a
Los Angeles o Toronto.
La vaga de Barcelona (1931)
Barcelona i la seva àrea metropolitana havia crescut molt
en els anteriors 16 anys, fruit de la immigració provocada pel gran creixement
econòmic. L’any 1930, però, havia arribat la crisi econòmica i l’atur.
Font: Mundo Gráfico, 27-5-1931, pàg. 16
Milers de famílies obreres hi vivien en condicions molt
dolentes en diferents situacions d’infrahabitatge: barraques, rellogats, pisos
compartits, passadissos, etc. N’han de dedicar entre un terç i una cinquena
part del sou a pagar el lloguer del pis. La propietat és a l’abast de molt
pocs, accessible gràcies a l’autoconstrucció i algunes cooperatives.
L’abril de 1931, residents del barri de la Barceloneta
van començar una vaga de lloguers, exigint la seva baixada [i].
La reivindicació s’estengué per la ciutat. El sindicat anarquista CNT la va fer seva i creà el Comitè de Defensa Econòmica per canalitzar-la, dins del Sindicat Únic de la Construcció.
Breu documental del programa "Valor afegit" de TV3 sobre la vaga de lloguers de 1931. Per veure'l, cliqueu aquí.
Pel mig, les eleccions municipals del 12 d’abril van
provocar la proclamació de la República. Les noves autoritats no van poder o no
van voler canviar les lleis relatives a l’habitatge, o més aviat fer-les,
perquè era un sector no regulat, sotmès al dictat del mercat, que és gairebé el
mateix que dir que era al dictat dels propietaris.
La consigna d’aquell any del 1r de maig del míting
central de la CNT va ser “Contra el paro,
la inflación y por la rebaja de alquileres”. Podem comprovar la importància
que tenia el tema de l’habitatge en les reivindicacions obreres.
Cua d'aturats per a recollir bons de diners que repartia l'Ajuntament de Barcelona. Font: Crónica, 13-9-1931.
El 5 de juliol, en una assemblea general convocada pel
Comitè i celebrada al Palau de Belles Arts, s’acordaren les reivindicacions
bàsiques: 1) mantenir la convocatòria de la vaga de lloguers, 2) rebaixa dels
lloguers en un 40% i 3) suspensió dels lloguers als aturats.
El Comitè de Defensa Econòmica va declarar que gairebé 90
mil famílies secundaven la vaga de lloguers l’agost de 1931. Molt probablement
era una dada exagerada. Els desnonaments eren diaris i els conflictes al carrer
eren habituals. Sovint, tan bon punt era desnonada una família, el veïnatge
tornava a pujar els seus béns al pis. Per això, també sovint, la policia llençava els mobles per la finestra, perquè es trenquessin i no els poguessin torna a pujar.
La mobilització fou divulgada per mítings i una
propaganda molt activa. La Cambra de la Propietat es va adreçar a les noves
autoritats republicanes i, malauradament, es van posar del seu costat. La
campanya i les accions promogudes pel Comitè van ser considerades il·legals i
reprimides. En aquesta línia destacà el governador Josep Oriol Anguera de Sojo.
La premsa anarquista denunciava la gran quantitat de presos guvernatius, segurament per la conflictivitat derivada de la vaga de lloguers. Els presos anarquistes van començar una vaga de fam i després van protagonitzar un motí. Font: Nuevo Mundo, 11-9-1931.
La repressió era especialment dura en relació als
enfrontaments provocats pels desnonaments i en general per l’atur. La tensió
arribà al límit la primera setmana de setembre, quan la CNT convocà la vaga
general.
És molt significatiu que els enfrontaments més greus de la vaga general de setembre de 1931, amb el resultat de diversos morts i ferits, fossin a la seu del Sindicat Únic de la Construcció, al que pertanyia el Comitè de Defensa Econòmica. Font: Mundo Gráfico, 9-9-1931
La vaga general, amb enfrontaments que causaren morts i
ferits, va significar el trencament entre la República i l’anarcosindicalisme.
La repressió contra la vaga general i de retruc contra la vaga de lloguers va
continuar i cap a final d’any aquesta última havia acabat sense que les seves reivindicacions
fossin ateses.
La vaga de lloguers a l’Hospitalet: els protagonistes
Quines persones formaven les classes en lluita? Per una
banda, la classe obrera que havia vingut a viure a l’àrea de Barcelona a
treballar en la indústria i la construcció. En aquell moment, l’Hospitalet
havia arribat al zenit del seu primer episodi immigratori. Del 1914 al 1930
havia passat de 8 a 38 mil habitants. El gruix de la immigració s’havia
assentat a Santa Eulàlia i sobretot a Collblanc-Torrassa, que pujà de 2 a 21
mil habitants.
A partir del minut 43 podem veure una bona recreació de la immigració i l'habitatge a Collblanc-Torrassa. Recomano, però, el visionat de tot l'episodi.
Els problemes habitacionals a l’Hospitalet d’aquesta
immigració pobre procedent del camp aragonès, valencià i murcià van ser molt
greus: barraquisme, amuntegament en pisos, infrahabitatges com ara els passadissos, etc. I gairebé sempre, de lloguer.
Els episodis de rebuig de la immigració pobre de l'Hospitalet foren abundants. Podem destacar la creació del mite "dels murcians", del que ja vaig escriure un altre article.
En un reportatge sobre Collblanc-la Torrassa, signat per Francesc Madrid i publicat a La Rambla el 18-12-1933, arran de la revolta anarquista que s'hi havia fet poc abans, podem veure una foto amb el següent peu: "Fixeu-vos en aquestes cases. Hem estat en una d'elles. Es pitjor que l'infern."
A l'altra banda hi era la burgesia, que va veure en la onada
immigratòria un negoci immobiliari. Qui eren aquests burgesos? Pel que sabem
d’ells, sembla que no eren grans
propietaris. Des del 1919, els propietaris de finques urbanes havien
d’estar col·legiats obligatòriament en unes associacions anomenades cambres de
la propietat.
El president de la Cambra de la Propietat Urbana en aquests anys
era Joan Pedro Vidal, un dels socis fundadors de la Cooperativa Obrera La Torrassa. Això vol dir que era més aviat un petit empresari. Tornarem a parlar d'ell més endavant [ii].
Autoconstrucció d'una casa al Carrer Miquel Romeu durant la dècada de 1930. Font: CELH_AF_StJosep / a. desconeguda d. Emili Nebot
El vicepresident, des del juliol de 1930, era Ramon
Castelló Martínez, del que sabem que era industrial, que havia format part de
la Unión Patriótica, el partit de
Primo de Rivera i havia estat regidor durant la Dictadura [iii].
L’any 1931 era a la llista republicana de les eleccions municipals del 12 d’abril
pel districte tercer i l’any 1933 era vicepresident de la junta local del
Partit Radical [iv].
No eren els únics polítics republicans de la junta de la
Cambra. El vicepresident 2n era Josep Jordà Polls, vell i destacat dirigent del
republicanisme local. Va arribar a ocupar el càrrec d’alcalde una setmana de
1930, i l’any 1931 era regidor. També formava part de la junta ni més ni menys
que l’alcalde Josep Muntané.
La Casa Pons, més coneguda com el Gratacel, en una fotografia de 1933. Font: CELH_AF_0589_Gratacel / a. desconeguda, Algo, 20-5-1933, pàg. 9
En la junta de la Cambra de l’Hospitalet no trobem grans
propietaris. Dels cognoms de l’oligarquia tradicional només trobem a Antoni Oliveras Norta, regidor al consistori republicà per la Lliga Regionalista, i Francesc Pastor Goyta. Dels promotors
de les urbanitzacions de l’època, només trobem a Antoni Ceravalls.
Projecte d'urbanització dels terrenys d'Antoni Ceravalls, a l'actual Les Planes. La proposta fou aprovada l'any 1922. Font: Portal d'imatges de l'AMH
Els promotors de pisos i
passadissos que coneixem són majoritàriament petit-burgesos de fora de
l’Hospitalet, com l’actor
Enric Borràs, promotor de les Cases d’en Borràs. També n’hi havia, però, de
propietaris del poble.
En resum, pel que fa a l’Hospitalet no trobem grans
empreses de la construcció, sinó petits i mitjans propietaris que van aprofitar
les terres que hi tenien o els estalvis per comprar-les per a fer un petit
negoci i assegurar-se unes rendes.
La vaga de lloguers a l’Hospitalet: els fets
Els barris de Collblanc-Torrassa i Santa Eulàlia eren una
extensió de Sants des de tots els punts de vista i un dels principals escenaris
de les lluites socials de tot el país. Aquesta vaga no va trigar en arribar-hi.
Un passadís de Collblanc, en una foto de 1992.
Durant l’any 1930 es van
produir 228 desnonaments a l’Hospitalet [v]. Segons la Cambra de la Propietat, durant l’any 1931:
“Pasan de trescientos los juicios de desahucios tramitados por falta de
pago, siendo de lamentar que en varios casos se haya tenido que recurrir a la
fuerza pública para cumplir las sentencias dictadas por el Juez Municipal,
produciéndose alborotos y desórdenes públicos que no han ocasionado víctimas
por verdadera casualidad y gracias a la serenidad y paciencia recomendadas
reiteradamente por la Cámara y extremadas al límite.” [vi]
Aquests aldarulls eren les
resistències de les famílies afectades i els veïns als desnonaments, com quan
el veïnatge va tornar a pujar els mobles d’una que acabava de patir aquesta
situació tan terrible a Collblanc, el 23 de juny [vii].
La campanya de mítings del
Comitè de Defensa Econòmica va arribar a l’Hospitalet, i el 27 de juliol es va
fer un al cinema Oliveras [viii]. Algunes cròniques de la
premsa anarquista destacava que la majoria de les persones assistents a aquests
actes eren dones.
La Vanguardia, 21-7-1931
La resposta no va trigar. La
Cambra de la Propietat local va fer una assemblea el 5 d’agost:
“ (...) a fin de tomar acuerdos ante las graves circunstancias por que
atravesaba la Propiedad y está todavía atravesando a causa de la rebeldía de la
casi totalidad de inquilinos en el pago de los alquileres. En la misma se dió
cuenta por la Presidencia y Secretaría de la génesis del conflicto iniciada por
la llamada Comisión de Defensa Económica, filial de la C.N.T. y alentado por
mítines y campañas demagógicas que por indisciplina en unos casos y por
coacción en otros ha lanzado a todos los inquilinos a la rebeldía.”[ix]
Realment era “la
casi totalidad” dels llogaters de l’Hospitalet els que secundaven la vaga?
És el més probable; als propietaris no els interessava sobredimensionar el
seguiment de la mobilització. Segons Severino Campos, dirigent de la FAI i
aleshores resident a la Torrassa, “una
gran mayoría dejó de pagar el alquiler” [x]
Els actes violents de la vaga general de setembre de 1931 també es van produir a Collblanc. Font: Mundo Gráfico, 9-9-1931
El 3 de novembre es va ver una altra assemblea de la
Cambra local, amb seu a Collblanc, per rebre al president de la Cambra de
Barcelona Joan Pich i Pon, empresari i dirigent del Partit Republicà Radical
(arribarà a ser alcalde de Barcelona l’any 1935). Per la crònica de La Vanguardia podem saber que el
conflicte es mantenia ben viu. Els oradors van demanar fermesa als propietaris
perquè sinó es podia esfondrar l’ordre social, com a Rússia, perquè els
propietaris de l’Hospitalet també eren obrers i tenien dret a defensar els seus
interessos i perquè la vaga el que pretenia era sabotejar la República [xi].
Una altra imatge de la vaga general a Collblanc. Font: Mundo Gráfico, 9-9-1931.
Vers el desembre, la vaga de lloguers havia acabat amb la
victòria dels propietaris. Els desnonaments van continuar en els següents anys.
Es van mantenir focus de resistència i no sabem si els barris obrers i amb
forta penetració anarcosindicalista de l’Hospitalet van ser d’aquests. Com a
mínim, centenars de famílies van veure alleugerida la seva situació per no
haver de pagar el lloguer durant molts mesos.
La qüestió de l’habitatge en els anys posteriors
La qüestió de
l’habitatge es va mantenir ben intensa en els anys següents. El conflicte es
mantenia latent i en absolut resolt. Per tant, no és estrany que quan es produí
la revolta anarquista de desembre de 1933 fossin assaltades les seus de la
Cambra de la Propietat i del Partit Radical (molt vinculat a la Cambra, com hem
vist).
Quan va començar el procés revolucionari, el juliol de
1936, les col·lectivitzacions van començar pels mitjans de producció clàssics,
terres i fàbriques. De seguida, però, van començar les municipalitzacions dels
habitatges durant la tardor, i a l’Hospitalet també es va portar a terme.
La repressió desfermada pels incontrolats a partir del
juliol del 1936 reflectia els odis acumulats durant els anys, les dècades més aviat,
anteriors. Una de les persones que van estar a punt de ser assassinades va ser Joan
Pedro, el president de la Cambra. Segons va testificar en el judici a Joan
Peiró, l’any 1942, el Comitè de la Torrassa el volia matar i
Peiró, del que havia estat company de feina, va intercedir i el va salvar [xii].
Aquests episodis ens mostren com de central era el
conflicte de l’habitatge en la dècada de 1930. Ara potser torna a ser-ho.
[i] Les dades de la
vaga a nivel global les tenim gràcies a AISA PÀMPOLS, Manel. La huelga de alquileres y el Comité de
Defensa Económica, Barcelona, Associació Cultural el Raval “El Lokal”, 2014.
[ii] Fou nomenat president "por orden gubernativa" en ser destituïda la junta anterior; La Vanguardia, 4-5-1929, pàg. 27.
L’any 1930 passà a ser-ne vocal; La
Vanguardia, 10-7-1930. L’any 1931 tornà a la presidencia; CÁMARA OFICIAL DE
LA PROPIEAD URBANA DE HOSPITALET. Memoria
1931, l’Hospitalet, Imprenta J. Sanroma, 1931, pàg. 7. Pel que sabem, l’any
1936, quan començà la Guerra, també ho era; BALCELLS, Albert. “El consejo de
guerra contra el dirigente cenetista catalán Joan Peiró en 1942. Un caso
representativo y a la vez singular”, Hispania Nova, núm 2 (2001-2002).
L’any 1939 el franquisme el tornà a posar al capdavant de la Cambra; La
Vanguardia, 16-5-1939, pàg. 7.
[iii] Vocal de la dirección local de la UP; La
Vanguardia, 26-1-1926. Regidor en representació de Santa Eulàlia; La Vanguardia, 20-3-1926. Vicepresident
de la Cambra de la Propietat; La
Vanguardia, 10-7-1930.
[iv] Llista encapçalada pels obrers Esteve Campreciós i Ramon Frontera, seguida
pels industrials Eusebi Font i per Castelló; La Vanguardia, 4-4-1931, pàg. 7. El líder local del PRR l’any 1933
era Domingo Saret Casas, i com secretari de la junta fou escollit Hilario Rabal
Meroño, que ocuparia el càrrec d’alcalde després dels fets d’octubre de 1934
per designació governativa; La Vanguardia,
4-8-1933.
[vi]Cámara
oficial de la propiedad urbana de Hospitalet. Memoria elevada al Exmo. Señor Ministro de Trabajo y Previsión, de los
trabajos realizados durant el ejercicio de 1931, Hospitalet, Imprenta J.
Sanroma, 1931, pàg. 18.
[vii]La
Publicitat, 24-6-31, cit. a AISA, op. cit, pàg. 67 i Ahora, 24-6-31, pàg. 7.
.jpeg)
