L’objectiu d’aquest article és, des de la
perspectiva local, fer un recull de les formes de repressió del franquisme que
provocaren víctimes mortals i, per sobre de tot, recordar i treure de l’oblit
els noms de les persones que van perdre la vida pel seu compromís contra el
feixisme.
L’exili
Com és sabut, les víctimes mortals de la repressió
franquista a Catalunya van ser menys que en d’altres indrets d’Espanya perquè
la major part dels militants i combatents del bàndol republicà van poder fugir.
Prop de mig milió de persones es van exiliar, sobretot a França, i d’aquestes entre
un terç i la meitat no van tornar en els mesos següents perquè sabien que
patirien greus represàlies per les seves activitats polítiques i sindicals.
L’exili, però, també va provocar morts, donades les
horribles condicions en les que es va fer: fugida a peu en ple hivern, atacs
per part de l’aviació franquista, camps de refugiats a les platges… Tanmateix,
és molt difícil trobar-ne documentació.
Tenim la sort que un dels grans testimonis de
l’exili republicà és el d’un hospitalenc, Ramon Moral i Querol, i que el podem trobar en línia. Moral ens explica la història de Pilar Pascual, vídua de 65 anys, que
viva al Carrer príncep de Bergara, a la que li van denegar el permís per sortir
del camp de refugiades per reunir-se amb els seus fills. Quina va ser la seva
sort?
L’Enric Gil ha
identificat 367 habitants de l’Hospitalet que es van exiliar de forma
permanent, dels quals tres quartes parts ho van fer a França i una quarta part
a Amèrica.
Ell mateix adverteix que no són tots, i dels que tenim més informació són
precisament els que van sobreviure al tràngol i van tenir descendència.
Algunes de les
313 persones que consten en el padró hospitalenc de 1940 com desaparegudes
han estat trobades a l’exili. De la majoria, però, encara no sabem amb certesa quines circumstàncies van haver
de patir, ni quantes van morir com a conseqüència de l’exili.
Els afusellats per “rebel·lió” militar
En els primers mesos de l’ocupació, a partir del 26
de gener de 1939, es va empresonar a moltes persones acusades d’activitats
contràries al “Glorioso Alzamiento Nacional”, és a dir, durant la Guerra o,
fins i tot, per les seves activitats polítiques i/o sindicals des de l’octubre
de 1934.
Per una banda, la policia, amb la possible
col·laboració d’escamots de falangistes, detenia a qui trobaven oportú a partir
de denúncies. Per una altra, es feien indagacions dels milers de persones empresonades
durant la Guerra, totes considerades sospitoses i que havien de demostrar la
seva no implicació en activitats polítiques amb avals fets per addictes al règim.
Després de les tortures, les persones detingudes eren
lliurades a la jurisdicció militar i patien simulacres de judici amb forma de
consell de guerra, alguns dels quals acabaren en pena de mort pel delicte de
“Rebel·lió” o “Adhesió a la rebel·lió”,
executada majoritàriament al mur del Camp de la Bota.
L’absurditat de la repressió franquista és màxima:
acusaven als opositors d’allò que havien fet ells. I a més, amb retroactivitat!
És a dir, condemnaven per uns fets titllats de delictes que no eren delicte en
la legislació vigent quan foren comesos.
 |
| Fotografia de Josep Segarra a l'infermeria de la Model. Fotografia inclosa en el seu expedient judicial. |
La
primera aproximació als noms de les víctimes mortals de la repressió franquista
a Catalunya la va fer Josep Mª Solé i Sabaté, basant-se en els registres de
cementiris i defuncions. Va trobar-ne 22 de l’Hospitalet.
Posteriorment, quan
els arxius militar foren accessibles, Jordi Cánovas va fer recerca a partir
d’aquests noms i va afegir-ne un més.
Un primer buidatge de tots els expedients dels executats a Barcelona de
l’Arxiu del Tribunal Militar Tercer fou fet per Joan Corbalán
En 2015, però, l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) va publicar el buidatge que havia fet dels procediments militars judicials (sumaríssims) que hi havia
en l’esmentat arxiu militar de tota Catalunya. La quantitat total d’expedients
oberts pujava a 82.000, que afectaven a 78.188 a persones físiques diferents,
dels quals, 4.411 van concloure amb sentència de mort i 3.358 foren executades.
Segons aquesta publicació, el total de persones amb
veïnatge a l’Hospitalet que van haver de patir un “Sumaríssim d’Urgència” van
ser unes 800, 1,65% de la població. Aquesta proporció és, per cert, la més
baixa del Barcelonès i Baix Llobregat.
Els noms de les persones afusellades les podem
conèixer per tres fonts, que no són coincidents. Per tant, farem la llista dels
noms que ens aporten totes tres:
nom
|
edat
|
Can
|
Cor
|
ANC
|
|
|
46
|
|
x
|
|
Manuel Alcoberro Francisca
|
30
|
|
x
|
|
José Alonso Mellado
|
33
|
x
|
x
|
|
Pere Anton Roig
|
45
|
x
|
x
|
x
|
Agustín Aragonés Jiménez
|
49
|
x
|
x
|
x
|
Antonio Arévalo Martín
|
29
|
|
x
|
|
Josep Benages Casella
|
38
|
|
x
|
|
Teodosi Comillas Expósito
|
38
|
x
|
|
|
Santiago Demesas Díez
|
47
|
|
x
|
|
Josep Domènech Avellanet
|
21
|
x
|
x
|
x
|
Martirián Domingo Fortuny
|
32
|
x
|
x
|
x
|
Pedro Escobar Gutiérrez
|
61
|
|
|
x
|
Lluís Fabregat Solsona
|
28
|
|
x
|
x
|
Josep Ferrer Berbis
|
32
|
|
|
x
|
Antonio Fuentes Boj
|
47
|
x
|
|
|
Vicente Herrera García
|
46
|
x
|
|
x
|
Manuel Ibáñez Navarro
|
21
|
x
|
x
|
x
|
José López Alcocer
|
30
|
x
|
|
|
Emilio López Gausi
|
56
|
|
x
|
|
Joan Lorca Dalmau
|
20
|
x
|
x
|
x
|
Pedro Magín Luís
|
47
|
x
|
x
|
x
|
Josep Manresa Lladó
|
38
|
|
|
x
|
Juan Martínez Marín
|
36
|
|
x
|
|
Pedro Martínez Olmo
|
28
|
x
|
x
|
x
|
Antonio Monteagudo Sánchez
|
36
|
x
|
x
|
x
|
Manuel Muñoz Sánchez
|
22
|
|
x
|
x
|
Josep Palos Alqueza
|
47
|
x
|
x
|
x
|
Josep Pastallé Canals
|
49
|
x
|
x
|
x
|
José Pelegrín Ortiz
|
32
|
|
x
|
|
Diego Pérez Castellón
|
30
|
x
|
|
x
|
Ambrosi Rodríguez Rubio
|
21
|
x
|
x
|
x
|
Francesc Ruiz Ballester
|
38
|
x
|
x
|
x
|
Josep Segarra Ventura
|
37
|
x
|
x
|
x
|
Ginés Soler García
|
43
|
|
x
|
x
|
Joaquim Terradas Pascual
|
36
|
|
x
|
|
Manuel Torà Bellido
|
31
|
x
|
x
|
x
|
Constantino Tormo Gil
|
29
|
x
|
x
|
x
|
Andreu Valls Safon
|
22
|
|
x
|
|
Enric Vila Farrés
|
23
|
x
|
x
|
x
|
Andrés Zambudio Carrión
|
29
|
|
x
|
x
|
Francisco Zamora González
|
26
|
|
|
x
|
Segons Cánovas
(Can de la llista) van ser afusellats 23 homes; segons Corbalán (Cor a la
llista) van ser 32; segons l’ANC foren 28 els hospitalencs afusellats entre 1939 i 1945.
 |
| Manuel Ibáñez i Constantino Tormo, dos dels afusellats de l'Hospitalet. Font: Cánovas, op. cit. |
Tenien entre 21 i 61 anys. Els noms aportats per Cánovas o Corbalán que no
tenen la “x” a la columna de l’ANC no vol dir que no fossin afusellats, vol dir
que en la llista de l’ANC consta un domicili que no era l’Hospitalet. Fins que no es faci una
comprovació de tots els expedients no podrem confirmar el veïnatge d’aquestes
víctimes, de les que a hores d’ara tenim dades contradictòries.
 |
| Josep Domènech i Avellanet en 1937. Font: FONTOVA, Rosario. La Model deBarcelona. Històries de la presó, Barcelona, Generalitat de Catalunya,
2010, pàg. 137. En aquesta publicació podreu llegir alguns dels notables poemes d'aquest jove anarquista. |
La
llei de fugues
Les tropes franquistes que ocupaven l’Hospitalet
van sortir un parell de nits (6 i 9 de maig de 1939) i van assassinar 15 homes
(10 i 5, respectivament), aplicant la vella Llei de Fugues. Es tractava d’una
forma d’execució extrajudicial, aprofitant la llei que permetia disparar contra
un detingut que fugia.
 |
| La policia informa a l'Ajuntament dels assassinats del 6 de maig de 1939 |
El més probable és que fos un acte de represàlia
per la mort, el 30 d’abril, del comissari de policia que encapçalava la
repressió política a la ciutat, José León Giménez, a mans d’un grup de
guerrilla urbana.
Els homes assassinats foren:
Nom
|
edat
|
Francisco López García
|
40
|
Ramon Doch Puigdemazas
|
41
|
Miquel Berenguer Andreu
|
32
|
Paulino Albaladejo Martínez
|
32
|
Francisco Fernández Santiago
|
24
|
Juan Mellado Pérez
|
49
|
Antonio Rocuco (¿) Moreno
|
43
|
Antonio García Martínez
|
37
|
José Morata Carmona
|
38
|
Basilio Juanes Zanfoga (¿)
|
38
|
Antonio Gimeno Fandos
|
26
|
Antonio Busto Valle
|
29
|
Ramon Deu Díaz
|
31
|
Genaro Frías Escobar
|
26
|
José Ugedo Berenguer
|
28
|
Aquesta cacera humana no era la forma habitual de la repressió. Caldria comprovar si es va produir a d'altres llocs i si va anar associada a represàlies pròpies d'un exèrcit d'ocupació.
La violència arbitrària
En la seva obra abans esmentada, Solé i Sabaté comentava que s'havien produït a Catalunya unes 30 o 40 morts que es poden qualificar d'"arbitràries", sense passar pels tribunals.
Al llibre de
registres del cementiri de l’Hospitalet trobem un seguit de noms que
ofereixen molts dubtes. Com és que foren enterrats a la fossa comuna dos “soldats
nacionals desconeguts” el 26 i el 28 de gener? S’entén que un exèrcit en retirada
abandoni cadàvers sense identificació, però, un exèrcit vencedor, que ofereix
pensions i avantatges a les famílies dels seus “caiguts”?
En abril i març de 1939 dues
dones i un home van morir per “hemorràgia cerebral” i foren enterrats a la
fossa comuna, trets propis del registre de les víctimes polítiques del
franquisme en aquells moments. Un home i una dona van ser enterrats el dia 29
de gener de 1939, i en el registre no indica la causa. Els seus noms no
apareixen amb posterioritat com víctimes del “terror roig”; ho foren del “terror
blau”?
Domènec Pastor Petit, el gran
escriptor hospitalenc, ens relatà que va veure com, vers l’abril de 1939, un
militar va clavar un tret al cap a un home gran perquè li va contestar en
català quan li va preguntar per una adreça, a la Rambla Just Oliveras.
Les característiques del relat i la trajectòria de l’autor fan versemblant
aquest episodi. Aquests actes de barbàrie puntual sempre han format part de la
memòria col·lectiva i eren transmesos de forma oral i gairebé mai eren registrats
documentalment, fins a perdre la versemblança.
Els testimoni de Pastor Petit és
només això, un testimoni, que convindria confirmar documentalment. Al llibre
del cementiri podem trobar alguns noms que es correspondrien amb l’home gran
possiblement assassinat a la Rambla.
Un altre testimoni oral m’ha
explicat un episodi semblant en la pujada del metro de Santa Eulàlia, en els
anys setanta! Algú sap alguna cosa?
La presó i les comissaries
Ramon Gómez, en un altre llibre
de memòries, ens informa de la mort del pare d’un company d’escola, de cognom
Escodà, que era empresonat a la Model. Quan la mare, que era en llibertat
condicional, va demanar explicacions li van fer signar un paper acceptant la
versió oficial segons la qual el seu marit s’havia suïcidat..
Un altre testimoni ens parla de
la mort provocada per les pallisses a la presó de Domingo Polo, que havia estat
militant de la CNT, el fill del qual, Ferran, fou un dels exiliats que morí en
un camp nazi.
La documentació dels expedients
dels presoners de la Model es troba a l’ANC i no es consultable per municipis.
D’aquests dos casos esmentats he pogut localitzar un expedient, i es confirma
la informació: va morir a la infermeria de la Model l’abril de 1942, després de
gairebé dos anys empresonat. El compromís de confidencialitat que he hagut de
signar no em permet dir el nom.
De qui també tenim constància
documental és de Josep Costa Morell. Havia estat detingut l’octubre de 1939,
quan tenia 17 anys, per llençar fulls volanders de les Joventuts Llibertàries i
la FAI. També fou acusat de voler organitzar un grup armat. Va morir l’1 de
maig de 1943 “a consecuencia de la factura de la base del cráneo (…). La citada
fractura le fue producida al intentar suicidarse (…)”.
La lectura del seu expedient carcerari em fa imaginar l’infern que foren
aquests quatre darrers anys de la seva vida.
 |
| Certificació de la mort a la presó de Josep Costa Morell |
Tots els testimonis referents a
les presons franquistes, especialment les d’aquells anys són coincidents: les
tortures i condicions penoses eren la causa de moltes morts. En Joan Montblanc ha comptabilitzat un total de 13 hospitalencs que van morir a la presó.
Els morts als camps nazis
Les morts dels/les exiliats/des
que van caure sota el domini nazi també són atribuïbles al franquisme. Per dues
raons; la primera, òbvia, perquè l’exili fou provocat per la persecució militar
i política del franquisme; la segona, perquè el règim triomfant no va
reconèixer la nacionalitat espanyola a les persones exiliades i i les va
llençar a les urpes del sistema concentracionari alemany.
L'estudi pioner de Pep Ribas i Enric Gil informava de, com a mínim, 33 homes de
l’Hospitalet, gairebé tots morts en el camp de
Gusen-Mauthausen. Un posterior estudi de Tania González aportava les dades de 43 homes morts als camps nazis. A una exposició del Museu Municipal de l'Hospitalet del 2023, es van documentar 66 homes deportats i es confirmen els 43 assassinats.
Malauradament no tenim documentació de les dones empresonades a Ravensbrück.
Els seus noms són:
|
Nom
|
edat
|
|
Pelegrí Aguilar Bou
|
51
|
|
Antoni Andreu Méndez
|
34
|
|
Josep Aragón Muñoz
|
37
|
|
Manuel Arnau Viña
|
25
|
|
Antoni Arranz Barrio
|
45
|
|
Jaume Artigau Viñas
|
34
|
|
Josep Ballester Serrano
|
31
|
|
Martí Cabanes Bel
|
53
|
|
Ángel Callejón Martínez
|
24
|
|
Federico Callejón Martínez
|
30
|
|
Josep Calpe Vidal
|
48
|
|
Vicenç Capdevila Montserrat
|
32
|
|
Pere Cuyàs Niubó
|
36
|
|
Manuel Fernández Torres
|
33
|
|
Eloi Ferrer Díaz
|
34
|
|
Vicent Ferrer Salvador
|
42
|
|
Eloi Ferrer Díaz
|
34
|
|
Fèlix Garcia Cirac
|
34
|
|
Bautista García Navarro
|
25
|
|
Miguel Lariarte Uribe
|
37
|
|
Jaume Mañá Argelaga
|
24
|
|
Joan Martínez Caparrós
|
39
|
|
Francesc Muñoz López
|
25
|
|
Joaquim Nebot Esteban
|
22
|
|
Joan Oller Mendizábal
|
48
|
|
Josep Panes Gil
|
23
|
|
Manuel Piñas Arrabal
|
34
|
|
Manuel Polo Sánchez
|
36
|
|
Ferran Polo Tàpies
|
27
|
|
Gener Porta Plana
|
49
|
|
Eugeni Querol Puyo
|
26
|
|
Josep Ramis Grimal
|
47
|
|
Josep Ramon Alcaraz
|
26
|
|
Severiano Rubio García
|
22
|
|
Josep Ruiz Gómez
|
40
|
|
Marià Ruiz Gómez
|
41
|
Remigi Saura Benages
| 37
|
|
Josep Saura Marco
|
26
|
|
Antoni Serracho Guardiola
|
29
|
|
Francesc València Conesa
|
25
|
|
Manuel Vives Campos
|
38
|
|
Josep Vives Campos
|
40
|
|
Emilio Zafón Camps
|
41
|
 |
| Amb
aquest llibre, editat en 2011, Joan Zafón va rescatar de l'oblit la
història del seu pare, mort al camp de concentració de Neuengamme, a les
afores d'Hamburg. | |
Repressió dels guerrillers
L’Hospitalet
havia estat una important
font de milicians i patrullers durant la Guerra, i també ho va ser de
guerrillers
durant la postguerra. De fet, l’assassinat del comissari de
l’Hospitalet, José León, l’abril de 1939, es considera la primera acció
de la
guerrilla antifranquista, anarquista en aquest cas. El fet és atribuït
al grup
guerriller comandat pel torrassenc Joaquim Pallarès i Tomàs.
Blas Zambudio Torres, conegut com
“El Lleó de la Torrassa”, havia organitzat un grup d’acció que fou atacat per
la policia per primera vegada en desembre de 1941, quan fou detingut José Rafí
Urpí. Zambudio s’escapolí a trets d’una segona emboscada en un bar de La
Torrassa, però finalment va caure abatut pels trets de la policia a Barcelona
el gener de 1942.
La resta del grup va morir poc després, en el que es trobava
el sevillà Antonio Serrano Caro, de 27 anys. Segons les llistes de Corbalán i
l’ANC, Rafí i Serrano eren hospitalencs i foren engarrotats a La Model el 28 de
març de 1942.
Un altre grup, encapçalat per Joaquim Pallarès, fou detingut en 1943 i nou dels seus membres, amb edats entre
20 i 34 anys, foren condemnats a mort pel delicte d’atracament i (alguns) mort,
i executats el 29 de març a la presó Model. La causa de la mort és “axfisia”
(sic), és a dir, amb garrot vil, i foren
enterrats a la fossa comuna del Cementiri del Sud-Oest. A més de Pallarès que
l’any 1943 tenia 20 anys, també hi havia un altre veí de La Torrassa, Pere
Tresols i Meix, de 28 anys.
En la llista d’executats de Corbalán
i l’ANC després d’un Consell de Guerra també apareix com a domiciliat a
l’Hospitalet Martín Gibert Martínez. Una primera recerca bibliogràfica i
d’hemeroteca ens aporta que sembla qua amb els germans Jaume i Josep Soler
Fernández eren militants del Movimento Libertario Español, i que van ser
acusats de cometre diversos atracaments i assassinats entre 1944 i la seva
detenció en gener de 1948. Foren engarrotats a la Model el 25 de febrer de
1948.
En el marc de la lluita contra la
guerrilla urbana, en març de 1949 és mort per la policia a casa seva de la
Torrassa Miquel Barba Moncayo, i en octubre fan el mateix als carrers de
Barcelona amb l’hospitalenc Josep Sabaté.
En febrer de 1950 fou afusellat al Camp de la Bota Manuel Sabaté, el germà
petit de Quico i Josep, més pel seu cognom que pel que havia arribat a fer.
Francesc, “Quico”, Sabaté és un
dels mites de la lluita guerrillera, per la seva constància. Després de molts
anys d’accions de tota mena, fou abatut per la guàrdia civil i el sometent
local a Sant Celoni en 1960. Segons la CNT de l'Hospitalet, al grup de Sabaté hi havia un altre hospitalenc, Rogelio Madrigal Torres, que havia fugit a França en 1956.
Els guerrillers hospitalencs
morts foren d’organitzacions anarquistes, en els primers anys de les Joventuts
Llibertàries i més tard del MLE i d’altres. L’acusació dels que van morir
executats era de bandidatge, terrorisme, atracament, etc…
Els seus noms són:
Nom
|
mort
|
data
|
Blas Zambudio
Torres
|
A
|
gener 1942
|
José Rafí
Urpí
|
E
|
28-març-1942
|
Antonio
Serrano Caro
|
E
|
28-març-1942
|
Joaquim
Pallarès i Tomàs
|
E
|
29-març-1943
|
Pere Tresols
i Meix
|
E
|
29-març-1943
|
Martín Gibert
Martínez
|
E
|
25-febrer-1948
|
Miguel Barba
Moncayo
|
A
|
març 1949
|
Josep Sabaté
i Llopart
|
A
|
17-octubre-1949
|
Manuel Sabaté
i Llopart
|
E
|
24-febrer-1950
|
Rogelio
Madrigal Torres
|
A
|
4-gener-1960
|
Francesc,
“Quico” Sabaté i Llopart
|
A
|
5-gener-1960 |
mort: A, acció; E, execució
Repressió de l’antifranquisme pacífic
Un cop abandonada la lluita
armada en la dècada de 1950, les formes de lluita política i social pacífiques
foren gairebé les exclusives en els rengles antifranquistes. Tanmateix, la
resposta franquista no ho era pas de pacífica. En les seves memòries, Pepe
Guitérrez ens parla de Rafael, un jove havia contret la tuberculosi a la presó
de Burgos, on havia estat empresonat per raons polítiques, i que finalment va
tornar al seu poble andalús d’origen a morir vers 1966.
M’ha arribat el testimoni de
Ramon Roig Altadill, militant de la CNT que fou detingut quan anava a les
Canàries. Després de 4 dies detingut a la comissaria de Via Laietana fou
alliberat i va morir pocs dies després, als 59 anys, el juliol de 1975. Teniu
records d’aquest cas?
Malgrat que és el període del
franquisme més proper també tenim força desconeixement pel que fa a les víctimes
de la repressió. Les persones i les famílies que no han continuat en
l’activitat política sovint han volgut oblidar.
D’altres formes de repressió?
N’hi ha dues causes de mort que
són d’inclusió dubtosa dins la categoria de repressió política, si més no
directa.
Per una banda tenim les morts
provocades per bombardeigs de l’aviació o accions militars en general contra la
població civil. Si bé són accions bèl·liques, també poden considerar-se un
càstig contra zones de població majoritàriament “rojo-separatista”, en
llenguatge franquista.
Per una altra, la repressió
econòmica. El nou règim va mantenir conscientment en la misèria les famílies de
“desafectos”, una altra denominació franquista, i aquesta situació va provocar
no poques morts.
Resum
Tenim proves documentals de 23 a
32 homes amb veïnatge a l’Hospitalet que van ser afusellats al mur del Camp
de la Bota durant els primers anys del franquisme. També en aquells primers
dies de l’ocupació foren assassinats 15 homes més a l’Hospitalet mateix. També
tenim constància documental de 43 homes morts als camps nazis. També sabem de tretze
casos de mort a la presó. I hem localitzat 10 hospitalencs morts arran de la
seva activitat guerrillera.
Però tenim testimonis, notícies,
sospites de més persones, de les que tenim informació fruit de la recerca o
la casualitat. Sabem que tenim moltes històries que recuperar i molts noms que dignificar. Hem de respectar el silenci si és una opció conscientment
escollida, però normalment ha estat una imposició de la por.
Cal que aportem els testimonis
orals i documentals que puguem.
