CONSUMS I BUROTS

Què eren els consums i els burots?

Els consums eren uns impostos que es pagaven quan s’introduïen les mercaderies a les ciutats. A la frontera municipal hi havia unes casetes, els burots (fielatos en castellà), on s’efectuaven els pagaments. A tocar de l’Hospitalet, després de l’annexió de Sants a Barcelona (1897), es van instal·lar burots al Carrer Constitució i a la Carretera de Collblanc, en tots dos casos a la cruïlla amb Riera Blanca. A més, un altre a la Carretera de Can Tunis[i].

Cruïlla del Carrer Constitució amb Riera Blanca vers 1960, amb el rètol que indica el burot.

Els consums eren uns impostos indirectes, com una versió antiga de l’IVA. Les pageses i els pagesos havien de pagar pels productes de primera necessitat que portaven als mercats, la qual cosa repercutia en el seu preu final. Durant el segle XIX i bona part del XX, la pobresa generalitzada de la classe treballadora provocava que aquest increment signifiqués poder comprar-los o no.

Els impostos indirectes són els preferits de la dreta, perquè afecten al consum, mentre que les esquerres s’estimen més els impostos directes, els que es paguen a partir de la riquesa. Recordem que l’Estat del Benestar que tenim (i estem perdent) es basa en que els rics paguen impostos que financen els serveis públics que gaudim els pobres.

El sistema fiscal del nou Estat liberal espanyol fou aprovat el 1845 (vigent, amb moltes modificacions, fins el 1978) segons els principis dretans del partit en el poder, el Partit Moderat. Fou aleshores quan es van crear els impostos que anomenem consums.

A partir d’aquell moment, tots els moviments progressistes lluitaven per reduir-los o eliminar-los, i les reaccions conservadores els tornaven a imposar. Els consums eren odiats pels pobres i els burots van ser el blanc de la ira popular en moltes de les revoltes obreres i camperoles. 

Burot de Collblanc, l'any 1960. Font: Catàleg en línia de l'Arxiu Municipal de Barcelona http://w151.bcn.cat/opac/

Avalots contra els consums arreu

Les revoltes contra els consums i els atacs contra els burots són un fenomen comú a tot el país des del 1854; n'hi van haver centenars. Es van produir més aviat a grans ciutats, on eren més habituals, però també hi hagueren a pobles petits. Un dels casos més coneguts és la “Revolta dels Burots” del gener de 1917 a Artés, a la comarca del Bages, de la que se’n fa una divulgació extraordinària.  

També podem destacar la revolta a Igualada de 1899. A València els burots foren atacats el 1899, 1904 i sobretot el 1907. A Toledo destaca l’avalot de 1913. Van haver a Castella, Navarra, Andalusia, Estremadura, Galícia, Aragó... Van ser desenes els episodis de revoltes contra els odiats impostos dels consums. 

 

El gener de 1907 es van produir avalots a València, Sagunt i Alacant. Font: La Actualidad, 8 defebrer de 1907, pàg. 5 i Nuevo Mundo, 17 de gener de 1907, pàg. 15

Sovint, els avalots d’aquesta mena es produïen quan els vigilants (“consumers”) tenien actituds desafiadores, irrespectuoses o violentes. En d’altres ocasions els burots eren objectiu de l’odi popular quan alguna institució imposava o pujava algun impost concret. Finalment, també ho eren en revoltes socials i polítiques generals.

La tensió que provocaven va fer que el més reformista dels polítics de la Restauració, Canalejas, suprimís els consums el 1911. Tanmateix, es van mantenir els impostos a certs productes i, per tant, la presència dels burots. L’oligarquia no permetia una reforma profunda fes recaure que fes recaure la pressió fiscal sobre els més rics, amb el predomini necessari dels impostos directes.

Repressió del motí contra les quintes a Barcelona el 1872. Font: La Ilustración Republicano federal, 4/3/1872 

 

Val a dir que no és una mena de conflicte que hagi desaparegut. En els darrers temps estem assistint a una revolta antifiscal de primer ordre, la de les armilles grogues a França.

Consums i quintes entre 1854 i 1874

Com hem comentat abans, en la primera ocasió que el progressisme i el moviment obrer es van manifestar, l’any 1854, el tema de l’abolició dels consums va ser una de les principals reivindicacions populars. Durant el Bienni Progressista (1854-1856) a Barcelona i la seva àrea d’influència, incloent el raval industrial de Santa Eulàlia, es van produir mobilitzacions obreristes.

També durant el Sexenni Democràtic (1868-1874) la política fiscal va ocupar la primera plana del debat polític. La revolta de 1868 contra la monarquia borbònica es va fer amb la promesa d’eliminar els consums. És per aquesta raó que en les juntes revolucionàries formades a moltes poblacions aquesta era una de les primeres mesures preses.

L’Ajuntament provisional de l’Hospitalet, hereu de la junta revolucionària, va arribar a crear una “Junta repartidora que debe encargarse de sustituir los impuestos de consumos por los impuestos personales”, i va tenir problemes per reunir-se perquè “la clase jornalera no està representada en ella”[ii]. Em sembla que els revolucionaris hospitalencs del 68 tenien un nivell de consciència social i política extraordinari.
En un primer moment, el Govern provisional eliminà els consums. El decret del 12 d'octubre deia: "un movimiento espontáneo de las juntas populares ha puesto fin a la contribución de consumos".

Quan el govern espanyol va reinstaurar els consums i les quintes, el setembre de 1869 va haver una revolta armada a Barcelona encapçalada pel Partit Republicà Federal.

La insurrecció federal de setembre i octubre de 1869 a diferents localitats i comarques de Catalunya fou provocada per la traició als pactes anteriors a la "Revolució de Setembre" de 1868 per part dels progressistes. Es denunciava especialment el manteniment de les quintes i els consums. "Plaça del Mercat del Padró, a Barcelona. Atac a la barricada principal, la nit del 25 de setembre", Le Monde Illustré, 25 d'octubre de 1869, pàg. 264.

Contra el sorteig de la quinta, va haver un altre avalot l’abril del 1870, amb l’epicentre a Sants i Gràcia, però amb diversos episodis a l’Hospitalet. El novembre de 1872, un altre sorteig de quintes fou impedit a l’Hospitalet per la pressió popular i només es va poder fer uns dies més tard per la presència de militars.
El que no és tan conegut és l'avalot contra una altra mesura del govern que renovava els consums, els últims dies de gener de 1872, a Valladolid i Barcelona.

Font: Le Monde Illustré, 2 de març de 1872

A Barcelona, les mobilitzacions van culminar el dia 30 amb la crema d'alguns burots i una manifestació a la Plaça de Sant Jaume que fou dissolta per l'exèrcit amb el resultat de dos morts i diversos ferits.

Font: La Ilustración Española y Americana, 16/2/1872, pàg. 1

La revolta de 1882

El març de 1882 van començar unes vagues i mobilitzacions molt importants a Barcelona. El primer capítol va ser una reunió, al Teatre Novetats, d’industrials contraris a la reforma fiscal que volia pujar la imposició de la indústria i el comerç i al tractat comercial amb França. Aquesta reunió va ser dissolta per la guàrdia civil, els organitzadors foren detinguts i la premsa intervinguda, incloent el segrest de La Renaixença, el principal diari en català. 

Josep Roca i Galès fou el dirigent obrer que encapçalà la comissió d'entitats obreristes de Barcelona que va viatjar a Madrid a defensar el proteccionisme Font: www.rocagales.cat. Joaquim Escuder va ser el polític republicà que organitzà la reunió del Teatre Novetats, pel que va ser detingut i processat. Font: La Campana de Gràcia, 2 d'abril de 1882.

Als últims dies de març el malestar obrer va substituir el malestar burgès, i va protagonitzar una onada de vagues a l’àrea metropolitana de Barcelona. No he sabut destriar si el tancament de botigues i alguna fàbrica fou totalment forçat pels vaguistes o parcialment fou fet pels propis propietaris els primers dies de la revolta. Les botigues no van obrir amb normalitat fins el 9-10 d'abril.

Una comissió representant les associacions obreres va viatjar a Madrid i va posar l’èmfasi en el manteniment de la política proteccionista. La revolta antifiscal dels pobres, quan es va manifestar als carrers a partir del dia 30, es va tornar contra els consums, i els burots de Barcelona van ser destruïts.

Com era habitual, Sants va ser una de les zones amb més activitat, i la incipient zona fabril de Santa Eulàlia i el seu moviment obrer n’eren un apèndix. El Capità General enviava aquest telegrama al govern espanyol el dia 31 a les 16 hores:

 "El coronel Camprubí, á quien  destiné para proteger á las fábricas y tranvía de Sans, ha tenido que  romper el fuego contra los grupos   sediciosos que le hostilizaba con tiros y pedradas, resultando dos paisanos heridos. El brigadier March, jefe de aquella zona, acudió con caballería, y he enviado también al segundo cabo con refuerzos de ambas armas  para despejar á viva fuerza la vía pública.”[iii]

En la vaga van participar les treballadores i els treballadors de la dotzena de fàbriques que hi havia a l’Hospitalet. L’alcalde informava al governador civil el 30 de març:

"A eso de las 11 de esta mañana han suspendido sus trabajos las fábricas de hilados y tejidos y alfarerias de este distrito, compelidos a ello por una turba de unas 200 personas procedentes de Sants y Hostafranchs"[iv]

Posteriorment, les informacions eren gairebé diàries sobre l’evolució de la vaga, fins el dia 8 d’abril, quan diu "Continuan sin trabajar 8 fábricas y tintes y una alfareria. Trabajan 3 alfarerias y 1 fabrica."[v] No sabem quan van acabar els avalots. El que sembla evident és que aquesta gran mobiltzació també es va manifestar aquí.

La revolta de 1882 a favor del proteccionisme i per una política fiscal més favorable a la classe treballadora va ser un episodi de protesta social que es va produir a Barcelona i comarca, Vic, Vilanova, Granollers, Tarragona, Girona, Lleida… i fora de Catalunya a Mallorca, Santander… És molt poc coneguda per la gran importància que va tenir.

Plànol de 1888 en el que es veu l'espai entre Barcelona i l'Hospitalet.

L’atac al burot del 1898

L’any 1898 va començar malament, amb un desbordament del Llobregat i una terrible inundació el gener. La segona Guerra de Cuba ja portava tres anys i la intervenció dels Estats Units va liquidar la resistència espanyola en 3 mesos entre la primavera i l’estiu. No sabem la quantitat exacta, però van haver diversos soldats morts al poble. La crisi en la indústria va ser greu.

L’ambient era prou tens. El març, dos individus van atacar a trets a l’alcalde, Joan Herp, mentre era en una de les seves finques[vi]. El juny, uns carrabiners (un cos policial que vigilava costes i fronteres) van intentar entrar un carro amb quatre botes de vi pel burot de l’Hospitalet i els funcionaris els ho van impedir, el que va generar un enfrontament[vii].

L’episodi més important, però, va succeir a començaments de setembre, quan un grup de persones que es reunien a Sants foren sorpresos per la policia i una part dels quals va dirigir-se a l’Hospitalet i van assaltar el burot, on van desarmar a un policia municipal i a dos vigilants. Un dels vigilants va resultar ferit[viii].

La premsa conservadora, majoritària, parla de sediciosos i revolucionarios, que eren republicans federals, que portaven armes, que alguns de detinguts havien estat ja als Processos de Montjuïc, que els revoltats van ferir al vigilant... Repeteixen la versió aprovada per la censura militar.

El que sabem del cert és una reunió amb un caràcter polític fou reprimida per la guàrdia civil i que part dels fugitius van dirigir-se a l’Hospitalet i van atacar el burot de Collblanc. El diari La Izquierda Dinástica va publicar una altra versió, la que es va publicar en els primers moments, abans que actués la censura. Amb el títol “Detenciones en Barcelona”, deia així:

“Anoche circularon rumores de que las autoridades tenían noticias de trabajos hechos para la alteración del orden público. La policía  y la Guardia civil practicaron varios registros en los barrios extremos, deteniendo á 21 personas de ninguna significación. La mayoría de los presos estaban tildados de anarquistas. A la una de la madrugada un grupo de 14 hombres vestidos de blusas y armados con pistolas se presentaron en el fielato llamado del Hospitalet sorprendiendo á los consumeros y á un guardia municipal y apoderándose del armamento de éstos.

Un dependiente de consumos llegó a la alcaldía de Sans, avisando telefónicamente á las autoridades de Barcelona. Salieron fuerzas de la guardia civil de infantería y caballería y practicaron una batida por los alrededores sin resultado alguno. La obscuridad de la noche les impidió conocer al guarda de consumos destacado en la línea fiscal y le hicieron disparos, causándole heridas.

Después la policía ha hecho más prisiones. Todos los detenidos son hombres del pueblo. En los centros oficiales se guarda mucha reserva. Los presos han sido conducidos al gobierno civil. En la población han sorprendido tales noticias. Me consta que los comités republicanos son ajenos á la agitación que se nota. Figuerola.”[ix]

Aquesta versió és ben diferent. Tot l’enrenou començà amb una acció repressiva indiscriminada de la guàrdia civil. El segon acte és l’assalt al burot i els desarmament dels vigilants. Més tard, és la guàrdia civil la que dispara primer i pregunta després, amb el resultat del vigilant ferit. 

 

En aquest plànol de, aproximadament 1910, he marcat la localització dels dos burots que n'hi havia entre Sants i l'Hospitalet.

Recordem que el context era el d’una profunda crisi política després de la derrota en la guerra, el conegut com “Desastre”, amb majúscules. La histèria de l’aparell estatal feia veure conspiracions republicanes i anarquistes on no hi havia res, o se les inventava per permetre una repressió preventiva.

Les detencions van continuar durant els dies següents fins a 40 persones. Nou dies després, un altre episodi del que coneixem la versió oficial, força inversemblant, publicada a la premsa: els carrabiners de l’Hospitalet van aturar dos joves pels encontorns del poble i quan els registraven una pistola que portaven els segons es va disparar i els primers van resultar ferits de bala[x].

Un “crim” que va commocionar el poble

Un episodi que no té significació social o política, però que va trasbalsar allò que diem “l’opinió pública” va ser la troballa del cadàver d’un nen d’uns dos anys als cementiri de l’Hospitalet, l’abril de 1899, dins d’una caixa de fusta que deia “Sans”. Inicialment, els informes mèdics afirmaven que el nen havia estat escanyat[xi].

Les perquisicions van portar a la detenció d’un guarda del burot de Sants, Manuel Ganán, que va confessar el crim, i la seva dona[xii]. Posteriorment, només a un diari trobem la resolució del cas:

“El guardia de consumos Manuel Ganán, detenido por el Juzgado de San Feliu de Llobregat por creérsele autor de la muerte de su hijo, que fue encontrado en el Cementerio de Hospitalet, ha sido puesto en  libertad. Celebramos de todas veras que de las diligencias sumariales haya resultado inocente Manuel Ganán del crimen que se le imputaba, y resulte patente la ”equivocación” de algunos señores médicos, que juraron y perjuraron que el niño presentaba huellas inequívocas de haber sido estrangulado. Valía la pena de que en asuntos tan serios como éste fijaran su atención un poco más los señores médicos y no dictaminaran á tontas y á locas, para luego tener que rectificar su opinión primera.  Esta vez la “plancha” de Ios médicos que aseguraron que el niño fue estrangulado, ha sido fenomenal.”[xiii]

Podem acceptar l’error mèdic i que en aquells anys no hi havia un CSI. El que crida l’atenció és que el pare detingut arribés a confessar-se autor de l’assassinat. El van torturar tant que va acceptar la seva culpabilitat? Potser sí que va ser culpable i van tapar el cim entre policies inventant-se la pífia dels metges. Mai ho sabrem.

La matuta

Els conflictes relacionats amb el pagament dels consums no eren només els purament socials i polítics. Al voltant dels principals punts d’accés a les grans ciutats, on hi havien els burots, es va crear un ecosistema econòmic al voltant del contraban, conegut com “la matuta”. Les picabaralles i corredisses entre “matuters” i “consumers” eren freqüents, i es produïen episodis al voltant de la poc clara línia que separa la delinqüència comú i el conflicte social.

Burot de Collblanc vers 1935. Font: https://ajuntament.barcelona.cat/sants-montjuic/es/el-distrito-y-sus-barrios/sants-badal/historia-de-sants-badal

L’annexió de Sants a Barcelona va convertir els burots de l’Hospitalet en la porta d’entrada de les mercaderies del Delta. En un altre post, en el que parlava de la frontera amb Barcelona, vaig reproduir un article de La Vanguardia, del 10 de juliol de 1903, en el que es demanava que Barcelona s’annexionés una franja de l’Hospitalet perquè d’aquesta manera seria més difícil el matute. A més, afegeix:

“La prueba más elocuente de lo dicho es el rápido crecimiento de la barriada llamada de «Mitja Galta», situada en el término de Hospitalet y lindante con el de Barcelona, en la cual desde la agregación de Sans y demás pueblos de las afueras, se han edificado unas 60 casas á favor de las facilidades que la situación topográfica de ella ofrece para el matute.”[xiv]

Tan important era aquell contraban com per impulsar la construcció de 60 cases en 6 anys? El creixement de Santa Eulàlia es devia també al creixement industrial i agrícola de l’Hospitalet en aquells anys, però no podem deixar d’imaginar com seria l’ambient al voltant d’aquestes duanes, regnes de la picaresca, la murrieria i el crim.

 

La matuta va adquirir tota mena de formes. Per exemple, diversos diaris es fer van ressò, l'agost de 1913, com es feien passar odres plens d'oli pel Canal de la Infanta.

Conflictes que deixaren de banda els burots

En les primeres dècades del segle XX es van produir un seguit de mobilitzacions a l’àrea de Barcelona que no van tenir els burots com escenaris, ni l’eliminació dels consums com principals reivindicacions. És com si el focus de les revoltes populars hagués canviat d’objectiu. Ni la vaga general del 1902, ni la Setmana Tràgica de 1909, per exemple, van desenvolupar-se al seu voltant.

Setmana Tràgica a Hostafrancs.

Ni tan sols durant la gran revolta femenina per l’alt preu de les subsistències del gener del 1918 es va tocar un sol burot. I això que el motiu podia portar fàcilment al rebuig del cobrament dels impostos que gravaven aquests articles de primera necessitat. L’objectiu de les manifestants van ser les botigues i mercats.

Tampoc van ser els consumers víctimes del pistolerisme, tot i que va ser molt present a l'Hospitalet. Només hem trobat dues agressions en aquells anys, una el setembre de 1919 i una altra el febrer de 1926 i no semblen tenir relació amb cap conflicte social ni grup armat, només amb dos matuters amb moltes males puces.

La revolta anarquista de 1933

Els dies entre el 8 i l’11 de desembre de 1933 es va produir una revolta anarquista a diversos llocs d’Espanya, entre els quals era l’Hospitalet. Es tractava de prendre el poder i començar la revolució social, especialment després de la victòria electoral de la dreta en les eleccions del mes anterior.

Font: Arxiu històric de Santa Eulàlia de Provençana

Aquells dies, la militància de la CNT-FAI van fer diverses accions de força per prendre el control de la ciutat, entre les quals hi va ser l’atac al burot de la Bordeta. Els consumers van ser desarmats, però els problemes es van desencadenar en arribar la guàrdia civil. El tiroteig que es va produir va provocar la mort d’un consumer i ferides greus en un altre.

 

Burot de la Bordeta i mercat de Santa Eulàlia després de la revolta.

Aquesta va ser la darrera violència contra els burots en la nostra història i contra els consums, quan semblava una modalitat de protesta oblidada. Una altra de les accions violentes d’aquells dies va ser l’incendi de part d’un mercat, potser com una altra forma de denúncia pels preus de les subsistències.

Mundo Gráfico, 17 de gener de 1934, pàg. 7. El peu de foto deia: "Carretera de Sans. Cerca de los barrios de Santa Eulalia y la Torratxa, de la Bordeta y de Hospitalet. Esta barriada viene a ser algo así como la frontera entre la sociedad burguesa y las huestes del comunismo libertario. En el fielato de las ideas, el matute se paga aquí con la vida."

Les darreres dècades dels burots

Les persones amb més de seixanta i pico anys recorden els burots que encerclaven Barcelona fins el 1962. Les famílies pageses els patien especialment, i amb els carros plens d’hortalisses passaven i pagaven els corresponents arbitris.

Teniu records (alguns exemples, aquí o aquí), i els voleu compartir?

Afegit del 9 de gener
Pels comentaris rebuts puc afegir algunes informacions:
- Hi va haver durant algun temps un altre burot a la cruïlla del Carrer Mas amb la Riera Blanca.
- L'Hospitalet tenia els seus propis burots en relació a Cornellà, a l'alçada de la Remunta, i a Esplugues, al túnel del ferrocarril al capdamunt de la Rambla.
- Les anècdotes relacionades amb la introducció de tota mena de productes, des de bròquils fins porcs vius, són molt abundants. Sembla que eren freqüents els petits suborns als consumers.
Gràcies pels comentaris. Espero rebre'n més!

Afegit del 18 de gener 
- Sengles testimonis informen de dos burots més a la frontera amb Barcelona als carrers Regent Mendieta i Canalejas.

Afegit del 16 de febrer
- Al burot de Collblanc, un camió ple de melons i síndries va tenir un accident. D'alguna manera, va caure a la Riera amb la càrrega. La població de l'indret va tenir un "regal" inesperat, especialment la canalla de les barraques que hi havia.

 

Afegit del 20 d'octubre de 2023 

- Es confirma l'existència d'un burot a la cruïlla de Mas-Bassegoda amb Riera Blanca. Ja en les dècades de l'epoca franquista era impossible controlar el pas entre Barcelona i l'Hospitalet pels molts carrers que hi havia i només van afegir aquest burot. Mas-Bassegoda era la principal via de comunicació entre els dos barris i gairebé l'única per on podien passar carros i vehicles.

- Als burots de Santa Eulàlia i la Carretera de Collblanc s'hi van instal·lar bàscules on es pesaven els carros i camions abans i després de deixar la càrrega.

- A l'estació de metro de Santa Eulàlia hi havia un consumer que vigilava el que portaven les dones a les cistelles.

- Les anècdotes de la matuta a petita escala són moltíssimes i molt variades. Quan la matuta era de major volum, el recurs era el suborn als consumers, també anomenats burots.

---

[i] La Dinastía, 29 de juny de 1897, pàg. 2

[ii] Arxiu Municipal de l’Hospitalet “Correspondència 1868”

[iii] El Siglo Futuro, 3 d’abril de 1882, pàg. 2

[iv] AMH “Correspondència 1882”

[v] Id.

[vi] Las Noticias, 23 de març de 1898, pàg. 1

[vii] La Correspondencia de España, 7 de juny de 1898, pàg. 7

[viii] La Correspondencia militar, El Día, La Dinastía, La Época, El Globo, etc., 6 de setembre de 1898

[ix] La Izquierda dinàstica, 6 de setembre de 1898, pàg. 3

[x] El Nuevo País i La Dinastía, 15 de setembre de 1898

[xi] El Correo español i La Época, 22 d’abril de 1899

[xii] El Día i El País, 24 d’abril de 1899

[xiii] Las Noticias, 2 de maig de 1899, pàg. 1

[xiv] La Vanguardia, 10 de juliol de 1903, pàg. 2