jueves, 2 de enero de 2020

EL MOTÍ CONTRA LES QUINTES DE 1870

L’any 2020 és el 150 aniversari del motí contra les quintes de 1870, que va tenir el seu epicentre a Sants i sobretot a Gràcia. Aquesta revolta, però, es va manifestar a molts altres llocs, inclòs l’Hospitalet.
La revolta del 1870 a Sants. Font: La Ilustracion Española y Americana, 25/4/1870, p. 8
La quinta

La quinta era el sistema de reclutament d’homes (els “mossos”) per a l’exèrcit. El govern decretava que necessitava una quantitat de soldats, i aquesta es repartia entre tots els municipis segons la seva població. Si a un poble li tocaven 5 quintos es produïa un sorteig entre els nois que tenien unes característiques d’edat, salut, situació familiar, etc.

Entre 1835 i 1912 la quinta va tenir un característica que la va fer especialment odiosa: si pagaves una quantitat de diners obtenies l’exempció, és a dir, que si t’havia tocat anar a fer el servei militar et podies lliurar pagant una quantitat de diners.

Recordem que en aquells anys Espanya va patir tres guerres civils i va provocar cinc guerres colonials (dues a Cuba/Filipines, dues al Marroc i la del Pacífic), a més de desenes d’accions armades menors a dins i fora. En els períodes de pau, però, la situació dels soldats era gairebé tan dolenta com en els de guerra. Tothom coneixia el refrany: “hijo quinto y sorteado, hijo muerto y no enterrado”.

"Ataque a los españoles en Perú cuando iban en busca de agua para la escuadra" (1866). Aquesta imatge ens serveix per a il·lustrar dos temes. Primer, les moltes guerres d'aquella època, com l'absurd conflicte contra diverses repúbliques sudamericanes (Perú, Xile...) entre 1864 i 1866. Segon, que les quintes tenien la seva versió per la marina de guerra, les "matrícules de mar". Això sí, gairebé totes les poblacions d'Espanya van batejar un carrer amb el nom de l'heroi Méndez Núñez, el cap d'aquella expedició ridícula, que només va servir perquè morissin moltes persones i s'agreugés la crisi econòmica dels països que van intervenir-hi, inclosa Espanya.

Les quintes servien perquè els rics es lliuressin del servei militar i per recaptar diners. Les famílies de les classes mitjanes feien grans esforços per pagar les 1.500 ptes. que costava l’exempció. Podia significar la ruïna dels petits propietaris. Una quantitat inassolible per un jornaler que podia guanyar en aquells moments unes 800 ptes/any. El sistema de quintes era conegut com “contribució de sang”.

De fet, el rebuig popular a les quintes anava sovint barrejat a l’altre tipus de contribució imposada per l’Estat: els consums. N’eren uns impostos indirectes que carregaven els béns de consum quan entraven a les ciutats i els encarien. L’abolició de les quintes (i la creació d’un exèrcit professional, com ja havien fet molts països) i dels consums era dues de les principals reivindicacions de les classes baixes i de les forces polítiques d’esquerra.

L’oposició a les quintes havia estat en el programa de les forces populars durant les bullangues de 1842 i 1843. Quan el rebuig popular contra la quinta es va manifestar més obertament a Catalunya va ser amb el gran motí del 1845, amb fets d’armes a moltes poblacions catalanes. La seva derrota va fer que les resistències a les quintes fossin de caire individual o mitjançant empreses que finançaven les redempcions.

La Revolució de 1868

El setembre de 1868, després de molts intents, les forces militars progressistes van aconseguir fer fora als moderats (la dreta) i a la monarquia borbònica que vetava el seu accés al poder. L’èxit va ser possible perquè van tenir el recolzament de les forces democràtiques, i per obtenir-lo van incloure en el programa de la “Revolució” l’abolició de les quintes i els consums.

El govern sorgit de “la Gloriosa” (nom que van rebre els esdeveniments de setembre del 68) va oblidar les seves promeses i va mantenir les quintes i els consums. La rebel·lió independentista de Cuba, que va encetar una guerra que duraria deu anys, no va ajudar gens ni mica. El govern de Prim ordenà, el març del 1869, una lleva de 25.000 homes.

Font: El Museo universal. 4/4/1869, p. 8

En conclusió: el nou règim no només no eliminà les quintes, sinó que va recórrer-hi àmpliament per respondre a un problema de caire imperialista, aliè als interessos de la immensa majoria de la població espanyola; és a dir, que els nous governants del 1868 (els Prim, Serrano, Sagasta i companyia) eren molt semblants als d’abans (Narváez, O’Donnell, Sartorius, etc).

Estàtua dedicada a Prim a Reus.
El Partit Republicà Democràtic Federal defensava l’abolició de les quintes i els consums i guanyà a Catalunya en les eleccions de gener del 1869, les primeres amb sufragi universal masculí. Poc després, els líders federals Lostau i Salvany presentaren una proposta a la Diputació perquè enviés a les Corts la demanda de la supressió de les quintes. L’Ajuntament de l'Hospitalet s’adherí a aquesta mobilització institucional, i envià una instància perquè constés la protesta dels hospitalencs.

Les mobilitzacions del 1869

La resposta dels federals a la lleva decretada el març (amb l’argument de la revolta cubana) fou immediata i van organitzar mítings i manifestacions contra aquesta mesura del govern a tota Espanya. A Catalunya, he trobat menció d’aquestes mobilitzacions a Barcelona, Gràcia, Reus, Sabadell —on morí un manifestant— i Tortosa. 
 
Font: El Museo universal. 31/1/1869, p.6

A l’Hospitalet, amb una població mobilitzada des dels dies de “la Gloriosa" també es van produir reaccions a la lleva de març del 1869. L’Ajuntament va escriure al Govern Civil:

"La inobservación de los principios proclamados por la Revolución de Setiembre último se nota en los SS Ministros que rigen los destinos de la patria, movieron á este vecindario á levantar la voz contra los preliminares de quintas iniciados por el de la Guerra".
El mateix consistori convocà els veïns per debatre sobre el tema de la quinta en una reunió pública el 4 d’abril. És evident que les autoritats locals de llavors estaven molt connectades amb el partit federal.

Revolta republicana federal a Jerez. Font: El Museo Universal, 4/4/1869, p. 5

A més de manifestacions, també es van produir revoltes armades de caire republicà federal, amb l’abolició de les quintes en el primer lloc de les reivindicacions. La primera va ser a Jérez, al mateix març del 1869, i més tard a Málaga, Saragossa i València. El setembre va esclatar el motí a Barcelona, que com els de les altres ciutats va ser derrotat per l’exèrcit.
"Plaça del Mercat del Padró, a Barcelona. Atac a la barricada principal, la nit del 25 de setembre", Le Monde Illustré, 25/10/1869, p. 264.

No coneixem que a l'Hospitalet es produïssin aldarulls, encara que sabem que l’1 d’octubre es presentà a l’Ajuntament Baudilio Puig, resident a l'Hospitalet i treballador de Can Girona, la gran foneria situada a St. Martí, per acollir-se a l’indult ofert als que van participar-hi. 

Font: El Museo universal, 17/10/1869, p.4
El debat ideològic també era intens. El 1869 era editada a Barcelona l’obra Abajo las quintas, que formava part d’una sèrie de divulgació del republicanisme federal. El seu autor, Andrés Sánchez del Real, deia:

Cuando el rico sale soldado, frunce el entrecejo y dice “me han fastidiado”, y da el dinero que marca la ley. Cuando el pobre cae quinto, dice si le alimentan los suyos “han destruido mi porvenir”, y si él los sustenta, dice en medio de la mas amarga desolación: ¡me han perdido á mi, y á los mios!. El rico paga con su dinero, el pobre con su cuerpo; el rico no ve destruido nada, ni su presente, ni su porvenir, el pobre todo, su futuro y su presente; (...).
No basta á la contribución de sangre ser innecesaria, injusta, anti natural. Es desigual tambien para ser mas abominable. (...) Se ha constituido una contribución privilegiada; se ha eximido realmente á los ricos del servicio militar, como en otros tiempos se eximia a los nobles del tributo; se ha echado el eterno fardo de la servidumbre sobre el eterno mártir de la historia; se ha continuado dignamente la historia antigua.”
La reivindicació popular era que tornés una pràctica anterior a la derrota del 1845: la recaptació de diners de forma proporcional a la riquesa per aconseguir la redempció col·lectiva. D’aquesta manera es creava un exèrcit de voluntaris de facto, finançat amb un impost directe de facto. L’Ajuntament de l’Hospitalet acordà de fer-ho, i el de Barcelona també, com veurem.
El motí del 1870 al Barcelonès  
A començaments del 1870, el govern decretà una altra lleva de 40.000 mossos. Al llarg del mes de març es van organitzar manifestacions a Barcelona, Reus, Girona, Lleida, Manresa, Igualada, Olesa, Lleida i diverses poblacions de l’Empordà i la Selva. Al llarg del mes de març es van fer a moltes poblacions[i], convocades pel partit republicà federal, i a Madrid els i les manifestants van increpar directament a Prim, al que van encerclar, insultar i llençar un objecte[ii].
El 7 de març començava el debat al Congrés dels Diputats d’una nova llei d’organització de l’exèrcit en la es debatia la quinta i la redempció en metàl·lic[iii]. La majoria governamental s’oposà a la seva abolició, argumentant que el nou règim no era sòlid encara i havia d’entomar el conflicte de Cuba i els perills de la reacció, especialment dels carlins.  Dues setmanes més tard seria aprovada la nova llei de quintes, bàsicament igual a l’anterior. La classe alta, mentre s’omplia la boca de honor i patriotisme, no volia renunciar al seu privilegi de lliurar-se pagant només si li tocava. 

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Revolta_de_les_Quintes_(1870)

A Catalunya, molts dels regidors republicans van dimitir o van negar a complir amb els preparatius del sorteig, que s’havia de fer el diumenge 3 d’abril. Això va provocar que consistoris com el de La Bisbal fossin portats davant els tribunals amb l’acusació de desobediència. A molts pobles van haver mobilitzacions de baixa intensitat, que Francesc Derch va qualificar de "resistència passiva". L’Ajuntament de Barcelona va fer el següent comunicat públic:
Inspirándose vuestro ayuntamiento en él mismo sentimiento de repulsión que vosotros sentís hacia la odiada contribución de sangre; profundamente convencido de los incalculables y trascendentales perjuicios que así á la industria como á la agricultura, y al comercio aquella causa; arraigada de una manera inquebrantable en su ánimo; la idea de que jamás ha de paracticarse en la ciudad condal, pátria de los concelleres, el acto de la declaración de soldados, siempre terrible y desconsolador para los corazones de las madres, siempre triste y cruel para los corazones  de los padres; identificado por completo en los principios proclamados por la gloriosa revolución de septiembe, llevada a cabo al grito de “Abajo las quintas” viene hoy á deciros: barceloneses, no temais; barceloneses, las operaciones que principian hoy, se detendrán, por los esfuerzos de vuestro municipio, en el límite que sea necesario para libraros de los funestos efectos de tan ominosa contribucíon[iv].
El Pla de Barcelona bullia amb tota mena de rumors amb més intensitat segons s’apropava el dia del sorteig. El motí començà a Sants el dia 4. La multitud congregada davant de l’Ajuntament provocà que se suspengués l’acte del sorteig, i l’endemà assaltà l’edifici i destruí tots els documents que cregué que n’estaven relacionats. Les autoritats locals van haver de fugir. L’alcalde es va salvar per ben poc, però un regidor fou mort d’un tret.
Font: La Campana de Gràcia 22/5/1870, p. 1
A Barcelona, davant les notícies de Sants, el poder passà als militars, que van decretar l’Estat de Guerra i van fer el sorteig el dia 4. En els dies següents, fins al 10 d’abril, Diumenge de Rams, es produïren diversos enfrontaments entre els revoltats i destacaments militars enviats per esclafar la rebel·lió. Barricades, escaramusses, tiroteigs i, fins i tot, canonades des de Montjuïc foren freqüents al llarg de la carretera de Collblanc i la Marina. També van haver combats als ravals populars de l’interior de Barcelona, encara limitada pel recinte de les muralles, tot i que alguns trams ja s’havien enderrocat. Destacaren les lluites a Sant Antoni i Sant Pere.

"Els revoltats construint un barricada dins la vil·la del marquès de Cruïlles, a Gràcia". Font: Le Monde Illustré, 25/4/1870, p. 268

Segons Conrad Roure, aleshores un jove republicà, un primer atac de l’exèrcit, el dia 4, va fer fugir els revoltats de Sants fins a Collblanc, però arran dels combats a l’interior de Barcelona i Gràcia, el fugitius, amb “fuertes contingentes del llano del Llobregat ” tornen a prendre el control de Sants i, el dia 5, promogueren aldarulls a l’Hospitalet, als quals es van sumar gent del poble. Aquest és el moment que es produí el bombardeig des de les bateries de Montjuïc. El dia 6 sortí de Molins un batalló d’enginyers que passà per Sant Boi i fou atacat als afores de Sants.

Els habitants de la Bordeta (llavors un raval de Sants que havia “envaït” el terme municipal de l’Hospitalet, creant el barri de Santa Eulàlia), també foren protagonistes actius d’aquest motí. Això ho sabem per la petició del Jutjat de Sant Feliu a l’ajuntament hospitalenc, del 18 de maig, en la qual li demanà:

Informará V. con toda urgencia a estos Juzgados y con toda exactitud, el sitio donde los sublevados con motivo de la quinta hicieron fuego al Batallón de Ingenieros qe se dirigia a Barcelona el Siete de Abril proximo pasado a las once y media de la mañana en el Barrio de la Bordeta, y si dicho sitio pertenece al distrito municipal de Hospitalet o al del pueblo de Sanz, toda vez que el caserio de dicho Barrio se halla distribuido entre ambas poblaciones. 
Font: AMHL 101- M240-1870_09_18700518
On la revolta fou més intensa va ser a Gràcia. El dia 4 d’abril, una manifestació de dones aturà el sorteig i tocà a sometent amb la campana de l’església. El motí va continuar amb la destrucció de la documentació oficial, la construcció de barricades al sud de la vila i el tall de vies fèrries, per evitar l’enviament de soldats. 

Font: http://www.festes.org/articles.php?id=802
Els primers atacs de les tropes foren rebutjats. Algunes desenes de lluitadors d’altres poblacions de la comarca hi van anar, conscients que era combat decisiu. La revolta fou sufocada el dia 9 després del bombardeig i l’ocupació violenta de la ciutat, no exempta d’assassinats i pillatges, segons la premsa republicana, malgrat que ja no hi havia cap mena de resistència. El balanç final fou de 27 morts.

Els canons de l'exèrcit disparant contra la vila de Gràcia. Són al davant de la Font de Ceres, que era a l'extrem superior del Passeig de Gràcia, a la cruïlla amb Provença.  Font: La Ilustración Española y Americana, 25/4/1870, p.1
 “En menos de doce horas cayeron sobre aquellos edificios 1.500 granadas esplosivas, 50 cañones dirigieron sobre las casas y sus moradores destructoras esplosiones.”[v]
La publicació La campana de Gracia va aparèixer poc després de la revolta i la repressió. El nom i la capçalera fan referència a aquests esdeveniments. Font: La campana de Gracia, 8/5/1870, p. 1
Tota la comarca fou escenari de lluites de diversa intensitat. Sant Andreu també fou un lloc de pas de tropes i on també foren atacades, com hem vist que va passar a la Bordeta[vi]. En general, els batallons que es dirigien al setge de Gràcia eren atacats com una acció de solidaritat amb la revolta d'aquella vila.

"Les dones cremen els registres civils al balcó de la casa consistorial de Gràcia". 
Font: Le Monde Illustré25/4/1870
El capità general des del seu lloc de comandament a Montcada (no es deuria sentir més segur que a Barcelona) informava que Sant Andreu i Badalona, on un motí havia destruït els documents relatius al sorteig de quintes, havien estat ocupades militarment[vii].

"Aspecto de la Calle Mayor de Gracia despues de concluida la lucha".                    Font: La Ilustración Española y Americana, 25/4/1870, p.4

El Baix Llobregat i l’Hospitalet
Pel Baix Llobregat comptem amb una crònica publicada a la premsa de Barcelona des de Sant Boi. La va fer un corresponsal d’aquella població a un diari progressista, i per tant partidari d’en Prim i contrari al motí. La reproduïm:
El dia 3 empezó a correr la voz que por la madrugada algunos hombres enmascarados se habian apoderado de las urnas, listas y espedientes que habia en la secretaría de San Feliu y habian pegado fuego. (...) El dia 4, en Cornellá, se quemaron tambien las listas y se tocó á someten, lo propio que en San Feliu y San Clemente de Llóbregat. En este último pueblo, como en los anteriores, todo lo referente á quintas fué pasto de las llamas.(...)

El 5 repitióse el toque de someten en las poblaciones antedichas, habiéndoseles unido, además, Prat, Hospitalet, San Juan Despi, Viladecans y San Vicente dels Horts,  (...) al poco rato llegaron los guardia civiles que habia en San Feliu de Llobregat. Los guardias eran pocos, y viéndose rodeados de somatenes por todas partes, y careciendo de las condiciones necesarias de defensa en la casa-cuartel de San Feliu, creyeron mas prudente retirarse á esta villa como asi lo efectuaron. (...)
Casi todo el dia 6 llovió, sin que por eso cesara el toque de someten en la mayor parte de los pueblos arriba citados habiéndoseles unido San Justo Desvern y Esplugas. El dia 7, á cosa de las ocho de la mañana, anunció el vigia del campanario que venia fuerza armada de la orílla izquierda. Era un batallon de ingenieros que pasó por esta para recoger los guardias civiles y dejar aquí todo lo que le estorbaba para la marcha de campaña que iba a emprender, tomando al poco rato el camino de esa capital.
Por la tarde, volvióse á oir la señal de hallarse fuerza armada á la vista y en la direccion de esa capital. Era una partida de sublevados al mando de un don Tomás, de San Clemente, que antes de llegar a esta villa torció á la izquierda. Envió un emisario pidiendo permiso para pasar por dentro esta villa, pues es el camino directo para ir á San Clemente; pero se le contestó que si lo intentaba seria recibido á  balazos. Como conoció que Ios samboyanos habrian hecho lo que le decian, fué á dar un rodeo de cerca, una hora. Fué esa partida á Gavá, Viladecans y San Clemente aquella noche, y segun se nos ha asegurado, en todos esos Pueblos se exigieron cantidades mayores o menores de dinero.
Ayer por la mañana el don Tomás estuvo en el Prat, con la partida muy mermada, y como segun parece pidió también dinero, el pueblo se levantó en masa obligándoles á huir mas que deprisa. (...) Han venido a refugiarse á esta villa familias de esa, Gracia, Sans, Cornellá, San Clemente de Llobregat, San Juan Despi, etc. etc. ¡es decir, de todos los pueblos donde ha habido movimiento (...).”[viii]
San Climent de Llobregat. Font: La Ilustració Catalana, 30/6/1886, p. 13

L’avalot de Sant Feliu i el pas del batalló d’enginyers són confirmats per d’altres fonts. Els fets que descriu semblen versemblants; només la visió crítica de la partida de revoltats té un component clarament parcial. També tenim una altra notícia del dia 9 referent a Sant Feliu:
Ayer tarde llegó un batallón de ingenieros á San Feliu de Llobregat, hasta cuyo punto llega el tren, y debía continuar su marcha por la carretera hasta esta cápitál. Aquella fuerza fué recibida con un tiroteo de los sublevados de aquel pueblo, pero el batallón los arrojó en seguida de sus posiciones, haciendo quince prisioneros que se rindieron en la torre de la iglesia. Por la tarde debian ser trasladados á un buque del puerto los presos hechos á consecuencia de los acontecimientos de estos dias.”[ix]


Sabem que a Olesa van haver sis manifestacions contra les quintes entre març i juliol de 1870. Un darrer episodi el va protagonitzar una partida d’uns 100 homes que va sortir de Barcelona vers el dia 10 en direcció a Martorell[x]. Probablement es tractava de combatents derrotats a les barricades de Gràcia que van intentar mantenir la lluita al Baix Llobregat, d’on tenien notícies dels fets que s’estaven produint. Tanmateix, van arribar quan allà el motí també havia finalitzat.

"La població de Gràcia, revoltada, destrueix la via fèrria i le línies telegràfiques". El tall o el control de les insfraestructures de comunicació eren vitals pel triomf de la revolta. Font:
Le Monde Illustré, 25/4/1870
Finalment, el sorteig es va realitzar. A d’altres llocs (Salamanca, Cartagena o Sevilla) van haver conats de motins, però no van arribar a efectuar-se o van ser molt febles [xi]. A Catalunya sí que va tornar a ser una revolta molt estesa. Com passa amb el motí del 1845, cal fer una geografia del de l’any 1870. La premsa recollí aldarulls de diversa intensitat que van aturar el sorteig a Vic, Tordera, Santpedor, Sant Feliu de Guíxols, Sabadell, Sant Celoni, a l’Empordà, on tenia una forta implantació el republicanisme federal, etc...
Les mobilitzacions del 1872

Malgrat la derrota del motí del 1870, l’odi a les quintes (i als consums) no va desaparèixer. L'any 1872 es va produir un altre cicle de motins, que també es van fer a l'Hospitalet, el que explico en un altre article.

Conclusió

Els rics van imposar la seva política gràcies a la repressió militar dels moviments populars, primer pacífics, després contundents i finalment violents.

Manifestació a Sevilla, a favor del llire pensament, en contra de la pena de mort, les quintes, etc... Font: La Ilustración Española y Americana, 21/3/1869, p. 5

La mobilització contra “la contribució de sang” va tenir moments àlgids els anys 1842-43, 1845, 1870 i 1872, a més de la gran revolta coneguda com Setmana Tràgica del 1909.

Com en la majoria dels motins i manifestacions de la classe treballadora, les dones jugaven un paper important, sovint indicant el moment en el que s’havia de passar a l’acció. Era socialment acceptada la seva intervenció en l’esfera pública. La premsa conservadora en feia befa.

Font: La Campana de Gracia, 12/6/1870, p. 1

La lluita contra les quintes va ser una altra manifestació de la lluita de classes, en la que els partits republicans d’esquerres eren les eines de la classe treballadora i els partits monàrquics de dreta (fins i tot l’anomenat progressista) eren els representants dels rics i poderosos, això sí, amb un discurs de patriotisme i de defensa de la llibertat.

La història ens ajuda a analitzar l'actualitat.

Anex bibliogràfic
Totes les dades sense cita procedeixen de l'article que fou publicat als Quaderns d'Estudi del Centre d'Estudis de l'Hospitalet:
DOMÍNGUEZ LÓPEZ, Manuel. «Els motins contra les quintes a l’Hospitalet i el seu entorn». Quaderns d’estudi, 2009, Núm. 21, p. 145-82
L'obra fonamental continua sent:
BONAMUSSA, Francesc. "El roig a la primavera. Quintes, toc de sometent i barricades" dins Bonamusa, F. i Serrallonga, J. Del roig al groc: Barcelona, 1868-1871: Quintes i epidèmies, Barcelona, Diputació de Barcelona, 1995.
 
Darrerament podem afegir:
SERRA TORO, Quim. La revolta contra les quintes de 1870 al Pla de Barcelona, Treball de Fi de Grau, 2014. 
BERGES I GIRAL, Magda.  "La lucha contra quintas y el republicanismo: pueblo, republicanos y cultura insurreccional (1866-1896)" dins Actas del V Encuentro de Jóvenes Investigadores en Historia Contemporánea, Barcelona, UAB, 2017.


[i] La Discusión 16/3/1870, p. 2 i 3; La Discusión. 27/3/1870, p. 2; La Discusión. 29/3/1870, p. 2; La Igualdad. 29/3/1870, p. 1: Vigo, Gijón, Santander, Santoña, Sevilla, Córdoba, Montilla, Écija, Cazalla, Jerez, Villa del Río, Palma del Río, Cádiz, Tarifa, Puerto de Santa María, Valverde del Camino, Málaga (on van haver alguns aldarulls i detencions), Tortosa, Manresa, Ciudad Real, Valdepeñas, Alcalá de Henares, Zaragoza, Huesca, Jaca, Salamanca, Béjar, Ciudad Rodrigo, Almendralejo, Mérida, Valladolid, Ávila,  Soria, Valencia, Sogorb, Xàbia, Dènia, Castelló, Murcia, Yecla... També van haver accions violentes a Valencia del Ventoso i San Martín de Valdeiglesias.
[ii] Crónica de Cataluña (Ed. de la tarde). 14/3/1870, página 6
[iii] El Pensamiento español. 7/3/1870, p.3
[iv] La Nación. 9/3/1870, p. 2
[v] La Ilustración Española y Americana. 25/4/1870, p 6
[vi] La Época. 10/4/1870, p. 2.
[vii] La Época. 11/4/1870, p. 3
[viii] Crónica de Cataluña (Ed. de la tarde). 11/4/1870, p. 3 i 4
[ix] La Época. 10/4/1870, p. 2.
[x] COBOS, Josep Mª. Olesa al segle XIX, 1994, p. 176 i Crónica de Cataluña (Ed. de la tarde). 12/4/1870, p. 3.
[xi] Crónica de Cataluña (Ed. de la tarde). 9/4/1870, p.2 i Crónica de Cataluña (Ed. de la tarde). 11/4/1870, p. 5
[xii] La Época. 30/1/1872, p. 3
[xiii] Crónica de Cataluña. 29/1/1872, p.3; La Ilustración española y americana. 16/2/1872, p. 10
[xiv] La Esperanza. 22/11/1872, p. 2

No hay comentarios:

Publicar un comentario