viernes, 27 de febrero de 2015

Una petita història de Pubilla Casas

Això és un breu escrit on intento fer cinc cèntims de la història del barri de Pubilla Casas. Evidentment no he estat el primer que ha fet aquest intent en la xarxa i cal començar recomanant els blocs de Tomás Pinel i Luís Bagán.


1.    El paisatge i el passat agrari.


El terreny de Pubilla Casas es troba entre els 80 m (en la cruïlla de la carretera de Collblanc amb Severo Ochoa) i els 40 m (en la cruïlla d’Isabel la Catòlica amb Av. Electricitat), encara que el límit superior, el Poliesportiu, és a 90 m. Pertany a la meitat superior i lleugerament muntanyenca del nostre terme municipal: el Samuntà.
Aquesta zona va ser tradicionalment poc poblada. L’agricultura de secà permetia una explotació de la terra extensiva i, per tant, de baixos rendiments. A finals del s. XIX amb prou feines hi havia mitja dotzena de cases i masies en el que després serà el barri, encara que alguna d’elles fos especialment bella i important.
En aquest plànol de 1850 veiem com en l'espai avui ocupat per Pubilla Casas, La Florida, etc... no hi havia res. Era un terreny ocupat per vinyes; només al costat de la Carretera de Collblanc hi eren  d'esquerra a dreta, la Pubilla Casas, Cal Capellà i Can Rigalt.
2. Els camins i les vil·les.


Pel territori que després ocuparà Pubilla Casas passaven dos camins molt importants. El més antic era l’anomenat la travessera, que travessava tot el Pla de Barcelona (d’aquí el seu nom) en sentit transversal, paral·lel a la costa. El seu traçat discorria pel lloc el més al nord, i, per tant, allunyat de Barcelona possible, vorejant els primers estreps de la Serra de Collserola. La travessera unia, sense passar per la gran ciutat, les sortides naturals de la comarca, les solcades en la Serralada Litoral pels rius Llobregat i Besós. A més, era la principal connexió entre tres dels principals pobles del Pla: les Corts, Gràcia i Sant Andreu.


Aquest importantíssim camí ha deixat una no menys important petjada en l'entramat urbanístic actual: les “travesseres”. Al carrer Antiga Travessera li segueixen la Travessera de Collblanc, la Travessera de les Corts i després la de Gràcia, que, interrompuda per l'Hospital de Sant Pau, és rellevada pel carrer de Sant Antoni Maria Claret. A Sant Andreu enllaçava amb els camins que procedien de Barcelona i s’enfilaven cap el Congost de Montcada. En el carrer Antiga Travessera s'aprecia ja el gir cap al nord del camí, buscant el perfil del riu, cap a Martorell, on el pont de pedra ajudava a creuar el Llobregat.


El segon camí important era el que unia Barcelona amb Sants, Esplugues i alguns altres pobles del Baix Llobregat. El seu traçat fou aprofitat per construir, vers 1765 (ara fa 250 anys) la carretera a Madrid, que salvava el Massís del Garraf no pas per Martorell sinó pel Port de l'Ordal. Fou construïda per ordre de Carles III i es tracta de l’actual carretera de Collblanc i N-340.
Mapa de l'Hospitalet de 1792: Font: http://cartotecadigital.icc.cat/cdm/singleitem/collection/externs/id/140/rec/1

L’increment de la riquesa del s. XVIII i l’existència de camins i carreteres importants impulsaren la construcció de grans cases per part dels terratinents. Can Rigalt es va construir cap el 1760, i podem afirmar que és un dels exemples més importants de l'estil neoclàssic a Catalunya. En concret, es tracta d'una vil·la neopalladiana. Com les que el genial arquitecte Andrea Palladio va fer al Vèneto, Can Rigalt era el centre d'una explotació agrària, i els seus simètrics i geomètrics edificis s'estructuren amb la residència al centre i les dependències rústiques als costats. Malauradament han desaparegut els jardins i la font que originàriament l'envoltaven. De Can Rigalt ja hem escrit en aquest mateix bloc.


A l'encreuament del camí de les travesseres amb la que havia estat recentment inaugurada carretera a Madrid va manar construir Josefa Casas el 1771 una gran casa, en una finca que havia comprat pocs anys abans, procedent de l’expulsió dels jesuïtes i l’expropiació de les seves cases i terres. La vil·la de la Pubilla Casas també es va dissenyar segons l'estil dominant en aquells anys, el neoclassicisme, que pretenia imitar l'arquitectura de l'Antiguitat clàssica i de l'Alt Renaixement. Té les canòniques tres plantes, a les que s’hi suma un soterrani, que feia de celler. La planta noble és destacada amb unes magnífiques pilastres adosades jòniques. El superb casalot de la Pubilla Casas és un col.legi privat, des del 1964. Com és evident, és l’edifici el que va donar nom al barri.

Edifici de la Pubilla Casas


Les vil·les de la Pubilla Casas i Can Rigalt són un dels conjunts d'art neoclàssic més importants de Catalunya, un estil del què dissortadament no en tenim gaires exemples, el que fa més inexplicable l’oblit que pateixen aquests béns patrimonials de tots nosaltres. El deteriorament progressiu de Can Rigalt és especialment greu, provocat pel seu abandonament, accelerat per la traidorenca destrucció parcial que va patir l’estiu del 2000, sense que les administracions públiques ni el seu propietari, el F.C. Barcelona, fessin res per evitar-ho.
Can Rigalt, abans del seu deteriorament actual

3.  Infraestructures que travessaven el barri.


Durant el s. XIX es van començar a notar-hi les conseqüències que la gran transformació que era la Revolució Industrial. Al llarg de la carretera de Collblanc, aprofitant que el lloc estava deshabitat i ben comunicat es van instal·lar algunes indústries químiques i bòbiles.


Al voltant de 1876 es van tendir unes canalitzacions d’aigua potable que procedien del Llobregat i que arribaven a un gran dipòsit a Collblanc. El seu traçat es pot seguir en el que avui tenen els carrers Mina i Aigües del Llobregat.


En 1913 es van construir els transformadors de la carretera de Collblanc i Sta. Eulàlia, fins on arribaven línies elèctriques d’alta tensió travessant gairebé tots els futurs barris de la ciutat. No van ser soterrades fins la dècada de 1990.

Pubilla Casas en un plànol de 1923. Les línies elèctriques i les canalitzacions d'aigües travessaven terrenys agrícoles amb algunes fàbriques

  4.  Els inicis del nou barri.

Durant el s. XIX i principis del XX el sistema per urbanitzar un terreny agrícola o erm era molt senzill: el propietari ho proposava i l’Ajuntament ho aprovava. En les primeres dècades del s. XX el corrent immigratori provocat per Barcelona començà a afectar als barris del Samuntà. Collblanc-Torrassa s’urbanitzà i esdevingué el barri més poblat de la ciutat. Darrere del Torrent Gornal van aparèixer petites “urbanitzacions” de cases d’autoconstrucció, producte d’iniciatives aïllades de petits propietaris: “la Granota” a La Florida i el nucli format pels carrer Faus i Pere Pelegrí  entre Pubilla Casas i Can Serra, el Camí de la Fonteta, Sanfeliu, etc.


Aquesta forma caòtica de crear teixit urbà canvià en 1926, quan l’alcalde Tomás Giménez encarregà a l’arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, un pla urbanístic per la ciutat. Per Pubilla Casas, l’urbanista plantejà una ciutat-jardí obrera, concebuda, per tant, amb carrers estrets, disposats de forma radial, per ser ocupats per casetes petites. A diferència d’altres barris, on les previsions de Puig i Gairalt no van tenir gens d’influència, a Pubilla Casas sí es van respectar les seves propostes, perquè la urbanització del barri començà en 1927, quan els propietaris de la gran finca de la Pubilla Casas van veure venir el negoci i van començar a parcel·lar-la i vendre-la. La urbanització durant els anys 20 i 30 es va fer, doncs, segons el principi de la “caseta i l’hortet”.


La urbanització de Pubilla Casas traspassà la frontera municipal i afectà una part d’Esplugues: és l’origen del barri conegut com Can Vidalet. Una fita d’aquesta urbanització va ser la creació de l’Avinguda Tomás Giménez, en 1927. Aquest vial, que havia de ser un dels més importants del nou barri, en un atac d’humilitat sense precedents l’alcalde se’l dedicà a ell mateix. Aquesta avinguda fou una imposició a l’urbanista, perquè respon al traçat de les línies elèctriques, un traçat que corresponia a la carena del turó de Pubilla Casas. És per això que aquesta avinguda és ampla. Si no haguessin existit les torres i els cables, els constructors haguessin "aprofitat" més l’espai omplint-lo de blocs.

Plànol de 1932. Ja hi és el traçat de bona part dels carrers del barri.

En Tomás Giménez era un burgés industrial, propietari d'una serradora de marbre situada a un dels salts del Canal de la Infanta. Va ser designat alcalde el 1923 arran del cop d'Estat i el règim militar de Primo de Rivera, i ratificat després per les successives eleccions municipals, en les quals tenien dret de vot només els seixanta o setanta homes més rics. Fou destituït quan va caure la dictadura, el 1930. La gestió d'en Tomás Giménez destacà per moltes obres públiques i grans festes d'autohomenatge. L'avinguda que porta el seu nom és, per tant, una perfecta síntesi d'aquests set anys de poder municipal. Les conseqüències d'aquest període van ser, com és normal en aquests casos, uns grans deutes, que van heretar els ajuntaments republicans. La trajectòria política d'aquest personatge va acabar com regidor en els primers ajuntaments franquistes. És un dels pocs casos de nom de carrer de significació política franquista que no va ser modificat pels ajuntaments democràtics.

Inauguració de l'Avinguda Tomás Giménez (1927)



5.    El desenvolupament del barri durant el franquisme.


En les dècades de 1940 i 1950 el creixement de Pubilla Casas fou constant però moderat. En 1960 el barri tenia 8.119 habitants en la seva part hospitalenca. La certificació de que Can Vidalet ja era una entitat de població de certa importància la tenim en la construcció del petit mercat de Can Vidalet en 1948. Un altre fet que certificà que en aquesta part del terme municipal passaven coses de certa transcendència va ser la apertura, en 1957, de l’Avinguda Isabel la Catòlica.
L'Avinguda Isabel la Catòlica vers 1975

Fins 1960, majoritàriment es va mantenir la tipologia constructiva de las cases de poca altura per les que havien estat dissenyats els carrers del barri. En 1970  en tenia uns 40.000 habitants i s’ havia fusionat amb La Florida (54.000 habitants), constituent aquests dos barris el continu urbanístic més habitat de la ciutat. Els estrets i radials carrers del barri s’ompliren de blocs de pisos. També hem d’esmentar l’important assentament de barraques i coves que existí en aquells anys en el seu extrem superior, en part en el terme d’Esplugues. 

Famílies a les portes de les coves on hi vivien, a la vora de Can Rigalt. Font: Destino


No cal recordar que aquest salt demogràfic i urbanístic espectacular es produí a causa de l’onada immigratòria que des de les zones rurals d’Espanya es dirigí cap a les zones industrials i turístiques de Catalunya. I com a barri típic d’aquell episodi històric va merèixer l’atenció de Paco Candel en Els altres catalans. A la dreta d'aquesta foto aèria podem veure l'aspecte del barri en 1965, i en aquesta foto de 1970 veiem tot Can Vidalet.
L'Avinguda del Torrent (actual Severo Ochoa) en 1966


La història de Pubilla Casas aquests anys és la de tots els barris d’aquesta mena de l’àrea metropolitana: creixement caòtic i pocs serveis. L’element agreujant de Pubilla Casas és que el desenvolupament es va fer sobre carrers dels anys 20, previstos per tenir edificis de dues plantes i no blocs de sis plantes, a les que s’afegien els àtics i sobreàtics. La població immigrant es va amuntegar en pisos i cases, sovint sense aigua ni electricitat. Era habitual haver d’anar a les fonts a aconseguir l’aigua i el combustible era el petroli que es venia de forma ambulant.


L’oposició, bàsicament del PSUC i de cristians de base, va crear l’Associació de Veïns vers 1970 en el soterrani d’un bar. Com en tots els barris ha estat el motor de les lluites per millorar les condicions de Pubilla Casas. En 1976, en el Pla Comarcal, es van guanyar tots els terrenys per sobre de la carretera de Collblanc com zones verdes i d’equipament esportiu.

Les dones i els homes de l'AV van conquerir el solar de Bòbila pel barri, d'una manera ben contundent.


Alguns equipaments s’havien construït, com una primera escola (1957), la Biblioteca Joaquín Costa (1969) o l'Hospital de la Creu Roja (1971), que en el seu moment va pal·liar l’horrible situació que patia la ciutat en l'àmbit de l'assistència mèdica. La Creu Roja local va abandonar les seves instal.lacions i dispensaris i es va concentrar en el nou equipament. De totes les seves ampliacions, destaca la que s’ha obert el 2000: un centre de tractament per a malalts crònics i terminals. Si comparem aquesta actuació amb la primera d'importància que es va portar a terme a l'hospital, poc després de la seva inauguració, una campanya de vacunació massiva de nens i nenes contra el còlera, veurem l'evolució econòmica, demogràfica i social del nostre país.

Hospitall de la Creu Roja, l'any de la seva inauguració, 1971.

El 1973 fou inaugurada l'estació de metro de "Pubilla Casas". Des del 1969 l'extrem de la línia havia estat "San Ramón", avui "Collblanc", com passava amb el tramvies i els autobusos, que s'aturaven a la frontera municipal. Després de molts anys (des del 1932, quan s’inaugurà l’estació de Santa Eulàlia) els transports públics de Barcelona tornaven a entrar dins l'Hospitalet, es feien realment metropolitans. L’any 1976 s’amplià fins a la frontera amb Esplugues amb l’estació de “Maladeta”, avui, “Can Vidalet”.
Solar a tocar d'Isabel la Catòlica vers 1975


Esment especial mereixen el Cine Navarra (1960-1987) i el Cine Rívoli (1964-1981), principals llocs d’oci del barri durant molts anys.



6. L’etapa democràtica.


Al bar Kiki, de l’Avinguda del Torrent, actual Severo Ochoa, en 1977, un grup de quinze persones d'origen andalús van decidir organitzar una processó per setmana santa, com les que es feien als seus pobles d'origen. Avui, la "Cofradía 15+1" organitza la processó més important de Catalunya.
Un carrer de Pubilla Casas, l'any 1976.


El primer ajuntament democràtic (governat per PSC i PSUC) va començar a resoldre la greu situació heretada del franquisme. El principal problema va sorgir en relació al solar de la Bòbila. L’Ajuntament va haver de pactar una proposta amb els propietaris, que no va agradar a una part del moviment veïnal. Després d’importants conflictes, amb el consistori ja d’un sol color (PSC) es va imposar el projecte oficial, amb una AV amb menys força. L’equipament del Centre Cultural va trigar una mica, i finalment es va inaugurar en 2002.

La Plaça Pubilla Casas vers 1990, amb les torres d'alta tensió.
El soterrament de les línies d'alta tensió, el 1993 i l'arranjament del 1999, amb retocs posteriors, han acabat de donar la fesomia de l’Avinguda Tomás Giménez,  que de mica en mica ha vist desaparèixer les casetes de planta i pis amb un petit pati al davant sota l'ofensiva dels blocs. Van haver d’arribar les Olimpíades per endegar les obres d’urbanització de la part superior del barri, al voltant del Poliesportiu l’Hospitalet Nord. 
Una imatge de 1999.
Un altre impuls va ser el pla urbanístic conegut com L’Hospitalet 2010 (aprovat en 2000), que plantejava una gran transformació al voltant de la Carretera de Collblanc, presentada com la Porta Nord de l’Hospitalet (la Porta Sud era la Plaça Europa). Malauradament, la construcció d’uns força inexplicables gratacels ha anat per davant de la urbanització de la zona i la solució del problema de Can Rigalt.

Així de junts es construïen els blocs de la Porta Nord l'any 2012.


L’any 1991 la població havia baixat fins 30 mil habitants i a 25 mil l’any 2000. Com a gairebé tots els barris de Barcelona, l’Hospitalet, Cornellà, etc, els més joves van marxar a la segona corona metropolitana. A partir de 2001 s’ha produït un altre fenomen demogràfic: el tercer episodi immigratori que rep Catalunya en els darrers cent anys. A hores d’ara, un 40% dels 28 mil habitants del barri són d’origen estranger. El parc d’habitatges del barri, envellit i de poca qualitat, ha estat el lloc d’arribada de persones majoritàriament pobres.


I tornem a començar, com fa 50 anys. Els nous Altres Catalans lluiten per sobreviure en un barri popular que té un urbanisme difícil, en el marc d’una crisi que no han provocat, al costat de les persones que van arribar abans o dels seus descendents, companys de classe i de futur.


Vull concloure aquesta petita història amb un poema de la poetessa Martha Cecilia Cedeño, que va viure uns anys a Pubilla Casas.



“A L’H



La ciudad se extiende como una sábana

de plomo

con sus largos agujeros verticales.

Todo se confina en su cielo

de roca.

Las horas habitan los trapos

de los balcones

y los bancos de la plaza

y los molinos de viento del subterráneo.

Los días como agujas desfilan

por las calles sin memoria

con el sentido exacto de un tiempo

circular,

arena deslizándose en los bolsillos

rotos.

La ciudad se mueve hacia lo alto

con desespero

para abandonar sus ropas

de matrona añeja

con los ojos cubiertos de sal.”


sábado, 7 de febrero de 2015

EL CARLISME I L'HOSPITALET



El Carlisme és un fenomen polític i social que va sorgir al voltant de 1830 i que ha tingut alguna transcendència en la història d’Espanya fins 1976. La seva manifestació més important foren les tres Guerres carlines, en el segle XIX. Tanmateix, el fets d’armes relacionats amb el carlisme van ser alguns més. La bibliografia sobre el tema és extensa. Aquí us enllacem tres llibres que es troben en línia, de Jaume Grau, i dels especialistes José Carlos Clemente i Jordi Canal.

Com és conegut, el conflicte va esclatar amb la mort del rei Ferran VII, en 1833, sense descendència masculina. La guerra va començar quan els partidaris del germà del rei, Carles (aquest és l’origen del nom del grup) no van acceptar que la filla del rei, Isabel, heretés la corona.



Al voltant de Carles es van agrupar els partidaris de mantenir el sistema econòmic, social i polític vigent fins aquell moment, uns feudalisme i absolutisme més o menys reformats que els opositors anomenaven “Antic Règim”.



Al voltant d’Isabel, o més aviat de la seva mare, Maria Cristina, es van agrupar els partidaris d’una revolució liberal. Dins d’aquest bàndol, unit mentre lluitaven contra l’enemic comú, hi havien els liberals moderats, que volien canvis limitats, com els que s’havien fet a França tres anys abans, i els que demanaven canvis més radicals, que avui anomenaríem demòcrates, alguns amb llavors d’ideologies igualitàries.



Tanmateix, el carlisme, com tots els fenòmens socials i polítics, és molt més complex. No és una història de liberals bons defensors del camí del progrés i carlins dolents que volien tornar enrere per aquest mateix camí. No hi ha mai un únic camí, i les bases carlines lluitaven per projectes diversos, diferents als que tenien les elits liberals i fins i tot els dels dirigents del carlisme.



La causa de la revolta popular carlina va ser, en gran mesura, el rebuig a les condicions socials i econòmiques (empobriment, pèrdua de drets, etc.) i polítiques i administratives (impostos, quintes, etc. ) que el capitalisme imposava. El carlí optava per aquesta ideologia perquè projectava les seves aspiracions en la tradició o perquè, impulsat pel seu malestar, s’enrolava en una partida carlina per relacions personals o proximitat.



L’Hospitalet (2.500 habitants en 1833 i 3.600 en 1876) va patir les Guerres Carlines, com la resta del Baix Llobregat. La comarca no va ser un focus important, però en diversos pobles n’hi van haver de carlins, i a l’Hospitalet, també. La primera noticia la tenim en el marc de la Primera Guerra (1833-1840), quan l’agost de 1835, el mestre Miquel Madurell ha de fugir del poble i uns desconeguts van intentar calar foc a casa seva. Madurell havia estat voluntari reialista, una mena d’antecedent de les partides carlines. Durant aquell estiu la guerra va intensificar-se especialment, i els ànims contra els simpatitzants de l’absolutisme estaven molt exaltats.



L’agost de 1836 es produí un episodi ben lamentable. El Comandante de Armas de Molins de Rei va enviar soldats al poble per empresonar la dona del capitost carlí Marià Margarit. Aquesta parella, tot i no ser del poble s’hi havien instal·lat una anys ençà. Aquesta forma de repressió tan injustificada devia de ser habitual, com ens confirma l’afusellament de la mare del general Cabrera el febrer anterior.



L’estiu de 1837 es va produir la màxima expansió de l’exèrcit carlí a Catalunya. Segons la documentació de l’Arxiu de l’Hospitalet, recollida en alguns articles de Francesc Marcé, en juliol i agost hi van haver sengles incursions de partides carlines pel terme municipal hospitalenc, en la segona de les quals van segrestar l’amo de Can Perruca. En setembre, els veïns es van reunir i van decidir endegar unes obres de fortificació del poble. En juliol de 1838 es van repetir enfrontaments armats en les rodalies de l’Hospitalet.

"Presa de Cervera pels carlins en 1837" de Panorama español, vol. IV. Una il·lustració que presenta als carlins com a bèsties sanguinàries.





Els amics de l’associació Perseu també van estudiar aquest episodi històric i van proposar que unes parets d’uns edificis del carrer Riera de la Creu podien ser restes d’aquella muralla del 1837.


La Guerra va provocar també problemes econòmics. Les demandes de diners van començar en setembre de 1836. En juny de 1837 el poble va haver de proporcionar més de 4.300 racions de pa i cereals panificables, a més de sis homes i tres carros per ajudar en les fortificacions del pont de Molins. Les demandes de “bagatges” (accions de transport) eren tan freqüents que els propietaris de carros i muntures van haver de crear en 1838 una mutualitat per poder suportar les pèrdues. A més, cal afegir les jornades de feina perdudes pels combats, les rondes de vigilància, etc.

El que sembla clar és que el carlisme no va ser la opció política presa per la pagesia local empobrida, que tanmateix sí va manifestar el seu descontentament de forma contundent, amb incendis de pallers i camps, com ja he tractat en un altre article d'aquest bloc.

De les altres guerres i conflictes relacionats amb el carlisme tenim menys informació relacionada amb la ciutat. Això demostraria que la seva presència a l’Hospitalet fou ben minsa. De la Segona Guerra (1846-1849), no tenim cap notícia de que hi tingués ressò. En el petit aixecament de 1855 sí va participar un hospitalenc, Francesc Cortada i Cortada. 

En el marc de la Tercera Guerra (1872-1876), sabem que va haver un intent de crear una partida al començament, l'abril de 1872, a Sant Feliu. I que pel maig va recórrer la comarca la partida de Joan Castells.



Des d’octubre de 1873 a gener de 1874 van haver combats en la comarca, i al llarg d’aquest darrer any hagueren diverses alarmes per grups d’homes que vagarejaven per les rodalies del poble. Aquests grups podien estar formats per restes de partides carlines, mossos pròfugs de les quintes, etc. La situació va provocar la creació un sometent a l'Hospitalet

De l'Hospitalet tenim un document de març de 1875 en el que s’esmenta que hi ha dos homes del poble que formen part de les partides carlines. En maig de l’any següent, era en cerca i captura Joaquim Piera, membre d’una de les famílies riques del poble, com oficial carlí.

D'aquesta època són unes fortificacions realitzades en la masia de la Remunta, que des de feia una dècada era una caserna militar. Em temo que les recents obres de remodelació en fer el parc no les han respectat. Tant de bo estigui equivocat i hagi d'escriure una rectificació pública.

La part posterior de La Remunta, l'any 2011.


A més de les tres grans guerres, van haver molts aixecaments armats de petita magnitud, com el de 1899, del que informava La Vanguardia de l'1 de novembre que "Por los alrededores de Hospitalet se vió ayer a un grupo de facciosos".

En les eleccions municipals de 1891, les primeres amb sufragi universal masculí des del Sexenni democràtic, un candidat carlí va obtenir 108 vots, un 10,6% dels 1028 electors. Veiem com en aquell moment existia un notable grup afí a aquesta ideologia al poble.

En el segle XX trobem algunes persones vinculades al carlisme (jaumisme entre 1901 i 1931), com ara Ginés Mirete, un dels fundadors del Sindicat Lliure en 1919, o Ramon Garriga, que fou president del Centre Catòlic a partir de 1939 i que no va ocupar càrrecs polítics durant el franquisme.

En resum, el carlisme va tenir un impacte important però decreixent en la vida de l'Hospitalet al llarg del segle XIX i XX. L'opció tradicionalista no va atraure ni als rics ni als pobres del poble, que van incorporar-se als nous corrents socials i polítics amb prestesa.

Article escrit en febrer de 2015 i ampliat en febrer de 2017