UNA PETITA HISTÒRIA DE SANFELIU

En primer lloc, haig de dir que aquest article no seria possible sense el que va escriure l’Antoni Mataix, “Aproximació a la historia del barri de Sanfeliu”, l’any 1987.

Sanfeliu, 1984.

Abans de les primeres urbanitzacions

El barri de Sanfeliu és a un turó del Samontà, separat per la resta del terme municipal pel Torrent de Can Nyac i pel sud, per la franja de terra on es van construir el Canal de la Infanta (1819) i el ferrocarril (1854).

El ferrocarril i el Centre des de la Fonteta vers 1921. Font:
CELH_AF_0591_Fonteta / a. desconeguda d. Teresa Casals

Com a la resta de turons de l’Hospitalet, al de Sanfeliu hi havia vinyes, garrofers, etc., sense masies. Només hi era Ca n’Alemany, a la part baixa del barri, a tocar del poble. 

L’any 1901, el nou propietari del mas, en Lluís Buxeres, amb diners de les plantacions africanes, va començar a reformar-lo i en pocs anys va promoure el palauet que coneixem amb el seu cognom. 

També es van construir en aquesta època les properes Can Serra, Can Cervera (Esplugues) i Can Mercader (Cornellà).

La Casa Alta, Ca n'Alemany o Can Buxeres, abans de la remodelació de 1901. Font: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2010/09/23/la-casa-alta-can-buxeres-a-finals-del-s-xix/

El Camí de la Fonteta unia el nucli de la Vila Vella amb les planes de Cornellà. Es deia així perquè al mig del recorregut hi havia una font. El camí era prou important com perquè quan es construí la via fèrria de Vilafranca, vers 1853, es fessin túnels. L’obra dels túnels del ferrocarril es conserva intacta. 

La zona era coneguda en aquells anys com Pujada, Muntanya, Canyet, Can Nyac o Fonteta.

Algunes parts del conjunt de Can Buxeres i l'aqüeducte de Can Nyac són els elements més importants del patrimoni de Sanfeliu del segle XIX.

El fet que va trencar la monotonia dels cicles agraris a aquesta contrada va ser la construcció d’una conducció d’aigua en la dècada de 1870, per part de l’Empresa concesionaria de aguas subterráneas del río Llobregat. N’extreia l’aigua de l’aqüífer superficial del Llobregat i la impulsava amb màquines de vapor cap a Sants i Barcelona. 

Per salvar el gran desnivell del Torrent de Can Nyac es va construir l’aqüeducte que encara existeix. Segons David Rovira és de l'any 1878.

Les primeres urbanitzacions

Vers el 1921, algunes famílies comencen a construir-se, de mica en mica, casa seva al llarg del Camí de la Fonteta. El febrer i el març de 1924, Josep Valeta i Santiago Sanfeliu, respectivament, van demanar el permís per a urbanitzar uns terrenys que cadascú hi posseïa a la zona. Com era normal en aquella època, van decidir posar el seu cognom als nous carrers, al llarg dels quals es van crear les parcel·les que es van posar a la venda.

D’en Valeta no sabem res, només que era advocat i propietari d’aquelles terres. La família Sanfeliu era una de les més importants de l’oligarquia local: propietaris agrícoles i polítics durant els segles XIX i XX. La seva casa a la Rambla certificava la seva posició social i política.

Arran de l'assassinat del regidor Salvador Gil, el maig del 1933, tenim imatges dels camps de Sanfeliu i del Camí de la Fonteta.

El Camí de la Fonteta i els carrers Sanfeliu i Valeta eren tres més de les anomenades urbanitzacions, de les que n’hi van aparèixer al Samontà en aquella dècada de 1920: la Granota, Ceravalls, Faus, Pelegrí, etc. 

Es tractava d’operacions de petita escala, destinades al segment de la classe treballadora que podia comprar una parcel·la i fer-se, sovint ells mateixos, una caseta de planta baixa. D’aigua corrent, electricitat, clavegueram... ja arribarien amb el temps.

Fragment del plànol de 1937 exposat al Museu de l'Hospitalet.

A partir d’aquell moment començà un lent degoteig de construccions i assentaments. Som en el primer gran episodi immigratori de les darreres dècades (1915-1930), però els immigrants més pobres no eren els que venien a aquesta mena d’urbanitzacions.

Es conserven dues llicències de construcció de sengles casetes de planta baixa al Carrer Valeta de maig de 1924. Després, escassíssima activitat constructiva en els anys següents.

Guerra i postguerra

Els pendents del turó on s’estava desenvolupant el nou barri eren gairebé verticals en molts indrets. Quan van començar els bombardeigs de l’aviació feixista la gent del barri Centre va començar a excavar-hi coves per fer de refugis. El caràcter argilós del terreny ho facilitava. 

Coves semblants van ser excavades a Sant Josep, Cornellà, etc. Una d’elles, a tocar de Can Nyac, va ser construïda d’obra per l’Ajuntament, i encara es conserva. 

Imatge del reportatge de Televisió de l'Hospitalet del refugi de Can Nyac. Si el voleu veure sencer... https://lhdigital.cat/web/digital-h/noticia/-/journal_content/56_INSTANCE_txR0/11023/14939673

A partir de 1939, van començar a arribar-hi nous immigrants, molt pobres, sovint fugint de la repressió política. Ocuparen les coves i van generar diverses formes d’infrahabitatge. Al voltant de l'any 1950 hi havia més veïns i veïnes vivint en coves i barraques que en cases edificades.

El Carrer Alt, l'any 1957. Font: AMHL_101_C411_1957_00410_001

L’any 1960 ja no n’hi havia gairebé habitants al refugis, mentre el barri creixia lentament, amb la modalitat de les dècades anteriors, tot i que ja començaven a fer-se cases de dues plantes.

POBLACIÓ DELS NUCLIS DEL BARRI

	1930	1945	1950	1955	1960
Valeta	37	99	166	192	297
Centre		37	96	389	1004
Canyet	25	97	150	180	250
Refugis / barraques		68	590	98	23
Total	62	301	1002	859	1574

Font: Mataix, 1987: 244. L'Antoni Mataix posa molt d'èmfasi en el seu article en el sorgiment de diversos nuclis, que no arribaran a contactar entre ells fins la dècada de 1960.

L’any 1941 arribà al límit del barri, al Torrent de Can Nyac, un veí de molta consideració: “La Industrial Ladrillera”, una bòbila que va ser en funcionament fins la dècada de 1980. La bòbila Torns, la de la xemeneia quadrada, va ser de les darreres que va restar oberta a la ciutat.

El “desarrollisme” urbanístic

Com a la resta de l’àrea metropolitana de Barcelona, el Pla Comarcal de 1953 afectà el barri i el va convertir en zona residencial. Els plans parcials, a partir de 1963, van concretar com havia de ser. En tots aquests plans una imposició amenaçava Sanfeliu: hi havia de passar, pel bell mig, l’anomenat 2n Cinturó.

Pla Parcial de Sanfeliu (1968). Font: https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5003-Cartografia

Les grans transformacions de la segona part de l’època franquista també es deixen notar als voltants de Sanfeliu amb l’extensió dels blocs de la Ciutat Satèl·lit de Cornellà (Sant Ildefons) a partir de 1959. 

La creació de la primera escola del barri, l'Escola Sanfeliu, l'any 1961, ja ens diu que el nucli adquireix prou entitat. Per cert, aquest centre és en perill de desaparèixer just quan fa els 60 anys.

Can Nyac, l'any 1971.

Al barri, els blocs van aparèixer des de 1964 quan es començaren a plantejar les permutes d’un solar amb caseta per un o dos pisos en el bloc que s’hi construiria. No es va produir un augment demogràfic semblant al d’altres barris, però ja es deixava notar el gran episodi immigratori que s’estava produint a Catalunya.

L’edifici del “mercadillo”, del 1968, i sobretot els grans blocs del Passatge Llunàs, del 1976, van significar l’arribada del gran bloc, la tipologia constructiva pròpia de l’especulació del franquisme. L’any 1976 també va ser el de l’arribada del metro.

L'any 1969, Sanfeliu era un terreny apte per fer una cursa de motocròs

El Parc de Can Buxeres, a partir del 1972, oferia una zona verda més aviat a la població del Centre, però també a la de Sanfeliu.

Desenvolupament de la vida social

La primera entitat del barri va ser, probablement el C. D. La Plana, un club de futbol, de l’any 1960 com a mínim. L’any 1965 es va crear la parròquia del barri, i arribà un capellà amb forta personalitat i dels que no portaven sotana, Mariano Roncalés. Fou el motor de la primera vida associativa de Sanfeliu.

Una de les primeres botigues del barri, l'any 1973.

En aquells temps les parròquies i els seus rectors tenien força importància, i a iniciativa seva es va crear el primer grup organitzat del barri. Es van creure que les Asociaciones de Cabezas de Familia, un invent del règim franquista, podien ser útils, i van fundar una l’any 1966. Evidentment, no va servir de res, i va desaparèixer poc després.

Una iniciativa que sí va reeixir va ser el de la Comissió de Festes, que des del 1967 va organitzar la festa major. Un equip de futbol, una parròquia i una festa major: és la certificació que ja s’ha consolidat el nou barri, tot i que encara hi havia una certa recança per dir-li barri i se li deia “Sector Sanfeliu”.

Sanfeliu, 1980

Les forces polítiques antifranquistes, especialment el PSUC, van generar una xarxa associativa, com a tots els barris, que va protagonitzar la vida associativa durant els 70’s. 

La reivindicació per solucionar els greus dèficits del barri la va protagonitzar l’Associació de Veïns, legalitzada la tardor de 1975. Però també es van generar entitats com el Club Infantil i Juvenil o les APA’s (avui AFA's) de les escoles que es van construir-hi, l’any 1979, Joanot Martorell i Ausiàs March.

Els anys de la democràcia estrets pel cinturó

La dècada dels 80’s va ser de crisi econòmica i aleshores es va popularitzar la frase que “ens havíem d’estrènyer el cinturó”, fent referència als sacrificis que ens tocava fer (sempre als mateixos). Però a Sanfeliu hi havia un altre cinturó encara més perillós.

La Plaça dels Cirerers, amb l'institut al fons, el 1985.

La dècada va començar bé, amb l’Aula de Cultura (antecedent de l'actual Centre Cultural), inaugurada l’any 1979, i l’Institut Apel·les Mestres, del 1983. 

El creixement demogràfic es va aturar i l’ebullició associativa va reduir-se, o més aviat es va diversificar en una munió d’entitats, cadascuna d’una activitat concreta.

Imatge aèria de Sanfeliu vers 1987

L’AVV va patir una crisi forta l’any 1981, però l’amenaça del 2n Cinturó va fer que a finals de la dècada tornés a haver una important mobilització, especialment quan, arran de l’atorgament a Barcelona dels Jocs Olímpics, es va fer l’impuls definitiu a la seva construcció, amb el nom de Ronda de Dalt.

Enderroc de l'edifici del "mercadillo". La foto és de Foto-Viva, una de les entitats més importants del barri. Font: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/category/1-municipis-barris/sanfeliu/

Finalment es va concretar amb l’enderrocament de l’edifici del “mercadillo”, el setembre de 1991, i el pas de la Ronda soterrada, coberta amb una llosa. Per sobre es va construir la Plaça de les Comunitats. 

Urbanització de la Ronda de Dalt al seu pas per Sanfeliu, 1993.

Les darreres dècades

La població es va reduir durant la dècada de 1990 i s’ha estancat entre els 6 mil i 6.500 habitants. La superfície del barri és de mig km2, el que dona una envejable densitat de població, si la comparem amb la resta dels barris, de 12 mil h/km2.

POBLACIÓ DEL BARRI DE SANFELIU

1970	1975	1981	1986	1991	1996	2001	2011	2018
2.705	3.745	6.792	6.704	6.906	6.825	6.288	6.313	6.232

Font: Anuaris Estadístics de l’Hospitalet

L’episodi immigratori dels darrers temps, el de les persones procedents d’arreu del món, ha afectat menys a Sanfeliu que a d’altres barris. A hores d’ara, un 20% de la població ha nascut a l’estranger, el que és un dels percentatges més baixos de la ciutat.

Sanfeliu, 1993.

Les promocions immobiliàries en marxa a l’extrem nord del barri i ja a Esplugues poden, però, canviar aquesta situació i enfilar la quantitat de població de la zona un altre cop. Aquí també caldria aturar la construcció, ben poc justificable en una ciutat com la nostra.

El nucli del Camí de la Fonteta, poc abans de ser destruït, l'any 2015. Font: CELH AF 0151 Fonteta / a. d. Cristina Contreras Garcia

Mentrestant, la lenta dotació d’equipaments ha anat produint-se, destacant la inauguració del poliesportiu, l’any 2005. També ha calgut lluitar contra la seva reducció o desaparició, com quan l’any 2011 les retallades en la salut pública van posar en risc el CAP del barri.

La lluita que més ressò mediàtic va tenir va ser la que es va fer perquè fessin fora al rector de la parròquia que feia misses en honor de la División Azul, processons de legionaris i discursos homòfobs. Finalment va ser apartat l’any 2017.

Una imatge del Club Infantil i Juvenil de Sanfeliu-Sant Ildefons.

Vull acabar aquest repàs a la història del barri amb una referència al sofà del Club Infantil i Juvenil, una metàfora del barri. És petit, la gent hi arriba i seu, i comparteix la seva vida, tot constatant que col·lectivament és molt millor.