sábado, 22 de agosto de 2015

EL SUBMINISTRAMENT D'AIGUA A L'HOSPITALET



La història del subministrament d’aigua potable per a ús domèstic a la nostra ciutat no comença fins el segle XVIII, si no tenim em compte els pous amb els que cases i masies explotaven l’aqüífer superficial del Llobregat. Les grans infraestructures romanes i medievals de Barcino/Barcelona no van afectar al territori de Provençana/l’Hospitalet.
Segons va deixar escrit Francesc Marcé en diversos articles, l’aigua corrent arribà a l’Hospitalet en la década de 1730. El Baró de Maldà va vendre en 1729 1/3 de l’aigua de la font de Mas Cunill, una propietat seva a Esplugues, al rector del poble Josep Carreras. El rector va negociar amb l’ajuntament que hi havia aleshores, la cessió d’una part d’aquesta aigua, a canvi de que en fes les obres de canalització i potabilització.
Les obres es van fer entre 1730 i 1734. Consistien en una canonada de cerámica amb una caseta al mig del recorregut, dins de la qual hi havia un pou on es dipositaven les partícules en suspensió. Amb aquesta aigua s’abastava la casa del baró (Can Xerricó, que era on precisament ara és el Carrer Baró de Maldà), la del rector (al davant de l’església) i una primera font pública (en algún punt del Carrer Major). El contracte ha estat publicat i és consultable.
Aquest acord es va mantenir fins 1864, quan el baró de Maldà del moment cedí a l’ajuntament els drets de la font, reservant-se l’aigua que necessités pel seu mas. En 1867 s’enllestiren unes obres de millora de les infraestructures. Les novetats més importants foren la construcció d’una torre que feia de repartidor de l’aigua cap als tres punts ja existents i cinc fonts més que se n’afegiren. Les canonades que sortien del repartidor eren de plom. 

La torre del Repartidor va començar a repartir aigua, a més de fer de font pública, vers 1867-68. El seu aspecte actual no sé si és d'aquell any o de l'arranjament de la plaça de 1927, amb motiu de la inauguració de l'edifici de Correus i la visita de la reina.

Una cosa semblant van fer els amos de la Torre Barrina a partir de 1868, que aprofitaven les aigües d'una mina de les muntanyes properes per omplir una bassa, des de la qual regaven el jardí. Veïns i veïnes de Collblanc encara recorden anar-hi a comprar aigua.
Tanmateix, aquest sistema de subministrament preindustrial i amb flaire feudal, era a punt de desaparèixer. Al voltant de l’abastament d’aigua de Barcelona ja havien aparegut empreses clarament capitalistes que van aconseguir concessions per cobrir aquest servei públic tan important. Una d’elles va ser l’Empresa concesionaria de aguas subterráneas del río Llobregat, creada en 1871, impulsada per Manuel Guteras. N’extreia l’aigua de l’aqüífer superficial del Llobregat i la impulsava amb màquines de vapor cap a Sants i Barcelona. 
De les infraestructures d’aquella aventura empresarial ens resten l’aqueducte de Can Nyac i els traçats dels carrers Mina i Aigües del Llobregat. 
 
Aqüeducte de Can Nyac en una foto publicada en 1966

També van mantenir-se durant uns anys una caseta al Carrer de les Aigues, un dipòsit a Collblanc i, sobretot, la caseta del guarda d’aquest dipòsit. Finalment començà a subministrar l'aigua a Sants en 1881. 
Tanmateix, l’empresa fou absorbida uns anys més tard per la Sociedad General de Aguas de Barcelona.La SGAB havia nascut com una altra petita empresa que agafava aigua a Dosrius i la portava a Mataró i Barcelona. El capital belga i francès, i les concessions públiques van provocar que vers 1900 fos monopòlica a l’àrea de Barcelona. Segons Inocencio Salmerón, en 1887, la SGAB ja va instal·lar una canalització des de la Bordeta fins Santa Eulàlia (a l’alçada de l’actual Avinguda del Metro). Però va ser a l’any següent, 1888, quan es va fer la connexió amb el nucli principal del municipi, amb una tuberia al llarg de la carretera provincial (carrers Santa Eulàlia i Prat de la Riba) fins el que avui considerem el barri Centre.
El descobriment de l’aqüífer profund del Llobregat (1893) va proporcionar-li unes altres fonts d’aigua més abundants i de millor qualitat, aprofitada per l'agricultura i la indústria i de seguida explotada pel subministrament a la xarxa, sobretot a partir de 1905 amb les instal·lacions de Cornellà.
Un altre tipus d’infraestructura eren les torres d’aigues. Calia pujar l’aigua a un dipòsit elevat perquè generés pressió en les conduccions urbanes pel sistema de vasos comunicants. Això ho podem trobar en algunes cases i fàbriques, i per tota Barcelona amb la torre del Tibidabo (1905) i, més tard, amb els dipòsits que es van construir a Collserola, un dels quals era en el límit amb el terme de l’Hospitalet, a Finestrelles, fins que aquest indret també fou annexionat per Bercelona en 1933. Per cert, alguns d’aquests dipòsits eren connectats per una conducció que és l’origen de la Carretera de les Aigües, per on més d’un de vostés haurà passejat o corregut.
Fragment de la Memòria de la SGAB de 1926.

El gran creixement demogràfic de l’àrea metropolitana de Barcelona va provocar que a partir de 1955 es comencés a agafar l’aigua directament del riu, després de potabilitzar-la en una planta de Sant Joan Despí. Anys més tard es va construir la d’Abrera, de la que rebem aigua en casos excepcionals.
En una publicació de 1966 es donaven les següents dades: l’any 1940 els abonats a la SGAB a l’Hospitalet eren 3.027 i l’any 1965 havien pujat a 32.607; l’aigua subministrada a la ciutat passà de 8.094.384 m3 anuals en 1963 a 10.463.948 m3 en 1965. Segons l’anuari estadístic de la ciutat de 2014, en aquest any a la ciutat hi havia 113.844 abonats (dels quals 102.613 eren domèstics) amb un consum de 10.913.816 m3.

És a dir, en els darrers 50 anys, s’han multiplicat per 3’5 els abonats i s’ha estancat el consum. Les raons les hem de buscar, penso, en dos factors:


a)  L’ús més racional que fem de l’aigua arran de la presa de conciencia que és un recurs escàs. En1989, el consum mitjà anual d’un abonat domèstic era de 117 m3 mentre que en 2014 havia baixat a 81 m3. M’agrada poder destacar la gran feina que va fer la regidoria de Medi Ambient en la dècada del 2000, amb l’Alfonso Salmerón al capdavant.

b) La gran disminució del consum industrial. Entre els anys esmentats, dels que disposem dades, ha baixat de 2.441 mil m3 a 1.542 mil m3. El comerç i els serveis municipals també han reduït el seu consum en termes absoluts.

En un opuscle editat per la Regidoria de Medi Ambient en 2006, escrit per Joana Bou, amb la col·laboració de Judith Seubas, Manuel de Zarobe i David Prieto, ens donaven dades tan sorprenents com que el 20% de l’aigua que entrava canalitzada a l’Hospitalet no es facturava (pèrdues i fugues, preses no controlades…), o que el consum per habitant a San Cugat era el doble que el de la nostra ciutat.
Esquema publicat a Guia de l'aigua a l'Hospitalet, elaborat per "Catalunya estalvia aigua", un projecte de Ecologistes en acció, i editat per la regidoria de Medi Ambient i Sostenibilitat de 'Ajuntament de l'Hospitalet en 2006.

En conclusió, un servei públic tan fonamental com el subministrament d’aigua potable, a l’àrea de Barcelona és en mans d’un monopoli privat. Aquesta conxorxa plena de portes giratòries es va posar molt en evidència quan el rebut de l'aigua va ser utilitzat per recaptar uns impostos, el que va provocar una mobilització ciutadana a partir de 1991 d'un importància no ben valorada fins ara. Durant 10 anys milers de persones organitzades en les associacions de veïns del seu barri, van fer tota mena de mobilitzacions en contra del que consideraven uns abusos.
De totes les accions de la "guerra del rebut de l'aigua", destaca que durant uns quants anys unes 80.000 famílies (200.000 persones) de l’àrea metropolitana van fer “vaga fiscal”, que consistia en que pagaven la part del rebut que consideraven justa en un compte corrent, però no pagaven la totalitat del rebut a les administracions publiques. I tot això gestionat per les pròpies associacions de veïns.

Manifestació de la campanya contra els abusos en el rebut de l'aigua, 1995. Fotografia cedida per l'AV de La Florida.
És l'hora de replantejar-nos la remunicipalització d'un servei públic tan cabdal com és el subministrament de l'aigua potable. A d'altres jocs ja ho estan fent. No només ens juguem els calers... Qui controli els recursos (cada vegada més escassos) tindrà el poder. La democràcia passa pel control popular dels recursos, sinó, és un concepte buit, i si no, que els hi preguntin als grecs.




No hay comentarios:

Publicar un comentario