QUÈ TENEN EN COMÚ ELS CAÇAFANTASMES I EL MERCAT DE COLLBLANC?

Recodeu la pel·lícula Els Caçafantasmes? Aquest clàssic del 1984 té com escenari principal un edifici de Nova York, el 55 de Central Park West, construït en 1929. Com la majoria dels edificis d’aquell moment a Nova York (començant pel Empire State, el Chrysler...) eren estructuralment força racionalistes i amb una ornamentació art déco. Nova York i Chicago són les capitals de l’art déco als Estats Units.

L’argument de la pel·lícula es basa en que l’edifici on viuen Dana (Sigourney Weaver) i Louis (Rick Moranis) fou construït per fer de porta d’entrada al nostre món d’un déu malvat i poderós, procedent d’una altra dimensió, Gozer el Gozerià. L’arribada d’aquest ésser provocava l’aparició de molts fantasmes, que eren atrapats per Spengler, Stantz, Venkman i Zeddemore.

Bona part de la pel·lícula transcorre en aquest edifici, al que van recrear als estudis posant-li més decoració de la que tenia. Falsa o veritable, la decoració amb pinacles, relleus, escultures i gàrgoles era la pròpia d’aquesta mena d’obres arquitectòniques art déco. Això permetia introduir al guió l’aparició de monstres a partir de les escultures.

Especialment importants són unes figures d’animals que havien de ser el camí pel qual havien de venir "els gossos del terror". Aquests gossos havien de posseir a dues persones, el que obriria el camí per l’arribada de Gozer. 

Ramon Puig i Gairalt va fer els plànols del Mercat de Collblanc en 1926, l’any següent de la gran Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Indústries Modernes de París, el gran esclat de l’art déco a Europa. 

 

El Mercat de COllblanc no fou inaugurat fins l'any 1932.

S’ha de dir que en Puig i Gairalt molt aviat s’adscriurà als principis del racionalisme, però això va ser després, i ho va plasmar sobretot en les seves propostes per les escoles. 

El Mercat de Collblanc es troba en el seu trànsit des del noucentisme fins les avantguardes i trobem un element decoratiu propi de l’art déco, semblant als de l’edifici dels Caçafantasmes: un relleu representant un monstre.

Relleu en una de les cantonades exteriors de l'encreuament entre les naus longitudinal i transversal. Deuen haver, per tant, quatre. El forat de la boca indica que era una font?

Ves per on, al Mercat de Collblanc tenim uns elements decoratius que pertanyen a la mateixa procedència dels que foren recreats per fer aquesta pel·lícula tan important i recordada.

El Mercat de Collblanc és, entre d'altres coses, un element patrimonial dels més importants de la ciutat. Fer visible aquest patrimoni i aquesta història és un argument més per portar a terme ja la seva reforma.

La reforma del Mercat de Collblanc, de l'interior i de les parades exteriors és urgent, no es pot dilatar més en el temps!

Paradistes exteriors del Mercat de Collblanc demanant la reforma. Font: L'Estaca

 

 

 

 

 

QUI VA SER L'ARQUITECTE DE CAN TRIAS?

La fàbrica que avui coneixem com Godó i Trias fou dissenyada l'any 1903. Aleshores tenia la raó social Viuda e hijos de Jaime Trias. Era de filats i teixits de jute, i feia cordes, sacs i xarpelleres.

Aquesta fàbrica era coneguda com Can Trias o "les Sangoneres". Aquesta última denominació era la que tenia l'indret on es va construir, tradicionalment amb aiguamolls plens d'aquests animalons.

Fotografia de 1987

Can Trias era un exemple del gran creixement industrial de l'Hospitalet, endegat al voltant del 1900. Durant algunes dècades va ser la segona fàbrica més gran de la ciutat.

Als plànols del conjunt industrial, conservats a l'Arxiu, només apareixia el nom de Ferran Junoy i Vernet, enginyer. Per tant, tot i que era força estrany, l'atribució de l'autoria de l'edifici requeia en ell.

Fotografia de 1987

Junoy era enginyer industrial, i com a tal va tenir una important trajectòria, però no se'l coneix cap autoria de cap edifici. Per tant, sempre ens semblava estranya l'esmentada atribució. 

Fotografia de 2017

En el recent Estudi històric, arquitectònic i arqueològic de la Fàbrica Godó i Trias, signat per Marta Lloret Backburn, Dídac Pàmies i Pau Gómez (de l'empresa Antequem) en octubre de 2023, s'afirma que l'obra fou encarregada a Jaume Brossa i Mascaró, mentre que Junoy es va encarregar de la instal·lació de les dues calderes de vapor.

En la publicació del Museu de l'Hospitalet Rutes Urbanes. Descoberta del patrimoni industrial de l'Hospitalet, editada l'any 1990, en la que vaig participar, ja es deia que l'arquitecte de l'edifici era en Jaume Brossa.

Fotografia de 2022

Però, per què Brossa no apareix en els plànols de Can Trias (en el cas de que efectivament en sigui l'autor)? Doncs perquè no era arquitecte, era mestre d'obres.

Els conflictes entre els mestres d'obres i els arquitectes van ser freqüents des de que en 1871 es van restablir els estudis d'arquitectura en la Universitat de Barcelona. Els segons van intentar arraconar als primers. Això explicaria que un mestre d'obres no signés els plànols de la seva obra, per por a una denúncia.

Fotografia de 1990

Una situació semblant va ser la de Marià Tomàs i Barba, però en el seu cas no va tenir problemes per ocupar el càrrec d'arquitecte municipal de l'Hospitalet.

En Jaume Brossa, (1845-1923), va treballar a Barcelona des de la dècada de 1870, dissenyant edificis amb els estils dominants en cada moment: eclèctic, neomudèjar, modernista, etc. 

Una de les seves primeres obres (1873) va ser el "Xalet del Moro", a Ciutat Vella, avui desaparegut.

Palau Vedruna (1883), una obra eclèctica.

Can Trias va ser una obra en la línia de l'arquitectura de maó vist aplicada a la indústria, que arriba a una fase de gran barroquisme en els anys del modernisme, com a Can Trinxet.

L'ampliació de la Granvia va fer que el conjunt fabril patís algunes modificacions. Tanmateix, el seu estat de conservació va fer que fos l'escenari per a les escenes de fàbrica de la sèrie de televisió La saga de los Rius.

Doncs, si es confirma el que es diu a l'estudi abans citat, hem de reescriure les pàgines de la història de l'art local i hem d'incorporar la figura de Jaume Brossa.

ALBERT GERMANS, HISTÒRIA I PATRIMONI AL COR DE L'HOSPITALET

La instal·lació a l’Hospitalet

Albert Germans és la darrera gran fàbrica tèxtil de l’Hospitalet. Com és conegut, el sector tèxtil va ser el més important de la Primera Revolució Industrial durant el segle XIX i Catalunya va ser un dels seus principals escenaris. L’Hospitalet es va incorporar a la industrialització en les darreres dècades del XIX.

Font: MARCÉ, Matilde. Indústries i obradors a l'Hospitalet.

La seva ubicació al Carrer Rodés de Sant Josep va ser fruit el trasllat d’unes instal·lacions fabrils ja existents, en concret a Aranjuez. Els germans Enric, Josep i Esperança Albert i Rulduà havien comprat una fàbrica a aquesta localitat de l’actual Comunitat de Madrid i vers el 1926 van decidir situar-la a l’Hospitalet.

Van encarregar l’edifici a… Aquí tenim un problema, perquè els plànols están signats per Antoni Puig i Gairalt encara que hi ha un acord generalitzat de que l’autor real és en Ramon Puig i Gairalt. Aquest darrer era l’arquitecte municipal i per alguna raó va deixar que el seu germà petit signés el projecte.

El juny del 1926, en Josep Albert es va dirigir a l’ajuntament per instal·lar-s’hi al Carrer Rodés i van demanar la supressió o reducció dels impostos que havien de pagar perquè significarien un gran progrés per la ciutat, perquè donarien feina a un centenar de famílies i perquè a d’altres llocs els oferien terrenys gratis. No sabem si ho van aconseguir.

Els edificis

El conjunt fabril constava d’un edifici principal dividit en dues parts. Una nau on hi havia la major part de la maquinària amb una coberta amb forma de dents de serra, el que permet una il·luminació zenital natural. L’altra part, un cos de tres plantes (soterrani i PB + 1) és cobert amb teulada i acollia les oficines i el magatzem.

Font: La Esfera, 25-2-1928, pàg. 11

La forma posterior de la finca venia determinada per la Riera dels Frares. El recinte arribava al Camí de Sant Joan, l’actual Carrer Josep Tarradellas.

Les parets són de maó vist, amb una important sobrietat decorativa. Seguint la línia que havia començat a Cosme Toda, es tracta d’una obra que ha abandonat totalment les propostes del Modernisme i s’adiu més al Noucentisme dominant.

La nau de la maquinària va representar una gran novetat arquitectònica per la seva estructura, feta amb els nous materials que de mica en mica s’anaven imposant: ferro i ciment. 

D’aquesta manera s’aconsegueix un espai molt diàfan, només interromput per una filera de vuit pilars. És una de les obres pioneres a la ciutat de l’arquitectura contemporània.

A l’interior de les oficines i l’habitatge del director, sí que trobem més concessions a la decoració, com correspon als espais pensats pel gaudi.

A un plànol de 1929 veiem com s’han fet petits afegits a la porteria i darrere dels edificis alineats amb el Carrer Rodés hi havia un pati, i al darrere del pati, els tallers de fusta i de peces de ferro.

Plànol de 1929

A les dependències marcades al plànol anterior com magatzem ara hi constava com secció d’aprests, la darrera etapa de la producció tèxtil.

L’activitat industrial

Hem de situar el començament de l’activitat de la fàbrica en 1928. A la Matrícula industrial de 1928, feta el novembre de 1927, Albert Germans no hi és.  En la de 1929, feta el desembre del 1928 ja hi consta. Segons Matilde Marcé, fou inaugurada el març de 1928.

Declararen inicialment 4 telers per a seda i 1500 fusos també per a seda. Tanmateix, una rectificació al document substitueix els 1500 per 5000 i afegeix... 1930 para junio?. Declararen també un cubilote pera fundir hierro, propi dels tallers de les fàbriques.

A la matrícula de l’any següent, signada el desembre de 1929, els ítems declarats són els 4 telers per a seda però també 8 telers per a cotó. També consten 5000 fusos per a seda i 3000 fusos per a llana i mescles. És a dir, la producció va començar durant 1928 però no arribà fins a la plenitud en 1929. 

El gener d’aquest any es va demanar la legalització, el que vol dir que ja hi eren més o menys instal·lats, de 28 electromotors. Això ens recorda que a aquestes alçades, l’energia de la indústria era l’electricitat.

Però, què s’hi produïa a Albert Germans? A la petició de 1926 es deia que es volia fer una fàbrica de teixits elàstics. En les capçaleres de la documentació de la fàbrica es deia que era una fàbrica de “tejidos elásticos, cintas, trenzas y cordones”.

Segons en Joan Camós, l’any 1930 Albert Germans era una de les empreses mitjanes de la ciutat, lluny dels Trinxet, Trias, Tecla Sala, Caralt, Vilumara, Rifà, etc. Només tenia 80 treballadors/es. Com veiem a les fotos i com era normal al tèxtil, la majoria era mà d'obra femenina.

L’abril de 1935 es va demanar el permís per construir un magatzem a l’extrem sud de la fàbrica, el que ens indica que malgrat la crisi generalitzada a aquesta indústria les coses li anaven bé.

Amb el trasllat de la fàbrica d’Aranjuez també van venir famílies de treballador/es i l’empresa va promoure un bloc de pisos al mateix Carrer Rodés.

Durant la Guerra Civil, (juliol 1936-gener 1939) l’empresa fou col·lectivitzada, com la resta de grans fàbriques. El cas és molt ben conegut per l’estudi d’en Carles Santacana que ens mostra una col·lectivització imposada per les circumstàncies, sense gaire entusiasme revolucionari.

Després, els germans Albert i Rulduà van recuperar la propietat i van continuar l’activitat, amb les dificultats pròpies d’una època d’escassetat de gairebé totes les entrades, incloent l’energia.

Els nous temps del “desarrollismo” es van notar amb sengles renovacions de la maquinària, l’any 1960 i 1967. Aquest últim any, declararen que hi treballaven 10 persones a les oficines i 102 a les màquines.

Però la prosperitat va atraure als lladres, i el 23 de desembre de 1967 fou assaltat un empleat d’un banc a la porta de la fàbrica, al que van treure una cartera amb 446 mil pessetes per a Albert Germans. Aquell any, les treballadores van cobrar la paga de Nadal amb retard.

Sabem que ha estat en actiu fins fa foc temps, amb la raó social Albert Hermanos, però també amb d’altres, com ROMARETA. L'activitat industrial va acabar vers 2007.

Activitat urbanística

L’any 1948, els Albert van afegir una casa i uns tallers a un solar annex que havien comprat prèviament que donava a la cruïlla de Riera dels Frares amb Esquadres.

El conjunt industrial va arribar a ser de 4.865 m2. Tanmateix, els propietaris va començar a veure que si parcel·laven els terrenys i eren convenientment requalificats per edificar pisos, podien obtenir grans beneficis.

Primer ho van fer amb les finques del Carrer Rodés 62 i 64 i Avinguda Josep Tarradellas 131, a uns terrenys que els tenien des del començament però que mai van ocupar per a la fàbrica. Desconeixem la data de la construcció d’aquests edificis de PB + 9, però per les seves característiques deuen ser de la dècada de 1970.

Més tard, l’any 1995 els van aprovar la parcel·lació del solar abans esmentat, on després es va construir l’edifici del Carrer de les Esquadres, 14.

El darrer episodi de la seva història va ser el de la seva okupació entre 2022 i 2024. Al llarg d'aquests gairebé dos anys va ser el CSO Nabat.

Patrimoni

Semblaria innecessari haver de recordar la gran importància patrimonial del conjunt fabril d’Albert Germans. A hores d’ara, només tenen la consideració de BCIL els edificis que tenen façana al Carrer Rodés, però no el pati ni els coberts que toquen a Riera dels Frares, construïts entre 1926 i 1929. Un pati on foren plantades espècies exòtiques d’arbres.

Plànol d'Albert Germans de la Fitxa del PEPPA de 2001. Encara es veu com el recinte arribava al Carrer Esquadres, però ja la parcel·la és qualificada com 13b, edificable.

No sabem què va passar amb el patrimoni moble que contenia la fàbrica. Va passar dels propietaris a l’Ajuntament?, va patir alguna pèrdua mentre era sota la responsabilitat de l’Ajuntament? Alguns testimonis orals m’informen de robatoris en aquella època.

El que vaig poder veure mentre fou un espai okupat, el CSO Nabat, és una petita part del que hi havia, però encara tenia elements de gran valor històric i estètic: els edificis mateixos com a obres arquitectòniques, les restes de l’activitat industrial, les decoracions interiors...

El que és indiscutible és que té un valor extraordinari en una ciutat com l’Hospitalet: és un espai que pot ser utilitzat per la població, de forma pública i comunitària. D’espai no anem sobrats a l’Hospitalet. 

Les naus poden ser locals d’assaig per a col·lectius que necessiten locals coberts de grans dimensions, el soterrani pot servir per assajos musicals, els coberts foren utilitzats de tallers i gimnasos, el jardí va acollir un hortet... Les possibilitats són enormes.

El que no pot ser és que un element patrimonial tan important com aquest, a una ciutat amb la manca d’equipaments com la nostra, sigui cedit amb una concessió demanial a una empresa o un organisme (es negocia amb RENFE). Albert Germans ha de ser per a la població i gestionat per la població de l’Hospitalet.

EL CASTELL DE BELLVÍS

 Què sabem del Castell de Bellvís? 

El  primer, que la zona va tenir un poblament des de l’Edat Antiga. Cal aclarir que en aquells moments la línia de la costa arribava gairebé al Carrer Santa Eulàlia. Per tant, el futur emplaçament del castell era un turó costaner.

Molt a prop es va trobar una sitja, un magatzem de cereal, que fou utilitzada entres els segles V aC i V dC, des de l’època ibèrica fins la fi de l’Imperi Romà.

Durant les feines de restauració del Castell, en 2018, s’hi van trobar objectes d’època romana. No es pot assegurar que no tinguessin una procedència aliena al Castell, encara que segur que la procedència era propera.

En qualsevol cas, és evident que era una zona amb activitat humana intensa en aquesta època i que cal una excavació arqueològica del recinte per conèixer quin era l’ús de l’espai del Castell abans de la seva construcció. Segons l’equip que ha fet les intervencions arqueològiques a hores d’ara coneixem un 15% del que podem saber-ne.

Per conèixer la història del Castell durant l’època medieval, tenim diverses fonts. Per una banda, la informació que s’ha obtingut arran els treballs arqueològics i de restauració, fets entre 2006 i 2015. Per altra, els articles al blog Upaya de David Algarra. També és molt important l’obra d’en Jaume Codina Els pagesos de Provençana. Finalment, la memòria dels treballs de consolidació de l'empresa Gamigar.

Les restes més antigues que tenim actualment del Castell medieval són de la segona meitat del segle XII, encara que és molt probable que hi hagués una construcció anterior del segle X. Es tractava d’un rectangle amb el costat més llarg de 20 metres, pati interior i un fossat d’uns 7 m d’amplada al voltant. N’hi contenia una cisterna i a les parets hi havia espitlleres, el que sembla indicar que tenia una certa funció militar.

Segons en Jaume Codina, la nissaga noble dels Bellvís, cavallers, eren els senyors del Castell des del 1188 com a mínim. Els Bellvís eren senyors feudals de viles a Catalunya (Pla d’Urgell, Segrià....), País Valencià i Extremadura, donades per reis i comtes per la seva col·laboració en la conquesta d’aquests territoris.

Els habitants de les terres de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, l’església de la qual era molt a prop del Castell, havien de pagar rendes als senyors de Bellvís, una part de la seva producció, com marcaven les obligacions feudals. Potser de qui havien de defensar-se els nobles era de l’odi dels camperols explotats.

Castells de Sant Martí de Maldà, Cornellà, Aranyó i Maldà. Exemples d'edificis del mateix tipus que el Castell de Bellvís. Cal tenir present que han estat molt reformats després de l'Edat Mitjana, però conserven una planta rectangular no gaire gran i unes parets massisses de carreus, com el nostre.

La família Bellvís va vendre el Castell i els drets de les rendes feudals (els delmes, la desena part de la collita, més o menys) a la Cartoixa de Montalegre en el segle XIV. A l’època feudal era normal que les institucions eclesiàstiques (monestirs, parròquies, bisbats...) fossin senyors d’un territori. En va pertànyer a aquest monestir fins mitjan segle XVII.

L’edifici era anomenat “torre” o “casa” en els documents. Un del 1512 ens informa que a una “torre qui és vora proensana” hi havia una guarnició per defensar-se dels atacs dels pirates. Segurament en va perdre protagonisme quan es va construir la Torre del Cap del Riu en 1568. Llavors passaria a tenir una funció exclusivament de masia, ben fortificada, això sí.

Un document de 1606 és especialment important perquè diu “sota el castell de Bellvís dit la Torrassa”. Aquí es veu com s’està produint el canvi en el nom de l’edifici. En aquest moment les façanes sud i oest van desaparèixer (enderroc, enfonsament?) i en tenia forma de L.

Dels anys 1748-1758 conservem un document molt important, analitzat per Marta Piera. Sabem que fins 1688 el propietari del Castell era Lluís Cortès, quan fou comprat per Joan d’Alòs. En va pertànyer a aquesta família durant vàries generacions i a mitjan segle XVIII sabem que el “Castri et Domus de Bellvís”) (el Castell i la Casa) encara tenia el dret a rebre rendes de vint propietaris de terres del terme de l’Hospitalet i d’altres de Sants.

Fragment del famós mapa de 1732. A la part central, a la dreta, veiem que l'edifici és anomenat Torrassa. Font: Arxiu Municipal de l'Hospitalet, AMHL 901 CT 0001642 /a.Autor desconegut/da /d.Francesc Marcé Sanabra

En aquest segle s’eliminaren la majoria dels elements propis d’un edifici militar i es van afegir alguns cossos a la façana sud. La pubilla dels Alòs es va casar amb un senyor de cognom Ponsich. El mas pairal de la família, però, a Santa Eulàlia, va mantenir la denominació de Ca n’Alòs. 

Tots dos edificis, Ca n'Alòs i la Torrassa, van ser escenaris de combats en desembre de 1808, durant la primera fase de la Guerra del Francès.

Durant el segle XIX es van eliminar els drets feudals i les propietats van passar a ser del tipus capitalista. Un reportatge de 1891 descrivia un edifici reformat però no diu res sobre si és habitat o buit. 

Dibuix publicat en 1891 i signat "Roca 89".

Finalment, la finca és comprada per uns professionals del negoci immobiliari, els germans Manuel i Pere Romaní i en Climent Mas. Després d’aconseguir l’aprovació de la urbanització d’aquesta zona del barri, l’any 1902, van vendre les parcel·les i la casa.

Fragment del projecte d'urbanització de la finca de la Torrassa del 1902. Font: Arxiu de l'Hospitalet. AMHL C110 1902_00642

Els nous propietaris van reformar l’edifici per fer-hi diversos habitatges, afegint una nova façana al nord, alineada amb el nou carrer, la Ronda de la Torrassa. L’any 1937 s’hi va construir un refugi antiaeri al subsòl. Una de les dues entrades del refugi va ser destruïda en construir-se l’edifici del costat.

D'aquesta darrera fotografia, cal dir que la Torrassa i la Torre Llampada el més probable és que siguin dos edificis diferents.

Finalment, la darrera propietària va morir sense hereus ni testament i la finca va passar a la Generalitat i després a l’Ajuntament. Aleshores, a partir del 2006 comencen les intervencions per a la recuperació del edifici i la seva declaració com a Bé Cultural d’Interès Nacional. Cal reconèixer la tasca de l'equip del Museu de l'Hospitalet en aquests moments. Tanmateix, el procés es va alentir fins a detenir-se. 

Fotografia de 2008

Aleshores es va produir una de les mobilitzacions més extraordinàries de la història recent de l’Hospitalet. A partir de 2018 es va crear la Plataforma Defensem el Castell de Bellvís i durant l’any següent començaren les mobilitzacions. Des d’aleshores, a empentes i rodolons (les empentes, les que fa la gent de Defensem), s’ha aconseguit restaurar l’edifici.

A hores d’ara, l’any 2024, continua la lluita perquè es facin les excavacions, les obres de rehabilitació i la posada a disposició de la població del Castell. És un dels béns patrimonials més importants de la ciutat, una oportunitat que no podem demorar més.

L'ART MEDIEVAL (II). EL GÒTIC I LA SEVA MANIFESTACIÓ A L'HOSPITALET

L'estil artístic que coneixem com Gòtic va dominar bona part d'Europa entre els segles XIII i XV, tot i que podem trobar obres i reminiscències al segle XVI i fins i tot més tard. A l'Hospitalet conservem poques obres d'aquesta etapa.

Aquestes finestres són gairebé les úniques restes gòtiques de la ciutat.

Durant el segle XII a Europa es construïen les esglésies segons un estil que hem anomenat Romànic. Tanmateix, aquest estil havia anat evolucionant i s'havien fet diverses experimentacions. 

Catedral de Chartres (França). Les catedrals del nord de França començades a finals del segle XII van ser el laboratori i el focus del nou estil gòtic.

A mitjan d'aquell segle XII, però, a la regió de París, es van introduir tants canvis que va arribar un moment que ja hem de parlar d'un estil diferent, anomenat més tard com Gòtic.

Interior de la Catedral de Sant Pere de Montpeller (França), construïda a partir de 1364. El gòtic francès, que es va estendre per la majoria d'Europa, va imposar uns temples amb una nau central més elevada que les laterals i una planta de creu llatina, amb la nau transversal més curta que la nau longitudinal.

Totes les arts del Gòtic van partir dels models de Romànic, però van continuar evolucionant, especialment a les ciutats. Els grups socials que vivien als creixents nuclis urbans, com la burgesia i l'artesanat, van desenvolupar una nova cultura, que gradualment s'allunyava del domini aclaparador de l'Església Catòlica.

L'arquitectura gòtica es basava en la utilització de l'arc apuntat (també dit ogival). Els sostres es feien creuant dos arcs apuntats, per això les voltes es deien de creueria.

Els sostres amb voltes de creueria també s'aplicaven als edificis no religiosos, cada vegada més abundants. Pòrtic del Palazzo della Mercanzia, construït vers 1390 a Bolonya (Itàlia).

Les voltes de creueria es van complicar amb el pals del temps, com aquesta de la Catedral de Sant Bavó (Gant, Bèlgica), de mitjan segle XVI.

A partir del 1200 es va produir una competició entre les ciutats europees per a tenir la catedral més alta, més ampla o amb alguna característica superlativa que mostrés que la ciutat era rica.

La volta de la Catedral de Girona (Gironès) és la més ampla de tots els temples gòtics, amb 23 m. En fou construïda a partir de 1417.

Per a poder construir les grans i altes voltes, es van haver d'incorporar uns reforços exteriors als pilars que recollien el pes del sostre: contraforts i arcbotants. 

El sistema de contraforts i arcbotants de la Catedral de Tortosa (1337-1441) és ben visible. Es tracta d'un edifici amb trets de gòtic francès, amb naus laterals força més baixes que la central, i de gòtic català, sense transepte. La façana és dels segles XVII i XVIII.

Els reforços exteriors permetien que els panys de paret entre pilar i pilar es poguessin substituir per finestres amb vitralls de colors.

A la capçalera de la Basílica de Saint-Nazaire de Carcassonne (França), construïda a partir de 1269, podem veure com els vitralls han substituït els panys de les parets.

Alguns/es autors/es diuen que el Gòtic sorgí per la voluntat de fer edificis més grans. D'altres, però, creuen que el motor del nou estil fou la voluntat de permetre l'entrada de la llum a l'interior dels edificis.

A l'Església del Jacobins de Toulouse (França) es va desenvolupar una volta molt singular, coneguda com "la palmera". En té més de 22 m d'alçada i fou construïda vers 1290.

Amb el pas del temps, els elements constructius interiors (arcs i voltes) i exteriors (contraforts i arcbotants) es van fer amb més elements decoratius. Van aparèixer les traceries, els pinacles, les gàrgoles...

Claustre del Monestir de Santa María la Real de Nájera (La Rioja). Les traceries d'aquests arcs mostren com la decoració als edificis gòtics va arribar a un gran virtuosisme als segle XV i XVI (en foren elaborats a partir de 1517).

Les ciutats econòmicament capdavanteres eren les més revolucionàries en l'àmbit social i polític i també en el cultural. En elles s'hi desenvolupà una arquitectura gòtica civil, més sòbria i geomètrica que la religiosa.

Exterior i interior de la Llotja de Palma de Mallorca, un extraordinari exemple de gòtic civil, construïda entre 1426 i 1447.

El gòtic francès va ser el més influent i per la via del Camí de Sant Jaume es va imposar a la Corona de Castella. 

La Catedral de Burgos és una de les més importants de Castella. La façana, del segle XIII, és de clara influència francesa.

El gòtic francès es va estendre per Alemanya, Anglaterra, etc., barrejant-se amb les tradicions regionals.

Façana del transepte de la Catedral de Colònia (Alemanya).

La catedral de Salisbury (1230-1330) mostra com el gòtic va arribar i es va desenvolupar a Anglaterra.

A Catalunya, però, es va difondre un gòtic més auster, amb esglésies de planta de saló, és a dir, sense transepte, generant un únic espai.

Església de Sant Feliu, a Girona (Gironès)

Gairebé totes les ciutats de l'època van créixer força, i ho van fer de forma irregular i desordenada. Tanmateix, en algunes ocasions es van planificar ciutats, amb plànols geomètrics i regulars. 

La ciutat de Montauban (França) fou fundada el 1144, i es va desenvolupar amb un plànol geomètric al voltant de la plaça central rectangular.

L'escultura gòtica parteix dels models del Romànic, tant en la forma, la localització a les esglésies, la temàtica, etc.

Timpà de l'església de Santa Maria, de Deba (Euzkadi). Veiem que no és gaire diferent als timpans romànics.

L'escultura va evolucionar gradualment, incorporant més realisme a les figures, trencant la rigidesa, destacant les característiques humanes, etc.

Tomba de Berenguer de Castelltort, feta vers 1389, a l'església de Santa Maria de Cervera (Segarra).

La Pietat, Sant Joan i Santa Magdalena (1476) a l'Església de Pierre de Moissac (França). Es millora en realisme, flexibilitat i apareix la qualitat humana de Déu.

La pintura va tenir la mateixa evolució. Els frescos a les parets van cedir el protagonisme als retaules sobre fusta, van aparèixer els retrats, etc. L'italià Giotto di Bondone (1267-1337) va introduir la profunditat en les escenes.

Detall del Reatules del Sant Esperit, fet vers 1394 per Pere Serra per la Seu de Manresa (Bàges).

També apareix la pintura portàtil, en forma de políptic o de taula senzilla, sempre amb la fusta com suport.

Pietat de finals del segle XV. Església de Saint Salvi, a Albi (França)

Al segle XV, aquesta evolució va generar un estil anomenat "gòtic internacional", destinat a una classe alta rica que volia un art luxós. 

A les zones més riques d'Europa, però, es va produir una veritable revolució. A Flandes es va desenvolupar una pintura molt realista i amb una nova tècnica, l'oli, invenció de Jan Van Eyck (ca. 1390-1441). Al nord d'Itàlia es va produir el Renaixement.

El Matrimoni Arnolfini (1434) de Jan Van Eyck

A partir del segle XIII els artistes comencen a tenir un cert reconeixement i signaven les seves obres. Així, podem parlar dels escultors Andrea Pisano i Claus Sluter o dels pintors Giotto, Taddeo Gaddi i a Catalunya de Ferrer Bassa o Jaume Huguet.

Retaule amb la Mare de Déu i Sants (1470, Museu Episcopal de Vic) de Jaume Huguet.

EL GÒTIC A 'HOSPITALET

De l'estil gòtic tenim poques obres a l'Hospitalet. De ben segur que bona part de l'Hospital de la Torre Blanca que va generar el poble i li va donar nom fou construït en els segles del Gòtic.

També l'Església de Santa Eulàlia de Mèrida, la principal del poble, consagrada a finals del segle XV, era d'aquest estil. 

Aquest temple, però, fou substituït per un altre a finals del segle XVI. Fins i tot, en aquesta nova església, amb un pòrtic clarament renaixentista, les voltes eren més aviat gòtiques, com a molts d'altres edificis del moment; tant important era encara la tradició gòtica!

Interior de l'Església de Santa Eulàlia de Mèrida que, malgrat construir-se a finals del s. XVI, tenia una estructura tardogòtica. Font: AMHL 831 AF 0025605 /a.Ramon Puig Gairalt /d.Arxiu Nacional de Catalunya

La major part dels paredats i el campanar de l'església de Santa Maria de Bellvitge també són de l'època gòtica, encara que no podem veure-hi cap dels trets típics d'aquest estil.

Església de Santa Maria de Bellvitge

L'únic vestigi d'elements artístics gòtics que tenim a la ciutat són algunes finestres. Comencem amb les que té la casa del Carrer Xipreret que, precisament, és coneguda com Casa dels Finestrals Gòtics, de finals del segle XV o ja del XVI. 

Casa dels Finestrals Gòtics l'any 1959, abans de la destrucció d'una part.

A hores d'ara només resten dues de les finestres, però originalment tenia dues més, destruïdes en reformar-se una part de la casa a mitjan segle XX.

Es tracta de dues finestres de pedra coronades per un arc conopial amb traceria lobulada i sengles caps humans a l'origen de cada costat de l'arc.

El finestral destruït que donava al corraló era com els altres dos que es conserven. Del que donava al Carrer Xipreret no podem fer gaires afirmacions.

Vista de la Casa dels Finestrals Gòtics des del Carrer Joan Pallarès.

L'altre edifici d'epoca gòtica del Carrer Xipreret é Ca n'Oliver. En conserva una finestra gòtica, que, no sabem per quina raó, va ser traslladada de la façana del Carrer Xipreret a la façana de la Plaça Josep Bordonau.

Emplaçament original i foto actual del finestral gòtic de Ca n'Oliver. Veiem que durant el trasllat, s'ha "perdut" un relleu que hi havia a sobre de la finestra.

Ca l'Esquerrer, edifici construït l'any 1572, conserva un extraordinari finestral tardogòtic. El marc de la finestra ja té característiques renaixentistes però el doble arc conopial i la traceria són típiques del gòtic. Els quatre busts humans fan d'aquesta obra una veritable joia.

Finestra de Ca l'Esquerrer. Aquesta foto té més de 30 anys i ara no podem apropar-nos-hi. Confiem en que es trobi en bon estat.

A més de les obres que conservem, tenim el testimoni d'una altra finestra gòtica. A la publicació La Ilustració catalana del 31 de març de 1889 es va publicar un dibuix d'una finestra de l'Hospitalet. No informa de quin edifici n'és. Podem veure que es tracta d'un arc molt singular, amb una traceria lobulada.

Finestra de l'Hospitalet. Font: CELH

 

ANNEX FOTOGRÀFIC

Rosassa de l'església de Sant Jaume d'Alcúdia.

Contraforts de la Catedral de Barcelona.

Nau de l'església de Montsió, del 1388, a Barcelona.

Nau lateral de la Catedral de Nàpols (Itàlia).

Santa Madonna de l'Orto a Venècia (Itàlia)

Palazzo Cavalli-Franchetti a Venècia (Iiàlia)

Palau a Cordes-sur-Ciel (França)

Basílica de San Petronio, a Bolonya (Itàlia)

Loggia de la Signoria, a Florència (Itàlia), construïda entre 1376 o 1382.

Palau episcopal a Montauban (França)

Façana de la Catedral d'Oviedo (Astúries)

Cimbori de l'església del Monestir de Vallbona de les Monges (Urgell)

Pati de l'Hospital de Montblanc (Conca de Barberà)

Finestra de l'església de Sant Martí de Teià (Maresme)

Timpà de la Porta del Sarmental de la Catedral de Burgos (Castella-Lleó), fet entre 1230 i 1240.

 

Timpà de l'església de Santa Maria la Real a Olite (Navarra), feta vers 1300.

Escultura del pòrtic de la Catedral de Santa Cecília, a Albi (França)

Sepulcre del Bisbe Ponç de Vilamur, a la Seu de Lleida (Segrià), del s. XIV.

Enterrament de Crist, a Moissac (França), finals del s. XV.

Retaule de Sant Bernat i Sant Bernabé, del segle XIV, a l'església de Santa Maria de Montblanc (Conca de Barberà)

Mènsula al claustre del Monestir de Santes Creus (Alt Camp)

Timpà de Santa Maria del Mar, a Barcelona, de finals del segle XIV.

Capella de Saint Antonin, al Convent dels Jacobins de Toulouse (França). Les pintures, del segle XIV, representen l'Apocalipsi.

Santa Caterina, al Retaule de Sant Miquel Arcàngel i Sant Joan Baptista, a Sant Llorenç de Morunys (Solsonès), fet vers 1435.

Pintures murals a Sta. Maria de Lluçà (Lluçanès), fetes entre 1340 i 1370.

Fragment del Retaule de la Mare de Déu, Sant Sebastià i Sant Bernardí, a Alcúdia (Mallorca)

Aquesta pintura que es conserva a la Catedral de Burgos és coneguda com Virgen del bello país o Virgen con niño en un paisaje. Tampoc se sap el seu autor. És datada vers 1495. Tardogòtic d'influència flamenca a Castella. Es tracta d'una pintura portàtil, amb dues ales laterals que la tanquen.