UNA PETITA HISTÒRIA DE SANT JOSEP (I)

En primer lloc, haig de dir que aquest article no seria possible sense el que va escriure en José Manuel Morales Medina, “El barri de Sant Josep” i moltes altres persones que han fet aportacions imprescindibles.

Una vista de la part més oriental del barri de l'any 1957, presa pel senyor Enric Pino, segurament des del terrat de la Torre Solanes. Al mig, el Canal de la Infanta, encara travessant horts. Al fons, a l'esquerra, Cal Planta i la Tecla Sala. A la dreta, Cosme Toda. En primer terme, a l'esquerra, les barraques de Matacavalls. Font: CELH AF 0200 Canal/ a. desconeguda d. Enric Pino

Els camins i els camps

El barri de San Josep és un trapezi delimitat per la línia de ferrocarril de Vilafranca al nord, la línia de Vilanova a llevant, l’antiga línia del Carrilet (actual avinguda) al sud i el camí de la Fabregada (actuals avingudes Fabregada i Isabel la Catòlica) a ponent.

Aquest mig km2 es troba entre la falda dels turons del Samuntà i les primeres planes de la Marina. Això proporciona a l’espai un suau pendent, prou pla per a viure-hi i prou inclinat pera evitar les inundacions. És per aquest motiu que es va traçar la carretera de Barcelona cap al sud per aquesta franja, ja des de l’època romana: la Via Augusta, l’actual Carrer Enric Prat de la Riba.

I al llarg d’aquest camí s’hi van bastir les primeres construccions importants: l’Església de Sta. Eulàlia de Provençana, vers 1100, i l’Hospital de la Torre Blanca, vers 1200. L’espai del futur barri de St. Josep restava al mig.

Plànol de 1850 de l'Hospitalet. Veiem, a la part inferior, com es comença a construir al llarg de la "Carretera provincial", en la direcció del futur barri de St. Josep.

Durant segles, la història del barri va ser la de generacions i generacions de famílies camperoles que conreaven les terres, sobretot de cereals. I de viatgers que passaven per la carretera, però també pels camins de Sant Joan (actual Josep Tarradellas) o del Mig. També hi havia camins que s’endinsaven cap a la Marina, com el de Fabregada o el de la Farola, o cap als turons del Samuntà.

Els primers habitants

L’espai del barri va tenir els seus primers habitants en diversos habitatges dispersos. A tocar d’un camí que unia la via Augusta amb el Samuntà, l’actual Carrer del Radi, n’hi ha uns jaciments arqueològics malauradament poc excavats i coneguts (Can Torresolanes i Can Picotí). S’hi van trobar restes d’època romana (s. III-V) i medieval. 

Al segle XVIII , en aquest indret s’hi va construir un edifici de caràcter religiós, que a la llinda de la porta tenia la data de 1765. Aquesta edificació va arribar a l’any 2011, al Carrer Juan de Toledo, reconvertit en habitatges. Aquest casalot va deixar petjada al nomenclàtor i el tram de la riera que baixa des de Pubilla Casas i Les Planes es batejà com “dels frares”. 

Al conegut mapa de l'Hospitalet de 1782, veiem com a la zona de St. Josep n'hi havia un gran edifici, anomenat "Borràs". Pel que podem apreciar, en tenia dos cossos, un que sembla una torre de defensa, i un altre cobert amb teulada, com una masia. Font: Viquipèdia.

Aquest probable convent és un dels principals enigmes de la història de l’Hospitalet. Tot sembla indicar que al seu voltant es van construir algunes cases, el que la documentació del començament del s. XIX esmentava com carrer o nucli de Muntanya. Al cens de 1832 hi vivien un centenar de persones.

Les transformacions del segle XIX

Després del traumàtic parèntesi de la Guerra del Francès (1808-1814), la construcció del Canal de la Infanta (1819) va transformar la vida del barri i tot el poble. El Canal passava pel límit superior del barri i als seus dos extrems hi partien dues de les sèquies des de les que es distribuïa l’aigua per tota la Marina.

La Masia de Can Obiols, l'any 1955. Font: CELH AF 0116 SJosep / a. d. Enric Pino Jansà

La conversió dels camps de secà a regadiu va significar una revolució agrària (noves tècniques i nous conreus) i social (més riquesa més malament repartida). Els segles XIX i XX foren l’edat daurada de l’explotació de la Marina i la construcció de masies. A Sant Josep, Cal Samsó, Cal Calona, Cal Planta, Cal Manets, Can Obiols, etc... La Torre Solanes (o Ubach) va perdre l’aspecte de masia, apropant-se a casa senyorívola.

La Torre Solanes o Ubach, vers 1995.

El canal també va proporcionar la possibilitat d’establir indústries que aprofitessin la força de l’aigua que queia des d’un salt d’aigua de les sèquies, cosa que va fer un molí fariner a tocar la Riera dels Frares, construït vers 1822. Val a dir, que van haver indústries que aprofitaren d’alguna manera aquesta energia fins la dècada de 1930.

A partir de 1850 els canvis es van accelerar. El 1852 es va inaugurar cementiri, a tocar del barri, en un lloc que havia de ser lluny dels nuclis poblats. L’any 1854 es va construir la via fèrria de Barcelona a Vilafranca, que tenia tres ponts al llarg del territori d’on sorgirà St. Josep.

A l’altre salt d’aigua del Canal, al Torrent Gornal, uns empresaris de l’Anoia construïren el 1855 un gran molí paperer, on treballaven i vivien diverses famílies que també vingueren d’aquella comarca, especialitzada en el sector de la fabricació de paper. La producció era a la planta baixa, els habitatges a la primera planta i la resta eren els assecadors dels plecs de paper.

El conjunt de Tecla Sala, l'any 1927. A la dreta, l'antic molí paperer i a l'esquerra, la gran fàbrica contruïda per la família Basté l'any 1893.

A partir de 1880 l’edifici del molí es dedicà a fàbrica tèxtil, moguda per la força del vapor, sota el control d’Andreu Basté. Com el negoci anava bé, el 1893 construïren una gran fàbrica al costat, dissenyada pel seu cunyat, en Claudi Duran. Per què coneixem aquest conjunt com Tecla Sala? Perquè aquesta senyora el va comprar el 1913.

L'any 1912 es va afegir el Carrilet, que va traçar la frontera sud del futur barri.

La indústria ceràmica

Ni tota la indústria de St. Josep era del sector ceràmic (com acabem de veure), ni tota la indústria ceràmica de l’Hospitalet era a St. Josep. Tanmateix, no es pot negar que entre aquell sector i el barri hi va haver una relació especial, en un moment de gran expansió urbana i quan la nostra ciutat va esdevenir “la bòbila de Barcelona”.

La zona oferia aigua (del Canal o de les instal·lacions de la SGAB a partir de 1888), argila dels turons propers per quan calia, mà d’obra i bona comunicació amb Barcelona. S’hi van instal·lar fàbriques, que feien des d’humils maons i teules fins escultures i elements ornamentals en sèrie.

Gravat de la fàbrica Escofet, que era on ara són els Blocs de la Pegaso, l'any 1916.

La llista comença per les dues que es van instal·lar l’any 1878: la bòbila de Just Oliveras (que no és el de la Rambla), al solar del costat de la Farga, i Romeu i Escofet, a la cruïlla de la carretera i el camí de la Fabregada, que serà la més gran del sector durant algunes dècades.

Anunci de la Cosme Toda, publicat l'any 1917. Font: CELH DOC 0214 CosmeToda / a. desconeguda, Arquitectura y construcción, 1917, pàg. 418

Entre 1883 i 1885 començaren a funcionar tres fàbriques annexes: Batllori, Llopis i Cosme Toda. St. Josep es consolidà com a cluster ceràmic, amb molt d’èxit, si advertim que aquestes empreses van ampliar-se i mantenir-se en funcionament durant més de cent anys. En aquest sentit, cal destacar el gran edifici de Cosme Toda de 1923, dissenyat per Ramon Puig i Gairalt.

Insistim, també n’hi havia indústries d’altres sectors. Per exemple, les serradores de marbre als salts del Canal. O Albert Germans, del tèxtil, a partir de 1926, a un edifici d’en Puig i Gairalt al Carrer Rodés.

Anunci d'Albert Germans de l'any 1928

El desenvolupament urbanístic

A mitjan segle XIX, St. Josep era un espai travessat pel Canal i per camins i esquitxat de cases i cada vegada més fàbriques. El creixement del barri del Centre (en aquella època no era cap barri, era el poble) es feia, entre d’altres vials, al llarg de la carretera provincial. Pel que sabem, les construccions no van travessar el camí de la Fabregada fins la dècada de 1880.

Uns altres impulsos urbanitzadors, però, ja s’havien produït al barri. El 1863 l’Ajuntament aprovà la petició dels germans Morat d’urbanitzar “l’Hort de les cols” i crear els carrers Migdia i Castillejos. La urbanització va funcionar així durant sis dècades: el/la propietari/a demanava i presentava una proposta de parcel·lació i creació de carrers, i l’Ajuntament la aprovava, o no, amb les correccions que trobava oportunes.

L’any 1877, Clotilde Balcells va demanar la creació d’un carrer que aprofitava un tram del camí que anava de la Carretera provincial fins el pont de Matacavalls. Primer, aquest carrer és amb molta probabilitat el Carrer Sant Josep, el que tindrà una decisiva influència en el bateig del barri. Segon, ja tenim notícia de l’existència del pont de Matacavalls, amb un nom prou explícit.

Pont de Matacavalls en la nevada del 1962.

Josefa Safont creà el Carrer Estrella (1896) i els seus hereus els carrers Ebre i Juan de Toledo (1922). També del 1896 és l’intent d’urbanitzar els encontorns de la fàbrica Basté. 

L’any 1921 en Joan Rodés va urbanitzar la seva propietat i, com era habitual, va posar el seu cognom al nom del carrer. Els carrers de Joan Maragall i Esquadres són d’aquell moment, 1922-23.

Plànol de 1923 del Centre i St. Josep. Veiem, al quadrant superior dret, com l'espai del futur barri de St. Josep és gairebé tot camps de conreu, amb una desena de vials, als que hi havia poques cases, i masies i fàbriques escampades. Font: Arxiu de l'Hospitalet.

També començaren a urbanitzar-se els terrenys al sud de la Carretera. L’antic camí de la Farola fou aprofitat i fou creat el Carrer Miquel Romeu l’any 1924 i dos anys més tard el Carrer de Campoamor. El Carrer Mestre Candi és del 1925. Finalment, afegir que la família de Tecla Sala va promoure el Carrer Terra Baixa l'any 1925.

Esquema del Centre i del futur barri de St. Josep (a la dreta de la línia vermella) l'any 1923 a partir del plànol anterior.

Mentrestant, les construccions al llarg de la carretera ja s’estenien per gairebé tot el barri. La majoria eren habitatges, però també hi havia vaqueries, com la Granja Font, una obra tardomodernista d’en Puig i Gairalt (1921), o les fàbriques abans esmentades.

Vida social fins el 1939

Durant el segle XIX i bona part del XX el barri de St. Josep no existia, n’era un apèndix del poble de l’Hospitalet. No tenim dades específiques de població. El que podem imaginar és que era una població majoritàriament de classe treballadora, precisament per aquest caràcter suburbial de la Vila Vella, on vivia l’oligarquia local de propietaris de terres i fàbriques.

Sabem que els obrers i les obreres de les fàbriques de l’Hospitalet van participar en les mobilitzacions de les darreres dècades del s. XIX, com ara la que es va fer a favor del proteccionisme l’any 1882, o la del primer 1er de maig, el 1890. Tampoc no tenim cap motiu per pensar que els camperols i camperoles del que més tard seria St. Josep no van participar en les mobilitzacions pròpies, com els incendis de pallers o les vagues de 1893 o 1904.

La zona de St. Josep, tot i ser de classe treballadora, no va ser escenari de la violència social de Collblanc-Torrassa o Sta. Eulàlia en les primeres dècades del s. XX. Potser perquè la pobresa no va ser tan greu, perquè existien les xarxes de suport mutu tradicionals del poble, perquè les tensions de les grans indústries tèxtils no es van produir al sector ceràmic...

L’associacionisme de l’Hospitalet (el que avui coneixem com el Centre), en sindicats, mutualitats, cooperatives, casinos, ateneus, corals, etc. era també el de la gent del futur barri de Sant Josep. Sempre, això sí, amb caràcter de classe. És a dir, els rics anaven per una banda i els pobres per una altra. Dels rics no va haver cap establiment al barri, però de la gent treballadora i d’esquerres hi havia “el Casinet”, al Carrer Prat de la Riba, nom de la carretera des del 1917.

La desena de casetes del Carrer Ebre foren construïdes l'any 1922. N'eren a l'abast de poca gent de la classe treballadora, majoritària al barri. Font: Diputació de Barcelona.

La conflictivitat a les fàbriques, però, existí, com la de Cosme Toda l’any 1931, segurament agreujada perquè el patró era un destacat líder de la dreta local. I és que les indústries de St. Josep van donar alguns dels polítics locals de la banda conservadora, com l’alcalde Just Oliveras (del 1887, després d'un important conflicte polític, fins al 1890) o l’alcalde de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), Tomás Giménez, amo d’una serradora de marbre.

Que no s’arribessin als extrems de la Torrassa no vol dir que no hi haguessin els problemes propis dels barris perifèrics. L’habitatge era un de crònic i les famílies que podien recorrien a l’autoconstrucció. Qui no podia, la majoria, havia de llogar pisos o habitacions a blocs o passadissos. Al Carrer Mestre Candi va haver l’operació immobiliària de passadissos més important de la ciutat.

Una família de St. Josep construint-se casa seva al Carrer Miquel Romeu en la dècada de 1920 o 1930. Font: CELH_AF_StJosep / a. desconeguda d. Emili Nebot

Al Carrer Joan Maragall va instal·lar-hi l’Ajuntament una primera escola, l’any 1924. El primer metge va arribar-hi l’any 1931. També aparegué la primera escola privada, la del senyor Llosa, i la primera farmàcia. Això vol dir que ja n’hi havia prou gent per la contrada.

La Guerra Civil (1936-1939) va trasbalsar-ho tot: morts al front i a la reraguarda, col·lectivitzacions de terres, fàbriques i habitatges, escassetat creixent, etc. Al barri podem destacar els bombardeigs, el que va motivar la construcció de refugis, com les coves excavades a les parets del turó de Les Planes, a l’alçada de Matacavalls.

La fàbrica de Cosme Toda, el 1931. Aquestes indústries tenien una part subterrània de forns i túnels, que durant la Guerra Civil va ser aprofitada com magatzem i  refugis. Font: CELH AF 0173 CosmeToda / a. desconeguda, Arquitectura i urbanisme núm. 1 octubre 1931

Tanmateix, el fet més destacable va passar el novembre del 1938. Les fàbriques de Llopis i Cosme Toda eren un magatzem d’explosius, especialment els seus túnels, que també eren utilitzats com refugis. Doncs bé, una explosió i un incendi a aquestes instal·lacions va amenaçar d’afectar el material explosiu que hi havia. Hi van haver morts i ferits, i molts més que s’haurien produït si la metralla hagués afectat a la població o si hagués esclatat tot.

Aquest article té una segona part. Si la voleu llegir, cliqueu aquí.