Com és prou conegut, el sector fonamental de la indústria durant les primeres fases de la Revolució Industrial, a Catalunya i gairebé tot arreu, va ser el tèxtil.
A l’Hospitalet, les indústries tèxtils també van ser les més importants durant la segona meitat del segle XIX i la primera del XX. Però va haver un altre sector que va assolir especial rellevància i va significar la singularitat industrial local: el ceràmic, el de les indústries de materials de construcció (maons, teules, rajoles, etc)[i].
 |
| Document de 1880 de Romeu i Escofet, el gegant del sector ceràmic local durant el segle XIX i primeres dècades del XX. Font: https://galeriadimatges-galderich-leblansky.blogspot.com/2014/01/fabrica-de-alfareria-al-vapor-j-romeu-y.html |
La indústria ceràmica a l’Hospitalet
El primer taller del que tenim constància va ser el de Ramon Batllori, de l’any 1855. La primera gran indústria del ram fou la dels maons refractaris, especials per a forns, de Pau Cucurny, a la cruïlla de la Carretera de Santa Eulàlia amb Riera Blanca, a partir de 1856[ii].
 |
| Font: Barcelona artística e industrial: lujoso álbum de fotografías con un resumen histórico de la ciudad, Barcelona, 1916, pàg. 328 |
La indústria ceràmica va fer un salt endavant molt important a l’Hospitalet en les dècades de 1860 i 1870. Tot i la gran importància i creixement del tèxtil, el sector ceràmic va assolir i es va mantenir al voltant del 20% de la contribució industrial[iii].
Eren els anys del gran creixement urbanístic de Barcelona. Entre 1860 i 1900, Barcelona i els municipis que se n’annexionà (Sants, Les Corts, etc) passaren de 250 mil habitants a 530 mil[iv]. Entre 1900 i mitjan anys 30’s, la població barcelonina també es va duplicar, superant el milió d’habitants.
 |
| Font: Fotografia publicada a Barcelona artística e industrial: lujoso álbum de fotografías con un resumen histórico de la ciudad, Barcelona, 1916, pàg. 282. |
Ens imaginem la gran demanda de materials per a construir edificis en aquells anys, a pocs kilòmetres de les fàbriques de l’Hospitalet, que disposaven de bones comunicacions, aigua abundant i terres argiloses, que podien ser aprofitades en alguna ocasió.
La gran concentració d’aquestes indústries va ser a la Carretera Provincial, l’actual Carrer Prat de la Riba. Allà s’hi van instal·lar, l’any 1878 la bòbila de Joan Romeu i Escofet, el gegant del sector durant algunes dècades, i una mica més a dalt, la de Just Oliveras (que no era el de la Rambla). L’any 1883 començà a produir la fàbrica de Josep Batllori, especialitzada en balustres i elements decoratius. L’any 1884 endegaren la seva trajectòria les fàbriques de Josep Llopis i Cosme Toda.
 |
| Font: Arquitectura y construcción, 1918, pàg. 687. |
L’any 1889 es van establir tres bòbiles a la Carretera de Collblanc, de les que només una va tenir una vida llarga. A partir d’aquell moment, serà la zona del Samuntà, especialment la Florida, les Planes o Sanfeliu, les que atreguin la localització de la majoria d’aquesta mena de fàbriques. Resten algunes xemeneies, que en són testimoni.
L’any 1900 les fàbriques del sector ceràmic eren un total de 13, de diversa importància, i constituïen el sector més nombrós; de tèxtils només n’hi havia 6. Tanmateix, el sector ceràmic significava només el 18% de la recaptació dels impostos industrials, i el tèxtil el 72%[v].
En 1930, el sector dels materials de construcció havia pujat al 30% de la contribució industrial i el 15% dels obrers. Les fàbriques existents s'ampliaren fins a 38 i aparegué una munió de bòbiles, serradores de marbre, etc.
Els treballs i el moviment obrer
El treball en la indústria ceràmica era molt dur. El transport de grans quantitats de matèria primera o dels productes semielaborats, la seva manipulació, etc. significaven esforços feixucs, bona part dels quals a la intempèrie. El que feia de les feines d’aquest sector unes tasques especialment dures i perilloses era la freqüència amb les que havien de treballar a tocar de forns que assolien centenars de graus de temperatura.
Els accidents eren abundants i, si n’eren als forns, podien tenir fatals conseqüències. A diferència del tèxtil, la mà d’obra era majoritàriament masculina. Al cens obrer de 1923, el sector ocupava 637 persones, el 14% de la mà d’obra industrial local[vi].
 |
| La Ilustración Obrera, juliol de 1904 |
La duració de les llargues jornades i els baixos sous generaven unes condicions laborals i de vida molt dures, com a la resta dels sectors industrials i agrícoles. I com a la resta dels sectors, la classe treballadora es va organitzar en societats obreristes i va protagonitzar lluites, especialment vagues.
La primera mobilització de la que tenim notícia va ser la vaga de novembre i desembre de 1871, protagonitzada pels obrers alfareros de Barcelona i rodalia, en la que demanaven que la jornada baixés a 10 hores diàries i un augment de sou. Sabem que entre les empreses que havien acceptat les demandes obreres una era de l’Hospitalet, “la fábrica de los franceses, de azulejos de Valencia”. Una societat local d’obrers del sector es va adherir al sindicat Associació Internacional de Treballadors (AIT) el juliol de 1872, amb la de teixidors, agricultors i paletes.
 |
| Obrers de Can Batllori en la dècada de 1920. Font: http://www.lapapeleria.es/2024/05/ceramica-collet-conmemora-su-150-aniversario-un-hito-historico/ |
Per l’abril de 1873, en plena I República, amb un context favorable, una altra vaga dels terrissaires de Sants, Gràcia i l’Hospitalet va acabar amb èxit. Pel juliol, els obrers d’aquests tres pobles, juntament amb els de Sant Martí van començar a organitzar una mobilització amb l’objectiu d’aconseguir la jornada de vuit hores[vii]. Tot va anar-se’n a norris amb el cop d’Estat conservador i la liquidació de la República, a partir de gener de 1874.
Un altre exemple de mobilització obrera va ser el que es va produir amb la llibertat d’associació que va permetre la nova República a partir de mitjan 1931. A finals del juliol va començar una vaga en el sector ceràmic de l’Hospitalet, convocat pel sindicat Únic, la CNT. Demanaven els vaguistes pujades de sou, jornades de 48 hores setmanals, prohibició del treball a menors de 14 anys, etc. El conflicte es va allargar i enverinar amb comunicats contundents.
 |
| Cartell de la CNT sobre la vaga de juliol de 1931. Font: Arxiu de l'Hospitalet |
Quatre patrons, “Vídua d’Antoni Puig, Vídua de Josep Oliveras, Francesc Batllori i Cosme Toda” van declarar que havien accedit a una part de les bases presentades el 4 de juliol pel Sindicat Únic de Treballadors de l’Hospitalet però no podien accedir a tot perquè si no deixarien de ser competitius i haurien de tancar[viii].
Les darreres dècades del sector
El gran creixement demogràfic i urbanístic de l’àrea metropolitana de Barcelona durant la postguerra, especialment a partir de 1950, va proporcionar una altra edat d’or al sector. La demanda de maons i tota mena de materials de construcció era immensa.
L’any 1960, existien a l’Hospitalet 23 indústries de productes ceràmics. Relacionats amb el sector, també n’hi havia 14 premses de rajoles i paviment hidràulic, 20 fàbriques de pedra artificial i 7 serradores i polidores de marbre, 64 en total. La fàbrica que pagava més impostos d’aquest grup era la bòbila Cussó de Santa Eulàlia[ix].
 |
| Bòbila Torns, a Sanfeliu, als anys 70`s. Avui només es conserva la xemeneia. Font: AMHLAF0023850/a.AUTORDESCONEGUT |
Aquest mateix creixement urbanístic, però, també va significar la desaparició del sector a l’Hospitalet, com la de la majoria dels sectors tradicionals. Per una banda, les fàbriques tenien grans dificultats per a conviure amb els nous barris, per ser contaminants, generar molt de trànsit de mercaderies, etc... i es traslladaren.
La crisi industrial dels 70’s i 80’s també va contribuir al tancament de les empreses ceràmiques de l’Hospitalet. No hi va sobreviure cap de les empreses tradicionals, tret d’alguna serradora de marbre.
 |
| Enderroc de la bòbila Crehuet, vers 1970. Al seu lloc es va promoure "La Nueva Florida", l'actual Plaça de la Llibertat. Font: AMHLAF0177406/a.Company Fotògraf/d.germans Company Prat. |
Per altra banda, els terrenys on eren les instal·lacions ara podien tenir molta més rendibilitat si es venien per a construir blocs. Les operacions immobiliàries als terrenys de les antigues fàbriques han estat de consideració, com la Plaça de la Llibertat o Cosme Toda.
Alpi
Quan aquesta pàgina tan important de la història de l'Hospitalet semblava desapareguda per sempre, l'Associació Alpi l'ha rescatada.
Per demanar la nostra col·laboració ens diuen "Enfanga't amb nosaltres!"
Alpi és com "una entitat sense ànim de lucre dedicada a la promoció personal i social i a la inclusió de persones amb discapacitat intel·lectual i les seves famílies".
Al seu centre de treball han desenvolupat una línia de producció d’objectes ceràmics de disseny exclusiu: "imants, punts de llibre, trofeus, plaques, pessebres, flors artesanes, portaespelmes, etc...".
Moltes entitats i famílies de la ciutat ja encarreguen els seus trofeus, records, regals o guardons a Alpi, però crec que és una oferta encara poc coneguda a la ciutat i fora d’ella. Espero que arran d’aquest article, la feina de les persones que treballen a Alpi sigui molt més coneguda.
Poden fer un producte a mida de les vostres necessitats, encara que si mireu el seu catàleg és molt probable que trobeu el que necessiteu, per a la promoció del vostre negoci o entitat o per regalar en un esdeveniment.
Ara ens necessiten per tenir un nou forn. Ajudem a que Alpi tingui el seu nou forn!!!
[i] Aquesta importancia va impulsar una exposició i una publicació en 1986 anomenades Terres cuites: la producció ceràmica a l’Hospitalet i el seu entorn. La publicació es pot consultar en línia https://museu.l-h.cat/detallCataleg.aspx?1hNFvYT0oEx1iW6laQbDpXMSogrzgzbqazCAeeDZTFlFhqazCMqazB
[ii] CASAS, Joan. La formació de la indústria de l’Hospitalet al s. XIX, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 1985, p. 51
[iii] CASAS, op. cit., p. 50. La contribució industrial era l’import que pagaven les empreses. És el principal indicador que tenim per conèixer la grandària que tenien.
[iv] TATJER, Mercè. “L’evolució de la població de Barcelona entre el 1860 i el 1897”, dins Història de Barcelona (vol. VI La ciutat industrial), Barcelona, Gran Enciclopèdia Catalana, 1995, p. 141.
[v] AMH “Matrícula Industrial 1900”
[vi] CAMÓS, Joan, L’Hospitalet. La història de tots nosaltres 1930-1936, Barcelona, Diputació de Barcelona, 1986, pàg. 40
[vii] Domínguez López, Manuel. «El moviment obrer i camperol a l’Hospitalet de Llobregat, entre 1840 i 1880». Quaderns d’estudi, 2018, núm. 32, p. 63-67, https://raco.cat/index.php/QuadernsCELH/article/view/350532
[viii] La Publicitat, 27-9-1931, p. 2
[ix] AMH Matrícula industrial 1960. La bòbila Cussó era la més gran des de la seva instal·lació en 1920 a nom de Josep Abadal Oliveras.
No hay comentarios:
Publicar un comentario