ESCULTURES ALS CARRERS DE L'HOSPITALET

Intentaré fer un ràpid recorregut per les escultures que podem veure (i algunes que ja no podem veure) als carrers de l’Hospitalet. Ja sé que no seré exhaustiu, perquè no tinc dades de totes les obres. Si us plau, si em voleu ajudar…

La voluntat d’aquest article, a més de la divulgació, és posar en valor aquest apartat important del nostre patrimoni. Conèixer és el primer pas per a valorar i estimar.

Geometria d'ombres, a Pubilla Casas, de Ricard Vaccaro (1992).

Les primeres escultures als carrers de l’Hospitalet (exceptuant les de les esglésies) van ser les que es van posar a les façanes d’alguns edificis. La majoria van ser relleus, però també tenim alguna d’exempta, com el bust de Castelar o els lleons de l’edifici del metro.

Al·legoria de la filatura al Carrer Santa Eulàlia; relleu d'un vaixell a una façana del Carrer Mas; bust de Castelar a la Casa Clua (1910) a La Torrassa.

 

A la Tecla Sala i a una desapareguda casa de la Carretera de Collblanc es van fer extraordinaris relleus modernistes.

 

Durant el franquisme, després de la paràlisi, també en aquest tema, de l’alcalde Jonama, els alcaldes Tayá i Solanich van impulsar algunes iniciatives urbanitzadores i van erigir els primers monuments públics de la ciutat, normalment per embellir una plaça: el monument A Josep Anselm Clavé (Rafael Solanic, 1954), el bust de Just Oliveras (Hèctor Cesena, 1954), Sireneta (Valentí Julià, 1955) i Noi amb peix (Solanic).

 

El monument a Clavé ia Just Oliveras es poden considerar les primeres escultures públiques de la ciutat

Noi del peix a l'emplaçament actual i Sireneta al seu emplaçament original, la Plaça del Repartidor.

Val a dir que els tres artistes eren de l’Hospitalet. També és destacable que totes quatre obres han patit canvis de localització i desaparicions temporals.

L’alcalde España estava més preocupat en aixecar blocs que escultures, i en els seus horribles onze anys de mandat només va encarregar dues obres, i perquè calia fer una commemoració: L’Hospitalet Ciutat Pubilla de la Sardana (del també hospitalenc Ramon Sabi, 1966) i l’Al·legoria de la indústria i l’agricultura , amb motiu de la celebració del Dia de la Província (Cesena, 1972; avui en el Museu).

L'obra de Sabi a la Plaça de l'Ajuntament.

 

Al·legoria de l'agricultura i la indústria, d'Hèctor Cesena

Esment especial mereixen les escultures funeràries dels dos cementiris, on trobem grans obres de Cesena o Josep Miret (l’autor del crist del Tibidabo) i una làpida atribuïda a en Pau Gargallo.

 

L’arribada de Vicenç Capdevila a l’alcaldia en 1973 va significar un tomb extraordinari en la política d’estatuària pública. En Capdevila apostà per la cultura i el desenvolupament de la identitat local.

 

L'alcalde Capdevila inaugurant La Velleta, d'Hèctor Cesena, l'abril de 1974.

Les obres que es conserven són: La familia i La velleta (Cesena, 1974), Monument a l’escut de l’Hospitalet (Josep Mª Subirachs, 1974), relleus i murals de ceràmica a la nova estació de la RENFE (Eduard Riu, 1974), Al·legoria a l’esport al passadís del nou poliesportiu de Santa Eulàlia (Raventós, 1975), Noia amb colom (Solanic, 1976), Vol de coloms (Ferran Soriano, 1976).

Noia amb colom i La família, al Parc de Can Buxeres.

Vol de coloms, de Ferran Soriano

En resum, moltes obres al Centre i Santa Eulàlia, amb l’aparició de formes avantguardistes amb Subirachs, Riu i Soriano.

El monument a l'escut de l'Hospitalet a Santa Eulàlia, en una de les entrades de la ciutat.

Els primers anys de democràcia són de poques escultures. Les preocupacions eren unes altres. Homenatge a Francesc Batallé es va fer per subscripció dels seus antics alumnes (Cesena, 1984?). Selene entre alfa i omega, de Ferran Soriano era l'entrada del Centre d'Art Alexandre Cirici.

Homenatge a Francesc Batallé. Font: Diputació de Barcelona

 

Selene (Soriano, 1990) fou la primera escultura instal·lada als nous barris d’immigrants.

L'escultura de Ferran Soriano Selene al Carrer Primavera, a La Florida.

La situació canvià radicalment amb les Olimpíades. Com a subseu, i imitant Barcelona, es decideix monumentalitzar la ciutat. S’encarregaren obres de contingut esportiu, com els murals Historia del olimpismo (Cristóbal Gabarrón, 1991) i Marxa atlètica (Xaro Castillo, 1991). 

Marxa atlètica, de Xaro Castillo.

D’altres són per decorar zones urbanes properes a les instal·lacions olímpiques, com La bòbila (Joan Junyer, 1992) o Geometria d’ombres (Ricard Vaccaro, 1992). L’impuls arribà a Sant Josep, amb La serp (Josep Guinovart, 1992) i Santa Eulàlia, amb Conversa.Caps (Emili Armengol, 1992).

La Bòbila de Joan Sunyer, en 1995

 

 

La Serp de Guinovart, en 1995.

Conversa. Caps, d'Emili Armengol.

Més tard, van venir una sèrie d’obres que homenatjaven figures literàries i polítiques: Machado (Xavier Medina-Campeny, 1994), Tierno Galván (Meritxell Martínez, 1995), Rafael de Casanova (Montserrat Garcia Rius, 1996), Lluís Companys (Albert Casañé, 1997) i Lorca (Eduardo Carretero, 1998).

Homenatge a Machado, a Can Serra.

A Rafael de Casanova i a l'esperit de l'11 de setembre de 1714, de Montserrat Garcia Rius

Paral·lelament s’encarregaven obres per embellir els espais públics, com Friendly space al Parc de Les Planes (Medina-Campeny, 1995), Sin título (Alfredo Sánchez, 1995). 

Sin título, a la Carretera d'Esplugues

D’altres obres tenien significació política o religiosa: Càntic solidari feia referència a l’agermanament amb la ciutat bòsnia de Tuzla (Soriano, 1996), Mare de Déu de Montserrat (Montserrat Garcia Rius, 1997), Homenatge a la lleva del biberó (id. 1997). 

En les obres sense compromís per la commemoració, que només són per monumentalitzar un parc o un edifici, sembla que hi ha més llibertat formal, més avantguardisme o, com a mínim, menys figurativisme. Continuen tenint gran presència els i les artistes locals, com Castillo, Sánchez, Casañé i Garcia.

També es fan restauracions i restitucions d’obres d’etapes anteriors, com el Noi del peix o la Noia del colom (de Solanic).

Aquest impuls artístic, coincident amb la projecció del Centre Cultural Tecla Sala com una sala d’exposicions d’abast supralocal, va finalitzar amb L’Acollidora (Eduard Arranz-Bravo, 1998), que va esdevenir el símbol de la ciutat.

L'Acollidora

En els següents anys les inauguracions van ser més escasses, encara que van dominar les obres de gran format: Conseqüències d’equilibris al Parc de Bellvitge (Soriano, 2001) i Poema corpori a Santa Eulàlia (Joan Brossa, 2003) responen a la voluntat d’embellir nous espais públics.  

Conseqüències d'equilibris, de Ferran Soriano

Poema corpori és l'obra pòstuma de Joan Brossa. Actualment no es troba tal i com fou dissenyada per l'artista.

 

El Pont de la Llibertat (Arranz-Bravo, 2007) té una clara significació política: l’homenatge a les persones que van lluitar contra el franquisme. La XXXI trobada de penyes barcelonistes va merèixer una obra de Sánchez en 2008. 

 

Monument a la Trobada de penyes barcelonistes, a Collblanc.

En 2009 es va encarregar Miracielo a José Ramón Anda, en homenatge a Ernest Lluch, el polític i professor assassinat per ETA. 

Miracielo, a Collblanc.

La crisi econòmica que va esclatar el 2008 va aturar l’encàrrec d’obres per part de l’Ajuntament i la iniciativa privada va prendre el relleu. La Fundació Arranz-Bravo exposa alguna obra d’aquest artista a l'espai contigu, al Centre Cultural Tecla Sala. L’empresa Puig ha instal·lat a la seva porta una obra ni més ni menys que de Joan Miró (Dona, 1973).

Dona de Miró i Dona brava d'Arranz-Bravo.

Una altra iniciativa va ser la de l'escultura Dones víctimes de la violència, a Can Serra. No tinc les dades exactes, però diria que és una iniciativa del Grup de Dones d'aquell barri, i de l'any 2013. Evidentment, la voluntat era la de denunciar la vioència masclista. És curiós com aquestes obres tenen una mateixa temàtica, la dona, però la perspectiva de gènere és prou palesa.

Font: CELH AF 0685 CanSerra / a. d. María Martín

En relació al Mobile World Congress, s'ha instal·lat dues obres. La primera va ser Esperança, del 2016, en la que Miquel Gelabert feia un tòtem amb cedre del Líban per per una crida a la pau de l'Orient Pròxim.

La segona és Bridges, un muntatge de l'equip Mermelada Estudio, de l'any 2017, a la Plaça d'Europa.

Es reprenen les obres amb contingut social i polític, com Homenatge a les dones, una escultura d'Alfredo Sánchez, instal·lada el 2018 a l'Avinguda Carmen Amaya del Gornal.

L'escultura d'Alfredo Sánchez, la seva quarta obra a la ciutat, anomenada Units en el record. Junts en la lluita forma part d'un espai, el Jardí de les Emocions, creat el 2021 a l'Hospital de Bellvitge per fer un monument a la resiliència de la societat davant la pandèmia de COVID i un 'homenatge a les víctimes i als professionals sanitaris. 

 

A la vora, es va instal·lar Jo et portaré l'aire d'on bufi el vent, del col·lectiu Boa Mistura, l'any 2021.

 

L'octubre de 2023, s'ha inaugurat l'obra Batec, de Pere Baguena, guanyador del concurs que es va convocar per a fer un monument d'homenatge a les persones donants de sang. Representa un cor, i és l'obra més figurativa dels darrers temps.

Si voleu un text més extens sobre el patrimoni local, cliqueu aquí. Si voleu un mapa on són localitzades aquestes obres, cliqueu aquí.
Com he comentat a l’inici, la intenció és compartir dades per valorar el que tenim, i així conservar-ho millor. Esperem que no desapareguin més obres com algunes de Soriano o Agustí Fructuoso, o es malmetin com el mural de Gabarrón. Les obres han de ser senyalitzades i dignificades. Són una part important del nostre patrimoni.

EL FRONTÓ DE L’ESGLÉSIA DE BELLVITGE

El frontó és l'element arquitectònic triangular que hi havia en la part superior de la façana dels temples grecs i romans.

 

Un dels temples grecs més ben conservats és el de Corint.

 

 

 La utilització d’un frontó procedent dels temples clàssics en la façana de les esglésies catòliques es va instaurar en les basíliques paleocristianes i es va mantenir a Itàlia durant l'Edat Mitjana.

 

El Renaixement el va incorporar al model d'església, especialment a partir de San Lorenzo, de Filippo Brunelleschi, en la dècada de 1420.

 

 

Façanes de la Basílica Paleocristiana de Sant Pere (s. IV) i de San Lorenzo

El model fou recreat per les següents generacions d’arquitectes del Renaixement. 

Façana de Sta. Maria la Novella (Florència), dissenyada per Leon B. Alberti a mitjan segle XV.

 

 

El model es va mantenir i difondre per tota Europa al llarg de les dècades posteriors, i el trobem en les façanes de les esglésies més importants, com St. Pere de Roma (Carlo Maderno, vers 1600), Els Invàlids de París (Bruant i Hardouin-Mansart, vers 1675), St. Paul  de Londres (Cristopher Wren, vers 1700), etc. 

Les principals esglésies de Roma, Londres i París es construïen amb frontons clàssics.

 

Fins i tot, a un petit poble com l’Hospitalet va arribar el nou cànon arquitectònic, i la nova església de Santa Eulàlia de Mèrida, consagrada en 1600, adoptà el frontó en el coronament (encara que sense cap decoració) i en la portada.

Església de Santa Eulàlia de Mèrida, en una fotografia de començament del segle XX. Fou enderrocada en 1936.

Tanmateix, els joves arquitectes que començaven a treballar a Roma en la dècada de 1620, impulsats pels aires de la Contrareforma, cercaven formes per construir esglésies que fessin fàcil la predicació i generessin emocions a partir de la modificació dels models clàssics. 

La façana del temple jugava un paper important, perquè era el reclam més visible pel fidel, i havia de ser sorprenent, cridanera, inquietant. Un dels aspectes que es comença a modificar és la forma del frontó, fent-lo amb línies corbes. Pietro da Cortona, Gianlorenzo Bernini i Fancesco Borromini són els creadors del nou llenguatge barroc.

Església de San Luca i Santa Martina, de da Cortona; el Baldaquí de St. Pere, de Bernini; S. Carlino alle Quattro Fontane, de Borromini

Doncs bé, un dels primers exemples dels coronaments corbats  típics del Barroc a Catalunya, potser el primer (caldria confirmar dates d’algunes obres a Mataró i Barcelona), és el de l’església de Santa Maria de Bellvitge.  

Una de les representacions de l'ermita més antigues. Dibuix de 1889 publicat a La Ilustració Catalana en 1891.

L’existència d’un edifici religiós al mas d’Amalvigia és esmentat en un document de 1057. Molt probablement, els fonaments d’aquest edifici romànic  són els que es troben uns quants metres sota terra. També és molt probable que fragments de la part posterior i del campanar siguin de la reconstrucció de 1493. Entre 1640 i 1714 patí tres saquejos per part de les tropes castellanes i franceses. La major part de l’edifici actual, incloent la façana, és de 1718.

 

El frontó de l'església de Bellvitge en 2016

 

 

L'església de Bellvitge és contemporània a l’església de la Ciutadella de Barcelona, l' autor de la qual és l’enginyer militar francès Alexandre de Rez. És l'ermita de Bellvitge del mateix autor o només fou una recreació del que s’imposava com a model “oficial” del nou règim polític? Hem de pensar que en la Catalunya derrotada posterior a 1714 el que es feia a la Ciutadella no era una proposta secundària, i no es construïa res que no fos supervisat o fet pels enginyers militars francesos que havien vingut amb l'exèrcit de Felip V.

 

Església de la Ciutadella, obra d'Alexandre de Rez, contemporània de l'església de la Mare de Déu de Bellvitge.

Al llarg del segle XVIII, aquest tipus de coronament de la façana de les esglésies es va fer més habitual en les esglésies i d’altres edificis monumentals de Catalunya. En la majoria dels casos de frontons corbats de la dècada de 1720 trobem la participació d'Alexandre de Rez, com en la façana exterior de la Universitat de Cervera o en l'església de Sant Agustí Nou de Barcelona.

Les dues fotografies superiors corresponen les dues façanes de la Universitat de Cervera. La de la dreta correspon a la façana exterior en la que va intervenir Alexandre de Rez. La fotografia inferior és de l'església de Sant Celoni. Aquests edificis són del segle XVIII

Alçat de l'església de Sant Agustí Nou de Barcelona. És de Pere Costa, de 1735, però sabem que va intervenir anteriorment Alexandre de Rez.

 

En conclusió, admirant la petita església de Bellvitge podem veure un element artístic ben singular, amb més rellevància del que podem imaginar en principi, i en el que probablement aquest edifici n’és pioner en el nostre país. I rastrejant el seu origen, podem fer una atribució de l'autoria que, a hores d'ara, només és una hipòtesi basada en trets estilístics.

L'església de Bellvitge vers 1910 i 1987.